Avui en Pep Guardiola ha dit que Eto'o es queda al Barça. Ho ha dit en roda de premsa, només arribar, abans que ningú li preguntés res. Però aquelles paraules dites en català no quadraven amb els canons d'emissió dels mitjans de comunicació espanyols, les declaracions poden ser en qualsevol idioma excepte en català. Per tant la realitat s'havia de falsejar perquè quadrés amb la imatge que s'ha de donar als espanyols de Catalunya. No havien passat ni 5 segons que Guardiola havia acabat de dir-ho i el periodista d'un mitjà espanyol (un noi català) li ha "demanat" que ho digués en castellà. I ja està, els mitjans espanyols han emès una realitat falsejada. Però el més fort no és això, ja que estem tant acostumats a aquesta falsificació diària de la realitat que ho trobem normal. El més fort és que a les webs d'El Periódico (en versió catalana), La Vanguardia i Sport estan penjades les paraules de Guardiola en .... castellà!! Aquesta és una pràctica habitual a les rodes de premsa i crec que els mitjans de comunicació que la duen a terme se l'haurien de replantejar. Bàsicament per honestedat periodística.
He escrit la paraula "demanat" entre cometes perquè tots sabem que si en Guardiola s'hi hagués negat patiria una campanya en contra per part dels mitjans espanyols. Per tant, com que en Guardiola es trobava entre l'espasa i la paret, considero que utilitzar la paraula "demanat" a seques seria poc ajustat a la realitat. En cap cas he volgut dir que el periodista s'hagi expressat amb males paraules.
Perquè en Laporta ha comès molts errors, però també ha tingut molts encerts. Perquè dissabte va derrotar la moció de censura. El resultat va ser bastant just, però les regles estan escrites i són per complir-les. I perquè tot plegat fa molt pudor. Si en Laporta fos un altre estic convençut que els mitjans de comunicació haguéssin acceptat els resultats de la moció i no s'haurien passat tants dies pressionant per a que en Laporta dimiteixi. El volen fotre fora, però a qui volen posar? En Sandro, m'estaria bé. Però realment és per posar en Sandro? Tant li fa, a en Laporta li queden dos anys de mandat i es mereix esgotar-los.
Sembla que Espanya guanyarà l'Eurocopa. Tan si és així com si no, el mal ja està fet. A la platja del Garraf hi havia un noi amb un banyador on s'hi podia llegir "ESPAÑA", uns altres jugaven amb unes pales amb el toro i la rojigualda, al tren samarretes d'Espanya, ... Coleguisme i cofoisme. Es retroben pels carrers. Ahir al Condis de vora casa dos dependents duien la bandera espanyola enganxada al braç, i ara han sonat petards i clàxons. Se senten contents, segurs, retrobats i surten. Deuen tenir la mateixa sensació que teníem nosaltres a la manifestació pel Dret a decidir. Realment la comunitat espanyola és molt nombrosa a Catalunya. En aquests moments de bany d'espanyolitat on en Xavi i el Puyol estan fruint efervescentment (si com les pastilles) de ser espanyols, tal com ho va fer en Pau Gasol, voldria donar les gràcies a les persones amb memòria i dignitat. I no trobo millor imatge en el món del futbol que la de l'Oleguer. Moltes gràcies Oleguer per no vendre't, per no ser un botifler (paraula en desús justament quan més es pot utilitzar) i per ser fidel a la teva gent. Dic gràcies Oleguer, però podria dir gràcies Ivan Tibau perquè el que estic dient és gràcies a tots aquells que es mantenen de peu tot i que sigui anar contracorrent. Som més dels que sembla aquests dies.
Entro a Barcelona per la Diagonal i hi ha un grup de joves en una vorera fent voleiar banderes espanyoles. Alguns cotxes toquen el clàxon. Hora i pico més tard, ja a casa, sento com els veïns celebren gols, suposo que d'Espanya perquè no estic veient el partit. És ben trist com n'és de desmemoriada la gent, com ignora el que està defensant quan anima la selecció espanyola. Suposo que cada dia ens suïcidem una mica més com a país i pixem més a gust sobre el record dels nostres avantpassats. En Franco avui seria una miqueta més feliç i tots els que li segueixen la feina ho estan celebrant.
