No és la primera vegada que s'edita aquest còmic en espanyol. La Cúpula ja ho va fer en aquell format serial de vocació popular anomenat "Brut". En tot cas, no hi ha dubte que poder-lo llegir tot d'un sol cop millora amb escreix la percepció que obtenim d'aquesta (ara sí) novel·la gràfica. Denominacions i modes a banda, el que tenim és una història autobiogràfica que en fa seguiment de l'obsessió del seu autor per la revista Playboy. Per si us ho pregunteu, no, no es tracta de material pornogràfic. Es tracta d'una reflexió personal sobre la relació que hi manté Chester Brown i com aquesta afecta a la seva vida.
Més que emetre judicis de valor, del que es tracta és d'anar més enllà i explicar una història íntima farcida de vergonya i fascinació. Com sempre en aquest autor, des del guió fins al dibuix, tot sembla transmetre més del que sembla a primera vista. És capaç de destil·lar l'anècdota fins a extreure-li tot de subtilitats, i de convertir un dibuix i una planificació de pàgina aparentment senzills en un vehicle d'expressió ric en matisos.
El Playboy va popularitzar un autor que després seria considerat com un dels més influents de l'escena independent americana. Tot i això, val a dir que no estem davant una obra de l'altura de la posterior I never liked you (recentment editada en espanyol per Astiberri), on es dóna l'eclosió de tot el que es planteja en el còmic que ens ocupa pel que fa a habilitats narratives. En tot cas, quant al contingut sí resulta interessant llegir-los ambdós un darrere l'altre, doncs comparteixen bona part de l'adolescència de l'autor i en conten aspectes diferents. No sé fins a quin punt aquesta complementarietat és buscada però, resulta curiós com funciona.
En conjunt, s'ha de reconèixer que El Playboy és un bon còmic que paga la pena llegir, indispensable pels amants de la novel·la gràfica i un bon punt d'entrada pels neòfits.
Resulta curiós com la gran quantitat d'imitadors i la (relativa) baixa producció d'aquest autor em sol corrompre el record de les seves obres. Sovint acabe per creure que són insubstancials i frívoles. Per sort, és una sensació que s'esvaeix en llegir la primera pàgina de cada nou recull que edita aquest bon home.
Potser la temàtica del drama urbà, postmodern, generacional o digueu-li com vulgueu no us interesse però, haureu de reconèixer que l'elegància narrativa d'aquest home i l'expressivitat del seu dibuix són senzillament magistrals. Ja era així al recull que el va donar a conèixer, Sleepwalk, però és que a cada nova obra ha aconseguit millorar encara més. I aquest Shortcomings no ha estat l'excepció, ans al contrari. La seva lectura m'ha seduït tant com les dones que dibuixa (fet que pocs autors aconsegueixen realment) i el seu domini del llenguatge del còmic m'ha fet deturar-me a observar algunes pàgines amb deteniment.
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Sospite que, de nou, m'he deixat endur per l'entusiasme en una crítica, si és que això és dolent. No hi ha dubte que si sou seguidors del rotllo aquest, Shortcomings us fascinarà. De tota manaera, si ho pense fredament, no trobe cap raó per no recomanar aquest còmic a qualsevol lector adult, lector habitual o no. Per cert, l'edició a càrrec de la canadenca Drawn & Quarterly és com de costum excel·lent, i el nivell d'anglès necessari per llegir-lo pense que assequible.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
Però, el fet que siga una obra de les més importants de la història del còmic no vol dir forçosament que en siga una obra mestra. Al meu entendre, s'apropa més al best-seller que feia falta per fer créixer el còmic socialment que no a la classe d'obres que revolucionen el propi llenguatge. El seu taló d'Aquiles, mil vegades comentat, és la falta de coherència gràfica. No és només que per les seves pàgines hagen passat múltiples dibuixants, és que Neil Gaiman no va saber (o no va voler) donar una certa uniformitat de plantejament. Així, trobem des d'aspectes gràfics bruts (pròpis de l'època) fins a d'altres ben bells, i des d'estils de narració gràfica suggeridors fins a d'altres totalment plans.
