pertutatis |
Cinema |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 09:36h
M'havien parlat massa bé però, tan sols és una pel·lícula entretinguda. Ei, que no és poc! Té un guió de llibre que resulta bastant obvi cosa que a mi personalment ja comença a cansar-me. Sí, és divertida per les grans dosis d'imaginació que demostra en altres aspectes però, això no és prou per mi.
No hi ha prou en saber fer un bon guió, un guió técnicament perfecte. No, el contingut literari també importa, i d'això sovint van curtes les pel·lícules de certa mena. És una línia ben fina, i tampoc fa falta massa per superar el llistó. Per exemple, Iron Man, que em va agradar prou, ho va saber conjugar. I no parlem del Batman de Christopher Nolan, que aquest sí que sap el que es fa.
Potser també el que no em convenç és eixa flaire pulp de decorats fallers i paios disfressats de monstres, cosa que no té sentit si tenim en compte que sóc fan de Babylon 5. O sí que en té, doncs aquesta sèrie tenia això que deia, contingut. Tot i això he de dir que he pasat una bona estona veient-la. El que ocorre és que al preu que va el cinema, potser millor l'hagués vista al videoclub (sí, encara hi vaig de tant en tant).
Què gran! Per fi he vist aquest mític fals documental, que de tan gran encara va arribar a donar peu a una gran banda falsa. Després de molt de
temps perseguint-lo per fi vaig poder comprovar que sí, efectivament,
és per pixar-se de riure. Per posar al costat dels grans cinema com La
vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, El jovencito
Frankenstein, El Gran Lebowski, South Park, Caníbal (El musical) y etc, ja m'enteneu.
Ací us deixe una famosa escena per obrir
boca: (segueix)
Possiblement a estes altures ja haureu llegit moltes coses bones sobre The Dark Knight. El seu director Christopher Nolan ja va signar una de les pel·lícules més sorprenents d'aquesta dècada, Memento, i després encara una altra també torbadora, tot i que no tant sorprenent, Insomnia. Ho dic perquè la seva vocació d'autor era ben clara abans d'emprendre la rehabilitació d'un cadàver cinematogràfic anomenat Batman amb Batman Beggins. Llavors va fer seu el personatge en una notable pel·lícula que per primera vegada se'l prenia seriosament. La jugada li va eixir francament bé. Però, el més important és que va deixar les peces col·locades pel que hauria de venir després.
The Dark Knight no és la millor pel·lícula de super-herois mai realitzada (potser fora X-Men 2) per la senzilla raó que, com tota gran obra, és capaç de transcendir el gènere. És, això segur, un film corprenedor i amb molt de contingut. Desconec la raó per la qual a Hollywood es segueixen comprant drets d'obres que no pensen adaptar doncs, com sabreu, no estem davant d'una adaptació del còmic de Frank Miller. Cap problema per la meva banda. En tot cas sí segueix l'aportació d'un altre gran autor que va treballar pel personatge, doncs planteja la tesi explicada per Alan Moore a The Killing Joke i és capaç de desenvolupar-la fins el límit.
Fos com fos, The Dark Knight té un excel·lent guió, sorprèn i enganxa des del primer minut i segueix augmentant la tensió argumental com si es tractés d'una olla a pressió. L'espectador respirarà alleujat a meitat de la pel·lícula, quan sembla hauria acabat si fos una història corrent. Però aquesta no ho és, i en realitat és en aquell punt quan comença el millor. Personalment he patit (gaudit) molt veient-la, doncs no he pogut evitar implicar-me completament. I part de la culpa d'aquest efecte la té un dels personatges dolents amb més entitat que he vist en molts anys. El Joker destil·lat per Nolan és pervers, fa por, és el mal encarnat, la follia sense sentit, el caos i tot allò que és moralment menyspreable. I sí, és cert el que diuen, Heath Ledger està immens, impressionant, un autèntic monstre del cel·luloide capaç de donar la rèplica tot sol al triangle Batman/Gordon/Dent i portar la pel·lícula al seu macabre nivell. I això que tota la resta del repartiment també està francament bé (gràcies pel relleu, Maggie Gyllenhaal).
