Aquest preciós volum ha guanyat
fama últimament gràcies al premi “essencial” que va
rebre al prestigiós festival francès d'Angulême
d'enguany. No obstant, el seu aspecte amigable i la temàtica
infantil em feien un poc endarrere (no sé si m'explique). Un
error, no cal dir-ho. Aquí el que tenim és un còmic
amb innegables virtuts que paga molt la pena de llegir. Tracta del
procés de maduració d'un nen menut que ha de descobrir
què significa això de que la seva mare “està
de viatge”. Tota la història està contada des del seu
punt de vista, i conseqüentment el to i la pròpia
narració gràfica s'hi adapten també.
Lluny del que podria semblar, la
història s'allunya de la tragèdia i transcorre en el
diminut món infantil que les noves experiències van
eixamplant. Així, és a través de la narració
d'anècdotes que es va conformant un puzzle que correspon també
al que viu el protagonista. En aquest sentit m'ha agradat
especialment la versemblança i honestedat del guió, que
sap guanyar-se el lector per mitjà d'experiències que
per força ens hauran de resultar familiars. Demostra un bon
coneixement de la psicologia infantil. Però, més que
això, ens força encertadament a veure més enllà
del que en aparença es conta, i a reflexionar-hi. Així
mateix, també és destriable la sensibilitat i bon gust
amb que es tracten els personatges, essencial per la implicació
del lector.
La realització, per la seva
banda, també resulta encertada en la seva aparent senzillesa.
Les vinyetes sense marge i la simplicitat dels texts de recolzament
forcen una lectura en clau molt visual, fet que ajuda a remarcar el
punt de vista del menut. El paper del dibuix resulta d'aquesta manera
central, i val a dir que passa la prova amb bona nota. Sobre tot pel
que fa a expressivitat i ofici, tot i que s'ha de dir que l'estil no
resulta massa original. Per últim, també paga la pena
de comentar l'encertada utilització del color com a font
d'emocions.
En conclusió, crec que ha rebut
merescudament el premi que se li ha atorgat doncs és una
lectura ben interessant. El millor és que pot recomanar-se
tant als lectors més exigents com als que només busquen
una bona història, ja que a tots dos satisfarà.
Atenció al mapa de la xarxa .cat que s'han treballat els de domini.cat. Caram! Per ahí en alguna banda tinc jo aquesta caseta... i no conec ni a la meitat dels veïns!
Hom es pregunta si amb poc més de 30.000 vots pot sobreviure un país. Són vots d'una vehemència destrellatada, d'un llençar el vot al fem tan sols per tenir la consciència tranquil·la, per posar una pedreta en la quasi completa dissolució de la consciència nacional valenciana en una Espanya on sempre serem sospitosos. Sé que hi ha més valencianisme del que es veu a les urnes però, es sacrifica el país i alhora la veritable esquerra per votar el mal menor. Jo no puc culpar-los, no m'agraden ni els sants ni els màrtirs. També sé on seriem tots plegats sense el trellat d'aquesta gent. A curt termini, vull dir. A llarg termini, l'espiral del mal menor ens duu a l'extinció, i bé que ho anem notant. Per la meva banda, amb honestedat indígena us he de dir que si ha de caure no serà amb la meva ajuda, així en siguem 300.
Contundent victòria la que han
obtingut els principals partits espanyolistes i de pensament únic,
PP i PSOE. Si em pregunteu us diré que sí, prefeisc que
governe el PSOE a Madrid. Però, sé perfectament que
ambdós estan d'acord quant a espanyolització (tancament
de TV3, etc) i polítiques neoliberals (privatitzacions,
precarietat laboral, etc).
Quant al País Valencià,
he de dir que encara m'esperava uns resultats pitjors. El PP
s'emporta tot el que tenia i més (el nou escó i el
d'EU). La fuga de vots nacionalistes cap a partits com el PSOE o EU
és tradicional però, en aquest cas ha estat clamorosa,
i més tenint en compte les candidatures d'aterratge
madrileny com la de Mª
Teresa Fernandez De La Vega. Fins i tot dir que el PSOE és un
partit sucursalista en aquest cas em sembla excessiu. D'un tal PSPV
no hi ha ni rastre però, tot i així encara hi ha
valencianistes que els voten.
