El vaig comprar en oferta, estat en el que probablement el trobareu, així que la relació qualitat/preu ha estat bastant bona. Es tracta d'un còmic entretingut que desenvolupa una còmedia romàntica amb una certa dosi d'originalitat. A destacar el plantejament (això de tenir un Deu personal) i l'homenatge al “Calvin & Hobbes” de Bill Watterson que potser hauria pogut donar més de si. El dibuix és graciós i sobre tot encertat per to de la història, i la realització denota bon ofici, tot i que no passarà a la història. En tot cas, es passa bé la estona, que no és poc.

Aurelia Aurita
Ponent Món

“Fresa y Chocolate va ser una de les novetats editorials del 2006 més destacades, ja que va permetre el descobriment d'una veu de dona completament nova al món del còmic. Ningú mai no havia parlat d'amor i sexe com Aurélia Aurita: amb franquesa i també amb humor; amb cruesa, però no sense candor. El temps passa. A "Chocolate" (Chenda) li segueix agradant "Fresa" (Frédéric), i és corresposta, però a les diversions amoroses se suma el dubte. L'entusiasme es tenyeix de por. El món exterior també és allà: una amiga que es fa estimar (Kan Takahama), un veí racista, l'amenaça de la separació, les petites i grans supersticions... Però sobretot hi ha amor, i les verdaderes/falses ingenuïtats que fan de l'estil incomparable d'Aurélia Aurita un delit per als lectors (i les lectores).”

Aquest segon lliurament de les aventures amoroses i sexuals d'aquesta desvergonyida parella he de dir que m'ha agradat més que el primer. Segueix amb el mateix to tendre i humorístic, així com amb un estil de dibuix solt i refrescant. Però, el tractament m'ha semblat més honest i el contingut s'endinsa més en la intimitat de la relació que la primera part.

Aurita sembla abraçar els cànons del gènere costumista i de diari personal en una novel·la gràfica que no és sinó un seguit d'anècdotes que van conformant el mosaic de la seva vida sentimental. Això sí, en cap moment perd la seva personalitat i veu pròpia. De fet, sembla voler madurar la seva proposta parlant més d'amor i menys de luxúria. I és d'aquesta manera que aconsegueix passatges realment reeixits que de segur provocaran empatia en el lector. Això no vol dir que no hi haja presència del sexe, al contrari però, aquest està emmarcat dins una relació que no és purament festiva. Potser és aquest element més reflexiu el major encert de l'obra, molt ben acompanyat per una realització digna d'un Sfar. Clar, comprenc que no és un tipus de dibuix ni de narració gràfica que agrade tothom però, si us agrada haureu de reconèixer que Aurita el domina perfectament.

He de dir que des que vaig llegir l'aportació d'aquesta autora a l'antologia “Japón” tenia ganes de llegir més coses seves. El primer lliurament d'aquest “Fresa y Chocolate” em va deixar amb la sensació que no havia donat tot el que podia donar de si però, amb aquest segon pense que ja comença a tenir una entitat suficient. Realment fa falta gent així, i per la meva banda he de recomanar la seva lectura, sobre tot a neòfits.

Jiro Taniguchi, Yumemakura Baku
Ponent Mon

Segon lliurament d'aquesta meravellosa obra, i segona lliçó del mestre Taniguchi amb assistència del guionista Baku. De nou una obra d'aquesta autor, el qual està sens dubte entre els meus favorits de tots els temps, passa massa temps a la cua de còmics per llegir. I de nou, quan comence a llegir-la quede completament atrapat per la intensitat de la lectura. És la dicotomia habitual amb els plats forts, hom vol estar en condicions per digerir-los a gust i, després, en començar a menjar, resulten tan bons que més que degustar-se són devorats.

I jo em pregunte, quants autors són capaços de fer-me llegir centenars de pàgines amb anècdotes sobre alpinisme? Ben pocs, no hi ha dubte. El secret, com de costum, és que la història transcendeix la peripècia tot aconseguint un elevat grau de tensió narrativa. El guió de Baku és potser massa textual per tractar-se d'un còmic, tot i la seva innegable qualitat literària. Però, això és només una lleugera dificultat en mans de Taniguchi, màgic de la narració gràfica. Fixeu-vos concretament en el capítol 10 titulat Las notas de Habu. Mare meva, això s'hauria d'estudiar a la Universitat! És tal la vivesa d'aquest passatge que hom quasi pensaria que és autobiogràfic. I encara hi haurà algú que pensarà que aquesta és una obra menor, com si el mestre sabés què significa això!

En fi, ja quasi resulta ofensiu haver de recomanar la lectura d'un manga de Jiro Taniguchi però, allà va: llegiu-lo!

