L'altre dia vaig passar per casa els meus pares i vaig veure aquest enginy. Està situat al Passeig Valldaura de Barcelona a tocar amb l'encreuament de Fabra i Puig. Vaig quedar al·lucinat. Primer van ser els caixers que treien pel·lícules del videoclub i ara l'evolució tecnològica els ha portat a escopir enciams!! Com que sóc desconfiat de mena vaig anar a remenar la màquina per veure què s'hi pot comprar, però no funcionava. Si hi torno a passar aniré a xafardejar a veure què és el què ofereix aquest dispensador amb pinta d'elimina-badulaques-i-opencors. No crec que ningú compri verdures sense veure-les abans, però com a mesura d'urgència no em sembla malament.
Des de ja fa un temps m'he fixat que la bandera catalana que hi ha al balcó del Palau Robert té la punta lligada al pal de l'espanyola. D'aquesta manera mai oneja, però tampoc queda feta un embolic en el propi pal. Les altres dues en canvi estan lliures. Cada vegada que hi passo ho penso però no n'acabo de veure el sentit. No sé si a la fotografia s'aprecia gaire bé, però si hi passeu ho podreu comprovar.
És aquell moment en que la matèria absorbeix l'energia. Tot mostra els seu vertader rostre. La freda crueltat d'allò que és viu però sec. I amb la caiguda de llençols que despulla l'entorn ve la serenitat de qui ha perdut tant que només li queda emprendre l'inici. Es retroba i retroba a qui no hauria d'haver trobat. Cadascú al seu lloc, sedimentant-se en aquest esdevenir que és la rutina diària. Tot tant primari que els sentits s'obren. Tot més viu. Tot, menys qui va marxar fa temps i no ens en vam adonar.
L'aigua roba gessamins
al cor de la nit morena.
Blanca bugada de sal
pels alts terrats de la pena.
Tu i jo i un bes sense port
com una trena negra.
Tu i jo i un bes sense port
en vaixell sense bandera.
El corb, al fons de l'avenc,
gavines a l'escullera.
Carbó d'amor dins dels ulls
com una trena negra.
Carbó d'amor dins dels ulls
i els ulls dins de la tristesa.
La tristesa dins la mar,
la mar dins la lluna cega.
I la lluna al grat del vent
com una trena negra.
L'article d'avui de l'Iu Forn carrega contra els ocupes amb l'estil característic de l'autor. Crec que aquest cop l'autor s'equivoca perquè cau en la simplificació. D'ocupes n'hi ha de moltes menes, des dels que no respecten res i posen els seus drets per sobre dels de la resta de gent fins els que són totalment respectables per la tasca social que fan. Però la meva intenció no és parlar d'ells sinó de la policia catalana. Els mossos són la nostra policia i voldria que fossin una policia exemplar, però utilitzar eines (estem parlant d'una feina) per punxar els manifestants no crec que sigui una bona opció. Els cops de porra que fotien contra gent quieta tampoc crec que siguin gaire exemplars. Jo no hi era però a la imatge que va emetre TV3 en que un mosso és agredit es veu com colpegen a gent quieta. Això pel que fa a la manifestació de l'altre dia, però si mirem enrera podem veure com una de les seves actuacions és digne de sortir a l'informe d'Amnistia Internacional sobre l'estat dels Drets Humans en el món. I si passem a l'informe de la Coordinadora per la prevenció de la tortura veiem que els mossos tenen 102 denúncies ( 36 han acabat en absolució i 8 en condemna). Per altra banda tenim aspectes positius, fa uns dies una especialista en terrorisme va dir a RAC1 que els mossos eren molt bons pel que fa a l'islamisme (no recordo exactament les paraules, em sembla que era sobre aquesta temàtica). Però una cosa no ha de tapar l'altra ja que formen un tot. Realment no es pot criticar l'actuació d'un cos policial? La gent no pot saber quan es castiga un policia i el per què? El conseller Saura rep crítiques per haver fet públic el video de la comissaria de les Corts. No veig quin mal hi ha en que la gent el vegi. Jo crec que és bo que s'hagi fet públic aquest vídeo, el que em preocupa és que els mossos encara diuen que l'actuació va ser correcta. Quan un cos policial actua malament s'ha de dir i explicar. Quan això passa a mi em dóna la sensació que hi ha elements de control i que els ciutadans estem protegits dels possibles abusos. Tothom sap que la policia no és perfecta simplement perquè està formada per humans. En canvi, la posició xulesca que estan adoptant alguns mossos, respecte a l'actuació del conseller i la publicació del video de la comissaria de les Corts, em dóna una imatge molt tancada i castissa dels membres dels Mossos d'Esquadra. Si tenim una policia pròpia no és per imitar els errors dels altres "cossos de seguretat". Potser és impossible tenir una policia que sempre respecti els ciutadans, ja s'estiguin manifestant amb un aspecte poc ben vist o estiguin preguntant per la direcció d'un carrer amb una vestimenta impecable, però crec que el conseller Saura fa bé d'introduir apunts de transparència. La policia de la Generalitat republicana ja va deixar petja amb noms com el dels "germans Badia", coneguts popularment pels maltractaments que infligien als anarquistes. Esperem que els Mossos d'Esquadra segueixin un altre camí, encara hi som a temps.
