Segon lliurament d'aquesta genial sèrie del mestre Blain, un dels còmics més esperats de l'any i una d'aquelles novetats que hom veu a la llibreria i no pot resistir de comprar-se. En aquesta ocasió, la història es centra en Clem, la personalitat del qual es veu disseccionada a través d'un seguit d'històries que ens parlen d'amor i d'anhels personals.
Certament aquest és un dels còmics més romàntics que he llegit mai. I dic romàntic en el sentit més ample del terme. L'heroi estima la vida i això sobre tot és el que traspua aquest còmic. Des de l'estil solt i viu de Blain als seus guions caòtics (com la vida mateixa), el seu traç suggeridor o la seva narrativa gràfica àgil, tot és mou en aquesta mateixa direcció. És un àlbum que a mi m'ha captivat des de la primera pàgina, doncs totes i cada una d'elles són per enmarcar. És clar, de nou, tot amb l'inestimable ajuda de l'habitual Anders Walter al color, capaç d'elevar encara més l'expressivitat del dibuix amb la seva feina.
La veritat és que aquest Gus 2 és un còmic que absorbeix el lector, això sí, sempre que aquest es deixe seduir per la proposta. No es tracta d'un còmic corrent amb un guió que es puga analitzar comunment ni d'una reinterpretació del western. Més bé diria que estem davant d'un joc, les regles del qual Blain i la resta d'autors de la nova generació francesa venen marcant d'un temps ençà. Jutjat en aquests termes, a mi m'ha semblat una lectura senzillament fascinant i, per suposat, molt recomanable per tothom.
El periodista-comicaire Joe Sacco (Safe Area Gorazde, Palestina) ens acosta al conflicte de Txetxènia en un còmic fet expressament per I live here, un llibre de col·laboracions que tracta també altres problemes mundials. The New YorkMagazine ens ofereix un extracte de vuit pàgines:
Rudy Spiessert, Denis Lapière, Pierre-Paul Lapière La Cúpula
Jalil és el concursant estrella del programa televisiu Como todo el mundo. Ningú com ell per endevinar els gustos i les opinions de la majoria de la població. Per aquesta raó Somadi, una empresa de màrqueting, es fixa en ell i decideix utilitzar-lo sense que aquest se n'adoni. Per dur-ho a terme contractaran Claire, una jove i bella aspirant a actriu que no aconsegueix una oportunitat al món del cinema. Somadi no serà l'única en fixar-se en Jalil, també ho farà Michel Chastain, president de la República francesa que s'enfronta a la reelecció. Como todo el mundo és una hilarant comèdia sobre el màrqueting i els estudis de mercat, un cruel reflex de la societat actual, en el que el consum és el motor de l'economia i on els empresaris i polítics estan disposats a qualsevol cosa per aconseguir vendre els seus productes, siguin els que siguin.
A simple vista no ho sembla però, aquest còmic, recull dels tres àlbums de l'edició original, és d'alló més divertit i interessant. Sembla ser que el guió fou plantejat alhora per fer un còmic i una pel·lícula, les quals es van desenvolupar paral·lelament. Fos com fos, es tracta d'una història plena d'ocurrències on la trama no deixa de donar girs sorprenents. El millor, al meu entendre, és que es tracta d'una comèdia que sap trobar espai per una bona dosi de sàtira social. En tot cas, el guió es nota que està molt treballat i polit i és sens dubte el punt fort de l'obra. Per adonar-se, tan sols cal veure la quantitat de personatges que hi ha i el joc que en treu.
El dibuix, per la seva banda, s'ha de reconèixer que està molt bé, encaixa perfectament amb la història, és versàtil i resulta graciós en ambdós sentits del terme. Això sí, mostra una falta de personalitat més que notable. Segueix un estil que recorda certs autors de còmic independent i no sembla capaç de fer cap aportació. Això sí, es mostra molt eficient en tot moment i fa gala d'un bon domini de la narració gràfica.
