Fa uns dies vaig anar a un acte de promoció de Cantabria que feien al Juan Carlos de Barcelona. Parlava el president de la Comunitat Autònoma, un tal Revilla, que es veu que surt al programa del Buenafuente. Un altre dia en parlaré, d'això dels polítics que passen el dia anant de la sarau en sarau, però la cosa que m'interessa és una conversa molt curiosa amb un polític que no tenia la carxofa davant.

Me'l van presentar, al tal Revilla, i vem xerrar un parell de minuts, però com que havia de quedar bé amb tothom em va deixar amb un que era president d'una entitat que fomenta el turisme a la seva regió, o una cosa semblant.

Suposo que aquest bon senyor em va veure pinta de conservador, amb la meva corbata i el vestit fosc, i va proposar-se vendre'm Cantabria amb l'argument que és un lloc adequat pel turisme familiar. Oi que bé, que original, vaig pensar. Per emfasitzar l'argument va dir-me que allà no passa com a altres lloc, que la platja és plena d'homosexuals (em sembla que va al.ludir-los amb un altre nom més antic i no tan polit, però això no ve al cas) que fan obscenitats davant de tothom i les famílies deixen d'anar-hi perque la canalla no vegi les seves marranades. Les famílies poden (podem) anar-hi tranqui.les, a Cantabria són gent de bé.

Vaig discutir-li l'argument amb un canapé a la boca. Jo crec que la majoria gent, vaig dir-li, per molt fatxa que sigui, no tria la platja buscant no veure-hi parelles del mateix sexe. Sitges mateix n'és un bon exemple. A més, vaig confessar-li, a mi veure parelles del mateix sexe petonejant-se a la platja no només no em molesta sinó que m'excita -  sempre que siguin del sexe femení, això sí, i si pot ser jovenetes i amb el cul dur i els pits ben ferms, encara millor.

L'home em va prendre per un descregut, i és que avui dia la corbata ja no és signe de categoria social, la corbata la portem els matats que no tenim temps d'anar a casa a dutxar-se i posar-nos la caçadora de Prada. Va fer una cara que em va saber greu haver-li tombat l'argument comercial amb aquella obscenitat.

Per això vaig mirar de reblar la meva tesi amb un argument més seriós. El cert és que si els socialistes han aprovat el matrimoni homosexual és perquè calculen que això els fa guanyar més vots que perdre'n. I que la dreta ni tan sols contempla al seu programa electoral la modificació d'aquesta llei. Això no és perquè tinguin ideologia, ja ho sé, és perquè els hi ho recomanen els experts en marketing electoral. I si la idea de vendre matrimoni homosexual es ven és perquè algú la compra, oi?

En aquest modest post, em proposo demostrar que la onada d'aturats que s'acosta no és un efecte inexorable de la crisi, i que podria evitar-se perfectament, si hi hagués voluntat per part de tots plegats. Ni més ni menys.

Aquesta crisi que estem passant, en perjudicarà uns quants que no són gaire dignes de llàstima: els especuladors de Borsa i els immobiliaris, els directius que han gestionat malament les empreses, els intermediaris financers - altrament dits engalipadors professionals -, i gent així. Els que patiran sense merèixer-s'ho són els que es quedin a l'atur.

Sorprenentment, els efectes de la crisi no repercutiran negativament en els treballadors que no perdin la feina, ben al contrari. Baixa el petroli, baixa l'Euribor i baixa la inflació, ¿on és el problema? L'únic problema és, precisament, la por de perdre la feina.

L'atur de llarga durada és un drama que ja hem viscut a aquest país. Llença a gent de mitjana edat a la marginalitat, aboca als joves a una vida buida i sense esperances i perjudica la igualtat de sexes. Aquesta vegada és encara més greu, perquè una bona part dels aturats seran inmigrants sense xarxa social de suport, amb perill de caure en la delincuència i en la revolta social.

Ara que hi sóm a temps, que la gent que ha quedat en l'atur encara fa poc que no treballa, no hi seriem a temps d'arreglar-ho? Què podria fer-se?

En realitat, no és gaire difícil. Als Estats Units hi haurà tanta crisi com vulguis, però l'atur no pujarà mai gaire. Tindran altres problemes, seran grassos, rústics i belicistes, però allà, el que vol treballar, treballa.