Per cert, he pogut veure-la en versió original i una vegada més he de recomanar-ho. Tan sols escoltar el doblatge del tràiler ja m'ha semblat horrorós, i és una llàstima haver de malbaratar actuació i text original per una lleugera comoditat. Sospite que The Dark Knight donarà per molt més i serà una fita a la Història del cinema. Temps al temps però a mi m'ha semblat fascinant. Us recomane vivament que aneu a veure-la al cinema mentre encara sou a temps.
Meravellosa, és meravellosa. M'ha agradat molt, fins i tot comparada amb l'anterior joia de Pixar, Ratatouille. De tota manera, no es podrien comparar mai perque aquesta és de ciència ficció. De ciència ficció! Aquesta gent segueix arriscant i fent avançar el cinema i ara em sembla clar que el pas lògic era aquest. La ciència ficció, la bona ciència ficció, és transcendent, té un missatge que mira de veure les coses amb perspectiva i ens fa pensar. I aquesta pel·lícula ho fa.
Ah, clar, i per suposat sobre tot és una preciosa història d'amor, cosa gens contradictòria, al contrari! Vegeu-la i penseu-hi. De fet és que la cosa té miga (signe inequívoc de qualitat). Per cert, resulta curiós veure com pot arribar a guanyar una pel·lícula quan els personatges callen i ens deixen veure-la en pau. En fi, Wall-E m'ha emocionat i fascinat a parts iguals i, com de costum, està feta amb un gust exquisit. No deixeu de veure-la!
Uf, ja m'havien dit que era dolenta però, vaig pensar "dimonis, per passar una vespradeta de diumenge sense més pretensió segur que servirà". Doncs no. Error. Pifia i crític per arma contundent. Aquesta pel·lícula no té salvació. Amb tots els defectes de l'original i cap de les seves virtuts, Clerks II oscil·la simplement entre grotesca i avorrida.
Realment Kevin Smith ha cremat i malbaratat el seu últim cartutx. Per l'amor de Cthulhu, si en milers de milions de línies de diàleg que té aquest film és incapaç de fer una broma friqui mínimament decent! "Star Wars" contra "El senyor dels Anells"?! Vinga va, home! Molt trist, xiquets, molt trist. Encara sort que no vaig pagar per veure-la al cinema...
...i altres temes en aquesta entrevista (en anglès). Vet aquí un extracte:
Don’t you have the slightest curiosity about what Watchmen director Zack Snyder is doing with your work? I would rather not know.
He’s supposed to be a very nice guy.
He
may very well be, but the thing is that he’s also the person who made
300. I’ve not seen any recent comic book films, but I didn’t
particularly like the book 300. I had a lot of problems with it, and
everything I heard or saw about the film tended to increase [those
problems] rather than reduce them: [that] it was racist, it was
homophobic, and above all it was sublimely stupid. I know that that’s
not what people going in to see a film like 300 are thinking about
but…I wasn’t impressed with that…. I talked to [director] Terry Gilliam
in the ’80s, and he asked me how I would make Watchmen into a film. I
said, ”Well actually, Terry, if anybody asked me, I would have said, ‘I
wouldn’t.”’ And I think that Terry [who aborted his attempted
adaptation of the book] eventually came to agree with me. There
are things that we did with Watchmen that could only work in a comic,
and were indeed designed to show off things that other media can’t.
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'Adam West. I voilà! Speed Racer!
