Sovint penso en parlar-vos de les pel.lícules de Roman Polansky: avui parlaré d'una de les "perles" del cinema polanskià. Potser no és de les millors que ha fet, però per a mi sempre ha estat una de les pel.lícules més dinàmiques i angoixants del cineasta. Avui...Frantic (1988) amb una creïble interpretació d'un Harrisson Ford que ja és tot un clàssic.
polansky |
dimarts, 27 de novembre de 2007 | 20:31h
Abans de res, disculpes pels que alguna vegada hagin visitat el meu blog, ja que he estat uns quantes dies, per no dir mesos, sense escriure-hi ni una sola paraula. Inicio una nova etapa, potser amb més força que abans i amb algunes coses noves per explicar. Així doncs, obrim l'agenda de la setmana? Som-hi...
Apunt 1: Els catalans estem d'enhorabona. Woody Allen està a Barcelona des de dilluns per filmar la seva última pel.lícula. Va arribar el dilluns 11 de juny al migdia, a l'aeroport del Prat, amb la seva dona Soon Yi i les seves dues filles. L'emoció de saber que me'l puc trobar per Barcelona, localitzant espais per la que serà la seva primera pel.lícula rodada aquí (entre Barcelona i Oviedo) és impensable, però no impossible.
Apunt 2: Demà la Universitat Pompeu Fabra de La Ciutadella l'investeix com a Doctor "Honoris Causa" en un acte obert a tota la comunitat universitària.
Testimoni de càrrec -Witness for the Prosecution- (1957), de Billy Wilder és un dels clàssics que recomano per una sessió de cinema a casa. Un assassinat, un judici i un inconfessable final.
Paris està d'enhorabona. A la Fondation Cartier de Paris es pot visitar l'exposició The Air is on fire que David Lynch ha volgut presentar per primera vegada a la ciutat de les llums. L'exposició es pot visitar fins el 27 de maig.
Recomenació una mica "snob":Tots els qui aquest cap de setmana estigueu ociosos, podeu fer una escapada i disfrutar de la nit dels museus per una banda, i de l'exposició de Lynch per una altra.
Elegia, l'últim llibre dePhilip Roth (Nova Jersey, 1933) és tan intenscom curt (150 pàgines).
És la lluita d'un home contra la seva pròpia mort. Abans de morir però, fa un balanç dels errors que ha comès com a fill, com a marit i com a pare. Un llibre exclusiu per un Sant Jordi que s'acosta...
Haig de confessar que sempre m'ha cridat l'atenció Japó. Malauradament, encara no hi he pogut viatjar. El dia que ho faci però, prometo visitar els barris de Harajuku i Shibuya. Per què?
C.R.A.Z.Y. (2005) és una pel.lícula en forma de crònica familiar, vista des dels ulls d'un nen molt sensible que, en el transcurs de la seva vida, arribarà a assolir la plenitud a través de la seva búsqueda personal.
Curiositats: El títol de la pel.lícula, a part d'homenatjar la clàssica Crazy de Patsy Cline, són les inicials dels noms dels cinc fills d'aquesta peculiar família.
El dia que vaig saber que Paul Auster havia guanyat el Príncep d'Astúries de les lletres 2006, vaig córrer a llegir el seu discurs. Em va semblar un discurs preciós, sincer i molt intens. Pensava escriure sobre algun personatge i he pensat amb el que aquell dia va dir Auster. És un discurs que em va fer reflexionar sobre el sentit de l'art. Val la pena llegir-lo.
Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.
-Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada.
I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.
Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum.
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?
Inland Empire, l'últim malson de David Lynch, està envoltat de crítiques. Però quan un va a veure una pel.lícula d'aquest peculiar director sap que nos serà "bufar i fer ampolles". Et podrà desagradar, però mai et deixarà indiferent. De totes maneres, no només ha fet un excel.lent experiment artístic digne del setè art, sinó que torna a jugar al "qui és qui". Evidentment, està contraindicat per aquells que busquen una trama lineal.