Ja tenim planificada la propera setmana si no hi ha canvis d'última hora, que els hi haurà. Al final he variat els meus plans però a canvi a Grand Canyon no hi aniré sol, i a San Francisco, si no hi ha baixes d'última hora, anirem entre 6 o 5 persones. Que no està malament tampoc. Ha costat deu i ajuda fins que la gent s'ha anat sumant al viatge, però l'esforç a valgut la pena. Perquè un viatge a Grand Canyon o a San Francisco sol hauria sigut una mica avorrit, encara que ha San Francisco em trobaré amb en Tim i la seva dona. Bé, no està malament.
Al principi tenia pensat passar-me 4 o 5 dies a San Francisco però al final només seran 2 dies, bé, la veritat és que tothom em comentava que potser 4 dies eren masses per visitar Frisco, però el que si que em feia il·lusió, i al final sembla que no ho podré fer, és agafar la PCH, la number 1 i recórrer tota la costa des de gairebé San Diego fins a San Francisco però no ho farem tot aquest any, deixem una mica pel proper, dic jo.
Per cert, faré una passada ràpida per Las Vegas, el just per fer 4 fotografies i prou. Total, tampoc era una de les meves fites.
Ahir vaig estar de visita a la UCI, l'Universitat que hi ha Irvine i que, pel que m'han comentat, està començant a pujar llocs a la llista de les millors universitats d'USA. Gran, gran, gran amb un enorme parc amb arbres, com a l'Autònoma, al vell mig fent d'Àgora romana, és com si diguéssim el cor de l'UCI. Vaig fer una volta per les facultats de Física, Enginyeria Aeronàutica, i vaig contactar amb els advisors. La veritat és que em van donar bons consells i em van tractar molt bé, i tot això amb el meu anglès, Amazing, senzillament impressionant. Em van comentar que hi ha molta competència d'estudiants xinesos, i que és bo contactar amb algun professor prèviament.
I per aquest motiu he variat els meus plans, perquè sinó jo ara estaria de camí a Grand Canyon, i el dilluns hi tornaré a fer contactes. De moment, només he parlat amb advisors però dilluns vull contactar amb algun professor, a veure que passa. Després de 3 setmanes avui és el primer dia que m'he quedat a casa ordenant les coses, escrivint al web-site, escrivint correus electrònics als amics, fent la bugada. I, probablement, aquesta tarda soccer o tennis, ja veurem.
Nens, el futur és America. Si aconsegueixo una bona puntuació al TOEFL i al GRE l'any que ve em veureu a Califòrnia altre cop, ara només em queda disfrutar dels últims dies del viatge, passar com pugui el Jet Lag de tornada i posar-me amb el TOEFL per poder aplicar abans de Febrer. Sona bé, oi? Ahhh, i continuar treballant com a professor que necessitaré els calerons que la beca no és per llançar coets i els apartaments estan pels núvols.
Trobar-vos al cotxe de camí a una clase d'anglès cantant com un boig. Xerrant pels descosits en anglès amb coreans, taiwanesos, vietnamites, japonesos i disfrutant. No tenir temps ni per penjar un simple comentari a la web, anar de festa en festa, preparant el proper viatge a Grand Canyon, Las Vegas i San Francisco amb els acompanyants, quedar amb els companys de la classe i professora per fer un dinar de d'acomiadament en l'enorme jardí de la meva homestay's mother, portar la gent a Laguna beach (el proper TV show que arribarà a Catalunya, probablement), anar a veure World Trade Center, Talladega Nights: The Ballad of Ricky Bobby, i alguna més que és millor no comentar. Anar a un Outlet prop de San Diego a comprar indiscriminadament perquè les coses estan rebaixades un 40 o 50%, trobar temps per fer un partit de tennis o de futbol, anar a sopar a un restaurant japonès o coreà, evidentment sota recomanacions, anar a Ruby's o In and Out a menjar una burger, anar a un Karaoke ...
Bé, estareu contents dono senyals de vida. Avui penjaré totes les fotos que tinc atrassades, el viatge a San Diego, Laguna Beach, sopar de d'acomiadament i alguna que altre que s'ha escapolit de l'escomesa.
Disfruteu amb les fotografies. Per cert, si cliqueu en el botó de play podreu escoltar quina es la cançó que més defineix el meu estat d'ànim.
Resulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d'algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?
M'he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d'obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s'han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.
Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D'incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.
Suposo que cap d'aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l'actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.
La majoria d'asiàtics fan una estada mitja d'entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.
M'encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai uResulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d'algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser?
M'he trobat amb mares coreanes que han viatjat fins a EEUU, han aprés un idioma estranger, amb tots els problemes que la decisió comporta, tant econòmics com socials, amb la única finalitat d'obrir les fronteres als seus fills. Que pugui recordar 4 mares coreanes, 4 valentes mares coreanes que s'han posat les piles per poder entendre als seus nous veïns americans, encara que aquests no els facin massa cas.
Quina actitud tant valenta, oi? Deixar-ho gairebé tot per tal que els teus fills tinguin una visió global de la vida. Quin gran regal els hi deixen al seus fills. D'incalculable valor. Tot això, pel que he parlat amb elles, sense oblidar quines són les seves arrels i els seus origens, allò què és tant important a la vida.
