Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
Però, el fet que siga una obra de les més importants de la història del còmic no vol dir forçosament que en siga una obra mestra. Al meu entendre, s'apropa més al best-seller que feia falta per fer créixer el còmic socialment que no a la classe d'obres que revolucionen el propi llenguatge. El seu taló d'Aquiles, mil vegades comentat, és la falta de coherència gràfica. No és només que per les seves pàgines hagen passat múltiples dibuixants, és que Neil Gaiman no va saber (o no va voler) donar una certa uniformitat de plantejament. Així, trobem des d'aspectes gràfics bruts (pròpis de l'època) fins a d'altres ben bells, i des d'estils de narració gràfica suggeridors fins a d'altres totalment plans.
Altra dicotomia que sovint es comenta és la que es planteja al guió entre les històries soltes i la trama principal del personatge. Hi ha que prefereix les primeres i al contrari. Al meu entendre, ambdues tenen moments innegablement brillants i juntes han aconseguit construir un univers propi que encara segueix creixent. Ni feia falta encabir més de les primeres, ni tampoc allargar-ne més la història de Morpheus. En tot cas, pense que la vàlua de Neil Gaiman com a contador d'històries, més que com a guionista de còmic, és innegable.
Fos com fos, he de dir que com a lector he gaudit amb The Sandman, i més amb aquesta relectura, cosa que diu molt al seu favor. Per tant, si en teniu ocasió, us recomane que el llegiu doncs és tracta d'un còmic realment interessant. Això sí, no espereu cap Watchmen obra mestra...
De nou David Lapham demostra que és tot un mestre de la novel·la gràfica negra. La seva solvència no és cap sorpresa després de Muder me dead o la seva obra cabdal Stray Bullets. Ara però, s'estrena amb el segell Vertigo de DC amb aquesta obra que li ha d'obrir moltes portes. Bé, de fet ja havia treballat a les majors però mai amb obres personals.
El cas és que a Silverfish trobem tots els elements que el caracteritzen com a autor: el gènere negre, una gran agilitat narrativa, una eficiència cronomètrica al guió i una història que de bon començament ja fa patir. La sensació que quelcom va malament, que l'apacible realitat és un gegant amb peus de fang és present des de la primera pàgina, i el desenvolupament dels fets no fa sinó tenir-nos contínuament en tensió. De nou, part de l'efecte s'aconsegueix amb una narració gràfica que des de la seva concepció clàssica, en tant que basada sobre tot en la relació entre vinyetes, demostra tenir una gran capacitat d'evocació.
El que li manca a aquesta novel·la gràfica per suposar un pas endavant en la carrera de Lapham és precísament l'encert dels editors de Vertigo. Es nota que, per una raó o altra, aquesta no és una història que hagués aparegut a Stray Bullets. Li falta radicalisme als plantejaments i li sobra un final que per moments sembla adaptar una pel·lícula de Hollywood. És potser la manera que tenen a Vertigo de mantenir l'estil del seu segell, i això és d'aplaudir en el sentit que molta gent ho llegirà més per Vertigo que per Lapham. Es la seva feina com a editors. Però, com a lector i seguidor de l'autor, enyore la falta respecte que solia tenir per certes qüestions.
En tot cas, estem davant d'una obra d'un David Lapham que encara està molt per sobre de la mitjana. Silverfish és una novel·la gràfica d'allò més entretinguda que agradarà tant als seguidors del gènere negre com als de l'autor. Sospite que podria haver donat més de si però tot i això trobe que passareu una bona mala estona llegint-la.
Mentre esperem l'estrena de l'única pel·lícula que s'ha fet mai de Hulk (potser creieu haver-ne vist altra però no, era un malson, igual que la quarta part d'Alien), podeu fer-li una ullada aquesta curiositat que he tobat al bloc de Jason Lutes: Hulk vist per James Kochalka
Aquesta deliciosa lectura que ens proposen Appollo i Li-An pren els esquemes del realisme màgic llatinoamericà i els empelta amb l'enfocament i l'estil del nou còmic francès. El protagonista és un cafre que retorna al seu país d'origen amb el seu germà de llet per fer-se càrrec de la casa colonial que han heretat. Allí haurà de resoldre tot tipus d'assumptes relacionats amb el seu passat, el seu present i el seu futur, alguns de caire fantàstic, d'altres no tant. Així, el guió d'Apollo el segueix mentre va fent els seus descobriments alhora que conviu amb una fauna de personatges d'allò més cuirosos. Amb un to tranquil, la història es pren el seu temps per desenvolupar-se, permetent-nos viure l'atmòsfera que l'envolta, teixida de decadència post-colonial i d'un cert regust Northern Exposure.
