Dos pals als dos costats de la pantalla de TV seguint un punt que anava passant per una linea situada just a la meitat de la pantalla. Aquesta és la primera imatge que tinc de la primera computadora que vaig veure.
Com avança el temps, inexorable. Ara, unes decades després, jo, que estic a Califòrnia, puc parlar amb els meus pares i amics per 0,012 € el minut mitjançant el meu portàtil i el programa Skype. I per que els truco a un telèfon fix o al mòbil perquè si la trucada fos d'ordinador a ordinador seria gratuïta. Per cert, perquè no teniu l'Skype encès més temps.
Puc pujar les fotografies que he fet aquell mateix dia a la xarxa i els meus amics des de Catalunya poden veure-les sense cap mena de cost. No és increïble. Com molt bé diu en Partal des del seu programa de radio a Catalunya Radio, allò que és interessant no és la tecnologia en si, sinò allò que nosaltres fem servint-nos d'ella. Té raó.
És pot xatejar des de diverses parts del món, podem fer un bloc explicant les nostres experiències (Blogger) i que altre gent, coneguda o no, ens doni la seva opinió. Podem fer un fotobloc (amb Flickr) o un videobloc (amb You Tube), i tot això gratuïtament. No és increïble. Pareu-vos a pensar-ho, fa 5 anys tot això pel comú dels mortals no existia.
Podem rebre mails en qualsevol part de món, veure les noticies del nostre país (encara que cada vegada siguin menys interessants), connèixer les experiències de catalans que estan viatjant, escoltar música per internet (icatFM), o, sinó tenim accés a la televisió veure els gols d'Italia a la final de la Copa del Món (sempre per penaltis) per internet (You Tube), segur que algú ja els ha penjat.
Podem connèixer l'adressa de qualsevol part del món amb Google Maps o veure la platja de Laguna Beach amb el Google Earth estant a València. De debó esteu tan acostumats per no impresionar-vos.
Aquí tot és gran, ... ja ho sé, ja ho sé, sóc un pesat, ho reconec però és que tinc la sensació que sóc com un conill amb cataractes, d'aquells que passen pel mig de la carretera d'una nit estrellada, però al vell mig de Montmeló un dia de Fórmula 1.
I per il·lustrar-ho, un exemple. Havíem acabat les classes a les 12:30 h i per tant era l'hora de dinar. Jo, innocent, vaig pensar que podia anar a fer un tomb, ja sabeu per veure el paisatge, conèixer els voltants, veure les botigues, ... la veritat és que hi havia una zona (aquí tot va per zones) de menjar amb algunes botigues. Vaig agafar un caminet molt ben cuidat al costat de la 'peaso' carretera i en la mitja hora que vaig estar caminant fins a trobar la zona de compres no vaig trobar cap ésser viu, ni mort.
Aquí ningú camina a cap hora, i es pot comprovar fàcilment quan vols creuar una d'aquestes pistes d'aterratge que aquí anomenen carreteres. Primer necessites pitjar un botó enorme, després de 3 o 4 minuts esperant sota un sol abrasador apareixerà la figura amiga en el semàfor que t'indica que pots passar, però per poc temps perquè als 15 segons, quan hom només ha donat dues passes, aquesta canviarà a la mà de color vermella intermitent, i tu al vell mig de 8 carrils i 8 tractors a punt d'accelerar. De bojos.
Fixeu-vos quina és la dependència que és té del cotxe que dintre d'una mateixa gran superfície, si vols anar a la botiga esportiva agafes el cotxe i aparques al davant però si vols anar a comprar qualsevol aparell electrònic tornes a agafar el cotxe i tornes a aparcar al davant de l'edifici dedicat exclusivament a l'electrònica, i així altre cop si vols comprar alguna cosa per a la casa. Bé, és altre estil de vida.
Ja m'han assignat nivell, Advance. És curiós, perquè he passat del pre-Intermediate a l'Advance en dos dies, coses dels tests, el meu nivell es Intermediate clarament. De moment, vaig una mica a remolc, però intentarem no donar la nota. A la classe 7 coreans, 1 taiwanés, 1 alemanya i jo. Fantàstic, això de la globalització.
