NOTA DE PRENSA Los castings empezarán el próximo 5 de mayo en el Teatre Poliorama
TRICICLE busca al Rey Arturo y a sus caballeros para el musical “MONTY PYTHON’S SPAMALOT”
Os informamos que ya está abierta la inscripción para las audiciones de “Monty Python’s SPAMALOT”, el musical más divertido y loco de todos los tiempos, más o menos inspirado en la película de Los caballeros de la mesa cuadrada, que llega al Teatre Victòria de Barcelona bajo la dirección de Tricicle y de la mano de Filmax Stage, responsable también del espectáculo musical de más éxito de la pasada temporada en Barcelona: Grease, el musical de tu vida.
Los castings para seleccionar a los intérpretes del espectáculo “Monty Python’s SPAMALOT” se realizarán en el Teatro Poliorama (Rambla dels estudis, 115) a partir del 5 de mayo. Las audiciones para cubrir los diferentes papeles del reparto se inician con todas las plazas vacantes y se seleccionarán a cantantes, actores y bailarines de ambos sexos y con edades comprendidas entre los 18 y 60 años.
SPAMALOT es un musical inspirado en la mítica película de los Monty Python Los Caballeros de la Mesa Cuadrada y readaptado por John Du Prez y el componente de los Monty Python, Eric Idle. La obra se ambienta en la Edad Media y cuenta la historia de la búsqueda del Santo Grial por parte del Rey Arturo y sus fieles caballeros (Sir Robin, Sir Lancelot, Sir Galahad...).
Además de Tricicle, que dirige por primera vez un espectáculo en el que no actúan los tres cómicos, “Monty Python’s SPAMALOT” contará con Francesc Abós en la dirección de coreografía y Jordi Cubino en la dirección musical.
El estreno en España, que tendrá lugar el próximo 9 de septiembre, significa la primera vez que “Monty Python’s SPAMALOT” se representa en un país no anglosajón, tras los montajes de Broadway, Sydney y Las Vegas (mejor espectáculo del año 2007). Desde su estreno en Nueva York en marzo de 2005, SPAMALOT ha recibido diversos reconocimientos, entre ellos, tres premios Tony y un Grammy a la mejor banda sonora, que incluye, como tema central, el ya mítico Always look on the bright side of life de la BSO de La Vida de Brian.
Para más información, podéis consultar la web www.spamalotelmusical.com
Si et dirigeixes a la web tot està en castellà. Si finalment l'obra no té versió en català el Tricicle em decepcionarà.
Barcelona té problemes d’abastament d’aigua. La sequera, l’augment de la població i el mal govern ens han portat a aquesta situació. Ara volen portar aigua de l’Ebre i cada vegada em creix més la sensació que Barcelona s’ha tornat el forat negre de Catalunya.
Algun polític s’ha plantejat que el problema potser no és que plogui menys del necessari sinó que hi ha massa gent a Barcelona? Si la població ha augmentat en un milió de persones els últims anys és evident que es necessiten més recursos, però fa falta que tothom visqui a Barcelona?
No és que demani que fagin fora la gent (això ja ho fan amb el preu de l’habitatge), al que em refereixo és que fan falta polítiques per equilibrar el territori. Recordo que a secundària ens parlaven de la Catalunya ciutat que projectava la Mancomunitat. Era el somni d’un país equilibrat on Barcelona no era un monstre. Bé, doncs si els nostres polítics no tenen imaginació que pleguin, però que afrontin els problemes mirant al futur, ja fa massa temps que vivim a cop de pedaç. Si la gent viu a Barcelona és perquè hi troba feina i hi veu un futur. S’haurien de fer polítiques perquè la gent pogués viure arreu de Catalunya sense la necessitat de baixar-pujar a Barcelona a treballar. En poques paraules: s’hauria de descentralitzar el país. Crec que amb un territori més equilibrat tots hi sortiríem guanyant.
Mentrestant s’han de prendre decisions i crec que el transvasament no és una bona opció. Abans s’haurien d’aplicar restriccions. I, mira per on, ho dic jo que visc a Barcelona des que hi vaig néixer.