Suposo que cap d'aquestes famílies deu tenir un nivell econòmic baix, però l'actitud moltes vegades supera la força dels cales, que per altre banda faciliten la vida ho reconec.
La majoria d'asiàtics fan una estada mitja d'entre 6 mesos i 1 any. Que pensant-ho, seria una pasta impressionant per a mi. Tots tenen com a finalitat entrar a una High School i en la majoria dels casos en un College.
M'encanta la forma de ser dels japonesos i coreans, que és els que he tractat més. Sempre rient, sempre ajudant, sempre disposats, mai una mala mirada, mai un renec, sempre amb bona intenció, sempre. I allò que és tan difícil de trobar: sempre un somriure per començar i després la resposta. Senzillament, deliciós. Ara entenc perquè l'Isaac s'hi troba tant còmode enmig de japonesos i coreans. Per cert, Isaac he seguit els teus consells, agraït. Fins i tot en aquell cas que la primera impressió és: Ui, aquell té cara d'espavilat i cabron, després resulta que cada vegada que et veu es desviu per mostrar-te el seu respecte.
De fet et preguntes, hi ha delinqüència al Japó o Corea del Sud? No em puc imaginar un corea o japonès robant (després de conèixer-los) o fent mal algú. M'encanta que m'expliquin com viuen en el seu país, que els preocupa. Els taiwanesos pressionats per Xina, els coreans del sud pels comunistes de Corea del Nord. Encara que he hagut de burxar una mica, perquè a la primera pregunta sempre la defugen, però si insisteixes en conèixer-los et diuen quins són els seus neguits. M'han ensenyat els caràcters que utilitzen per escriure, que resulta que cada caràcter és una paraula. Aquests si que tenen dificultats per aprendre angles, però com s'esforcen.
Els he coneguts que volen tornar, els que no perquè diuen que la seva realitat és en blanc i negre comparat amb les possibilitats de Califòrnia, els que tenen una xicota japonesa que esta a l'Àfrica de voluntariat i ell és coreà, els que quan veuen una noia se'ls hi cau la baba, els que estudien fort de passar el TOEFL, els que estan de vacances, un vietnamita que farà un MBA a partir del setembre, els que es volen obrir les portes americanes i trobar feina. I sempre, sempre, amb un somriure a la cara. Digne d'admiració.
Em sembla que comparant no sortim massa ben parats els catalans. Jo personalment, com et deu passar a tu també Carquinyol, em trobo més acollit entre valencians, encara que els hi perd aquell puntet tosut.
Acabo perquè no vull repetir adjectius. I és que m'encanta aquesta gent.
Després de cinc setmanes i quan només em queden 3 toca fer una petita reflexió.
Primer de tot, com passa el temps. No és un començament original però, és veritat, no para. Tant per lo dolent com per lo bo, tot arriba, en aquesta vida no s'ha de ser impacient.
Fent una mirada enrere, m'enrecordo quan treballava al circ del COP, Colegio Oficial de Pesadores y Medidores Públicos de Barcelona, on només que vaig tenir disgusts i 5 dies de vacances a l'estiu. Sabeu, em va costar dos mesos trobar aquella feina, entre no masses ofertes, i m'hi vaig estar 5 mesos, però el que més greu em sap és tota la gent que encara hi continua treballant en aquell circ. Només una dada perquè comprengueu la magnitud de la tragèdia: En 3 anys han passat 100 treballadors en una empresa familiar de 20 persones.
Quan vaig veure en quin putiferi m'havia ficat, vaig fer ràpidament els papers per apuntar-me'n a les llistes d'Educació per treballar de professor. El millor que m'ha passat en temps sens dubte. Gràcies a aquest pas estic on estic, ni més ni menys, quantes voltes dóna la vida, oi?
Fins que no em van cridar per treballar van passar 2 mesos, gairebé. Vaig començar al Febrer en un institut d'un poblet al costat d'Igualada, Vilanova del Camí. I vaig tenir sort perquè em va tocar una substitució de 4 mesos i escaig en el mateix institut, fins a finals de juny. Com que no tenia 6 mesos treballats de professor no he pogut cobrar l'estiu, però això per a mi no arriba a punt negatiu. Tampoc no m'arribava per cobrar l'atur, és el que tenen els contractes de becari, o sigui que vivint de les rentes del sou de professor.
He conegut amics, catalans i asiàtics, platges, estils de vida, costums, menjars. De moment estic disfrutant dels dos mesos de vacances, però sabeu el que us dic, doncs que trobo a faltar una setmana a un poblet de la Costa Brava, on no calgui agafar el cotxe sempre, on les distàncies siguin curtes, les cases blanques, carrerons estrets però molt solejats, comprar el diari, esmorzar pel camí, un xerrada agradable (en el teu idioma), anar a visitar els poblets dels voltants, les cales petites però suficients, anar caminant amb la tovallola fins a la platja. Ahhh (suspirs), quins records.
L'anglès millorant sens dubte però amb por de perdre'l en dos dies a Badalona, encara que suposo que alguna cosa sempre acaba quedant. Les classes d'anglès són entretingudes, de fet avui és la meva primera campana en 5 setmanes. Ja em caldrà posar-m'hi si vull treure el mínim necessari al TOEFL test i al GRE, tindré fins el gener més o menys.