Naoki Urasawa
Planeta DeAgostini

Per Tezuka! Per fi he acabat de llegir aquest mastodòntic i enrevessat manga. La de girs i girs dins els girs que he hagut de veure, quin mareig. I al final no sé com s'ho ha fet el bo d'en Naoki Urasawa per tal que no li esclatés tot plegat a les mans. Ho dic perquè la cosa lliga, que té mèrit. Això sí, queda clar, com sospitem la gran majoria dels que hem llegit aquests vint-i-dos volums, que aquella dita castellana de (traduïda) les coses bones, si breus, doblement bones és ben certa.

Personalment jo m'hagués estalviat el gir cap al futur que hi ha allà mig camí de la història i hagués fet d'aquell clímax un final més digne. Perquè pel fet que un autor siga capaç de mantenir viu un manga durant tants volums no significa que forçosament ho haja de fer. I la prova està en que si bé els primers onze o dotze lliuraments els llegia amb ànsia el mateix dia de la compra, el meu interès va decaure poc a poc. I això no obstant la qualitat mantinguda del manga però, potser es tracta d'un mecanisme de protecció psicològica.

En fi, si hagués de fer una valoració general aquesta seria molt positiva. El guió és tota una obra mestra de les històries seriades, i el dibuix i la narració gràfica són també magnífics i de gust meritòriament contingut (i sinó pareu-vos a analitzar-ho un moment). A més, també té el mèrit d'haver-me fet passar veritable por, cosa que no ocorre fàcilment en un còmic. Però, si em costa qualificar-lo d'obra mestra és precisament pel fet que la seva durada em sembla excessiva, que dissol les seves virtuts. Tot i així, per mi ha pagat molt la pena llegir-lo sencer.

Frederic Boilet
Dibbuks

_{“De l'Autor de "La espinaca de Yukiko" i "Tokio es mi jardín" ens arriben set històries amb els components que han fet de les seues anteriors obres objectes de culte. El francès Frederic Boilet es recrea en les relacions amoroses i sexuals entre artista i model, alhora que a través de les seues vinyetes despulla la realitat de la dona japonesa i retrata la seua admiració per elles. Aquestes històries, publicades en la seua majoria en la revista japonesa Manga Erotics, es presenten per primera vegada a Espanya en un sol llibre.”}

Aquest volum recull històries eròtiques de Frederic Boilet, impulsor de l'anomenat “nouvelle manga”. Probablement el coneixereu per obres com “La espinaca de Yukiko” o “TOKIO ES MI JARDÍN”. El cas és que als seus còmics sempre sol haver-hi una component eròtica mesclada amb històries d'amor que podríem denominar quotidianes. Així, si hom es refereix a “Ellas” com un còmic eròtic potser és només per la major profusió de nus a les seves vinyetes.

Però, després de llegir-lo he de dir que segueix transmetent el mateix de sempre, és a dir, aquella sensació de falta aparent d'història que convida a la poètica. No hi ha un plantejament de còmic pornogràfic a l'us doncs no cerca directament l'excitació sexual del lector. En tot cas, és quelcom més proper a la seducció si atenem al punt de vista subjectiu emprat. Senzillament, Boilet sembla voler explicar-nos les seves experiències, sovint intranscendents, amb l'únic objectiu de provocar empatia. Es clar, tampoc podem obviar el fet que la seva tècnica pseudofotogràfica tendeix a dotar el seu dibuix de major versemblança i, per tant d'un major caràcter explícit o eròtic.

Tot plegat és un recull que, si bé no és el millor que ha fet aquest autor, sí aconsegueix els seus objectius. En tot cas, no hi ha dubte que agradarà els seguidors del “nouvelle manga”, així com també els ocasionals consumidors de material eròtic.

Bill Willingham, Mark Buckingham, Jim Fer
Planeta DeAgostini

Aquesta sèrie segueix essent d'allò més solvent, tot i que em dóna la impressió que el seu món s'està expandint massa per poder desenvolupar-lo còmodament en arcs argumentals tan curts com aquest. És el que hi ha, supose, si treballes sota la dinàmica industrial del comic-book americà però, no deixe de pensar que Bill Willingham ho podria fer encara millor si tingués més marge de maniobra.