Pel que fa a EU, pense que queda clar
que el seu electorat també té una òptica
clarament espanyola. Així ho demostra el fet que ha pagat les
conseqüències de la davallada a nivell espanyol i, en
canvi, no sembla que la crisi interna de la federació
valenciana haja agreujat la situació. Altra cosa seria si, per
exemple, IU hagués estat sobre el 5% i EU sobre el 2,5% però,
no ha estat així.
Es demostra, per la mateixa regla de
tres, i amb els números a la mà, que IPV no són
pràcticament ningú en la política valenciana. L'antiga corrent
nacionalista d'EU no ha restat res als seus antics companys,
com tampoc ha aportat res als nous. El més probable és
que si EU ha tingut vot valencianista ha estat per l'efecte del
tradicional vot útil, i potser per última vegada.
Vista la seva davallada, està clar que aquesta opció
l'ha representada el PSOE, que referma així fortament el
bipartidisme valencià.
D'altra banda, val a dir que el BLOC no
necessitava d'una coalició amb els escindits d'EU per treure
el resultat testimonial de costum. L'onada espanyolista els ha fet
perdre molts vots, posant en evidència de nou la
volatilitat de la seva base electoral. A més, és de
suposar que presentar com a cap de llista una ex-diputada d'IU a
Madrid tampoc ha estat una jugada mestra tenint en compte els fets de
Compromís. En tot cas, aquest és, al meu entendre, l'únic vot valencianista que
s'ha comportat com a tal, a banda dels encara més testimonials ERPV. Tot un símptoma de com va el País
Valencià.
A la fi els covards d'ETA ho han tornat a fet. Altres eleccions tacades de sang. Em fan fàstic. Matar és molt senzill, i cercar excuses per fer-ho també. Fer política no ho és tant, és per gent més valenta. El meu condol per familiars, amics i companys de partit.
comiCS_08
es presenta ja com les IV Jornades de Còmic de Castelló. Lèxit de les
edicions anteriors va demostrar linterès cap a la historieta que
existeix a la província, i va convocar un notable nombre de lectors,
autors i professionals. És amb ells amb qui comiCS_08 continua creixent.
Les
activitats es multipliquen i a la ja tradicional sala del Centre Social
Sant Isidre, de la Caixa Rural Castelló, safegeix el nou espai de la
Llotja del Cànem, Seu de la Ciutat de la Universitat Jaume I. Així,
comiCS_08 es trasllada plenament al cor de la ciutat. A més de les
xarrades i de les conferències, el nombre dexposicions shan doblat,
shan traslladat els cicles de projeccions a les sales Neocine del Port
Azahar del Grau de Castelló i shan doblat els tallers anuals.
comiCS_08 busca ser unes jornades de reflexió i acció sobre la
historieta amb un àmbit el més ampli possible.
comiCS_08 sobri
enguany a una Unió Europea cada vegada més efervescent en el camp
cultural amb la presència del col·lectiu eslové Stripburger, en la
publicació de la qual participen autors de tot Europa i es distribueix
internacionalment, que presentaran a Castelló la seua exposició Honey
Talks La mel que parla. També, amb un esforç constant al llarg de tot
el curs, les Jornades de Còmic de Castelló han participat en altres
esdeveniments europeus, com el Festival International de la Bande
Dessinée dAngulema, on van ser invitades junt amb altres iniciatives
espanyoles per donar compte de la, cada vegada major, activitat que a
aquesta banda dels Pirineus hi ha a lentorn de la historieta.
Al
mateix temps, comiCS_08 dóna també compte de lactivitat que es
desenvolupa en el seu espai més pròxim amb una exposició sobre fanzines
de la Comunitat Valenciana, que serà acompanyada dun debat obert
entorn daquest tema. També, com cada any, comiCS_08 acosta a la ciutat
a alguns dels més destacats especialistes en el món del còmic. En
aquesta ocasió seran Jordi Costa i Carlos Areces els que facen una
conferència sobre la part més subterfúgia de la cultura popular que
sha construït a partir del món del còmic.
Els còmics han
gaudit, en els últims anys, dun procés de redescobriment. La
historieta és plenament reconeguda com a mitjà comunicatiu i el
potencial que presenta com a llenguatge jove, encara per explorar,
suscita cada vegada major interès. Ens agrada pensar que celebracions
com la nostra han ajudat a aquest redescobriment i revaloració. Per
això comiCS_08, que pretén establir un espai de debat tan rigorós com
enriquidor, vol ser, també, una festa: per mostrar lamplitud i la
varietat de les possibilitats de la historieta a un públic el més ampli
possible. Perquè la Universitat Jaume I, així com també lassociació
Freaks in Black i el col·lectiu Fanzone, seguim convençuts de la
historieta com a autèntic llenguatge plural, popular i cada vegada més
viu.
