Maggie és gairebé absent en aquesta última recopilació de Love and Rockets ja que Jaime Hernandez se centra a Hopey, l'amiga de tota la vida de Maggie, i en el seu exnuvi Ray. I, a més, un vast repartiment de secundaris: Grace, l'altre amic d'Hopey; Elmer, un electrificant autoprojecte de gangster; el de carrer i endurit doyle; la divertida Àngel de Tarzana; la madura però encara marxosa Terry, així com la misteriosa superheroïna Alarma.
En una de les dues principals línies argumentals, Ray persegueix a la perillosa i molesta Veu de granota, aspirant a actriu i perpetu desastre, per bars de mala mort, carrerons i convencions de comics... Sempre en espera d'una consumació última i inesperada. Mentre, en Dia a dia amb Hopey, Jaime demostra la seva mestria a l'hora de representar el pàlpit de la vida quotidiana al retrat de Hopey lluitant amb la seva nova feina i els amants que van i vénen. Una setmana més en la galopant educació d'Hopey Glass.
La educación de Hopey Glass és en realitat una peça més en el personal univers creat per Jaime Hernandez conjuntament amb el seu germà Gilbert. En concret, segueix la vida dels personatges desenvolupats a Locas pel primer dels dos i, en aquest sentit, és exactament el que hom es podia esperar d'un dels principals autors del còmic independent nordamericà. Així, hi trobem tres dels seus trets característics. Un és una narració estructurada en episodis curts amb freqüents canvis de perspectiva i aspecte, en forma d'això que sovint s'anomena mosaic pel fet que acaba conformant un conjunt harmònic. Altre és la mestria clàssica quant al dibuix, marcat per un estil que enllaça dues de les millors tradicions del medi, la realista i la caricaturesca, per conformar un estil alhora elegant i atractiu. I el tercer, evidentment, és la naturalitat que té per jugar amb el temps fent ús d'una narració gràfica amb recursos de caire clàssic però amb resultats absolutament moderns.
Efectivament, Jaime Hernandez sap emprar els recursos del còmic magistralment doncs compta ja amb molta experiència i això, com se sol dir, és un grau. Dona gust llegir cadascuna de les seves escenes, tot i que personalment sempre m'ha semblat que pot desconcertar un poc el conjunt. Potser pel fet que exigeix l'atenció del lector per tal de reconstruir els fets i adonar-se dels detalls, cosa a la que pocs autors ens tenen acostumats. En fi, un còmic de Jaime Hernandez, ni més ni menys i, per tant, no cal dir que recomanable.
Guy Delisle continua amb la fórmula que va assajar amb Shenzen i va refinar amb Pyonyang (tot i que Astiberri va publicar primer la segona). Aquest cop li toca el torn a Myanmar (antiga Birmània), on l'autor acudeix seguint la seva dona que treballa per Metges Sense Fonteres. Per cert, aquesta vegada, amb fill inclòs.
La fórmula que deia consisteix, per si no la coneixeu, en una mescla entre el diari de viatges i el reportatge. Això és alhora una virtut i un defecte i em sol produir sentiments contraposats. D'una banda Crónicas Birmanas és una excusa per un seguit d'acudits sobre un estranger en terres llunyanes que afronta el xoc cultural amb un cert regust a Jacques Tati. Aquesta part funciona perfectament doncs, com a occidentals que som, compartim l'estranyament i connectem amb les seves preocupacions quotidianes. A més, val a dir que en aquest sentit està molt ben resolt.
Però, d'altra banda, aquesta obra és també una mena de presentació de la situació actual d'aquell país, el qual pateix una de les pitjors dictadures feixistes i representa l'exemple més paradigmàtic de neocolonialisme sota la mundialització dels mercats financers (o globalització). En fi, supose que resulta difícil anar a un país com Myanmar i no parlar d'aquest tema. El problema, al meu entendre, és que això no es pot fer posant-ho al mateix nivell que les curiositats culturals, és a dir, amb una informació i documentació tan escassa i sobre tot enfocada al treball que hi realitzen allí les diverses ONGs.
Tot i això s'ha de reconèixer que com una primera aproximació a la realitat del país funciona d'allò més bé, doncs al final de la lectura de segur que la gran majoria dels lectors sabran infinitament més del que en sabien abans, i sense haver-s'ho proposat. El secret és que es tracta d'un còmic molt àgil i milimètricament realitzat, amb una estructura d'episodis curts que fan molt amena la lectura. A tot això li hem d'afegir un dibuix simpàtic i amb notables dots còmiques que traspua molt d'ofici.
Al final trobe que Crónicas Birmanas funciona dins els seus paràmetres, tot i les meves opinions al respecte. Es llegeix amb molt de gust, aconsegueix despertar la curiositat del lector i estan ben realitzat. Per tant, trobe que és una lectura recomanable.
