La veritat és que vaig començar la lectura d'aquest còmic amb certa suspicàcia. La raó, probablement, és que sóc admirador de Joe Sacco (Palestina, Gorazde), de com aconsegueix fer còmics de valor periodístic sense perdre el sentit humà de la situació. Però Wild no és Sacco, ni ho pretén. És més bé un Guy Delisle (Pyongyang) amb un estil de dibuix bastant més fluix. I Guy Delisle és més bé un curiós que aconsegueix fascinar amb les seves experiències de viatge. Però, la seva documentació és més bé escassa i no hi ha treball de digestió d'allò viscut. Es tracta de contactar amb el país a través de la espontaneïtat del dia a dia, cosa realment difícil quan hom viu entre forasters en un país en la situació en la que està ara per ara Afganistan.
En tot cas, pense que el millor serà deixar de banda el paraigües del marketing proporcionat per gent com Guy Delisle o Marjane Satrapi (Persépolis) i jutjar aquest còmic pel que és. I sincerament he de dir que m'ha semblat d'allò més entretingut. Com en la resta d'obres del gènere, la curiositat sobre un país desconegut forma part l'al·licient que et manté atent a la lectura. Però, s'ha de reconèixer que Wild ha sabut organitzar-ho tot en benefici de l'entreteniment. El guió, estructurat en anècdotes ordenades cronològicament, no perd mai ocasió de plantejar gags, tot burlant-se igualment d'uns i altres, això sí, amb un humor bastant blanc i respectuós.
En conclusió, Kabul Disco no serà un gran còmic però és ben digne, entretingut i certament curiós. Més del que hom podria esperar d'una obra que sembla voler aprofitar els paràmetres de la moda dels còmics de viatge. Per cert, a les pàgines finals s'adjunta el còmic per explicar la constitució afganesa que va realitzar realment. Em recorda a un que vaig llegir de menut sobre el primer Estatut d'Autonomia valencià. Inquietant.
Amb Chris Ware, el concepte d'autor total pren tot el seu significat. És autor del guió i del dibuix, del llenguatge narratiu gràfic que empra i fins i tot de la pròpia edició del còmic. Tot està englobat en el seu concepte de còmic com a obra impresa, i res escapa al seu control perfeccionista. Tan sols per això ja pagaria la pena de llegir aquest número però, per suposat, de nou a banda de bell també es tracta d'una història amb un contingut literari capaç d'emocionar el lector.
Aquesta, com és costum en els últims lliuraments, és autoconclusiva i segueix el camí de les seves antecessores en quant a to i realització. En aquest sentit no és sorprenent, és exactament el que s'esperava de Ware, que no és poc. El que ocorre és que com que per ara ningú sembla voler imitar-lo com és degut o tenir la capacitat de fer-ho (fora d'un cert estil de dibuix), doncs ell segueix posant maons a l'edifici dissenyar per la seva pròpia teoria. I no, no és recomanable per tothom però, caram, per mi que sóc un poc fan d'aquests rotllos metatextuals és tota una delicia.
La Cúpula ens torna a delectar amb una obra d'aquest mestre del manga (i per cert també cineasta). Mestre probablement és la paraula que millor defineix aquest autor d'edat avançada, tant per la seva capacitat creativa com per la influència que ha tingut en tota una generació de comicaires japonesos dedicats al terror.
En aquest "El hijo del diablo" trobem una bona mostra del que és capaç de fer. El que més crida l'atenció en un primer moment és l'apartat gràfic. El seu estil evocador mescla la tendència caricaturesca infantil japonesa del manga clàssic amb el surrealisme de les il·lustracions macabres. Tot plegat combina molt bé amb la seva història. Inicialment aquesta mostra influències de Frankenstein, de El Doctor Jekyll i Mr. Hide així com del tòpic japonès de la maledicció però, la imaginació de Hino s'acaba desbordant i demostra que és capaç d'aportar moltíssimes idees per pàgina i mantenir l'atenció del lector. Aquest afany per anar fent girs en la historia mena cap a la construcció del seu propi univers on les desgràcies s'encadenen i on els fets segueixen una lògica macabra.
