La basílica de Santa Maria del Mar plena de gent ha acomiadat a Xirinacs amb més de 10 minuts seguits d'aplaudiments. Més del que qualsevol polític actual podria somniar. Quan el fèretre ha sortit de l'església per la porta lateral, els aplaudiments de dins s'han enllaçat amb els de la gent que omplia el Fossar de les Moreres que ha començat a cridar "Independència". Els silencis, menyspreus i insults que ha patit Xirinacs durant aquests últims temps des dels altaveus del poder avui anaven nus mostrant la seva esterilitat i la seva olor a ranci. Gent de totes les edats i condicions han volgut acostar-se a dir el seu últim adéu a una de les persones més senceres que hem conegut en l'esfera pública de les darreres dècades. Persones que no mourien un dit per cap partit polític han aplaudit amb respecte i afecte Xirinacs. La bandera catalana, la de Sant Jordi i la de Santa Eulàlia han presidit el Fossar de les Moreres en l'adéu a una de les poques persones que actualment pot rebre un homenatge en aquest espai sagrat pels defensors de les llibertats de Catalunya. La pluja que ha acompanyat l'acte del Fossar no ha impedit que es formés una llarga cua per entrar al local del Memorial 1714 a veure el fèretre de Xirinacs. Una dona a la cua comentava "a veure si aquesta pluja fa créixer les llavors que avui s'han creat".
Aquest és un post d'urgència des de l'estranger. Sóc a Santander i m'he enterat de la mort de Xirinacs per una connexió no prevista a la xarxa. M'ha sobtat i dolgut. La seva ha estat una decissió difícil de pendre i complicada d'entendre, però crec que totalment respectable. Quan disposi de més temps reflexionaré sobre l'orígen i conseqüències d'aquest gest tan poc comú. De moment vull expressar la meva admiració per Xirinacs i la seva trajectòria. Dimarts per la tarda tornaré a Catalunya i per poc que pugui assistiré als seus funerals.
La ciutat de Londres té 8 milions i mig d'habitants. Si tot el principat anés a viure a Barcelona, aquesta encara no seria Londres. Demà me n'hi vaig. Molts dels objectes que hem estudiat a escola estan als museus d'aquesta capital: la pedra Rosetta, els marbres del Partenó, els Girasols de Van Gogh, mòmies egípcies, el Petó de Rodin, ... D'entre els edificis d'aquesta ciutat hi trobem micro climes d'història com el Palau de Westminster que va ser residència de la monarquia anglesa durant l'edat mitjana, acull un dels Parlaments més antics del món i en una de les seves sales es va jutjar William Wallace al 1305. A més, pels carrers, els bars, les botigues, per tots els espais de Londres hi ha el rastre que deixen els 8 milions i mig de persones que hi viuen. No tindré temps de veure-ho tot ja que la meva estada durarà una setmana. Si són molts o pocs dies això ho decideixen el temps i els diners de cadascú. En el meu cas crec que és el temps adequat contant que tinc l'allotjament gratuït i que el canvi de moneda al pound recorda el salt de la pesseta a l'euro.
