Brian K. Vaughan, Niko Henrichon Planeta DeAgostini
Aquest còmic
parteix de l'anècdota real que va protagonitzar un grup de
lleons en quedar lliures enmig del caos de la invasió de
Bagdad per part dels Estats Units. El fet dóna per fer molta
analogia i servir de base per una rondalla d'estil lul·lià,
no hi ha dubte. Però, el senyor guionista no ho planteja així
i per tant, tot i creure que és una llàstima, el millor
és tractar de jutjar la seva obra en les coordenades que ell
mateix proposa. I aquestes no són altres que les de l'aventura
i l'entreteniment. Perquè bàsicament el que trobem és
una sèrie de peripècies que passen una manada de lleons
acostumats a la gàbia del zoològic quan, de sobte, es
troben lliures en un món que no entenen. Tot i així,
val a dir que sí hi ha una petita reflexió sobre el
conceptes de llibertat i lleialtat, però aquesta no és
el centre del còmic i, a més, al meu parer resulta
bastant dubtosa i complaent amb la moral dels anomenats neocons
nord-americans.
Fos com fos, el guió acompleix els seus propòsits per
la mínima. D'altra banda, val a dir que m'ha recordat a un
còmic tòpic de super-herois ens alguns aspectes. Per
exemple, el pretés sentit de la meravella,
els enemics carismàtics com l'ós,el fet
d'haver-hi una acció contínua, o els clàssics
diàlegs enmig de la lluita. Quant a l'apartat gràfic,
s'ha de reconèixer que està ben treballat, sense
arribar a sorprendre. En tot cas, sí és destriable l'ús
del color pels distints ambients. Comptat i debatut, en conjunt m'ha
semblat un còmic entretingut sense més pretensió,
bo per passar l'estona.
Un còmic
molt bonic de veure aquest, amb un treball gràfic d'aquarel·la
certament impressionant i un traç senzill però molt i
molt expressiu. Quant al guió, manté una estructura
complexa desordenada i rectificada, plena de girs, que intenta imitar
la mecànica de la construcció dels records. La tesi és
que en certa mesura són incerts, però alhora aquestes
falsedats formen part de nosaltres. La intenció és
bona, i els records, que passen per situacions límit com la
guerra (sobre la qual no tracta aquest còmic) confereixen la
dosi adequada de tensió.
El problema ve amb la narració
gràfica, ja que el bon ritme i narració visual del
dibuix es contraposa amb uns texts a peu de vinyeta que cauen en la
redundància, que és el pitjor dels recursos poètics.
Des d'aquí tot comença trontollar, doncs s'unfla l'obra
d'unes expectatives innecessàries que a la fi es veuen
incompletes. En aquest sentit, he de dir que certs moments m'ha
recordat als guions tòpics de Frank Miller. I és una
llàstima perquè realment he de dir que he gaudit de la
seva lectura i m'ha tingut enganxat fins el final. Potser m'ha
hipnotitzat amb el dibuix i el color.
VV.AA. Antoni Guiral (coordinador i redactor) Panini
Antoni Guiral ens va convèncer a la presentació sobre les bondats d'aquesta obra, de la qual ara podem llegir el primer volum, i he de dir que no he quedat gens decebut. Al contrari, em sembla un enfocament molt encertat que combina l'obra de referència amb la lectura amena. I això gràcies a un contingut molt ben estructurat i treballat, curull d'apartats, cronologies i altres elements didàctics que, per suposat, inclouen abundants exemples gràfics. D'aquesta manera, s'obren dues possibles vies d'aproximació pel lector. D'una banda, la pròpia d'un article periodístic, que consta d'un text perfectament lligat on s'explica el desenvolupament del medi i les principals aportacions, autors i fets destriables. D'altra banda, també podem acostar-nos a aquesta història del còmic com qui consulta una enciclopèdia, per obtenir-ne referències precises. Especialment significatiu resulta, en aquest sentit, la inclusió de resums al final de cada part. Així, és oberta tant a la cultura general com a l'ampliació de coneixements.
