Hi ha còmics que tan sols pel seu plantejament ja paguen la pena de llegir. Són tan pocs aquells que ens permeten tenir una visió africana que qualsevol aportació és benvinguda. Però, si a més l'obra en qüestió està feta pel senyor Jean-Philippe Stassen, sobren les raons per donar-li una oportunitat. I efectivament, el que ací tenim és una obra corprenedora que ens transporta a la Ruanda que va donar lloc a un dels pitjors genocidis dels nostres temps. Considerada l'obra mestra d'aquest autor, s'ha de reconèixer que està concebuda i realitzada amb un gust exquisit.
L'estructura de la seva narració, basada en flashbacks, ens transporta contínuament als temps anteriors i posteriors als brutals fets, explicant així les seves causes i conseqüències. Però, això no és ni un còmic sobre història ni un de morbós. En tot moment fuig de la racionalització i de la crueltat explícita. El que importa és l'ànima dels personatges, i en concret la del protagonista, Deogratias. Aquest es veurà atrapat en uns esdeveniments que l'empenyeran cap a la tragèdia i la bogeria. D'aquesta manera, l'autor va aportant totes les peces de la història fins a fer vessar el seu sentit, amb l'ajuda d'una acurada narració gràfica .
El millor de tot, més que la tria d'un tema incòmode, és la capacitat que ha tingut l'autor per contar la història des de l'òptica africana del seu personatge, fruït del seu coneixement i la seva experiència en aquestes terres. Aquesta també ha deixat la seva empremta en el dibuix, el qual, a més de molt suggerent i bonic, mostra una excel·lent documentació. Es nota que l'autor s'ha pres el seu temps i dedicació en sintonitzar amb una gent que normalment no té veu al vell continent, i això dóna els seus fruïts en la lectura i és d'agrair.
Aquest és un còmic que pel seu contingut i la seva factura he de recomanar a qualsevol lector adult, tant si és amant del còmic com si ho és del món on viu. En tot cas no hi ha dubte que és una obra com n'hi ha de ben poques.
Michael Moorkcock, Walter Simonson Planeta DeAgostini
Elric, el personatge sorgit de les novel·les del propi Michael Moorcock, no ha estat fins ara un personatge amb sort en la seva vida a les vinyetes. I això que per les seves pàgines han passat autors tan solvents Roy Thomas o l'espectacular P. Craig Russell. En tot cas, potser això comence a canviar en vista de l'edició que ens ocupa. Aquesta inclou en un sol volum la sèrie "La forja de un hechicero", una mena de preqüela que té l'al·licient de ser material original escrit pel propi autor ex profeso.
El primer que sorprèn és el guió, desenvolupat amb molt d'ofici i ritme, que sap combinar l'èpica i la fantasia amb temes de fons (la dosi suficient per donar relleu a la història, ni més ni menys). Sorprèn dic, pel fet que un escriptor siga tan bon guionista i no es perda en la seva prosa (al contrari de quan l'han adaptat), tot i que és cert que no és precisament la primera incursió de Moorcock en aquest paper. En qualsevol cas, el que trobem és una història de concepció mitològica que resulta d'allò més entretinguda, i jo diria que fins i tot amb moments brillants.
El dibuix per la seva banda recau en un Walter Simonson que trobe està simplement impressionant. Difícilment podríem triar un autor que sintonitzés millor amb la fantasia èpica que demana la història. Des de la seva elegant i mesurada narració gràfica, o la força que traspua el seu dibuix, fins al propi disseny del món i els personatges, és capaç d'elevar aquest còmic molt per sobre de la mitjana del gènere. Comparar-lo amb P. Craig Russell no tindria massa sentit, doncs són autors que es mouen en paràmetres ben diferents però, val a dir que Walter Simonson resulta definitivament més adient pels propòsits de Moorcock. Menció a banda s'ha de fer del color de Steve Oliff, que complementa i potencia el dibuix.
En conclusió, aquest "Elric: La forja de un hechicero" és un còmic molt entretingut, amb qualitat suficient per fer gaudir qualsevol lector de còmic però que de segur apassionarà els amants de l'èpica fantàstica. Per cert, té els avantatges de ser una història auto-conclusiva i de no demanar cap coneixement previ. Quant a l'edició, s'ha de dir que està ben acurada i té una bona relació qualitat preu, i seria perfecta si no fos pel fet que el dibuix de Simonson demana un format més gran. En tot cas, ben recomanable.