CAP Chafarinas, 9:45 del matí. Em fan una prova a l'oïda. La infermera em diu que m'haig d'esperar a que arribi el doctor per avaluar els resultats, entra a les 10:30. Tinc una mitja horeta d'espera i decideixo anar a donar una volta pels voltants, potser a prendre un cafè. Fa sol i convida a passejar. Camino i observo. L'únic bar que se salva és un que hi ha prop del mercat de la Guineueta, la resta són decadents. Són els típics bars que no han evolucionat des de fa vint anys. En un d'ells, a través d'un tel d'aire grisós, s'hi veuen tres homes a la barra, asseguts al tamboret i amb la mirada clavada a l'infinit. El bar es diu "Futuro". Decideixo seure en un banc de davant l'ambulatori a llegir. Un parell de pàgines després se m'asseu al costat una dona amb aspecte de viure al carrer. No va bruta, però té el cos ferit i la roba gastada. Deixa unes paraules a l'aire que no entenc i li demano què diu. Parla ràpid i amb paraules inacabades, em costa d'entendre-la. Comença en castellà, però com que jo responc en català ella es passa al català. Em costa d'entendre-la, i diu que no sap en quin barri es troba. Té els peus embenats, per tan dedueixo que ha rebut atenció sanitària, i diu que és molt miop i no veu res. Li dic que vagi a l'ambulatori per si li poden aconseguir unes ulleres. Deixa anar un parell de paraules que no entenc i marxa. Ja són gairebé dos quarts d'onze i entro a l'ambulatori. Arribo a la porta de la consulta i el metge encara no ha arribat. A tres quarts es presenta i soc el primer en entrar. És foraster i no m'enten en català, ell no m'ho diu, però ho noto. Sentència que no estic malament. Segons de silenci. Li comento que aquesta és la segona vegada que vinc perquè la primera vegada no em van voler per l'audiometria. Explico que des de fa quatre anys em troben una pèrdua d'aguts a la revisió de la feina i que he vingut perquè em féssin l'audiometria amb una bona màquina. Que estaria bé que es mirés els resultats d'altres proves per veure l'evolució. S'ho mira durant deu segons i em diu que estic bé i que vigili amb els sorolls, que són dolents. Em dóna hora per l'any que ve. Sensació de pèrdua de temps. Me'n vaig pensant que segurament hauré d'anar a algun altre metge que em faci un diagnòstic més acurat o que com a mínim em faci alguna pregunta per veure les causes de la pèrdua auditiva. Em ve al cap la dona miop. Tanta infraestructura sanitària i aquella dona sense ulleres. Em sembla que la sanitat pública hauria d'ampliar-se o reorientar-se. Gent miop sense ulleres, persones gastant els segons en un bar per no arribar enlloc i usuaris insatisfets. La societat és malalta i ningú se n'ocupa.
Fa quatre dies que he començat a llegir Incerta Glòria, de Joan Sales. És un llibre que atrapa. És a la vegada cru i sensible, i a més serveix per adonar-se de com ha canviat la societat catalana en 70 anys. A continuació us copio la Confessió de l'autor que fa de pròleg del llibre. Poques i sabies paraules.
"The uncertain glory of an april day... Tot devot de Shakespeare coneix aquestes paraules —i si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d’altra manera.
Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d’un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d’incerta glòria—, un dia d’abril...
Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor —i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.
La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquests moments en algun dels seus personatges. ¿Amb quin resultat? No sóc pas jo qui ho ha de dir.
Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat. En altre temps hi havia més devoció a sant Dimas i a santa Maria Magdalena; és que no corria tanta pedanteria com ara i la gent no tractava de dissimular amb tesis, missatges ni teories abstractes el fons apassionat que tots portem a dintre.