Per cert, cap problema per tallar-me el cabell, o la perruquera era una crack o m'he aconseguit explicar minimament. He de confessar-vos que no les tenia totes i ja em veia amb el cap rapat estil nazi durant dos mesos, però cap problema, perfecte!! Necessitava tallar-me'l, ahhhh, quin descans.
El bus, perdó els dos busos que haig d'agafar de tornada a casa, altre història, probablement la següent.
Ahhh, se m'oblidava els focs artificials a Laguna Beach del tot decepcionants. Nena, com a València res de res. Quin rollo, aixó si què és cremar els calés durant mitja hora.
Aquí tot és enorme, tan gran com sigui possible. Per a mi aquest paisatge el trobo massa agressiu, masses distàncies per a mi, jo que estic acostumat a passejar sempre que puc. Per anar a comprar qualsevol cosa necessites cotxe, tot el món en té de cotxe tingui l'edat que tingui, possiblement per això comprar un cotxe estigui tan tirat de preu.
Aquests dies he tingut la sensació que el meu cos està encara venint en avió i que estigui al mig dels EEUU. O sigui, el que no li ha passat a la maleta li està passant al meu cos. No em pensava que això del Jet Lag fos tant fort, penseu que per a mi a les 2 de la tarda, hora californiana, és com si fossin les 10 de la nit i encara pitjor perquè a les 10 de la nit, hora californiana, és com si m'hagués anat de festa perquè serien les 8 de la matinada però sense haver pres cap copa d'alcohol. O sigui, estic literalment per terra. Però tinc la sensació que el meu cos s'està habituant al nou horari. Terrible, ja veurem com serà la tornada.
El meu anglès? Doncs, suposo que millorant, el meu cervell sembla que ara estigui començant a diferenciar que un verb es pot posar en passat, i, que fins i tot, pot expressar futur. Bé, suposo que és qüestió de temps... Espero, perquè és molt frustrant voler expressar alguna cosa i no tenir suficients recursos.
La casa, evidentment, com és?... Efectivament ho heu encertat, és enorme, i té un jardí meravellós amb tot tipus de plantes i arbres. Valerie és anglesa i graciés a això estic provant un munt de diferents tipus de te, molt bons tots.
És veu que l'institut Kaplan d'Irvine és molt conegut a Corea del Sud perquè el 70 % dels estudiant són d'allí, la resta, turcs i italians, i jo.
Els coreans estan molt interessants pel soccer, tots m'associen amb el Raúl del Real Madrid, em fa una gràcia, grrrrrrrrr, ja ho sé, ja ho sé, m'haig de contenir. Aquí sóc espanyol, no hi ha res a fer, i mira que m'escarrasso a fer comentaris sobre Catalonia i el català, però és impossible. No ho entenen. L'altre dia un corea se'm va acostar silenciosament i amb un to de veu baix, gairebé impercertible, em va preguntar perquè en Morientes ho havia estat seleccionat per jugar el Mundial per Espanya!!!! No m'ho podia creure.
Els italians, que per cert estan a la final de la Copa del Món, ja m'han fet el típic comentari en plan sorneguer tipus: Spain, is out, intentant fotre. Innocents!!!! Estava per dir-li: I a mi que m'expliques!!! Suposo que hauré de carregar amb això tota la vida si vull viatjar. Quina creu!!
Ahir, vam anar a visitar una platja aprop de Lake Forest, Long Beach. Preciosa, gran, enorme, plena de surfers aprofitant la força de l'Ocea Pacífic, poca broma!! La fotografia és d'aquella zona.
Doncs res, nois i noies aquesta tarda anirem a la platja, encara que no sabem quina, per veure el Castell de Focs (aquí Fireworks, ja et diré xiqueta si són com a València) dedicats al 4 de Juliol, dia de la independència, uns que en tenen.
Si aneu alguna vegada a l'aeroport de Los Angeles (LAX) dos consells, que ja veureu com us aniran bé:
1.Per fer una trucada, dins els EEUU, abans, i repeteixo, ABANS d'insertar els cèntims de dolar, aproximadament 50 cts, heu de marcar el telephone number que vulgueu amb l'afegit de l'1 al principi. Us tornareu bojos si ho feu com a Catalunya, a més si demaneu com es truca la gent només us dirà que heu de començar per l'1, i no que els els cèntims els heu d'introduir després de marcar el número, clar, per ells es normal.