Com s'ho fan?

Segueixo aquest debat sobre la Llei d'Educació amb interès però desconcertat. A veure si algú m'ho explica.

Estariem d'acord tots plegats que la qüestió de l'educació és un desastre a Catalunya. A banda d'apreciacions subjectives, l'informe Pisa posa de manifest que només estem per sobre - i no gaire - del espanyols, els grecs i els xipriotes.

Bé doncs, hi ha un que vol arreglar-ho - el Maragall segon - a veure què ens proposa, que els de la seva família potser no són gaire eficaços però almenys són originals i sovint fan gràcia. Si ho entenc bé, diu el Tete que vol donar més autonomia als centres, reforçar el paper del director, establir un sistema d'incentius a les escoles que funcionin i cosetes així

Així d'entrada, no sembla desencertat. Una mica aigualit, si vols que et digui. Vols dir que amb tot això arreglarem gran cosa?

De cara als mestres, no sembla negatiu. Es queixen que el seu paper social està desvalorat, que els alumnes no els respecten, que no tenen incentius professionals. Doncs sembla que si la llei donarà més autonomia als centres i reforçarà la postura dels directors, podran aplicar polítiques que s'adiguin amb les seves idees i la seva experiència, i que en ser més decisius en el futur acadèmic dels alumnes el seu poder i prestigi pujaran. D'altra banda, si els centres s'auto-gestionen, podran premiar els bons professors i donar-los oportunitats de reconeixement i promoció.

Suposo que no s'expliquen bé, perquè cada vegada que sento algú d'aquest col.lectiu (aquesta Rosa Canadell, o una carta d'una mestra a La Vanguardia, avui mateix), no trec l'aigua clara del que proposen. Sempre diuen que la llei no resol els problemes (concentració d'alumnat problemàtic, falta de motivació, falta de pressupost), però no diuen mai quina és la solució. La malaltia ja veiem quina és, ara expliqueu-nos la teràpia. Potser que els mestres cobrin més?

Assisteixo amb dos meus fills, de 19 i 14 anys, a un concert en directe de'n Cesk Freixes. A l'escenari, dos nois joves, amb una guitarra cadascún, i res mes.

Canta set o vuit cançons pròpies, dues versions de l'Ovidi Montllor, i una de Raimon, Al vent. Introdueix cada peça amb breus parlaments emotius i contundents

Les lletres són joves, fresques, sinceres i espontànies. La música és clara i rotunda

Fa pocs mesos la meva filla em va grava unes quantes cançons seves a l'mp3, i van agradar-me moltíssim. A ella va descobrir-li una companya d'universitat. Les he passat a gent de la meva edat, i tothom ha quedat entusiasmat. És com el Lluís Llach quan va començar, directe i clar, sense arfificis

La gent vol sentir cançó en català, però esta cansada de vaques sagrades, d'intel.lectuals subvencionats, de mediàtics soidisant orignals (per cert, és veritat que el Chaval de la Peca va guanyar el premi a la millor cançó en català?) i de triunfitos reciclats. 

A més és un paio independentista que no té pels a la llengua. No és d'aquells que quan li pregunten de quin peu calça dona voltes i voltes en cercle, matisant i contramatisant. Sóc independentista, i què?

M'agradaria moltíssim que se'n sortís. Per ell i per tots nosaltres, que demostrariem que això de la cultura catalana despullada de globalització i recursos mediàtics té algun futur.

A la Borsa hi van, d'una banda, estalviadors, i d'altra, especuladors.

Els estalviadors es fiquen a Borsa perquè és recomenable que una part de l'estalvi - l'estalvi a llarg termini - estigui en renda variable. Si algú es planteja un estalvi a, diguem, deu anys vista, és molt difícil que perdi diners a la Borsa; si més no així ha estat, sense excepció, des de la creació del mercat de valors.

Fixeu-vos que això de les davallades que ocupa tot el dia els diaris posa els índex als nivell de 2005, o 2003. Això vol dir que, tot i el catacrac històric, si hom va posar diner a Borsa al 2003, no ha perdut res. Si ho va fer l'any 98, continua amb una rendibilitat molt per sobre de les taxes d'interès.