Som pecadors amb una gran set de glòria. I és que la glòria és el nostre fi."
Si m'arrbes a agradar tant com Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, ja estaria satisfet. Enganxar dos bons llibres seguits és un luxe!!
Els ministres de treball de la Unió Europea han acordat ampliar la jornada laboral màxima a 60 hores setmanals. Ens hem de començar a preocupar pels empresaris? Es quedaran sense vida personal? O potser ens hauríem de preocupar pels assalariats? Ja fa temps que els drets laborals van a la baixa entre la indiferència de la població. La consciència calla mentre la raó ens recorda "a mi no m'afecta". Una reflexió covarda i poc realista perquè tots estem exposats a un canvi de feina o a una reestructuració. A l'Avui expliquen que per poder-se aplicar serà necessari el consentiment del treballador i que "aquest consentiment del treballador a l'empresari s'haurà d'acordar per escrit i de forma voluntària, sense forçar l'assalariat a firmar-lo amenaçant-lo amb l'acomiadament, assenyala la presidència eslovena". Bé, no fa falta ser gaire despert per intuir que el consentiment del treballador s'aconsegueix amb amenaces d'acomiadament verbals i subtils que mai es podran provar. Si la UE havia de ser exemplar en la construcció d'una societat millor ahir van fer un canvi de rumb evident. Però pel que llegeixo a La Vanguardia la norma ha de passar en segona lectura pel Parlament, dedueixo que s'esta tramitant pel sistema de codecisió, i per tant encara pot ser modificada o tombada. Ara tot està en mans del Parlament Europeu. Hi ha esperança.
Me n'acabo d'adonar i és una gran notícia que s'ha d'esbombar entre tots els usuaris!! El Facebook ja és en català!! Felicitats a tots els traductors que han ajudat a aconseguir-ho!!
Acabo de passar per davant de la Sagrada Família de Barcelona i he parat el cotxe un moment a veure els dos nois que s'hi han penjat per reclamar la llibertat d'en Franki. A la cantonada hi ha els Mossos d'Esquadra fent guàrdia i davant de la façana s'ha concentrat un grup de gent, unes 20 o 30 persones, per donar suport els qui passen la nit a les alçades. Des de baix he vist una estelada lligada a una mena de cub que forma part de la grua, suposo que els nois són allà. Ànims!! No sé si aconseguireu que en Franki surti en llibertat, però avui heu aconseguit que el seu cas torni a sortir als mitjans de comunicació. És trist que els mateixos mitjans que pressionen els polítics i ens adoctrinen quan la injustícia és produeix fora dels Països Catalans ara es limitin a fer breus d'en Franki. I de fet, crec que tots tenim clar que no només es tracta de la llibertat d'en Franki sino de coartar la immunitat amb que les instàncies espanyoles ataquen als catalans.
Imatge: Diego Ibarra a www.avui.cat
Afegitó: A La Nit al Dia acaben de fer una connexió en directe amb el Centre Artesà Tradicionarius i mentre es veia un grup de música tocant en directe ha aparegut una pancarta demanant la llibertat d'en Franki. Quan la periodista de cultura ha acabat la seva intervenció, la Mònica Terribas li ha preguntat el per què de la protesta dels nois de la pancarta i la noia ha explicat breument el cas d'en Franki. Bona reacció de la Mònica que ha agafat la notícia al vol i no s'ha limitat a esquivar-la. Realment ha actuat com una bona periodista i no s'ha arronsat, justament ara que al PSCE demanen el seu cap. Per altra banda també he penjat la imatge de la protesta que he trobat a partir del bloc del Jordi Salvia. Si podeu llegiu-hi l'entrada "Carta oberta a en Franki de Terrassa".
Me assabentat de la detenció quan tornava de la feina escoltant el programa de ràdio d'en Barril. Fins i tot ell estava indignat. I després dirant que estem en un Estat de Dret. És molt greu que et tanquin a la presó no perquè s'hagi provat que has fet un delicte sinó perquè el jutge creu que el podries haver fet. No hi ha proves i els testimonis que l'apuntaven s'han desdit de l'acusació. Fa vergonya que passin aquestes coses i els polítics no surtin davant dels ajuntaments a defensar els drets dels seus conciutadans.