Aquest àlbum recull els anys d'adolescència i joventut de la vida de l'anomenada Calamity Jane. És un personatge mític del mític salvatge oest que sens dubte ha fet córrer rius de tinta i cel·luloide. Però, el que aquesta obra ens proposa és acostar-nos a la seva vida de manera més rigorosa. Es tracta de fer-ne un retrat més versemblant d'aquest ésser inconformista i posar-lo en l'escenari de la vida quotidiana de les dones durant la conquesta de l'oest. El resultat és una història que resultaria terriblement dura si no fos per la naturalitat amb que està desenvolupada. En tot cas, tampoc estem davant un llibre d'Història i el guió, per sort bastant novel·lat, esdevé prou entretingut.
El dibuix, per la seva banda, és àgil i molt expressiu, i fa ús d'una narració gràfica ben eficient. Aconsegueix construir l'atmosfera suficient per explicar la història amb coherència i mantenir en tot moment l'atenció del lector. Es de destriar com es diferencia entre parts de contextualització i parts novel·lades, de manera que s'ofereix una completa visió de conjunt.
Per tant, trobe que Martha Jane Cannary és una obra interessant a mig camí entre la peripècia i l'antropologia. La seva factura és consistent i, sense voler anar molt més enllà, es llegeix amb molt de gust. En altres paraules, un còmic recomanable del qual esperarem els següents lliuraments.
Vull dibuixar manga! El somni del jove Ichirō és l'agulla que borda el
traç de la seva atribolada existència a la teranyina de les emocions
vitals. Estar disposat a sacrificar la vida sencera en la consecució
d'un objectiu comporta, en ocasions, el pagament de l'inexorable tribut
de la soledat, i Ichirō assumeix el risc. El romanticisme que destil·la la relació amb la seva xicota, Sachiko, enmig d'una vida en precari,
brilla en el fosc firmament de la desesperació amb una espurna fugaç,
però gravarà en el nostre record la seva inusitada bellesa.
Vet aquí un manga que s'allunya de les convencions habituals. No és l'únic que hem pogut llegir d'aquesta mena darrerament però, no hi ha dubte que no n'arriben molts. Es tracta d'una obra de caire poètic que pretén contar la seva història estructurant-la en base a les emocions del protagonista i narrador. Si bé sempre hem de reconèixer el mèrit d'apostes arriscades (i més si pensem que aquest manga data de 1970), trobe que el resultat final és una mica irregular.
La seva força i capacitat evocadora es concentra innegablement en cada pàgina i fins i tot en les escenes però, el conjunt pateix en certa mesura de manca de cohesió. Això es tradueix en una confusió respecte dels fets explicats que suposadament haurien de donar contingut a l'expressiu treball gràfic. Una llàstima, al meu entendre. Potser essent oriental hom podria descodificar-ho tot millor. En qualsevol cas, s'ha de reconèixer que Elegía Roja és una lectura suggeridora amb virtuts de sobres per agradar els afeccionats de l'estil.
Llegir aquesta obra de l'emblemàtic mangaka Kazuo Umezz (Umezu segons altra grafia) a aquestes alçades és entendre moltes coses. Les similituds amb obres posteriors com l'exitosa Dragon Head són evidents i no per casualitat. L'ombra projectada per l'obra d'Umezz és ben llarga. Se'l considera el pare del manga de terror i és precisament amb l'obra que ens ocupa amb que va obtenir el seu major reconeixement en aquest camp (també va cultivar altres gèneres).
A Aula a la deriva es planteja què passaria si una escola es veiés transportada de sobte, i després de patir un misteriós terratrèmol, a un temps i un espai indeterminat tot rodejat de desolació. El que comença com un episodi de Twilight Zone prompte es va girant en quelcom terrorífic. Posar tot aquest conjunt de persones sota una situació límit dóna com a fruit l'aparició de conductes irracionals i l'abocament a la follia. I el fet que la majoria dels personatges siguen escolars encara dota de més duresa la història.
El guió val a dir que va per feina, al contrari que a l'esmenat Dragon Head, i no deixa un moment de descans al lector. Es nota que sobre aquesta anècdota inicial l'autor se li acudeixen moltes idees per desenvolupar-la. A més de tractar d'esbrinar què ha passat, Umezz posa l'accent en la integritat mental i moral, dels personatges i desenvolupa una peripècia que els posa a prova. El resultat és una lectura inquietant i terrorífica. En aquest sentit, al meu entendre caldria destacar el fet que tot i la duresa i violència d'algunes escenes, creu que la força del manga ve d'allò que explica. Així, s'allunya d'una visió excessivament gore i prefereix reflectir el terror en la reacció dels personatges, en comptes de en un dibuix barroc i explícit com el que practiquen avui dia els seus deixebles.