Els especuladors sí que s'estan arruinant, perquè juguen a curt termini, però personalment no trobo que això sigui cap drama. Els especuladors són com jugadors professionals de poquer, com apostadors de l'hipòdrom.

Aquest terrabastall a les borses provocarà efectes diversos: les cadires dels consells d'administració seran escalfades per altres culs, el poder financer es traslladarà a indrets diferents; uns quants desprensius perderan la feina i la credibilitat (per exemple, totes les agències de rating que posaven Lehman Brothers aquestes qualificacions tipus AAA+++).

A les empreses industrials, a les que creen ocupació, la Borsa no els hauria d'afectar gaire.

Vaig sentir el Sala Martin que deia que la gent que domina la Borsa són uns psicòpates, i crec que tenia molta raó.

Afegiria que els que decideixen els titulars dels mitjans de comunicació són una colla de desaprensius, que només els preocupa vendre el seu producte amb titulars com més exagerats millor, sense preocupar-se dels efectes colaterals. A la gent normal i corrent la Borsa no l'afecta ni poc ni gens, i en canvi s'està creant un clima de malestar que no està justificat, i que només serveix per vendre diaris. I, al final, la crisi vindrà per la contracció del consum.



Jo he decidit que mentre continui aquesta gresca deixaré d'escoltar aquests pesats.

En el post anterior, vaig explicar algunes experiències lingüístiques del meu viatge a l’Alguer. Com vaig dir, em va fer la impressió que la presència del català no és ni simbòlica ni folclòrica i que déu n’hi do de la gent que el parla.

 

Què fa la Generalitat a l’Alguer? És fàcil de resumir (fa tan poqueta cosa que no cal ni resumir).

 

1. A l’oficina de turisme hi ha un video en català sobre les arrels catalanes de l’Alguer.

 

2. Hi ha tres plaques molt vistoses al carrer de Mallorca (la via principal de la ciutat antiga) de Òmnium Cultural, Universitat Oberta de Catalunya i Generalitat de Catalunya. Al portal no hi ha ni timbre, ni informació sobre horaris, ni res de res. Els de les botigues veïnes no sabien quan obrien.

 

3. Vem preguntar a l’oficina de turisme. Allà van donar-nos una fotocòpia amb les dades de totes organitzacions culturals de la ciutat. A un raconet hi havia Òmnium Cultural, amb un telèfon i una adreça electrònica. Ni tan sols pàgina web. El telèfon no contestava mai. L’adreça electrònica era, si no vaig errat oficinaalguer@gmail.it.

 

4. Hi ha una biblioteca (Maria de Montessori) on es veu que hi ha llibres en català. Vem passar pel davant vàries vegades i l’única que vem poder entrar era perquè n’hi sortia un senyor que estava tancant amb clau, i va tenir l’amabilitat de deixar-nos passar cinc minuts. Pel tamany i el nombre de llibres em va recordar biblioteca d’escola pública modesta. Molt modesta, de fet.

 

En resum, la Generalitat passa olímpicament de l’Alguer.

 

Un d’Esquerra, quan vaig explicar-li, va dir-me que la única inversió seriosa que fa la Generalitat a l’estranger és a La Mallola, i que a ells els va costar molt convèncer als sociates, que no hi tenen cap interès.

 

Suposo que és discutible que amb els impostos que paguem els catalans s’hagin de fer inversions a l’estranger. Personalment, vista la vida que té el català a l’Alguer, no ho trobo gens descabellat, però estic disposat a admetre que hi hagi qui pensi diferent.

 

En canvi, em produeix una gran repulsió que, després d’abandonar el català a l’Alguer a la seva sort vagi el Montilla i es faci un munt de fotos, com si fos el gran mecenes de la nostra llengua.

 

La Generalitat té just el que necessita el funcionari (o l'assessor) que s'encarrega de l'assumpte: un marc adequat perquè quan hi vagi algun dels seus caps es pugi fer una foto ben vistosa i la pugi distribuir als mitjans de comunicació que encara tenen interès en aquestes coses. I la resta, ja s'ho faran els algueresos, a qui li importa?

