Aquesta lectura suposa per mi una nova oportunitat a la salut de Neat Stuff (Mundo Idiota) y dels primers àlbums de Hate (Odio), pedres de toc generacionals del llavors nou underground americà. Potser m'he deixat endur pel fer que fos en blanc i negre i per uns moments he cregut que Bagge podría haver retornat als orígens. Però, en aquells temps sabia ben bé de què parlava i això i el seu sorprenent estil el van elevar a la categoría de mite. Ara del que parla és d'un holocaust nuclear a la seva estimada Seattle, i de com uns personatges extrets del seu univers odiós sobreviuen a les muntanyes. I clar, no és el mateix.
Bagge aconsegueix fer un còmic entretingut, això sí, realitzat sota els seus paràmetres habituals. Però, el resultat és certament irregular. La història s'arrosega sense cap ni peus i tot i retratar les majors crueltats, no aconsegueix realment provocar el lector ni enganxar-lo. És curiós com arriba a ser políticament incorrecte d'una manera tan suau que es perd la gràcia de ser-ho. Això i el pur entreteniment haurien de ser els punts forts d'un autor que mai ha aspirat a molt més, i en canvi no acaben de funcionar.
A la fi el que tenim, un cop més, és un còmic entretingut del que podrem oblidar-nos fàcilment. Un plat que potser serà més de gust pels lectors de còmic més convencionals que pels amants de l'underground.
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual.
El cas és que les més de dues hores que hom està assegut al cinema les passa d'allò més entretingut amb un guió que mai decau, que sap mantenir el ritme i fins i tot introduir gags còmics sense trencar el to de la història. Potser aquest equilibri entre prendre's seriosament el personatge i voler-lo fer versemblant però sense dramatitzar en excés és el millor encert de la pel·lícula, i el que li permet d'implicar l'espectador sense en el joc de l'aventura. Com que no l'he vista en versió original no podria assegurar-ho però em sembla que el repartiment està molt bé, sobre tot Robert Downey Jr. (qui ho hagués dit) i no tant Gwyneth Paltrow (mai m'ha entusiasmat aquesta xica). Una última cosa, quedeu-vos a veure els crèdits fins el final... vull dir més enllà del clàssic que tanca el film, evidentment, "Iron Man" de Black Sabbath.
Fullejar aquest còmic i veure el seu estil de dibuix tan simple pot produir menyspreu, mentre que llegir les elogioses paraules que li dediquen a la contracoberta autors de la talla de Chris Ware o Chester Brown pot produir desconcert. Alguna cosa deu tenir aquest còmic, a banda de ser l'exemple perfecte que qualsevol pot fer una novel·la gràfica. Jo sempre he estat partidari de jutjar el dibuix en la seva justa mesura, a banda de la meva preferència general i coneguda per un estil més treballat.
En aquest sentit, trobe que aquí el que tenim és un còmic que tracta de tal manera el tòpic de l'adolescència que gairebé sembla fet per un adolescent. I és per això que aquest aspecte naïf de reminiscències fanzineres no pot estar més encertat. En qualsevol cas, la història, senzilla i sense pretensions, és capaç d'oferir un retrat tan honest, tendre i versemblant que acaba per commoure. I al cap i a la fi això per mi és prou, cosa que no vol dir que siga el meu ideal de còmic.
Comptat i debatut, aquest "Ejemplo perfecto" és una lectura senzilla que sap adequar les pretensions a les capacitats. Jo l'he llegit d'un sol cop i ben a gust. No em canviarà la vida, cert, i sé que no agradarà tothom ni ho pretén. El millor és prendre-ho pel que és i gaudir-lo, o bé deixar-ho córrer.
Impressionant obra de Crhistophe Blain,
un autor que gràcies a “Isaac el Pirata” fa temps que no
necessita presentació i que cada vegada m'agrada més.