2.Si heu d'agafar un transport per arribar a la destination Address, almenys en el cas de Los Angeles, no agafeu mai un taxi, és extremadament car. Heu de trobar una furgoneta PRIME TIME SHUTTLE (vermella) o bé, una mica més car, una furgoneta SUPER SHUTTLE (blava).
Tot això si no us venen a buscar a l'aeroport us serà de gran utilitat i no caldrà que aneu preguntant indiscriminadament a la gent.
La resta perfecte, la maleta, miraculosament, era on havia de ser i no vaig trigar massa en fer tots els tràmits del passaport i recollida de la maleta.
Després d'averiguar tot això de les furgonetes em vaig pujar a una on el xofer era de Jordania i portava en EEUU des dels 15 anys, encara que pel que vaig entendre del que em va explicar a la seva dona (treballa en un banc) no li acabava de fer el pes això d'EEUU i se'n volia tornar cap a Jordania, ja li vaig comentar que podia començar a fer les maletes, es va posar a riure. Vam estar comentant també el Mundial, era un apassionat del 'soccer', i de com Brazil i Inglaterra ja han fet les maletes, per cert, no li agradava gens el beisbol... normal.
I ... ja estic a la Destination Address en LAKE FOREST. La casa és impressionant amb un jardí espectacular en una zona residencial enorme, ja posaré fotos. De fet, aquí en EEUU tot és gran, molt gran. Les autopistes són grans, els cotxes són grans, la varietat de tipus i marques de cotxes que circulen és enorme, els aparcaments són grans, les distàncies són grans. Tot esta fet a lo gran.
He parat de contar totes les senyeres americanes que he vist, però un 30 per cent de les cases té una bandera americana, és veu per tot arreu.
Valery, anglesa, ha estat molt amable i l'altre estudiant que està a la casa es diu Zhon, o alguna cosa així, encara que em sembla que li diré John i és sud-coreà. Porta 10 mesos en EEUU i em sembla que cap a l'agost torna a Corea del Sud, té més o menys la meva edat.
Demà el primer dia d'academia.
Ah, per cert, la paraula més repetida per la meva part, mmmmmmmm. Que encara que sembli una onomatopeia jo l'utilitzo com a paraula, és molt útil. Ha, ha, ha.
Bé, ja porto aproximadament unes 10 hores de viatge, i dotze des que em vaig aixecar encara em queden 4 hores de volar per sobre d'EEUU i tot així arribaré a les 3 p.m. a l'aeroport de Los Angeles, i encara em quedarà anar a Irvine. Podeu apostar a quina hora aniré a dormir.
El viatge, llarg, perquè ens em d'enganyar. L'anada fins a Londres s'ha passat molt ràpida, no ens estaven donant l'esmorçar que ja ens anunciaven la temperatura que feia a Londres.
El canvi d'avió cap a Los Angeles sense cap problema ni complicació, ja veurem la maleta. Ràpid, sense cues, amb tranquilitat i sense presses per poder disfrutar de l'aeroport de Heathrow (em sembla que va ser en Quim Monzó que va fer una col·lecció d'articles sobre els aeroports que va trepitjar).
D'iPod's, a patades, qui no té un iPod no és persona. Nanos, 5G, 4G, 3G, algun que altre Shuffle. N'he vist 5 portàtils en funcionament: 1 Samgsung, 3 MacBook Pro (dels nous) i un iBook sense contar el meu.
Per cert, totes les connexions Wi-Fi que he trobat trinqu-trinqu, a deixar-se els calerons. Ja penjaré el post quan en trobi una de gratis. A l'avió de la British ni endoll ni Wi-Fi. O sigui, que ara estic tirant de bateria (em diu que viurà durant 4:40 h, ja us diré si es creïble).
Això si, dins l'avió poc espai, menys que al vol d'Iberia que m'ha portat a Londres, i jo em pensava que seria al reves per allò de la duració del viatge. Però la veritat es que de moment no s'està fent excessivament pessat. I la properà vegada res del seient del mig, és el pitjor o finestra, com amb Iberia, o passadís.