A principis de setembre, vaig passar cinc dies a l'Alguer. Va ser un viatge inolvidable, per raons que no venen al cas, però vaig empipar-me de valent amb la Generalitat, el Montilla i la seva política d'aparador. `

M'havien dit que això del català a l'Alguer era poca cosa més que un reclam turístic, però jo el vaig parlar amb molta gent. Uns quants exemples:

- Al taxista que ens va portar des de l'aeroport li vaig preguntar si m'entenia en català. L'home no era ni un activista cultural ni crec que hagués sentit parlar dels Països Catalans, però em va dir que m'entenia perfectament i que la gent de Barcelona era benvinguda, en un català que, després del primer moment de desconcert, era perfectament comprensible.

- Vam estar-nos a l'hotel Catalunya, que es diu així perquè està al carrer de Catalunya. Tots els cambrers i recepcionistes m'entenien perfectament en català. Amb un dels cambrers vem tenir converses força llargues sobre els plats del menú.

- De primer vaig pensar-me que els cambrers de l'hotel parlaven entre ells en italià, perquè la musicalitat de l'alguerès es plenament italiana. Cap al final, vaig adonar-me que en molts casos s'expressaven en català entre ells.

- A l'oficina de turisme, vaig anar-hi gairebé cada matí. De les tres persones que em van atendre, dues noies (d'uns 25 o 30 anys) el parlaven força bé. La tercera no només no parlava català, sinó que va intentar atendre'ns en castellà.

- A la majoria dels restaurants i botigues hi parlava en català, però és difícil dir si m'entenien perquè els italians són oberts i simpàtics i perquè el nivell de la conversa era molt elemental, o si parlaven català.

L'anècdota més significativa va ser a la platja. Estàvem la meva parella i jo prenent el sol i vaig sentir unes senyores d'uns 50 o 60 anys parlant entre elles. No sabiem si parlaven en italià o en català. Vaig acostar-m'hi, i vaig dir-los-hi: "Vigilin el que diuen, no se'ls acudeixi criticar-nos que les entenem perfectament". Elles es van posar a riure i vem estar una bona estona parlant (en català, és clar).

Vam pregunta'ls-hi si havien estat a Barcelona alguna vegada i elles (Santa-Ryan-Air, que diu la cançó) van dir-nos que moltes vegades, però que allà ja no es parlava el català.

Tenen raó: És més fàcil trobar un cambrer parlant en català a l'Alguer que a Barcelona!

Com deia al post anterior, no sóc, o no crec ser, ni un freaky ni un polític, ni tampoc un polític freaky, que tampoc són tan difícils de trobar, ni un escriptor de relats eròtics.

També corre per la blocosfera un especimen característic que és el que escriu un bloc com a eina d'auto-promoció personal. No fa gaire va sortir la història d'un individu que té un bloc independentista, que havia estat rebutjat com a candidat a una feina precisament pel seu bloc. L'home va exclamar-se - amb raó, és clar - tot i que no deixa de ser ingenu pensar que els futurs empleadors renunciaran a posar al Google el nom dels candidats per veure de quin peu calcen, i que confessar tan alegrement unes idees no gaire majoritàries pot donar-te algun disgust.

També he sabut el cas d'un tipus amb força pasta per malbaratar que quan va fer quaranta anys va convidar una colla de vint o trenta amics a unes vacances a Hawai, i que va tenir la pensada de penjar-ho a internet, amb tota classe de fotos de la farra, el iot, el hotel i la platja tropical. Pocs mesos després, va tenir una inspecció d'Hisenda i a l'inspector, a qui segurament deu costar força temps guanyar el que el inspeccionat va gastar-se en una inolvidable setmana, va trobar un detall simpàtic i ocurrent llegir aquesta apassionant aventura internàutica, i va fer-li ho saber, com aquell que res.

De moment, l'autor d'aquest bloc ha de guanyar-se la vida, si més no fins que es forri a base de les comissions que et donen els anunciants, i com que tampoc no té ganes d'escriure el que pensa que la gent vol llegir, sinó el que li surt de la punta del nas, renunciarà als hipotètics beneficis que l'autopromoció podria permetre-li i optarà per un pseudònim.