Bé, el que ací trobarem és un còmic
completament rodó que funciona com un rellotge en tots els
aspectes. El dibuix és una delícia que hom no pot evitar
deturar-se a observar amb deteniment, el color (que no ve acreditat
però sembla que és de l'habitual Walter) és tan meravellós
com fonamental per entendre la història, la narració
gràfica tota una lliçó magistral de domini del temps, i el guió,
dins el seu conegut estil, és un parany del qual el lector no
podrà deslliurar-se.
Potser per la seva condició
d'obra acabada, he de dir que és una de les que més
m'han agradat d'aquest autor, i això que fa no massa vaig
quedar bocabadat amb la lectura del primer volum de “Gus”. En tot
cas, quant a la resolució del conflicte, he de dir que potser
li falta lligar un poc més l'el·lipsi final. Però no
patiu, us puc ben asegurar que poder passejar pels budells d'aquell Leviatà de guerra que és “El Belicós” és
una experiència fascinant. La capacitat que té Blain
per crear atmosfera i per adaptar l'expressivitat del seu dibuix a
cada situació li permet mantenir la tensió del relat
fins i tot en situacions on qualsevol altre cauria en l'avorriment. I
això, aplicat a una història amb tocs d'aventura,
l'empeny a desenvolupar tot el seu potencial en la creació
d'allò que se'n diu “el sentit de la meravella”, que és molt.
Estimats lectors, “El reductor de
velocidad” és còmic amb majúscules i
senzillament l'heu de llegir. I ho heu de fer perquè és
una obra impressionant i molt interessant i perquè a sobre ho
passareu bé. Però també, i no menys important,
perquè seguint el fil de la seva generació, ens recorda
que és possible un còmic per adults on el dibuix jugue
un paper essencial i no només útil. I no cal dir que és
un recordatori que fa falta veient l'evolució d'un cert tipus
de novel·la gràfica...
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
Ara mateix vinc del centre, del centre de Madrid. He passat pel Blanquerna per tal de trobar algun llibre en català per la meva estimada. Allí he trobat un bon grapat de tradicionalistes com jo que anaven i venien, regirant la llibreria amb el mateix objectiu. M'he aturat a llegir una contracoberta i una dona se m'ha apropat amb una safata: "Bon dia, senyor. Una copa de cava mentre s'ho va mirant?". Quin remei! Un altre senyor amb més seny diu que no, que és massa aviat. Poc després, mentre trie entre els finalistes del meu premi personal, un fotògraf em dispara a traïció. Jo faig com que no me n'he adonat però, per impuls enfile cap a la caixa. Allí em fan participar de la tradició, gens a desgrat. Una rosa de regal amb un llaç quadribarrat, i per suposat el llibre ben embolicat. Per acabar-ho d'arrodonir, em comenten que si m'acoste a la seu de la UOC, que és ben a prop, em regalaran un llibre d'aquests divulgatius. I efectivament. Acte seguit, gire cua cap a casa, tot passejant la rosa que sobreïx de la bossa.
Avui, dia del llibre, he pensat en recomanar-vos l'últim llibre que he llegit en català: Cròniques de la veritat oculta, del senyor Pere Calders. Us estalviaré el comentari literari, doncs el llibre és ben conegut, tot un clàssic que potser us han fet llegir de joves estudiants. Això si sou catalans, si sou valencians com jo ho dubte prou. En tot cas, estimats lectors, és un recull de contes senzillament fantàstic, literalment fantàstic, i molt divertit. I val a dir que no ha envellit gens ni mica. Ah, i quin plaer llegir com escrivia aquest home! En fi, és tan sols un pas més en la meva recuperació personal de la memòria estudiantil que mai vaig tenir. Poquet a poquet...
La gent de ComiCat ja hem donat a conèixer els guanyadors dels Premis ComiCat 2008 que premien per votació popular el bo i millor del còmic publicat en català al llarg de l'any passat. Són aquests (feu click a sobre per trobar més informació i qui ha quedat en segon i tercer lloc):
Enhorabona als guardonats! I gràcies a la gran quantitat de gent que va participar finalment per recolzar aquesta inciativa! L'any que ve hi haurà més!