PROGRAMA
DIVENDRES 14 DE MARÇ
18:00 h Conferència sobre Honey Talks (La mel que parla) i Stripburger. A càrrec de: Matthias Lehman, Matej Lavrencic i Katerina Mirovic. Moderada per: María Lorenzo, doctora en Animació de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València. 19:30 h Inauguració de lexposició Honey Talks (La mel que parla). Lloc: Llotja del Cànem. Seu de la Ciutat de la Universitat Jaume I Carrer Cavallers, 1. 12001. Castelló de la Plana
DISSABTE 15 DE MARÇ
12:00 h Inauguració de la mostra: 12 + 1 anys de fanzines valencians: una mirada a la vinyeta amateur, amb taula redona a càrrec de Pedro Kat Medina, Joseba Basalo i Jordi Bayarri. 17:00 h Xarrada: Humor i post-humor. A càrrec de Jordi Costa i Carlos Areces. 19:00 h Taula redona: los lectores de cómic son muy raros y tienen mucho tiempo libre>. Amb la participació de tots els invitats presents. Lloc: Centre Social Sant Isidre de la Caixa Rural de Castelló.Carrer dEnmig, 49. 12001. Castelló de la Plana.
ACTIVITATS PARAL·LELES
Cicle de cine & còmic
Neocine. Port Azahar. Grau de Castelló. 22:00 h. Dimarts 4 i dijous 6 de març AMERICAN SPLENDOR de Shari Springer Berman i Robert Pulcini (2003) Dimarts 11 i dijous 13 de març PERSEPOLIS de Marjane Satrapi (2007) Projeccions en versió original subtitulada en castellà. Entrada gratuïta amb carnet de la Universitat Jaume I, i preu reduït per al públic general.
Taller de Còmics
2º Semestre curso 07/08. Del 3 de març al 21 dabril. Organitzat pel Servei d'Activitats Socioculturals.
Món
Fantasmal (Ghost World) veu per fi la llum en la nostra llengua en
una clara evidència del èxit com a clàssic. Poc
sospitava La Cúpula el que tenia entre mans quan el va editar
per primer cop (o potser sí). El cas és que després
de múltiples reimpressions i diverses reedicions, aquest títol
es manté viu amb la força del referent pel còmic
adult que sempre ha estat. Personalment he de dir que va ser una de
les obres que més em van marcat com a afeccionat al còmic,
doncs va ser la confirmació que el còmic anomenat
independent havia vingut per quedar-se. Curiosament, sempre
que torne a llegir-la (i ho fet diverses vegades en castellà,
anglès i ara en català) m'ocorre el mateix. Al principi
pense que no hi ha per tant però, la bola de neu es va fent
grossa amb el pas del episodis i quan esclata em deixa convençut
que sí, hi havia per tant i més.
El subtil domini
de la tensió narrativa que té l'autor em sembla
espectacular. Tant, que fins i tot al seu moment es va arribar a dir
que era fred. Potser perquè no es va saber valorar com defugia
el barroquisme i era capaç d'incloure situacions estranyes
dins una quotidianitat que funciona com a espill de tragèdies
íntimes. En aquest cas, per contar el pas de l'adolescència
a l'edat adulta , un tema tan vell com el món. I si fem cas
d'aquesta obra, Daniel Clowes té un gran coneixement de
l'ànima humana, i tendresa suficient per explicar-ho. Res a
veure amb els abundants imitadors amb posat indie i
fingiment de profunditat. Aquí hi ha fons per llegir i
rellegir, i tot està tan ben explicat com pot fer-se per mitjà
de l'evocació.
Val a dir, d'altra
banda, que tècnicament no es tracta d'una obra de
maduresa de l'autor sinó més bé del primer gran
pas. Hi ha limitacions, no pel que fa a la narració gràfica
però, per exemple sí quant al dibuix. Però, les
pretensions estan tan ben ajustades al resultat que probablement
siga, això sí, l'obra més rodona de Daniel
Clowes. Tan sols repasseu les dues últimes pàgines i
digueu-me amb el cor a la mà si això no és un
clàssic. És clar,
també col·laboren en la seva fama el component
generacional i el fet d'una adaptació cinematogràfica
correcta però, que definitivament no va fer justícia al
còmic. I això a despit d'un repartiment de luxe amb
Thora Birch i Scarlet Johansson.