A més de vila faula, les terres natals i la granja, ara el que fa és afegir un nou tauler de joc a Bagdad, amb les faules orientals. I ho fa sense deixar de tractar tota la resta de temes pendents, cosa que em duu a pensar que n'està preparant una de grossa i que aquesta minisèrie no és sinó un aperitiu. En tot cas, és un plaer llegir un còmic amb un guió tan ben lligat, on tot sembla tenir conseqüències i on es produeix aquell efecte de familiaritat que ens fa desitjar llegir el següent lliurament. I, mentrestant, en aquest volum també podem llegir una història curta que potser em dóna la raó en allò que comentava, exemple de com es pot construir una història interessant amb quatre elements mentre ampliem un univers propi.

Per cert, parlant de solvència, no puc deixar de comentar el treball gràfic del bo d'en Mark Buckingham. Com de costum, la seva feina és part intrínseca de la qualitat d'una sèrie on cada dia el trobe més còmode. Res a veure amb el pobre Jim Fer, que ha de patir una comparació sagnant en dibuixar precàriament la segona història. En fi, supose que no cal recomanar aquesta sèrie de nou. Si heu llegit fins aquest volum sabeu exactament el que trobareu, doncs no hi ha cap sorpresa pel que fa als estàndards que els autors s'han imposat a si mateixos.

(Edició original: Lobo i Lobos’s back USA)
Keith Giffen, Alan Grant, Simon Bisley
Planeta DeAgostini

_{“Com és possible que un assassí de masses es convertís en un dels personatges més famosos i estimats de DC Comics en els anys noranta? La culpa és de Keith Giffen, qui, després de rescatar-lo de l'oblit en les pàgines de la Lliga de la Justícia, el va convertir, amb l'ajuda de Simon Bisley, en l'antiheroi definitiu. Religió, sexe, superherois… No tornareu a veure els còmics de la mateixa forma!”}

Mare meva, quan comencen a reeditar còmics que has llegit en la seva edició original és que et fas vell. En canvi, qui no sembla haver envellit massa, a la vista de la seva relectura, és Lobo. Potser és que tot i el seu encaix dins la col·lecció Universo DC, aquest personatge sempre ha estat un outsider. Es tractava simplement de prendre una cara més o menys coneguda, amb la difusió que això suposa, per tal de fer un còmic d'humor cafre i per tant intemporal. Una jugada semblant a la de Sandman però, amb objectius diametralment oposats, que els va eixir redona. Més que una paròdia sobre els antiherois, Lobo és el darrer graó en la bestial escala evolutiva d'aquests. Perquè no fa falta conèixer gaire res de l'Univers DC per poder gaudir dels seus gags farcits de violència i mutilació.

Giffen i Grant construeixen un món propi per aquest personatge i allí desenvolupen unes històries amb estructura clàssica de comèdia. I ho fan amb un ofici que en alguns moments em recorda al de La Mazmorra d'uns Sfar/Trondheim borratxos i en altres al Superlópez d'un Jan psicòtic. Per la seva banda, Simon Bisley, que sempre serà el dibuixant per excel·lència de Lobo, està immens en el seu paper d'il·lustrador gore. La seva malaltissa imaginació converteix un gag violent en tota una obra d'art i, a més, els seus dissenys i l'estètica en general que aporta al còmic val a dir que són realment atractius.

En altres paraules, aquest primer lliurament de Universo DC: Lobo, que inclou les dues primeres minisèries del personatge, és un còmic d'allò més divertit. Especialment si sou capaços de gaudir de l'humor cafre, independentment de filies i fòbies superheroiques.

PS: (Segons el Diccionari de la RAE) Cafre: 1. adj. Habitante de la antigua colonia inglesa de Cafrería, en Sudáfrica. 2. adj. Bárbaro y cruel. 3. adj. Zafio y rústico.

Robert E. Howard. Roy Thomas, Barry Windsor Smith.
Planeta DeAgostini

_{“L'adaptació al còmic de "Red Nails” de Roy Thomas és una obra d'art i Planeta DeAgostini ha volgut estar a l'altura en presentar aquesta història tan bella en format absolute i en una edició limitada folrada en cuir, que inclou l'adaptació al còmic i el relat original. La història en color i el relat de “Red Nails” quedarà com a pervivència duradora d'aquells primers dies de Conan the Barbarian i Savage Tales, dos dels còmics més influents dels anys setanta. L'exquisitat i la força del dibuix de Barry Windsor-Smith parlen per si mateixes.”}

Crom! Què puc dir d'aquest clàssic que no s'haja dit? Supose que només puc afegir les meves lloances a la llarga llista, i més tenint en compte la meva predilecció pel personatge. Confesse que la història ja em va captivar en llegir-la a la reedició de Conan El Bárbaro, al igual que moltes altres del mateix equip creatiu que també han estat objecte recent d'edicions de luxe.

