La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: Opeth (us estalviaré descriure el seu estil). Respecte per ells, senyors.
Llàstima que no hi ha sales més grans i millors perquè les entrades es van esgotar i, francament, hauríem estat millor, per exemple, a La Riviera. En tot cas era un concert que jo esperava amb il·lusió des que no vaig poder veure'ls a València en temps del Blackwater Park. I efectivament, no vaig quedar decebut. Al contrari, vaig eixir extasiat. Mare meva, quina manera de tocar! Conjuntats, contundents, tècnicament milimètrics i amb molta passió. En altres paraules, l'hòstia. Realment si t'agrada aquesta banda en disc, en directe et pot fer posar la carn de gallina. Estan en una forma espectacular i es nota que tenen ja moltes tables a sobre l'escenari. De fet no sé si van gaudir més ells o el públic, el qual per suposat estava totalment entregat.
A destriar l'actitud del líder i cantant Michael Akerfeldt, que va estar molt graciós tot fent broma amb el personal entre cançó i cançó. Ja se sap que com a suec que és deuria parar més sec i intel·lectual però quan el vaig veure aparèixer amb la samarreta de Conan The Barbarian (la pel·lícula, vull dir)... en fi, sense comentaris. Potser l'única pega va ser que podrien haver tocat més estona, clar. Ah, per cert, els telonars Cynic tampoc ho van fer malament, també amb un estil semblant. Però, clar, és dur ser teloner d'aquesta gent. Llarga vida a Opeth!
Vet aquí un video que he trobat aYoutube (Ei, té mèrit aguantar tota la cançó!): [...]
Vet aquí dos discs amb una filosofia bastant semblant però amb un resultat diferent. Tots dos són projectes paral·lels d'artistes coneguts (és un dir) per altres formacions, i tots dos volen reivindicar una forma de treballar el death metal antiga i en certa mesura artesanal.
PUTREVORE: Morphed From Deadbreath La banda debuta amb aquest contundent àlbum sota la direcció de Dave Rotten (Avulsed) i Rogga Johanssen (Paganizer). El disc resulta pesat (en el bon sentit!), abrasiu i contundent, una joia si us agrada l'estil Incantation. Mostra multituds d'influències de bandes de la vella escola de finals dels vuitanta i principis dels noranta i un treball compositiu més que notable. Aquí es respira entusiasme per la música i ganes de demostrar que aquell death metal està ben viu (paradoxalment). Com diuen ells mateixos, "nothing new, nothing original, just keeping the spirit alive!". En tot cas, el millor per mi és la producció doncs sona realment greu i potent, és a dir, ni més ni menys que com ha de sonar un bon disc del gènere.
BLOODBATH: The Fathomless Mastery La tornada de Mikael Akerfeldt (Opeth) li ha caigut molt bé a aquesta banda de revival de la que també formen part membres de Katatonia. Res a veure amb les seves civilitzades bandes, doncs són onze cançons sense treva on es fa el major dels homenatges a la vella escola sueca de death metal dels noranta. Aquesta vegada però, es prefereix la velocitat i la brutalitat, amb un cert aire estil Morbid Angel, més que no eixe so pesat que tenia el seu mític debut Resurrection Through Carnage. El pitjor és que semblen haver perdut aquella producció i trobe a aquest disc li falten greus, defecte no gens menyspreable. El millor de tot però, és el virtuosisme d'aquests músics, que fan autèntiques meravelles en composició i execució.
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, Black Ice, ja és número 1 a les llistes de vendes de 29 estats, entre els quals hi ha Espanya, el Regne Unit, Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, Japó, Argentina, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Dinamarca, Irlanda, Suècia, Finlàndia, etc. En fi, sense comentaris... [+info]
Editors: The Back Room Consistent disc de pop rock, farcit de bones melodies i molt ben executat fins i tot quant al baix, carència habitual dins el gènere. Una veu pròpia que no deixa de recorda-me bons referents. Caldrà seguir-los la pista. Per cert, van passar la prova del directe amb escreix l'Ola Festival. Grave: Dominion VIII Des que aquesta mítica banda de old school swedish death metal va tornar a l'activitat amb l'entrada del nou mil·leni, no para de servir discs dignes de menció. I segueixen aprofundint amb encert en aquell estil i traient-ne fruits sense haver de sortir-se'n dels cànons.