En conjunt, Como todo el mundo resulta un còmic divertit amb regust a comèdia clàssica i elements d'humor intel·ligent. A mi personalment m'ha sorprés molt gratament la seva lectura, que he fet d'una sola vegada. Per tant, trobe que estem davant una obra més que recomanable per tothom. Ara ja només falta veure la pel·lícula, doncs m'he quedat amb les ganes...
Si sou fans dels jocs retro, no us podeu perdre aquest impressionant emulador on-line de la NES que acabe de trobar:
Inclou un bon grapat de jocs i funciona de meravella. Si us registreu fins i tot deixa guardar partides i en general fer ús de les opcions usuals dels emuladors. L'única pega és que es veu un poc menut ja que no té mode de pantalla completa. La llista de jocs està bastant bé tot i que encara estan afegint-ne més. Amb sort fins i tot podeu descobrir-ne algun que no coneixieu com aquest Little Nemo Dream Master:
Steve Murray entrevista Chester Brown sobre la seva candidatura al Parlament de Canadà i ho fa amb una mena de jam session comicaire. Deixant de banda les idees polítiques del famós autor de còmic (ingènues, si se'm permet de dir), aquestes aplicacions del còmic no deixen de ser interessants.
Massa havia sentit a parlar d'aquest còmic, i massa bé, per al final complir amb l'expectativa. Al final el que m'ha semblat és una novel·la gràfica notablement executada però que es queda curta en quant al contingut. Hornschemeier tracta d'explicar el trauma infantil per la mort dels pares com si aquesta experiència, de tan forta, fos suficient per donar coherència al guió.
S'expliquen els fets, es transmeten les sensacions amb habilitat, però trobe que no hi ha un concepte que ho lligue tot, i al final el lector es queda en la incomprensió pròpia del nen protagonista. Això personalment hem descol·loca bastant doncs no puc concebre que una història tan dura s'explique gratuïtament, com si amagués una intenció morbosa. I aquest fet acaba per amagar les moltes virtuds que té aquest còmic, sobre tot quant al domini de la narració gràfica.
Això sí, la qualitat de l'edició d'Astiberri és per treure's el barret, doncs és completament equiparable a l'original. En qualsevol cas, trobe que és una lectura interessant, si bé no puc recomanar-la obertament en part pel fet que resulta un pèl trista.
M'havia passat desapercebuda l'estrena, sort que hi ha amics i internet (com diu Flashy, fins i tot legal). Una sèrie de ciència ficció a TVE? Això s'havia de veure. I sí, és tal i com esperava. Bé, de fet no, doncs s'ha de reconèixer que la producció és molt bona i dóna una imatge molt professional (fins i tot està feta en cinema).
Després, com de costum (i més si parlem del seu director, Álex de la Iglesia), ocorre que el fantàstic es redueix a un escenari i la trama a una comèdia de situació. Això no és que em semble ni bé ni malament. Senzillament és que m'havia fet la il·lusió de veure una sèrie de veritable ciència ficció estil Babylon 5 o Galáctica i no la paròdia que en farien a El Jueves, començant pel títol.
En fi, és el que hi ha i em sembla que és molt més del que es podia esperar de la rancia televisió estatal. Si millora el guió potser acabarà quallant i tot (La 2 no demana grans índex d'audiència), amb l'ajuda de Carlos Areces i les virtuts de la rossa de rigor. Jo com a mínim la pense veure.
pertutatis |
Còmic |
diumenge, 21 de setembre de 2008 | 22:35h
Artícle antic extret dels arxius de Comic Fill-in, escrit originalment per un treball universitari. ---
PROBLEMÀTICA DE LA SEQÜENCIALITAT INTERNA
La problemàtica de la seqüencialitat interna comprèn, de fet, una
dificultat comuna a tot estudi artístic: les definicions. L'anàlisi o
reflexió rigorosa de qualsevol tema amb la finalitat d'extreure unes
conclusions o la recerca del simple sentit requereixen la construcció
d'una estructura coherent de conceptes. El primer que s'ha d'afrontar
per tal de dur a terme amb èxit aquesta anàlisi és la delimitació de
l'objecte d'estudi. A primer cop d'ull pot semblar fàcil però no ho és
tant al terreny de l'art, on les fronteres són difuses.