El dubte que tenia era si aguantaria una relectura ara sí més conscient però, la meva por s'ha dissipat amb la primera pàgina. Es tracta d'un còmic apassionant que conjuga a la perfecció els recursos del gènere d'espasa i bruixeria. A més, llegir-lo en format absolute no ha fet sinó renovar la meva admiració pel gran Barry Windsor Smith. No hi ha dubte que el color antic tenia el seu encant pulp però, tampoc hi ha dubte de la seva precarietat deguda en part a la lògica industrial de l'antic procés creatiu. En canvi, el nou color és tot un encert i, llevat potser de les brillantors, posa de relleu el dinamisme i la força del dibuix.

Així mateix, tampoc hem d'oblidar la notable habilitat com a narrador gràfic de l'esmentat dibuixant, tot un enamorat del moviment que sabia fer ballar les imatges per crear tensió narrativa. Només puc trobar-li un defecte a aquest home i és que, tot i el seu clar domini de l'anatomia, no sabia dibuixar aquelles dones que demana el gènere (en inevitable comparació amb John Buscema).

Més discret en el seu paper d'adaptador però amb molt d'ofici, el guió de Roy Thomas està fet, com era habitual en ell, des del respecte i l'admiració cap a Robert E. Howard. Cerca l'encaix del relat original dins la lògica del comic-book americà mentre convida a la lectura del primer a través de la inclusió de textos. En tot cas, sap mantenir una atmosfera de perill i desenvolupar la història correctament, sempre amb el noble objectiu de l'entreteniment del lector.

En conclusió, aquesta és una merescuda bona edició d'un clàssic que cal llegir si t'agraden els còmics en general. És un testimoni d'una època gloriosa del còmic americà i, en tot cas, a banda de les seves virtuts, és molt entretingut. Resulta interessant també la inclusió del relat original de Robert E. Howard, un autor pulp dels anomenats del cercle de Lovecraft que últimament s'ha vist revalorat amb nombroses reedicions.

Jordi Bernet, Enrique S. Abulí, Alex Toth
Glénat.cat

Sembla mentida que encara no hagués llegit aquesta sèrie clàssica entre clàssics. Al final m'he llançat amb l'ocasió de l'integral en català, i he de confessar que no esperava quedar-hi tan enganxat. Els guions d'Abulí són realment negres i retraten el món despietat propi del gènere amb mestria. A més, es nota un treball de desenvolupament important, una voluntat d'arrodonir cadascuna de les històries curtes que componen aquest volum i d'apel·lar a la intel·ligència del lector. Sobre tot caldria destacar la seva capacitat de concisió i el domini del ritme, tan important per una narració gràfica de caire clàssic com és el cas.

Igualment genial és també l'apartat gràfic. Supose que no caldrà presentar a dos mestres com Alex Toth o Jordi Bernet. El primer tan sols dibuixa les dues primeres històries però és un bon començament. Serà Bernet, això sí, l'encarregat de dotar el personatge de la seva imatge característica i sembla que ho va fer amb moltes ganes. La seva capacitat d'imprimir dinamisme i atmosfera al seu traç en blanc i negre (molt negre) és impressionant. Es nota aquí també un gran treball i molt d'ofici. Per exemple, és capaç de fer que cada personatge dels nombrosos que apareixen al llarg del volum no s'assemble a cap altre (una prova que no tots els dibuixants superen). I per cert, cosa imprescindible en aquest gènere, és capaç de dibuixar una femme fatale com cal (espectaculars).

En altres paraules, que no podeu deixar de llegir aquesta obra. Tot un clàssic d'aquells que et reconcilien amb les possibilitats del novè art i, per suposat, una lectura d'allò més entretinguda.

Miriam Katin
Ponent Mon

_{“Pel nostre compte és l'intent d'una dona de recrear el trauma de la seva primera infantesa per poder arribar a entendre el seu qüestionament de la fe. La fe de Katin es veu esfondrada mentre es pregunta com Déu va poder crear i tolerar un món tan miserable, un món de por i d'amagatalls, d'estraperlo i robatoris, traïcions i abusos. Les experiències complexes i terrorífiques són difícils d'entendre per a una nena, i com a nena que va anar, Katin les va viure amb la tristesa, curiositat i malenconia que un sent quan desapareix el seu gos o un estrany fa plorar la seva mare."}

Aquí tenim un altre còmic sobre la II Guerra Mundial i la persecució dels jueus. En aquest cas el relat es farceix dels records d'una supervivent que ho va patir tot essent una xiqueta. Els paral·lelismes de plantejament i d'estructura amb una obra mestra com és el Maus d'Art Spiegelman, així com amb d'altres relats semblants, fan que potser la proposta no resulte cridanera. Massa gent ha tractat aquest tema.

