Recompte:
- Total de visites úniques des de l'inici (2 d'Abril de 2007): 82884
- Mitjana de visites úniques per dia: 197
   |  |
còmic i subcultura
|
 Amb tanta publicitat informació sobre els candidats a la presidència dels EE.UU. comence a pensar que el més coherent seria demanar ja l'anexió. En fi, si he d'anar a votar, jo votaré Cthulhu! Ja sabeu, al menys ell admet que és maligne... [Cthulhu for President 2008]  Nicolas WildPonent Món La veritat és que vaig començar la lectura d'aquest còmic amb certa suspicàcia. La raó, probablement, és que sóc admirador de Joe Sacco (Palestina, Gorazde), de com aconsegueix fer còmics de valor periodístic sense perdre el sentit humà de la situació. Però Wild no és Sacco, ni ho pretén. És més bé un Guy Delisle (Pyongyang) amb un estil de dibuix bastant més fluix. I Guy Delisle és més bé un curiós que aconsegueix fascinar amb les seves experiències de viatge. Però, la seva documentació és més bé escassa i no hi ha treball de digestió d'allò viscut. Es tracta de contactar amb el país a través de la espontaneïtat del dia a dia, cosa realment difícil quan hom viu entre forasters en un país en la situació en la que està ara per ara Afganistan. En tot cas, pense que el millor serà deixar de banda el paraigües del marketing proporcionat per gent com Guy Delisle o Marjane Satrapi (Persépolis) i jutjar aquest còmic pel que és. I sincerament he de dir que m'ha semblat d'allò més entretingut. Com en la resta d'obres del gènere, la curiositat sobre un país desconegut forma part l'al·licient que et manté atent a la lectura. Però, s'ha de reconèixer que Wild ha sabut organitzar-ho tot en benefici de l'entreteniment. El guió, estructurat en anècdotes ordenades cronològicament, no perd mai ocasió de plantejar gags, tot burlant-se igualment d'uns i altres, això sí, amb un humor bastant blanc i respectuós. En conclusió, Kabul Disco no serà un gran còmic però és ben digne, entretingut i certament curiós. Més del que hom podria esperar d'una obra que sembla voler aprofitar els paràmetres de la moda dels còmics de viatge. Per cert, a les pàgines finals s'adjunta el còmic per explicar la constitució afganesa que va realitzar realment. Em recorda a un que vaig llegir de menut sobre el primer Estatut d'Autonomia valencià. Inquietant. Atenció al video publicat al canal de Wall Street Journal sobre el nou recull d'aquest genial autor:  Google confia en els mètodes didàctics del mestre teòric del còmic Scott McCloud per explicar el seu nou navegador. Significatiu?Podeu llegir-ho a Google Chrome comic-book (també aquí). Actualització: Certament he d'estar d'acord amb el meu amic Fando, Google difícilment podria haver triat algú millor que el mestre Scott McCloud per explicar el seu navegador. Ho dic per la seva pròpia filosofia però també pel fet que, una vegada llegit, he de reconèixer que ha creat una obra digna de ser llegida fins i tot si us importa un rave el Chrome.  És un orgull per ComiCat poder oferir-vos aquest interessantíssim article que ens va fer arribar el seu autor, Antonio Martín, una de les persones que més entén de còmic. Degut a la seva extensió, la publicació es farà per capítols, el primer dels quals podeu llegir aquí: Naixement de la premsa infantil catalana, 1904-1923 Chris WareFantagraphics Books Amb Chris Ware, el concepte d'autor total pren tot el seu significat. És autor del guió i del dibuix, del llenguatge narratiu gràfic que empra i fins i tot de la pròpia edició del còmic. Tot està englobat en el seu concepte de còmic com a obra impresa, i res escapa al seu control perfeccionista. Tan sols per això ja pagaria la pena de llegir aquest número però, per suposat, de nou a banda de bell també es tracta d'una història amb un contingut literari capaç d'emocionar el lector. Aquesta, com és costum en els últims lliuraments, és autoconclusiva i segueix el camí de les seves antecessores en quant a to i realització. En aquest sentit no és sorprenent, és exactament el que s'esperava de Ware, que no és poc. El que ocorre és que com que per ara ningú sembla voler imitar-lo com és degut o tenir la capacitat de fer-ho (fora d'un cert estil de dibuix), doncs ell segueix posant maons a l'edifici dissenyar per la seva pròpia teoria. I no, no és recomanable per tothom però, caram, per mi que sóc un poc fan d'aquests rotllos metatextuals és tota una delicia.  