Podria pensar-se que consideracions d'aquesta mena no tenen cap
interès pràctic donat que habitualment es presenten com a irresolubles
i estèrils. No obstant cal tenir en compte que en el cas del còmic el
problema de la seva definició resulta inajornable si es volen
comprendre en profunditat els seus mecanismes expressius. De fet
resulta inevitable prendre una postura inicial a l'hora afrontar-lo.
La situació del còmic dins el conjunt de les arts apareix com un
pont entre les figuratives i les narratives. Recull aportacions de la
pintura, de la fotografia (més concretament de la cronofotografia) i de
la literatura, alhora que conviu en situació de mútua influència al seu
procés evolutiu amb el cinema. Les similituds amb aquest últim tant en
procediments estètics (planificació, guió, etc.) com en altres de
caràcter industrial són múltiples. Cal recordar que, de fet, els
"aniversaris oficials" d'ambdós disten tan sols de dos anys. Però,
vista l'evolució del medi, cal considerar el còmic com un art narratiu
en sentit ampli.
Així doncs, per tal d'aconseguir la progressió de la història que es
vol contar disposem d'un discurs estructurat bàsicament en vinyetes
que, llegides en un sentit convencional que depèn de cada cultura,
segons la perspectiva itinerant, mostren uns esdeveniments. És a dir,
les vinyetes són llegides con una seqüència, integrades en un tot. Tal
concepció va dur Will Eisner a denominar el còmic "art seqüencial".
Però aquest procés suposa únicament un tipus de seqüencialitat, la que
hem anomenat externa i que relaciona temporalment les vinyetes entre si
Aquesta relació temporal cal entendre-la en el sentit de l'ordre de
lectura, és a dir, no es refereix al temps de la història sinó al temps
del discurs. Tot i que ambdós coincideixen habitualment.
De tota manera, el veritable problema que ens ocupa ara, i que no és
incompatible amb el que s'ha plantejat anteriorment, és el que hem
anomenat la seqüencialitat interna. Aquesta seria la que relaciona
temporalment tots els elements que podem trobar dins la vinyeta:
objectes, personatges, globus, etc.
En la cultura occidental, quan llegim una vinyeta ho fem tot
desxifrant els missatges escrits d'esquerra a dreta i de dalt a baix.
Per tant, si trobem dos globus un al costat de l'altre deurem suposar
que el de l'esquerra es produeix amb anterioritat al de la dreta. Això
suposa un pas de temps dins la pròpia vinyeta. En l'aspecte gràfic
ocorre el mateix. Per exemple, podem trobar un personatge que dona una
cop de puny a un altre, tot seguit una icona que representa el cop i
per últim (del tot a la dreta) un segon personatge que cau. En aquest
cas interpretaríem que la vinyeta representa tres fases d'una mateixa
acció que són successives en el temps, i no simultànies. Segons Roman
Gubern, açò es deu a que en la majoria dels casos la vinyeta representa
un instant duratiu.
No obstant, en rigor pot observar-se que no totes les vinyetes
contenen aquest instant duratiu, o l'inclouen en un grau ínfim,
pràcticament nul. Tal és el cas de la majoria de plans detall, els de
situació, les vinyetes que només presenten una acció simple, un únic
globus, etc. A més, caldria afegir els espais ocupats exclusivament per
text i les “vinyetes d'aspecte” (Scott McCloud), on sovint el temps
diegètic s'atura. Per tant, en general podria pensar-se que, si bé la
seqüencialitat interna és pròpia del còmic, no l'inclou completament
doncs no sempre s'hi recorre.