I ara per apujar una mica la moral agafaré el cotxe i aniré a la platja, encara no sé quina. Agafaré la PCH i la que més m'agradi a remullar-se i prendre el Sol. Apa, salutacions i fins la propera.
Teniu raó, teniu raó, us tinc abandonats. Ja ho sé, ja ho sé. No he parat en torreta, tinc excusa.
Tinc cotxe!!! Finalment, tinc cotxe!!
Escolteu molt millor, eh!! Bé, comencem que hi ha molt per explicar:
1er dia d.ll.c. (que no és res més que després de llogar cotxe).
D'horeta cap a L.A., perquè es formen unes oesenyores” cues a la Freeway que espanten. Vam ser previsors i vam marxar, la Valery i jo, cap a l'aventura. Bé, la Valery només em portava cap a l'aeroport, perquè ella marxava a la recepció que feia en Tony Blair a L.A. Què és veu que la Valery té contactes. Finalment, no va poder fer-se la foto amb en Tony Blair perquè va anar al lavabo i no la van deixar entrar els seguratas altre cop. S'ho ha pres bé, per això.
De camí cap a L.A. vaig poder comprovar com el americans agafen el seu cotxe, i només el seu. Aquí ningú va de paquet, vaja, que no és la moda. Hi havia unes cues que posaven els pels de punta, però el carril carpool anava buit, literalment buit. Us esteu preguntant, lògicament, quant s'ha de pagar per anar per aquest carril, doncs, res, és de gratis total si, i solo si, en el cotxe van dues persones o més, sota multa de 400 $ aprox. Conclusió, que un s'ha de comprar una nina inflable, però no perquè et faci companyia ens els mals moments, sinó per poder estalviar-te'n una hora de cua cada dia.
Però no us penseu que els americans són tontos, ni molt menys. No agafen un acompanyant perquè ja els hi va bé fer la cua. Aprofiten per esmorzar, el seu cafetò americà (aigua bruta), els seus pancakes, es maquillen (les dones) i s'afaiten (els homes), xerren pel cell phone, llegeixen el diari. Sí, sí, i moltes coses més que no es poden explicar en horari protegit. I tot això ho poden fer perquè van solets al cotxe. Un americà = un o més cotxes (incloent els tractors, esclar).
A tot això Valery em deixa a l'aeroport i apa, a llogar el cotxe. Sí, sí, the cheapest, the cheapest, era la contrasenya. Vol l'assegurança? -- Puc anar sense ella. .-- No, és il·legal. -- Doncs, si la vull, però the cheapest, too. A tot això esperant que arribi el cotxe, jo estava pensat en el trastu que em donarien. I, patapam, el chevrolet de color vermell que podeu observar a la fotografia. Quan el vaig veure, instintivament, vaig preguntar altre cop el preu, ep, que lluïa massa per ser el més barat. Sí, era el cotxe.
Ja em podeu imaginar fent proves al parking, per tot allò del canvi de marxes automàtic. Dos passets cap enrere un cap endavant, dos cap enrere, un cap endavant. Collons, que va sol!! Que no has de fotre res, ell solet ja s'ho monta.
Fàcil conduir el cotxe, i fàcil conduir per Califòrnia. O sigui, que em vaig agafar el dia de festa. Vaig agafar la PCH (aquí tothom la coneix així), la 1, que és la carretera que agafa tota la costa de Califòrnia, i apa a tirar milles cap a Malibú. Amb country a la radio, amb les finestres abaixades (manualment, per cert), amb un solet molt agradable, amb l'oceà Pacífic present tota l'estona cap al nord. Maco, maco, maco!!!!
Finalment, baix arribar fins a Malibú. No hi aneu, no hi ha res, de fet no se per quins collons tenia ganes d'anar a Malibú, el que fan les series americanes, oi? Després anant cap el sud, vaig para a Santa Mònica, molt maco encara que les platges són massa kilomètriques per mi. Totes les fotos les podeu veure a l'apartat de Fotos Viatjades. Entre zona habitada i zona habitada hi havien els surfers que aparcaven el cotxe en el primer lloc on intuïen ones, així sense miraments. Ones, llavors un munt de cotxes aparcats en mig del no res.
Vaig anar cap a Venice Beach, maco, també. No vaig xapotejar en cap platja perquè no duia banyador, però ja tinc clar que al maleter del cotxe no faltarà cada dia la motxilla amb la tovallola, el banyador i les xancles. Indispensable per voltar per Califòrnia. IN-DIS-PEN-SA-BLE.
Després ja vaig tirar cap a Long Beach (massa gran per a mi, altre cop), Corona del Mar (maca), Laguna Beach (la millor pel meu entendre) i cap a casa.
Per cert, tinc la sensació que el dipòsit té un forat perquè, deu ni do, com xucla.
Els propers dies parlaré, cronològicament, de la quedada amb els catalans, dos cops, i de com em vaig veure al mig d'un castell fent de casteller amb gent trepitjant-me i empenyent-me, i el millor de tot i més preocupant, m'ha agradat. M'agradaria també fer un reflexió ara que estic al mig de la meva aventureta, per allò de frenar i mirar enrere una mica. I explicar la meva experiència amb els asiàtics que li dec a l’Isaac.