Val a dir que a mi no me feia massa il·lusió anar a veure-la però un cop posat he de confessar que m'ho vaig passar bé. L'argument és incapaç de sorprendre't però, una vegada convençut que no ho farà, hom ja pot relaxar-se i gaudir d'un film de ritme endimoniat i disseny de producció barrocament pop. La intenció és entretenir l'espectador i això ho aconsegueix de sobres. Aquí els Wachowski s'han deixat de pel·lícules amb un cert contingut, d'aquelles que els poden esclatar a les mans (sí, V for Vendetta), i es lliuren amb èxit al que millor saben fer, espectacle.
Menció a banda s'ha de fer dels moments còmics, especialment els protagonitzats pel germà menut i el ximpanzé (no sé quin dels dos és més animal). Estranyament, a mi em van fer gràcia. I també cal destriar, a nivell purament hormonal, la participació de Christina Ricci, a qui feia temps que no veiem tan guapa a la gran pantalla. Per últim, he de dir-vos que desconec la sèrie original, així que no sabria dir si és una bona adaptació. En tot cas, és una pel·lícula decent (moralina a banda, és clar).
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Altra qüestió és l'ètica que s'amaga darrere d'aquesta estètica i que no és altra que la del ideal de completa felicitat propi de bona part de la publicitat televisiva. Els engranatges del guió i la pròpia lògica de tota la pel·lícula s'articula en base a premisses que podem trobar en campanyes publicitàries com, per exemple, la d'Aquarius. No ho sé, és una alegria de viure que en cap cas té a veure amb el món real. Ja sé que aquesta és una pel·lícula absolutament i pretesa irreal però, tampoc puc evitar pensar que si podem sintonitzar amb Be Kind Rewind i arribar a passar-ho bé és gràcies al bombardeig idiotitzant de la televisió.
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual.
El cas és que les més de dues hores que hom està assegut al cinema les passa d'allò més entretingut amb un guió que mai decau, que sap mantenir el ritme i fins i tot introduir gags còmics sense trencar el to de la història. Potser aquest equilibri entre prendre's seriosament el personatge i voler-lo fer versemblant però sense dramatitzar en excés és el millor encert de la pel·lícula, i el que li permet d'implicar l'espectador sense en el joc de l'aventura. Com que no l'he vista en versió original no podria assegurar-ho però em sembla que el repartiment està molt bé, sobre tot Robert Downey Jr. (qui ho hagués dit) i no tant Gwyneth Paltrow (mai m'ha entusiasmat aquesta xica). Una última cosa, quedeu-vos a veure els crèdits fins el final... vull dir més enllà del clàssic que tanca el film, evidentment, "Iron Man" de Black Sabbath.
Què bo és quan vas a veure una pel·lícula de la qual no esperes res i et trobes amb una xicoteta joia. Tenir un amic amb bon olfacte cinèfil (IMDB amb cames) sempre ajuda, és clar. Ei, tampoc és que haja d'aportar res al gènere però està molt ben feta, amb una realització excel·lent i amb unes actuacions més que notables (apreciades en versió original, com ha de ser). Per passar una bona estona en tensió i patint amb trames policíaques em pense que no podíem haver triat res millor. Per cert, la comparació amb "Eastern Promises" és inevitable, i he de dir que en alguns sentits "We own the night" és superior. Per exemple, les escenes d'acció (espectaculars). La única pega és el títol que li han cascat, que la fa semblar una mena de remake de "Studio 54"...
La pel·lícula d'Iron Man em fa més por que altra cosa i, francament, no espere res d'ella, i això que el Robert Dawney Jr per mi es va redimir amb la seva interpretació a Zodiac. Però, com a mínim sembla que tindrà una bona banda sonora. Em vaig soprendre l'altre dia veient el tràiler en escoltar els inconfusibles acords d'Iron Man, de Black Sabbath. Hagués estat un crim obviar-los però hi ha tanta criminalitat avui en dia... Vet aquí el tràiler, i després dos vídeos, un amb un clip de l'època i altre amb la lletra de la cançó (cau pel seu propi pes)... doom or be doomed! [segueix]
Ang Lee ho ha tornat a fer, una pel·lícula impressionant. Quina direcció, quina cura amb els personatges, amb l'estructura narrativa, amb el contingut dramàtic, amb el tempo... vaja quin film més rodó! Pegat a la butaca vaig estar les dues hores i mitja que dura, i això que la butaca no era del tot còmoda. I el que més m'ha agradat ha estat la complexitat del que planteja i la forma que té de resoldre-ho, fent encaixar totes les peces. Realment el gènere d'espies donava per molt més del que hom havia vist a Casablanca...