Sepultura: Arise Clàssic entre clàssics, síntesi de l'energia i el sentiment que podia arribar a transmetre el vell thrash metal amb temes com Arise, Desperate Cry, Dead Embryonic Cells... Un disc de la banda brasilera més famosa que cal escoltar per comprendre moltes coses (i no, no és l'únic clàssic que tenen). Asphyx: The Rack Groove, anglicisme de difícil traducció, és l'adjectiu que millor defineix aquest clàssic de la mítica banda holandesa. Aquest disc ple de melancolia, de complexitat i de sons greus és sense dubte una pedra angular del doom/death. Unleashed: Where No Life Dwells Contundent, pesat, tenebrós i ple de ritme. Així ha de ser un bon disc de old school swedish death metal i així sonava el debut d'aquesta banda sueca convertit en clàssic. Més que grans innovacions, el disc va aportar un estàndard de qualitat i garantia el futur.
Quin troç de banda i quin troç de concert. Els alemans van acudir a les festes de Guadalajara (quina ciutat més guai, no?) i van muntar un bon escenari per ells en exclusiva, com la gran banda que són. I per Tolkien que van estar a l'altura de les circumstàncies durant les gairebé dues hores de show! Podia haver acudit un pèl més de gent em sembla a mi, tot i que era una gira de tornada. Però, el públic va (varem) estar molt entusiasta i tot va anar molt bé, so inclòs. Certament han millorat molt des d'aquella vegada que els vaig veure per València a l'època del Imaginations from the other side, fa mil anys o així.
Llegiu també el post al respecte al bloc de Flashy. Ara us deixe dos videos amb dues cançons senceres: Welcome to Dying i l'acústica The Bard's Song, que sembla un poc de borratxos vista així...
Anathema: Hindsight Els veritables fans d'aquesta banda anglesa fa molt de temps que esperem el seu nou àlbum d'estudi. Després d'un Natural Disaster que va recollir tan bones crítiques entre els neòfits com fredor entre els incondicionals, aquest disc es presenta com un interludi. En ell podem escoltar un recull de cançons interpretades en estil bàsic. Efectivament, la qualitat de bona part d'elles i la perícia dels músics les fa reeixir però, no ens treu del dubte sobre si aquest grup segueix realment viu.
Opeth: Watershed A estes altures estava clar que Opeth no farien un disc fluix però, en aquesta ocasió em pense que han perdut la seva capacitat de sorprendre'm. A Wateshed no he pogut escoltar aquella subtil variació entre disc i disc com fins ara. No m'enteneu malament, segueixen a anys llum de la gran majoria de bandes amb intencions progressives i per mi no han perdut el seu estatus de predilecció. El millor és que la gira d'aquest disc em donarà ocasió, per fi, de veure'ls en directe.
Vet aquí quatre incorporacions underground pel meu mp3. Si voleu recolzar les bandes, feu com jo i compreu els discs però, NO compreu res amb això que anomenen cànon, a ells ni els va ni els ve.
Krisiun: Southern Storm Mai hagués pensat que després de tants àlbums abanderant el death metal més ultra-tècnic, brutal, immutable i hipnòtic, aquesta banda de Brasil es decidís a refinar el seu estil. El resultat segueix essent inequívocament extrem però amb molts més matisos.
Deathevokation: The Chalice of Ages Banda californiana que explora aquell death metal de la vella escola, amb aquella atmosfera i aquelles melodies tan característiques. Tot un descobriment que, val a dir, encara aporta la seva pròpia visió.
Numen: Numen Tercer disc d'aquesta imponent banda d'autèntic black metal provinent d'Euskadi. De nou, lluny d'afluixar, plantegen un disc encara més dur però, sense deixar de banda l'arrel folk. Per mi és del millor que es fa actualment en aquest gènere, i una de les poques bandes que encara tenen alguna cosa a afegir-ne.
Kataplexia: Supreme Authority Aquests fills de Suffocation sorgits de Finlàndia no podien haver fet un disc més complicat, ràpid i brutal. Tota una descàrrega d'adrenalina sense treva, només apta per amants del gènere.
Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:
REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.
TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".
CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet.
El millor d'estar per aquí per Madrid és la quantitat de concerts que es poden veure. El passat dimecres 16 d'Abril, sense anar més lluny, Nightwish acompanyats de Pain, a la sala La Riviera, com de costum. Anem a pams. Pain, que és el grup personal del líder dels genials Hypocrisy (Peter Tagtgren), em van pillar per sorpresa doncs ni tan sols sabia si hi hauria teloners. No ho van fer malament però tampoc em van entusiasmar. Més que res pel seu estil, doncs a l'escenari són més que solvents (fins i tot fent versions dels Beatles).