Altra dicotomia que sovint es comenta és la que es planteja al guió entre les històries soltes i la trama principal del personatge. Hi ha que prefereix les primeres i al contrari. Al meu entendre, ambdues tenen moments innegablement brillants i juntes han aconseguit construir un univers propi que encara segueix creixent. Ni feia falta encabir més de les primeres, ni tampoc allargar-ne més la història de Morpheus. En tot cas, pense que la vàlua de Neil Gaiman com a contador d'històries, més que com a guionista de còmic, és innegable.
Fos com fos, he de dir que com a lector he gaudit amb The Sandman, i més amb aquesta relectura, cosa que diu molt al seu favor. Per tant, si en teniu ocasió, us recomane que el llegiu doncs és tracta d'un còmic realment interessant. Això sí, no espereu cap Watchmen obra mestra...
De nou David Lapham demostra que és tot un mestre de la novel·la gràfica negra. La seva solvència no és cap sorpresa després de Muder me dead o la seva obra cabdal Stray Bullets. Ara però, s'estrena amb el segell Vertigo de DC amb aquesta obra que li ha d'obrir moltes portes. Bé, de fet ja havia treballat a les majors però mai amb obres personals.
El cas és que a Silverfish trobem tots els elements que el caracteritzen com a autor: el gènere negre, una gran agilitat narrativa, una eficiència cronomètrica al guió i una història que de bon començament ja fa patir. La sensació que quelcom va malament, que l'apacible realitat és un gegant amb peus de fang és present des de la primera pàgina, i el desenvolupament dels fets no fa sinó tenir-nos contínuament en tensió. De nou, part de l'efecte s'aconsegueix amb una narració gràfica que des de la seva concepció clàssica, en tant que basada sobre tot en la relació entre vinyetes, demostra tenir una gran capacitat d'evocació.
El que li manca a aquesta novel·la gràfica per suposar un pas endavant en la carrera de Lapham és precísament l'encert dels editors de Vertigo. Es nota que, per una raó o altra, aquesta no és una història que hagués aparegut a Stray Bullets. Li falta radicalisme als plantejaments i li sobra un final que per moments sembla adaptar una pel·lícula de Hollywood. És potser la manera que tenen a Vertigo de mantenir l'estil del seu segell, i això és d'aplaudir en el sentit que molta gent ho llegirà més per Vertigo que per Lapham. Es la seva feina com a editors. Però, com a lector i seguidor de l'autor, enyore la falta respecte que solia tenir per certes qüestions.
En tot cas, estem davant d'una obra d'un David Lapham que encara està molt per sobre de la mitjana. Silverfish és una novel·la gràfica d'allò més entretinguda que agradarà tant als seguidors del gènere negre com als de l'autor. Sospite que podria haver donat més de si però tot i això trobe que passareu una bona mala estona llegint-la.
Aquesta deliciosa lectura que ens proposen Appollo i Li-An pren els esquemes del realisme màgic llatinoamericà i els empelta amb l'enfocament i l'estil del nou còmic francès. El protagonista és un cafre que retorna al seu país d'origen amb el seu germà de llet per fer-se càrrec de la casa colonial que han heretat. Allí haurà de resoldre tot tipus d'assumptes relacionats amb el seu passat, el seu present i el seu futur, alguns de caire fantàstic, d'altres no tant. Així, el guió d'Apollo el segueix mentre va fent els seus descobriments alhora que conviu amb una fauna de personatges d'allò més cuirosos. Amb un to tranquil, la història es pren el seu temps per desenvolupar-se, permetent-nos viure l'atmòsfera que l'envolta, teixida de decadència post-colonial i d'un cert regust Northern Exposure.
Bona part de la capacitat d'encís que té aquest còmic prové del dibuix de Li-An, amb un estil francament bell. Des d'una excel·lent caracterització de personatges fins la suggestiva recreació dels paisatges i decorats, tot està fet amb molt d'ofici i al servei de la història. Igualment ocorre amb la narració gràfica, doncs resulta imprescindible marcar el ritme com ho fa perquè el guió prenga el seu sentit. D'altra banda, el color mereix menció a part, doncs s'erigeix com a peça clau per entendre la història amb l'ús de tots els recursos expressius (per exemple, marcant el to) i narratius (per exemple, marcant altres temps) que li són propis.