Com sempre, avise que l'he vista en versió original, per gaudir d'unes grans actuacions i dels sempre melodiosos dialectes del xinés. El doblatge en aquest cas em fa por. Feu-vos un favor i no la deixeu passar, s'ha de veure, i al cinema.
Alguns suggeriments, totalment subjectius, del bo i millor de l'any cinematogràfic:
ZODIAC (David Fincher) Pegat a la butaca em va tenir aquesta pel·lícula que mai hagués esperat que fos capaç de fer aquest director, és a dir, amb tant de fons com de forma. Impressionant.
RATATOUILLE (Pixar) Espectacular i una obra mestra amb olor de clàssic, per riure i plorar (en el bon sentit). Per mi, el millor que han fet Pixar, potser només amb permís de "Buscando a Nemo".
LA VIDA DE LOS OTROS (Florian Henckel von Donnersmarck) La sorprenent sensibilitat que té aquest film per dur al terreny íntim les qüestions d'estat el fa d'allò més recomanable.
SUNSHINE (Dany Boyle) Un film en l'estela de la millor ciència ficció (la dels continguts), aprenent dels mestres i obrint camí. Una molt dolenta bona estona.
PROMESAS DEL ESTE (David Cronemberg) Contundent pel·lícula per fer-te patir i demostrar que el gènere negre pot ser molt negre en segons quines mans. La re-encarnació d'aquest director funciona.
SUPERSALIDOS (Gregg Mottola) Vaig estar sense parar de riure tota l'estona, cosa gens fàcil. Sal grossa a banda, és una pel·lícula d'humor a l'altura de les grans.
Recentment he vist al cinema la segona versió del muntatge del director, en versió original, en format digital i en pantalla gran (i vull dir gran de veritat). Sembla mentida però, encara no havia vist l'anterior muntatge del director, i he de dir que a despit de la inestabilitat mental del mateix, la pel·lícula guanya i molt. De fet, tot i no adaptar fidelment (gens ni mica) la novel·la de Phillip K. Dick, amb l'unicorn i sense veu en off Blade Runner arrodoneix el seu significat del tot i multiplica la seva capacitat de suggestió, apropant-se al sentit de l'obra literària. Vaja, que m'ha agradat molt.
I ara, la lletra de la cançó Time what is time que Blind Guardian van dedicar a Blade Runner al seu disc Somewhere far beyond (1992):
Buf! Em pense que no reia tant potser des de Algo pasa con Mary.
Ja se sap que això de l'humor és quelcom molt personal
però de les cinc persones amb que vaig anar a veure-la no cap
semblava avorrir-se. Que sí, que hi han acudits de sal grossa,
que sí, que hi ha personatges tòpics i d'altres factors
que indiquen perill. Però, mireu, més que la típica
comèdia per adolescents, això és una
comèdia sobre adolescents. Està tot molt ben
plantejat i dirigit, i fins i tot molt ben actuat (m'agradaria
veure-la en versió original). El trio protagonista no té
pèrdua, i això per no parlar de la parella de policies.
En fi, ja sé que amb un títol així potser no us
venen ganes de veure-la però si feu l'esforç no us en
penedireu. Al temps.