Una persona exemplar. Va tenir la sort de viure la Catalunya catalana i la mala sort de veure com s'anava difuminant. Això si, mai es va rendir i va treballar incansablement pel país. Exemplar. Espero que els que quedem estiguem a l'alçada (dins les nostres possibilitats, clar). Deixo l'enllaç de Josep Benet a la Viquipèdia.
Diuen que comença la Setmana Santa i jo no la veig per enlloc. De sempre he considerat que si aquesta setmana era santa tenia una raó bàsica: 9 dies seguits de festa. Doncs bé, com que les coses canvien i no sempre a millor haurem de trobar succedanis que disfrèssin els dies que ens ha tocat treballar. Doncs bé, faré tres recomanacions: - Veure aquesta nit per TV3 Bucarest, la memòria perduda. Un documental sobre en Jordi Solé Tura que ja vaig comentar uns quants posts enrrera i que recomano totalment. - Passar pel Mediamarkt i comprar el CD (+DVD) de Miguel Poveda Desglaç pel fantàstic preu de 5,9 euros. En Marcús va dir que li havia arribat al cor, no és l'únic a qui li ha passat. Jo fa temps que li vaig fer l'encàrrec a la senyora mula i només escoltar-lo em va agradar. En Poveda interpreta poetes de parla catalana amb el seu estil aflamencat i en surt una petita perla. Sobretot, la Cançó del bes sense port de Maria Mercè Marçal. Si voleu llegir la lletra, la vaig referenciar a Cançó del bes sense port. Des que el vaig escoltar sabia que me'l compraria, però esperava el dia adient. I ja que esteu al Mediamarkt també us recomano la pel·lículaFiccióde Cesc Gay. El ritme és lent però es respira intensitat. És una pel·lícula on les coses passen sense que les diguin, si només sentíssim el que es diu no entendríem res perquè l'acció creix a base de gestos i mirades. Totalment recomanable. I pel fantàstic preu de 6,9 euros. - Tercera i última recomanació. Si heu decidit entrar al món de la Televisió Digital Terrestre sense grans pretensions tingueu en compte el Siemes Gigaset M270 T Epg. És senzill, no té funcions interactives ni pot gravar, però funciona bé, pots veure les series en Versió Original Subtitulada (sempre que el canal les emeti amb aquesta possibiltat) i té els menús de configuració en català. Només el vaig saber trobar al PC Green per 48 euros. A la web em sembla que no hi surt, però a la botiga hi és. Té algunes errades com per exemple que la traducció dels menús no és perfecte o que només pots fer tres llistes de favorits, però té ràdio i és senzill d'utilitzar. Sobre els canals de TDT haig de dir que hi ha molta brossa. Destacaria el canal de música 105tv i el servei de subtitulat de TV3 on fins i tot pots veure les entrevistes de la Terribas a La nit al dia en VOS al català. L'altre dia estava entrevistant a un home i podies sentir-lo a ell en anglès, a ella en català i t'ho subtitulaven. Finalment adjunto la Cançó del bes sense port del disc Desglaç perquè aneu fent salibera. Gran, molt gran.
Imatge: www.icatfm.cat
Les veus del Pamano. Pàgines 196, 197 i 198. Jo no he patit una situació com aquesta, però he sentit el que transmeten les paraules allà escrites. Va ser en veu de ma mare. Parlant fluix per si l'escoltaven, però amb força perquè jo ho sentís en tota la seva contundència. Ja estàvem en temps de democràcia, però encara es parlava en veu baixa. En recordo la sensació, com la deuen recordar tantes persones que ho han sentit a través de la veu d'algun altre ésser estimat. És la impotència de fer justícia des de dins, des de la dignitat, sabent que mai es podrà fer prou justícia, que mai es podrà fer justícia per fets que no tenen marxa enrera. I els malparits, que valdria més que no haguéssin nascut, moren al llit o viuen tranquil·lament sense donar comptes del que van fer. I el que és pitjor, el resultat de la seva feina avui dia ja es dona per bo. Ja no es vol canviar. El que està fet fet està i ho has d'acceptar. Va ser injust, però vès que hi vols fer. I amb aquestes generacions, mica en mica, tot s'apaga. És un plaer quan la ficció és tant real. Ets molt gran Jaume. Només el teu art pot fer reviure sensacions amb aquesta intensitat. Segurament el millor escriptor que he llegit.
