Passa-ho!
Iu Forn
Patim una pandèmia de militars d'una molt alta graduació (possiblement absenta) als que no els agrada l'Estatut. O sigui que com que estan enfadadets es dediquen a amenaçar-nos de treure els tancs al carrer. Bé, doncs, o els treuen d'una vegada o callen (també d'una vegada). I si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos, permetin-me uns consells d'amic:
Si entren a BCN per la Diagonal, deixin els tancs i agafin el tramvia, que estem parlant d'una ciutat sostenible.
Un cop a la Diagonal veuran que a mà dreta hi ha la seu de La Caixa, ja saben, aquests de l'opa que vol matar de gana Ej-paña. És evident que mereix ser assaltada. Però molt de compte!!! Si en un despatx es troben una noia alta i rossa, deixin-la estar. Podria ser una filla del rei que treballa a l'empresa.
Si en ple saqueig de la ciutat decideixen tornar a endur-se papers, millor que esperin que retornin els que ara estan venint de Salamanca. Si se'ls emporten junts, aprofitaran el transport i estalviaran uns calerons, que sempre van bé.
Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares.
Avís important: ¿saben el Financial Times, aquest diari que dimarts afirmava que l'article 8 de la Constitució té "imperfeccions", que demanar ser una nació és un anhel democràtic i que l'actitud del PP en el cas Mena "pot representar una amenaça més gran a la unitat d'Ej-paña que les ambicions autonomistes de Catalunya"? Doncs aquest diari no és català. Per bombardejar-lo haurien de trucar a informació de la Gran Bretanya i demanar-los l'adreça a ells.
Ah, i una cosa molt important que em deixava: sobretot facin cas del senyor Tribunal Suprem i només arribar apuntin-se a ballar sevillanes, no fos cas que acabessin aprenent català.
Ja és la segona vegada que em passa i n'estic fart. Després de comprar dues entrades anticipades, mitjançant el TELENTRADA, per fer un regal anticipat m'he trobat amb la impossibilitat de poder tornar les entrades en cas de no poder assistir-hi, o simplement canviar de dia o hora pel mateix espectacle. Em sembla tot molt ridícul, pensant que estem en el segle XXI i que gairebé tot té solució. Doncs no, si compres unes entrades anticipades per un espectacle, no!
Sense cap mena de dubte s'han acabat els regals d'entrades anticipades i mai més utilitzaré el servei de TELENTRADA de Caixa Catalunya, perdoneu-me però no se si passa el mateix amb el SERVICAIXA. Però com que l'empipamenta encara em dura, aquests de Caixa Catalunya ja es poden fer a la idea que un jove amb possibilitats de fer una hipoteca se'ls hi ha escapat, ja que no poden tornar ni un import de 66 .
Per tant, no se si és delicte o no, però com que aquestes dues entrades no les faré servir les posaré a la venta. Pensant que aquestes entrades costen 33 cadascuna, les revendre, l'única sortida que em donen, per 40 totes dues. L'espectacle en qüestió correspon al VII Festival del Mil·lenni:
raulvado |
divendres, 23 de desembre de 2005 | 12:58h
Caram quants temes que em mouen a escriure en aquest modest bloc. Anem per feina:
Que dur ha de ser estar pendent que a la teva empresa sobren 660 treballadors, companys teus. Tenint en compte que fins i tot et pot tocar a tu. I no degut a la teva incompetència a l'hora de fer la teva feina, sinò perquè el nivell de beneficis no ha augmentat de la forma que esperaven alguns directius forrats. Escruixidora la redacció dels fets que he llegit a La Vanguardia:
Los despidos se fueron comunicando personalmente en el propio puesto de trabajo. Uno por uno los afectados fueron abandonando sus puestos - sin acabar el turno- y, acompañados por un representante de la empresa, fueron dirigidos al vestuario, vaciaron su taquilla, devolvieron la llave y salieron a la calle. La empresa había habilitado autocares especiales para facilitarles el regreso a casa.