És important comentar, per la seva peculiaritat, que l'estratègia general de l'obra es basa en la divisió per formats. Així, en aquest primer lliurament podem llegir sobre els orígens del còmic i el seu desenvolupament a la premsa, mentre que d'altres versaran sobre els superherois, les revistes, el àlbums, el còmic alternatiu o el manga (en total hi ha dotze volums). La proposta a primera vista pot semblar confusa, però una lleugera reflexió de seguida ens fa veure que potser és la millor manera d'organitzar una obra de tal abastament.
Personalment he de dir que aquest primer volum m'ha causat molt bona impressió, tant pel seu plantejament com per la seva realització i edició. Senzillament pel fet de tenir la voluntat per intentar aquesta obra ja mereix el meu respecte el senyor Antoni Guiral. Però, si a més resulta reeixit en els seus propòsits, no hi ha dubte que li desitge el major dels èxits. Veurem què tal els següents lliuraments.
Bill Willingham, Matthew Sturges;
Tony Akins, Andrew Pepoy DC – Vertigo
El spin-off de la
coneguda sèrie Fables (Fábulas
en l'edició de Planeta) ve a demostrar que el plantejament
inicial d'aquest univers de rondalla dóna per molt. El
personatge de Jack, que recorda lleugerament a Lobo,
és sense dubte una bona elecció per una sèrie de
tarannà lúdic i amb tocs d'humor negre. Es tracta del
més clàssic anti-heroi, cosa que d'altra banda no
sorprèn venint de Willingham, doncs ja sabem que
l'originalitat no és el seu fort. Sí que ho és,
en canvi, el tractament que en fa, i per això tant Fables
com Jack of Fables són
còmics molt interessants i entretinguts, ambdós al
mateix nivell. D'aquesta manera, lluny de ser una mena de germà
menut, el spin-off de Jack es conforma com una nova finestra per
explorar un món que, ja ho sospitàvem, narrativament
parlant dóna per aquesta i d'altres sèries paral·leles.
Per últim, també cal destacar el fet que, a banda d'un
guió fet amb ofici, també hi trobem un bon treball
gràfic. I això inclou des del propi estil de dibuix,
bastant atractiu, fins una narració gràfica efectiva i
considerablement millor del que hom esperaria trobar. En conclusió,
una sèrie divertida que paga la pena seguir.
Tercer i últim lliurament
d'aquest meravellós còmic, amb el qual es tanca una
obra innovadora i sòlida com poques n'he vist. Va començar
fort i sorprenent al primer lliurament, obrint nous camins per allò
que Will Eisner va anomenar art seqüencial, i ha acabat afermant
la seva proposta amb un tercer lliurament ple d'intensitat. Les
desventures del fotògraf GuibertLefèvre
per les terres d'Afganistan, plenes d'una bellesa desolada, arriben
aquí al seu clímax amb una experiència propera a
la mort. Poca broma, recordem que la història és
autobiogràfica, i potser per això ha acabat derivant en
una introspecció molt ben entesa.
En tot cas, les
possibilitats que Emmanuel Guibert sap extreure per contar-la tot
introduït la fotografia dins el llenguatge del còmic
mereixen les meves sinceres lloances. Ha sabut lligar all i oli amb
mestria per extreure'n una substància preciosa. Sense cap
dubte, una obra mestra que cal llegir.
> A continuació, les crítiques dels dos primers volums que vaig fer al seu moment per l'extint bloc Comic Fill-in:
El Fotógrafo #1 Didier Lefèvre, Emmanuel Guibert
Glénat
“En 1986 un jove fotògraf, Didier Lefèvre, va acompanyar sobre el
terreny una expedició de Metges Sense Fronteres a l'Afganistan. De les
experiències d'aquell viatge no va quedar només un testimoniatge en
fotografies, sinó que anys després ens arriba de la mà d'Emmanuel
Guibert la narració en còmic d'una història tan dura com rica, feta
enterament de realitat. Un material sensible del que s'abasteix Guibert
Lefèvre, per contar-nos el dia a dia d'un grup de Metges Sense
Fronteres, les seves vicissituds per a arribar a les zones en les quals
treballen i fer-nos viure de primera mà els tristeses i les alegries de
l'expedició.”