Possiblement a estes altures ja haureu llegit moltes coses bones sobre The Dark Knight. El seu director Christopher Nolan ja va signar una de les pel·lícules més sorprenents d'aquesta dècada, Memento, i després encara una altra també torbadora, tot i que no tant sorprenent, Insomnia. Ho dic perquè la seva vocació d'autor era ben clara abans d'emprendre la rehabilitació d'un cadàver cinematogràfic anomenat Batman amb Batman Beggins. Llavors va fer seu el personatge en una notable pel·lícula que per primera vegada se'l prenia seriosament. La jugada li va eixir francament bé. Però, el més important és que va deixar les peces col·locades pel que hauria de venir després.The Dark Knight no és la millor pel·lícula de super-herois mai realitzada (potser fora X-Men 2) per la senzilla raó que, com tota gran obra, és capaç de transcendir el gènere. És, això segur, un film corprenedor i amb molt de contingut. Desconec la raó per la qual a Hollywood es segueixen comprant drets d'obres que no pensen adaptar doncs, com sabreu, no estem davant d'una adaptació del còmic de Frank Miller. Cap problema per la meva banda. En tot cas sí segueix l'aportació d'un altre gran autor que va treballar pel personatge, doncs planteja la tesi explicada per Alan Moore a The Killing Joke i és capaç de desenvolupar-la fins el límit. Fos com fos, The Dark Knight té un excel·lent guió, sorprèn i enganxa des del primer minut i segueix augmentant la tensió argumental com si es tractés d'una olla a pressió. L'espectador respirarà alleujat a meitat de la pel·lícula, quan sembla hauria acabat si fos una història corrent. Però aquesta no ho és, i en realitat és en aquell punt quan comença el millor. Personalment he patit (gaudit) molt veient-la, doncs no he pogut evitar implicar-me completament. I part de la culpa d'aquest efecte la té un dels personatges dolents amb més entitat que he vist en molts anys. El Joker destil·lat per Nolan és pervers, fa por, és el mal encarnat, la follia sense sentit, el caos i tot allò que és moralment menyspreable. I sí, és cert el que diuen, Heath Ledger està immens, impressionant, un autèntic monstre del cel·luloide capaç de donar la rèplica tot sol al triangle Batman/Gordon/Dent i portar la pel·lícula al seu macabre nivell. I això que tota la resta del repartiment també està francament bé (gràcies pel relleu, Maggie Gyllenhaal). Per cert, he pogut veure-la en versió original i una vegada més he de recomanar-ho. Tan sols escoltar el doblatge del tràiler ja m'ha semblat horrorós, i és una llàstima haver de malbaratar actuació i text original per una lleugera comoditat. Sospite que The Dark Knight donarà per molt més i serà una fita a la Història del cinema. Temps al temps però a mi m'ha semblat fascinant. Us recomane vivament que aneu a veure-la al cinema mentre encara sou a temps. [Llegiu la crítica al bloc de Meo Quidem Animo]  Meravellosa, és meravellosa. M'ha agradat molt, fins i tot comparada amb l'anterior joia de Pixar, Ratatouille. De tota manera, no es podrien comparar mai perque aquesta és de ciència ficció. De ciència ficció! Aquesta gent segueix arriscant i fent avançar el cinema i ara em sembla clar que el pas lògic era aquest. La ciència ficció, la bona ciència ficció, és transcendent, té un missatge que mira de veure les coses amb perspectiva i ens fa pensar. I aquesta pel·lícula ho fa. Ah, clar, i per suposat sobre tot és una preciosa història d'amor, cosa gens contradictòria, al contrari! Vegeu-la i penseu-hi. De fet és que la cosa té miga (signe inequívoc de qualitat). Per cert, resulta curiós veure com pot arribar a guanyar una pel·lícula quan els personatges callen i ens deixen veure-la en pau. En fi, Wall-E m'ha emocionat i fascinat a parts iguals i, com de costum, està feta amb un gust exquisit. No deixeu de veure-la!  