Fi de l'estança en un pis perquè l'amo ha decidit no renovar als llogaters. A més, resulta que la fiança només tenia camí d'anada. Cap problema, els qui hi viuen decideixen dir adéu com Déu mana i fan una festa. Una bona festa. Gent, molta gent desfilant, ballant, bevent i deixant petja per les parets amb frases, dibuixos o guixots. La literatura creix per arreu a mida que passen les hores. Tot al ritme de la música de dos Djs i constantment vigilat pels malucs que assenyalen a tort i a dret sense voler estabilitzar la seva posició en l'entorn. Gent i begudes d'arreu. Tot enllaçat de comentaris, frases d'aparença inconnexa i trobades primàries. Un noi en banyador i calçat amb aletes d’immersió creua el passadís. L’àgora es trasllada a la porta d’un lavabo que no dóna a l’abast i ja opta a la Creu de Sant Jordi pels serveis donats.
El sofà que hi ha al pis de dalt de la llitera és de pas obligat.
Mica en mica el formiguer perd pressió. La festa es dilueix fins que les bombetes ja no són ningú i es comencen a intuir llums i ombres.
Aprofitant el Dia Internacional dels Museus hem anat a veure l'exposició Fronteres, una coproducció del CCCB i el Musée des Confluences de Lyon (Département du Rhône). A pesar que el text és abundant, farcit d'opinió i repetitiu l'exposició és interessant perquè t'explica una mica la història de les fronteres i els conflictes que les envolten. No sé quin paper real ha tingut el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en la coproducció de Fronteres, però trobo que s'ha lluït. I ho dic en el sentit negatiu de la paraula, perquè és molt trist que una exposició que parla de fronteres feta des de Barcelona no mencioni la partició que va patir el país amb l'annexió de la Catalunya del nord a França. Hi ha un exemple més proper? Doncs no sé si ha estat per censura o perquè ni se'ls ha passat pel cap però el conflicte més important creat per una frontera que ha patit Catalunya ni és menciona. Tristíssim. Això sí, no hi falta ni la frontera entre Israel i Palestina, ni la dels Estats Units i Mèxic, ni la creació de fronteres artificials a l'Àfrica, ni la partició del món que es va fer al segle XV, ... Crec que l'exposició diu molt del CCCB.
Ja fa dies que a Gran de Gràcia amb Jardinets es pot veure com els pericos es mostren orgullosos del seu equip. Espero que l'Espanyol guanyi perquè és un equip català i hi ha part de l'afició que em cau bé. Per l'única rao que voldria que perdés és per la part de l'afició que detesto tremendament i que només sap cridar "puta TV3" mentre fa onejar banderes espanyoles (algunes amb pollastre). Però crec que la resta de pericos no es mereixen que aquests impresentables siguin la imatge del club. Per tant, sort pericos!!