Per cert, m'assalta un dubte, ajudeu-me. Anar a Las Vegas? Anar al Gran Canyon? No anar-hi? Només a un dels dos? No ho sé, no ho tinc clar.
Fa dies que vull comentar quina és la situació a Califòrnia respecte als temes que surten als telenotícies d'aquí.
Faré un esment per ordre d'importància:
1er. Focs. A causa de la calor extrema, dia si dia també, hi ha un incendi per extingir. En aquest cas, veient les noticies de l'abc, CNN, etc, es poden veure uns cotxes de bombers bastant, bastant completets.
2on. Apagades. Doncs sí, l'estalvi d'energia, ni més ni menys. Uns dels temes estrelles també a Catalunya. Però el que no saben aquests californians és que els insignificants catalans tenen la solució pels seu problemes, que són els nostres. Que facin una interconnexió amb França, clar!!! Aiiis, si és que se'ls hi ha de dir tot. Com és que aquests americans que estan tan avançats no fan una línia d'alta tensió de 400 kV, i si ja en tenen una, perquè no fan una altre?
I és que tal com ja vaig explicar en aquest apunt, ens volen vendre l'interconnexió amb França com la solució a les apagades de Girona i el pas del TGV, quan és només una línia de transport per vendre energia i no una línia de distribució.
Ahhh, per cert, a Califòrnia també hi ha apagades, concretament a les zones més húmils de L.A. Respecte això una de les coses que he notat és ningú demana la destitució de l'alcalde de L.A. I tots, medis de comunicació, govern, opinadors, fan una crida a la ciutadania per tal que s'autoregulin. A Catalunya això seria cavar la pròpia tomba de qualsevol governant o medi de comunicació.
3er. Calor. A Califòrnia, la darrera setmana, els termòmetres han arribat a marcar per sobre dels 100 F, que al canvi són uns 38 ºC. Hi dono fe, perquè no si podia estar pel carrer (per experiència). Aquesta setmana en canvi els termòmetres han baixat. Tant és així, que la gent ha sortit al carrer per fer exercici amb el gos, amb els gossos, amb iPods i, fins i tot, amb el carret amb el nen a dins (us ho juro). I és que, tal com diu la propietària de la mansió, aquí la gent és molt 'cool-plastic'. I es pot comprovar constantment a les zones d'esbarjo.
La resta de noticies corresponen a l'àmbit nacional (seguretat, control de la immigració, ...) i a l'àmbit internacional. Les noticies que arriben de l'Orient Mitjà són molt seguides per les cadenes més importants amb programes especials 'in situ' amb 4 o 5 enviats especials per cada canal. Els americans si volen poden estar excel·lentment informats del món que els envolta. I no és una indirecta.
Per cert, sobre això últim podeu llegir aquest apunt d'un altre badaloní que properament estarà de viatge per Europa.
Ahhh, se m'oblidava. Segur que ja ho sabeu, però han enxampat a l'actor Mel Gibson borratxo conduint. Que dius, vaja noticia!! Però és veu que li estan donant canya perquè com és catòlic, li pot anar fatal per la seva carrera. Defensors de la moral, puag (ja ho deia en Serrat en una cançó). El cas és que ja han sortit les fotos de la juerga que és va muntar i no és res de l'altre món, sincerament.
I els terratrèmols, és clar.
Us sonen les noticies, oi? O sigui, que per quan un actor a la Presidència de la Generalitat?
PD: Si voleu veure el website del viatge amb fotos, cançons i links podeu anar a:
A tots aquells que cada matí s'aixequen i han d'agafar el transport públic català, evidentment excloent el que agafen RENFE,... sou uns afortunats, UNS AFORTUNATS!!!! No em tornaré a queixar mai del transport públic metropolità, evidentment excloent la RENFE.
El transport públic a Orange County és de manifestació diària, més o menys com RENFE. Però anem per parts, com va dir Jack, el desbudellador (o sento, no ho he pogut evitar).
La freqüència dels autobusos és, de mitja, uns 45 minuts. Però no us penseu que funcionen tot el dia, niiii moooooolt meeeeenys. Resulta que us podeu trobar una línia de busos que entre les 10:00h del matí i les 15:00h no passi cap bus, a més, que com podreu endevinar l'últim bus a moltes línies passa a les 7 de la tarda. I si el perds, doncs a cascar-la.
El més normal del món és que hagis d'agafar dos busos per anar a qualsevol lloc, amb un de sol segur que no ho pots fer, siguis on siguis i vulguis anar on vulguis anar. I clar, us estareu preguntant algú, com està el tema dels transbordaments. Doncs, de puta pena. Pot ser perfectament que estiguis baixant d'un bus i el que hagis d'agafar, estigui a l'altre banda del carrer (o sigui, a kilòmetres de distància). Doncs, perdut. I a esperar toca, 45 minuts, o fins i tot més!!
El meu segon bus, és el 188, del que corresponen les imatges. No és un bus. És un minibus, però mini-mini. El millor de tot és l'aire condicionat que gasta el minitransformer, és un aire condicionat dels de tota la vida encastat a la part de darrera del minibus, on normalment et pots trobar de tot, des de caixes de ferramentes fins a lones de plàstic.