Encara sort que Planeta ha decidit publicar els dos lliuraments que componen l'obra en un sol volum, doncs així no quedarem perduts en acabar el primer. I si bé potser l'apartat gràfic demana un format més gran, el cas és que té una relació qualitat preu realment bona. En tot cas, un còmic deliciós de llegir capaç de captivar el lector així com qui no vol la cosa. Totalment recomanat.
Hi ha còmics que tan sols pel seu plantejament ja paguen la pena de llegir. Són tan pocs aquells que ens permeten tenir una visió africana que qualsevol aportació és benvinguda. Però, si a més l'obra en qüestió està feta pel senyor Jean-Philippe Stassen, sobren les raons per donar-li una oportunitat. I efectivament, el que ací tenim és una obra corprenedora que ens transporta a la Ruanda que va donar lloc a un dels pitjors genocidis dels nostres temps. Considerada l'obra mestra d'aquest autor, s'ha de reconèixer que està concebuda i realitzada amb un gust exquisit.
L'estructura de la seva narració, basada en flashbacks, ens transporta contínuament als temps anteriors i posteriors als brutals fets, explicant així les seves causes i conseqüències. Però, això no és ni un còmic sobre història ni un de morbós. En tot moment fuig de la racionalització i de la crueltat explícita. El que importa és l'ànima dels personatges, i en concret la del protagonista, Deogratias. Aquest es veurà atrapat en uns esdeveniments que l'empenyeran cap a la tragèdia i la bogeria. D'aquesta manera, l'autor va aportant totes les peces de la història fins a fer vessar el seu sentit, amb l'ajuda d'una acurada narració gràfica .
El millor de tot, més que la tria d'un tema incòmode, és la capacitat que ha tingut l'autor per contar la història des de l'òptica africana del seu personatge, fruït del seu coneixement i la seva experiència en aquestes terres. Aquesta també ha deixat la seva empremta en el dibuix, el qual, a més de molt suggerent i bonic, mostra una excel·lent documentació. Es nota que l'autor s'ha pres el seu temps i dedicació en sintonitzar amb una gent que normalment no té veu al vell continent, i això dóna els seus fruïts en la lectura i és d'agrair.
Aquest és un còmic que pel seu contingut i la seva factura he de recomanar a qualsevol lector adult, tant si és amant del còmic com si ho és del món on viu. En tot cas no hi ha dubte que és una obra com n'hi ha de ben poques.
Michael Moorkcock, Walter Simonson Planeta DeAgostini
Elric, el personatge sorgit de les novel·les del propi Michael Moorcock, no ha estat fins ara un personatge amb sort en la seva vida a les vinyetes. I això que per les seves pàgines han passat autors tan solvents Roy Thomas o l'espectacular P. Craig Russell. En tot cas, potser això comence a canviar en vista de l'edició que ens ocupa. Aquesta inclou en un sol volum la sèrie "La forja de un hechicero", una mena de preqüela que té l'al·licient de ser material original escrit pel propi autor ex profeso.
El primer que sorprèn és el guió, desenvolupat amb molt d'ofici i ritme, que sap combinar l'èpica i la fantasia amb temes de fons (la dosi suficient per donar relleu a la història, ni més ni menys). Sorprèn dic, pel fet que un escriptor siga tan bon guionista i no es perda en la seva prosa (al contrari de quan l'han adaptat), tot i que és cert que no és precisament la primera incursió de Moorcock en aquest paper. En qualsevol cas, el que trobem és una història de concepció mitològica que resulta d'allò més entretinguda, i jo diria que fins i tot amb moments brillants.