L'aspecte gràfic en general pot semblar un poc antic als ulls del lector actual, cosa que no li treu gens d'efectivitat. Especialment, crida l'atenció l'expressió facial i la voluntat d'individualitzar cadascun dels personatges. Una estratègia d'allò més intel·ligent en un manga de terror. D'altra banda, també cal destriar l'efectivitat d'una narració gràfica basada en una relació entre vinyetes milimètricament cronometrada.
En general, he de reconèixer que Aula a la deriva té la factura del veritable clàssic que és. Això sí, no serà del gust de tothom doncs no hem de perdre de vista que es tracta d'un autèntic manga del gènere de terror. En canvi, si us agraden aquest tipus de lectures, no hi ha dubte que en gaudireu. Veurem com evoluciona.
Aquest àlbum recull la sèrie del mateix nom publicada ja fa uns anys a l'extinta i mítica revista El Víbora. Fa ja uns anys, dic, però sorprèn la terrible actualitat que contenen les seves pàgines. Miguel Ángle Martín parla d'un futur proper al qual cada dia ens aboquem més. A través de capítols curts però, amb una trama general ben lligada que demostra el bon ofici de l'autor, assistim a la història d'una jove grafitera, neta del maig del 68 i filla de consumisme individualista. La història tracta temes com la globalització, el racisme, l'homofòbia, les drogues, el sexe, les conspiracions o la cultura posmoderna i okupa i, com de costum en aquest autor, tot es fa sobre la base del conflicte entre l'individu i grup.
El seu característic dibuix net, polit, atractiu i amb colors d'aquarel·la contrasta amb la tensió dramàtica i l'ambientació negra del contingut de tots i cadascun dels episodis. Llegir a Miguel Ángel Martín sempre és exposar-se a un univers que ofèn per la seva manca de moralitat. Però, el cinisme que mostra en l'exposició de fets no és sinó una reivindicació de la intel·ligència del lector. L'autor és capaç de mesclar fets reals, teories i ficció en un conjunt perfectament lligat i pensat per crear incomoditat i inquietud. Un exercici de llibertat d'expressió duta a l'extrem, sense correcció política. No hi ha dubte que és un autor perillós i per això mateix genial i autènticament underground.
Reconec que tinc certa debilitat per l'autor d'obres com The Space Between, Rubber Flesh o Brian The Brain. El seu univers particular em fascina tant com m'horroritza, i aquesta obrano fa sinó confirmar-ho. Bitch no és una obra apta per tothom ni ho serà mai, i per això mateix és una lectura totalment recomanada.
Difícilment podríem dir que aquesta obra és un còmic però, no hi ha dubte que es tracta d'una lectura deliciosa. Darrerament s'està fent justícia editorial al senyor Edward Gorey, sovint presentat com a precedent de Tim Burton (tot i que al meu entendere aquest últim més bé en seria un trist imitador). Ara, per fi podem llegir aquesta peça clau de l'autor en la nostra llengua.
Bàsicament aquesta obra consisteix en un abecedari macabre. Cada lletra es correspon amb el nom d'un infant, i de cadascun s'explica la seva tètrica mort amb una il·lustració i un text en rima. Al llarg d'aquest, l'autor desenvolupa un humor negre refinat, imaginatiu i tenebrós com pocs. El seu inconfusible estil de dibuix resulta torbador, doncs és capaç de transmetre la tragèdia sense alhora deixar de ser bell. Gorey és capaç de transformar la vista d'aquells nens desvalguts a la vora de la mort en una impressió artística més enllà de la morbositat.
Personalment sempre he sentit predilecció per Edward Gorey, i no hi ha dubte que si sou capaços de sintonitzar amb el seu humor negre per adults trobareu en La Colla Mata-Degolla una obra d'allò més deliciosa. Per cert, l'edició d'Angle Editorial, a banda d'acurada, és tot un encert. Primer, pel fet de ser bilingüe anglès-català, fet important en un autor inventor i amant dels jocs de paraules; i segon, per respectar per primera vegada els criteris originals que va emprar l'autor en autoeditar-la.
Blutch no és un autor corrent, fins i tot comparat amb la resta de comicaires de la nova generació francesa. Les seves obres traspuen una passió i una vehemència insòlites, i bon exemple d'això és aquest Peplum. Tot i que el nom podria convidar-nos a pensar en aquell gènere de cinema complaent americà, el mateix autor ja adverteix que la seva pretensió és adaptar l'inconclús i polèmic Satiricon de Petroni.
L'epopeia d'un home en el seu descens a la follia d'amor és la base del guió. Per suposat, tot està narrat a la manera personal de l'autor, i tot sovint els episodis són més suggerents que explicatius, amb profusió d'escenes d'acció i elements simbòlics. Al final allò que el lector trobarà és un quadre complex sobre el qual es poden fer moltes interpretacions. Jo personalment ho interpretaria com una historia d'autoconeixement, on els successius patiments van destil·lant l'ànima del protagonista.