Miriam Katin però, aporta el seu granet de sorra amb un enfocament més íntim i, sobre tot, amb una proposta gràfica més expressiva. De fet, és aquest dibuix alhora rabiós i infantil (és de suposar que per ajustar-se al punt de vista de la narració) el que més crida l'atenció d'aquesta novel·la gràfica. Trobem així que l'aspecte visual, on també caldria incloure la narració gràfica, és el més reeixit de l'obra. La història, per la seva banda, segueix els camins que va marcar el destí en la realitat, cosa que no impedeix un cert aire de tòpic. De segur que molts altres supervivents contarien un relat semblant. En tot cas, s'ha de dir que el guió no està mal plantejat.

Això sí, com de costum, llevat del tema religiós, no es dóna una veritable reflexió les causes de tot plegat. L'excusa, com de costum també, és que en un relat de caire personal no hi ha lloc per aquests temes. Així, hom es conforma amb remarcar el paper de víctima dels protagonistes enmig d'un món sense sentit. I personalment he de dir que fer això, ara per ara, em sembla una frivolitat. En altres paraules, m'agradaria que, més de mig segle després dels fets, els autors foren més valents i cercaren sentit a tot plegat. És a dir, que els relats de l'extermini jueu no foren un gènere tancat i repetitiu. En tot cas, si prenem aquest còmic per allò que realment és, i no pel que a mi m'agradaria que fos, he de dir que és una novel·la gràfica d'allò més correcta.

Lewis Trondheim, Joann Sfar, Boulet
Norma

Últim lliurament de la famosa sèrie que reprèn la història del segment Zénit. Personalment he de dir quasi no recordava com havia quedat la cosa, però en fi. Aquest àlbum m'ha sembla un retrobament amb l'estil de Trondheim, les mètodes del qual he ensumat més que de costum. Es tracta d'una aventura de tall més clàssic amb un dibuixant que acompleix perfectament el seu paper, que té dots per la comèdia però que no enlluerna. Així, en general val a dir que l'àlbum manté l'estàndard de qualitat que ha fet gran aquesta sèrie, i a mi ja m'està bé. Una peça més d'aquest puzzle.

Joann Sfar, Christophe Blain
Sins Entido

Com sempre, aquesta gent factura uns àlbums deliciosos. El dibuix de Blain és espectacular com de costum, i la major varietat d'ambients d'aquest volum encara li dóna més possibilitats de lluir-se. El guió per la seva banda ens endinsa en una història de viatges i aventures erràtiques on Sòcrates les veurà de tots els colors. Una història certament divertida que, això sí, peca potser d'un desenvolupament un poc caòtic possiblement intencionat. Sfar es dedica a desmuntar les premises del primer lliurament i juga amb la mitologia com si d'un guionista de Xena es tractés. Sortir-se'n se'n surt però, em pense que una major concisió no hagués anat malament. En qualsevol cas, recomanable.

Nicolas de Crécy
Ponent Mon

_{Nicolas de Crécy parteix de viatge. Fins i tot sense ser massa casolà, a Nicolas de Crécy no li agrada gaire viatjar molt lluny perquè requereix agafar l'avió i ell ho detesta, el posa malalt. Tanmateix, com rebutjar invitacions per al Brasil o el Japó?}

_{Nicolas de Crécy proposa un viatge al cor del procés creatiu. Amb el seu humor tan personal, planteja algunes qüestions sobre l'estatus de la imatge al món modern, i sobre el rol de l'artista: la seva llibertat en ocasions condicional, les seves necessitats no sempre absolutes. En resum, per què hom dibuixa? I què pensa el dibuix d'ell?}

Deliciós i suggeridor còmic que, més que una novel·la gràfica, s'hauria de qualificar d'assaig gràfic. Possiblement és un còmic, o un tipus de còmic que només podia venir de França, i disculpeu el tòpic. Ja us podeu fer una idea. Hi ha molt de reflexió, molt de monòleg interior, però hi ha també aquell aire fresc d'iconoclasta d'avantguarda. Però, no és un còmic gens pesat, ni només apte per iniciats. Al contrari, hi ha la voluntat de plantejar les qüestions de manera amable, tocant de peus a terra amb un discurs clar que deixa la poesia per l'apartat gràfic. I és precisament la força del dibuix allò que fa fort i relluent el conjunt. Pel seu dinamisme i la seva plasticitat. I també per la forma que té de narrar seqüències amb un domini de la temporalitat tal que semblen transformar-se en animacions davant els ulls del lector.