I és culpa d'ell que estigui despert a aquestes hores. M'han de caure els ulls perquè tanqui el llibre.
Crec que aquests són el motor de la vida: els plaers. Són efímers, però et donen la suficient llum per tirar endavant. Ho podem disfressar de professió, de relació sentimental o del que sigui, però no és més que això. Aquest dissabte amb vestit de diumenge m'ha proporcionat una petita sorpresa. He anat al parc que hi ha al Palau Robert de Barcelona a llegir una estoneta i a la porta m'he trobat el cartell de l'exposició dedicada a Manuel Vázquez Montalbán. Hi he entrat. Realment això de crear exposicions s'hauria de considerar un art a l'alçada del cinema. La primera sala no és res de l'altre món, més aviat tira enrera perquè és una simple relació biogràfica, però a partir de la segona ja és una altra cosa. Cançons embassades en pots de vidre, una cuina amb tots els seus estris, un saló on fer el puret després de dinar i el que m'ha atrapat més: un menjador amb la taula parada per un gran àpat. A cada plat una cita, cada tovalló un restaurant i a la paret un gran mirall on es reflexava el pensament d'en Montalbán. Realment genial. Fins i tot hi havia la xemeneia on el Carvalho cremava els llibres (algun dia ho provaré). És una exposició on l'ambientació et parla gairebé més que el text, has de ser-hi, ho sents i t'ho endús. M'hi hagués quedat. Després de llegir les frases de MVM (així ho escrivient a l'exposició, com si fos una destinació aeroportuària) sobre la poesia i l'art de la cuina t'agafen ganes de fer un bon àpat. I això he fet. He sortit a passejar mirant l'entorn com un poema dolç que se'n va i he comprat la matèria primera per fer una bona orada al forn ( cadascú dins les seves possibilitats).
Acabo d'arribar de veure Bucarest, la memoria perdida, la pel·lícula sobre en Jordi Solé Tura que ha fet el seu fill Albert. M'ha encantat. És un regal d'història i de vida. He descobert la figura d'en Jordi Solé Tura i dic descobert perquè només en sabia que és un dels redactors de la Constitució espanyola i que és-era un polític del PSC. Dels seus anys d'exili, del seu paper com a locutor de Ràdio Pirenaica i de la seva feina en la lluita clandestina contra Franco no en sabia res. Però de la pel·lícula no només n'he après això. A través de la vida d'en Solé Tura recuperem la història que no està als llibres de text: la de la lluita clandestina contra Franco, les pors, les detencions, els presos, els sacrificis de tanta gent que han quedat en l'anonimat. Sobretot això, es respira el record per aquells que van veure destrossades les seves vides en la lluita per la democràcia. Alhora es treuen a l'aire alguns draps bruts dels comunistes i es retrata (en el sentit que cadascú prefereixi) gent com en Fraga i en Carrillo a través de declaracions de testimonis i d'ells mateixos.
Repeteixo que és una pel·lícula molt personal, tant que entrem en la intimitat de la família i ens acosta a la malaltia de l'alzheimer que pateix en Solé Tura. Veiem com una persona que ha estat tant gran intelectualment es va diluint a través de la pèrdua de la memòria.
No vull estendrem però tampoc voldria deixar-me res.
El que no he entès és el per què la veu en off és en castellà quan la gran majoria de testimonis i la vida familiar és en català subtitulat. I una altra cosa que m'ha sobtat és que no se sentin (i em sembla que tampoc es diu que existien) emissions de Ràdio Pirenaica en català. Cada autor fa el que creu convenient amb la seva obra, però no entenc perquè no ha fet el producte directament en català quan les escenes de vida són en català i la majoria de testimonis també.
En resum, un regal d'història, tendresa i vida. I si hagués de triar una imatge em quedaria amb la d'en Solé Tura gronxant-se tranquilament a la cadira de casa seva. Preciosa.