Gràficament, com de costum, l'autor fa una feina espectacular. Si sovint parle de la força del dibuix, en el seu cas em pense que més bé hauria de dir força bruta. Impressiona, tant a primer cop de vista com en avançar la lectura, la capacitat que té Blutch per transmetre tota mena de sentiments, de suggerir paisatges interiors i de construir tota una lògica irracional però coherent, tot amb el seu traç. Impressiona, com dic, el partit que és capaç de treure d'un blanc i negre esculpit com si fos pedra fins obtenir un aspecte alhora bell i torbador.
Peplum no és una obra fàcil, exigeix implicació del lector i voluntat de
assaborir-la. Però, és una obra fascinant i meravellosa, amb una història i un dibuix que traspuen passió pels quatre costats. Absolutament recomanable, en especial si us agrada el còmic com a llenguatge i el dibuix com una bella art. A mi m'ha encantat.
Corre l'any 2011 i el president McCain segueix la croada contra el terrorisme global. Mentrestant, Jimmy Burns, un periodista independent que manté un videoblog, té la sort de filmar en directe un atemptat terrorista en un Starbucks de Nova York, la qual cosa el converteix de la nit al matí en tota una estrella... i en el corresponsal a l'Iraq de Global News, el gegant mediàtic que cobreix les notícies sobre el terrorisme les 24 hores del dia. Shooting War és una mirada àcida i crítica als mitjans de comunicació, la guerra de l'Iraq, la política exterior nord-americana i al periodisme independent, emmarcada en un futur proper tan fictici i exagerat que podria arribar a ser possible. (Més informació a shootingwar.com)
La idea d'aquest còmic està bé, i el cert és que aquesta mena de literatura de poca anticipació pot arribar a ser francament efectiva com han demostrat les obres dels gèneres ciberpunk i política ficció. Però, el problema amb aquest còmic per mi és la realització visual. Es mesclen tota mena de recursos gràfics i infogràfics i sembla que cap d'ells amb la perícia que caldria. Així, el resultat és bastant pobre pel meu gust. La idea podria estar bé però, lamentablement no l'han sabuda desenvolupar. D'altra banda, si ho mirem fredament, tampoc no aporta gran cosa quant a narració gràfica, a banda d'una certa mena d'espectacularitat.
El guió al seu torn, està basat en l'aventura tot i la seva pretensió satírica, i a la fi sembla moure's millor en aquest terreny que en el de la construcció d'una tesi crítica. Això no ha de suposar necessàriament un defecte sempre que interpretem el còmic en la seva justa mesura. És a dir, més com a peripècia que com a dissecció.
En conjunt, trobe que Shooting War té molt bones idees però resulta bastant fluix a l'hora de dur-les a la pràctica. En tot cas, podria ser recomanable pels afèrrims de l'acció i de la política ficció.
No és precisament una novetat però, supose que mai és tard per acostar-se als clàssics, i aquest manga indubtablement ho és. Rumiko Takahashi, mangaka coneguda sobre tot per l'esbojarrada Ranma 1/2, pertany a la fornada d'autors que van eixamplar l'horitzó del manga amb les seves creacions. Estic pensant en gent com Osamu Tezuka, Leiji Matsumoto, Go Nagai o fins i tot d'altres com Yoshihiro Tatsumi o Kazuo Koike. Bé, de fet ara estic mesclant conceptes però, el que volia dir és que són gent pels quals el llenguatge del manga és d'allò més natural, sembla fluir per les seves pàgines fent exhibició de recursos amb sorprenent normalitat. Només per això ja paga la pena de llegir aquest manga, sempre i quan us agrade gaudir d'un còmic ben fet al marge del seu contingut.
En tot cas, parlem ara del contingut. Desconec quin regust deixarà la lectura dels deu volums que composen l'obra però valorant el primer jo diria que es tracta d'una divertida mescla entre comèdia romàntica i de situació. En principi estem parlant d'un manga juvenil però jo personalment, que ja fa temps que excedisc la categoria de "juvenil", l'he trobat deliciós. L'explicació està en un guió estructurat per capítols (corresponents a lliuraments de revista manga) que estan farcits d'idees ingenioses per tenir el lector sempre a l'aguait. Així mateix, el dibuix, francament bell en la seva aparent simplicitat, ajuda a fer-te entrar al joc conjuntament amb una narració gràfica que de tant natural arriba a ser magistral.
Però, a la fi la qüestió que de veritat importa pels objectius d'aquesta obra és que és divertidíssima. I amb això ja n'hi ha prou excusa per llegir-la, més enllà de consideracions estètiques de la seva factura. Si hi ha algú que encara no l'ha llegida, per part meva aquí teniu altra recomanació.
Segon lliurament d'aquesta genial sèrie del mestre Blain, un dels còmics més esperats de l'any i una d'aquelles novetats que hom veu a la llibreria i no pot resistir de comprar-se. En aquesta ocasió, la història es centra en Clem, la personalitat del qual es veu disseccionada a través d'un seguit d'històries que ens parlen d'amor i d'anhels personals.