Apuntant-se al carro revival que ha portat l'estrena de la nova pel·lícula d'Indiana Jones, l'autor de còmic més cabut presenta aquest Cabezón Jones. Per començar diré que l'humor em sembla una cosa molt personal però, en tot cas al meu entendre pense que no és el millor que ha fet aquest autor. Hi trobem el seus típics gags pseudo-manga i de referències friquis, i el còmic està dibuixat amb l'estil atractiu de costum. Però, em pense que aquest lliurament només podrà recomanar-se als seguidors habituals. A veure si millora el nivell en la continuació que ja s'anuncia (Cabezón Jones y el templo malito) perquè em pense que aquestes pel·lícules donen per més.
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'Adam West. I voilà! Speed Racer!
Val a dir que a mi no me feia massa il·lusió anar a veure-la però un cop posat he de confessar que m'ho vaig passar bé. L'argument és incapaç de sorprendre't però, una vegada convençut que no ho farà, hom ja pot relaxar-se i gaudir d'un film de ritme endimoniat i disseny de producció barrocament pop. La intenció és entretenir l'espectador i això ho aconsegueix de sobres. Aquí els Wachowski s'han deixat de pel·lícules amb un cert contingut, d'aquelles que els poden esclatar a les mans (sí, V for Vendetta), i es lliuren amb èxit al que millor saben fer, espectacle.
Menció a banda s'ha de fer dels moments còmics, especialment els protagonitzats pel germà menut i el ximpanzé (no sé quin dels dos és més animal). Estranyament, a mi em van fer gràcia. I també cal destriar, a nivell purament hormonal, la participació de Christina Ricci, a qui feia temps que no veiem tan guapa a la gran pantalla. Per últim, he de dir-vos que desconec la sèrie original, així que no sabria dir si és una bona adaptació. En tot cas, és una pel·lícula decent (moralina a banda, és clar).
Ja era hora! Aquest autor sempre ha estat un dels meus predilectes de l'underground espanyol, i un dels pocs que no s'ha perdut en el forat negre de la il·lustració o de la novel·la gràfica benpensant. El seu terreny de joc des de fa un bon grapat d'anys han estat les revistes i els fanzines, amb la qual cosa la seva obra estava bastant dispersa, cosa que aquest recull ve a resoldre. I em pense que ja tocava. El resultat és una bona panoràmica de quasi tot el que ha estat fent de 1997 fins 2007 per publicacions com El Víbora, Recto, NSLM o El Manglar entre altres. A mi personalment em ve molt bé, i més des que vaig decidir no comprar més revistes (més que res pel seu cost d'oportunitat) i esperar als reculls que sempre acaben fent-se quan hi ha qualitat. En aquest sentit val a dir que un dels treballs que hi manca, Silvio José, sembla que veurà també la llum pròximament en un recull editat per El Jueves.
Si no coneixeu aquest home, us diré que té un sentit de l'humor ben negre i surrealista. A les seves històries sempre hi plana una crueltat que serveix de crítica social, com si gaudiś de la dissecció de dur a l'extrem l'absurd quotidià. Gràficament recull nombroses influències que li han servit per configurar un estil pròpi, asimilable a noms com els de Stpehane Blanquet, Julie Doucet o el d'uns primerencs Charles Burns o Daniel Clowes.
En conjunt, la lectura d'aquest recull m'ha deixat ben satisfet tot i que reconec que no serà plat de gust per tothom. No obstant, haureu de reconèixer que alguna cosa tindrà quan ho ha editat Mondadori (sí, efectivament, l'edició està molt bé). En tot cas, si sou amants d'allò que se'n deia comix us ho recomane sense cap dubte.
Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:
REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.
TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".
CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet.
I amb aquest volum acaba per fi una de les novel·les gràfiques més impressionants del novè art. Sí, pot semblar un pèl exagerada l'expressió però no ho és tant si pensem en l'alçada de les pretensions i en l'excel·lència del resultat. Francament, em costa trobar referents al còmic occidental d'un retrat tan ampli i ambiciós de tota una època fet des de tants punts de vista (potser l'inconclús Berlin de Jason Lutes s'hi acoste). L'enfocament empra el fil literari (dels fets d'història de la literatura japonesa) per lligar tot tipus de reflexions de caire històric, polític, social i fins i tot sentimental, doncs són realment les conseqüències de tot plegat en la mentalitat del poble japonès allò que sembla importar en última instància. La extensa i rigorosa documentació podria plantejar en un principi dificultats de transmissió però els autors saben estructurar-la de manera que acompanyen el propi sentit de la història i impliquen els personatges, fugint així de l'accessori en que sovint es converteix en mans d'altres autors.