No hi ha dubte que allò que plateja no és nou, com tampoc el joc metatextual. Però, Nicolas de Crecy és capaç de dur-ho al seu terreny i enfocar-ho de manera personal. Això ho aconsegueix, d'una banda, emprant la narració de viatge com a fil conductor de la seva reflexió i, d'altra banda, amb la originalitat de la seva mirada.

Mireu, aquest és un gran còmic que paga molt la pena. En acabar-lo de llegir tot pren significat, cada peça és al seu lloc i l'obra resulta magnífica. Cal però, paciència per recórrer un camí que, sobre tot al principi i sense avís previ, pot resultar un pèl delirant. En tot cas, Nicolas de Crecy segueix essent tota una garantia de virtuosisme gràfic i qualitat inconformista.

Pere Pérez
Dolmen Editorial

Només de llegir el títol, hom ja sap què trobarà a dins. Això sí, personalment m'ha sorprès la qualitat de la seva factura, doncs esperava una realització dolenta i he trobat un còmic més que decent, fet amb molt d'ofici. Això sí, és completament de gènere, així que ja podeu preparar-vos per una veritable tempesta d'hòsties en un còmic d'acció que no dóna treva. Entrant en matèria, el que trobem és un guió de manual, sense profunditat però ben treballat i que funciona a tots els nivells per oferir entreteniment. Els personatges encaixen dins la inèrcia dels tòpics i el final aconsegueix arrodonir-ho tot. El mateix es pot dir del dibuix i la narració gràfica, els qual mostren un gran ofici i dinamisme que fa comprensibles, per exemple, les escenes d'acció (és a dir, quasi totes les pàgines). En definitiva, es nota que aquest còmic ha estat ben treballat i està en condicions de fer-nos passar una bona estona llegint una història de pura acció. Únicament trobe a faltar un xic més d'estil per part de Pere Pérez, el seu un toc personal (temps al temps). A banda d'això, trobe que Guerreros Urbanos agradarà els amants de l'acció. Això sí, en cas contrari millor no apropar-se.

Enrique V. Vegas
Dolmen Editorial

No havia llegit jo encara cap còmic d'aquest dels cabuts, i això que ja n'ha fet uns quants. Bé, el cas és que aquesta és una paròdia de 300, el còmic de Frank Miller però, sobre tot la pel·lícula (molt parodiable, tot s'ha de dir). Promet ser un còmic amb el que fer un bon riure i val a dir que ho acompleix. Això de l'humor sempre és subjectiu però, jo personalment sí he rigut amb el seu humor blanc i fins i tot un poc barroer. Objectivament s'ha de dir que és un còmic correcte pel que fa a la realització, cosa que fa ben entenedors els gags. A més, el dibuix trobe que resulta bastant hilarant per si mateix. Sense anar més lluny, el protagonista resulta graciós només de veure'l. Poca cosa més puc comentar. 600 és un còmic d'allò més divertit que ofereix allò que promet.

Jean-Claude Mézières
Pierre Christin
Norma Editorial

Amb tot el que havia gaudit dels tres primers volums de recull de la nissaga de Valerian, he de dir que aquest quart m'ha decebut un poc. Els tres primers toms seguien una estructura molt clara tot incloent-hi tres àlbums. El primer de la primera etapa, resultava divertit en la seva ingenuïtat. El segon, d'etapa intermèdia, resultava interessant i apuntava el que vindria després. I finalment el tercer, propi de la maduresa dels autors, resultava absolutament brillant i feia pagar la despesa amb escreix. Amb aquest volum, en canvi, s'inclouen quatre àlbums de l'etapa intermèdia, amb la qual cosa la sensació que deixa és decebedora si tenim en compte que l'expectativa és ben alta. Aquest són: “Metro Chatelet, dirección Casiopéa”, “Estación Brooklyn, final de línea el cosmos”, “Los espectros de Inverloch”, “Los Rayos de Hypsis”. Com que realment el primer i el segon són la mateixa història, igual com ho són al seu torn el tercer i el quart, la decisió editorial de publicar-los conjuntament és encertada.

El que ocorre és que clar, després de tres volums de recull, és a dir nou àlbums, hom ja no es deixa sorprendre per la desbordant imaginació del guió o per la mestria del dibuix. I ací el que tenim és sobre tot, dues històries en les que pràcticament fins el final no ens expliquen què dimonis passa, i on es juga molt amb l'efectisme i molt poc amb l'argument. S'endevina la fartera dels autors per les trames d'aventures i la seva creixent inclinació cap a la reflexió i el joc irònic. Tot això donarà els seus fruïts però, més endavant. En aquestes dues històries (dels quatre àlbums recollits), el que trobem és un còmic que resulta irònic pel fet de plantejar dues històries d'herois on aquests no tenen les propietats que han de tenir per ser-ho. El conflicte els supera i els converteix en simples turistes, assimilables fins i tot al lector, absolutament perdut en el significat de tot plegat.