El dibuix per la seva banda recau en un Walter Simonson que trobe està simplement impressionant. Difícilment podríem triar un autor que sintonitzés millor amb la fantasia èpica que demana la història. Des de la seva elegant i mesurada narració gràfica, o la força que traspua el seu dibuix, fins al propi disseny del món i els personatges, és capaç d'elevar aquest còmic molt per sobre de la mitjana del gènere. Comparar-lo amb P. Craig Russell no tindria massa sentit, doncs són autors que es mouen en paràmetres ben diferents però, val a dir que Walter Simonson resulta definitivament més adient pels propòsits de Moorcock. Menció a banda s'ha de fer del color de Steve Oliff, que complementa i potencia el dibuix.
En conclusió, aquest "Elric: La forja de un hechicero" és un còmic molt entretingut, amb qualitat suficient per fer gaudir qualsevol lector de còmic però que de segur apassionarà els amants de l'èpica fantàstica. Per cert, té els avantatges de ser una història auto-conclusiva i de no demanar cap coneixement previ. Quant a l'edició, s'ha de dir que està ben acurada i té una bona relació qualitat preu, i seria perfecta si no fos pel fet que el dibuix de Simonson demana un format més gran. En tot cas, ben recomanable.
Apuntant-se al carro revival que ha portat l'estrena de la nova pel·lícula d'Indiana Jones, l'autor de còmic més cabut presenta aquest Cabezón Jones. Per començar diré que l'humor em sembla una cosa molt personal però, en tot cas al meu entendre pense que no és el millor que ha fet aquest autor. Hi trobem el seus típics gags pseudo-manga i de referències friquis, i el còmic està dibuixat amb l'estil atractiu de costum. Però, em pense que aquest lliurament només podrà recomanar-se als seguidors habituals. A veure si millora el nivell en la continuació que ja s'anuncia (Cabezón Jones y el templo malito) perquè em pense que aquestes pel·lícules donen per més.
Ja era hora! Aquest autor sempre ha estat un dels meus predilectes de l'underground espanyol, i un dels pocs que no s'ha perdut en el forat negre de la il·lustració o de la novel·la gràfica benpensant. El seu terreny de joc des de fa un bon grapat d'anys han estat les revistes i els fanzines, amb la qual cosa la seva obra estava bastant dispersa, cosa que aquest recull ve a resoldre. I em pense que ja tocava. El resultat és una bona panoràmica de quasi tot el que ha estat fent de 1997 fins 2007 per publicacions com El Víbora, Recto, NSLM o El Manglar entre altres. A mi personalment em ve molt bé, i més des que vaig decidir no comprar més revistes (més que res pel seu cost d'oportunitat) i esperar als reculls que sempre acaben fent-se quan hi ha qualitat. En aquest sentit val a dir que un dels treballs que hi manca, Silvio José, sembla que veurà també la llum pròximament en un recull editat per El Jueves.
Si no coneixeu aquest home, us diré que té un sentit de l'humor ben negre i surrealista. A les seves històries sempre hi plana una crueltat que serveix de crítica social, com si gaudiś de la dissecció de dur a l'extrem l'absurd quotidià. Gràficament recull nombroses influències que li han servit per configurar un estil pròpi, asimilable a noms com els de Stpehane Blanquet, Julie Doucet o el d'uns primerencs Charles Burns o Daniel Clowes.
En conjunt, la lectura d'aquest recull m'ha deixat ben satisfet tot i que reconec que no serà plat de gust per tothom. No obstant, haureu de reconèixer que alguna cosa tindrà quan ho ha editat Mondadori (sí, efectivament, l'edició està molt bé). En tot cas, si sou amants d'allò que se'n deia comix us ho recomane sense cap dubte.
I amb aquest volum acaba per fi una de les novel·les gràfiques més impressionants del novè art. Sí, pot semblar un pèl exagerada l'expressió però no ho és tant si pensem en l'alçada de les pretensions i en l'excel·lència del resultat. Francament, em costa trobar referents al còmic occidental d'un retrat tan ampli i ambiciós de tota una època fet des de tants punts de vista (potser l'inconclús Berlin de Jason Lutes s'hi acoste). L'enfocament empra el fil literari (dels fets d'història de la literatura japonesa) per lligar tot tipus de reflexions de caire històric, polític, social i fins i tot sentimental, doncs són realment les conseqüències de tot plegat en la mentalitat del poble japonès allò que sembla importar en última instància. La extensa i rigorosa documentació podria plantejar en un principi dificultats de transmissió però els autors saben estructurar-la de manera que acompanyen el propi sentit de la història i impliquen els personatges, fugint així de l'accessori en que sovint es converteix en mans d'altres autors.