Primera correcció, de bon rollo, per part d'un britànic, si voleu un suc de taronja remarqueu molt bé la 's' final, orangssss. No serà l'última.
Altitud : 10972 m
Velocitat : 901 km/h
Distància a la destinació : 3668 km
Escoltant `La chica de ayer' d'Antonio Vega en directe, i R.E.M.
Fins la propera!!
Com podreu comprovar en aquest apunt i en aquest altre la meva opinió sobre el meu sentit del vot ha estat coherent. Ni el vot nul polític d'ERC m'ha fet variar el meu NO. Sincerament, la incompetència de la classe política catalana ha estat de nivells vergonyosos.
El partit que més m'ha decepcionat ha sigut ICV. El paper d'aquest partit, que té un ecologisme de fireta i molt discutit pels pròpies ecologistes, ha estat ben galdós. Ha donat suport a una rebaixa d'un estatut pactat entre el PSOE i CIU, partit de dretes, sense coneixer exactament que s'havia pactat (recordeu la rapidesa amb que van sortir a dir si). Però l'última setmana de declaracions del senyor Saura ha estat de vergonya aliena.
De la resta de partits l'esperat, el PSC buscant el cos a cos amb el PP (perquè després vagin dient que ERC i PP es retroalimenten, i que buscava el PSC amb 'El PP utilitzarà el teu NO en contra de Catalunya'?).
CIU el mateix paper vergonyós de sempre. Ens van vendre l'Ebre, si, si recordeu que ho van fer!!!! Perquè, deien, ells farien que el mal sigues menor. Doncs NO, s'ha dit que NO, i NO s'ha fet!!! En aquesta vida s'ha de saber dir que NO. Un altre exemple el vam tenir amb la constitució europea on van canviar el seu vot per un SI crític, que ens ha servit ... per a res, res de res.
Perquè no fem un exercici de comparació molt fàcil:
Imaginem que hi ha quatre comercials encarregats per vendre un producte a una empresa. Tots quatre negocien amb l'empresa junts, i avancen amb les negociacions. Però de sobre aquesta empresa (que veu que li està resultant molt difícil arrivar a un acord profitós per ella), a la que hem de vendre el producte, truca a un dels nostres comercials per separat, i tot d'una aquest comercial ven el producte per sota del seu preu de mercat, o sigui el preu que nosaltres havíem pactat.
Que pensarien els altres tres comercials d'aquell que ha negociat a esquenes dels altres, probablement per portar-se tots els mèrits?
Que pensaríem, nosaltres els amos de l'empresa, d'aquell comercial que ens ha malbaratat la venda d'aquell producte que ha suposat un gran esforç?
Qui ha sortit guanyant: la empresa que ha comprat el producte per un preu per sota del de mercat o la empresa que s'ha vist obligada a rebaixar el seu producte estrella?
Penseu que el comercial que ha volgut ser el més llest de tots els seus companys durarà molt a l'empresa que el té contractat?
Doncs, sabeu que passa que hi ha una comunitat autònoma, què és com ens reconeix legalment aquest Estatut que demà decidim si l'aprovem o no, que no només castigarà a aquell partit que ha traït la unitat catalana sinó que el premiarà amb la Presidència de la Generalitat.
Després d'un any i escaig tontejant amb blocs; escrivint, col·locant fotografies, i, més endavant, penjant vídeos i música. Ara tinc la intenció de donar un salt endavant. Estic pensant en fer una pàgina web.
Sembla fàcil decidir-se però estructurar-la i donar-li contingut això són paraules majors, ja que sense una bona estructura la pàgina pot semblar buida. A més, s'ha de tenir en compte que la pàgina d'inici resulti prou atractiva.
I el nom ... un altre problema.
Finalment, després de rumiar-ho se m'han acudit 6 o 7 apartats: bloc, fotografies, vídeos, música, links, política, pàgina per contactar i potser em penso col·locar un altre apartat on fer combinacions de vídeos amb música o fotografies, ja veurem.