Acabo de veure al TN Migdia de TV3 que s'han ventilat el tema dels 800 anys del naixement de Jaume I amb unes imatges explicades amb la veu del presentador en directe. Ni un minut. Si no tenien temps d'elaborar un vídeo ben fet podrien haver-ho previst i fer un vídeo de caire històric.
No sé de qui és la culpa, si dels que manen o dels periodistes que no donen la talla (amb excepcions evidentment), però els ciutadans en rebem els resultats i jo cada vegada em sento més allunyat d'aquests informatius.
P.D.: I al País Valencià hi ha gent que fa mans i mànigues per veure aquesta televisió. A TV3 hi ha una bona colla d'irresponsables.
Ja veus noi, el dia que fa 800 anys del teu naixement el país et recorda. A Perpinyà, València, Mallorca, Barcelona i a la resta de pobles i viles hi ha gent que et dedica el seu pensament. Com pots veure, el poble manté viu el país sense l'ajuda dels senyors. Ja fa anys que els poderosos del Regne es van vendre als castellans. Ara ja no som un poble lliure, ja que les lleis ens les imposen els forasters. A més, fa més de 50 anys que estan repoblant mica en mica les nostres terres per matar-nos d'asfíxia, fet que no han aconseguit gràcies a les bones persones que en arribar han volgut formar part del poble català. Ens fa falta un senyor com tu, que sàpiga liderar la nostra revolta. Per això avui llegim el "Llibre dels feits", per aprendre dels teus encerts i els teus errors.
E nos en aquel loch hon sencontraren trobam ·I· caualler, e dixemli: Con ha estat aço, ni que han feyt los nostres? E dix: El comte Dampuries els del Temple anaren ferir als de les tendes, e en ·G· de Muntcada e en·R· anaren ferir a l ma esquerra. E dixmen nos: E sabets nals? Och, que ·III· uegades han uençut los chrestians als sarrains: els sarrains als chrestians ·III· uegades. E puys dixemli: On son? E dix el: A aquesta serra. E encontram en ·G· de Mediona, que deyen que en tota Cathalunya nuyl hom no iun iunyia mils que el, e era bon caualler, e exias de la batayla, e exiali sanch per lo labi dessus de la boca: E dixemli: En ·G· de Mediona, con exits de la batayla? E dix el: Car fo ferit. E cuydam nos que fos ferit de colp mortal que tingues pel cors. E -106- dixem: E de que sots ferit?
El meu cosí va a un institut públic de Barcelona. A la seva classe hi ha quatre nens catalans i la resta són estrangers. És possible la integració en aquestes circumstàncies? Em sembla que estem vivint un procés on els catalans passem a ser la minoria i no ens estem adonant de la magnitud de tot plegat.
Escric aquest post quatre dies després d'arribar d'Euskadi, però és que el cap d'any no ajuda a seure i escriure. Han estat quatre dies molt especials, des de dijous fins diumenge, plens de mostres de simpatia dels bascos i, sobretot, amb la sensació que hi ha país. Els catalans que hi havia al País Basc parlaven català i això per un barceloní és molt especial. Per tot et trobaves catalans i senyeres estelades i realment feia il·lusió. Deien que érem uns sis mil, però a mi em semblava que n'hi havia més, molts més. A més, no tenies la sensació d'estar a Espanya. Als bars i les botigues senties parlar euskera, potser tant català com a Barcelona. Aquests dies he tingut la sensació que el carrer és basc, no com aquí que a la majoria dels bars et trobes més a prop d'Espanya que de Catalunya. La dona de la pensió on estàvem era tan independentista com nosaltres, al centre hi havia un munt de bars amb la carta també en basc i amb detalls nacionalistes. No em pararé a divagar en les raons perquè seria estendrem gratuïtament, només diré el que vaig viure. No feia falta anar a una "herricotaberna", en un munt de bars et trobaves cambrers bascos i la gent jove es trobava còmode en bars on hi havia cartells en euskera i a favor de la independència. Si et mires els resultats electorals, la majoria nacionalista basca és més petita que la catalana, però ells tenen el carrer i nosaltres no. En quantes discoteques de Catalunya posen música en català? I a Barcelona? A Bilbao vam poder anar a una on posaven música en basc i fins i tot en català.
