Picture Of Beauty & Innocence (intro)-commiserating The Celebration
Ebony Tears
Serpent Eve
Soul Sacrifice
Equilibrium
A Funeral Request (ethereal Architect)
Reaching Happiness, Touching Pain
Lee Dorrian Adam Lehan Gary Jennings Mark Griffiths Mike Smail
Aquest és un àlbum de pur doom metal, ara ja sí suficientment lent i sobre tot ultra pesat i greu. Això sí, manté una forta personalitat pròpia, on destaquen els elements psicodèlics i d'altres que apunten cap a l'evolució que més tard tindria la banda. Aquesta, en discos posteriors arribaria a ser un dels referents de la vessant anomenada stoner doom, molt més rockera.
Johan Lanquist Mats Bjorkman Leif Edling Matz Ekstrom
Candlemass, la banda que encarna la definició de tot el gènere va donar un bon cop de puny amb aquest primer lliurament, amb el qual van establir els estàndards del doom metal tot recollint el testimoni dels vells Black Sabbath. Tot i això, val a dir que no seria fins l'arribada del vocalista Messiah Marcolin que la banda aconseguiria desenvolupar el seu estil i parir els mítics discs Nightfall, Ancient Dreams i Tales of Creation.
Sembla ser que la carismàtica vocalista ja en té prou i ara vol provar sort amb la seva pròpia banda. La cosa no deixa de tenir la seva gràcia si pensem que, des que va substituir el vocalista original fa ja molts anys, The Gathering havia anat convertint-se progressivament en una banda pel seu lluïment. Amb ella van passar de renovadors del doom metal a aprenents de bruixot del rock psicodèlic, i ho van fer sense perdre mai la seva base de públic. Certament han estat els consentits de l'escena.
I em fa llàstima parlar d'ells en passat però és que sospite que ni la resta de la banda són capaços de treure un nou Always, ni ella per separat capaç de contenir el seus deliris. Veurem què passa.
El disc seminal de tot el heavy metal ja va assentar, a la seva primera cançó, els paràmetres del derivat més pesat, lent i greu: el doom metal (inicialment anomenat heavy metal per raons obvies). Tot i que el disc té molta més varietat, paga la pena incloure'l dins aquesta categoria només per aquesta cançó que encara avui dia sona sorprenentment moderna.
Sembla ser que aquests simpàtics noruecs han tornat pels seus furs. La primera vegada que vaig escoltar el nou disc de Dimmu Borgir no em va agradar massa... però, com de costum, no és un disc fàcil i ara quan més l'escolte més coses bones li trobe. De fet diria que ara mateix m'encanta.
Després de dos discs amb el mític i maquinal bateria Nick Barker (massa tècnic pel meu gust) ara s'ho munten amb el no menys mític Hellhammer. Amb això i un parell de canvis més a les composicions, In Sorte Diaboli em sona més treballat i melòdic que els dos anteriors discs, com si volgués retrobar el so d'aquell Spiritual Black Dimensions. En fi, black metal simfònic a sac que probablement no atreurà cap neòfit (ni falta que fa).
Ací us deixe el videoclip de la cançó "The Serpentine Offering", amb la típica història sobre pagans i inquisidors... molt divertit, i bastant friqui. (...)
Els mestres del metall extrem han tornat! Aquesta gent són una de les bandes més tècniques i innovadores del panorama actual del metall, i per suposat una de les meves preferides. Ja tinc ganes d'escoltar el seu nou disc... En fi, per ara podem youtubejar el seu nou clip: "World Agony". (...)
De Manowar sempre s'ha dit que són la banda sonora de Conan el Bárbaro. Així solia ser. I sí, han viscut temps millors, però no m'imaginava que arribarien a voler ser també la banda sonora de Moulin Rouge!
Si això no és un senyal de l'apocalipsi, no sé què ho serà! Per cert, algú comentava que el seu últim disc, Gods of war, era com escoltar un Kings of metal on la cançó The crown and the ring ocupa la meitat del disc. Una bona definició al meu parer. Aquesta banda és que mai en té prou d'èpica. Tot i així, a aquestes altures em pense que ja poden fer el que vulguen, que al Valhala del metal hi aniran de cap.