En tot cas, el que a mi em sembla més admirable és la font d'on extreu el sentiment d'horror i fascinació que presideix l'obra. Més que dels propis fets sobrenaturals i de la sang (que també), aquest prové d'una manera molt particular d'entendre l'humor negre. Més que la contemplació de la crueltat per part del lector, el leit motiv del manga sembla la resposta encara més cruel amb que els personatges suposadament normals es comporten davant els monstres. Com si volgués fer-nos veure que pitjor és el monstre que portem a dins, probablement encarnat en el personatge del nen psicòpata.
D'altra banda, no voldria deixar de comentar que la mestria de Hino també inclou una excel·lent narració gràfica. Aquesta parteix d'una concepció clàssica per jugar després amb la planificació de les vinyetes, les òptiques i la distribució de la tensió en cada pàgina. Tot plegat contribueix a imprimir ritme i a marcar el pes de cada escena, just el que necessita un relat aparentment erràtic.
En conjunt, "El hijo del diablo" és un manga de terror fascinant, ple de bones idees i realitzat amb mestria. És ben recomanable en general i, evidentment, no cal dir que si us agrada el gènere de terror senzillament no el podeu deixar passar.
No sé si heu apuntat aquest nom: Manwha. Significa còmic en coreà i més val que l'apunteu si d'aquest singular país ens han d'arribar obres com aquesta. Apunteu també el del seu autor, Kim Dong-Hwa, doncs sospite que ens haurà de donar més alegries als afeccionats al còmic de qualitat.
El primer volum de Historias color tierra posa el llistò molt alt. Tracta de la vida quotidiana de la Corea antiga i rural, on una viuda i la seva filla afronten els cicles de la vida. El to intimista de l'obra ve marcat pel punt de vista d'aquesta última, anomenada Ihwa, a la qual veiem créixer des de menuda fins a adolescent. Tot plegat està explicat posant de relleu el costat poètic de la innocència i ingenuïtat d'aquesta, que anirà descobrint la seva sexualitat i el món on viu per mitjà de les seves pròpies experiències i de la relació amb sa mare.
A més de l'enorme sensibilitat que té l'autor per desenvolupar les diferents escenes, resulta especialment interessant observar la rica tradició simbòlica coreana d'origen natural i gestual emprada. D'aquesta en sorgeix bona part de la capacitat evocadora de l'obra, canalitzada de manera magistral per mitjà del dibuix. Aquest mescla un estil més caricaturesc pels personatges amb d'altre més proper a la il·lustració realista pels decorats i la natura.
La metàfora sembla ser el principal vehicle de la narració i en aquest sentint cal destriar la potència de les que fa servir i com aconsegueix establir relacions entre vinyetes que funcionen a molt nivells. Certament la tècnica de narració gràfica de Kim Dong-Hwa és magistral i li permet plantejar amb èxit una obra recolzada en el llenguatge del còmic que va tenir al seu moment la pretensió declarada d'obrir nous camins.
Per últim, no voldria obviar el fet que aquest manwha, tot i les seves innegables bondats, funciona dubtosament com al declarat homenatge a l'abnegació de les àvies d'aquella societat tradicional que les menyspreava. Així ens ho fa saber el propi autor en un text que s'inclou en les pàgines finals. Dic que funciona dubtosament perquè aquest homenatge està plantejat més des de la pietat que no des de la crítica.
Està clar que no és aquest el tema de l'obra ni té perquè ser-ho però, en homenatge a les meves pròpies àvies roges he de dir que, per exemple, em costa sintonitzar amb la bondat de les metàfores naturals de la sexualitat que, irònicament, aporten més artifici que naturalitat. La idealització d'aquest tipus de mons rurals em sol costar de creure, cosa que de fet serveix de prova de la qualitat de l'obra, doncs personalment he d'admetre que he entrat en el joc des de la primera pàgina.
A banda d'això, en general Historias de color tierra és un còmic que he de recomanar sincerament a tothom, tant per les seves virtuts literàries com pel plaer que suposa deixar-se seduir pel seu apartat gràfic. L'edició de Planeta, al seu torn, val a dir que està a l'alçada de les
circumstàncies a tots els nivells, oferint l'acabat que algunes vegades
havíem reclamat per obres d'altres mestres orientals.
La virgen del burdel és una novel·la gràfica de gènere negre ambientada en el París del període d'entreguerres. La protagonista, una jove criada, es veurà abocada per venjança a exercir d'improvisada detectiu tot infiltrant-se en el món de la prostitució de luxe. Posant en perill la pròpia vida, la investigació de la identitat d'un assassí escorxador la durà a descobrir un negoci pervers.