Aquesta nota promocional de Glénat no menciona un fet que crida
l'atenció de seguida que hom fulleja el còmic a la llibreria: les
fotografies. El fet és que aquesta obra, conjuntament amb elements de
caire documental o de diari de viatges, captura l'experiència personal
del fotògraf i ens endinsa al seu procés artístic a la recerca de la
millor fotografia. Potser no queda explícitament remarcat, però el fet
és que podem observar com el protagonista persegueix “l'instant”, fa
moltes fotografies de les que podem observar els anomenats contactes
(tires de pel·lícula revelada), tria, remena, i finalment selecciona la
fotografia que vol i que podem contemplar en gran.
Així mateix, “El fotógrafo” és una obra singular per aquesta
convivència de l'art seqüencial amb la fotografia. Cal reconèixer que
els dos mitjans contribueixen al relat i es coordinen perfectament per
explicar-lo. Guibert no només porta el pes de la narració pròpiament
dita entre fotografia i fotografia sinó que aconsegueix captar
l'esperit d'aquestes i es demostra bon dominador d'allò quotidià.
Certament continua amb el seu estil minimalista i amb importància pel
gest que havíem observat en altra obra seva, “La guerra de Alan”.
Cal dir també que, tot i ser un còmic interessant pel que suposa
d'experiment reeixit i, per cert, molt entretingut de llegir, no s'ha
de prendre pel que no és. La seva visió sobre l'Afganistan en guerra
contra els soviètics està totalment mancada d'esperit crític i la
superficialitat és la nota dominant. Les fotografies parlen per si
mateixa, i això potser compensa la pobra documentació de l'autor a
nivell social, polític i cultural. Però el cas és que aquest no és un
còmic de Joe Sacco, ni ho pretén.
En la meva opinió estem davant una obra molt interessant i
recomanable, al menys en aquest primer volum (i pel que sé, encara
millora al segon). Val a dir que el seu interès resideix tant en les
seves pròpies virtuts com en la porta que obre pel còmic en general. En
definitiva, una lectura que paga la pena fer.
El Fotógrafo #2
Didier Lefèvre, Emmanuel Guibert
Glénat
Si el primer lliurament ja em va sorprendre
agradablement, la lectura d'aquest segon m'ha deixat totalment
convençut. A banda de les aportacions al camp de l'art seqüencial que
suposa aquesta reeixida combinació entre fotografia i còmic, el cert és
que aquesta historia emociona. Ha sabut evolucionar des d'un diari de
viatge interessant cap a quelcom més íntim i humanista. L'anècdota es
transforma en vivència, els personatges en persones i el paisatge en
país. En fi, podria tractar de dir-ho amb més poesia, però supose que
ha quedat clar: m'encanta aquest còmic.
Canyella fina, el que ens ha preparat
l'oncle Seth. He de reconèixer que tenia les meves reticències
després de la lectura de Clyde Fans,
el qual suposava un gir cap a un tipus de còmic interessant
però feixuc, allunyat de la poesia d'allò
quotidià del seu genial It's A Good Life if you
don't Weaken. Bé, el cas
és que en aquest còmic torna a donar un gir però,
sense perdre mai el seu estil i personalitat. Aprofundeix el tema del
fals autor i converteix en un fals documental aquesta petita joia del
món de la novel·la gràfica. Com si d'un puzzle
es tractés, tots els episodis, d'allò més
variats en quant a tema i estructura, van configurant el retrat de
Wimbledon Green, el col·leccionista de còmic més
gran del món.
El primer que crida
l'atenció en fullejar el còmic és la mida de les
vinyetes. Són extremadament menudes per un artista que
acostumava a donar peu a la contemplació. Ací, tot el
contrari. Tamany reduït i elements bàsics, i sovint
repetitius, per una història on la trama i els girs de la
història porten el pes de l'atenció de l'espectador. El
ritme és molt marcat, i els episodis són curts,
així que qualsevol element gràfic superflu és
sobrer.