Bé, el cas és que després van eixir Nightwish amb un públic més que entregat i, potser fruït del retard, en el nostre cas amb una cervesa de més. I l'actuació va ser realment bona. Es nota que ja porten prou anys damunt els escenaris. No tant la vocalista, que encara demana més rodatge però, tot i així molt bé. Van tocar perfectament i Anette ens va fer oblidar la inoblidable Tarja. Però tampoc és qüestió de fer comparacions doncs el grup que va treure Oceanborn o Wishmaster senzillament ja no existeix. Jo soc dels que pensa que pel gir que van fer amb Once no els feia falta cap Tarja. I la proba està al seu nou disc, Dark Passion Play, que per cert és molt agraït en directe. Val a dir que he vist millors sonoritzacions però res de massa greu.
Total, sense superar l'anterior concert de Sonata Arctica i Épica però, al final ens ho vam passar d'allò més bé. I us assegure que allí la gent que omplia el local fins a dalt tampoc es va quedar curta. Aquí us deixe un vídeo que he pujat jo mateix a Youtube. Un dels molts que es poden trobar...
La boca del infierno em dona l'avís, el llanguíssim comunicat que ha fet públic Timo Tolkki podeu llegir-lo aquí o aquí. Feu-ho, és ben sucós i ho aclareix tot. Realment aquesta banda era un mort vivent, així que ha fet bé el seu líder en deixar-ho estar abans no anés a pitjor (quanta gent n'hauria d'aprendre d'aquest home!). En tot cas, una llàstima, doncs amb ells es perd l'emblema del rotllo Power Metal i una de les bandes més influents de tots els temps. I si no feu una ullada a clàssics com Visions, Destiny o Infinity. Així és la vida.
Alguns suggeriments totalment subjectius, per ordre alfabètic: Angel Corpse: Of Lucifer And Lighting
[death] Amb uns Morbid Angel en stand by, els seus alumnes més insignes han aconseguit ressorgir amb un disc impecable.
Arch Enemy: Rise Of The Tyrant
[melodic death] Està clar que mai pensen baixar-se del burro i, amb treballs que sonen a clàssic com aquest, ni falta que els fa.
Behemoth: The Apostasy
[death] Han seguit refinant el seu estil (gènere?) propi fins a obtenir aquest diamant que marca un nou zenit en la seva trajectòria.
Dimmu Borgir: In Sorte Diaboli
[symphonic black] L'entrada de Hellhammer a la bateria els ha retornat a un estadi més salvatge, amb unes composicions que recorden temps de glòria passada.
Dream Theater: Systematic Chaos
[progressive] Han aconseguit un disc que posa els pèls de punta i segueix empenyent la gent en massa cap a un gènere gens fàcil.
Dying Fetus: War Of Attrition
[brutal death] Han madurat un estil que semblava finit amb el seu sorprenent primer disc, i ho han fet sense caure en recursos core.
Epica: The Divine Conspiracy
[gothic] Han retornar el metall gòtic al si de la família extrema amb un disc rodó que no renuncia a l'herència melòdica.
Forscor: The Smile Of The Sad Ones
[black] Contundent consolidació en aquest segon disc i tota una declaració del mestratge de la banda catalana de black metal més forta d'avui dia.
Immolation: Shadows In The Light
[death] Sembla increïble com encara són capaços d'editar altre monument com aquest del death més tècnic i brutal.
Limbonic Art: A Legacy Of Evil
[black] Han sabut evolucionar sense perdre l'essència, tot fent-nos creure que encara queda molt per escriure al gènere.
Mayhem: Ordo Ad Chao
[black] Un àlbum veritablement revolucionari que enllaça els orígens del black metal amb un futur fins ara mai albirat.
Megadeth: United Abominations
[thrash] Un disc de velles sonoritats que retorna aquesta mítica banda al cor del thrash del que mai deurien haver renegat.
Nile: Ithylphallic
[brutal death] Segueixen essent fidels a una fórmula que sembla inesgotable, i segueixen sabent executar-la sense defugir-ne la dificultat.
Sonata Arctica: Unia
[power] Han après dels grans clàssics per composar i executar l'àlbum que aquests semblen incapaços de fer avui dia.
