Maggie és gairebé absent en aquesta última recopilació de Love and Rockets ja que Jaime Hernandez se centra a Hopey, l'amiga de tota la vida de Maggie, i en el seu exnuvi Ray. I, a més, un vast repartiment de secundaris: Grace, l'altre amic d'Hopey; Elmer, un electrificant autoprojecte de gangster; el de carrer i endurit doyle; la divertida Àngel de Tarzana; la madura però encara marxosa Terry, així com la misteriosa superheroïna Alarma.
En una de les dues principals línies argumentals, Ray persegueix a la perillosa i molesta Veu de granota, aspirant a actriu i perpetu desastre, per bars de mala mort, carrerons i convencions de comics... Sempre en espera d'una consumació última i inesperada. Mentre, en Dia a dia amb Hopey, Jaime demostra la seva mestria a l'hora de representar el pàlpit de la vida quotidiana al retrat de Hopey lluitant amb la seva nova feina i els amants que van i vénen. Una setmana més en la galopant educació d'Hopey Glass.
La educación de Hopey Glass és en realitat una peça més en el personal univers creat per Jaime Hernandez conjuntament amb el seu germà Gilbert. En concret, segueix la vida dels personatges desenvolupats a Locas pel primer dels dos i, en aquest sentit, és exactament el que hom es podia esperar d'un dels principals autors del còmic independent nordamericà. Així, hi trobem tres dels seus trets característics. Un és una narració estructurada en episodis curts amb freqüents canvis de perspectiva i aspecte, en forma d'això que sovint s'anomena mosaic pel fet que acaba conformant un conjunt harmònic. Altre és la mestria clàssica quant al dibuix, marcat per un estil que enllaça dues de les millors tradicions del medi, la realista i la caricaturesca, per conformar un estil alhora elegant i atractiu. I el tercer, evidentment, és la naturalitat que té per jugar amb el temps fent ús d'una narració gràfica amb recursos de caire clàssic però amb resultats absolutament moderns.
Efectivament, Jaime Hernandez sap emprar els recursos del còmic magistralment doncs compta ja amb molta experiència i això, com se sol dir, és un grau. Dona gust llegir cadascuna de les seves escenes, tot i que personalment sempre m'ha semblat que pot desconcertar un poc el conjunt. Potser pel fet que exigeix l'atenció del lector per tal de reconstruir els fets i adonar-se dels detalls, cosa a la que pocs autors ens tenen acostumats. En fi, un còmic de Jaime Hernandez, ni més ni menys i, per tant, no cal dir que recomanable.
La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: Opeth (us estalviaré descriure el seu estil). Respecte per ells, senyors.
Llàstima que no hi ha sales més grans i millors perquè les entrades es van esgotar i, francament, hauríem estat millor, per exemple, a La Riviera. En tot cas era un concert que jo esperava amb il·lusió des que no vaig poder veure'ls a València en temps del Blackwater Park. I efectivament, no vaig quedar decebut. Al contrari, vaig eixir extasiat. Mare meva, quina manera de tocar! Conjuntats, contundents, tècnicament milimètrics i amb molta passió. En altres paraules, l'hòstia. Realment si t'agrada aquesta banda en disc, en directe et pot fer posar la carn de gallina. Estan en una forma espectacular i es nota que tenen ja moltes tables a sobre l'escenari. De fet no sé si van gaudir més ells o el públic, el qual per suposat estava totalment entregat.
A destriar l'actitud del líder i cantant Michael Akerfeldt, que va estar molt graciós tot fent broma amb el personal entre cançó i cançó. Ja se sap que com a suec que és deuria parar més sec i intel·lectual però quan el vaig veure aparèixer amb la samarreta de Conan The Barbarian (la pel·lícula, vull dir)... en fi, sense comentaris. Potser l'única pega va ser que podrien haver tocat més estona, clar. Ah, per cert, els telonars Cynic tampoc ho van fer malament, també amb un estil semblant. Però, clar, és dur ser teloner d'aquesta gent. Llarga vida a Opeth!