Però, no és
un còmic de lectura ràpida, a banda del nivell d'anglès
de cadascú (assequible, val a dir). El guió està
molt treballat i conté mil i un detalls que connecten les
parts del còmic de múltiples formes. Els nivells de
lectura i les interpretacions possibles estan obertes, de manera que
el lector àgil puga gaudir d'una lectura activa. A més,
si aquest lector és afeccionat al còmic i en major o
menor mesura peca de col·leccionista, cosa probable, trobarà
les aventures de Wimbledon Green especialment colpidores.
En fi, es tracta
d'una novel·la gràfica on he pogut passar de
l'estranyesa inicial a la fascinació final. Això no
ocorre sovint, i no hi ha dubte que dóna testimoni que
Wimbledon Green és un còmic sorprenent, que
combina avantguarda amb solidesa. Una nova fita de Seth, que a més
ha tingut cura d'una edició exquisida, la més adient
per l'ocasió.
Jamie Delano, Ron Tiner, Sean Phillips, Steve Pugh, Dick Forman
Dean Motter, Mark Pennington Planeta DeAgostini
Sembla mentida que Alan Moore deixés lliure aquest personatge. Cada dia estic més convençut que hi hagués treballat molt a gust amb ell, amb tota aquella mescla d'heroisme cínic, màgia esotèrica i crítica social. Però, el va deixar en molt bones mans. El Jamie Delano d'aquella època era capaç de fer-te llegir vint-i-quatre pàgines de palles mentals i deixar-te completament enganxat de terror. La saga del Familiar, que finalitza al número 15, m'ha deixat amb ganes de seguir llegint aquesta sèrie un any més. Però, el que més m'ha agradat ha estat la mena d'epíleg amb que comença el número 16, amb el fantasma de son pare de protagonista. Chapeau. I després d'un spin-off comença de nou el remolí Delano. Amb tot, el que més m'agrada és que aquest còmic no ha envellit gens ni mica. Sembla mentida, però en alguns aspectes és com si la Tatcher seguís al càrrec. En tot cas, per mi la reedició d'aquest Hellblazer segueix essent tota una troballa.
Bill Willingham,
Mark Buckingham, Lan Medina, David Hahn Planeta DeAgostini
Hom tendia a
imaginar-se aquell que fins ara anomenàvem l'Adversari com
una mena de boig megalòman equivalent a Sauron, l'Enemic
de El senyor dels Anells. I així mateix, també
tendia a imaginar-me el seu regnat com una mena de Mordor, amb
tot cremat i destrossat, encara fumejant al seu pas. Doncs bé,
en aquest últim lliurament descobrirem la seva identitat. I
sembla ser que la qüestió és més de caire
napoleònic, amb un infern apropiadament burocràtic.
Vaja, que el seu imperi rutlla, que no és el caos. I no he dit
res que no es puga endevinar només fullejant el volum. Però,
el cas és que aquesta sèrie no afluixa, i segueix tan
interessant i sorprenent com sempre. Únicament criticables,
per funcionals, són els episodis que tenen com a única
finalitat servir de pista de llançament per la sèrie
pròpia de Jack. En general, però, paga molt la pena de
seguir llegint-la.
Sembla ser que Yamamoto sap on va i,
després d'un cinquè lliurament on semblava endinsar-se
en un bosc massa espès, a la fi troba l'entrellat i en surt
ben parat. El combat sexual amb la xica dels símbols no
ha estat un episodi gratuït com em feia témer la profusió
de pàgines i la dilatació temporal. Senzillament es
tracta d'un tic narratiu japonès,
on la tensió provoca la catarsi del personatge, una
purificació que el durà de nou al punt de partida, això
sí amb una nova i lúcida manera de veure el món.
Allà al parc, parlant amb els vells captaires, més que
tancar un cicle, el protagonista sembla obrir-ne un de nou. Més
incògnites al sac. Total, un manga pertorbador i recomanable
que no pense deixar de seguir llegint.
1950 : La
guerra va acabar cinc anys abans. De Brest, no en queda res.