L'estructura és en forma d'histories que van lligades amb la naturalitat que dóna el fet d'estar basades en fets reals, i amb la força que això comporta. I això és potser el salvavides d'una saga que demana per part del lector un punt extra d'atenció i que, com sovint ocorre amb les grans obres, no és una lectura lleugera. En tot cas, deixada en mans del mestre Taniguchi dubte molt que cap història puga ser massa feixuga, i aquest cas val a dir que fins i tot es nota un esforç extra per part seva en quant a narrativa gràfica i estil de dibuix. Tot un luxe.
Únicament lamente no conèixer prèviament alguns fets històrics que s'hi narren per tal de poder-ne fer una lectura més crítica. En tot cas, quant a les referències literàries, us faig saber que "Botxan", la pròpia novel·la de Nastume Soseki, està editada en català per Proa així que ara hi ha una excusa de menys. Per cert, com de costum, Ponent Món ha fet una feina excel·lent, tant en la edició estricta com en la pròpia viabilitat del projecte, la qual va arribar a perillar. Honestament pense que podem considerar "La época de Botchan" com un clàssic en tota regla, recomanable al nivell dels més grans, l'esforç de lectura del qual et fa veure el còmic des d'una altra perspectiva.
Aquesta lectura suposa per mi una nova oportunitat a la salut de Neat Stuff (Mundo Idiota) y dels primers àlbums de Hate (Odio), pedres de toc generacionals del llavors nou underground americà. Potser m'he deixat endur pel fer que fos en blanc i negre i per uns moments he cregut que Bagge podría haver retornat als orígens. Però, en aquells temps sabia ben bé de què parlava i això i el seu sorprenent estil el van elevar a la categoría de mite. Ara del que parla és d'un holocaust nuclear a la seva estimada Seattle, i de com uns personatges extrets del seu univers odiós sobreviuen a les muntanyes. I clar, no és el mateix.
Bagge aconsegueix fer un còmic entretingut, això sí, realitzat sota els seus paràmetres habituals. Però, el resultat és certament irregular. La història s'arrosega sense cap ni peus i tot i retratar les majors crueltats, no aconsegueix realment provocar el lector ni enganxar-lo. És curiós com arriba a ser políticament incorrecte d'una manera tan suau que es perd la gràcia de ser-ho. Això i el pur entreteniment haurien de ser els punts forts d'un autor que mai ha aspirat a molt més, i en canvi no acaben de funcionar.
A la fi el que tenim, un cop més, és un còmic entretingut del que podrem oblidar-nos fàcilment. Un plat que potser serà més de gust pels lectors de còmic més convencionals que pels amants de l'underground.
Fullejar aquest còmic i veure el seu estil de dibuix tan simple pot produir menyspreu, mentre que llegir les elogioses paraules que li dediquen a la contracoberta autors de la talla de Chris Ware o Chester Brown pot produir desconcert. Alguna cosa deu tenir aquest còmic, a banda de ser l'exemple perfecte que qualsevol pot fer una novel·la gràfica. Jo sempre he estat partidari de jutjar el dibuix en la seva justa mesura, a banda de la meva preferència general i coneguda per un estil més treballat.
En aquest sentit, trobe que aquí el que tenim és un còmic que tracta de tal manera el tòpic de l'adolescència que gairebé sembla fet per un adolescent. I és per això que aquest aspecte naïf de reminiscències fanzineres no pot estar més encertat. En qualsevol cas, la història, senzilla i sense pretensions, és capaç d'oferir un retrat tan honest, tendre i versemblant que acaba per commoure. I al cap i a la fi això per mi és prou, cosa que no vol dir que siga el meu ideal de còmic.