Ahir llegint altre cop La Vanguardia, i això que només la compro els diumenges pels Classificats de feina perquè no tenen una edició en català, em vaig quedar esmaperdut amb l'article Tortura a ritmo de rap y heavy, i és que es veu que els torturadors utilitzan música rap i heavy per aconseguir informació de l'acusat, tot l'article és digne de ser llegit, però especialment el següent paràgraf:
Curiosamente, ninguno de los artistas estadounidenses utilizados en la tortura con música ha protestado. James Hetfield, cantante de Metallica, hasta se mostró "orgulloso" de que su música resultara "culturalmente ofensiva" para los iraquíes. Del nihilismo patriotero del heavy metal norteamericano, las apologías de la tortura pasan a las facultades de Derecho y Filosofía de Harvard y Chicago. Charles Krauthammer, columnista de The Washington Post, premio Pulitzer, doctor por Harvard, eminente psiquiatra y ex integrante del comité presidencial sobre bioética, escribió en el semanario neoconservador Weekly Standard que "colgar a un hombe de los pulgares no sólo es permisible sino un deber moral" si se puede obtener información sobre un atentado con armas de destrucción masiva. Coinciden con esta tesis de sadismo utilitario otras eminencias grises como Alan Dershowitz, catedrático en Derecho de Harvard y autor de The case for Israel, partidario de un marco legal dentro del cual se permita infligir "dolor atroz" siempre que no deje secuelas, o de Fritz Allhoff, filósofo de la Universidad de Western Michigan. Allhoff sugiere en su artículo Terrorism and torture diferentes técnicas "desde lo banal -privación de comida- hasta lo creativo, por ejemplo, arrancar las uñas de los dedos". Incluye "cargas eléctricas y asfixia o ahogamiento" entre los métodos de "tortura física y psicológica que deben ser permitidos". .
Després ens sorprenem que hi hagin actituds agresives a la vida quotidiana, sincerament cada vegada em sorprenc menys.
Em fa dubtar si aquests comportaments són deguts a una educació deficient o a la pròpia naturalesa humana ...
Avui escoltant la tertúlia matinal de Catalunya Ràdio he sentit un comentari encertadíssim d'en Terricabras sobre l'activitat de la Cope, titllant-la de COPE BORROKA, molt bona Terri, molt bona!
raulvado |
dimarts, 20 de desembre de 2005 | 12:36h
Sóm una nació 'en blanco', tal com ens aclara el PPrisaSOE. Com estan de nerviosos els nostres veïns:
- Nación. El artículo primero que en el proyecto estatutario proclama que "Cataluña es una nación", en el texto del Gobierno aparece en blanco y a lo largo del articulado se suprime cualquier referencia a la condición nacional de Cataluña. El proyecto de Estatuto denomina este título "La nación catalana" y el Ejecutivo lo corrige por "Cataluña".
I també els hi toca rebre als aranesos:
- Arán. Se suprime la definición del Valle de Arán como una "realidad nacional".
I és que després de 23 anys de govern de CIU els espanyols no estaven acostumats a tanta unitat catalana, creuem els dits, tal com ens recorda en Desclot a l'AVUI d'avui.
raulvado |
dilluns, 19 de desembre de 2005 | 18:00h
Excel·lent pel·lícula d'en Woody Allen que s'allunya de la comèdia, endinsant-nos en una tragicomèdia operística, pel gran número de cançons durant el film.
Woody Allen ens vol fer reflexionar sobre la qüestió de la sort en la vida quotidiana dels nostres dies, amb un final realment inesperat i sorprenent.
Sota el meu punt de vista, relata la vida injusta que com a pobres mortals estem abocats sense cap mena de remei. Sobre com la llei del més pur atzar ens pot determinar tant l'observació de l'spin de l'electrò com la felicitat, o amargor, de la nostra existència.
Realment impactant, per circumstàncies personals, el relat de l'ascenció del tenista retirat, de professor de tennis a alt executiu a l'empresa del sogre. L'hàbil Allen ens mostra el gendre 'pilotejat' per empleats de l'empresa encara que perdi calès a la borsa.
Si és que ja ho diu la meva xicota, no hi ha res pitjor que sortir de la figa equivocada.
Bé, potser no hem de ser tan catastrófistes ja que ens ha tocat viure en l'època de les oportunitats, no?
I és que, volguem o no, un cert grau d'atzar ha d'existir, sobretot si es a base de bé.
Doncs, si, ja tenim al nostre Acebes. Més nostrat, carai, de casa bona, això que no falti, però Acebes al cap i a la fi. I si no, llegeixin aquesta altre afirmació d'ahir a l'Avui, me-mo-ra-ble:
"En el cas d'ERC encara és més escandalós, perquè van admetre que el crèdit es va renegociar quan va arribar al govern i que el pacte va consistir a baixar els interessos a canvi d'apujar els peatges."
Schh, i amb dos collons, no us penseu que ho diu amb la boca petita, no, no. Ho diu amb alegria, fins i tot. Clar que si, digne seguidor del legionari Acebes. O sigui que el senyor Madí sap de bona font que el crèdit que ERC ha de pagar fins al 2014 és a costa que tooooots els ciutadans d'aquest país paguin en les autopistes catalanes... mmm, m'ha convençut!!
Però d'aquestes donacions anònimes, de les que estan tan orgullosos a CIU, no només no les amaga sinò que n'està orgullos. Clar que si, amb dos collons com el teu mestre, l'Acebes.
Però com pot ser que Convergència i Unio, pregunto jo innocent, sigui el partit que més quantitat de donacions anònimes ha rebut, 21 milions d' en deu anys, inclús per sobre del PP a tota Ejpania?