Destruïda per bombardejos intensius i assetjada durant més
d'un mes, Brest és un immens desert. Cal reconstruir-la. 1950:
Tota Brest està en obres. De la ciutat fortificada d'estrets
carrerons sorgirà una nova ciutat, ortogonal, rectilínia,
moderna. Milers d'obrers treballen en la reconstrucció. 1950:
Hi ha vaga. Les obres es paralitzen. Durant les manifestacions es
produïxen violents enfrontaments i el 17 d'abril sorgeix el
drama: la policia dispara a la munió, provocant més de
vint ferits. Però també un mort; un militant
sindicalista de 27 anys: Édouard Mazé. A l'endemà,
el jove cineasta René Vautier, convocat per la CGT, desembarca
clandestinament a Brest per tal de rodar una pel·lícula
sobre aquests esdeveniments. La justícia el busca pel seu
primer documental, "Àfrica 50", cru testimoniatge
del sistema colonial francès. Comença llavors per René,
acompanyat per dos joves obrers de Brest, Petit Zef i Désiré,
el rodatge més improbable: el de la pel·lícula
Ha mort un home, punt
de partida del cinema d'intervenció social.
Història d'una història, i també història
d'una d'una pel·lícula que acaba dins un còmic.
L'estructura de caixa de pandora que Etienne Devodeau planteja per
aquesta obra no pot ser més encertada. L'art combatiu es
reencarna en successives formes per tal de continuar essent útil.
Refusa entrar als museus i prefereix seguir al carrer, mut o cec, és
igual mentre arribe el seu missatge. Davodeau ens conta la història
del naixement d'aquest esperit més que no pas els fets que van
ocórrer a la postguerra mundial a Brest. L'interessa més
la reacció de l'ànima de la gent i l'impuls espontani
de l'art de la resistència.
Probablement per això
desenvolupa un guió al servei dels sentiments, amb una part
gràfica amb una innegable vocació poètica. Al
cap i a la fi, “Ha muerto un hombre” és una oda a una
pel·lícula morta. I probablement siga el treball més
reeixit que he llegit d'aquest bon home, doncs es nota una cura molt
especial des de la narració gràfica fins el meravellós
color. Observeu, en aquest sentit, les pàgines 46 i 47.
En altres paraules, un molt bon còmic que paga la pena llegir.
I, com de costum, una bona edició per part de Ponent Món,
en aquest cas es complementa amb nombrosa documentació a les
pàgines finals.
Gilbert
Hernandez és el co-creador de Love
and Rockets, una de les sèries de major impacte del
còmic independent en els últims anys. Sloth(Pereza), en rigorós
blanc i negre, és la primera novel·la gràfica
que l'autor presenta en solitari per a la línia Vertigo.
Miguel Serra,
el nostre heroi, és un adolescent problemàtic que
després de romandre un any en coma segueix la seva vida sense
cap canvi aparent, excepte per la seva nova i inquietant actitud
davant la vida. Una història pròpia del millor David
Lynch, que defineix el que significa estar viu en un lloc on la vida
no és el que esperàvem, i en la qual Hernandez domina
amb mestratge les llums i les ombres tant del dibuix com de la
narració.
Tot i que a les notes de premsa es tendeix a l'exageració, en
aquest cas no puc estar més d'acord. “Pereza” és un
còmic genial i, pel seu plantejament, una novel·la
gràfica amb tots els ets i uts. Gilbert Hernandez sap
adaptar-se a l'estil de fantàstic per adults de la
línia Vértigo sense sacrificar la pròpia
personalitat, diguem-ne, independent. A més, sap combinar
aquest esforç amb la realització d'un guió molt
ben desenvolupat, amb un gran domini del ritme narratiu i dels girs,
on és capaç d'introduir plantejaments de caire literari
i reflexions sobre la vida. I, per suposat, una lleugera anàlisi
de les seves virtuts com a narració gràfica ens indica
la vigència de la consistent serenitat i mestria marca de la
casa. Val a dir, de la casa Hernandez, tota una garantia.
En fi, potser pensareu que exagere, doncs si he de ser sincer
personalment no tenia tanta expectativa sobre aquest còmic.