El fet de fer-la o dissenyar-la en principi no es tant important per a mi, és per això que, de moment, he descartat programes més o menys fàcils de HTML. Altres programes com Drupal, Wordpress, ... de moment també els descarto.
Amb l'ajuda del meu MAC i un programa per APPLE anomenat Rapidweaver 3.5 veure si m'acabo sortint. A més aprofitaré totes les possibilitats que ens permet el moviment WEB 2.0.
Ah, i si teniu opinions, consells o suggerències, ja sabeu ...
Ens hem tornat bojos!!?? Volem aprovar l'Estatut amb una participació d'aproximadament un 57,4% de catalans i d'aquests només votaran afirmativament un 50,3%? O sigui, que només un 25% (aprox.) de catalans apojaran aquest Estatutet, però ... això és vergonyós, no?
Que ha passat perquè del 89% dels representants dels catalans al Parlament de Catalunya es posessin d'acord en pactar un Estatut hagem passat a que només un 25% d'aquesta població tingui intenció de referendar positivament el que els nostres representants ens porten de Madrid.
Sóc l'únic que està escandalitzat!!
Mai la distància entre la política i la societat havia estat tan allunyada. Tindran raó els del PP? Aquest Estatutet només interessa als polítics, doncs es veu que si. Quina vergonya de representants que tenim, si s'acaba consumant aquest drama. Ha d'estar orgullós en Guerra?
Suposo que hi haurà responsabilitats polítiques després que es consumi tal atrocitat? Els partidaris del SI, veien que només un 25% de la població els hi dóna la raó, actuaran en consciència? O tot restarà igual, i clar, ja ho sabem això va com va. Patètic.
Un apunt final, que el Conde de Godó està fins el gorro de l'Estatut? I tant, jo d'ell també ho estaria, total si tingues els calés que té ell, no em preocuparia gens dels problemes de la majoria dels lectors del seu diari, amb que el comprin, ja m'estaria bé. I si tinc un problemilla, doncs demanaria un favor al govern de torn, encara que fos franquista i amb això asseguraria la vida dels meus besnéts. Que jo m'haig de preocupar si fan més hospitals, escoles, metros, milloren la xarxa de Renfe, autopistes, ...? Si jo sóc milionari, i el que m'ha costat fer la pilota a franquistes, encara m'haureu de donar les gràcies. De res.
Ja sabem que la política és com és, si fa no fa com qualsevol àmbit de la vida, possiblement degut a que no abunden les persones que són realment creatives i innovadores. No tots tenim aquesta capacitat.
Però en el cas de la política potser aquesta capacitat sigui més necessària, més inclús que no pas una corrua de títols universitaris, ja que pot ser la pastanaga que faci avançar el ruc.
La genialitat (ben entesa), la creativitat, la innovació són capacitats no massa comunes, i no abunden massa en la societat. En canvi, el convencionalisme, la grisor, el si senyor, el va com va són actituds massives i generalitzades.
Aquest pensament, que ja fa temps que el maduro, m'ha vingut al cap veient la remodelació del govern de Catalunya. I és que tinc la sensació que fa aproximadament uns 20 anys que Catalunya no dóna un pas endavant. Deixar de banda el va com va (l'esperit d'aquest Estatutet que referendarem), i fer un pas endavant no només polític sinó generalitzat, o sigui: empresari, social, cultural, ... crec que es absolutament vital. Arrisquem-nos!!
Aquest país està estancat, no ho dic jo des de casa meva un matí de dissabte, ho diuen tots els indicadors econòmics, estem perdent tots els trens possibles. Això ja ho expressava en Xavier Roig en un dels seus excel·lents articles, explicant que els paisos que tenen molts recursos naturals es tornen ganduls i pòtols, i aquí a Catalunya hem trobat el Sol, per tant el turisme com a font d'ingressos, a més del totxo, i ens estem apardalant. És nota.
Per això, imaginació, risc, innovació, il·lusió i creativitat haurien de formar part del llenguatge de qualsevol govern progressista (en el sentit de progressió), i en particular del meu.
Aquesta, crec, no és la sensació que supura de la societat catalana i és nota.
Probablement sigui per això ja tingui decidit marxar fora almenys una temporadeta, dos mesos, concretament a Califòrnia, EEUU, aquest estiu. Ja us en demanaré consell!!