Certament aquest és un dels còmics més romàntics que he llegit mai. I dic romàntic en el sentit més ample del terme. L'heroi estima la vida i això sobre tot és el que traspua aquest còmic. Des de l'estil solt i viu de Blain als seus guions caòtics (com la vida mateixa), el seu traç suggeridor o la seva narrativa gràfica àgil, tot és mou en aquesta mateixa direcció. És un àlbum que a mi m'ha captivat des de la primera pàgina, doncs totes i cada una d'elles són per enmarcar. És clar, de nou, tot amb l'inestimable ajuda de l'habitual Anders Walter al color, capaç d'elevar encara més l'expressivitat del dibuix amb la seva feina.
La veritat és que aquest Gus 2 és un còmic que absorbeix el lector, això sí, sempre que aquest es deixe seduir per la proposta. No es tracta d'un còmic corrent amb un guió que es puga analitzar comunment ni d'una reinterpretació del western. Més bé diria que estem davant d'un joc, les regles del qual Blain i la resta d'autors de la nova generació francesa venen marcant d'un temps ençà. Jutjat en aquests termes, a mi m'ha semblat una lectura senzillament fascinant i, per suposat, molt recomanable per tothom.
Rudy Spiessert, Denis Lapière, Pierre-Paul Lapière La Cúpula
Jalil és el concursant estrella del programa televisiu Como todo el mundo. Ningú com ell per endevinar els gustos i les opinions de la majoria de la població. Per aquesta raó Somadi, una empresa de màrqueting, es fixa en ell i decideix utilitzar-lo sense que aquest se n'adoni. Per dur-ho a terme contractaran Claire, una jove i bella aspirant a actriu que no aconsegueix una oportunitat al món del cinema. Somadi no serà l'única en fixar-se en Jalil, també ho farà Michel Chastain, president de la República francesa que s'enfronta a la reelecció. Como todo el mundo és una hilarant comèdia sobre el màrqueting i els estudis de mercat, un cruel reflex de la societat actual, en el que el consum és el motor de l'economia i on els empresaris i polítics estan disposats a qualsevol cosa per aconseguir vendre els seus productes, siguin els que siguin.
A simple vista no ho sembla però, aquest còmic, recull dels tres àlbums de l'edició original, és d'alló més divertit i interessant. Sembla ser que el guió fou plantejat alhora per fer un còmic i una pel·lícula, les quals es van desenvolupar paral·lelament. Fos com fos, es tracta d'una història plena d'ocurrències on la trama no deixa de donar girs sorprenents. El millor, al meu entendre, és que es tracta d'una comèdia que sap trobar espai per una bona dosi de sàtira social. En tot cas, el guió es nota que està molt treballat i polit i és sens dubte el punt fort de l'obra. Per adonar-se, tan sols cal veure la quantitat de personatges que hi ha i el joc que en treu.
El dibuix, per la seva banda, s'ha de reconèixer que està molt bé, encaixa perfectament amb la història, és versàtil i resulta graciós en ambdós sentits del terme. Això sí, mostra una falta de personalitat més que notable. Segueix un estil que recorda certs autors de còmic independent i no sembla capaç de fer cap aportació. Això sí, es mostra molt eficient en tot moment i fa gala d'un bon domini de la narració gràfica.
En conjunt, Como todo el mundo resulta un còmic divertit amb regust a comèdia clàssica i elements d'humor intel·ligent. A mi personalment m'ha sorprés molt gratament la seva lectura, que he fet d'una sola vegada. Per tant, trobe que estem davant una obra més que recomanable per tothom. Ara ja només falta veure la pel·lícula, doncs m'he quedat amb les ganes...
Massa havia sentit a parlar d'aquest còmic, i massa bé, per al final complir amb l'expectativa. Al final el que m'ha semblat és una novel·la gràfica notablement executada però que es queda curta en quant al contingut. Hornschemeier tracta d'explicar el trauma infantil per la mort dels pares com si aquesta experiència, de tan forta, fos suficient per donar coherència al guió.
S'expliquen els fets, es transmeten les sensacions amb habilitat, però trobe que no hi ha un concepte que ho lligue tot, i al final el lector es queda en la incomprensió pròpia del nen protagonista. Això personalment em descol·loca bastant doncs no puc concebre que una història tan dura s'explique gratuïtament, com si amagués una intenció morbosa. I aquest fet acaba per amagar les moltes virtuds que té aquest còmic, sobre tot quant al domini de la narració gràfica.
Això sí, la qualitat de l'edició d'Astiberri és per treure's el barret, doncs és completament equiparable a l'original. En qualsevol cas, trobe que és una lectura interessant, si bé no puc recomanar-la obertament en part pel fet que resulta un pèl trista.