Però, si el llegiu em donareu la raó. Jo m'he quedat
enganxat al sofà fins que l'he acabat, i això no passa
tots els dies.
Francament,
m'esperava una altra cosa d'aquest còmic. La declaració
d'intencions em sembla bona, explicar la vida quotidiana a Costa
d'Ivori més enllà dels grans conflictes. I fer-ho des
de l'experiència de joventut de la pròpia guionista
pense que dóna certes garanties. Però, en la pràctica
la història esdevé quelcom a mig a camí entre un
relat de costums i un culebró juvenil.
És un
còmic molt correcte, irreprotxable tècnicament
parlant, i de fet molt entretingut. Però, no aprofita els
recursos que té per obtenir més intensitat i
convertir-se en un gran relat. Gràficament i formal s'assembla
als còmics dels nous autors independents francesos, però
conserva un estil inofensiu que el connecta amb els clàssics
de la BD. Una combinació que toca a cadascú decidir si
funciona. Personalment preferisc apostes més valentes, tot i
que ja dic que de fet no enganya ningú. En tot cas, és
una lectura plaent.
Tots els
capitans pirates van deposar les armes excepte “El Halcón”,
avui empresonat. El salvaran els antics bandits, ara convertits en
colons? El seu tresor romandrà per sempre en parador
desconegut? En aquest món entre dues èpoques, en una
illa que ja no és el paradís original dels
descobridors, l'agitació arriba al seu màxim apogeu...
i dos estranys ornitòlegs abriguen l'esperança de
capturar l'últim “dodo”.
Entretingudíssim
còmic i per mi tota una sorpresa. Per tenir més de 280
pàgines me l'he llegit en un bufit. La història és
interessant i el guió és molt àgil i, sobre tot,
deixa mans lliures a Trondheim per fer una espectacular feina
gràfica. Bé, al senyor Lewis Trondheim supose que no fa
falta presentar-lo, i certament tot i que ha superat amb escreix les
meves expectatives, m'esperava un bon treball per la seva banda. Fins
i tot trobe genial el tractament en blanc i negre.
En canvi al senyor
Apollo no el coneixia de res, i val a dir que demostra gran traça.
Sobre tot en el tractament de l'estructura coral, així com en
la creació de l'atmosfera pirata crepuscular
de l'obraque sembla
ser-ne el leit motiv.
Una obra redona que em deixa amb ganes de més del tema.
En definitiva, un còmic especialment recomanat per tothom. Per
passar-hi una bona estona o per detenir-se a admirar la discreta
mestria dels seus autors.
Aquest còmic no és el
millor que ha fet aquest home. Ho sent però, no. Me l'he
llegit per completisme i perquè se m'ha posat al davant
després d'haver-me llegit tot “Palomar”, obra que trobe
més rodona i de la qual aquesta és com una mena de
spin-off. Tot i això, es tracta d'un còmic que
es devora molt despresa i hom no sap ben bé la raó. El
guió és confús i hi ha notables diferències
quant a la temporalitat, amb vinyetes d'el·lipsis temporals
de setmanes o anys al costat d'altres de segons.
Però, la història en
general t'acaba interessant i vols desxifrar-la, tot i anar ben
perdut. És un poc l'efecte “Gabriel García Marquez”
que tothom comenta que s'assembla als còmics dels germans
Hernandez. En el cas de l'escriptor és que escriu com els
àngels, i aquí passa un poc igual amb l'ajuda d'un
dibuix bastant fi (la veritat, que dóna gust de veure'l) i el
carisma d'uns personatges que semblen tenir vida pròpia. Sort
que al final, t'acabes aclarint, doncs l'autor sap donar recompensa
al pobre lector. Total, que és un còmic recomanable
pels lectors habituals, i si no ho sou potser trobareu una porta
d'entrada millor.