Bona part de la capacitat d'encís que té aquest còmic prové del dibuix de Li-An, amb un estil francament bell. Des d'una excel·lent caracterització de personatges fins la suggestiva recreació dels paisatges i decorats, tot està fet amb molt d'ofici i al servei de la història. Igualment ocorre amb la narració gràfica, doncs resulta imprescindible marcar el ritme com ho fa perquè el guió prenga el seu sentit. D'altra banda, el color mereix menció a part, doncs s'erigeix com a peça clau per entendre la història amb l'ús de tots els recursos expressius (per exemple, marcant el to) i narratius (per exemple, marcant altres temps) que li són propis.
Encara sort que Planeta ha decidit publicar els dos lliuraments que componen l'obra en un sol volum, doncs així no quedarem perduts en acabar el primer. I si bé potser l'apartat gràfic demana un format més gran, el cas és que té una relació qualitat preu realment bona. En tot cas, un còmic deliciós de llegir capaç de captivar el lector així com qui no vol la cosa. Totalment recomanat.
Genial! Un cens voluntari de blocaires! Com és que no se'ls havia ocorregut abans si amb jueus, gitanos, comunistes, anarquistes, homosexuals i d'altres els va funcionar tan bé? El cas és que tenen raó de voler regular-nos, doncs amb tanta gent fent-se escoltar lliurement per ahí ves a saber quines desgràcies poden arribar a ocórrer! Potser hauré de deixar de signar aquest bloc amb el meu nom i passar a la clandestinitat del pseudònim...
Hi ha còmics que tan sols pel seu plantejament ja paguen la pena de llegir. Són tan pocs aquells que ens permeten tenir una visió africana que qualsevol aportació és benvinguda. Però, si a més l'obra en qüestió està feta pel senyor Jean-Philippe Stassen, sobren les raons per donar-li una oportunitat. I efectivament, el que ací tenim és una obra corprenedora que ens transporta a la Ruanda que va donar lloc a un dels pitjors genocidis dels nostres temps. Considerada l'obra mestra d'aquest autor, s'ha de reconèixer que està concebuda i realitzada amb un gust exquisit.
L'estructura de la seva narració, basada en flashbacks, ens transporta contínuament als temps anteriors i posteriors als brutals fets, explicant així les seves causes i conseqüències. Però, això no és ni un còmic sobre història ni un de morbós. En tot moment fuig de la racionalització i de la crueltat explícita. El que importa és l'ànima dels personatges, i en concret la del protagonista, Deogratias. Aquest es veurà atrapat en uns esdeveniments que l'empenyeran cap a la tragèdia i la bogeria. D'aquesta manera, l'autor va aportant totes les peces de la història fins a fer vessar el seu sentit, amb l'ajuda d'una acurada narració gràfica .
El millor de tot, més que la tria d'un tema incòmode, és la capacitat que ha tingut l'autor per contar la història des de l'òptica africana del seu personatge, fruït del seu coneixement i la seva experiència en aquestes terres. Aquesta també ha deixat la seva empremta en el dibuix, el qual, a més de molt suggerent i bonic, mostra una excel·lent documentació. Es nota que l'autor s'ha pres el seu temps i dedicació en sintonitzar amb una gent que normalment no té veu al vell continent, i això dóna els seus fruïts en la lectura i és d'agrair.
Aquest és un còmic que pel seu contingut i la seva factura he de recomanar a qualsevol lector adult, tant si és amant del còmic com si ho és del món on viu. En tot cas no hi ha dubte que és una obra com n'hi ha de ben poques.