No hi ha dubte que Jeffrey Brown és un valor en alça dins el còmic independent i més concretament del gènere conegut com slice of life (de difícil traducció per "fragments de vida"), en aquest cas de caire autobiogràfic. Després de tres àlbums dedicats a la temàtica amorosa també publicats per La Cúpula (Torpe, Inverosímil i Cualquier sencilla intimidad), amb aquest pretén recollir històries d'altra mena que li han ocorregut, cosa que no l'aparta definitivament del tema amorós, és clar.
Així, Pequeñas cosas es coverteix en una col·lecció de relats més o menys inconnexos on l'autor deixa traspuar aquell to directe, honest i casolà que el caracteritza. Més enllà de l'excés d'intenció que mostren els seus companys de generació, Jeffrey Brown es permet de crear còmics on allò anecdòtic troba el seu espai més pel que realment és que pel que podria significar metafòricament. Com a mínim aquesta és la impressió que em dóna a mi. Com en tot recull hi ha capítols millors i pitjors però, el cert és que n'hi ha un bon grapat realment molt encertats.
En tot cas, en general la seva concepció en aparença ingènua i el seu gust pel detall quotidià, acaben per atreure el lector d'una manera subtil, gairebé voyeur. Tot això funciona gràcies a un bon domini del ritme narratiu i a una contundent estructura clàssica quant al disseny de pàgina. La tècnica s'acaba fent invisible i la història transcorre amb fluïdesa, sense que un excés de text destorbe la lectura. Per la seva banda, l'estil de dibuix, que en principi no sembla massa atractiu i certament demostra limitacions evidents, es convertirà ràpidament en objecte d'admiració per part dels afeccionats al gènere. No hi ha dubte que és l'adient per explicar aquesta mena d'històries amb la subtilesa de que parlava.
En conclusió, trobe que es tracta d'un còmic que farà les delícies dels afeccionats a la novel·la gràfica per adults, i en especial dels més inclinats al gènere autobiogràfic tan estès entre els autors anomenats independents. Si us agrada el còmic el sabreu apreciar però, com de costum en aquests casos, també sembla recomanable per tota mena de neòfits.
Un home anodí que se sent invisible estableix una relació amb la terapeuta que el tracta després d'haver tingut un accident. Aquesta, al seu torn, viu i cuida del seu germà paraplègic, el qual tracta a la seva germana amb un elevat grau de perversitat. Els tres personatges es creuaran per viure junts una experiència traumàtica amb un inesperat desenllaç.
Aquest àlbum és un exemple perfecte de les múltiples variacions que ens està proporcionant la nova generació de comicaires francesos. Mardon sembla més emparellat amb autors com Davodeau o Loustal, és a dir, aquells que donen molta importància al contingut des d'un punt de vista íntim.
Efectivament, la història d'aquest àlbum es desenvolupa tant al nivell de la peripècia com des de la vivència sentimental dels seus personatges. No obstant, això no vol dir que la seva narració siga pesada. Ben al contrari, doncs Mardon sembla capaç d'explicar-ho tot fent ús de la subtilesa i sense deixar mai de ser directe, la qual cosa juga en favor de la tensió del guió. En altres paraules, resulta interessant tant pel que diu com per com ho diu.
Gràficament he de dir que em sembla més atractiu que les influències abans mencionades, des del seu estil de dibuix fins el color. En tot cas, narrativament no té res a envejar-los. Es nota que té molt d'ofici i que domina la planificació i el temps des d'una concepció clàssica, cosa important pels seus objectius. D'altra banda, com a dibuixant es nota que sap quan contenir-se i quan mostrar-se més expressiu.
En conjunt opine que es tracta d'una lectura interessant i molt ben resolta. Potser diria que li ha sobrat un punt de prudència per tal de superar la categoria anecdòtica de la història. Tot i així, és un bon treball i serà millor no perdre de vista a aquest autor.
La veritat és que vaig començar la lectura d'aquest còmic amb certa suspicàcia. La raó, probablement, és que sóc admirador de Joe Sacco (Palestina, Gorazde), de com aconsegueix fer còmics de valor periodístic sense perdre el sentit humà de la situació. Però Wild no és Sacco, ni ho pretén. És més bé un Guy Delisle (Pyongyang) amb un estil de dibuix bastant més fluix. I Guy Delisle és més bé un curiós que aconsegueix fascinar amb les seves experiències de viatge. Però, la seva documentació és més bé escassa i no hi ha treball de digestió d'allò viscut. Es tracta de contactar amb el país a través de la espontaneïtat del dia a dia, cosa realment difícil quan hom viu entre forasters en un país en la situació en la que està ara per ara Afganistan.
En tot cas, pense que el millor serà deixar de banda el paraigües del marketing proporcionat per gent com Guy Delisle o Marjane Satrapi (Persépolis) i jutjar aquest còmic pel que és. I sincerament he de dir que m'ha semblat d'allò més entretingut. Com en la resta d'obres del gènere, la curiositat sobre un país desconegut forma part l'al·licient que et manté atent a la lectura. Però, s'ha de reconèixer que Wild ha sabut organitzar-ho tot en benefici de l'entreteniment. El guió, estructurat en anècdotes ordenades cronològicament, no perd mai ocasió de plantejar gags, tot burlant-se igualment d'uns i altres, això sí, amb un humor bastant blanc i respectuós.