Ara deveu estar pensant que com que no paro amb la matraca de que tot està més barat aquí, el preu de la broma deu estar pel terra. Doncs no, per pujar aquell micromachine haig de pagar 1,25 $, cada viatge. O sigui, 2,50 $ cada dia, perquè l'anada em surt de gratis, gràcies a un amic coreà.
Però encara hi ha més, els caps de setmana la majoria de línies no funcionen. La meva és una d'elles, per tant, NO PUC SORTIR DE CASA ELS CAPS DE SETMANA SI NO ÉS DE PAQUET EN UN COTXE D'UN AMIC. Fort, però cert. Si alguna vegada viatgeu per aquests voltants, ALQUILEU UN COTXE!!
Tal com podeu comprovar a la imatge, aquests de l'OCTA, la lumbreres de la companyia, es banten que són els número 1 del transport a EEUU. Uffff, tinc calfreds només de pensar com seran la resta de transports. Ahhhh, se m'oblidava, els conductors. Des de que vaig estar a Lituània que no havia vist uns carcamals conduint com aquests. Que no estic en contra de que la gent gran condueixi, però és que aquests tenen 70 anys com a mínim. No us ho creieu, ja els faré una foto, ja veureu, ja veureu.
Però, ara venen les bones noticies, aquesta setmana (probablement dimarts) alquili el tant desitjat i necessari cotxe. Anirem a L.A. però haure de fer els tràmits jo solet, ja veure com surt la cosa. I la tornada també l'hauré de fer solet. Aiii, com riureu. Al menys, em prendre el meu primer dia lliure per fer de turista amb la càmera de fotos.
Probablement no. Aquella innocència amagada, les ganes de canviar, l'autosuficiència mal entesa, la despreocupació més encantadora, el desordre més agradable, l'alegria menys continguda, l'impaciencia més suportable, l'intrusisme més simpàtic, el cotillisme més agraït,...
A l'obra de Truman Capote, el llibre original, podem observar la grandesa i les misèries de la gent normal del carrer, que de matinada, després d'una festa, esmorza al davant de l'aparador de Tiffany's a New York. Però darrera de la bellesa d'aquella imatge s'amaga un passat, un passat anomenat Lula Mae, en un granja a Texas.
Encara que Audrey Hepburn a la pel·lícula eclipsa la idea originaria d'en Truman Capote. Ens il·lumina la pantalla amb una claror i una innocència absolutament refrescant. La despreocupació, l'autosuficiència, el desordre, l'alegria, les ganes de viure, l'impaciència, el descontrol, l'improvització fan que l'Audrey Hepburn estigui definitivament encantadora. L'Audrey en cap moment dóna la sensació de desprotecció, encara que s'intueix, fins al final de la pel·lícula sota la pluja freda demana una mica de calor humà.
I és que tinc clar que si alguna vegada tinc un gat aquest s'anomenarà, cat. Perquè, com diu Holly Golightly, no té nom perquè no té amo. Encara que com podem observar a la pel·lícula ni el gat ni la Holly tenen amo però si que busquen calor sota la tempesta.
I, crec, que aquesta és la imatge que busquen molt homes en la seva parella, sinó mireu l'èxit que tenen actrius com Meg Ryan, Winona Ryder, Natalie Portman,... Penseu que els estudis de cinema no tradueixen les pel·lícules al català però tontos no són, i tindran els seus estudis de mercat. Podeu comprovar com el personatge de George Peppard queda absolutament fascinat per la radiació de la Holly, si fa no fa el que ens passa als homes a la realitat.
Per cert, si voleu conèixer més coses sobre Breakfast at Tiffany's mireu aquesta pàgina que s'ha currat un boig de l'obra. O aquesta altra. O més fàcil encara, veure aquest video:
Amb una paraula està tot dit. Jakuzzi. Avui he guadit del plaer d’estar durant mitja hora en el Jakuzzi que podeu intuir a la fotografia.
Ja sé que això no es fa, però imagineu-vos a les deu de la nit sota llumenetes, la fresca vespertina, la llum dels estels, una aigua tébia i unes bombolletes del tot relaxants. Avui dubtava entre parlar del transport públic al O.C. o dels problemes que omplen les noticies a Califòrnia, però després de l’experiència no podia parlar d’altre cosa. I és que mira que és dificil aprendre anglès en un país estranger. Pffffff, estic dels nervis com podeu comprovar.
I clar, que pots fer en un Jakuzzi, doncs oblidar els problemes. I això que em poso a pensar quins són els meus problemes, mmmmmmmmm. A veure, sí, és impossible tenir una casa i una feina en condicions a Catalunya, però, collons, tothom està igual. Total, que no he trobat cap d’important per poder oblidar. Fustrant, oi?
Conclusió, que si cap vegada us doneu un banyet en un Jakuzzi porteu-vos els problemes importants, així els podeu oblidar a gust.
I és que aquelles bombolletes fan maravelles. Continuaré amb la meva atrafegada agenda. Fins la propera.
Ahhh, teniu ganes de saber com va anar la festa. Ai, cotilles, cotilles.