Dimecres vaig agafar el tren que surt a les 7 del matí de l'estació de Passeig de Gràcia de Barcelona i es dirigeix a Lleida fent nombroses parades. Era un regional i per tant els seients del vagó eren durs. Havia de fer un trajecte de gairebé dues hores i mitja assegut en uns seients que podrien ser els dels metro de Barcelona. Paciència, que pitjor ho tenien els que havien d'anar fins a final de trajecte. En el vagó en que viatjava vora tres quartes parts de la gent era forastera. L'home del meu costat, d'origen llatinoamericà, em preguntà si el tren parava a Sitges. No acostumo a fer aquest trajecte i a més a l'estació no els quedaven horaris d'aquest recorregut. La noia de la meva dreta em confirmà que parava a Sitges. Traspàs d'informació de dreta a esquerra. Problema resolt. Entre les parades de Gavà i Sitges el vagó va perdre el 70 % dels viatgers. Suposo que era gent que anava a treballar o a la platja. Durant la resta del trajecte els catalans ja vam ser majoria, només quedaven uns quatre o cinc forasters que deurien anar a treballar a les terres de Lleida. A Vilanova va entrar un grup de jubilats que passaria a ser la banda sonora durant la resta del viatge. Xerraven animadament. Transmetien més vida aquest grup que tota la resta de gent jove que viatjava al tren. Curiós. Una dona gran em preguntà si el vagó en el que estàvem parava a Montblanc, que n'hi havia uns que feien un trajecte i els altres un altre. A mi ningú m'havia dit res d'això. Després d'una petita enquesta vam saber que per casualitat estàvem en els vagons correctes. Durant la resta del viatge es va mantenir la constant de gent que preguntava sobre el trajecte del tren. "Que para a tal lloc? Aquest és el tren de Lleida?" Si tanta gent anava perduda senyal que alguna cosa fallava.
El diari 20 minutos d'ahir dilluns 16 de juliol portava una entrevista a la Ministra d'Educació, Mercedes Cabrera, que és tota una lliçó de periodisme. La firma el gran Juan Carlos Escudier, una persona capaç de fer les següents preguntes:
¿Los partidos nacionalistas utilizan la educación con fines políticos?
¿Dentro de 20 años los niños catalanes hablarán perfectamente español?
Explíquenos. ¿Se van a respetar en Cataluña las tres horas de enseñanza mínima del español, o no?
Esta educación a la carta por autonomías, ¿no es puro provincianismo?
Andana de l'estació Arc del Triomf direcció Hospital de Bellvitge (Línia 1). En el panell d'informació del centre de l'andana hi ha dos cartells on es pot llegir "No te dejes engañar habla castellano saldras ganando" (veure fotografia). Primerament he pensat que els hauria posat un usuari i he mirat de treure'ls, però analitzant la manera d'accedir als cartells m'he adonat que és impossible posar un paper sense tenir la clau del panell. Les vores del vidre estan ajustades de tal manera al marc que és impossible passar-hi un paper. Per un costat el marc cau sobre el vidre i per l'altre el vidre té un vèrtex que fa impossible passar-hi res i encara més col·locar un paper tan separat del vèrtex del vidre com és el cas. Si haguéssim de buscar un culpable hem de tenir en compte que per obrir el panell s'ha de fer servir una clau Allen bastant grossa i, sincerament, no crec que els panells del metro estiguin dissenyats perquè els obri qualsevol usuari que sàpiga anar a una ferreteria. Per tan, dedueixo que ha d'haver estat alguna persona amb accés a la clau del panell (que suposo que deu ser la mateixa a tots els panells de la xarxa de metro). Un treballador? Un ex-treballador? Una persona amb accés a aquest tipus de claus? Doncs bé, tenint en compte que: 1) Quan els treballadors del metro han de posar un cartell a mà gairebé sempre el posen únicament en castellà. He dit "gairebé" perquè recordo d'algun cop haver-lo llegit bilingüe. 2) Quan el conductor del metro es dirigeix als passatgers ho fa únicament en castellà (no m'atreveixo a contemplar l'excepció).
Dit això, no descarto que hagi estat un treballador de TMB. Tampoc és que vulgui dir que la majoria de treballadors de TMB estan en contra del català, que no ho crec, però la meva experiència com a usuari és molt poc satisfactòria amb el respecte al català que tenen els treballadors a l'hora de dirigir-se als clients. És la imatge que s'estan guanyant a pols i encara més quan et trobes que s'està utilitzant un panell del metro de Barcelona per fer propaganda política en contra del català.