Vet aquí un video que he trobat aYoutube (Ei, té mèrit aguantar tota la cançó!): [...]
pertutatis |
Còmic |
dimarts, 25 de novembre de 2008 | 13:01h
Ressenya de l'edició en català de La Nissaga dels Metabarons que ha fet Glénat a la revista Enderrock nº157. Efectivament, es tracta d'una col·laboració meva. Per cert, està molt bé el disseny d'aquesta revista.
Podeu fer click a sobre de la imatge per ampliar-la (el ressaltat és meu)
pertutatis |
Còmic |
diumenge, 23 de novembre de 2008 | 13:47h
Atenció a l'adaptació en còmic feta per Ramón Redondo sobre la famosa explicació de Leopoldo Abadía de l'actual crisi. Podeu llegir-la a bon tamany aquí mateix.
Guy Delisle continua amb la fórmula que va assajar amb Shenzen i va refinar amb Pyonyang (tot i que Astiberri va publicar primer la segona). Aquest cop li toca el torn a Myanmar (antiga Birmània), on l'autor acudeix seguint la seva dona que treballa per Metges Sense Fonteres. Per cert, aquesta vegada, amb fill inclòs.
La fórmula que deia consisteix, per si no la coneixeu, en una mescla entre el diari de viatges i el reportatge. Això és alhora una virtut i un defecte i em sol produir sentiments contraposats. D'una banda Crónicas Birmanas és una excusa per un seguit d'acudits sobre un estranger en terres llunyanes que afronta el xoc cultural amb un cert regust a Jacques Tati. Aquesta part funciona perfectament doncs, com a occidentals que som, compartim l'estranyament i connectem amb les seves preocupacions quotidianes. A més, val a dir que en aquest sentit està molt ben resolt.
Però, d'altra banda, aquesta obra és també una mena de presentació de la situació actual d'aquell país, el qual pateix una de les pitjors dictadures feixistes i representa l'exemple més paradigmàtic de neocolonialisme sota la mundialització dels mercats financers (o globalització). En fi, supose que resulta difícil anar a un país com Myanmar i no parlar d'aquest tema. El problema, al meu entendre, és que això no es pot fer posant-ho al mateix nivell que les curiositats culturals, és a dir, amb una informació i documentació tan escassa i sobre tot enfocada al treball que hi realitzen allí les diverses ONGs.
Tot i això s'ha de reconèixer que com una primera aproximació a la realitat del país funciona d'allò més bé, doncs al final de la lectura de segur que la gran majoria dels lectors sabran infinitament més del que en sabien abans, i sense haver-s'ho proposat. El secret és que es tracta d'un còmic molt àgil i milimètricament realitzat, amb una estructura d'episodis curts que fan molt amena la lectura. A tot això li hem d'afegir un dibuix simpàtic i amb notables dots còmiques que traspua molt d'ofici.
Al final trobe que Crónicas Birmanas funciona dins els seus paràmetres, tot i les meves opinions al respecte. Es llegeix amb molt de gust, aconsegueix despertar la curiositat del lector i estan ben realitzat. Per tant, trobe que és una lectura recomanable.
Aquest àlbum recull els anys d'adolescència i joventut de la vida de l'anomenada Calamity Jane. És un personatge mític del mític salvatge oest que sens dubte ha fet córrer rius de tinta i cel·luloide. Però, el que aquesta obra ens proposa és acostar-nos a la seva vida de manera més rigorosa. Es tracta de fer-ne un retrat més versemblant d'aquest ésser inconformista i posar-lo en l'escenari de la vida quotidiana de les dones durant la conquesta de l'oest. El resultat és una història que resultaria terriblement dura si no fos per la naturalitat amb que està desenvolupada. En tot cas, tampoc estem davant un llibre d'Història i el guió, per sort bastant novel·lat, esdevé prou entretingut.