Doncs, molt bé, la veritat. Vam fer unes pizzes amb les nostres manetes, massa inclosa, que van quedar molt bones, almenys decents. La festa va durar des de les 3 de la tarda fins a les 11 de la nit, aquí tot acaba abans. Penseu que els concerts a l'aire lliure comencen a les 5 de la tarda i els músics s'acomiaden a les 7 amb un: BONA NIT!!, una mica xocant per mi. Aquest horari, com saviament apuntava en Joan és molt convenient per no patir ressaca al dia següent (cosa què és veritat). Per cert, a la fotografia podeu contemplar l'obra mestra dels xefs, un d'italoamericà i un de català.
I mira, finalment, em vaig alegrar de no tenir cotxe perquè vaig beure tot el que vaig voler. Unes cervesetes, uns cubatets (aquí, més refinadament, els hi diuen combinats) i a xerrar. Se'm va passar la tarda volant, escoltant les històries de la gent, els motius per empendre un viatge tan llarg a un país amb una llengua estranya. És impressionat com la gent arrisca calés, currículum, temps, ... per millorar. En tots els casos, la gent simplement vol millorar, per viure tranquil·la (això m'ha fet recordar una cançó de la Dharma).
Gent que té una carrera al seu país, però li és difícil trobar feina. Gent que vol tornar al seu país per tornar a provar sort. Gent que vol arrelar als EEUU. Gent que vol fer una carrera sobre bussines aquí a Califòrnia. Gent que tornarà al seu país però que ja està pensant com fer-ho per tornar a EEUU. Gent que vol buscar feina, però és difícil per un estranger. Gent amb una família rica que l'està pagant una estada d'un any, o més, a Califòrnia només per aprendre anglès. Gent que s'està traient un sobresou aquest estiu fent classes d'anglès per fer un màster el proper any a una Universitat de San Francisco. Simplement, gent. Cada persona, una història diferent.
De tornada, en el cotxe conduït per una japonesa (que era la primera vegada que agafava la Freeway), el poc alcohol que deuria tenir a la meva sang va desaparèixer en forma de suor. Com vaig patir, senyor!! Jo anava a la part de darrera, amb uns altaveus a tota pastilla amb música japonesa estrident, i al davant les dues japoneses cridant, normal amb la música a tope, sobre quin era el camí de tornada, a tot això afegiu les finestres del cotxe abaixades, ... un caos. Vaig arribar a dir dues vegades que seria millor baixant la música i posar l'aire condicionat, almenys estaríem més tranquils tots. Ni putu cas. Vaig pensar, que sigui el que deu vulgui.
Vam arribar, si jo encara no m'ho explico, a les 12 a casa. En resum, molt bé, festa i Dragon Khan, que més es pot demanar a la vida.
raulvado |
dissabte, 22 de juliol de 2006 | 22:49h
Després de 3 setmanes a terres americanes, per fíííííííííííííí la primera party. Durant aquest temps s'han anat fet activitats muntades amb l'escola, sense massa èxit, partits de futbol, sopars, alguna escapadeta a la platja, però aquesta la munta un professor de Kaplan amb el que em duc molt bé. És una mena de Jim Carrey a la italiana.
M'explico, està boig pel surf i dels americans és el més eixelebrat, cosa que es d'agrair en una ciutat tan aburrida, a més té ascendència italiana. La qüestió és que ell vol aprendre també castellà, és defensa molt bé amb l'italià, i s'avorreix amb la tranquil·litat dels coreans i sempre està buscant als italians i a mi.
La festa és a casa seva i, com no, necessito cotxe. Si no tens cotxe és una putada, perquè per exemple el company de casa té examen final d'art el dilluns i ha d'estudiar i al final només em portarà a un lloc on hi ha uns quants més sense cotxe i d'allí un altre que en té cotxe cap a Tim's House. He aquí el problema, encara que coneguis a gent amb cotxe després han de quadrar els teus interessos amb els seus. VULL UN COTXE JAAAAAA!!!!! Tranquil, Raül, tranquil, serà la propera setmana.
No us ho perdeu la party comença a ... les 3 de la tarde!!!!!! No son hores, per començar una party, amb la calda que fot aquí, ara fa a Lake Forest ... 37 ºC. Sou uns tiquis-miquis perquè no pareu de queixar-vos de la calda que fot a Catalunya, 37 ºC, 37 ºC haig de suportar jo a Califòrnia. Clar, que jo ara els estaria suportant a la platja, SI TINGUÉS COTXEEEEEEE. No hi tornis, Raül, no hi tornis. Per cert, si comença a les 3 de la tarde, a quina hora acabarà? Ja us ho diré.
Tranquils, ja treure fotos per penjar-les i us comentaré com a anat la party.
raulvado |
dissabte, 22 de juliol de 2006 | 06:28h
Aquesta és la paraula que millor expressa la història del Barça. AUTODESTRUCCIÓ. Començant per les divisions històriques, que tan mal han fet (Kubala – Suarez, Nuñez – Cruyff, ...), fins arribar a lluita pel poder que dóna ser el president del Barça, com molt bé saben en Nuñez i Laporta.
Ara no tindríem que estar gastant cales, esforços i temps en patir unes eleccions quan encara no han passat 4 anys. Com s'ha arribat a aquesta situació? Doncs, ja que estem en la tessitura de buscar un culpable perquè no comencem pel començament.