Un altre tipus de bloc, és el de la gent que escriu perquè així després pot llegir el que ha escrit i saber què pensa ell mateix. Vull dir aquesta gent que si no escriu és incapaç d'articular una idea coherent. Cal preguntar-se perquè aquesta fauna no se'n va a la muntanya i medita ajegut a l'herba mirant les formes dels núvols, o a la platja, mirant l'anar i venir de les ones, o simplement s'estira al llit i, sense aparells ni artificis, reflexiona sobre la vida. La resposta és, probablement, que si fés coses d'aquestes es quedaria clapat d'avorriment, donada la falta de substància de les seves idees. Però l'ordinador, com abans la ploma o la màquina d'escriure, actua com un anfetamina i internet li dona l'ocasió de llençar un missatge en un bòtil, a veure si a l'immensitat del mar de satèlits i cables algú el llegeix i li torna un comentari.

Sóc un seguidor apassionat d’això dels blocs, tot i la meva escassa habilitat internàutica. Els blocs són dels pocs espais on les notícies que representa que ens interessen no són, encara, seleccionades al servei d’interessos inconfessables. 

Com a lector, he observat que quan trobes un bloc que t’agrada i comences a navegar amunt i avall pels apunts, acabes espetegant al primer de tots, que sol ser improvisat i insegur. Per això he decidit explicar una mica dels meus propòsits en aquesta primera entrada, per tal de no donar una impressió desendreçada als futurs lectors, que, com deia la iaia, convé tenir-ho tot a lloc per si ve una visita inesperada.

Hi ha molts blocs de polítics i de política, cosa que desmenteix que aquesta noble i antiga ocupació hagi perdut interès. Els polítics, pobrets, s’emporten alguns disgustos amb la seva obsessió d’omplir el ciberespai amb les seves dèries i proclames, però això no sembla desalentar-los. Hi ha, per exemple, un senyor que es diu Joan Puig, que dedica les seves energies a causes tan perdudes com aturar la piscina del director d’El Mundo, protagonitzant agosarades accions reivindicatives, com deixar-se fotografiar amb el seu banyador blau cel, la seva panxolina i la pell tota blanca, armat amb el seu carnet de diputat a la boca per tal d’aturar l’abús del poderós perejota. El bon home, que manté amb constància màrtir un bloc incendiari, va tenir no fa gaire el disgust de perdre el seu escó de diputat per molt pocs vots. Tot i portar anys amb el seu apreciable bloc, ha resultat que l’apunt més llegit és el que va escriure després de la desfeta. Morbositat, suposo que és el nom escaient. A la gent li agrada (o ens agrada, jo també posava Antena 3 quan en èpoques llunyanes el Barça guanyava la lliga) veure com el proïsme afronta l’adversitat.

Bé, això no és el bloc d’un polític, o sigui que els que alimentin aquestes baixes passions no cal que s’hi entretinguin.

Després hi ha els blocs bufons, que jo n’hi dic, com el del Salvador Sostres o el tristament desaparegut Bloc Blotxí. Aquests blocs miren desesperadament de captar audiència i no s’hi posen per poc. L’amic Botxí era capaç de declarar des que s’alegrava que la María San Gil (aquesta bona senyora que ara surt tot el dia a la Cope) tingués càncer, fins que la sida feia bona feina carregant-se indesitjables, passant per tirar-se un pet cibernàutic el dia de la Hispanitat. Què dir de l’inimitable Sostres, capaç de deixar escrit que la malaltia del Duran i Lleida era conseqüència de la somatització de la derrota o que l’edat que la gent s’hauria d’incorporar al mon del treball són els sis anys, o que el Josep Anglada és un patriota català? Genis de la bufonada, de l’art de cridar l’atenció.

Però, no, tampoc, aquest no és un bloc bufó (o freaky, com dirien els joves escassos de vocabulari), bàsicament per la falta de qualitats del seu autor, que tot i ser sensible al pecat de la vanitat, no té ocurrències tan extravagants, i, sense proposar-s'ho, conserva encara algun principi moral.

 Després hi ha els blocs íntims de tendències eròtiques, com el famós Bloc de Mireia, que ha donat el salt al mon del paper imprès amb un títol tan fi com “Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos)”. Tampoc em veig capaç d’imitar-los, tot i la gràcia que es veu que fa quan dius calces, tita o cul. He estat víctima d’una educació repressiva i espanyolista, contra la que provo de rebelar-me, però em temo que en un racó del meu cervellet hi ha una molla que salta quan es parla de sexe amb paraules grolleres, i no aconsegueixo no avergonyir-me’n.