Michael Moorkcock, Walter Simonson Planeta DeAgostini
Elric, el personatge sorgit de les novel·les del propi Michael Moorcock, no ha estat fins ara un personatge amb sort en la seva vida a les vinyetes. I això que per les seves pàgines han passat autors tan solvents Roy Thomas o l'espectacular P. Craig Russell. En tot cas, potser això comence a canviar en vista de l'edició que ens ocupa. Aquesta inclou en un sol volum la sèrie "La forja de un hechicero", una mena de preqüela que té l'al·licient de ser material original escrit pel propi autor ex profeso.
El primer que sorprèn és el guió, desenvolupat amb molt d'ofici i ritme, que sap combinar l'èpica i la fantasia amb temes de fons (la dosi suficient per donar relleu a la història, ni més ni menys). Sorprèn dic, pel fet que un escriptor siga tan bon guionista i no es perda en la seva prosa (al contrari de quan l'han adaptat), tot i que és cert que no és precisament la primera incursió de Moorcock en aquest paper. En qualsevol cas, el que trobem és una història de concepció mitològica que resulta d'allò més entretinguda, i jo diria que fins i tot amb moments brillants.
El dibuix per la seva banda recau en un Walter Simonson que trobe està simplement impressionant. Difícilment podríem triar un autor que sintonitzés millor amb la fantasia èpica que demana la història. Des de la seva elegant i mesurada narració gràfica, o la força que traspua el seu dibuix, fins al propi disseny del món i els personatges, és capaç d'elevar aquest còmic molt per sobre de la mitjana del gènere. Comparar-lo amb P. Craig Russell no tindria massa sentit, doncs són autors que es mouen en paràmetres ben diferents però, val a dir que Walter Simonson resulta definitivament més adient pels propòsits de Moorcock. Menció a banda s'ha de fer del color de Steve Oliff, que complementa i potencia el dibuix.
En conclusió, aquest "Elric: La forja de un hechicero" és un còmic molt entretingut, amb qualitat suficient per fer gaudir qualsevol lector de còmic però que de segur apassionarà els amants de l'èpica fantàstica. Per cert, té els avantatges de ser una història auto-conclusiva i de no demanar cap coneixement previ. Quant a l'edició, s'ha de dir que està ben acurada i té una bona relació qualitat preu, i seria perfecta si no fos pel fet que el dibuix de Simonson demana un format més gran. En tot cas, ben recomanable.
Apuntant-se al carro revival que ha portat l'estrena de la nova pel·lícula d'Indiana Jones, l'autor de còmic més cabut presenta aquest Cabezón Jones. Per començar diré que l'humor em sembla una cosa molt personal però, en tot cas al meu entendre pense que no és el millor que ha fet aquest autor. Hi trobem el seus típics gags pseudo-manga i de referències friquis, i el còmic està dibuixat amb l'estil atractiu de costum. Però, em pense que aquest lliurament només podrà recomanar-se als seguidors habituals. A veure si millora el nivell en la continuació que ja s'anuncia (Cabezón Jones y el templo malito) perquè em pense que aquestes pel·lícules donen per més.
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'Adam West. I voilà! Speed Racer!
Val a dir que a mi no me feia massa il·lusió anar a veure-la però un cop posat he de confessar que m'ho vaig passar bé. L'argument és incapaç de sorprendre't però, una vegada convençut que no ho farà, hom ja pot relaxar-se i gaudir d'un film de ritme endimoniat i disseny de producció barrocament pop. La intenció és entretenir l'espectador i això ho aconsegueix de sobres. Aquí els Wachowski s'han deixat de pel·lícules amb un cert contingut, d'aquelles que els poden esclatar a les mans (sí, V for Vendetta), i es lliuren amb èxit al que millor saben fer, espectacle.
Menció a banda s'ha de fer dels moments còmics, especialment els protagonitzats pel germà menut i el ximpanzé (no sé quin dels dos és més animal). Estranyament, a mi em van fer gràcia. I també cal destriar, a nivell purament hormonal, la participació de Christina Ricci, a qui feia temps que no veiem tan guapa a la gran pantalla. Per últim, he de dir-vos que desconec la sèrie original, així que no sabria dir si és una bona adaptació. En tot cas, és una pel·lícula decent (moralina a banda, és clar).