Passant pel carrer Perill del barri de Gràcia m'he trobat amb aquest cartell. La casa sembla que estigui en runes, però resulta que té un ús. No sé quin és l'estat financer de la Comissió de Festes del Carrer Llibertat, però em sembla que no els aniria malament una subvenció. A la segona fotografia es pot veure una mica l'interior de la casa. (La segona fotografia és vertical, però no sé perquè a l'obrir-la al bloc es mostra horitzontal).
Passejant per internet he trobat aquesta web on informen d'un estudisobre la banda ampla d'internet a Amèrica. El treball compara les connexions a internet de banda ampla de diferents estats, entre ells l'espanyol. La gràfica mostra la posició d'Espanya en la velocitat mitja d'ampla de banda, heu vist Japó? Corea del Sud? Finlàndia? ... Felicito a les operadores que treballen a l'Estat espanyol, és un plaer comptar amb elles.
La gràfica que he penjat no forma part de l'estudi. L'ha fet la web en qüestió amb dades de l'estudi.
Estic llegint Memòries d'un espectador, de Carles Sentís, editat per La Campana, i m'ha sorprès un comentari que fa Sentís. Comença a la pàgina 69 i diu "Els periodistes estaven aplegats en dues associacions: una de molt antiga, amb redactors més aviat de tendència lerrouxista, pertanyents al diari El Diluvio, i una altra exclusivament per a periodistes de premsa escrita en català. Les relacions entre totes dues associacions eren bastant bones. La catalana estava presidida pel periodista polític de la Lliga Joan Costa i Deu. No hi havia gaire relació entre intel·lectuals catalans i castellans. Però, a banda de la manca de tracte personal, molta gent de l'Ateneu sí que teníem una curiositat personal: llegíem els diaris de Madrid, i seguíem Unamuno, Ortega y Gaset, Marañon, Valle-Inclán, ... No coneixíem pas més la cultura castellana que la francesa, però no estàvem tancats a Catalunya".
He reproduït tot aquest text per situar de què estava parlant Sentís, però el que m'ha xocat és la ultima frase "No coneixíem pas més la cultura castellana que la francesa, però no estàvem tancats a Catalunya". Avui dia, si més no, aquesta afirmació xoca.
És estiu i les nits són caloroses, les terrasses són plenes i els viatges són a punt d'iniciar-se. Tot això és veritat, però la certesa confusa que aquest estiu serà especial ja fa tants dies que ha xopat la terra que no en queda ni la humitat. Reposa en l'estrat llunyà de l'adolescència, al mateix lloc dels amors platònics i la calorosa fresca de les nits de xibeca i estels. És trist veure com la racionalitat ha calat el cos. Si no fos perquè sabem que en l'instant més vulgar, d'entre els instants vulgars que ens esperen, hi haurà la variació més petita i imperceptible que ens farà somriure, dubtaríem.
Finalment el Barça ha fitxat Thierry Henry. No hi ha cap mena de dubte que es tracta d'un gran jugador, d'aquells que a més de tocar bé la pilota són senyors. El club pagarà a l'Arsenal 24 milions d'euros pel jugador. Si les coses haguessin anat tal com estaven previstes Henry hagués vingut al Barça la temporada passada, però el jugador a última hora se'n va desdir. La raó exacta no la sabem, però va semblar que es quedava perquè es trobava bé al club i no el volia deixar després d'haver perdut la Champions. Va ser una mica una criaturada, ja que si hagués estat per amor a l'Arsenal i la seva afició aquest any tampoc hagués vingut. I la meva pregunta és quin és el preu que haurà de pagar el Barça per aquesta pataleta? Si no vaig errat, l'any passat Henry tenia la carta de llibertat i aquest any s'haurà de pagar a l'Arsenal 24 milions d'euros. Desconec si la fitxa del jugador és més baixa o si hi ha algun mecanisme per compensar aquesta quantitat, per tant em quedo amb el dubte. De tota manera em dóna la sensació que la caixa del Barça n'ha sortit ressentida.