Quins personatges van fer uns estatuts on 3 anys i 10 dies corresponen a 4 anys? Ens van vendre, si mal no recordo, que els personatges que farien uns nous estatuts pel club eren el més granat de la societat civil catalana, advocats, empresaris, jutges, ..., DONCS QUINA MERDA DE SOCIETAT CIVIL CATALANA QUE TENIM, no? Ens fan passar 3 anys per 4. Em pregunto... deurien fer campana a les classes de matemàtiques durant tota la seva vida?
Molt bé, detectats els primers culpables. Continuem. Que Laporta volia esgotar els 4 anys, collons, doncs normal, dic jo!!!! És que els socis l'havien escollit per 4 anys, tan senzill com això. Em direu, que ha comés errors, bé, en aquesta cas jo us responc que vosaltres també cometeu errors, tots cometem errors, collons, que estem fets uns tiquis-miquis.
Que m'expliquin, llavors, perquè em de malgastar temps, diners i esforços per una errada en els deficients estatuts elaborats per la societat civil? Perquè després de guanyar la segona lliga consecutiva i la Champions estem emmerdats en jutjats?
I, sabeu que, doncs que m'encanta aquesta situació perquè ve a corroborar la meva teoria, una mica outside ho reconec. Aquesta teoria no és altra que Catalunya té un problema i és els catalans. M'explico, durant el temps de democràcia ens em cregut que l'enemic estava a Madrid, però no, l'enemic el tenim a casa. És tan senzill com això, si tenim els problemes que tenim en tots els àmbits de la societat és perquè ens els creem nosaltres mateixos.
I en aquest cas és un innocent jubilat utilitzat per uns foscos interessos, probablement monetaris, que no donen la cara. En la fotografia veiem el satisfet català i barcelonista, ni madrileny ni madridista, orgullós de defensar la democràcia.
Caram, des de dimecres de la setmana passada que no escric cap apunt al bloc, això no potser... Tinc una excusa, últimament he aprofitat l’hora a la que escrivia els apunts al bloc per escriure mails als amics, he estat força ocupat.
Aquests dies m’estic preguntant que necessita una persona per fer feliç, mmmmm... possiblement un bon treball, un bon sou, una bona casa, bons amics, ... Bé, no sé, no sé. No és una qüestió fàcil de resoldre però probablement el lloc on s’aconsegueix tot això pot arrivar a ser lo de menys, o no?
Les classes van millorant, ja em noto més fluid parlant, no confondre amb parlar bé l’anglés, estic coneixent un munt de persones de llocs tan llunyans, relativament, com Arabia Saudita, Irak, Corea (del sud, per suposat), Taiwan, Vietnam, Japó, Alemanya, Anglaterra, Turquia,... Senzillament, impressionant. Probablement el millor de tot és el bon humor i les ganes d’ajudar que és respira a l’ambient.
La veritat és que m’estic trobant molt cómode i quan aconsegueixi cotxe ja serà la òstia, perqué podré anar a la platja quan jo vulgui. Clar, clar, clar, després d’estudiar, ja ho sé, ja ho sé.
Per cert, m’he buscat una feina no remunerada de professor d’espanyol, i estic donant classe d’espanyol a una alemana i una turca. De moment, el tracte consisteix en que elles practiquen l’espanyol i jo l’anglés, però la propera vegada ja miraré de treure un rediment econòmic.
La foto correspon al moment en que escrit aquests apunts sota la llum de la lluna i de les estrelles en l’enorme jardí. Fantàstic.
Avui després de la classe d’anglés m’he decidit per anar a Irvine Spectrum, que és com el Port Aventura de les botigues, i m’he comprar una bossa, que ja li tocava una jubilació a la que utilitzava fins ara, i un llibre, en una llibreria enorme on en el seu interior hi havia un Starbucks. I clar, m’he comprar un llibre i m’he pres un cafe gelat, si és que a consumisme no em guanya ningú. Doncs avui us posaré una cita del llibre que he comprat i que m’ha portat bons records, concretament de quan em considerava un científic (aiiii, quins temps):
oeIt is our responsibility as scientists, knowing the great progress which comes from a satisfactory philosophy of ignorance, the great progress which is the fruit of freedom of thought, to proclaim the value of this freedom; to teach how doubt is not to be feared but welcomed and discussed; and to demand this freedom as our duty to all coming generations”
Extret de la conferència oeThe value of science” inclosa en el llibre CLASSIC FEYNMAN editat per Ralph Leighton, 2006.
Doncs es veu que s'aprèn, però, collons, que poc agradable que resulta. Intentar dir frases i semblar un indi: Hau, tu pots donar a mi una hamburguesa? Però, suposo, que anem millorant.
Aquí en una setmana he practicat més esport que en 10 anys a Badalona, tennis, voleibol, soccer, natació. I clar això es paga, tot jo sóc una agulleta, tireta, abraonament, o com collons es digui. Entre això i que el meu cos encara s'està acostumant als breakfast, lunch, i dinners diversos, i sobretot a les seves hores m'estic quedant en un suspir. Per cert, un apunt, que dolenta està la crema de cacauets, és com si et fotessis a la boca 100 cacauets i sense aigua, una secor a la boca ... ohhh, que dolenta. Aquí és com la nocilla al món civilitzat, l'unten fins i tot l'hamburguesa. Una cosa de bojos.