Últimament s'ha generalitzat un estil de dibuix d'aspecte juvenil que amaga històries per adults, fet que potser ens pot fer malinterpretar aquest àlbum. Efectivament, aquest sí és el que sembla, doncs es tracta d'un còmic juvenil. I, centrats ja en aquests paràmetres, he de dir que estem davant d'una feina molt ben feta. Efectivament, els personatges juvenils i les aventures estivals tenen la flaire inconfusible del referent de les noveles d'Enid Blyton de Els cinc. Molt ben dut, així que res a dir. Hi afegeix uns tocs de fantasia romàntica i un guió ben estructurat i el resultat és una història entretinguda que sap mantenir el ritme i l'interés del lector. I el mateix podem dir del dibuix que, si bé no és massa original, sí sap ser efectiu per transmetre l'encant de la història i, quan cal, certes dosis de sensualitat.
En conclusió, un còmic solvent que paga la pena llegir i que farà passar una bona estona a qualsevol. Això sí, no hi ha dubte que qui millor el gaudirà serà el seu veritable públic, el juvenil. I val a dir que, per ells, més com aquests en farien falta.
El millor d'estar per aquí per Madrid és la quantitat de concerts que es poden veure. El passat dimecres 16 d'Abril, sense anar més lluny, Nightwish acompanyats de Pain, a la sala La Riviera, com de costum. Anem a pams. Pain, que és el grup personal del líder dels genials Hypocrisy (Peter Tagtgren), em van pillar per sorpresa doncs ni tan sols sabia si hi hauria teloners. No ho van fer malament però tampoc em van entusiasmar. Més que res pel seu estil, doncs a l'escenari són més que solvents (fins i tot fent versions dels Beatles).
Bé, el cas és que després van eixir Nightwish amb un públic més que entregat i, potser fruït del retard, en el nostre cas amb una cervesa de més. I l'actuació va ser realment bona. Es nota que ja porten prou anys damunt els escenaris. No tant la vocalista, que encara demana més rodatge però, tot i així molt bé. Van tocar perfectament i Anette ens va fer oblidar la inoblidable Tarja. Però tampoc és qüestió de fer comparacions doncs el grup que va treure Oceanborn o Wishmaster senzillament ja no existeix. Jo soc dels que pensa que pel gir que van fer amb Once no els feia falta cap Tarja. I la proba està al seu nou disc, Dark Passion Play, que per cert és molt agraït en directe. Val a dir que he vist millors sonoritzacions però res de massa greu.
Total, sense superar l'anterior concert de Sonata Arctica i Épica però, al final ens ho vam passar d'allò més bé. I us assegure que allí la gent que omplia el local fins a dalt tampoc es va quedar curta. Aquí us deixe un vídeo que he pujat jo mateix a Youtube. Un dels molts que es poden trobar...
He tornat a llegir Watchmen, el còmic, potser per sisena vegada (ja he perdut el compte) i he de dir que continua sorprenent-me. És tota una lliçó d'allò que el còmic pot arribar a ser i sovint no és. Però no parlaré ara de les seves més que conegudes virtuts. Senzillament és que m'ha donat per pensar quin record quedarà a l'imaginari popular quan s'estrene l'adaptació cinematogràfica. Si la pel·lícula té èxit tothom parlarà de Watchmen sense haver-lo llegit, i el còmic es vendrà amb el lema "el còmic que va inspirar Watchmen", igual com va passar amb From Hell. Quina banalització! És l'efecte que hem pogut veure amb El senyor dels anells, el qual és capaç de malbaratar virtuts i pervertir bons records. No, és millor que la pel·lícula siga un From Hell, una cosa nefasta, desgavellada i una nul·la adaptació. Així potser en uns anys la cosa s'haurà oblidat i Watchmen, el còmic, tornarà a ser simplement Watchmen.