El senyor David Cronemberg ho ha tornat
a fer. Amb el mateix esquema que l'anterior A history of violence,
però millor plantejada i realitzada, amb un gran domini del
ritme i capacitat de concisió. Eastern promises és
una pel·lícula d'aquelles que et té amb l'ai al
cor fins el final, que construeix un món on l'espectador sap
que allò més horrible pot passar i, a més, hi
passa. I no parle d'ensurts o escenes gore, que evidentment hi
són presents (no oblidem qui és el director!), sinó
d'explorar el costat fosc de l'ésser humà en un
retrobament amb el gènere negre molt encertat.
Allò
que més m'ha cridat l'atenció ha estat, igual com en
l'anterior film, ha estat el fet de mantenir-se dins els paràmetres
del cinema clàssic. El guió ens proposa
l'habitual aventura de l'heroi amb tots els seus elements, cosa que
no impedeix en cap moment la naturalització d'aquests que ens
fa entrar en el joc. És una característica de les bones
pel·lícules, i aquesta
n'és una, així com la capacitat de plantejar
qüestions a l'espectador. Però en fi, no deixa de
sorprendre per part d'un director que venia de fer Spider,
Existenz o Crash.
Per cert que els
actors estan tots bastant encertats. I ho dic pensant sobre tot en
Viggo Mortensen, que sempre m'ha sembla excessivament estàtic
i que de nou ha trobat un paper a la seva mesura. De segur que
l'esceneta de lluita a la sauna atraurà moltes admiradores i
admiradors. Essent maliciós, podria pensar que li tocava a ell
allò de fer rentable el producte. En aquest sentit un major
compromís de Naomi Watts no hagués estat sobrer,
llàstima. Bromes a banda, és un film d'allò més
recomanable com a mínim en versió original, que és
com l'he vist jo (avise, que ja sabem l'efecte que tenen alguns
doblatges).
L'antiga ciutat de Fengjie ja està
coberta per l'aigua, però encara no s'han començat a
construir els nous barris. Algunes coses podran salvar-se, unes
altres caldrà deixar-les per a sempre... El miner Sanming (Han
Sanming) viatja a Fengjie a la recerca de la seva ex dona, a la qual
no ha vist des de fa 16 anys. Al retrobar-se a les ribes del riu
Yangtsé, decideixen tornar a casar-se. La infermera Shen Hong
(Zao Thao) viatja a Fengjie para trobar al seu marit, que va marxar
de casa fa dos anys. S'abracen davant de la presa de les Tres Goles i
comencen a ballar. A pesar d'això, decideixen no reiniciar la
relació i divorciar-se.
Tot i els elogis de la crítica
més solvent, amb la mà al cor us he de dir que aquesta
pel·lícula no em sembla tan redona. El cas és
que em va agradar el seu plantejament, i supose que la idea és
que cadascú aporte significat, cosa que el film convida a fer
amb el seu mutisme. Però, personalment he de dir que no m'és
grat el joc del “tu ja m'entens” que posa com a punt de partida
implícit el coneixement de la situació actual de la
Xina. Ja se sap que la censura acaba per conduir a aquest tipus de
llenguatge interlineat, però preferisc les pel·lícules
que es poden defendre partint de zero, si em permeteu l'idealisme.
Potser el problema és que la realització lenta i
críptica acaba per vèncer la capacitat suggestiva del
film, doncs l'espectador occidental no sol estar acostumat a
metàfores de tan llarg recorregut. Al marge de tot això,
“Naturaleza muerta” té també un valor documental
bastant interessant, doncs ens acosta una faceta d'aquest vell país
que normalment resta amagada. Comptat i debatut, és una
pel·lícula amb aspectes interessants que demana una
certa predisposició del espectador. Altrament us semblarà
d'allò més avorrida.