Quant
a l'edició present, he de dir que em sembla consistent i amb
una boníssima relació qualitat preu, tot i que una
última repassada a la traducció no hagués anat
malament (res greu però, sóc així de primmirat).
En tot cas, és una novel·la gràfica de lectura
inexcusable. I de fet, és probablement una de les més
llegides pels lectors no habituals de còmic. Per alguna cosa
serà.
Alguna cosa tindrà “The Savage
Sword of Conan” quan suporta tantes reedicions. Des de diverses
integrals fins a seleccions com aquesta que ens ocupa. No hi ha dubte
que el personatge influeix. Sempre ha estat una rara avis
al panorama de les editorials de superherois americanes, assistit per
una màgia que l'ha fet perviure (aquest comentari no li
agradaria gens, per cert). Com tampoc hi ha dubte que Roy Thomas i
John Buscema, principalment, li tenien presa la mesura i treballaven
com un perfecte engranatge. Bé, el cas és que per
aquesta revista s'han fet moltes bones històries, amb ofici,
gust i una sana intenció d'entreteniment que plauria el mateix
Robert E. Howard (creador del personatge). Cal tenir en compte el fet
que, en dirigir-se a un públic adult, al contrari que la sèrie
en format comic-book de “Conan The Barbarian”, van poder
desenvolupar com era deguda la temàtica d'aventures i horror.
En altres paraules, sang, fetge i sexe (o com a mínim
lleugeresa de roba). De fet, jo diria que sorprèn les coses
que s'arribaven a fer en aquella època.
El que ara ens
proposa Planeta és poder reenganxar-nos a aquest món
fantàstic per mitjà d'una selecció del bo i
millor de la revista “The Savage Sword of Conan” (atenció) ordre nada cronològicament. Val a dir que jo mateix en principi em vaig
prendre amb escepticisme aquest fet. Però, ara que els vaig
llegint he de dir que té certa gràcia, doncs de fet sí
existeix una cronologia del personatge. Per suposat, com en qualsevol
heroi d'aquests, és delirant però, què voleu? En
tot cas, aquesta “Saga de Conan” ofereix una bona relació
qualitat preu, i un contingut que trobe més recomanable del
que la gent es pensa. Estic segur que és capaç de
sorprendre més d'un com em va ocórrer a mi al seu moment.
Nou
lliurament d'aquesta sèrie, i nova fita del manga de qualitat
per adults. Taniguchi, de nou, es mostra infal·lible. Després
de dos primers volums que contaven històries on l'acció
semblava apoderar-se del relat, en aquest tercer es reprèn més
l'aire reflexiu i intimista que, d'altra banda, sempre havia estat
present. Així, si al primer volum veiem un Seton adult i al
segon un de ben jove, en aquest tercer trobem just el pas d'un a
l'altre. El pas de l'adolescència a l'edat adulta s'explica
també com el canvi de la seva vida d'estudiant a Londres per
una altra de ben diferent a les muntanyes del Canadà. Arribar
al nou món després de quasi ofegar-se a la ciutat
marcarà el seu coneixement propi i sabrà per fi qui és
en la vida i què vol fer. Això és, descobrir la
natura, estimar-la i donar-la a conèixer, esdevenir per tant
un naturalista viatger. En la seva transformació intervindran
diversos personatges impagables com la companya d'estudis, l'indígena
americà o el propi Sandhill Stag (un cérvol majestuós).
És
potser una història tan vella com el món però,
com podreu suposar si heu llegit res del mestre Taniguchi, està
contada amb tal sensibilitat i profunditat literària que hom
encara es sorprèn gaudint-la de nou. I val a dir que el mateix
ocorre amb la qualitat dels dibuixos i la narració gràfica,
que no per més conegudes deixen de ser admirables. De fet tot
el còmic desprèn una certa flaire d'estima pels
personatges i el propi mitjà que resulta contagiosa. Una
anàlisi exhaustiva dels recursos emprats de seguida ens
explicarà el perquè. En tot cas, ens trobem davant un
còmic que conté veritats i es recolza en valors, i això
com a lector sempre t'acaba calant.
Comptat
i debatut, no puc més que recomanar de nou aquesta sèrie,
que val el seu pes en or, mentre renove la meva admiració més
sincera pels autors. Si heu llegit els dos primers lliuraments
agraireu aquest tercer que aporta gran coherència (i un
respir) al conjunt. I sinó, tant hi fa, doncs els volums són
autoconclusius i podeu llegir aquest per separat (però alerta,
us farà venir ganes de més!).