Hideshi HinoLa Cúpula La Cúpula ens torna a delectar amb una obra d'aquest mestre del manga (i per cert també cineasta). Mestre probablement és la paraula que millor defineix aquest autor d'edat avançada, tant per la seva capacitat creativa com per la influència que ha tingut en tota una generació de comicaires japonesos dedicats al terror. En aquest "El hijo del diablo" trobem una bona mostra del que és capaç de fer. El que més crida l'atenció en un primer moment és l'apartat gràfic. El seu estil evocador mescla la tendència caricaturesca infantil japonesa del manga clàssic amb el surrealisme de les il·lustracions macabres. Tot plegat combina molt bé amb la seva història. Inicialment aquesta mostra influències de Frankenstein, de El Doctor Jekyll i Mr. Hide així com del tòpic japonès de la maledicció però, la imaginació de Hino s'acaba desbordant i demostra que és capaç d'aportar moltíssimes idees per pàgina i mantenir l'atenció del lector. Aquest afany per anar fent girs en la historia mena cap a la construcció del seu propi univers on les desgràcies s'encadenen i on els fets segueixen una lògica macabra. En tot cas, el que a mi em sembla més admirable és la font d'on extreu el sentiment d'horror i fascinació que presideix l'obra. Més que dels propis fets sobrenaturals i de la sang (que també), aquest prové d'una manera molt particular d'entendre l'humor negre. Més que la contemplació de la crueltat per part del lector, el leit motiv del manga sembla la resposta encara més cruel amb que els personatges suposadament normals es comporten davant els monstres. Com si volgués fer-nos veure que pitjor és el monstre que portem a dins, probablement encarnat en el personatge del nen psicòpata. D'altra banda, no voldria deixar de comentar que la mestria de Hino també inclou una excel·lent narració gràfica. Aquesta parteix d'una concepció clàssica per jugar després amb la planificació de les vinyetes, les òptiques i la distribució de la tensió en cada pàgina. Tot plegat contribueix a imprimir ritme i a marcar el pes de cada escena, just el que necessita un relat aparentment erràtic. En conjunt, "El hijo del diablo" és un manga de terror fascinant, ple de bones idees i realitzat amb mestria. És ben recomanable en general i, evidentment, no cal dir que si us agrada el gènere de terror senzillament no el podeu deixar passar.  Llavors, els llibres i la música també haurien de ser lliures?
Ho haurien de ser les obres que tenen un ús pràctic per a la vida, com el programari, les receptes de cuina, les obres d'educació o de referència i les fonts de caràcters per al text. Les obres d'art no són creades amb aquest sentit pràctic, sinó per a ser admirades, per això no penso que hagin de ser lliures. Tanmateix, tots hauríem de gaudir del dret a compartir no comercialment còpies exactes de qualsevol obra publicada.  Kim Dong-HwaPlaneta DeAgostini No sé si heu apuntat aquest nom: Manwha. Significa còmic en coreà i més val que l'apunteu si d'aquest singular país ens han d'arribar obres com aquesta. Apunteu també el del seu autor, Kim Dong-Hwa, doncs sospite que ens haurà de donar més alegries als afeccionats al còmic de qualitat. El primer volum de Historias color tierra posa el llistò molt alt. Tracta de la vida quotidiana de la Corea antiga i rural, on una viuda i la seva filla afronten els cicles de la vida. El to intimista de l'obra ve marcat pel punt de vista d'aquesta última, anomenada Ihwa, a la qual veiem créixer des de menuda fins a adolescent. Tot plegat està explicat posant de relleu el costat poètic de la innocència i ingenuïtat d'aquesta, que anirà descobrint la seva sexualitat i el món on viu per mitjà de les seves pròpies experiències i de la relació amb sa mare. A més de l'enorme sensibilitat que té l'autor per desenvolupar les diferents escenes, resulta especialment interessant observar la rica tradició simbòlica coreana d'origen natural i gestual emprada. D'aquesta en sorgeix bona part de la capacitat evocadora de l'obra, canalitzada de manera magistral per mitjà del dibuix. Aquest mescla un estil més caricaturesc pels personatges amb d'altre més proper a la il·lustració realista pels decorats i la natura. La metàfora sembla ser el principal vehicle de la narració i en aquest sentint cal destriar la potència de les que fa servir i com aconsegueix establir relacions entre vinyetes que funcionen a molt nivells. Certament la tècnica de narració gràfica de Kim Dong-Hwa és magistral i li permet plantejar amb èxit una obra recolzada en el llenguatge del còmic que va tenir al seu moment la pretensió declarada d'obrir nous camins. Per últim, no voldria obviar el fet que aquest