El dibuix, per la seva banda, és àgil i molt expressiu, i fa ús d'una narració gràfica ben eficient. Aconsegueix construir l'atmosfera suficient per explicar la història amb coherència i mantenir en tot moment l'atenció del lector. Es de destriar com es diferencia entre parts de contextualització i parts novel·lades, de manera que s'ofereix una completa visió de conjunt.
Per tant, trobe que Martha Jane Cannary és una obra interessant a mig camí entre la peripècia i l'antropologia. La seva factura és consistent i, sense voler anar molt més enllà, es llegeix amb molt de gust. En altres paraules, un còmic recomanable del qual esperarem els següents lliuraments.
Vull dibuixar manga! El somni del jove Ichirō és l'agulla que borda el
traç de la seva atribolada existència a la teranyina de les emocions
vitals. Estar disposat a sacrificar la vida sencera en la consecució
d'un objectiu comporta, en ocasions, el pagament de l'inexorable tribut
de la soledat, i Ichirō assumeix el risc. El romanticisme que destil·la la relació amb la seva xicota, Sachiko, enmig d'una vida en precari,
brilla en el fosc firmament de la desesperació amb una espurna fugaç,
però gravarà en el nostre record la seva inusitada bellesa.
Vet aquí un manga que s'allunya de les convencions habituals. No és l'únic que hem pogut llegir d'aquesta mena darrerament però, no hi ha dubte que no n'arriben molts. Es tracta d'una obra de caire poètic que pretén contar la seva història estructurant-la en base a les emocions del protagonista i narrador. Si bé sempre hem de reconèixer el mèrit d'apostes arriscades (i més si pensem que aquest manga data de 1970), trobe que el resultat final és una mica irregular.
La seva força i capacitat evocadora es concentra innegablement en cada pàgina i fins i tot en les escenes però, el conjunt pateix en certa mesura de manca de cohesió. Això es tradueix en una confusió respecte dels fets explicats que suposadament haurien de donar contingut a l'expressiu treball gràfic. Una llàstima, al meu entendre. Potser essent oriental hom podria descodificar-ho tot millor. En qualsevol cas, s'ha de reconèixer que Elegía Roja és una lectura suggeridora amb virtuts de sobres per agradar els afeccionats de l'estil.
pertutatis |
Còmic |
diumenge, 16 de novembre de 2008 | 16:25h
A Comic Book Resources podeu llegir una entrevista amb el dibuixant P. Craig Russell on parla, entre altres coses, de la seva feina a Sandman: Dream Hunters, amb guió de Neil Gaiman. A continuació podeu veure algunes planxes sense retolar d'aquest mateix còmic: (click a sobre per ampliar)
Sembla mentida però encara no tenim la lliçó ben apresa i quan ocorren coses com aquesta ens sorprenem. La lliçó de Serrallonga és ben clara, cal aprofitar sinèrgies i cal fer molta promoció. No és accessori, és essencial. El mercat no caurà del cel com alguns ens volen fer creure per interès o desinterès. El mercat s'ha de treballar, i més si parlem de còmic i cultura catalana. Personalment he de donar la meva enhorabona (i les gràcies) a Quim Bou, Niki Navarro i Glénat.
Vet aquí dos discs amb una filosofia bastant semblant però amb un resultat diferent. Tots dos són projectes paral·lels d'artistes coneguts (és un dir) per altres formacions, i tots dos volen reivindicar una forma de treballar el death metal antiga i en certa mesura artesanal.