Ja que aquest apunt del bloc viatges, pel que m'està sortint, està dedicat als menjars, menció a part uns snacks que m'han ofert avui. Era PERNIL SALAT FUMAT, el venien com si fossin doritos, tú, en una bosseta, i la gent és veu que ho compra.
I tal com penseu l'hamburguesa és la reina destacada, encara que és pot trobar un munt de tipus de menjar, xinés, taiwanés, coreà, italià, francés, germànic, britànic, ... Per cert, que collons fotem a Catalunya, resulta que tenim el cuiner més famós del món, Ferran Adrià, i 4 o 5 cuiners amb 3 estrelles Michellin i no fem negoci? Som burros, o que?
Al College on està situat l'escola Kaplan només serveixen cuina americana, o sigui hamburgueses amb tot de complements ben fregits, i xinesa. Com ja us he explicat si no tens cotxe no pots escapar-te'n, o sigui que dia si, hamburguesa, dia no, arròs amb coses rares pel damunt.
La propera cuina que provaré serà la coreana de la mà dels meus companys de classe coreans, que realment són molt bona gent, sempre somrient sense cap mala intenció, sempre ajudant, realment bona gent, encara que algú que altre necessitaria una dutxa freda, però no només els coreans. Deu ser que aquí a Califòrnia fa molta calor.
Ja tenim planificada la propera setmana si no hi ha canvis d'última hora, que els hi haurà. Al final he variat els meus plans però a canvi a Grand Canyon no hi aniré sol, i a San Francisco, si no hi ha baixes d'última hora, anirem entre 6 o 5 persones. Que no està malament tampoc. Ha costat deu i ajuda fins que la gent s'ha anat sumant al viatge, però l'esforç a valgut la pena. Perquè un viatge a Grand Canyon o a San Francisco sol hauria sigut una mica avorrit, encara que ha San Francisco em trobaré amb en Tim i la seva dona. Bé, no està malament.
La felicitat, que difícil d'aconseguir. 
Resulta que em trobo molt còmode enmig de coreans, taiwanesos, japonesos, vietnamites, i d'algun altre país que no recordo. Pensant-hi, es troben a faltar xinesos i coreans del nord, perquè deu ser? 
Després de cinc setmanes i quan només em queden 3 toca fer una petita reflexió.
Teniu raó, teniu raó, us tinc abandonats. Ja ho sé, ja ho sé. No he parat en torreta, tinc excusa.
Fa dies que vull comentar quina és la situació a Califòrnia respecte als temes que surten als telenotícies d'aquí.
A tots aquells que cada matí s'aixequen i han d'agafar el transport públic català, evidentment excloent el que agafen RENFE,... sou uns afortunats, UNS AFORTUNATS!!!! No em tornaré a queixar mai del transport públic metropolità, evidentment excloent la RENFE.
Probablement no. Aquella innocència amagada, les ganes de canviar, l'autosuficiència mal entesa, la despreocupació més encantadora, el desordre més agradable, l'alegria menys continguda, l'impaciencia més suportable, l'intrusisme més simpàtic, el cotillisme més agraït,...
Amb una paraula està tot dit. Jakuzzi. Avui he guadit del plaer d’estar durant mitja hora en el Jakuzzi que podeu intuir a la fotografia.
Ahhh, teniu ganes de saber com va anar la festa. Ai, cotilles, cotilles.
Després de 3 setmanes a terres americanes, per fíííííííííííííí la primera party. Durant aquest temps s'han anat fet activitats muntades amb l'escola, sense massa èxit, partits de futbol, sopars, alguna escapadeta a la platja, però aquesta la munta un professor de Kaplan amb el que em duc molt bé. És una mena de Jim Carrey a la italiana.
Aquesta és la paraula que millor expressa la història del Barça. AUTODESTRUCCIÓ. Començant per les divisions històriques, que tan mal han fet (Kubala – Suarez, Nuñez – Cruyff, ...), fins arribar a lluita pel poder que dóna ser el president del Barça, com molt bé saben en Nuñez i Laporta.
Caram, des de dimecres de la setmana passada que no escric cap apunt al bloc, això no potser... Tinc una excusa, últimament he aprofitat l’hora a la que escrivia els apunts al bloc per escriure mails als amics, he estat força ocupat.
Avui després de la classe d’anglés m’he decidit per anar a Irvine Spectrum, que és com el Port Aventura de les botigues, i m’he comprar una bossa, que ja li tocava una jubilació a la que utilitzava fins ara, i un llibre, en una llibreria enorme on en el seu interior hi havia un Starbucks. I clar, m’he comprar un llibre i m’he pres un cafe gelat, si és que a consumisme no em guanya ningú. Doncs avui us posaré una cita del llibre que he comprat i que m’ha portat bons records, concretament de quan em considerava un científic (aiiii, quins temps):
Doncs es veu que s'aprèn, però, collons, que poc agradable que resulta. Intentar dir frases i semblar un indi: Hau, tu pots donar a mi una hamburguesa? Però, suposo, que anem millorant. 