En conjunt, el còmic resulta entretingut, la història interessant i la realització correcta. Al igual que altres obres d'origen francès que he pogut llegir últimament, La virgen del burdel neda entre dues aigües. Una, quant tal guió, s'alimenta d'una tradició clàssica pel que fa a la seva estructura i desenvolupament, mentre alhora aporta els elements necessaris del gènere negre. L'altra, quant al dibuix, abraça l'estil de la que podríem anomenar nova onada de còmic francès encapçalada per autors com Joann Sfar o Christophe Blain. De fet, Kerascoët (tàndem format per Marie Pommepuy i Sébastien Cosset) ja havien participat en el dibuix l'àlbum de La Mazmorra. Crepúsculo: El dojo de la laguna.
És fàcil detectar aquesta dicotomia tot fullejant les seves pàgines. El dibuix es mostra solt, i lliure per trencar les convencions en favor de l'expressivitat. La composició de cada vinyeta pren molta importància així com també el muntatge de pàgina. El color té un tractament molt acurat i connotatiu. En canvi, el guió és ben clar i segueix uns paràmetres que tothom pot entendre. Hi ha misteri a la història però no costa desxifrar el llenguatge, doncs està enfocat clarament cap a l'entreteniment.
La combinació funciona i el resultat és un còmic que aconsegueix la pretensió de fer-nos passar una bona estona. El conjunt no enlluernarà ningú però s'ha de reconèixer que té moments inspirats, sobre tot pel que fa al dibuix. En tot cas, també s'ha de reconèixer que la relació qualitat/preu és realment bona. L'edició de Planeta, si bé més menuda que l'original en format àlbum, és acurada i ofereix un preu gairebé de 2x1.
No és la primera vegada que s'edita aquest còmic en espanyol. La Cúpula ja ho va fer en aquell format serial de vocació popular anomenat "Brut". En tot cas, no hi ha dubte que poder-lo llegir tot d'un sol cop millora amb escreix la percepció que obtenim d'aquesta (ara sí) novel·la gràfica. Denominacions i modes a banda, el que tenim és una història autobiogràfica que en fa seguiment de l'obsessió del seu autor per la revista Playboy. Per si us ho pregunteu, no, no es tracta de material pornogràfic. Es tracta d'una reflexió personal sobre la relació que hi manté Chester Brown i com aquesta afecta a la seva vida.
Més que emetre judicis de valor, del que es tracta és d'anar més enllà i explicar una història íntima farcida de vergonya i fascinació. Com sempre en aquest autor, des del guió fins al dibuix, tot sembla transmetre més del que sembla a primera vista. És capaç de destil·lar l'anècdota fins a extreure-li tot de subtilitats, i de convertir un dibuix i una planificació de pàgina aparentment senzills en un vehicle d'expressió ric en matisos.
El Playboy va popularitzar un autor que després seria considerat com un dels més influents de l'escena independent americana. Tot i això, val a dir que no estem davant una obra de l'altura de la posterior I never liked you (recentment editada en espanyol per Astiberri), on es dóna l'eclosió de tot el que es planteja en el còmic que ens ocupa pel que fa a habilitats narratives. En tot cas, quant al contingut sí resulta interessant llegir-los ambdós un darrere l'altre, doncs comparteixen bona part de l'adolescència de l'autor i en conten aspectes diferents. No sé fins a quin punt aquesta complementarietat és buscada però, resulta curiós com funciona.
En conjunt, s'ha de reconèixer que El Playboy és un bon còmic que paga la pena llegir, indispensable pels amants de la novel·la gràfica i un bon punt d'entrada pels neòfits.
Resulta curiós com la gran quantitat d'imitadors i la (relativa) baixa producció d'aquest autor em sol corrompre el record de les seves obres. Sovint acabe per creure que són insubstancials i frívoles. Per sort, és una sensació que s'esvaeix en llegir la primera pàgina de cada nou recull que edita aquest bon home.
Potser la temàtica del drama urbà, postmodern, generacional o digueu-li com vulgueu no us interesse però, haureu de reconèixer que l'elegància narrativa d'aquest home i l'expressivitat del seu dibuix són senzillament magistrals. Ja era així al recull que el va donar a conèixer, Sleepwalk, però és que a cada nova obra ha aconseguit millorar encara més. I aquest Shortcomings no ha estat l'excepció, ans al contrari. La seva lectura m'ha seduït tant com les dones que dibuixa (fet que pocs autors aconsegueixen realment) i el seu domini del llenguatge del còmic m'ha fet deturar-me a observar algunes pàgines amb deteniment.