Ho sento però no puc començar més suaument. Tenint temps lliure vaig pensar que podia fer un volt pel tram final de la Diagonal. I el vaig fer. Vaig començar pel nus anti-viari i anti-humà de les Glòries (que casualment són les glòries catalanes, que llunyanes que ens queden ja).
L'únic que vaig trobar amb una mica de seny i rauxa va ser l'edifici AGBAR. Edifici que estiguis on estiguis de Barcelona el pots intuir i observar. Sincerament, després de tots els comentaris sobre la seva inusual forma, crec que és un bolet en mig de vulgaritat. Perquè continuar baixant, direcció Mediterrani, es entrar en un mon inhumà, amb contrasts de edificis vells (franquistes) i edificis nous en forma de nau de polígon post-modern. Lleig separadament, però desastrós i frankenstívol en el conjunt.
Exceptuant dos o tres gratacels amb encant, sense pensar en res extraordinari, la resta de gratacels en dos o tres anys els veurem antics, vells i degradats.
Tot plegat per una estructura arquitectònica antiga i uns colors insípids i vulgars.
El parc d'en Miralles tinc la sensació què és un parc d'atraccions enorme amb un munt d'atraccions, algunes realment recargolades, però buit de gent, buit de vida. Tens una sensació de soledat enorme, probablement per l'absència de cap humà en 1 km. Trobo a faltar arbres, arbres que t'allunyin dels rocs amb ferradures habitables, em refereixo als enormes gratacels, que tens als costats.
I suposo que queda per resoldre el fet que no estem ni a 200 metres del mar però no podem arribar-hi. Està separat per una carretera plena de fum.
I arribant a l'explanada del Fòrum només se'm passa pel cap la paraula gegantisme. Però no en el sentit positiu de la paraula, si és que en té cap de positiu. Quina explanada tant dura, cimentada, gris, inhabitada, inanimada, solitària, ... i podria seguir així.
Tot plegat la sensació que em dóna es pot resumir en una paraula: Buidor.
Comparant-ho amb la Ciutat de les Arts i les Ciències encara tota aquesta zona traspua una mica de dignitat, poca. Perquè el gegantisme sense sentit del final de l'antic Riu Túria és absolutament demolidor i ni tan sols té parada de metro o tramvia. O sigui a més amb mala llet.
Doncs això, quina pérdua de temps, diners, talent, materials, esforços, ...
Following a wait of more than a decade, DKV Joventut are once again in possession of a European basketball title.
A strong second quarter and a balanced scoring attack allowed DKV to defeat Khimki 88-63 in the EuroCup final held in Kyiv.
As the final buzzer sounded in a contest in which the outcome was clearly established, players came out to celebrate their title-game victory and cut down the nets.
Temps?
De temps en volem tots. Tots necessitem temps.
Té, el meu temps, per a tu. No és que me'n sobri, però té.
Però, i jo. M'hi he posat molt, bé, potser massa, oi?
Calla, massa facilitats. D'allà on no es mou res, jo hi vaig excavar, vaig furgar i vaig trobar, crec. De fet allò que buscaves el vaig acabar trobant. I, a més, estic satisfet!
Ostres, però, calla, que penso ... I tot aquest temps, tots aquests moments ... Ara hi torno a repensar-los. El passat ..., tot lliga!! No, era un mal pensament, tots en tenim. Però ..., un altre mal pensament, tots en tenim més d'un.
Caram, millor no tornar-hi, massa mals pensaments.
Potser millor mirar la carretera. Encara hi ha obstacles més endavant.
Ei, molt millor ara. Perdona, parlo amb mi mateix. M'hauré de maldar, la vida és massa injusta per anar fent regals. De fet, són això, regals.
Millor ara, els meus pulmons no els hi costa tant assimilar l'oxigen de totes les portes obertes.