Televisió Espanyola ha convocat unes oposicions per cobrir un total de 758 places en diferents categories. No sé quin era el nivell salarial dels treballadors de TVE fins ara, però segons aquesta convocatòria els nous treballadors passaran a cobrar sous que passen de poc els mil euros mensuals amb 15 pagues més una paga per productivitat. Per posar dos exemples, els càmeres cobraran 1152,66 euros mensuals i els periodistes (o informadors segons el vocabulari de TVE) 1482 euros. Pels temps que corren crec que són uns bons sous, però no per una empresa pública que és qui hauria de donar exemple. Hi haurà qui dirà que ja cobren prou i no li fan cap pena, però no es tracta d'això. Crec que s'hauria de tendir a uns sous dignes en relació al cost de la vida i no és que s'hagin de baixar els sous dels que cobren bé, sinó que s'han de pujar els de qui cobra malament i només reduir salari a aquells que cobren quantitats abusives. Només fa falta escoltar els beneficis anuals de les empreses per veure que els treballadors podrien viure millor. Pel que fa al dèficit de TVE tots sabem que el mal no ve dels sous dels treballadors de base, sinó que ve del que es paga a les estrelletes de torn i altres actituds viciades. Una altra cosa a destacar és el fet que s'han de pagar 20 euros "como requisito para participar en la Convocatoria y en concepto de Derechos de Inscripción en la misma". Ho trobo tremendament patètic. Si Televisió de Catalunya no fa pagar res i pot fer els processos de selecció, no veig perquè Televisió Espanyola ha de fer pagar. Trobo indignant haver de pagar per entrar en un procés de selecció.
Per cert, la pàgina web no te versió en català o almenys jo no l'he trobada. Només pots trobar el català a la web específica de Televisió Espanyola a Catalunya. Exemplar.
Del 3 de maig al 17 de juny de 2007 Arcàdia
Tom Stoppard
Direcció: Ramon Simó
Ahir vaig anar a veure Arcàdia al Teatre Nacional i vaig sortir-ne molt satisfet. Vaig tenir la sensació d'haver vist una obra completa, ja que tant la trama com el contingut del text són interessants i enganxen. No en faré una sinopsi perquè ja la podeu trobar a la web del Teatre Nacional. Només explicare el que les notes de premsa no diuen, o no poden dir.
L'obra es plena d'actors mediàtics (la majoria de Vent del Plà) com David Bagès, Dafnis Balduz (un dels que ha de fer el trio a Vent del Plà), Jordi Martínez, Bruno Oro, Victòria Pagès (per mi sempre serà la Nets autèntica del Club Súper 3) i Mar Ulldemolins per dir-ne uns quants. Tots ells ho fan bé i encaixen bé en es seus personatges. El text és intel·ligent tant pels jocs de paraules, com per les reflexions teòriques que fan els personatges. Els protagonistes tant parlen de teories científiques com de les
relacions extramatrimonials d'alguns personatges. Passen de exaltació a
la banalització de les accions humanes. A més, l'obra transcorre en dos temps diferents que comparteixen un mateix espai i el pas d'un temps a l'altre està molt ben lligat. L'escena està situada en una d'aquelles biblioteques fascinants de casa senyorial, plena de llibres col·locats en unes prestatgeries altíssimes. I sí, hi ha la clàssica escala metàlica que es desplaça enganxada a les prestatgeries de la biblioteca. Ui, m'hagués encantat pujar a l'escenari i remenar els llibres amb aquella escala!! Una bona obra.
Ahir nit, abans d'anar a dormir, vaig estar pensant en el canvi que ha patit la societat catalana des d'abans de la guerra del 36 fins ara. Segons he pogut llegir en documents dels anys trenta, Barcelona era una ciutat de parla catalana. Si, hi havia gent que parlava castellà, però era mínima i els estrangers que venien a la capital catalana aprenien millor el català que el castellà. Avui, aquesta situació, no cal que ho digui, ha fet un gir i el castellà és omnipresent. Què ha passat durant tots aquests anys? La prohibició que va aplicar la dictadura sobre el català ha portat a aquesta situació? Se'm fa difícil creure que el canvi és només producte de la prohibició de la llengua per part de l'Estat, ja que els catalans de carrer han continuat parlant català a pesar de la dictadura. Un altre factor ha estat la immigració. Abans els nouvinguts s'integraven en una societat catalana, després, amb Franco, tenien l'opció d'abraçar la societat catalana (si és que anaven a parar en un entorn on hi havia catalans). Ara tenen l'opció d'integrar-se a la societat catalana o a la societat castellana que viu a Catalunya. Jo em pregunto: Quanta gent de fora de Catalunya ha vingut a viure-hi des que va començar la guerra del 36? A grans trets crec que s'hauria de sumar la gent que va venir durant la guerra fugint del feixisme i finalment es va quedar, la gent que va venir a viure a Catalunya acompanyant la victòria de Franco, la immigració dels anys 60, l'onada immigratòria actual i el goteig constant de gent comunitària (incloent els espanyols) que ha vingut a viure a Catalunya. Em dóna tota la sensació que si aconseguíssim la xifra passaríem a ser un dels països amb més immigrants de tot el món. Que això sigui positiu o negatiu ja és un altre tema i crec que té les seves coses bones i dolentes, com tot. Però que aquest és un factor important en el canvi d'una societat és evident i només voldria constatar la dimensió d'aquest factor. Algú sap com es podria calcular?