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Sospite que, de nou, m'he deixat endur per l'entusiasme en una crítica, si és que això és dolent. No hi ha dubte que si sou seguidors del rotllo aquest, Shortcomings us fascinarà. De tota manaera, si ho pense fredament, no trobe cap raó per no recomanar aquest còmic a qualsevol lector adult, lector habitual o no. Per cert, l'edició a càrrec de la canadenca Drawn & Quarterly és com de costum excel·lent, i el nivell d'anglès necessari per llegir-lo pense que assequible.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
Però, el fet que siga una obra de les més importants de la història del còmic no vol dir forçosament que en siga una obra mestra. Al meu entendre, s'apropa més al best-seller que feia falta per fer créixer el còmic socialment que no a la classe d'obres que revolucionen el propi llenguatge. El seu taló d'Aquiles, mil vegades comentat, és la falta de coherència gràfica. No és només que per les seves pàgines hagen passat múltiples dibuixants, és que Neil Gaiman no va saber (o no va voler) donar una certa uniformitat de plantejament. Així, trobem des d'aspectes gràfics bruts (pròpis de l'època) fins a d'altres ben bells, i des d'estils de narració gràfica suggeridors fins a d'altres totalment plans.
Altra dicotomia que sovint es comenta és la que es planteja al guió entre les històries soltes i la trama principal del personatge. Hi ha que prefereix les primeres i al contrari. Al meu entendre, ambdues tenen moments innegablement brillants i juntes han aconseguit construir un univers propi que encara segueix creixent. Ni feia falta encabir més de les primeres, ni tampoc allargar-ne més la història de Morpheus. En tot cas, pense que la vàlua de Neil Gaiman com a contador d'històries, més que com a guionista de còmic, és innegable.
Fos com fos, he de dir que com a lector he gaudit amb The Sandman, i més amb aquesta relectura, cosa que diu molt al seu favor. Per tant, si en teniu ocasió, us recomane que el llegiu doncs és tracta d'un còmic realment interessant. Això sí, no espereu cap Watchmen obra mestra...
De nou David Lapham demostra que és tot un mestre de la novel·la gràfica negra. La seva solvència no és cap sorpresa després de Muder me dead o la seva obra cabdal Stray Bullets. Ara però, s'estrena amb el segell Vertigo de DC amb aquesta obra que li ha d'obrir moltes portes. Bé, de fet ja havia treballat a les majors però mai amb obres personals.
El cas és que a Silverfish trobem tots els elements que el caracteritzen com a autor: el gènere negre, una gran agilitat narrativa, una eficiència cronomètrica al guió i una història que de bon començament ja fa patir. La sensació que quelcom va malament, que l'apacible realitat és un gegant amb peus de fang és present des de la primera pàgina, i el desenvolupament dels fets no fa sinó tenir-nos contínuament en tensió. De nou, part de l'efecte s'aconsegueix amb una narració gràfica que des de la seva concepció clàssica, en tant que basada sobre tot en la relació entre vinyetes, demostra tenir una gran capacitat d'evocació.
El que li manca a aquesta novel·la gràfica per suposar un pas endavant en la carrera de Lapham és precísament l'encert dels editors de Vertigo. Es nota que, per una raó o altra, aquesta no és una història que hagués aparegut a Stray Bullets. Li falta radicalisme als plantejaments i li sobra un final que per moments sembla adaptar una pel·lícula de Hollywood. És potser la manera que tenen a Vertigo de mantenir l'estil del seu segell, i això és d'aplaudir en el sentit que molta gent ho llegirà més per Vertigo que per Lapham. Es la seva feina com a editors. Però, com a lector i seguidor de l'autor, enyore la falta respecte que solia tenir per certes qüestions.
En tot cas, estem davant d'una obra d'un David Lapham que encara està molt per sobre de la mitjana. Silverfish és una novel·la gràfica d'allò més entretinguda que agradarà tant als seguidors del gènere negre com als de l'autor. Sospite que podria haver donat més de si però tot i això trobe que passareu una bona mala estona llegint-la.