Doncs això... Entre neta de Franco i "mira per on qui balla" deixa'ls que facen alguna cosa decent! Com diu la promo "di que te gusta aunque no lo veas"...
Això ho he trobat en aquest post d'ADLO i com que no tinc la friquiteca a mà no ho he pogut verificar però bé, suposem que és cert. Diu que aquests que veieu a dalt són els crèdits que inclou darrerament Glénat al seus còmics. Us estalvie els comentaris de rigor... Mentre editen en català, per mi com si hi posen Printed in China.
Joe Matt és com una mena de Woody Allen dels còmics, amb la mateixa incontinència verbal i el mateix egocentrisme. La diferència és que mentre a les pel·lícules Woody Allen (el personatge) hi ha el subtext que és el més guai, amb Joe Matt passa exactament el contrari. Això sí, comparteix amb el mestre del cinema la fluïdesa, el ritme i la lucidesa del text que converteix els seus còmics en una lectura d'allò més divertida.
En aquesta ocasió reprèn la narració de la seva patètica vida diària sense passar per alt allò que va aconseguir amb Fair Weather. Amb aquell àlbum va sumar al seu sentit hipercrític una certa dosi de reflexió i sentiment. I és precisament això que trasllada a aquest Spent, que en realitat podria entendre's com una segona part de The Poor Bastard amb una certa variació de l'òptica. Això no vol dir que de sobte s'assemble als seus bons amics comicaires Seth o Chester Brown (que altra vegada fan aparició), ni de bon troç. Aquest còmic continua soltant la flaire dels còmcis autènticament underground com pocs són capaços de fer avui dia. I en canvi, pense que no és sobrera una certa reflexió formal a la qual ell mateix dona peu. O potser coneixeu molts autors que puguen fer-nos llegir tantes pàgines de soledat pornòfila amb tant de gust?
Per cert, l'edició original a càrreg de Drawn & Quarterly és realment bona, amb tapa dura i tota la pesca. Possiblement aquest còmic l'acabe editant en espanyol La Cúpula (com ja han fet amb Buen Tiempo o Pobre Cabrón) però, si a la cotització del dòlar li sumem els descomptes d'Amazon és que a sobre tenir una edició original tan bona et surt fins i tot econòmic! Massa temptació...
La boca del infierno em dona l'avís, el llanguíssim comunicat que ha fet públic Timo Tolkki podeu llegir-lo aquí o aquí. Feu-ho, és ben sucós i ho aclareix tot. Realment aquesta banda era un mort vivent, així que ha fet bé el seu líder en deixar-ho estar abans no anés a pitjor (quanta gent n'hauria d'aprendre d'aquest home!). En tot cas, una llàstima, doncs amb ells es perd l'emblema del rotllo Power Metal i una de les bandes més influents de tots els temps. I si no feu una ullada a clàssics com Visions, Destiny o Infinity. Així és la vida.
Què bo és quan vas a veure una pel·lícula de la qual no esperes res i et trobes amb una xicoteta joia. Tenir un amic amb bon olfacte cinèfil (IMDB amb cames) sempre ajuda, és clar. Ei, tampoc és que haja d'aportar res al gènere però està molt ben feta, amb una realització excel·lent i amb unes actuacions més que notables (apreciades en versió original, com ha de ser). Per passar una bona estona en tensió i patint amb trames policíaques em pense que no podíem haver triat res millor. Per cert, la comparació amb "Eastern Promises" és inevitable, i he de dir que en alguns sentits "We own the night" és superior. Per exemple, les escenes d'acció (espectaculars). La única pega és el títol que li han cascat, que la fa semblar una mena de remake de "Studio 54"...