Delícia destrellatada que per mi suposa la reconciliació amb Quentin Tarantino. Els dos lliuraments de Kill Bill em van semblar bastant fluixos, i en concret el segon directament avorrit. En canvi amb Death Proof passa tot el contrari. Quant a la realització, és colpidora i té seqüències d'acció automobilística certament memorables. I pel que fa a l'argument es preocupa més dels personatges que d'una història absurda de sèrie B que difícilment em podria interessar (l'escena dels policies ho diu tot). Clar, alguns diuen que hi ha massa diàleg, com si calgués comentar-ho tractant-se d'un film de Tarantino. És el que hi ha, ell és així i punt. En qualsevol cas, a mi se'm va passar la pel·lícula volant, i això que a Europa ha distribuït una versió vint-i-cinc minuts més llarga. M'ho vaig passar bé, i m'ho vaig voler creure tot. No és el Tarantino de Reservoir Dogs, Pulp Fiction o Jackie Brown, però es veu la llum al final del túnel. Sessió doble amb Planet Terror? No, gràcies.
Després de donar-li moltes
voltes, per fi he vist l'ultima pel·lícula de David
Fincher. La veritat és que em feia un poc de por anar-hi,
tenint en compte que són tres hores de metratge i que aquest
director, que ha fet bones pel·lícules (Fight Club,
Seven, The Game... Alien 3), sempre és sospitós de
caure al videclip. Ni cas, Zodiac és una gran pel·lícula.
Així de clar. Les tres hores les he passades meravellosament i
per moments he cregut veure (potser en els meus deliris) allò
que m'agradava de Kubrik: una direcció impecable, un bon
ritme, tensió dramàtica permanent i, sobre tot, una
tesi de fons.
Tal i com comentaven en alguna crítica
encertada, Fincher duu a l'extrem el seu tema predilecte, la falsa
realitat. Aquí però, més que jugar amb realitats
i aparences, adopta un estil més sobri i posa a prova la
consistència de la pròpia realitat mitjançant la
impossibilitat de la seva reconstrucció (el vell dogma del
cinema policíac). La persecució d'un assassí
psicòpata s'allarga i es torna un infern, no per la
intel·ligència d'aquest (com ho demostren a l'inici del
film els anònims que solucionen el criptograma), sinó
per la pròpia natura de la realitat. I conste que no estic
inventant-me res, tot això es planteja a la pel·lícula
i és la font del seu valor, d'on parteixen altres virtuts com
per exemple l'excel·lent estructura coral de personatges. En
fi, que si encara sou a temps us recomane que no la deixeu passar.
Després de les recomanacions provinents de diferents tipus de persones, per fi he vist Shaun of the dead. Per cert, el títol de la versió espanyola és Zombies party, unanova fita de la imbecil·litat que proposa el seu creador pels premis Darwin. Bé, és igual. El cas és que la pel·lícula està bastant bé. Curiosament tot i ser de gènere, i d'un gènere com el de zombies, va agradar als dos amics amb que la vaig veure, gens proclius.
El cas és que és divertida i té un punt romàntic i de cinema independent (que no underground com potser tocaria) bastant curiós. Té una realització molt àgil i un guió de llibre que no deixa que d'avorrisques, tot i que supose que els afeccionats més acèrrims del gènere la trobaran previsible. Potser per això hi han repartides múltiples referències per entretenir aquesta mena de gent, entre els quals no puc contar-me tot i que, això sí, he vist Dawn of the dead de George A. Romero.
M'havien parlat massa bé però, tan sols és una pel·lícula entretinguda. Ei, que no és poc! Té un guió de llibre que resulta bastant obvi cosa que a mi personalment ja comença a cansar-me. Sí, és divertida per les grans dosis d'imaginació que demostra en altres aspectes però, això no és prou per mi. 
Què gran! Per fi he vist aquest mític fals documental, que de tan gran encara va arribar a donar peu a una gran banda falsa. Després de molt de
temps perseguint-lo per fi vaig poder comprovar que sí, efectivament,
és per pixar-se de riure. Per posar al costat dels grans cinema com La
vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, El jovencito
Frankenstein, El Gran Lebowski, South Park, Caníbal (El musical) y etc, ja m'enteneu. 