L'estructura és en forma d'histories que van lligades amb la naturalitat que dóna el fet d'estar basades en fets reals, i amb la força que això comporta. I això és potser el salvavides d'una saga que demana per part del lector un punt extra d'atenció i que, com sovint ocorre amb les grans obres, no és una lectura lleugera. En tot cas, deixada en mans del mestre Taniguchi dubte molt que cap història puga ser massa feixuga, i aquest cas val a dir que fins i tot es nota un esforç extra per part seva en quant a narrativa gràfica i estil de dibuix. Tot un luxe.
Únicament lamente no conèixer prèviament alguns fets històrics que s'hi narren per tal de poder-ne fer una lectura més crítica. En tot cas, quant a les referències literàries, us faig saber que "Botxan", la pròpia novel·la de Nastume Soseki, està editada en català per Proa així que ara hi ha una excusa de menys. Per cert, com de costum, Ponent Món ha fet una feina excel·lent, tant en la edició estricta com en la pròpia viabilitat del projecte, la qual va arribar a perillar. Honestament pense que podem considerar "La época de Botchan" com un clàssic en tota regla, recomanable al nivell dels més grans, l'esforç de lectura del qual et fa veure el còmic des d'una altra perspectiva.
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Altra qüestió és l'ètica que s'amaga darrere d'aquesta estètica i que no és altra que la del ideal de completa felicitat propi de bona part de la publicitat televisiva. Els engranatges del guió i la pròpia lògica de tota la pel·lícula s'articula en base a premisses que podem trobar en campanyes publicitàries com, per exemple, la d'Aquarius. No ho sé, és una alegria de viure que en cap cas té a veure amb el món real. Ja sé que aquesta és una pel·lícula absolutament i pretesa irreal però, tampoc puc evitar pensar que si podem sintonitzar amb Be Kind Rewind i arribar a passar-ho bé és gràcies al bombardeig idiotitzant de la televisió.
Aquesta lectura suposa per mi una nova oportunitat a la salut de Neat Stuff (Mundo Idiota) y dels primers àlbums de Hate (Odio), pedres de toc generacionals del llavors nou underground americà. Potser m'he deixat endur pel fer que fos en blanc i negre i per uns moments he cregut que Bagge podría haver retornat als orígens. Però, en aquells temps sabia ben bé de què parlava i això i el seu sorprenent estil el van elevar a la categoría de mite. Ara del que parla és d'un holocaust nuclear a la seva estimada Seattle, i de com uns personatges extrets del seu univers odiós sobreviuen a les muntanyes. I clar, no és el mateix.
Bagge aconsegueix fer un còmic entretingut, això sí, realitzat sota els seus paràmetres habituals. Però, el resultat és certament irregular. La història s'arrosega sense cap ni peus i tot i retratar les majors crueltats, no aconsegueix realment provocar el lector ni enganxar-lo. És curiós com arriba a ser políticament incorrecte d'una manera tan suau que es perd la gràcia de ser-ho. Això i el pur entreteniment haurien de ser els punts forts d'un autor que mai ha aspirat a molt més, i en canvi no acaben de funcionar.
A la fi el que tenim, un cop més, és un còmic entretingut del que podrem oblidar-nos fàcilment. Un plat que potser serà més de gust pels lectors de còmic més convencionals que pels amants de l'underground.
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual.
El cas és que les més de dues hores que hom està assegut al cinema les passa d'allò més entretingut amb un guió que mai decau, que sap mantenir el ritme i fins i tot introduir gags còmics sense trencar el to de la història. Potser aquest equilibri entre prendre's seriosament el personatge i voler-lo fer versemblant però sense dramatitzar en excés és el millor encert de la pel·lícula, i el que li permet d'implicar l'espectador sense en el joc de l'aventura. Com que no l'he vista en versió original no podria assegurar-ho però em sembla que el repartiment està molt bé, sobre tot Robert Downey Jr. (qui ho hagués dit) i no tant Gwyneth Paltrow (mai m'ha entusiasmat aquesta xica). Una última cosa, quedeu-vos a veure els crèdits fins el final... vull dir més enllà del clàssic que tanca el film, evidentment, "Iron Man" de Black Sabbath.