manwha, tot i les seves innegables bondats, funciona dubtosament com al declarat homenatge a l'abnegació de les àvies d'aquella societat tradicional que les menyspreava. Així ens ho fa saber el propi autor en un text que s'inclou en les pàgines finals. Dic que funciona dubtosament perquè aquest homenatge està plantejat més des de la pietat que no des de la crítica. Està clar que no és aquest el tema de l'obra ni té perquè ser-ho però, en homenatge a les meves pròpies àvies roges he de dir que, per exemple, em costa sintonitzar amb la bondat de les metàfores naturals de la sexualitat que, irònicament, aporten més artifici que naturalitat. La idealització d'aquest tipus de mons rurals em sol costar de creure, cosa que de fet serveix de prova de la qualitat de l'obra, doncs personalment he d'admetre que he entrat en el joc des de la primera pàgina. A banda d'això, en general Historias de color tierra és un còmic que he de recomanar sincerament a tothom, tant per les seves virtuts literàries com pel plaer que suposa deixar-se seduir pel seu apartat gràfic. L'edició de Planeta, al seu torn, val a dir que està a l'alçada de les circumstàncies a tots els nivells, oferint l'acabat que algunes vegades havíem reclamat per obres d'altres mestres orientals. L'aparició d'Alan Moore, Art Spiegelman i Daniel Clowes a The Simpsons sembla que torna a estar disponible a Youtube... supose, com diuen per ahi, que "per temps limitat".  Hubert, KerascoëtPlaneta DeAgostini La virgen del burdel és una novel·la gràfica de gènere negre ambientada en el París del període d'entreguerres. La protagonista, una jove criada, es veurà abocada per venjança a exercir d'improvisada detectiu tot infiltrant-se en el món de la prostitució de luxe. Posant en perill la pròpia vida, la investigació de la identitat d'un assassí escorxador la durà a descobrir un negoci pervers. En conjunt, el còmic resulta entretingut, la història interessant i la realització correcta. Al igual que altres obres d'origen francès que he pogut llegir últimament, La virgen del burdel neda entre dues aigües. Una, quant tal guió, s'alimenta d'una tradició clàssica pel que fa a la seva estructura i desenvolupament, mentre alhora aporta els elements necessaris del gènere negre. L'altra, quant al dibuix, abraça l'estil de la que podríem anomenar nova onada de còmic francès encapçalada per autors com Joann Sfar o Christophe Blain. De fet, Kerascoët (tàndem format per Marie Pommepuy i Sébastien Cosset) ja havien participat en el dibuix l'àlbum de La Mazmorra. Crepúsculo: El dojo de la laguna. És fàcil detectar aquesta dicotomia tot fullejant les seves pàgines. El dibuix es mostra solt, i lliure per trencar les convencions en favor de l'expressivitat. La composició de cada vinyeta pren molta importància així com també el muntatge de pàgina. El color té un tractament molt acurat i connotatiu. En canvi, el guió és ben clar i segueix uns paràmetres que tothom pot entendre. Hi ha misteri a la història però no costa desxifrar el llenguatge, doncs està enfocat clarament cap a l'entreteniment. La combinació funciona i el resultat és un còmic que aconsegueix la pretensió de fer-nos passar una bona estona. El conjunt no enlluernarà ningú però s'ha de reconèixer que té moments inspirats, sobre tot pel que fa al dibuix. En tot cas, també s'ha de reconèixer que la relació qualitat/preu és realment bona. L'edició de Planeta, si bé més menuda que l'original en format àlbum, és acurada i ofereix un preu gairebé de 2x1.  Chester BrownPonent Món No és la primera vegada que s'edita aquest còmic en espanyol. La Cúpula ja ho va fer en aquell format serial de vocació popular anomenat "Brut". En tot cas, no hi ha dubte que poder-lo llegir tot d'un sol cop millora amb escreix la percepció que obtenim d'aquesta (ara sí) novel·la gràfica. Denominacions i modes a banda, el que tenim és una història autobiogràfica que en fa seguiment de l'obsessió del seu autor per la revista Playboy. Per si us ho pregunteu, no, no es tracta de material pornogràfic. Es tracta d'una reflexió personal sobre la relació que hi manté Chester Brown i com aquesta afecta a la seva vida. Més que emetre judicis de valor, del que es tracta és d'anar més enllà i explicar una història íntima farcida de vergonya i