Comptat i debatut, aquest "Ejemplo perfecto" és una lectura senzilla que sap adequar les pretensions a les capacitats. Jo l'he llegit d'un sol cop i ben a gust. No em canviarà la vida, cert, i sé que no agradarà tothom ni ho pretén. El millor és prendre-ho pel que és i gaudir-lo, o bé deixar-ho córrer.
Impressionant obra de Crhistophe Blain,
un autor que gràcies a “Isaac el Pirata” fa temps que no
necessita presentació i que cada vegada m'agrada més.
Bé, el que ací trobarem és un còmic
completament rodó que funciona com un rellotge en tots els
aspectes. El dibuix és una delícia que hom no pot evitar
deturar-se a observar amb deteniment, el color (que no ve acreditat
però sembla que és de l'habitual Walter) és tan meravellós
com fonamental per entendre la història, la narració
gràfica tota una lliçó magistral de domini del temps, i el guió,
dins el seu conegut estil, és un parany del qual el lector no
podrà deslliurar-se.
Potser per la seva condició
d'obra acabada, he de dir que és una de les que més
m'han agradat d'aquest autor, i això que fa no massa vaig
quedar bocabadat amb la lectura del primer volum de “Gus”. En tot
cas, quant a la resolució del conflicte, he de dir que potser
li falta lligar un poc més l'el·lipsi final. Però no
patiu, us puc ben asegurar que poder passejar pels budells d'aquell Leviatà de guerra que és “El Belicós” és
una experiència fascinant. La capacitat que té Blain
per crear atmosfera i per adaptar l'expressivitat del seu dibuix a
cada situació li permet mantenir la tensió del relat
fins i tot en situacions on qualsevol altre cauria en l'avorriment. I
això, aplicat a una història amb tocs d'aventura,
l'empeny a desenvolupar tot el seu potencial en la creació
d'allò que se'n diu “el sentit de la meravella”, que és molt.
Estimats lectors, “El reductor de
velocidad” és còmic amb majúscules i
senzillament l'heu de llegir. I ho heu de fer perquè és
una obra impressionant i molt interessant i perquè a sobre ho
passareu bé. Però també, i no menys important,
perquè seguint el fil de la seva generació, ens recorda
que és possible un còmic per adults on el dibuix jugue
un paper essencial i no només útil. I no cal dir que és
un recordatori que fa falta veient l'evolució d'un cert tipus
de novel·la gràfica...
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
Últimament s'ha generalitzat un estil de dibuix d'aspecte juvenil que amaga històries per adults, fet que potser ens pot fer malinterpretar aquest àlbum. Efectivament, aquest sí és el que sembla, doncs es tracta d'un còmic juvenil. I, centrats ja en aquests paràmetres, he de dir que estem davant d'una feina molt ben feta. Efectivament, els personatges juvenils i les aventures estivals tenen la flaire inconfusible del referent de les noveles d'Enid Blyton de Els cinc. Molt ben dut, així que res a dir. Hi afegeix uns tocs de fantasia romàntica i un guió ben estructurat i el resultat és una història entretinguda que sap mantenir el ritme i l'interés del lector. I el mateix podem dir del dibuix que, si bé no és massa original, sí sap ser efectiu per transmetre l'encant de la història i, quan cal, certes dosis de sensualitat.
En conclusió, un còmic solvent que paga la pena llegir i que farà passar una bona estona a qualsevol. Això sí, no hi ha dubte que qui millor el gaudirà serà el seu veritable públic, el juvenil. I val a dir que, per ells, més com aquests en farien falta.
Joe Matt és com una mena de Woody Allen dels còmics, amb la mateixa incontinència verbal i el mateix egocentrisme. La diferència és que mentre a les pel·lícules Woody Allen (el personatge) hi ha el subtext que és el més guai, amb Joe Matt passa exactament el contrari. Això sí, comparteix amb el mestre del cinema la fluïdesa, el ritme i la lucidesa del text que converteix els seus còmics en una lectura d'allò més divertida.