El dia del partit vam anar als actes que es van organitzar. La manifestació va ser massiva i heterogènia. Hi havia gent, una minoria, que feia crits a favor d'Eta i confesso que això m'incomodava. Em feia pensar en si alguna de les persones que passejava pel carrer o que estaven a algun dels pisos que ens envoltaven havia perdut un amic, familiar o conegut assassinat per ETA. Realment m'incomodava. Un altra fet que no ajudava a que em sentis còmode eren les persones begudes. Jo no sento la necessitat d'anar borratxo a una manifestació o a un partit de futbol i, sincerament, tenir una persona desconeguda al costat que crida en estat etílic no és gaire còmode.
A banda d'aquests dos aspectes la resta va ser genial, la manifestació va ser festiva i l'ambient del camp immillorable. Vam cantar els Segadors i vam escoltar l'himne basc, vam animar Catalunya i vam cridar "independència". Tan els bascos com els catalans fèiem càntics en català i en basc, ells integrant-nos en els seus càntics i nosaltres en els nostres. Les aficions estàvem barrejades i no hi va haver cap problema. Per cert, que l'Oleguer pot estar ben content perquè es va cridar el seu nom bastantes vegades tot i no ser-hi.
A les hores prèvies al partit se'm van acostar diferents bascos per comentar que era igual qui guanyés, que si tal o si qual. Simplement se t'acostava la gent i et xerrava perquè sabia que eres dels seus, sabia que tu tampoc erets espanyol. L'ambient era molt festiu i de bon rotllo. Fins i tot, ja en el viatge de tronada, hi va haver una ovació pel noi de Vueling que va parlar en català per la megafonia.
En resum, aquests desplaçaments són un gran invent per pujar la moral del país, els que vam anar a Bilbao vam sentir que el país és viu i té moltes ganes de tirar endavant. L'any que ve hauriem d'anar a Escòcia!!
La contra me la vaig trobar la nit de cap d'any en una festa a Montjuïc on un noi d'El Carmel em va dir catalanuflo i em va assegurar que la República estava a favor de Hitler. Del cel a la terra en dia i mig.
P.D.: Aquesta entrada al bloc la voldria dedicar a en Jorquera, perquè hi era i ara passarà uns mesos ben difícils. I evidentment a l'Ivan Tibau pel seu compromís.
Matí assolellat que escalfa les restes de la festa. La taula és plena d'ampolles, plats, cacauets, gots, llaunes i cendrers. Tot s'ha escalfat per l'insistent presència d'un sol que feia dies que es volia deixar veure. El cap i l'estómac palpiten enfebrits de ressaca, calefacció i d'aquest sol que no sé que pinta en ple desembre plujós. Quan es reuneix molta gent en un pis no pots preveure els seus actes. Hi ha gots mig plens de cava, vi, cervesa, tequila o ves a saber que hi van posar, repartits per tota la sala: a la lleixa de la finestra, sobre el calefactor, a la tele, a la prestatgeria, enmig del campament dels clicks que va muntar la C., i això que encara no he revisat el lavabo!! L'avantatge de tot plegat es que amb les sobres del que va portar la gent hem engrandit l'escarransit lot de Nadal que dóna l'empresa. I tot al mòdic preu d'una profunda neteja del saló. Vaig a pagar.
Aquesta tarda ha parat de ploure a Barcelona i he aprofitat per anar a comprar al supermercat. Avui els colors tenen el tel cendrós que els fa característics de l'hivern i les superfícies respiren humitat. Els llums de Nadal no han fet parada en els carrers que he passat, però tot plegat m'enllaça amb la Cançó de Nadal de Sau. I ja em va bé tenir moments de calidesa hivernal perquè porto unes setmanes entre burocràcies, papers, funcionaris, enterats i suspicàcies. Això de mirar-se pis és realment una atabalamenta.
Una persona exemplar. Va tenir la sort de viure la Catalunya catalana i la mala sort de veure com s'anava difuminant. Això si, mai es va rendir i va treballar incansablement pel país. Exemplar.