PUTREVORE: Morphed From Deadbreath La banda debuta amb aquest contundent àlbum sota la direcció de Dave Rotten (Avulsed) i Rogga Johanssen (Paganizer). El disc resulta pesat (en el bon sentit!), abrasiu i contundent, una joia si us agrada l'estil Incantation. Mostra multituds d'influències de bandes de la vella escola de finals dels vuitanta i principis dels noranta i un treball compositiu més que notable. Aquí es respira entusiasme per la música i ganes de demostrar que aquell death metal està ben viu (paradoxalment). Com diuen ells mateixos, "nothing new, nothing original, just keeping the spirit alive!". En tot cas, el millor per mi és la producció doncs sona realment greu i potent, és a dir, ni més ni menys que com ha de sonar un bon disc del gènere.
BLOODBATH: The Fathomless Mastery La tornada de Mikael Akerfeldt (Opeth) li ha caigut molt bé a aquesta banda de revival de la que també formen part membres de Katatonia. Res a veure amb les seves civilitzades bandes, doncs són onze cançons sense treva on es fa el major dels homenatges a la vella escola sueca de death metal dels noranta. Aquesta vegada però, es prefereix la velocitat i la brutalitat, amb un cert aire estil Morbid Angel, més que no eixe so pesat que tenia el seu mític debut Resurrection Through Carnage. El pitjor és que semblen haver perdut aquella producció i trobe a aquest disc li falten greus, defecte no gens menyspreable. El millor de tot però, és el virtuosisme d'aquests músics, que fan autèntiques meravelles en composició i execució.
Com podeu veure en aquest video d'un concert de Mayhem de 2004, el paregut de Maniac (el cantant de llavors) amb el Joker de Heath Ledger i Christopher Nolan és més que raonable. Igual de pirats. Ei, vegeu el video sota la vostra responsabilitat!
Llegir aquesta obra de l'emblemàtic mangaka Kazuo Umezz (Umezu segons altra grafia) a aquestes alçades és entendre moltes coses. Les similituds amb obres posteriors com l'exitosa Dragon Head són evidents i no per casualitat. L'ombra projectada per l'obra d'Umezz és ben llarga. Se'l considera el pare del manga de terror i és precisament amb l'obra que ens ocupa amb que va obtenir el seu major reconeixement en aquest camp (també va cultivar altres gèneres).
A Aula a la deriva es planteja què passaria si una escola es veiés transportada de sobte, i després de patir un misteriós terratrèmol, a un temps i un espai indeterminat tot rodejat de desolació. El que comença com un episodi de Twilight Zone prompte es va girant en quelcom terrorífic. Posar tot aquest conjunt de persones sota una situació límit dóna com a fruit l'aparició de conductes irracionals i l'abocament a la follia. I el fet que la majoria dels personatges siguen escolars encara dota de més duresa la història.
El guió val a dir que va per feina, al contrari que a l'esmenat Dragon Head, i no deixa un moment de descans al lector. Es nota que sobre aquesta anècdota inicial l'autor se li acudeixen moltes idees per desenvolupar-la. A més de tractar d'esbrinar què ha passat, Umezz posa l'accent en la integritat mental i moral, dels personatges i desenvolupa una peripècia que els posa a prova. El resultat és una lectura inquietant i terrorífica. En aquest sentit, al meu entendre caldria destacar el fet que tot i la duresa i violència d'algunes escenes, creu que la força del manga ve d'allò que explica. Així, s'allunya d'una visió excessivament gore i prefereix reflectir el terror en la reacció dels personatges, en comptes de en un dibuix barroc i explícit com el que practiquen avui dia els seus deixebles.
L'aspecte gràfic en general pot semblar un poc antic als ulls del lector actual, cosa que no li treu gens d'efectivitat. Especialment, crida l'atenció l'expressió facial i la voluntat d'individualitzar cadascun dels personatges. Una estratègia d'allò més intel·ligent en un manga de terror. D'altra banda, també cal destriar l'efectivitat d'una narració gràfica basada en una relació entre vinyetes milimètricament cronometrada.