En aquesta ocasió reprèn la narració de la seva patètica vida diària sense passar per alt allò que va aconseguir amb Fair Weather. Amb aquell àlbum va sumar al seu sentit hipercrític una certa dosi de reflexió i sentiment. I és precisament això que trasllada a aquest Spent, que en realitat podria entendre's com una segona part de The Poor Bastard amb una certa variació de l'òptica. Això no vol dir que de sobte s'assemble als seus bons amics comicaires Seth o Chester Brown (que altra vegada fan aparició), ni de bon troç. Aquest còmic continua soltant la flaire dels còmcis autènticament underground com pocs són capaços de fer avui dia. I en canvi, pense que no és sobrera una certa reflexió formal a la qual ell mateix dona peu. O potser coneixeu molts autors que puguen fer-nos llegir tantes pàgines de soledat pornòfila amb tant de gust?
Per cert, l'edició original a càrreg de Drawn & Quarterly és realment bona, amb tapa dura i tota la pesca. Possiblement aquest còmic l'acabe editant en espanyol La Cúpula (com ja han fet amb Buen Tiempo o Pobre Cabrón) però, si a la cotització del dòlar li sumem els descomptes d'Amazon és que a sobre tenir una edició original tan bona et surt fins i tot econòmic! Massa temptació...
Una precula sempre em fa sospitar, i més si es tracta de recuperar l'èxit d'una sèrie que el va conrear abastament (i amb raó, val a dir). En tot cas els autors em donaven confiança així que li vaig pensar de donar-li una oportunitat. I què he trobat? Doncs que els ha eixit molt i molt bé. De fet he pogut experimentar la mateixa sensació que quan vaig llegir el primer lliurament de "La Nissaga dels Metabarons" (llavors no estava editada encara en català). Fantasia i ciència ficció de la bona, amb tots els girs i maquinacions filosòfiques de rigor així com també la cruesa i l'acció acostumada. Hi ha més idees en concentrades en cada pàgina d'aquest àlbum que en la majoria de còmics europeus que es poden trobar. I val a dir que Das Pastoras està superb en la seva tasca de fer-nos oblidar el dibuixant de la saga original, Juan Gimenez (no us penseu que serà fàcil!). No hi ha dubte que es tracta d'un àlbum d'allò més recomanable. Ara només falta que anuncien la seva edició en català per acabar-ho d'arrodonir.
Orn. Història Universal #2 L'Illa Formiga Quim Bou Dolmen
Quim Bou segueix poc a poc forjant el seu univers personal i aquest segon lliurament de l'Orn en format àlbum en tapa dura n'és la prova. El dibuix segueix essent molt acurat, cada vegada més, mentre que narrativament parlant es nota que fa temps que té les idees ben clares i molt a dir. En aquesta ocasió, seguint un poc la tècnica que va emprar Neil Gaiman a "The Sandman: El fin de los mundos", els nàufrags es reuneixen a la vora del foc per contar històries. Històries "universals" d'un món que és el veritable protagonista d'una sèrie que segueix per bon camí. M'hi trobarà de nou al pròxim lliurament. Per cert, tot un luxe poder llegir-la en català.
Bokko #3 Hideki Mori, Kenichi Sakemi Ponent Món Tercer lliurament d'aquest manga que cada vegada m'agrada més, i això que ja l'havia llegit en anglès. M'agrada fins i tot el dibuix tan personal de Mori, sovint criticat, així com el fet que en cada episodi passen tantes coses. A destriar el tractament dels anònims soldats rasos i el seu patiment. Un manga atípic.
Fábulas: Lobos Bill Willingham, Mark Buckingham, Shawn McManus Planeta Amb aquest lliurament es reprèn, al meu parer, el pols de "Una historia de amor", arc argumental amb el qual em vaig convèncer i enganxar. Després de molt eixamplar aquest univers, per fi se centren en quelcom més concret, i les desventures del Llop i la Ventafocs són d'allò més entretingut. Per cert, no puc deixar de dir-ho, bastant desafortunada l'analogia amb Israel.