El tema ha estat plantejat per diversos autors entre els que cal
destacar els ja esmenats Will Eisner i Scott McCloud, a més de Daniele
Barbieri. No obstant, cap d'ells enfronta la problemàtica directament
sinó que l'emmarquen dins altres qüestions com el cronometratge, el
“gutter ocult” o la vinyeta còmica. Per aquesta raó no resulten,
lògicament, concloents respecte a la seqüencialitat interna. D'aquesta
manera, tot i reconèixer-ne l'existència implícita, la deixen al marge
de les seves respectives definicions de còmic, que requereixen
necessàriament de l'existència de la seqüencialitat externa per admetre
una obra com a còmic. Tal postura, resultat d'una reflexió tangencial,
els incapacita per l'anàlisi de les vinyetes úniques d'autors com
Forges o Quino.
Responent a la pregunta inicial, caldria decidir si la
seqüencialitat interna és una característica essencial, necessària i/o
suficient per tal que una obra siga considerada còmic; o si pel
contrari és obligatori que continga un mínim de dues vinyetes amb
continuïtat temporal. Tal decisió afectaria els còmics d'una sola
vinyeta, l'anomenat humor gràfic de la premsa i, fins i tot, a bona
part de la pintura d'escenes. De fet, en cas de no trobar-la essencial,
s'hauria de descobrir i batejar un nova art, fins ara oculta i dispersa
sota altres disciplines, que consistiria en la narració d'escenes en
una sola imatge mitjançant la seqüencialitat interna.
Però, com que aquesta postura radical no sembla estar d'acord amb la
percepció general, potser influïda per la convenció que qualifica la
pintura com a alta cultura i el còmic com a cultura popular,
personalment optaria per una consideració mixta de l'art seqüencial. És
a dir, tot i ésser tècniques independents, la seqüencialitat externa i
la interna són igualment pròpies del còmic i aquest en sorgeix de la
seva conjunció. Per tant, les dues són suficients per si mateixa quan
es tracta de qualificar una obra com a còmic. Caldria, doncs,
considerar-les com dues branques d'un mateix art quan se'n fa un ús
exclusiu. A la pràctica, aquesta concepció deuria de beneficiar la
crítica de l'art donat que qualsevol obra pictogràfica amb intenció
narrativa, la considere el seu autor còmic o no, és susceptible de ser
analitzada des de la perspectiva de l'art seqüencial; situació
enriquidora en tot cas.
De tota manera, queda lliure l'interrogant sobre què significa
intenció narrativa. Però, aquesta és una qüestió de sentit comú i
percepció subjectiva que no exigeix una resposta ferma. En qualsevol
cas únicament podria dificultar l'anàlisi d'obres concretes i mai de
tot un conjunt o medi artístic entès com a camp d'estudi.
pertutatis |
Còmic |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 11:35h
ComiCat també és presenta als Premis Bloc Catalunya,
i ens hi presentem per guanyar! Si t'agraden els còmics, si t'agrada el
manga, si t'agrada la BD, els superherois, l'undergroud i a més si
t'agrada llegir les millors notícies, reportatges i novetats sobre
aquests temes en català, nosaltres som el teu bloc (i el dels teus
amics i família, tothom està convidat). Vota ComiCat for President!!!
Volem dir, voteu-nos als Premis Bloc Catalunya.
No hi ha dubte que Jeffrey Brown és un valor en alça dins el còmic independent i més concretament del gènere conegut com slice of life (de difícil traducció per "fragments de vida"), en aquest cas de caire autobiogràfic. Després de tres àlbums dedicats a la temàtica amorosa també publicats per La Cúpula (Torpe, Inverosímil i Cualquier sencilla intimidad), amb aquest pretén recollir històries d'altra mena que li han ocorregut, cosa que no l'aparta definitivament del tema amorós, és clar.