Possiblement a estes altures ja haureu llegit moltes coses bones sobre The Dark Knight. El seu director Christopher Nolan ja va signar una de les pel·lícules més sorprenents d'aquesta dècada, Memento, i després encara una altra també torbadora, tot i que no tant sorprenent, Insomnia. Ho dic perquè la seva vocació d'autor era ben clara abans d'emprendre la rehabilitació d'un cadàver cinematogràfic anomenat Batman amb Batman Beggins. Llavors va fer seu el personatge en una notable pel·lícula que per primera vegada se'l prenia seriosament. La jugada li va eixir francament bé. Però, el més important és que va deixar les peces col·locades pel que hauria de venir després.
Meravellosa, és meravellosa. M'ha agradat molt, fins i tot comparada amb l'anterior joia de Pixar, Ratatouille. De tota manera, no es podrien comparar mai perque aquesta és de ciència ficció. De ciència ficció! Aquesta gent segueix arriscant i fent avançar el cinema i ara em sembla clar que el pas lògic era aquest. La ciència ficció, la bona ciència ficció, és transcendent, té un missatge que mira de veure les coses amb perspectiva i ens fa pensar. I aquesta pel·lícula ho fa. 
Uf, ja m'havien dit que era dolenta però, vaig pensar "dimonis, per passar una vespradeta de diumenge sense més pretensió segur que servirà". Doncs no. Error. Pifia i crític per arma contundent. Aquesta pel·lícula no té salvació. Amb tots els defectes de l'original i cap de les seves virtuts, Clerks II oscil·la simplement entre grotesca i avorrida.
...i altres temes en 
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual. 
Què bo és quan vas a veure una pel·lícula de la qual no esperes res i et trobes amb una xicoteta joia. Tenir un amic amb bon olfacte cinèfil (IMDB amb cames) sempre ajuda, és clar. Ei, tampoc és que haja d'aportar res al gènere però està molt ben feta, amb una realització excel·lent i amb unes actuacions més que notables (apreciades en versió original, com ha de ser). Per passar una bona estona en tensió i patint amb trames policíaques em pense que no podíem haver triat res millor. Per cert, la comparació amb "Eastern Promises" és inevitable, i he de dir que en alguns sentits "We own the night" és superior. Per exemple, les escenes d'acció (espectaculars). La única pega és el títol que li han cascat, que la fa semblar una mena de remake de "Studio 54"...
La pel·lícula d'Iron Man em fa més por que altra cosa i, francament, no espere res d'ella, i això que el Robert Dawney Jr per mi es va redimir amb la seva interpretació a 
Ang Lee ho ha tornat a fer, una pel·lícula impressionant. Quina direcció, quina cura amb els personatges, amb l'estructura narrativa, amb el contingut dramàtic, amb el tempo... vaja quin film més rodó! Pegat a la butaca vaig estar les dues hores i mitja que dura, i això que la butaca no era del tot còmoda. I el que més m'ha agradat ha estat la complexitat del que planteja i la forma que té de resoldre-ho, fent encaixar totes les peces. Realment el gènere d'espies donava per molt més del que hom havia vist a Casablanca... 
Recentment he vist al cinema la segona versió del muntatge del director, en versió original, en format digital i en pantalla gran (i vull dir gran de veritat). Sembla mentida però, encara no havia vist l'anterior muntatge del director, i he de dir que a despit de la inestabilitat mental del mateix, la pel·lícula guanya i molt. De fet, tot i no adaptar fidelment (gens ni mica) la novel·la de Phillip K. Dick, amb l'unicorn i sense veu en off Blade Runner arrodoneix el seu significat del tot i multiplica la seva capacitat de suggestió, apropant-se al sentit de l'obra literària. Vaja, que m'ha agradat molt.
Després de les recomanacions provinents de diferents tipus de persones, per fi he vist 