Fullejar aquest còmic i veure el seu estil de dibuix tan simple pot produir menyspreu, mentre que llegir les elogioses paraules que li dediquen a la contracoberta autors de la talla de Chris Ware o Chester Brown pot produir desconcert. Alguna cosa deu tenir aquest còmic, a banda de ser l'exemple perfecte que qualsevol pot fer una novel·la gràfica. Jo sempre he estat partidari de jutjar el dibuix en la seva justa mesura, a banda de la meva preferència general i coneguda per un estil més treballat.
En aquest sentit, trobe que aquí el que tenim és un còmic que tracta de tal manera el tòpic de l'adolescència que gairebé sembla fet per un adolescent. I és per això que aquest aspecte naïf de reminiscències fanzineres no pot estar més encertat. En qualsevol cas, la història, senzilla i sense pretensions, és capaç d'oferir un retrat tan honest, tendre i versemblant que acaba per commoure. I al cap i a la fi això per mi és prou, cosa que no vol dir que siga el meu ideal de còmic.
Comptat i debatut, aquest "Ejemplo perfecto" és una lectura senzilla que sap adequar les pretensions a les capacitats. Jo l'he llegit d'un sol cop i ben a gust. No em canviarà la vida, cert, i sé que no agradarà tothom ni ho pretén. El millor és prendre-ho pel que és i gaudir-lo, o bé deixar-ho córrer.
Impressionant obra de Crhistophe Blain,
un autor que gràcies a “Isaac el Pirata” fa temps que no
necessita presentació i que cada vegada m'agrada més.
Bé, el que ací trobarem és un còmic
completament rodó que funciona com un rellotge en tots els
aspectes. El dibuix és una delícia que hom no pot evitar
deturar-se a observar amb deteniment, el color (que no ve acreditat
però sembla que és de l'habitual Walter) és tan meravellós
com fonamental per entendre la història, la narració
gràfica tota una lliçó magistral de domini del temps, i el guió,
dins el seu conegut estil, és un parany del qual el lector no
podrà deslliurar-se.
Potser per la seva condició
d'obra acabada, he de dir que és una de les que més
m'han agradat d'aquest autor, i això que fa no massa vaig
quedar bocabadat amb la lectura del primer volum de “Gus”. En tot
cas, quant a la resolució del conflicte, he de dir que potser
li falta lligar un poc més l'el·lipsi final. Però no
patiu, us puc ben asegurar que poder passejar pels budells d'aquell Leviatà de guerra que és “El Belicós” és
una experiència fascinant. La capacitat que té Blain
per crear atmosfera i per adaptar l'expressivitat del seu dibuix a
cada situació li permet mantenir la tensió del relat
fins i tot en situacions on qualsevol altre cauria en l'avorriment. I
això, aplicat a una història amb tocs d'aventura,
l'empeny a desenvolupar tot el seu potencial en la creació
d'allò que se'n diu “el sentit de la meravella”, que és molt.
Estimats lectors, “El reductor de
velocidad” és còmic amb majúscules i
senzillament l'heu de llegir. I ho heu de fer perquè és
una obra impressionant i molt interessant i perquè a sobre ho
passareu bé. Però també, i no menys important,
perquè seguint el fil de la seva generació, ens recorda
que és possible un còmic per adults on el dibuix jugue
un paper essencial i no només útil. I no cal dir que és
un recordatori que fa falta veient l'evolució d'un cert tipus
de novel·la gràfica...
Avui fa 301 anys que els valencians vam perdre la Batalla d'Almansa i vam patir la invasió de Castella. El nostre Regne va ser assimilat al seu, els nostres Furs derogats i la nostra llengua i costums prohibides per dret de conquesta. Aquests són els fets i cal no oblidar-los, i cal també explicar-los doncs sovint són amagats. Com de costum ens diran que això són batalles antigues i mites romàntics, com si des d'aquell any no hagués passat res. I no, és tots els anys.
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
Jean-Philippe Stassen
La noticia podeu llegir-la a 
Michael Moorkcock, Walter Simonson
Enrique Vegas
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'
Paco Alcázar
Jiro Taniguchi, Natsuo Sekikawa
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Peter Bagge
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual. 
John Porcellino
Christophe Blain
Etienne Davodeau