Així, he de dir que aquest quart lliurament et deixa amb un sabor agredolç després d'haver llegit els tres primers. Resulta entretingut, això sí, però res més. De tota manera, per mi està essent tot un descobriment poder llegir aquesta font d'inspiració de la ficció moderna que són els reculls de Valérian et Laureline. Vaja, que en conjunt paga la pena caure al joc col·leccionista. Veure'm què toca al següent.

Jiro Taniguchi, Yoshiharu Imaizumi
Ponent Món

Sorprenent segon volum de la sèrie de Seton on descobrim un passatge de la seva vida d'adolescent ocorregut mentre estiuejava a casa d'uns familiars enmig del bosc. Seguim amb aquell to d'intimisme naturalista que posa molta atenció en la construcció psicològica del protagonista, d'aquella sensibilitat receptiva cap a la vida salvatge. I per fer-ho, Taniguchi recorre en certs moments a les escenes d'evocació del passat que tan cèlebre l'han fet en altres obres.

Però, i vet aquí l'origen de la meva sorpresa, en aquesta ocasió la realitat de la dura vida salvatge arriba a esquitxar els propis humans. Aquests es veuran immersos en una batalla per la supervivència on, per culpa de la malaltia, perdran la seva condició de depredadors i es trobaran en perill de mort. Així, Seton haurà de lluitar per la vida dels seus enfront d'un linx que es veu forçat a fer el mateix. L'equiparació d'un i altre és possiblement el més interessant de l'obra. L'animal està tan ben presentat com l'humà, i les seves motivacions són igualment dignes. D'aquesta manera es tracta de trencar amb la idealització del món natural, el qual sense deixar de ser meravellós, és també terrible. Seton aprèn, i nosaltres amb ell, que comprendre'l és també comprendre la batalla per la supervivència. Adonar-se'n d'aquest fet suposa una maduració del personatge respecte dels ensenyaments que rep d'un mestre naturalista essent un infant. Suposa, per tant, un accés a una major saviesa que es concentra visualment en les últimes vinyetes, i en cap cas un menyspreu de la vida salvatge.

En tot cas, al marge de la saludable reflexió literària a la qual convida la lectura d'aquest segon volum, la realització del mateix es mou en altres paràmetres. La peripècia narrativa ens conta en un primer bloc els patiments de la femella felina per alimentar els seus cadells i després, i amb major angoixa, els patiments de la família de Seton. A la fi, la necessitat d'ambdós els porta a l'enfrontament, on es produeix la pròpia essència de la tragèdia. Aquesta estructura clàssica es construeix mitjançant l'increment progressiu de la tensió dramàtica, i a la fi aconsegueix transmetre tota la tensió el patiment al lector. Tan sols les escenes de flashback serveixen de falsa treva en un relat amb la voluntat de portar al límit els seus plantejaments.

Per suposat, l'habilitat del guió es complementa i reforça amb una narració gràfica i un dibuix com podríem esperar del mestre Taniguchi. La força evocadora de les seves pàgines, la precisió de la seva planificació, el domini de la temporalitat i en general la sensibilitat d'aquest autor el converteixen, en la meva opinió (repetida mil i una vegades) en un dels grans comicaires del planeta. Aquest volum auto-conclusiu ho confirma clarament.

Chester Brown

Astiberri

No comprenc com és que he demorat tant la lectura d'aquest còmic, essent que Chester Brown és també l'autor d'una obra tan monumental com Louis Riel. D'una banda em frenava el fet de saber que Nunca me has gustado és d'un gènere completament distint, l'ineludible costumisme que tots els grans autors americans de còmic independent acaben conreant alguna vegada. D'altra banda, el fullejar unes pàgines tan buides de vinyetes em predisposava a pensar que aquesta era una obra menor feta a corre-cuita. Error. Deuria haver fet cas a tots els comentaris positius que havia escoltat en compte de a la meva intuïció, doncs he estat a punt de perdre'm una novel·la gràfica que he de qualificar de genial.  