Una precula sempre em fa sospitar, i més si es tracta de recuperar l'èxit d'una sèrie que el va conrear abastament (i amb raó, val a dir). En tot cas els autors em donaven confiança així que li vaig pensar de donar-li una oportunitat. I què he trobat? Doncs que els ha eixit molt i molt bé. De fet he pogut experimentar la mateixa sensació que quan vaig llegir el primer lliurament de "La Nissaga dels Metabarons" (llavors no estava editada encara en català). Fantasia i ciència ficció de la bona, amb tots els girs i maquinacions filosòfiques de rigor així com també la cruesa i l'acció acostumada. Hi ha més idees en concentrades en cada pàgina d'aquest àlbum que en la majoria de còmics europeus que es poden trobar. I val a dir que Das Pastoras està superb en la seva tasca de fer-nos oblidar el dibuixant de la saga original, Juan Gimenez (no us penseu que serà fàcil!). No hi ha dubte que es tracta d'un àlbum d'allò més recomanable. Ara només falta que anuncien la seva edició en català per acabar-ho d'arrodonir.
Com de costum, els de sempre han de venir a tocar els collons a qui volem normalitzar la cultura pròpia als diferents territoris de parla catalana. La inicitiva dels Premis ComiCat s'ha fet amb tota la bona voluntat del món però, ha estat blanc del sabotatge tot aprofitant la nostra bona fe.
Però no patiu, no pensem desistir. Ja hi ha disponible un nou formulari, de manera que no s'admetran més vots spam, trolls o directament catalanòfobs. Faig des d'aquí una crida al vot per tal que aquests premis tinguen èxit i poder donar-los als morros a la gentola de costum.
Orn. Història Universal #2 L'Illa Formiga Quim Bou Dolmen
Quim Bou segueix poc a poc forjant el seu univers personal i aquest segon lliurament de l'Orn en format àlbum en tapa dura n'és la prova. El dibuix segueix essent molt acurat, cada vegada més, mentre que narrativament parlant es nota que fa temps que té les idees ben clares i molt a dir. En aquesta ocasió, seguint un poc la tècnica que va emprar Neil Gaiman a "The Sandman: El fin de los mundos", els nàufrags es reuneixen a la vora del foc per contar històries. Històries "universals" d'un món que és el veritable protagonista d'una sèrie que segueix per bon camí. M'hi trobarà de nou al pròxim lliurament. Per cert, tot un luxe poder llegir-la en català.
Peter Bagge
Quina pel·lícula més divertitda que s'ha marcat el per mi desconegut director Jon Favreau. Sí, divertida és la paraula exacta doncs tant la realització com el guió estan enfocats cap a aquest aspecte gens menyspreable. També és cert que una pel·lícula que comença amb els acords del clàssic d'AC/DC "Back in black" em predisposa positivament. En tot cas, com que no conec el personatge original dels còmics (gairebé no n'he llegit res) no puc dir si ha estat una bona adaptació o no. I francament, m'és igual. 
John Porcellino
Christophe Blain
Etienne Davodeau
Lucie Durbiano
Doncs això... Entre neta de Franco i "mira per on qui balla" deixa'ls que facen 
Joe Matt
Què bo és quan vas a veure una pel·lícula de la qual no esperes res i et trobes amb una xicoteta joia. Tenir un amic amb bon olfacte cinèfil (IMDB amb cames) sempre ajuda, és clar. Ei, tampoc és que haja d'aportar res al gènere però està molt ben feta, amb una realització excel·lent i amb unes actuacions més que notables (apreciades en versió original, com ha de ser). Per passar una bona estona en tensió i patint amb trames policíaques em pense que no podíem haver triat res millor. Per cert, la comparació amb "Eastern Promises" és inevitable, i he de dir que en alguns sentits "We own the night" és superior. Per exemple, les escenes d'acció (espectaculars). La única pega és el títol que li han cascat, que la fa semblar una mena de remake de "Studio 54"...
Jodoroskwy, Das Pastoras
Orn. Història Universal #2 L'Illa Formiga