Sembla que ara que ja ha finalitzat l'edició en català, Glenat publicarà l'esperada reedició d'Ikkyu en castellà. Aquesta, em sembla a mi, és la millor manera de fer rendible una edició en català. Hem de tenir en compte que la nostra llengua, tot i ser pròpia d'uns quants milions de persones, encara és una llengua minoritzada (que no minoritària). Molts cops he escoltat les editorials queixar-se de les poques vendes d'un còmic en català que prèviament havien editat en espanyol. La resposta em semblava tan obvia que feia de mal respondre: ells mateix l'havien fet fracassar en vendre l'edició espanyola al públic catalanoparlant!
D'altra banda, l'edició simultània en català i espanyol podria semblar la millor opció en teoria però, com a valencià, he de dir-vos que no és així. Els llibreters saben que l'edició espanyola té el públic castellanoparlant i catalanoparlant però, no ocorre el mateix a la inversa Així, a València ha estat fàcil trobar Ikkyu o Musculman (només en català) però no tant Bola de Drac o Sakura (en castellà i català alhora).
En fi, tant de bo Espanya fos Canadà (o no, qui sap) però, ara per ara em sembla que per amortitzar una edició en català s'ha de fer així. I a més, sabeu com és de molest comprar bones edicions com les de Maus, Watchmen,Bardín o Ghost World tan sols per assabentar-se als pocs mesos que seran editades també en català? Com a mínim, podrien avisar...
No sé si
calia que es fes una pel·lícula per donar a conèixer
aquesta obra, doncs va estar la porta d'entrada del senyor Neil
Gaiman a la literatura i era de sobres coneguda pels afeccionats al
fantàstic. Ara bé, si l'adaptació fílmica
ha contribuït a poder tenir a les mans aquesta edició
absolute, llavors és del tot benvinguda. No m'entengueu
malament, el cas és que vaig gaudir al cinema, sense més
consideració però, pense que la cura del treball
realitzat per Planeta em reporta més satisfacció.
Llegint-lo, hom compren el terme literatura il·lustrada, que
no és ben bé còmic (ni té la pretensió
de ser-ho) ni un llibre per infants. Sobre tot això últim.
Ho dic perquè el to de la història, muntada sobre una
estructura de faula, s'apropa al que hagués fet un G.K.
Chesterton o un Pere Calders embolicats al món de les fades.
En fi, és la coneguda tècnica de Gaiman, aquesta de
posmodernitzar el fantàstic,
aportar ironia i sentit crític però sense trair mai
l'esperit de meravella.
Per
suposat, cal una menció a banda pel treball de Charles Vess.
Resulta curiós veure com els seus dibuixos ajuden molt més
a la història que el de molts dibuixants que van passar per
The Sandman amb més
pena que glòria. Hi traspua una forta compenetració amb
l'escriptor i un gust per la feina feta. Això és
evident, doncs el resultat és espectacular. A més, val
a dir que la maquetació ajuda molt al conjunt.
En
conclusió, aquesta
és una
novel·la il·lustrada del tot recomanable. Molts de
vosaltres probablement ja ho sabreu, com també que aquesta
edició feia falta. No tant pel luxe col·leccionista com
pel fet que la pròpia obra així ho demana, exhauriments
a banda.
Els programadors d'eixe canal aragonés de televisió dit La Sexta són uns genis incompresos. Que ara puja Barak Obama com l'escuma? Doncs res tu, aquesta nit fotem la pel·lícula Su distinguida señoría i a la marxeta. Eddie Murphy fent de congressista poca-solta! Clar! Com no ho havia vist abans? El que jo deia, uns genis! O potser és que no saben ben bé quins bolets són comestibles...
Això era i no era un valencianet que vivia tranquil·lament amb el seu PC. Tenia el Windows XP carregat de fàbrica amb llicència i fins i tot un anti-virus anomenat Panda, també legal. La cosa anava bé i les actualitzacions rutllaven. Però, un dia, quan més falta li feia el PC, va agafar un virus. Sí, amics, un virus, i això que era molt primmirat amb aquest tema.