fascinació. Com sempre en aquest autor, des del guió fins al dibuix, tot sembla transmetre més del que sembla a primera vista. És capaç de destil·lar l'anècdota fins a extreure-li tot de subtilitats, i de convertir un dibuix i una planificació de pàgina aparentment senzills en un vehicle d'expressió ric en matisos. El Playboy va popularitzar un autor que després seria considerat com un dels més influents de l'escena independent americana. Tot i això, val a dir que no estem davant una obra de l'altura de la posterior I never liked you (recentment editada en espanyol per Astiberri), on es dóna l'eclosió de tot el que es planteja en el còmic que ens ocupa pel que fa a habilitats narratives. En tot cas, quant al contingut sí resulta interessant llegir-los ambdós un darrere l'altre, doncs comparteixen bona part de l'adolescència de l'autor i en conten aspectes diferents. No sé fins a quin punt aquesta complementarietat és buscada però, resulta curiós com funciona. En conjunt, s'ha de reconèixer que El Playboy és un bon còmic que paga la pena llegir, indispensable pels amants de la novel·la gràfica i un bon punt d'entrada pels neòfits.
 Uf, ja m'havien dit que era dolenta però, vaig pensar "dimonis, per passar una vespradeta de diumenge sense més pretensió segur que servirà". Doncs no. Error. Pifia i crític per arma contundent. Aquesta pel·lícula no té salvació. Amb tots els defectes de l'original i cap de les seves virtuts, Clerks II oscil·la simplement entre grotesca i avorrida.Realment Kevin Smith ha cremat i malbaratat el seu últim cartutx. Per l'amor de Cthulhu, si en milers de milions de línies de diàleg que té aquest film és incapaç de fer una broma friqui mínimament decent! "Star Wars" contra "El senyor dels Anells"?! Vinga va, home! Molt trist, xiquets, molt trist. Encara sort que no vaig pagar per veure-la al cinema...  ...i altres temes en aquesta entrevista (en anglès). Vet aquí un extracte:Don’t you have the slightest curiosity about what Watchmen director Zack Snyder is doing with your work? I would rather not know. He’s supposed to be a very nice guy. He may very well be, but the thing is that he’s also the person who made 300. I’ve not seen any recent comic book films, but I didn’t particularly like the book 300. I had a lot of problems with it, and everything I heard or saw about the film tended to increase [those problems] rather than reduce them: [that] it was racist, it was homophobic, and above all it was sublimely stupid. I know that that’s not what people going in to see a film like 300 are thinking about but…I wasn’t impressed with that…. I talked to [director] Terry Gilliam in the ’80s, and he asked me how I would make Watchmen into a film. I said, ”Well actually, Terry, if anybody asked me, I would have said, ‘I wouldn’t.”’ And I think that Terry [who aborted his attempted adaptation of the book] eventually came to agree with me. There are things that we did with Watchmen that could only work in a comic, and were indeed designed to show off things that other media can’t. [Avís: Newsarama]  Em sembla que la cosa va anar més o menys així:- D'acord, i ara que t'has convertit en autor total a Daredevil, esperem de tu un bon còmic de superherois. - Faré un dels millors còmics de gènere negre que heu vist mai. - Frank, he dit superherois. - Ah, sí, clar, això mateix... Una resposta digna de Will Eisner, trobe. Amb Frank Miller vaig descobrir, ja crescut, que potser pagava la pena parar un poc d'atenció als superherois. Ara que estic rellegint el seu Daredevil, em pense que aquella sensació no va ser fortuïta. Avui dia aquest còmic encara suporta una lectura crítica a molts nivells, senyal inequívoca de la seva qualitat, i a sobre és ben entretingut. Fa goig passejar-se per les seves pàgines a la recerca de planxes com la que acompanya aquest apunt. És tracta d'un dibuix amb molta força però encara tendre, d'una certa ingenuïtat comparat amb el que hauria de venir... però, una tendresa que ja la voldrien molts veterans. No sé què se'n deu haver fet d'aquell home. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCòMIC
CONTACTE
EDITORIALS
MISCEL·LàNIA
PING
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
COMICAT
|
||||
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
^_^