NOTA DE PRENSA Los castings empezarán el próximo 5 de mayo en el Teatre Poliorama
TRICICLE busca al Rey Arturo y a sus caballeros para el musical “MONTY PYTHON’S SPAMALOT”
Os informamos que ya está abierta la inscripción para las audiciones de “Monty Python’s SPAMALOT”, el musical más divertido y loco de todos los tiempos, más o menos inspirado en la película de Los caballeros de la mesa cuadrada, que llega al Teatre Victòria de Barcelona bajo la dirección de Tricicle y de la mano de Filmax Stage, responsable también del espectáculo musical de más éxito de la pasada temporada en Barcelona: Grease, el musical de tu vida.
Los castings para seleccionar a los intérpretes del espectáculo “Monty Python’s SPAMALOT” se realizarán en el Teatro Poliorama (Rambla dels estudis, 115) a partir del 5 de mayo. Las audiciones para cubrir los diferentes papeles del reparto se inician con todas las plazas vacantes y se seleccionarán a cantantes, actores y bailarines de ambos sexos y con edades comprendidas entre los 18 y 60 años.
SPAMALOT es un musical inspirado en la mítica película de los Monty Python Los Caballeros de la Mesa Cuadrada y readaptado por John Du Prez y el componente de los Monty Python, Eric Idle. La obra se ambienta en la Edad Media y cuenta la historia de la búsqueda del Santo Grial por parte del Rey Arturo y sus fieles caballeros (Sir Robin, Sir Lancelot, Sir Galahad...).
Además de Tricicle, que dirige por primera vez un espectáculo en el que no actúan los tres cómicos, “Monty Python’s SPAMALOT” contará con Francesc Abós en la dirección de coreografía y Jordi Cubino en la dirección musical.
El estreno en España, que tendrá lugar el próximo 9 de septiembre, significa la primera vez que “Monty Python’s SPAMALOT” se representa en un país no anglosajón, tras los montajes de Broadway, Sydney y Las Vegas (mejor espectáculo del año 2007). Desde su estreno en Nueva York en marzo de 2005, SPAMALOT ha recibido diversos reconocimientos, entre ellos, tres premios Tony y un Grammy a la mejor banda sonora, que incluye, como tema central, el ya mítico Always look on the bright side of life de la BSO de La Vida de Brian.
Para más información, podéis consultar la web www.spamalotelmusical.com
Si et dirigeixes a la web tot està en castellà. Si finalment l'obra no té versió en català el Tricicle em decepcionarà.
Barcelona té problemes d’abastament d’aigua. La sequera, l’augment de la població i el mal govern ens han portat a aquesta situació. Ara volen portar aigua de l’Ebre i cada vegada em creix més la sensació que Barcelona s’ha tornat el forat negre de Catalunya.
Algun polític s’ha plantejat que el problema potser no és que plogui menys del necessari sinó que hi ha massa gent a Barcelona? Si la població ha augmentat en un milió de persones els últims anys és evident que es necessiten més recursos, però fa falta que tothom visqui a Barcelona?
No és que demani que fagin fora la gent (això ja ho fan amb el preu de l’habitatge), al que em refereixo és que fan falta polítiques per equilibrar el territori. Recordo que a secundària ens parlaven de la Catalunya ciutat que projectava la Mancomunitat. Era el somni d’un país equilibrat on Barcelona no era un monstre. Bé, doncs si els nostres polítics no tenen imaginació que pleguin, però que afrontin els problemes mirant al futur, ja fa massa temps que vivim a cop de pedaç. Si la gent viu a Barcelona és perquè hi troba feina i hi veu un futur. S’haurien de fer polítiques perquè la gent pogués viure arreu de Catalunya sense la necessitat de baixar-pujar a Barcelona a treballar. En poques paraules: s’hauria de descentralitzar el país. Crec que amb un territori més equilibrat tots hi sortiríem guanyant.