Aquesta deliciosa lectura que ens proposen Appollo i Li-An pren els esquemes del realisme màgic llatinoamericà i els empelta amb l'enfocament i l'estil del nou còmic francès. El protagonista és un cafre que retorna al seu país d'origen amb el seu germà de llet per fer-se càrrec de la casa colonial que han heretat. Allí haurà de resoldre tot tipus d'assumptes relacionats amb el seu passat, el seu present i el seu futur, alguns de caire fantàstic, d'altres no tant. Així, el guió d'Apollo el segueix mentre va fent els seus descobriments alhora que conviu amb una fauna de personatges d'allò més cuirosos. Amb un to tranquil, la història es pren el seu temps per desenvolupar-se, permetent-nos viure l'atmòsfera que l'envolta, teixida de decadència post-colonial i d'un cert regust Northern Exposure.
Bona part de la capacitat d'encís que té aquest còmic prové del dibuix de Li-An, amb un estil francament bell. Des d'una excel·lent caracterització de personatges fins la suggestiva recreació dels paisatges i decorats, tot està fet amb molt d'ofici i al servei de la història. Igualment ocorre amb la narració gràfica, doncs resulta imprescindible marcar el ritme com ho fa perquè el guió prenga el seu sentit. D'altra banda, el color mereix menció a part, doncs s'erigeix com a peça clau per entendre la història amb l'ús de tots els recursos expressius (per exemple, marcant el to) i narratius (per exemple, marcant altres temps) que li són propis.
Encara sort que Planeta ha decidit publicar els dos lliuraments que componen l'obra en un sol volum, doncs així no quedarem perduts en acabar el primer. I si bé potser l'apartat gràfic demana un format més gran, el cas és que té una relació qualitat preu realment bona. En tot cas, un còmic deliciós de llegir capaç de captivar el lector així com qui no vol la cosa. Totalment recomanat.
Hi ha còmics que tan sols pel seu plantejament ja paguen la pena de llegir. Són tan pocs aquells que ens permeten tenir una visió africana que qualsevol aportació és benvinguda. Però, si a més l'obra en qüestió està feta pel senyor Jean-Philippe Stassen, sobren les raons per donar-li una oportunitat. I efectivament, el que ací tenim és una obra corprenedora que ens transporta a la Ruanda que va donar lloc a un dels pitjors genocidis dels nostres temps. Considerada l'obra mestra d'aquest autor, s'ha de reconèixer que està concebuda i realitzada amb un gust exquisit.
L'estructura de la seva narració, basada en flashbacks, ens transporta contínuament als temps anteriors i posteriors als brutals fets, explicant així les seves causes i conseqüències. Però, això no és ni un còmic sobre història ni un de morbós. En tot moment fuig de la racionalització i de la crueltat explícita. El que importa és l'ànima dels personatges, i en concret la del protagonista, Deogratias. Aquest es veurà atrapat en uns esdeveniments que l'empenyeran cap a la tragèdia i la bogeria. D'aquesta manera, l'autor va aportant totes les peces de la història fins a fer vessar el seu sentit, amb l'ajuda d'una acurada narració gràfica .
El millor de tot, més que la tria d'un tema incòmode, és la capacitat que ha tingut l'autor per contar la història des de l'òptica africana del seu personatge, fruït del seu coneixement i la seva experiència en aquestes terres. Aquesta també ha deixat la seva empremta en el dibuix, el qual, a més de molt suggerent i bonic, mostra una excel·lent documentació. Es nota que l'autor s'ha pres el seu temps i dedicació en sintonitzar amb una gent que normalment no té veu al vell continent, i això dóna els seus fruïts en la lectura i és d'agrair.
Aquest és un còmic que pel seu contingut i la seva factura he de recomanar a qualsevol lector adult, tant si és amant del còmic com si ho és del món on viu. En tot cas no hi ha dubte que és una obra com n'hi ha de ben poques.
Michael Moorkcock, Walter Simonson Planeta DeAgostini
Elric, el personatge sorgit de les novel·les del propi Michael Moorcock, no ha estat fins ara un personatge amb sort en la seva vida a les vinyetes. I això que per les seves pàgines han passat autors tan solvents Roy Thomas o l'espectacular P. Craig Russell. En tot cas, potser això comence a canviar en vista de l'edició que ens ocupa. Aquesta inclou en un sol volum la sèrie "La forja de un hechicero", una mena de preqüela que té l'al·licient de ser material original escrit pel propi autor ex profeso.