Diu
Álvaro Pons que sovint s'empra l'adjectiu deliciós per
definir els còmics de Sfar. Segons el diccionari de l'IEC, significa un plaer
exquisit, intens, que transporta. Encertat, llavors. O com a mínim
és la sensació de fons que es té. I el mateix
ocorre amb aquest àlbum. Tal i com haureu endevinat es tracta
d'una rèplica canina de la famosa sèrie “El gato del
rabino”. De nou trobem una mena de faula lul·liana que
imagina el gos d'Heracles (un semi-déu) com un semi-gos,
meitat animal, meitat filòsof dotat de paraula. I, com podreu suposar, des del distanciament que això suposa es dedica a
reflexionar i a jugar amb els conceptes més íntims de
l'ésser humà. Tot plegat des d'un to d'humor
intel·ligent i un plantejament de subtil delit.
Quant a l'apartat
gràfic, he de reconèixer que em rendisc a les
habilitats de Christophe Blain tant o més com la persona que
m'ha regalat aquest còmic (i això que ell sap del que
parla). Senzillament genial. Literalment. Vull dir que concentra la
genialitat en una senzillesa que desarma, molt en la línia de
la resta d'autors indies francesos. Per concretar sensacions,
he de dir que el seu tractament de la Grècia mítica
m'ha deixat un cert regust al Gauguin que va pintar els mars del sud,
però, amb tot el dinamisme i la plasticitat d'un dibuix que
sembla viu. De fet, val a dir que tot el temps de la narració
està molt ben mesurat dins un disseny de quadrícula
regular que deixa marge per la recreació de la vista i el
gaudiment de l'ambientació. Paga la pena llegir aquest còmic
només per veure com fa bufar el vent aquest home!
En conclusió,
tal com diuen, un còmic deliciós que paga la pena de
llegir. I una recomanació amb la que de segur no erraré
el tret.
Impressionat còmic amb una
història corprenedora. Chester Brown, un dels artistes
capdavanters del panorama de la novel·la gràfica
canadenca, ens explica la peripècia vital de Louis Riel, líder
dels “métis” al Canadà de la conquesta del
nord-oest. Aquesta gent eren mestissos mig nadius americans mig
colons europeus que havien adoptat la llengua francesa i vivien a les
terres que la Companyia de la Baia Hudson va vendre al Canadà.
Això els posava en una situació delicada front a un
govern que volia evitar a tota ultrança la formació
d'un nou Quebec al nord-oest americà.
Val a dir que Chester Brown planteja el
guió amb molt d'encert, explicant cada situació
racionalment i emotiva, defugint en tot moment el maniqueisme. Sap
apropar-nos la Història amb molta didàctica, tot
construint des de la base dels fets, el drama vital dels personatges
i de tot un poble. L'encert té el seu fruït en un relat
viu on s'arriba a comprendre tota la situació sense tenir cap
coneixement previ. Això s'explica principalment pel domini
d'un ritme àgil al llarg de l'obra, que actua de contrapès
de la densitat de les seves pàgines. Aquestes estan, al seu
torn, farcides de vinyetes en disposició regular i on no s'ha
dibuixat cap element superflu. D'aquesta manera, la claredat
expositiva del dibuix, acompanyada de la precisió del guio,
conformen un conjunt de gran impressió literària.
En definitiva, un còmic a l'alçada de les grans obres mestres de l'art seqüencial, amb un
tema d'allò més interessant i una realització
impecable dins el seu classicisme. Absolutament recomanat. Per cert,
l'editorial facilita un pdf de mostra, per si voleu fer-li un ullada. I bé, per si algú ho
dubta, sí, l'edició que he llegit de Drawn &
Quarterly està en anglès, tot i que és molt
assequible. (Recentment també s'ha fet una edició en castellà a càrrec
de La Cúpula).
Aquest és un còmic
típicament francès, tant pel guió novel·lesc
i com per l'estil de dibuix. Tampoc és que m'agrade massa
abusar dels tòpics, però pense que si sou lectors de
còmic sabeu a què em referisc. El 1911 un enginyer
funcionari enviat de París arriba a un poblet de la Bretanya
per construïr un far. La cosa no serà tan fàcil
com sembla, i es veurà abocat a un exili que el forçarà
a madurar i a fer sacrificis (com tot bon heroi). El que queda clar
és que no estem davant una obra d'avantguarda. Més
aviat la seva principal virtut és el seu bon ofici. La
història està ben desenvolupada i resulta entretinguda.