Quin tros de concert que vaig veure el divendres passat a la sala La Riviera de Madrid. Primer van eixir Ride The Sky(Suècia), el grup majoritàriament conegut pel seu bateria ex-Helloween ex-Gamma Ray ex-Masterplan (i d'altres grups centrifugats de Helloween) Uli Kush. No ho van fer malament però, no em van entusiasmar.
Després va ser el torn d'Epica (Holanda) i l'ambient ja estava més que escalfat. De segur que molta gent va anar al concert només per ells. Jo els tenia per una mescla de Nightwish i Therion i fins aleshores no els havia prestat massa atenció. En canvi, sobre l'escenari van demostrar ser un grup de cap a peus, amb molta perícia i encert en directe. Espectacular, com era d'esperar, la seva cantant mezzo soprano Simone Simons. Impagable, a més, el detall del ventilador que tenia enfront. Semblava un anunci de pantene. En fi, ara mateix estic escoltant el seu últim disc, que no està gens malament.
El plat fort de la nit van ser, evidentment, Sonata Arctica (Finlàndia). Aquests tenia jo la idea que eren una mena de clons de Stratovarius i certament continuen en la línia del metall europeu. Això sí, la qualitat dels seus últims discs ha marcat un important creixement que els ha dut a ser una banda de primera línia. El que no m'esperava jo és que foren tan competents en concert perquè val a dir que van estar espectaculars. I no ho dic només per la seva perícia tècnica sinó també per la seva capacitat d'implicar un públic que, d'altra banda, estava completament entregat. Vaja, un tros de concert.
A continuació podeu veure un xicotet video... Full moon!
Vet aquí dos lliuraments discogràfics altament improbables dins el panorama metàl·lic internacional. Quantes bandes coneixeu que incorporen dones i NO siguen gòtiques o s'hi acaben convertint?
La primera d'aquestes dues prometia el desastre quan van incorporar la llavors desconeguda Angela Gossow, una de les poques vocalistes femenines que gasta veus guturals. Però, Arch Enemy han anat creixent dia a dia, ampliant la seva base de fans gràcies a discs cada vegada millors i, el més important, ho han fet sense baixar-se del burro. La gran promesa del death melòdic mai s'ha venut i potser per això és avui dia segurament la banda més important de metall extrem. El seu últim disc Rise Of The Tyrant així ho confirma. Redimoni, és realment bo! Es veu que el vell esquema encara dóna per moltes i bones cançons quan hi ha músics disposats a explorar-lo.Candidat a disc de l'any.
La segona banda és encara més improbable, concretament tres vegades. Gallhammer són tres dones, són japoneses i practiquen un old school black metal d'allò més consistent. Sincerament us he de dir que vaig escoltar Ill Innocence més per curiositat altra cosa, amb total escepticisme. Què dolents que són els prejudicis! Aquí el que tenim és un disc d'allò més consistent, cru i ambiental, que segueix els cànons del gènere i fins i tot n'aporta un poc d'aire fresc. Ja voldrien els popes Fenriz i Nocturno Culto que Darkthrone edités un disc així avui dia. Kawaii?
pertutatis |
Música |
divendres, 21 de setembre de 2007 | 00:18h
Dream Theater: Systematic Chaos Remunten el vol amb un gran disc,
complex però assequible, que mescla en estat de gràcia
els elements progressius i metàl·lics que els han dut
on són. Essent tots bons, té temes realment memorables
i, com de costum, inclou alguna que altra innovació com per
exemple les reminiscències d'Opeth de “Repentance” o els
ritmes quasi disco de “Prophets of War”. Per cert, al DVD de
l'edició especial trobem un documental fet pel bateria on es
mostra tot el procés de producció del disc. És
interessant però potser mata un poc la màgia veure les
coses que es fan avui dia als estudis de gravació. I això
que parlem de músics de reconeguda mestria tècnica,
cosa que qualsevol que els haja vist en directe pot certificar.
Symphony X: Paradise Lost Després d'un disc tan
excepcional com fou “The Odyssey” l'expectativa era molt i molt
alta. Tant que no ho han aconseguit, francament. Tot i això,
“Paradise Lost” ens retorna els Symphony X més directes i
canyers, és a dir, heavies. Perquè al disc, sense
perdre el seu estil de power progressiu, hi predominen els temes
directes, i fins i tot els himnes. Una bona collita pels concerts, no
hi ha dubte, i un bon disc per escoltar també. Tinc la
temptació de pensar que potser és que volien ampliar la
seva base de fans mostrant la seva cara més agressiva, però
el cert és que el disc es defèn tot sol.