Imatge: www.elmundodeportivo.es (per si no quedava clar)
Aquest Sant Joan ha estat un gran encert. He anat fora de Barcelona, més concretament a Arenys de Mar, i he tornat a viure una revetlla de veritat. Ni aglomeracions, ni discoteques, ni platges plenes de gent tirant petards sense fer servir el cervell, ni finals de ball a les 3 de la matinada. Orquestres al costat de la platja, una gran foguera (encesa amb la flama del Canigó), petards sense parar però a distància de la gent i bon rotllo sense mascles aparentant que volen matar la resta de l'espècie. La musica va anar a càrrec de Kumbes del mambo i després els van seguir la Tràfic. Dos plats segurs. Uns més conyons i els altres més clàssics, però tots dos amb cançons de ballaruca reunint una bona combinació de clàssics forasters i catalans. Van tocar l'Empordà, el Boig per tu, la de Qualsevol nit pot sortir el sol, ... i la gent se les sabia i les cantava. El més semblant a un país normal amb clàssics propis. Si teniu la possibilitat de veure aquestes orquestres no us les perdeu perquè us ho passareu molt bé, sobretot els Kumbes del mambo que són molt conyons amb les seves versions. Després, música electrònica a la platja i bany final seguit d'esmorzar. Una bona revetlla.
Què fer quan tens uns paletes sis dies a la setmana de 9 a 14 i de 15 a 18 torturant-te amb el soroll de les màquines de foradar, tallar, destrossar i alguna més que em dec deixar? I si els tens a poc més de 10 metres de les finestres que has d'obrir perquè corri l'aire al pis? Després de tota una setmana de sentir-los amb la paciència a flor de pell, avui ja em comença a fer mal l'estómac de tant tragar-me les males paraules que m'inspiren. Déu meu que és dissabte!! I la cosa sembla que durarà tot l'estiu!! És insuportable.
La basílica de Santa Maria del Mar plena de gent ha acomiadat a Xirinacs amb més de 10 minuts seguits d'aplaudiments. Més del que qualsevol polític actual podria somniar. Quan el fèretre ha sortit de l'església per la porta lateral, els aplaudiments de dins s'han enllaçat amb els de la gent que omplia el Fossar de les Moreres que ha començat a cridar "Independència". 
La ciutat de 
Dimecres vaig agafar el tren que surt a les 7 del matí de l'estació de Passeig de Gràcia de Barcelona i es dirigeix a Lleida fent nombroses parades. Era un regional i per tant els seients del vagó eren durs. Havia de fer un trajecte de gairebé dues hores i mitja assegut en uns seients que podrien ser els dels metro de Barcelona. Paciència, que pitjor ho tenien els que havien d'anar fins a final de trajecte. 
Ja, ja, ja!! Feia temps que no corria tant a comprar una revista.
Andana de l'estació Arc del Triomf direcció Hospital de Bellvitge (Línia 1). En el panell d'informació del centre de l'andana hi ha dos cartells on es pot llegir "No te dejes engañar habla castellano saldras ganando" (veure fotografia). 
Passant pel carrer Perill del barri de Gràcia m'he trobat amb aquest cartell. La casa sembla que estigui en runes, però resulta que té un ús. No sé quin és l'estat financer de la Comissió de Festes del Carrer Llibertat, però em sembla que no els aniria malament una subvenció.
Passejant per internet he trobat aquesta 
Finalment el Barça ha fitxat Thierry Henry. No hi ha cap mena de dubte que es tracta d'un gran jugador, d'aquells que a més de tocar bé la pilota són senyors. El club pagarà a l'Arsenal 24 milions d'euros pel jugador. Si les coses haguessin anat tal com estaven previstes Henry hagués vingut al Barça la temporada passada, però el jugador a última hora se'n va desdir. La raó exacta no la sabem, però va semblar que es quedava perquè es trobava bé al club i no el volia deixar després d'haver perdut la Champions. Va ser una mica una criaturada, ja que si hagués estat per amor a l'Arsenal i la seva afició aquest any tampoc hagués vingut.