Diuen que comença la Setmana Santa i jo no la veig per enlloc. De sempre he considerat que si aquesta setmana era santa tenia una raó bàsica: 9 dies seguits de festa. Doncs bé, com que les coses canvien i no sempre a millor haurem de trobar succedanis que disfrèssin els dies que ens ha tocat treballar. Doncs bé, faré tres recomanacions:
Les veus del Pamano. Pàgines 196, 197 i 198. Jo no he patit una situació com aquesta, però he sentit el que transmeten les paraules allà escrites. Va ser en veu de ma mare. Parlant fluix per si l'escoltaven, però amb força perquè jo ho sentís en tota la seva contundència. Ja estàvem en temps de democràcia, però encara es parlava en veu baixa. En recordo la sensació, com la deuen recordar tantes persones que ho han sentit a través de la veu d'algun altre ésser estimat. És la impotència de fer justícia des de dins, des de la dignitat, sabent que mai es podrà fer prou justícia, que mai es podrà fer justícia per fets que no tenen marxa enrera.
Els resultats electorals perfilen una Catalunya que es pot descriure amb moltes paraules, però crec que aquesta imatge ja la defineix prou bé.
Crec que aquests són el motor de la vida: els plaers. Són efímers, però et donen la suficient llum per tirar endavant. Ho podem disfressar de professió, de relació sentimental o del que sigui, però no és més que això. Aquest dissabte amb vestit de diumenge m'ha proporcionat una petita sorpresa. He anat al parc que hi ha al Palau Robert de Barcelona a llegir una estoneta i a la porta m'he trobat el cartell de l'exposició dedicada a Manuel Vázquez Montalbán. Hi he entrat.
Acabo d'arribar de veure 
Acabo de veure al TN Migdia de TV3 que s'han ventilat el tema dels 800 anys del naixement de Jaume I amb unes imatges explicades amb la veu del presentador en directe. Ni un minut. Si no tenien temps d'elaborar un vídeo ben fet podrien haver-ho previst i fer un vídeo de caire històric.
Ja veus noi, el dia que fa 800 anys del teu naixement el país et recorda. A Perpinyà, València, Mallorca, Barcelona i a la resta de pobles i viles hi ha gent que et dedica el seu pensament. Com pots veure, el poble manté viu el país sense l'ajuda dels senyors. Ja fa anys que els poderosos del Regne es van vendre als castellans. Ara ja no som un poble lliure, ja que les lleis ens les imposen els forasters. A més, fa més de 50 anys que estan repoblant mica en mica les nostres terres per matar-nos d'asfíxia, fet que no han aconseguit gràcies a les bones persones que en arribar han volgut formar part del poble català. Ens fa falta un senyor com tu, que sàpiga liderar la nostra revolta. Per això avui llegim el "Llibre dels feits", per aprendre dels teus encerts i els teus errors.
Escric aquest post quatre dies després d'arribar d'Euskadi, però és que el cap d'any no ajuda a seure i escriure. Han estat quatre dies molt especials, des de dijous fins diumenge, plens de mostres de simpatia dels bascos i, sobretot, amb la sensació que hi ha país. Els catalans que hi havia al País Basc parlaven català i això per un barceloní és molt especial. Per tot et trobaves catalans i senyeres estelades i realment feia il·lusió. Deien que érem uns sis mil, però a mi em semblava que n'hi havia més, molts més. A més, no tenies la sensació d'estar a Espanya. Als bars i les botigues senties parlar euskera, potser tant català com a Barcelona. Aquests dies he tingut la sensació que el carrer és basc, no com aquí que a la majoria dels bars et trobes més a prop d'Espanya que de Catalunya. La dona de la pensió on estàvem era tan independentista com nosaltres, al centre hi havia un munt de bars amb la carta també en basc i amb detalls nacionalistes. No em pararé a divagar en les raons perquè seria estendrem gratuïtament, només diré el que vaig viure. No feia falta anar a una "herricotaberna", en un munt de bars et trobaves cambrers bascos i la gent jove es trobava còmode en bars on hi havia cartells en euskera i a favor de la independència. Si et mires els resultats electorals, la majoria nacionalista basca és més petita que la catalana, però ells tenen el carrer i nosaltres no. En quantes discoteques de Catalunya posen música en català? I a Barcelona? A Bilbao vam poder anar a una on posaven música en basc i fins i tot en català.