Doncs ja ha passat una mica més d'un any des d'aquell dia, 12 de febrer de 2005, que vaig començar el meu bloc a mésVILAWEB. Aquell dissabte vaig pensar amb quin post podria començar, va ser aquest:
'La secessió de Catalunya de l'Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real'
Hèctor López Bofill
La veritat és que considero que és una frase que defineix prou bé quin era l'esperit d'aquest bloc. Volia donar-li al bloc un caire purament polític, però no va ser així. Vaig començar a donar llum als meus descobriments, i, com podeu comprovar, un dels primers va ser la figura (no prou ben tractada) de l'Ovidi Montllor on destacava la força i convicció de les seves cançons, especialment La Cançó del Cansat (excel·lent títol per una cançó extremadament actual).
Just en aquell moment de la meva vida vaig presentar el Projecte Final de Carrera i per tant tocava buscar feina. La vaig trobar ... desgraciadament. Em vaig trobar en una empresa familiar franquista (si, si, com ho escolteu, encara voltava per allí un quadre de Franco), ara, això sí, amb cognoms arreladissims a la burgesia catalana.
Promeses incompletes, mentides, incompetències, enganys van ser el pa de cada dia, no passava dia sense una història que explicar als meus amics. Quanta raó tenia en Xavier Roig en un article de fa unes setmanes que encapçalava amb la frase ELS GENS SÓN SAVIS, PERÒ NO TANT. En aquest cas, no eren només els gens i la falta d'estudis sinó també la seva addicció a la coca. Durant aquells dies s'estava parlant sobre la mentida de la MAT, els taxidermistes i dels atemptats a Londres.
Després d'haver gaudit de 5 dies de vacances a l'Agost, tots relatats al bloc, i de l'últim engany sobre la data d'una auditoria vaig decidir deixar-ho córrer.
Doncs res, em vaig apuntar a les llistes d'ensenyament per ser professor de secundaria, no era la meva primera opció, però si que m'ha ajudat prou a estabilitzar la meva situació i poder pensar en el futur amb més tranquil·litat, amb una feina.
Durant aquells dies d'espera de la trucada del departament d'Ensenyament per obtenir un institut, va tenir lloc l'assemblea de Roma on en Paniagua ens va dir que si volíem seleccions esportives catalanes el que havien de fer és independitzar-nos. Gràcies, però això ja ho teníem clar.
I va començar la recta final de l'Estatut català, quina decepció vist amb perspectiva. Jo que confiava que si CIU i ERC és mantenien ferms podríem arrossegar a PSC i ICV (menys interessats) cap a posicions valentes. Però altre cop ens ha tornat a fallar CIU, va pactar amb el PP durant 8 anys, aquí i allà, va pactar el Plan Hidrológico Nacional, va demanar un SI a la Constitució Europea que no ha servit per fer present el català a Europa i ha acabant rebaixant un Estatut molt digne sortit del Parlament de Catalunya.
Una força, dita, nacionalista ha acabat rebaixant l'Estatut del seu país, inaudit. Clar, poc els ha faltat a socialistes i ICV de tirar per terra les expectatives que ells mateixos havien aixecat.
Qui dia passa any empeny, fins arribar a la demostració de força de la societat catalana. En això estem, esperant les properes eleccions per dir quins partits polítics ens han donat l'esquena.
La veritat és que un any és un període prou gran de temps, però mirat amb perspectiva comproves que potser has de definir una mica més quines són les teves il·lusions i projectes, tot posant fil a l'agulla, apuntant cap un destí marcat per un mateix.
Podríem dir que aquest no ha sigut un any amb molta sort, però sempre va bé trobar-te'n amb dificultats, per tal de replantejar-te'n objectius i agafar empenta per enfrontar-se al futur, sempre amb optimisme.
Veurem si d'aquí un any s'han complert. Ja us ho explicaré.
raulvado |
diumenge, 19 de febrer de 2006 | 14:11h
Els catalans després de manifestar-nos a favor de causes nobles, però alienes al nostre benestar propi, com les manifestacions contra la guerra d'Irak, hem decidit fer-nos presents per reclamar que som una nació i tenim el dret a decidir.
Senzillament impressionant la gentada que va sortir al carrer i que va col·lapsar el centre de la capital catalana, amb civisme, alegria i convicció, o sigui, tot un èxit. Potser no serem un milió però dubto que alguna manifestació hagi arribat a aquesta quantitat. Sense cap mena de dubte aquesta està al nivell de les grans manifestacions cíviques.