I tant el dibuix com la narració gràfica traspuen la
poètica necessària per donar coherència i
interès a la peripècia. En conjunt, hom té la
sensació d'un còmic que sense ser una obra mestra, sí
és impecable i acompleix els seus objectius.
Nogensmenys, també m'agradaria
comentar que el còmic està contat des de la perspectiva
del protagonista, el qual és un xovinista francès
d'allò més tòpic. Ja sabeu com va: progrés
francès contra barbàrie bretona. Ho dic perquè
normalment en aquests tipus d'històries es lloa la vida dels
ingenus salvatges que viuen en comunió amb la natura, i
no a l'inrevés. Però en fi, coses de francesos. I de
fet en aquest còmic el tema només serveix
d'ambientació. A banda d'això, aquesta és una
bona novel·la gràfica que paga la pena de llegir.
El primer lliurament en aquest format
fou de les primeres novel·les gràfiques que vaig llegir
en anglès. Bé, més que llegir-lo el vaig
devorar. Això va ser quan vaig decidir anar a les fonts i
enviar a fer la mà els de l'editorial Dude (que feien el que
podien, i podien poc). Bé, centrant-nos en el tema, el format
“pocket” és on van incloent els arcs argumentals que van
concloent a la sèrie regular. És a dir que en cada
volum trobem una història completa.
Certament no sé ben bé
com és que m'agrada aquesta sèrie, tant sentimental
ella, però m'ha agradat retrobar-la. Es tracta d'una lectura
entretinguda que, a més de la faceta romàntica, inclou
una trama policíaca i nombrosos gags còmics. I tot això
sobre la base d'un guió magistralment plantejat on cada cosa
pren el seu temps i on la importància recau sobre uns
personatges que acaben essent com de la família. En aquest
sentit no hi ha dubte que llegir-ho en volums, i no en còmics
de vint-i-quatre pàgines, millora substancialment aquesta
percepció.
Però, si hi ha una raó
objectiva per la qual m'agrada aquest còmic és per la
feina de narració gràfica que hi trobem. Des de la
composició de pàgina fins el ritme dels diàlegs,
passant pel virtuosisme d'un dibuix al servei de la narració,
tot em recorda un classicisme propi del mestre Will Eisner.
Per últim, i no menys important,
he de dir que no m'ha semblat gaire difícil llegir-ho en
anglès. Pense que paga la pena intentar-ho, diccionari en ma.
En tot cas, hi ha una edició en espanyol a càrrec de
Norma Editorial, tot i que no sabria dir si la traducció és
bona o dolenta.
Un còmic que plàcidament
ens va introduint en la tragèdia dels abusos sexuals a
infants. En aquest cas la víctima és el guionista, i
l'agressor és un cura “roig”. Fora molt fàcil
començar a escriure tota mena de tòpics, així
que us estalvie l'anàlisi moral. Ací el que tenim
realment és una novel·la gràfica d'allò
més ben feta que serveix d'exorcisme particular pel seu autor.
Tota la història està
enfocada des del punt de vista que tenia ell en cada moment de la
seva vida, i d'aquesta manera es va desenvolupant una guió de
caire autobiogràfic. És una llàstima que aquesta
òptica infantil-juvenil tendisca a suavitzar-ho tot i a no
aprofundir en el tema o els personatges. En tot cas, llevat del
moment de l'agressió i del final, val a dir que en cap moment
es fa difícil o incòmode de llegir. Al contrari.
El millor de tot és sens dubte
l'apartat gràfic. El dibuixant ha aconseguit adaptar el seu
estil al to de cada tipus d'escena de manera admirable. Tot jugant
amb el color i els traçats, sap transmetre gran expressió
i dinamisme, i això sense caure en la temptació del
propi lluïment. És un plaer de llegir les seves vinyetes,
i també una bona raó per seguir endavant amb un còmic
de final difícil.
En fi, potser no serà el millor
que he llegit enguany però no hi ha dubte que és un
còmic que paga la pena llegir.
Apollo i Lewis Trondheim