En principi la cosa no semblava greu però va resultar que el Panda no el coneixia aquest virus i el va deixar fer. Quan encara podia, el valencianet es va descarregar anti-virus fins a trobar-ne un que conegués el virus i fos capaç d'eliminar-lo. A la fi va resultar, ironies de la vida, que de tots ells només un de gratuït fou capaç de fer-ho, l'AVG. Però, les seqüeles de la malaltia van deixar el PC pràcticament inutilitzable, fallaven dispositius i s'acumulaven els errors de Windows. El valencianet va decidir llavors utilitzar els discs de rescat de l'IBM que en teoria servien per restaurar el contingut de fàbrica. Gran va ser la seva sorpresa quan va descobrir que el concepte contingut de fàbrica no incloïa el sistema operatiu de partida sinó tan sols un de rescat.
Sort que abans de procedir a deixar a zero el seu PC va guardar els seus documents en un disc extern. Ho a fer amb l'ajuda d'una distribució de Linux de les anomenades live, eś a dir, de les que es carreguen des del CD sense copiar cap arxiu al disc dur. La prova amb aquest sistema operatiu va resultar-li tan satisfactòria que va decidir de provar a instal·lar-ne un. Va cercar entre les múltiples opcions i, després de provar-ne diverses, a la fi va decidir quedar-se amb Mandriva. Ara és un feliç usuari d'internet que no té por dels virus, doncs no n'hi ha per Linux, i ha descobert la grandesa del software lliure. Ha vist com, tret d'uns pocs programes professionals, no nota res a faltar en un sistema operatiu que inclou quasi tot el que hom puga necessitar: internet, ofimàtica, gràfics, multimèdia, etc. I si li cal res de més específic, té a la seva disposició un meravellós programa de cerca i instal·lació de software lliure que posa al seu abast l'ingeni de milers de persones d'arreu del món. Això inclou, per suposat, les ments inquietes de de casa nostra, i és per això que viure la informàtica en català amb Linux sí és possible.
Rondalla basada en fets reals (que podrien ocórrer-li a vostè!)
Més informació a SOFTCATALA (no sé què faríem sense ells)
A la vista dels excel·lents resultats del procés d'autodeterminació del Sahara Occidental promoguda pel PPSOE, la desvergonyida diplomàcia espanyola té ara la pretensió de donar lliçons. Sort que a Kosovo s'ho han vist venir de lluny: mantenir una presència indefinida de tropes de pau, junt amb la promesa d'una futura autodeterminació que mai arriba, tan sols porta a convertir un problema polític en simplement humanitari. No senyors, no podem confondre de cap manera una pau amb una treva indefinida que destrueix el poble que pretén protegir. I ara el govern d'Espanya es queixa de la declaració unilateral d'independència (sic) com si l'altra opció no foren els camps de refugiats i la ruina que comporten.
Llegiu aquest lúcid artícle de Raül Romeva analitzant el tema: Kosove: toca recordar
Sobtat per la noticia, voldria sumar-me al dol pel traspàs Joan Brusca i expressar humilment les meves condolences a familiars i companys. Fou un gran home i un bon valencià, i la seva trajectòria així ho demostra. Descanse en pau.
Hom es pregunta si amb poc més de 30.000 vots pot sobreviure un país. Són vots d'una vehemència destrellatada, d'un llençar el vot al fem tan sols per tenir la consciència tranquil·la, per posar una pedreta en la quasi completa dissolució de la consciència nacional valenciana en una Espanya on sempre serem sospitosos. Sé que hi ha més valencianisme del que es veu a les urnes però, es sacrifica el país i alhora la veritable esquerra per votar el mal menor. Jo no puc culpar-los, no m'agraden ni els sants ni els màrtirs. També sé on seriem tots plegats sense el trellat d'aquesta gent. A curt termini, vull dir. A llarg termini, l'espiral del mal menor ens duu a l'extinció, i bé que ho anem notant. Per la meva banda, amb honestedat indígena us he de dir que si ha de caure no serà amb la meva ajuda, així en siguem 300.
A la fi els covards d'ETA ho han tornat a fet. Altres eleccions tacades de sang. Em fan fàstic. Matar és molt senzill, i cercar excuses per fer-ho també. Fer política no ho és tant, és per gent més valenta. 
Baixeu el 
Els programadors d'eixe canal aragonés de televisió dit La Sexta són uns genis incompresos. Que ara puja Barak Obama com l'escuma? Doncs res tu, aquesta nit fotem la pel·lícula Su distinguida señoría i a la marxeta. Eddie Murphy fent de congressista poca-solta! Clar! Com no ho havia vist abans? El que jo deia, uns genis! O potser és que no saben ben bé quins bolets són comestibles...