La mà dura arregla els problemes o es limita a fer-los desaparèixer? Què passarà amb el procés de pau d'Euskadi pel que fa al País Basc francès? I les escoles Bressola?
Imatge extreta de: http://www.elections-presidentielles-2007.biz
Ahir vaig anar a veure "El coronel Macià" i vaig quedar gratament sorprès. La primera sorpresa va ser que la sala era plena i de gent de totes les edats. Bé, només faltaven per omplir les dues primeres fileres. La segona sorpresa té a veure amb la pel·lícula. Em va agradar molt perquè el que explica ho explica bé i perquè la història no queda desfasada. Realment hi ha moltes actituds i conflictes, sobretot morals, que són plenament actuals. D'altra banda s'ha de felicitar el guionista perquè la història està explicada des del punt de vista català, sense l'acomplexament al que ens té acostumats TV3. Des del punt de vista audiovisual haig de dir que està ben feta. No té una realització moderna com té el documental de "Terra Lliure, punt final", però tampoc li fa falta. És una pel·lícula que explica uns fets històrics, un personatge cabdal i sobretot ajuda a entendre el conflicte d'encaix entre Catalunya i l'Espanya posterior a la guerra de successió. Totalment recomanable per qui ens vulgui entendre, per qui vulgui saber més de la nostra història i per qui simplement es vulgui distreure. Per cert, al final de la pel·lícula el públic va aplaudir. Feia temps que no ho veia.
Res més, només felicitar Josep Maria Forn i tot l'equip de la pel·lícula per la feina feta i per l'atreviment de fer un producte d'aquestes característiques.
L'altre dia vaig passar per casa els meus pares i vaig veure aquest enginy. Està situat al Passeig Valldaura de Barcelona a tocar amb l'encreuament de Fabra i Puig. Vaig quedar al·lucinat. Primer van ser els caixers que treien pel·lícules del videoclub i ara l'evolució tecnològica els ha portat a escopir enciams!! Com que sóc desconfiat de mena vaig anar a remenar la màquina per veure què s'hi pot comprar, però no funcionava. Si hi torno a passar aniré a xafardejar a veure què és el què ofereix aquest dispensador amb pinta d'elimina-badulaques-i-opencors. 
Des de ja fa un temps m'he fixat que la bandera catalana que hi ha al balcó del Palau Robert té la punta lligada al pal de l'espanyola. D'aquesta manera mai oneja, però tampoc queda feta un embolic en el propi pal. Les altres dues en canvi estan lliures. Cada vegada que hi passo ho penso però no n'acabo de veure el sentit. 
L'article d'avui de l'Iu Forn carrega contra els ocupes amb l'estil característic de l'autor. Crec que aquest cop l'autor s'equivoca perquè cau en la simplificació. 
Aprofitant el Dia Internacional dels Museus hem anat a veure l'exposició 
Ja fa dies que a Gran de Gràcia amb Jardinets es pot veure com els pericos es mostren orgullosos del seu equip. Espero que l'Espanyol guanyi perquè és un equip català i hi ha part de l'afició que em cau bé. Per l'única rao que voldria que perdés és per la part de l'afició que detesto tremendament i que només sap cridar "puta TV3" mentre fa onejar banderes espanyoles (algunes amb pollastre). Però crec que la resta de pericos no es mereixen que aquests impresentables siguin la imatge del club. 
Em sembla que els fets són més fiables que les paraules, almenys que les de Zapatero. Aquesta foto la podríem titular "L'Espanya plural".
Del 3 de maig al 17 de juny de 2007 
Ahir nit, abans d'anar a dormir, vaig estar pensant en el canvi que ha patit la societat catalana des d'abans de la guerra del 36 fins ara. Segons he pogut llegir en documents dels anys trenta, Barcelona era una ciutat de parla catalana. Si, hi havia gent que parlava castellà, però era mínima i els estrangers que venien a la capital catalana aprenien millor el català que el castellà.
La mà dura arregla els problemes o es limita a fer-los desaparèixer?
Ahir vaig anar a veure "