Així, Pequeñas cosas es coverteix en una col·lecció de relats més o menys inconnexos on l'autor deixa traspuar aquell to directe, honest i casolà que el caracteritza. Més enllà de l'excés d'intenció que mostren els seus companys de generació, Jeffrey Brown es permet de crear còmics on allò anecdòtic troba el seu espai més pel que realment és que pel que podria significar metafòricament. Com a mínim aquesta és la impressió que em dóna a mi. Com en tot recull hi ha capítols millors i pitjors però, el cert és que n'hi ha un bon grapat realment molt encertats.
En tot cas, en general la seva concepció en aparença ingènua i el seu gust pel detall quotidià, acaben per atreure el lector d'una manera subtil, gairebé voyeur. Tot això funciona gràcies a un bon domini del ritme narratiu i a una contundent estructura clàssica quant al disseny de pàgina. La tècnica s'acaba fent invisible i la història transcorre amb fluïdesa, sense que un excés de text destorbe la lectura. Per la seva banda, l'estil de dibuix, que en principi no sembla massa atractiu i certament demostra limitacions evidents, es convertirà ràpidament en objecte d'admiració per part dels afeccionats al gènere. No hi ha dubte que és l'adient per explicar aquesta mena d'històries amb la subtilesa de que parlava.
En conclusió, trobe que es tracta d'un còmic que farà les delícies dels afeccionats a la novel·la gràfica per adults, i en especial dels més inclinats al gènere autobiogràfic tan estès entre els autors anomenats independents. Si us agrada el còmic el sabreu apreciar però, com de costum en aquests casos, també sembla recomanable per tota mena de neòfits.
Chester Brown to run in the imminent Federal election
So
official Friend Of The Beguiling Chester Brown is hoping to run for MP
of Trinity-Spadina in the upcoming Federal election, for The
Libertarian Party. Chester needs 100 signatures from eligible voters in
the Trinity-Spadina riding to get him on the ballot and we've got a
nomination form here at The Beguiling. If this is your riding you can
sign up to get Chester on the ballot from now until Friday at the main
desk of the store, if you're so inclined. Please note: You can nominate
Chester and then decide to vote for someone who might actually get
elected. We're sending this out because we like Chester's work a
great deal, and it might be nice to have a really lovely election
poster plastered all over town for a change.
Efectivament, haurem d'estar atents per si hi ha material de campanya dissenyat per aquest home. Canadà, quin país.
Quin troç de banda i quin troç de concert. Els alemans van acudir a les festes de Guadalajara (quina ciutat més guai, no?) i van muntar un bon escenari per ells en exclusiva, com la gran banda que són. I per Tolkien que van estar a l'altura de les circumstàncies durant les gairebé dues hores de show! Podia haver acudit un pèl més de gent em sembla a mi, tot i que era una gira de tornada. Però, el públic va (varem) estar molt entusiasta i tot va anar molt bé, so inclòs. Certament han millorat molt des d'aquella vegada que els vaig veure per València a l'època del Imaginations from the other side, fa mil anys o així.
Llegiu també el post al respecte al bloc de Flashy. Ara us deixe dos videos amb dues cançons senceres: Welcome to Dying i l'acústica The Bard's Song, que sembla un poc de borratxos vista així...
Un home anodí que se sent invisible estableix una relació amb la terapeuta que el tracta després d'haver tingut un accident. Aquesta, al seu torn, viu i cuida del seu germà paraplègic, el qual tracta a la seva germana amb un elevat grau de perversitat. Els tres personatges es creuaran per viure junts una experiència traumàtica amb un inesperat desenllaç.
Aquest àlbum és un exemple perfecte de les múltiples variacions que ens està proporcionant la nova generació de comicaires francesos. Mardon sembla més emparellat amb autors com Davodeau o Loustal, és a dir, aquells que donen molta importància al contingut des d'un punt de vista íntim.