Ja era hora! Aquest autor sempre ha estat un dels meus predilectes de l'underground espanyol, i un dels pocs que no s'ha perdut en el forat negre de la il·lustració o de la novel·la gràfica benpensant. El seu terreny de joc des de fa un bon grapat d'anys han estat les revistes i els fanzines, amb la qual cosa la seva obra estava bastant dispersa, cosa que aquest recull ve a resoldre. I em pense que ja tocava. El resultat és una bona panoràmica de quasi tot el que ha estat fent de 1997 fins 2007 per publicacions com El Víbora, Recto, NSLM o El Manglar entre altres. A mi personalment em ve molt bé, i més des que vaig decidir no comprar més revistes (més que res pel seu cost d'oportunitat) i esperar als reculls que sempre acaben fent-se quan hi ha qualitat. En aquest sentit val a dir que un dels treballs que hi manca, Silvio José, sembla que veurà també la llum pròximament en un recull editat per El Jueves.
Si no coneixeu aquest home, us diré que té un sentit de l'humor ben negre i surrealista. A les seves històries sempre hi plana una crueltat que serveix de crítica social, com si gaudiś de la dissecció de dur a l'extrem l'absurd quotidià. Gràficament recull nombroses influències que li han servit per configurar un estil pròpi, asimilable a noms com els de Stpehane Blanquet, Julie Doucet o el d'uns primerencs Charles Burns o Daniel Clowes.
En conjunt, la lectura d'aquest recull m'ha deixat ben satisfet tot i que reconec que no serà plat de gust per tothom. No obstant, haureu de reconèixer que alguna cosa tindrà quan ho ha editat Mondadori (sí, efectivament, l'edició està molt bé). En tot cas, si sou amants d'allò que se'n deia comix us ho recomane sense cap dubte.
Per ordre d'antiguitat de les bandes, vet aquí tres discs que estic escoltant ara mateix:
REM: Accelerate No m'ho esperava però per alguna raó em trobe donant-li voltes a aquests disc. REM, una banda que em retrotrau als primers discs que vaig arribar escoltar amb un cert trellat en la meva vida (aquells Out of time, Automatic for the people...). Mai els he perdut la pista del tot però, després d'uns quants discs que, sense ser dolents, no em deien res, aquest trobe que torna a tenir quelcom. No sé ben bé què és, doncs fredament em sembla que li donen voltes a la seva formula de sempre, això sí accelerant, que ja tocava. Això i que saben molt bé què fan.
TESTAMENT: The Formation Of Damnation Sempre m'ha simpatitzat aquest grup i per cert que van editar alguns dels millors discs del thrash metal al anys vuitanta (The Legacy, The New Order, Practice What You Preach, Souls Of Black...). Ara, recuperant el so d'aquella lliçó de fidelitat que va ser The Gathering, els vells gegants editen un disc directe i brut com manen els cànons, sense cap més pretensió (que no és poca). Sorprenent tenint en compte que van estar a la vora de l'extinció a conseqüència de la malaltia que va patir Chuck Billy. Potser per això aquest disc sembla cridar amb ràbia "estic viu!".
CHILDREN OF BODOM: Blooddrunk Amb l'anterior disc em va donar la sensació que la seva formula ja no donava més de si però, amb aquest nou, em demostren tot el contrari. Cada vegada més allunyats del so primitiu i més donats a una elegància guitarrera que em recorda a Arch Enemy, Alexi Laiho i companyia s'han tret de la màniga un disc rodó. Potser també és que han sabut recuperar i posar al seu lloc els teclats, o que hi ha sentiment a les interpretacions, o que la producció és d'allò més encertada. El cas és que trobe que en tot el disc no hi ha cap cançó fluixa. Ei, tampoc espereu cap revolució, definitivament Blooddrunk sona a Children Of Bodom. Tot i així, del millor que han fet.