Sembla mentida la quantitat de coses que és capaç de suggerir i explicar l'autor amb tant poc de text i dibuix, emprant tots els recursos del còmic. I això inclou alguns tan oblidats com ho són el silenci i el buit. Sembla com si hagués fet seu aquell vell eslògan zen de menys és més per contar una història autobiogràfica d'un any molt especial. Aquell en el que va descobrir l'amor i la mort, i en definitiva el que és la vida. I aconsegueix transmetre aquell sentiment íntim amb una mestria en la narració gràfica tal que captura l'atenció del lector de principi a fi. Per cert, això inclou també molt especialment l'estil de dibuix, molt més expressiu i bell que el de Louis Riel, on les intencions eren altres. En conclusió, un còmic que suposa aire fresc pel gènere autobiogràfic o costumista, alhora que una lectura senzillament genial sobre un tema univeral.



Un altre manga de Taniguchi? Això és el primer que vaig pensar en veure aquest volum, però clar, com que es tracta de Taniguchi, les possibilitats de saturació són remotes. De fet al principi el vaig agafar amb un certa mandra, però de seguida es va convertir en entusiasme quan un cop més vaig quedar atrapat per la lectura. Certament aquest Taniguchi té la infal·libilitat d'un John Ford al cinema. En tot cas, val a dir que el guió està signat per Yumemakura Baku, escriptor i autor de la història original. En aquest sentit es nota que hi ha textos extrets de l'obra literària, però l'adaptació està portada completament a l'estil de Taniguchi i dóna la sensació de ser una obra seva en tots els aspectes.

En tot cas, no és el primer cop que aquest mestre del còmic s'endinsa en una obra de gènere muntanyenc (recordem K o en certa mesura El rastreador) i es nota que gaudeix de la seva realització i que sap del que parla. Tan sols cal veure alguna escena d'escalada per confirmar-ho, així com per observar que la planificació de la narració gràfica porta el seu inconfusible segell. La seva capacitat per expressar el vertigen i el sofriment és, de nou, senzillament aclaparadora. Per no mencionar la tensió dramàtica que envolta aquesta història que comença amb un mcguffin de llibre i es va desenvolupant amb un estil d'investigació biogràfica fins apropar-nos a la pròpia ànima dels personatges.

En fi, un nou manga a l'altura del seu autor, qualificable sens dubte d'alpina. Potser s'està saturant el mercat amb obres seves, però no hi ha dubte que Taniguchi és un dels pocs autors capaç de suportar-ho només amb la qualitat d'obres com aquesta absolutament recomanables. Esperarem amb ganes el segon lliurament, personalment m'he quedat amb l'ai al cor.

Qui digui que la convivència és fàcil o és un figa o no sap de què està parlant. Que li preguntin a aquest parell: Konrad és el paio sensible, sensat i conreat, en teoria qui porta els pantalons. Paul és el barana, el promiscu de la casa i un petit caos errant, el que la munta. Ambdó, junts, regirats o tirant-se els plats al capdavant, formen la parella més divertida, tendra i emblemàtica del còmic gai. Un bon grapat d'històries amb més riures que penes i tota la psicologia profunda que és capaç el figura de Ralf König.

Aquest és el tercer volum que recull les historietes de la parella gai més famosa del còmic. Personalment encara recorde quan era serialitzada a l'extinta revista El Víbora ja fa uns anys. Llavors era una de les millors raons per seguir comprant-la, i ara que ho torne a llegir ho continue trobant genial. I és que s'ha de reconèixer que Ralf König és un mestre del còmic humorístic. Sap perfectament trobar la broma a partir de la comprensió profunda dels seus personatges i de l'estima que els té. Perquè ací, com bé diu el text de contracoberta, hi ha també molta tendresa. La capacitat d'observació humana que té l'autor el fa capaç de representar la quotidianitat del món dels seus personatges (alhora també el seu) amb gran encert.

Així, és capaç de riure amb ells, més que no pas d'ells, en un esforç d'autocrítica. A la fi, fins i tot és capaç de parlar de qüestions terribles com per exemple la mort amb gran naturalitat i amb un humor que demostra intel·ligència. Concretament, en aquest volum podem trobar veritables peces mítiques de la sèrie com per exemple el capítol del poal d'escombraries.

D'altra banda, tampoc no s'ha de perdre de vista la seva capacitat narrativa, la qual es fa palesa en qüestions com el domini del temps o la riquesa dels diàlegs. Així mateix supose que no cal descobrir ara que es tracta d'un gran dibuixant capaç d'expressar les més complexes emocions humanes amb només quatre ratlles. Tot, això sí, dins una concepció bastant clàssica del còmic. Com a punt negatiu només puc comentar el de sempre, que no sap dibuixar dones, ni belles ni de cap mena, sense que et quede el dubte a primer cop de vista de si es tracta d'un transvestit.

Però bé, a banda d'això, trobe que és un còmic d'allò més recomanable per tothom, com ja ha demostrat abastament essent un dels autors més llegits per lectors no habituals de còmic.