El primer que sorprèn és el guió, desenvolupat amb molt d'ofici i ritme, que sap combinar l'èpica i la fantasia amb temes de fons (la dosi suficient per donar relleu a la història, ni més ni menys). Sorprèn dic, pel fet que un escriptor siga tan bon guionista i no es perda en la seva prosa (al contrari de quan l'han adaptat), tot i que és cert que no és precisament la primera incursió de Moorcock en aquest paper. En qualsevol cas, el que trobem és una història de concepció mitològica que resulta d'allò més entretinguda, i jo diria que fins i tot amb moments brillants.
El dibuix per la seva banda recau en un Walter Simonson que trobe està simplement impressionant. Difícilment podríem triar un autor que sintonitzés millor amb la fantasia èpica que demana la història. Des de la seva elegant i mesurada narració gràfica, o la força que traspua el seu dibuix, fins al propi disseny del món i els personatges, és capaç d'elevar aquest còmic molt per sobre de la mitjana del gènere. Comparar-lo amb P. Craig Russell no tindria massa sentit, doncs són autors que es mouen en paràmetres ben diferents però, val a dir que Walter Simonson resulta definitivament més adient pels propòsits de Moorcock. Menció a banda s'ha de fer del color de Steve Oliff, que complementa i potencia el dibuix.
En conclusió, aquest "Elric: La forja de un hechicero" és un còmic molt entretingut, amb qualitat suficient per fer gaudir qualsevol lector de còmic però que de segur apassionarà els amants de l'èpica fantàstica. Per cert, té els avantatges de ser una història auto-conclusiva i de no demanar cap coneixement previ. Quant a l'edició, s'ha de dir que està ben acurada i té una bona relació qualitat preu, i seria perfecta si no fos pel fet que el dibuix de Simonson demana un format més gran. En tot cas, ben recomanable.
Apuntant-se al carro revival que ha portat l'estrena de la nova pel·lícula d'Indiana Jones, l'autor de còmic més cabut presenta aquest Cabezón Jones. Per començar diré que l'humor em sembla una cosa molt personal però, en tot cas al meu entendre pense que no és el millor que ha fet aquest autor. Hi trobem el seus típics gags pseudo-manga i de referències friquis, i el còmic està dibuixat amb l'estil atractiu de costum. Però, em pense que aquest lliurament només podrà recomanar-se als seguidors habituals. A veure si millora el nivell en la continuació que ja s'anuncia (Cabezón Jones y el templo malito) perquè em pense que aquestes pel·lícules donen per més.
Ja era hora! Aquest autor sempre ha estat un dels meus predilectes de l'underground espanyol, i un dels pocs que no s'ha perdut en el forat negre de la il·lustració o de la novel·la gràfica benpensant. El seu terreny de joc des de fa un bon grapat d'anys han estat les revistes i els fanzines, amb la qual cosa la seva obra estava bastant dispersa, cosa que aquest recull ve a resoldre. I em pense que ja tocava. El resultat és una bona panoràmica de quasi tot el que ha estat fent de 1997 fins 2007 per publicacions com El Víbora, Recto, NSLM o El Manglar entre altres. A mi personalment em ve molt bé, i més des que vaig decidir no comprar més revistes (més que res pel seu cost d'oportunitat) i esperar als reculls que sempre acaben fent-se quan hi ha qualitat. En aquest sentit val a dir que un dels treballs que hi manca, Silvio José, sembla que veurà també la llum pròximament en un recull editat per El Jueves.
Si no coneixeu aquest home, us diré que té un sentit de l'humor ben negre i surrealista. A les seves històries sempre hi plana una crueltat que serveix de crítica social, com si gaudiś de la dissecció de dur a l'extrem l'absurd quotidià. Gràficament recull nombroses influències que li han servit per configurar un estil pròpi, asimilable a noms com els de Stpehane Blanquet, Julie Doucet o el d'uns primerencs Charles Burns o Daniel Clowes.
En conjunt, la lectura d'aquest recull m'ha deixat ben satisfet tot i que reconec que no serà plat de gust per tothom. No obstant, haureu de reconèixer que alguna cosa tindrà quan ho ha editat Mondadori (sí, efectivament, l'edició està molt bé). En tot cas, si sou amants d'allò que se'n deia comix us ho recomane sense cap dubte.