I amb aquest volum acaba per fi una de les novel·les gràfiques més impressionants del novè art. Sí, pot semblar un pèl exagerada l'expressió però no ho és tant si pensem en l'alçada de les pretensions i en l'excel·lència del resultat. Francament, em costa trobar referents al còmic occidental d'un retrat tan ampli i ambiciós de tota una època fet des de tants punts de vista (potser l'inconclús Berlin de Jason Lutes s'hi acoste). L'enfocament empra el fil literari (dels fets d'història de la literatura japonesa) per lligar tot tipus de reflexions de caire històric, polític, social i fins i tot sentimental, doncs són realment les conseqüències de tot plegat en la mentalitat del poble japonès allò que sembla importar en última instància. La extensa i rigorosa documentació podria plantejar en un principi dificultats de transmissió però els autors saben estructurar-la de manera que acompanyen el propi sentit de la història i impliquen els personatges, fugint així de l'accessori en que sovint es converteix en mans d'altres autors.
L'estructura és en forma d'histories que van lligades amb la naturalitat que dóna el fet d'estar basades en fets reals, i amb la força que això comporta. I això és potser el salvavides d'una saga que demana per part del lector un punt extra d'atenció i que, com sovint ocorre amb les grans obres, no és una lectura lleugera. En tot cas, deixada en mans del mestre Taniguchi dubte molt que cap història puga ser massa feixuga, i aquest cas val a dir que fins i tot es nota un esforç extra per part seva en quant a narrativa gràfica i estil de dibuix. Tot un luxe.
Únicament lamente no conèixer prèviament alguns fets històrics que s'hi narren per tal de poder-ne fer una lectura més crítica. En tot cas, quant a les referències literàries, us faig saber que "Botxan", la pròpia novel·la de Nastume Soseki, està editada en català per Proa així que ara hi ha una excusa de menys. Per cert, com de costum, Ponent Món ha fet una feina excel·lent, tant en la edició estricta com en la pròpia viabilitat del projecte, la qual va arribar a perillar. Honestament pense que podem considerar "La época de Botchan" com un clàssic en tota regla, recomanable al nivell dels més grans, l'esforç de lectura del qual et fa veure el còmic des d'una altra perspectiva.
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
Altra qüestió és l'ètica que s'amaga darrere d'aquesta estètica i que no és altra que la del ideal de completa felicitat propi de bona part de la publicitat televisiva. Els engranatges del guió i la pròpia lògica de tota la pel·lícula s'articula en base a premisses que podem trobar en campanyes publicitàries com, per exemple, la d'Aquarius. No ho sé, és una alegria de viure que en cap cas té a veure amb el món real. Ja sé que aquesta és una pel·lícula absolutament i pretesa irreal però, tampoc puc evitar pensar que si podem sintonitzar amb Be Kind Rewind i arribar a passar-ho bé és gràcies al bombardeig idiotitzant de la televisió.
Per fi, a poc a poc, he pogut rellegir per complet el The Sandman recreat per Neil Gaiman, possiblement un dels còmics clau de la història d'aquest mitjà. I ho és pel fet d'haver aconseguit acostar milers de lectors adults cap a una obra amb pretensions literàries feta exclusivament per ells. Per una raó o per altra ho va aconseguir, i això junt amb el fet d'ésser una obra acabada, ens permet de donar-li aquest estatus.
David Lapham
Appollo, Li-An
Feu click a sobre per ampliar
Atenció a la notícia que he pogut llegir a El País: 
Jean-Philippe Stassen
Michael Moorkcock, Walter Simonson
Enrique Vegas
S'agafa una còmèdia típica farcida de la tòpica moral familiar americana (ja m'enteneu), se li aplica una realització psicodèlica i s'adoba amb un xic de Mario Kart i del Batman d'
Paco Alcázar
Jiro Taniguchi, Natsuo Sekikawa
La nova pel·lícula de Michel Gondry, que per fi he vist, està molt bé. Com de costum és molt imaginativa i, com de costum també (col·laboracions amb Kaufman a banda) s'aguanta més per la frescor i bogeria del seu desenvolupament i la seva realització que per l'existència d'un guió sòlid. És que totes les bones pel·lícules han de tenir un guió de llibre per ser-ho? Doncs no, francament. Vet aquí una prova. En algun moment entres al joc i aleshores et deixes endur pel corrent de la follia. Sovint això no sol ser prou per mantenir l'interès de l'espectador al llarg de poc més de cent minuts però això el film ho soluciona amb moments com els de Driving Miss Daisy o les pallassades de Jack Black (que a mi em fan gràcia, què hi farem).