En conclusió, Kabul Disco no serà un gran còmic però és ben digne, entretingut i certament curiós. Més del que hom podria esperar d'una obra que sembla voler aprofitar els paràmetres de la moda dels còmics de viatge. Per cert, a les pàgines finals s'adjunta el còmic per explicar la constitució afganesa que va realitzar realment. Em recorda a un que vaig llegir de menut sobre el primer Estatut d'Autonomia valencià. Inquietant.
Amb Chris Ware, el concepte d'autor total pren tot el seu significat. És autor del guió i del dibuix, del llenguatge narratiu gràfic que empra i fins i tot de la pròpia edició del còmic. Tot està englobat en el seu concepte de còmic com a obra impresa, i res escapa al seu control perfeccionista. Tan sols per això ja pagaria la pena de llegir aquest número però, per suposat, de nou a banda de bell també es tracta d'una història amb un contingut literari capaç d'emocionar el lector.
Aquesta, com és costum en els últims lliuraments, és autoconclusiva i segueix el camí de les seves antecessores en quant a to i realització. En aquest sentit no és sorprenent, és exactament el que s'esperava de Ware, que no és poc. El que ocorre és que com que per ara ningú sembla voler imitar-lo com és degut o tenir la capacitat de fer-ho (fora d'un cert estil de dibuix), doncs ell segueix posant maons a l'edifici dissenyar per la seva pròpia teoria. I no, no és recomanable per tothom però, caram, per mi que sóc un poc fan d'aquests rotllos metatextuals és tota una delicia.
La Cúpula ens torna a delectar amb una obra d'aquest mestre del manga (i per cert també cineasta). Mestre probablement és la paraula que millor defineix aquest autor d'edat avançada, tant per la seva capacitat creativa com per la influència que ha tingut en tota una generació de comicaires japonesos dedicats al terror.
En aquest "El hijo del diablo" trobem una bona mostra del que és capaç de fer. El que més crida l'atenció en un primer moment és l'apartat gràfic. El seu estil evocador mescla la tendència caricaturesca infantil japonesa del manga clàssic amb el surrealisme de les il·lustracions macabres. Tot plegat combina molt bé amb la seva història. Inicialment aquesta mostra influències de Frankenstein, de El Doctor Jekyll i Mr. Hide així com del tòpic japonès de la maledicció però, la imaginació de Hino s'acaba desbordant i demostra que és capaç d'aportar moltíssimes idees per pàgina i mantenir l'atenció del lector. Aquest afany per anar fent girs en la historia mena cap a la construcció del seu propi univers on les desgràcies s'encadenen i on els fets segueixen una lògica macabra.
En tot cas, el que a mi em sembla més admirable és la font d'on extreu el sentiment d'horror i fascinació que presideix l'obra. Més que dels propis fets sobrenaturals i de la sang (que també), aquest prové d'una manera molt particular d'entendre l'humor negre. Més que la contemplació de la crueltat per part del lector, el leit motiv del manga sembla la resposta encara més cruel amb que els personatges suposadament normals es comporten davant els monstres. Com si volgués fer-nos veure que pitjor és el monstre que portem a dins, probablement encarnat en el personatge del nen psicòpata.
D'altra banda, no voldria deixar de comentar que la mestria de Hino també inclou una excel·lent narració gràfica. Aquesta parteix d'una concepció clàssica per jugar després amb la planificació de les vinyetes, les òptiques i la distribució de la tensió en cada pàgina. Tot plegat contribueix a imprimir ritme i a marcar el pes de cada escena, just el que necessita un relat aparentment erràtic.
En conjunt, "El hijo del diablo" és un manga de terror fascinant, ple de bones idees i realitzat amb mestria. És ben recomanable en general i, evidentment, no cal dir que si us agrada el gènere de terror senzillament no el podeu deixar passar.
No sé si heu apuntat aquest nom: Manwha. Significa còmic en coreà i més val que l'apunteu si d'aquest singular país ens han d'arribar obres com aquesta. Apunteu també el del seu autor, Kim Dong-Hwa, doncs sospite que ens haurà de donar més alegries als afeccionats al còmic de qualitat.
El primer volum de Historias color tierra posa el llistò molt alt. Tracta de la vida quotidiana de la Corea antiga i rural, on una viuda i la seva filla afronten els cicles de la vida. El to intimista de l'obra ve marcat pel punt de vista d'aquesta última, anomenada Ihwa, a la qual veiem créixer des de menuda fins a adolescent. Tot plegat està explicat posant de relleu el costat poètic de la innocència i ingenuïtat d'aquesta, que anirà descobrint la seva sexualitat i el món on viu per mitjà de les seves pròpies experiències i de la relació amb sa mare.