I amb aquest volum acaba per fi una de les novel·les gràfiques més impressionants del novè art. Sí, pot semblar un pèl exagerada l'expressió però no ho és tant si pensem en l'alçada de les pretensions i en l'excel·lència del resultat. Francament, em costa trobar referents al còmic occidental d'un retrat tan ampli i ambiciós de tota una època fet des de tants punts de vista (potser l'inconclús Berlin de Jason Lutes s'hi acoste). L'enfocament empra el fil literari (dels fets d'història de la literatura japonesa) per lligar tot tipus de reflexions de caire històric, polític, social i fins i tot sentimental, doncs són realment les conseqüències de tot plegat en la mentalitat del poble japonès allò que sembla importar en última instància. La extensa i rigorosa documentació podria plantejar en un principi dificultats de transmissió però els autors saben estructurar-la de manera que acompanyen el propi sentit de la història i impliquen els personatges, fugint així de l'accessori en que sovint es converteix en mans d'altres autors.
L'estructura és en forma d'histories que van lligades amb la naturalitat que dóna el fet d'estar basades en fets reals, i amb la força que això comporta. I això és potser el salvavides d'una saga que demana per part del lector un punt extra d'atenció i que, com sovint ocorre amb les grans obres, no és una lectura lleugera. En tot cas, deixada en mans del mestre Taniguchi dubte molt que cap història puga ser massa feixuga, i aquest cas val a dir que fins i tot es nota un esforç extra per part seva en quant a narrativa gràfica i estil de dibuix. Tot un luxe.
Únicament lamente no conèixer prèviament alguns fets històrics que s'hi narren per tal de poder-ne fer una lectura més crítica. En tot cas, quant a les referències literàries, us faig saber que "Botxan", la pròpia novel·la de Nastume Soseki, està editada en català per Proa així que ara hi ha una excusa de menys. Per cert, com de costum, Ponent Món ha fet una feina excel·lent, tant en la edició estricta com en la pròpia viabilitat del projecte, la qual va arribar a perillar. Honestament pense que podem considerar "La época de Botchan" com un clàssic en tota regla, recomanable al nivell dels més grans, l'esforç de lectura del qual et fa veure el còmic des d'una altra perspectiva.
Aquesta lectura suposa per mi una nova oportunitat a la salut de Neat Stuff (Mundo Idiota) y dels primers àlbums de Hate (Odio), pedres de toc generacionals del llavors nou underground americà. Potser m'he deixat endur pel fer que fos en blanc i negre i per uns moments he cregut que Bagge podría haver retornat als orígens. Però, en aquells temps sabia ben bé de què parlava i això i el seu sorprenent estil el van elevar a la categoría de mite. Ara del que parla és d'un holocaust nuclear a la seva estimada Seattle, i de com uns personatges extrets del seu univers odiós sobreviuen a les muntanyes. I clar, no és el mateix.
Bagge aconsegueix fer un còmic entretingut, això sí, realitzat sota els seus paràmetres habituals. Però, el resultat és certament irregular. La història s'arrosega sense cap ni peus i tot i retratar les majors crueltats, no aconsegueix realment provocar el lector ni enganxar-lo. És curiós com arriba a ser políticament incorrecte d'una manera tan suau que es perd la gràcia de ser-ho. Això i el pur entreteniment haurien de ser els punts forts d'un autor que mai ha aspirat a molt més, i en canvi no acaben de funcionar.
A la fi el que tenim, un cop més, és un còmic entretingut del que podrem oblidar-nos fàcilment. Un plat que potser serà més de gust pels lectors de còmic més convencionals que pels amants de l'underground.
Fullejar aquest còmic i veure el seu estil de dibuix tan simple pot produir menyspreu, mentre que llegir les elogioses paraules que li dediquen a la contracoberta autors de la talla de Chris Ware o Chester Brown pot produir desconcert. Alguna cosa deu tenir aquest còmic, a banda de ser l'exemple perfecte que qualsevol pot fer una novel·la gràfica. Jo sempre he estat partidari de jutjar el dibuix en la seva justa mesura, a banda de la meva preferència general i coneguda per un estil més treballat.