La Mazmorra: Festival #5 La técnica Grogro Lewis Trondheim, Joann Sfar, Manu Larcenet Norma Editorial Altra sèrie que retorna als orígens un poc en la línia del que efectivament deu ser "Festival". Humor i acudits com feia episodis que no veia (hi havia altres virtuds, també s'ha de dir) en un lliurament on de nou Larcenet pren del tot el pols a la saga. M'ha donat la sensació com si sempre hagués estat el dibuixant original i no només l'habitual de "Festival". N'hem vist d'àlbums millors, està clar, però pocs tan fidels a la idea original i alhora tan ben fets.
Aquest preciós volum ha guanyat
fama últimament gràcies al premi “essencial” que va
rebre al prestigiós festival francès d'Angulême
d'enguany. No obstant, el seu aspecte amigable i la temàtica
infantil em feien un poc endarrere (no sé si m'explique). Un
error, no cal dir-ho. Aquí el que tenim és un còmic
amb innegables virtuts que paga molt la pena de llegir. Tracta del
procés de maduració d'un nen menut que ha de descobrir
què significa això de que la seva mare “està
de viatge”. Tota la història està contada des del seu
punt de vista, i conseqüentment el to i la pròpia
narració gràfica s'hi adapten també.
Lluny del que podria semblar, la
història s'allunya de la tragèdia i transcorre en el
diminut món infantil que les noves experiències van
eixamplant. Així, és a través de la narració
d'anècdotes que es va conformant un puzzle que correspon també
al que viu el protagonista. En aquest sentit m'ha agradat
especialment la versemblança i honestedat del guió, que
sap guanyar-se el lector per mitjà d'experiències que
per força ens hauran de resultar familiars. Demostra un bon
coneixement de la psicologia infantil. Però, més que
això, ens força encertadament a veure més enllà
del que en aparença es conta, i a reflexionar-hi. Així
mateix, també és destriable la sensibilitat i bon gust
amb que es tracten els personatges, essencial per la implicació
del lector.
La realització, per la seva
banda, també resulta encertada en la seva aparent senzillesa.
Les vinyetes sense marge i la simplicitat dels texts de recolzament
forcen una lectura en clau molt visual, fet que ajuda a remarcar el
punt de vista del menut. El paper del dibuix resulta d'aquesta manera
central, i val a dir que passa la prova amb bona nota. Sobre tot pel
que fa a expressivitat i ofici, tot i que s'ha de dir que l'estil no
resulta massa original. Per últim, també paga la pena
de comentar l'encertada utilització del color com a font
d'emocions.
En conclusió, crec que ha rebut
merescudament el premi que se li ha atorgat doncs és una
lectura ben interessant. El millor és que pot recomanar-se
tant als lectors més exigents com als que només busquen
una bona història, ja que a tots dos satisfarà.
Chester Brown
Adrian Tomine
Subtil, i sempre dins un estil clàssic, Tomine compren l'art de plasmar el temps a l'espai i hi posa tots els esforços en dominar-lo. Sap que la tensió narrativa en depen en gran mesura i per això es nota un treball molt fi en aquest sentit. L'altre punt clau és el seu estil de dibuix. A primera vista és més atractiu que altra cosa, i sap connectar amb el públic neòfit. Però, si l'observem amb deteniment trobem que realment és molt versàtil i, per suposat, conjuga perfectament amb la història. El guió, al seu torn, val a dir que no sorprèn, és el que hom espera d'un slice of life a l'ús. Tot i així, Tomine demostra que és el rei d'aquest gènere i sap dotar-lo de la profunditat necessària, de vegades poètica i de vegades bruta. I com en les bones obres, traspassar les fronteres del mateix.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
David Lapham
Appollo, Li-An
Jean-Philippe Stassen
Michael Moorkcock, Walter Simonson
Enrique Vegas
Paco Alcázar
Jiro Taniguchi, Natsuo Sekikawa
Peter Bagge
John Porcellino
Christophe Blain
Etienne Davodeau
Lucie Durbiano
Joe Matt
Jodoroskwy, Das Pastoras
Orn. Història Universal #2 L'Illa Formiga