A més de l'enorme sensibilitat que té l'autor per desenvolupar les diferents escenes, resulta especialment interessant observar la rica tradició simbòlica coreana d'origen natural i gestual emprada. D'aquesta en sorgeix bona part de la capacitat evocadora de l'obra, canalitzada de manera magistral per mitjà del dibuix. Aquest mescla un estil més caricaturesc pels personatges amb d'altre més proper a la il·lustració realista pels decorats i la natura.
La metàfora sembla ser el principal vehicle de la narració i en aquest sentint cal destriar la potència de les que fa servir i com aconsegueix establir relacions entre vinyetes que funcionen a molt nivells. Certament la tècnica de narració gràfica de Kim Dong-Hwa és magistral i li permet plantejar amb èxit una obra recolzada en el llenguatge del còmic que va tenir al seu moment la pretensió declarada d'obrir nous camins.
Per últim, no voldria obviar el fet que aquest manwha, tot i les seves innegables bondats, funciona dubtosament com al declarat homenatge a l'abnegació de les àvies d'aquella societat tradicional que les menyspreava. Així ens ho fa saber el propi autor en un text que s'inclou en les pàgines finals. Dic que funciona dubtosament perquè aquest homenatge està plantejat més des de la pietat que no des de la crítica.
Està clar que no és aquest el tema de l'obra ni té perquè ser-ho però, en homenatge a les meves pròpies àvies roges he de dir que, per exemple, em costa sintonitzar amb la bondat de les metàfores naturals de la sexualitat que, irònicament, aporten més artifici que naturalitat. La idealització d'aquest tipus de mons rurals em sol costar de creure, cosa que de fet serveix de prova de la qualitat de l'obra, doncs personalment he d'admetre que he entrat en el joc des de la primera pàgina.
A banda d'això, en general Historias de color tierra és un còmic que he de recomanar sincerament a tothom, tant per les seves virtuts literàries com pel plaer que suposa deixar-se seduir pel seu apartat gràfic. L'edició de Planeta, al seu torn, val a dir que està a l'alçada de les
circumstàncies a tots els nivells, oferint l'acabat que algunes vegades
havíem reclamat per obres d'altres mestres orientals.
La virgen del burdel és una novel·la gràfica de gènere negre ambientada en el París del període d'entreguerres. La protagonista, una jove criada, es veurà abocada per venjança a exercir d'improvisada detectiu tot infiltrant-se en el món de la prostitució de luxe. Posant en perill la pròpia vida, la investigació de la identitat d'un assassí escorxador la durà a descobrir un negoci pervers.
En conjunt, el còmic resulta entretingut, la història interessant i la realització correcta. Al igual que altres obres d'origen francès que he pogut llegir últimament, La virgen del burdel neda entre dues aigües. Una, quant tal guió, s'alimenta d'una tradició clàssica pel que fa a la seva estructura i desenvolupament, mentre alhora aporta els elements necessaris del gènere negre. L'altra, quant al dibuix, abraça l'estil de la que podríem anomenar nova onada de còmic francès encapçalada per autors com Joann Sfar o Christophe Blain. De fet, Kerascoët (tàndem format per Marie Pommepuy i Sébastien Cosset) ja havien participat en el dibuix l'àlbum de La Mazmorra. Crepúsculo: El dojo de la laguna.
És fàcil detectar aquesta dicotomia tot fullejant les seves pàgines. El dibuix es mostra solt, i lliure per trencar les convencions en favor de l'expressivitat. La composició de cada vinyeta pren molta importància així com també el muntatge de pàgina. El color té un tractament molt acurat i connotatiu. En canvi, el guió és ben clar i segueix uns paràmetres que tothom pot entendre. Hi ha misteri a la història però no costa desxifrar el llenguatge, doncs està enfocat clarament cap a l'entreteniment.
La combinació funciona i el resultat és un còmic que aconsegueix la pretensió de fer-nos passar una bona estona. El conjunt no enlluernarà ningú però s'ha de reconèixer que té moments inspirats, sobre tot pel que fa al dibuix. En tot cas, també s'ha de reconèixer que la relació qualitat/preu és realment bona. L'edició de Planeta, si bé més menuda que l'original en format àlbum, és acurada i ofereix un preu gairebé de 2x1.
Jaime Hernandez
Guy Delisle
Matthieu Blanchin, Christian Perrissin
Kazuo Umezz
Miguel Ángel Martín
Edward Gorey
Blutch
Anthony Lappé, Dan Goldman
Rumiko Takahashi
Christophe Blain
Rudy Spiessert, Denis Lapière, Pierre-Paul Lapière
Paul Hornschemeier
Jeffrey Brown
Grégory Mardon
Nicolas Wild
Chris Ware
Hideshi Hino
Kim Dong-Hwa
Hubert, Kerascoët