Mentrestant s’han de prendre decisions i crec que el transvasament no és una bona opció. Abans s’haurien d’aplicar restriccions. I, mira per on, ho dic jo que visc a Barcelona des que hi vaig néixer.
Una persona exemplar. Va tenir la sort de viure la Catalunya catalana i la mala sort de veure com s'anava difuminant. Això si, mai es va rendir i va treballar incansablement pel país. Exemplar. Espero que els que quedem estiguem a l'alçada (dins les nostres possibilitats, clar). Deixo l'enllaç de Josep Benet a la Viquipèdia.
Avui en Pep Guardiola ha dit que Eto'o es queda al Barça. Ho ha dit en roda de premsa, només arribar, abans que ningú li preguntés res. Però aquelles paraules dites en català no quadraven amb els canons d'emissió dels mitjans de comunicació espanyols, les declaracions poden ser en qualsevol idioma excepte en català. Per tant la realitat s'havia de falsejar perquè quadrés amb la imatge que s'ha de donar als espanyols de Catalunya. No havien passat ni 5 segons que Guardiola havia acabat de dir-ho i el periodista d'un mitjà espanyol (un noi català) li ha "demanat" que ho digués en castellà. 
Sembla que Espanya guanyarà l'Eurocopa. Tan si és així com si no, el mal ja està fet. A la platja del Garraf hi havia un noi amb un banyador on s'hi podia llegir "ESPAÑA", uns altres jugaven amb unes pales amb el toro i la rojigualda, al tren samarretes d'Espanya, ... Coleguisme i cofoisme. Es retroben pels carrers. Ahir al Condis de vora casa dos dependents duien la bandera espanyola enganxada al braç, i ara han sonat petards i clàxons. Se senten contents, segurs, retrobats i surten. Deuen tenir la mateixa sensació que teníem nosaltres a la manifestació pel Dret a decidir. Realment la comunitat espanyola és molt nombrosa a Catalunya. En aquests moments de bany d'espanyolitat on en Xavi i el Puyol estan fruint efervescentment (si com les pastilles) de ser espanyols, tal com ho va fer en Pau Gasol, voldria donar les gràcies a les persones amb memòria i dignitat. I no trobo millor imatge en el món del futbol que la de l'Oleguer. Moltes gràcies Oleguer per no vendre't, per no ser un botifler (paraula en desús justament quan més es pot utilitzar) i per ser fidel a la teva gent. Dic gràcies Oleguer, però podria dir gràcies Ivan Tibau perquè el que estic dient és gràcies a tots aquells que es mantenen de peu tot i que sigui anar contracorrent.
Entro a Barcelona per la Diagonal i hi ha un grup de joves en una vorera fent voleiar banderes espanyoles. Alguns cotxes toquen el clàxon. 
Fa quatre dies que he començat a llegir Incerta Glòria, de Joan Sales. 
Els ministres de treball de la Unió Europea han acordat ampliar la jornada laboral màxima a 60 hores setmanals. Ens hem de començar a preocupar pels empresaris? Es quedaran sense vida personal? O potser ens hauríem de preocupar pels assalariats? Ja fa temps que els drets laborals van a la baixa entre la indiferència de la població. La consciència calla mentre la raó ens recorda "a mi no m'afecta". Una reflexió covarda i poc realista perquè tots estem exposats a un canvi de feina o a una reestructuració.
Me n'acabo d'adonar i és una gran notícia que s'ha d'esbombar entre tots els usuaris!!
Ànims noi!! 
Me assabentat de la detenció quan tornava de la feina escoltant el programa de ràdio d'en Barril. Fins i tot ell estava indignat.
Una persona exemplar. Va tenir la sort de viure la Catalunya catalana i la mala sort de veure com s'anava difuminant. Això si, mai es va rendir i va treballar incansablement pel país. Exemplar.