Una de les coses que més m'han sorprès a la manifestació és la quantitat de vegades que vaig escoltar espanyol de persones que probablement han nascut a Espanya. Aquest fet demostra la transversalitat de la manifestació.
És per això que crec que hi ha d'haver consignes que s'haurien d'erradicar, tals com 'Espanyol el que no boti, eh', sincerament els catalans no estem en condicions per crear barreres i separacions, i per tant tot aquell que si vulgui afegir a la festa, només ho ha de dir. Per cert, aquesta mateixa afirmació la vaig sentir de la boca d'en Carod-Rovira en arribar a casa pel 3/24, encara que aquest matí ja no l'emetien... esperem al TN.
Dues qüestions més:
- Espero que El Periodico demà també encapsa-li la portada amb la "no treva" d'ETA, perquè probablement demà tampoc no hi haurà treva. M'encanten les no noticies per obrir un diari.
- "EL ÉXITO DE LA marcha impide a ERC apoyar el Estatut y complica mucho el referéndum". Senyor Barbeta aquesta marxa hauria d'impedir apojar aquest Estatururut no només a ERC, sinó com a mínim a ICV i CIU.
Dos pals als dos costats de la pantalla de TV seguint un punt que anava passant per una linea situada just a la meitat de la pantalla. Aquesta és la primera imatge que tinc de la primera computadora que vaig veure.
Aquí tot és gran, ... ja ho sé, ja ho sé, sóc un pesat, ho reconec però és que tinc la sensació que sóc com un conill amb cataractes, d'aquells que passen pel mig de la carretera d'una nit estrellada, però al vell mig de Montmeló un dia de Fórmula 1.
Aquí tot és enorme, tan gran com sigui possible. Per a mi aquest paisatge el trobo massa agressiu, masses distàncies per a mi, jo que estic acostumat a passejar sempre que puc. Per anar a comprar qualsevol cosa necessites cotxe, tot el món en té de cotxe tingui l'edat que tingui, possiblement per això comprar un cotxe estigui tan tirat de preu.
Si aneu alguna vegada a l'aeroport de Los Angeles (LAX) dos consells, que ja veureu com us aniran bé:
Bé, ja porto aproximadament unes 10 hores de viatge, i dotze des que em vaig aixecar encara em queden 4 hores de volar per sobre d'EEUU i tot així arribaré a les 3 p.m. a l'aeroport de Los Angeles, i encara em quedarà anar a Irvine. Podeu apostar a quina hora aniré a dormir.
Com podreu comprovar 
Després d'un any i escaig tontejant amb blocs; escrivint, col·locant fotografies, i, més endavant, penjant vídeos i música. Ara tinc la intenció de donar un salt endavant. Estic pensant en fer una pàgina web.
Ens hem tornat bojos!!?? Volem aprovar l'Estatut amb una participació d'aproximadament un 57,4% de catalans i d'aquests només votaran afirmativament un 50,3%? O sigui, que només un 25% (aprox.) de catalans apojaran aquest Estatutet, però ... això és vergonyós, no?
Ja sabem que la política és com és, si fa no fa com qualsevol àmbit de la vida, possiblement degut a que no abunden les persones que són realment creatives i innovadores. No tots tenim aquesta capacitat.
Ho sento però no puc començar més suaument. Tenint temps lliure vaig pensar que podia fer un volt pel tram final de la Diagonal. I el vaig fer. Vaig començar pel nus anti-viari i anti-humà de les Glòries (que casualment són les glòries catalanes, que llunyanes que ens queden ja).
Following a wait of more than a decade, DKV Joventut are once again in possession of a European basketball title.
Doncs ja ha passat una mica més d'un any des d'aquell dia, 12 de febrer de 2005, que vaig començar el meu bloc a mésVILAWEB. Aquell dissabte vaig pensar amb quin post podria començar, va ser aquest:
'La secessió de Catalunya de l'Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real'
Hèctor López Bofill
Els catalans després de manifestar-nos a favor de causes nobles, però alienes al nostre benestar propi, com les manifestacions contra la guerra d'Irak, hem decidit fer-nos presents per reclamar que som una nació i tenim el dret a decidir. 