Nile: Ithyphallic Impressionats com sempre, majestuosos
però salvatges, segueixen obrint camí a anys llum de la
immensa majoria de l'escena extrema. Continuen polint el seu estil
brutal, però amb aquella atmosfera del romàntic antic
Egipte. Alguns diuen que es repeteixen, però si us preneu el
temps necessari per escoltar amb deteniment aquest disc, al igual que
els anteriors, veureu que el seu estil dóna encara molt de si,
que no està ni de bon tros esgotat. Potser ara són més
complexos i tècnics que abans, cosa comprensible, i prou. Per
cert, a l'edició en digipack s'inclouen dues versions
instrumentals, no sé ben bé si per fer karaoke (ahem) o
per admirar la destresa de bateria i guitarra.
Katatonia: Brave Murder Day Per fi m'he fet amb aquest clàssic
del doomdeath més progressiu. Aquest és un disc
comentat abastament pel que va suposar al seu moment dins un gènere,
el doom metal, que necessitava d'aire fresc. Això era als
noranta, ara em sembla que precisament aire fresc és el que
sobra, però en fi. Vist en perspectiva, aquest treball va
suposar un punt d'inflexió en la banda, una combinació
entre el seu estil més underground i allò que són
ara per ara (ni millor ni pitjor, però difícilment una
banda de doom). En definitiva, que els va agafar en estat de gràcia
per composar un seguit de cançons llargues i hipnòtiques,
totes lligades per la clàssica melangia del gènere. Com
a curiositat, a les veus tenim un jove Mikael Åkerfeldt,
d'Opeth.
Últimament estic amortitzant el meu ipod de mala manera amb una banda tan mítica i de dubtosa moralitat com Mayhem. Francament no esperava un disc tan bo. L'anterior "Chimera" semblava que recuperava l'esperit d'aquella pedra de toc del black metal que fou De Misteriis Dom Sathanas, però és que amb aquest Ordo Ad Chao han anat tan enllà que ara per ara no crec que cap banda de l'estil s'hi aprope ni de lluny.
Han aconseguit un so completament malèfic i autèntic, brut i definitivament satànic (quasi fa por) combinant-lo amb una producció tan bruta i directa com genial, que actua de repel·lent per aquells que no estan disposats a parar atenció. Perquè ací cal parar atenció, doncs les composicions són realment complexes i el treball vocal del reincorporat Attilla Csihar digne d'admiració. Per fi algú aconsegueix que un disc d'autèntic black metal sone modern. I per això em fastigueja escoltar aquesta gent, però alhora em fascina! Per cert que l'edició de col·leccionista del disc és una joia, amb funda negra de metall i caixa i disc tintats de roig.
Arribem el dissabte quan tot just queden per tocar un parell de cançons del concert d'Astrud. Una llàstima perquè sempre ve de gust escoltar aquesta gent d'humor particular, i més ara que són una banda de veritat (amb baix, bateria i tota la pesca). Però no passa res, no serà irrepetible.
Després de vagabundejar per un recinte quasi desconegut des de l'última vegada, constatem que allò està ple, però ple de guiris. Ens han envadit, vaja, el que ja sabem. Quan passe per la porta el meritori de comprovació de polseres em diu "hello!", i jo li responc "hola!". I ell torna "hello!". Jo pense que és que li ha donat molt el sol, així que li responc un poc mosquejat que "Ja t'he dit hola!". Ell em mira ben vist i diu "Vale, passa chaval". En fi, us estalvie l'anàlisi sociolingüística. Això sí, una cosa tenen de bona els guiris i és que veuen cervesa fins al punt que feien falta venedors que es passejaven amb un barril refrigerat a l'esquena per si hi havia cap emergència. Una imatge esperpèntica, no cal dir-ho.
Després veiem a Peter Bjorn and John, els quals no s'ho munten malament però a mi no em van deixar amb ganes de més. La gent en general semblava tota esperar la seva famosa cançó, i després aquí pau i allà glòria. I en caure la nit veiem a Camera Obscura, en paraules de MB, una mena de Belle and Sebastian. Doncs això, un concert suau però al meu entendre bastant encertat en les melodies, que és el que compta en aquests casos. Per cert que si us agraden aquests grups farieu bé de revisar la discografia de R.E.M. en la seva etapa anterior al Out of time.