En general, he de reconèixer que Aula a la deriva té la factura del veritable clàssic que és. Això sí, no serà del gust de tothom doncs no hem de perdre de vista que es tracta d'un autèntic manga del gènere de terror. En canvi, si us agraden aquest tipus de lectures, no hi ha dubte que en gaudireu. Veurem com evoluciona.
pertutatis |
Còmic |
dimecres, 5 de novembre de 2008 | 09:15h
A la II edició del Premi Creacòmic promogut per la CAM tampoc no es podrà participar amb una obra escrita en català. Al punt 2 de les bases podem llegir clarament que "l'obra haurà de presentar-se escrita en llengua castellana".
Així, aquesta caixa d'estalvis valenciana torna a discriminar la llengua pròpia dels valencians que hi tenen dipositats els seus estalvis. En canvi, el concurs està obert a tota la comunitat castellanoparlant del món, una acte més de la minorització lingüística que patim els valencians. I dic jo, tant costava fer el concurs al menys bilingüe?
Podeu fer arribar les vostres queixes, especialment si sou clients, a obra-social@cam.es
Aquest àlbum recull la sèrie del mateix nom publicada ja fa uns anys a l'extinta i mítica revista El Víbora. Fa ja uns anys, dic, però sorprèn la terrible actualitat que contenen les seves pàgines. Miguel Ángle Martín parla d'un futur proper al qual cada dia ens aboquem més. A través de capítols curts però, amb una trama general ben lligada que demostra el bon ofici de l'autor, assistim a la història d'una jove grafitera, neta del maig del 68 i filla de consumisme individualista. La història tracta temes com la globalització, el racisme, l'homofòbia, les drogues, el sexe, les conspiracions o la cultura posmoderna i okupa i, com de costum en aquest autor, tot es fa sobre la base del conflicte entre l'individu i grup.
El seu característic dibuix net, polit, atractiu i amb colors d'aquarel·la contrasta amb la tensió dramàtica i l'ambientació negra del contingut de tots i cadascun dels episodis. Llegir a Miguel Ángel Martín sempre és exposar-se a un univers que ofèn per la seva manca de moralitat. Però, el cinisme que mostra en l'exposició de fets no és sinó una reivindicació de la intel·ligència del lector. L'autor és capaç de mesclar fets reals, teories i ficció en un conjunt perfectament lligat i pensat per crear incomoditat i inquietud. Un exercici de llibertat d'expressió duta a l'extrem, sense correcció política. No hi ha dubte que és un autor perillós i per això mateix genial i autènticament underground.
Reconec que tinc certa debilitat per l'autor d'obres com The Space Between, Rubber Flesh o Brian The Brain. El seu univers particular em fascina tant com m'horroritza, i aquesta obrano fa sinó confirmar-ho. Bitch no és una obra apta per tothom ni ho serà mai, i per això mateix és una lectura totalment recomanada.
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, Black Ice, ja és número 1 a les llistes de vendes de 29 estats, entre els quals hi ha Espanya, el Regne Unit, Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, Japó, Argentina, Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Dinamarca, Irlanda, Suècia, Finlàndia, etc. En fi, sense comentaris... [+info]
Jaime Hernandez
La Sala Heineken es va quedar curta el 30 de Novembre de 2008 per donar cabuda a la gentada que vam acudir a veure una banda que porta ja una bona pila d'anys creixent: 
[click a sobre per ampliar]
Ressenya de l'edició en català de La Nissaga dels Metabarons que ha fet Glénat a la revista 
Atenció a l'adaptació en còmic feta per Ramón Redondo sobre la famosa explicació de Leopoldo Abadía de l'actual crisi. Podeu llegir-la a bon tamany 
Tota la informació al bloc de 
Guy Delisle
Matthieu Blanchin, Christian Perrissin
Al web de Glénat.cat podem llegir aquesta orgullosa notícia: 
Kazuo Umezz
[click a sobre per ampliar]
A la II edició del Premi 
Miguel Ángel Martín
Malgrat que fa temps que no interessa a la cultura oficial, el rock continua molt viu i AC/DC ho està demostrant amb fets. El seu últim disc, 