En aquest sentit, trobe que aquí el que tenim és un còmic que tracta de tal manera el tòpic de l'adolescència que gairebé sembla fet per un adolescent. I és per això que aquest aspecte naïf de reminiscències fanzineres no pot estar més encertat. En qualsevol cas, la història, senzilla i sense pretensions, és capaç d'oferir un retrat tan honest, tendre i versemblant que acaba per commoure. I al cap i a la fi això per mi és prou, cosa que no vol dir que siga el meu ideal de còmic.
Comptat i debatut, aquest "Ejemplo perfecto" és una lectura senzilla que sap adequar les pretensions a les capacitats. Jo l'he llegit d'un sol cop i ben a gust. No em canviarà la vida, cert, i sé que no agradarà tothom ni ho pretén. El millor és prendre-ho pel que és i gaudir-lo, o bé deixar-ho córrer.
Impressionant obra de Crhistophe Blain,
un autor que gràcies a “Isaac el Pirata” fa temps que no
necessita presentació i que cada vegada m'agrada més.
Bé, el que ací trobarem és un còmic
completament rodó que funciona com un rellotge en tots els
aspectes. El dibuix és una delícia que hom no pot evitar
deturar-se a observar amb deteniment, el color (que no ve acreditat
però sembla que és de l'habitual Walter) és tan meravellós
com fonamental per entendre la història, la narració
gràfica tota una lliçó magistral de domini del temps, i el guió,
dins el seu conegut estil, és un parany del qual el lector no
podrà deslliurar-se.
Potser per la seva condició
d'obra acabada, he de dir que és una de les que més
m'han agradat d'aquest autor, i això que fa no massa vaig
quedar bocabadat amb la lectura del primer volum de “Gus”. En tot
cas, quant a la resolució del conflicte, he de dir que potser
li falta lligar un poc més l'el·lipsi final. Però no
patiu, us puc ben asegurar que poder passejar pels budells d'aquell Leviatà de guerra que és “El Belicós” és
una experiència fascinant. La capacitat que té Blain
per crear atmosfera i per adaptar l'expressivitat del seu dibuix a
cada situació li permet mantenir la tensió del relat
fins i tot en situacions on qualsevol altre cauria en l'avorriment. I
això, aplicat a una història amb tocs d'aventura,
l'empeny a desenvolupar tot el seu potencial en la creació
d'allò que se'n diu “el sentit de la meravella”, que és molt.
Estimats lectors, “El reductor de
velocidad” és còmic amb majúscules i
senzillament l'heu de llegir. I ho heu de fer perquè és
una obra impressionant i molt interessant i perquè a sobre ho
passareu bé. Però també, i no menys important,
perquè seguint el fil de la seva generació, ens recorda
que és possible un còmic per adults on el dibuix jugue
un paper essencial i no només útil. I no cal dir que és
un recordatori que fa falta veient l'evolució d'un cert tipus
de novel·la gràfica...
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
Últimament s'ha generalitzat un estil de dibuix d'aspecte juvenil que amaga històries per adults, fet que potser ens pot fer malinterpretar aquest àlbum. Efectivament, aquest sí és el que sembla, doncs es tracta d'un còmic juvenil. I, centrats ja en aquests paràmetres, he de dir que estem davant d'una feina molt ben feta. Efectivament, els personatges juvenils i les aventures estivals tenen la flaire inconfusible del referent de les noveles d'Enid Blyton de Els cinc. Molt ben dut, així que res a dir. Hi afegeix uns tocs de fantasia romàntica i un guió ben estructurat i el resultat és una història entretinguda que sap mantenir el ritme i l'interés del lector. I el mateix podem dir del dibuix que, si bé no és massa original, sí sap ser efectiu per transmetre l'encant de la història i, quan cal, certes dosis de sensualitat.
En conclusió, un còmic solvent que paga la pena llegir i que farà passar una bona estona a qualsevol. Això sí, no hi ha dubte que qui millor el gaudirà serà el seu veritable públic, el juvenil. I val a dir que, per ells, més com aquests en farien falta.
Nicolas Wild
Chris Ware
Hideshi Hino
Kim Dong-Hwa
Hubert, Kerascoët
Chester Brown
Adrian Tomine
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
David Lapham
Appollo, Li-An
Jean-Philippe Stassen
Michael Moorkcock, Walter Simonson
Enrique Vegas
Paco Alcázar
Jiro Taniguchi, Natsuo Sekikawa
Peter Bagge
John Porcellino
Christophe Blain
Etienne Davodeau
Lucie Durbiano