Més tard, a l'escenari gran apareixen els iaios B-52's i ens donen a tots una lliçó del que és un concert fet amb ritme i savoir-faire. No sé quina edat tindran exactament però de menuts els donaven la mateixa papilla que als Rolling Stones, segur. En fi, tot i haver-los vist començats, està clar que són un grup que fa festa. Acte seguit, entre la follia general, apareixen Arctic Monkeys, que sincerament no es van convertir en sants de la meva devoció. Molta velocitat i soroll, però poc trellat. I ho dic jo, que no soc gens sospitós de patir per la velocitat i el soroll!
Al dia següent, fem tard a l'actuació de The Pipettes i anem a caure per uns moments a la de Animal Collective, una banda de música experimental... altrament dita contaminació auditiva, estrident, inharmònica i, en fi, una tortura. Fugim i anem a veure Catpeople, que son tot el contrari. Bon domini dels instruments i una contundència inhòspita si fem cas de com sonen en disc. Una banda de rock de cap a peus que van fer un concert certament bo.
I per finalitzar, i després de sopar un "pan preñao" com els que ja haviem vist a Astúries, assistim a la descàrrega de Black Rebel Motorcycle Club. I aquests sí que aconsegueixen treure el rocker que porte a dins amb un concert contundent, molt ben executat i amb molt de ritme i bones línies de baix i bateria. Un concert notable amb un vocalista amb la caputxa estil Donnie Darko i una pseudo-bandera pirata de fons que advertia els navegants ingenus. Per moments semblava que estava escoltant els últims Cathedral. Llàstima que van acabar amb la cançó més lenta. I amb aquest sabor de boca estrany vam filar cap a casa perquè l'endemà calia treballar. Així que ens vam perdre Muse, raó per la qual no em pense tallar les venes, ni de lluny.
Sembla que a la nota de premsa de la gira dels Rolling Stones venia allò de les "satàniques majestats" i, clar, tota la caterva de gent que es fa dir periodista ho han soltat amb alegria. El més graciós és que, evidentment, no en tenen ni idea del que estan parlant així que molts, enfangats com estan en això de la premsa del cor, ho interpreten al seu estil: el seu estat físic i d'aspecte es deu a que han fet un pacte amb el diable.
I dic jo, la qüestió musical no té res a veure? Simpathy for the devil? Què hi ha d'aquella llegenda segons la qual el rock va nàixer quan el bluesman negre Robert Johnson va trobar-se el Diable en una cruïlla i li va vendre l'ànima a canvi d'un poderós talent i vuit anys per gaudir-lo (res de vida eterna)?
Bé, és igual. En tot cas, si parlem de talent de segur que hi ha un que sí o sí ha venut la seva ànima: el senyor Pete Sandoval, bateria de Morbid Angel, a qui un servidor ha tingut el plaer de veure en directe. En aquest video podeu veure'l en acció. Atenció que no és cap solo, està tocant en directe la canço Maze of Torment, el que ocorre és que s'ha extret només el so i la imatge de la bateria. Per pixar-se damunt, xiquets.
DISEMBOWELMENT - Transcendence Into The Peripheral
1993 Relapse
The Tree Of Life And Death
Your Prophetic Throne Of Ivory
Excoriate
Nightside Of Eden
A Burial At Ornans
The Spirits Of The Tall Hills
Cerulean Transience Of All My Imagined Shores
Renato Gallina Jason Kells Matthew Skarajew Paul Mazziotta
Única i excepecional joia d'aquesta extinta banda australiana amb la qual van explorar de manera contundent el subgènere del doom/death. La poció mescla les sonoritats del primitiu death metal amb un enfocament minimalista i ambiental del doom. Com va dir Tyrell a la pel·lícula de Blade Runner, "les estreles que brillen el doble, duren la meitat de temps, i tu has brillat amb molta intensitat".
La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: Opeth (us estalviaré descriure el seu estil). Respecte per ells, senyors. 
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, 
Angel Corpse: Of Lucifer And Lighting
Arch Enemy: Rise Of The Tyrant
Behemoth: The Apostasy
Dimmu Borgir: In Sorte Diaboli
Dream Theater: Systematic Chaos
Dying Fetus: War Of Attrition
Epica: The Divine Conspiracy
Forscor: The Smile Of The Sad Ones
Immolation: Shadows In The Light
Limbonic Art: A Legacy Of Evil
Mayhem: Ordo Ad Chao
Megadeth: United Abominations
Nile: Ithylphallic
Sonata Arctica: Unia
Últimament estic amortitzant el meu ipod de mala manera amb una banda tan mítica i de dubtosa moralitat com 