Efectivament, la història d'aquest àlbum es desenvolupa tant al nivell de la peripècia com des de la vivència sentimental dels seus personatges. No obstant, això no vol dir que la seva narració siga pesada. Ben al contrari, doncs Mardon sembla capaç d'explicar-ho tot fent ús de la subtilesa i sense deixar mai de ser directe, la qual cosa juga en favor de la tensió del guió. En altres paraules, resulta interessant tant pel que diu com per com ho diu.
Gràficament he de dir que em sembla més atractiu que les influències abans mencionades, des del seu estil de dibuix fins el color. En tot cas, narrativament no té res a envejar-los. Es nota que té molt d'ofici i que domina la planificació i el temps des d'una concepció clàssica, cosa important pels seus objectius. D'altra banda, com a dibuixant es nota que sap quan contenir-se i quan mostrar-se més expressiu.
En conjunt opine que es tracta d'una lectura interessant i molt ben resolta. Potser diria que li ha sobrat un punt de prudència per tal de superar la categoria anecdòtica de la història. Tot i així, és un bon treball i serà millor no perdre de vista a aquest autor.
pertutatis |
Cinema |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 09:36h
M'havien parlat massa bé però, tan sols és una pel·lícula entretinguda. Ei, que no és poc! Té un guió de llibre que resulta bastant obvi cosa que a mi personalment ja comença a cansar-me. Sí, és divertida per les grans dosis d'imaginació que demostra en altres aspectes però, això no és prou per mi.
No hi ha prou en saber fer un bon guió, un guió técnicament perfecte. No, el contingut literari també importa, i d'això sovint van curtes les pel·lícules de certa mena. És una línia ben fina, i tampoc fa falta massa per superar el llistó. Per exemple, Iron Man, que em va agradar prou, ho va saber conjugar. I no parlem del Batman de Christopher Nolan, que aquest sí que sap el que es fa.
Potser també el que no em convenç és eixa flaire pulp de decorats fallers i paios disfressats de monstres, cosa que no té sentit si tenim en compte que sóc fan de Babylon 5. O sí que en té, doncs aquesta sèrie tenia això que deia, contingut. Tot i això he de dir que he pasat una bona estona veient-la. El que ocorre és que al preu que va el cinema, potser millor l'hagués vista al videoclub (sí, encara hi vaig de tant en tant).
"As you might have heard, DC Comics has requested that retailers pulp their copies of Frank Miller, Jim Lee and Scott Williams’ All Star Batman and Robin the Boy Wonder #10. Chris Eckert
has reproduced panels from an advance copy of the issue in question,
which demonstrate the problem: Black “censor bars” over the numerous
swear words didn’t print dark enough, allowing said words to leak
through.
The cynic in me thinks that this is a brilliant publicity stunt (...)"
Publicitat viral? Folklore nordamericà? En fi, sense comentaris...
pertutatis |
Còmic |
dimecres, 10 de setembre de 2008 | 10:39h
Massa poc se n'està parlant de la revolució a nivell d'editorials de còmic a Europa que està a punt d'arribar. Sembla que ja és un fet: Shogakukan i Shueisha, dues de les principals editorials japoneses de manga, editaran directament a Europa.
La llista d'editorials i títols afectats és més que impressionant: Glénat (Naruto, Bleach, Death Note, Inu Yasha, Fushigi Yûgi), Planeta DeAgostini (One Piece, Detective Conan Vol.2, Nana, Tutor Hitman Reborn!), Ivrea (Amasando Ja-pan, Secretos del corazón, Moonlight Mile), Norma (Del cielo al infierno, Zatchbell, Wild Life), Panini (Honey & Clover, Ichigo 100%, Biomega).
Però, de totes aquestes, la que ara per ara més em preocupa és Glénat, que ha estat publicant en català Naruto, Bleach, Inu Yasha i Fushigi Yûgi. Com que desconec les xifres de vendes d'aquests títols no sé fins a quin punt poden ser rendibles. En tot cas però, no hi ha dubte que la seva publicació en una llengua minoritzada com la nostra duu implícita certa dosi de compromís amb la cultura pròpia, a banda dels necessaris ingressos de títols d'èxit. Darrerament altres editorials com Planeta o Norma han publicat títols en català però, em sembla que cap n'ha fet bandera com Glénat.
Ara el que és planteja és que Shueisha i Shogakukan editen progressivament a tota Europa i amb seu a França. I jo em pregunte, quina serà la sensibilitat d'aquestes editorials japoneses vers el català? La pregunta té difícil resposta però sospite que les edicions en la nostra llengua podrien patir un dràstic retrocés a partir de 2009, data del desembarcament. Veurem què passa. En tot cas, pense que fora important que el mercat del manga en català aconseguís enguany una certa consolidació per tal de garantir la seva continuïtat.
Anathema: Hindsight Els veritables fans d'aquesta banda anglesa fa molt de temps que esperem el seu nou àlbum d'estudi. Després d'un Natural Disaster que va recollir tan bones crítiques entre els neòfits com fredor entre els incondicionals, aquest disc es presenta com un interludi. En ell podem escoltar un recull de cançons interpretades en estil bàsic. Efectivament, la qualitat de bona part d'elles i la perícia dels músics les fa reeixir però, no ens treu del dubte sobre si aquest grup segueix realment viu.
Opeth: Watershed A estes altures estava clar que Opeth no farien un disc fluix però, en aquesta ocasió em pense que han perdut la seva capacitat de sorprendre'm. A Wateshed no he pogut escoltar aquella subtil variació entre disc i disc com fins ara. No m'enteneu malament, segueixen a anys llum de la gran majoria de bandes amb intencions progressives i per mi no han perdut el seu estatus de predilecció. El millor és que la gira d'aquest disc em donarà ocasió, per fi, de veure'ls en directe.
pertutatis |
Còmic |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 16:55h
Ei, que parlen de nosaltres a Presència, el setmanari difós pel Diari d'Andorra, El Punt, Regió 7, Diari de Balears, El 3 de Vuit, Segre, El 9 Nou, Última Hora Menorca i Diari de Sant Cugat.
Què gran! Per fi he vist aquest mític fals documental, que de tan gran encara va arribar a donar peu a una gran banda falsa. Després de molt de
temps perseguint-lo per fi vaig poder comprovar que sí, efectivament,
és per pixar-se de riure. Per posar al costat dels grans cinema com La
vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, El jovencito
Frankenstein, El Gran Lebowski, South Park, Caníbal (El musical) y etc, ja m'enteneu.
Ací us deixe una famosa escena per obrir
boca: (segueix)
Christophe Blain
Sense comentaris...
Rudy Spiessert, Denis Lapière, Pierre-Paul Lapière
Paul Hornschemeier
Artícle antic extret dels arxius de 
Jeffrey Brown
Llegit a 
Grégory Mardon
M'havien parlat massa bé però, tan sols és una pel·lícula entretinguda. Ei, que no és poc! Té un guió de llibre que resulta bastant obvi cosa que a mi personalment ja comença a cansar-me. Sí, és divertida per les grans dosis d'imaginació que demostra en altres aspectes però, això no és prou per mi. 
Massa poc se n'està parlant de la revolució a nivell d'editorials de còmic a Europa que està a punt d'arribar. Sembla que 
Què gran! Per fi he vist aquest mític fals documental, que de tan gran encara va arribar a donar peu a una gran banda falsa. Després de molt de
temps perseguint-lo per fi vaig poder comprovar que sí, efectivament,
és per pixar-se de riure. Per posar al costat dels grans cinema com La
vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, El jovencito
Frankenstein, El Gran Lebowski, South Park, Caníbal (El musical) y etc, ja m'enteneu. 