I és possible que aquestes donacions anònimes, encara que siguin legals, no puguin estar controlades per la societat civil com si que ho estan els crèdits a bancs o caixes?
Dec ser massa innocent, i perdonim Catacebes (David Madí) per dubtar de la teva paraula...
Abans d'anar a dormir llegeixo:
CiU se ofrece al PSOE como "factor de estabilidad"
Doncs això, CiU s'ofereix. Com sempre.
raulvado |
dijous, 24 de novembre de 2005 | 19:50h
Moltes gràcies, Paniagua. Gràcies per marcar-nos quin es el camí a seguir. Camí que molts ja em pres, però que encara hi ha alguns que s'estan decidint.
Totes les aportacions en aquest sentit seràn benvingudes.
Gràcies, Paniagua, gràcies per la teva intransigència i per la seva poca voluntat de comprensió, perquè nosaltres actuarem en consciència, i en quant poguem enviarem a les escombreries els 'pasaportes' i 'carnes de identidad'.
En quant aconseguim l'independència i trenqui el 'pasaporte' i el 'carné' que m'ha tocat per gràcia divina pensaré en vosté, si encara m'en recordo de qui és...
I sobretot, cap a una Lliga amb equips catalans, i qui vulgui apuntar-s'hi que ho faci, perquè al pais del costat no ens volen.
Pensem a lo gran i fem una Lliga com deu mana, amb tota la publicitat possible, i tota la cobertura mediàtica necessaria. Siguem valents.
Doncs, això. Salut, Independència, i República!!!!
raulvado |
dijous, 24 de novembre de 2005 | 13:10h
El president de la comissió constitucional del Congrés que debatrà el projecte d'Estatut català, Alfonso Guerra, es va mostrar ahir convençut que és més fàcil governar a Madrid amb un soci moderat com CiU que fer-ho amb els republicans. "Es governa més còmodament amb CiU que amb ERC", va assegurar Guerra, recordant els anys en què el PSOE de Felipe González rebia el suport parlamentari del partit de Jordi Pujol.
Mantenint la seva línia crítica amb la gestió de l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, sobretot pel que fa a les qüestions territorials, Guerra va atribuir la pèrdua de confiança del govern socialista que han reflectit les últimes enquestes a la "incertesa" creada per la tramitació de la reforma catalana, i és en aquest context on va emmarcar el comentari sobre les seves preferències a l'hora de buscar socis.
Pel que fa a la possibilitat que el PP s'incorpori a la negociació, l'exvicepresident del govern central es va comprometre a fer mans i mànigues perquè els populars acabin presentant les seves pròpies esmenes, perquè "no es recomanable deixar el PP fora de la negociació, com tampoc és recomanable que s'hi col·loqui fora", va afirmar. I és que, segons Guerra, un Estatut "no té la mateixa validesa" si obté el suport de "la immensa majoria" dels diputats que si només és recolzat per una majoria simple. Per ell, el cavall de batalla de la negociació del nou Estatut és "l'esperit" de la proposta. "Evita que l'Estat tingui poders a Catalunya", va resumir.
raulvado |
dimecres, 16 de novembre de 2005 | 23:22h
La frase correspon al valencià Pedro Solves en una entrevista a 'El Mundo'. Possibles anàlisis, suposant que el sistema de finançament al qual es refereix sigui el proposat per Catalunya:
1. Quan un espanyol es refereix "al mundo" es volen referir a Ejpania, o sigui "el mundo" conegut per ells.
2. Existeix la possibilitat, poc probable, que Solves en aquell moment es referis als oblidats saharuís, o potser també als ciutadans de Singapur o la Patagonia.
Aquests espanyols no ens els mereixem, i si no fixeu-vos com es preocupen de tot "el mundo mundial".
3. Que la financiació fos aplicable a tot "El Mundo", o sigui a totes les seccións del democràtic, permeteu-me l'ironia, diari. Incloent, conserges, ascensoristes i, sobretot, a tots els escampadors de mentides.
Però definitivament crec que el que realment vol fer el valencià Solves és:
4. Demostrar que ells, espanyols, decideixen allò que necessitem, o no, nosaltres, el catalans. Però tots els catalans, nascuts aquí i fora, de dretes o esquerres, franquistes reciclats i comunistes ecològics. En resum, tots.
raulvado |
dimecres, 2 de novembre de 2005 | 09:32h
Òmnium Cultural Badalona inaugura avui un Curs gratuït de programari lliure per a principiants amb la intenció de proporcionar un conjunt d'eines per obtenir un rendiment ple del nostre ordinador. I, tot això en català i gratuït.
L'aposta d'Òmnium per les noves tecnologies és ferma i convençuda, és per això que hem desenvolupat un curs de programari lliure amb el qual cobrim necessitats globals de molts usuaris d'ordinadors, des de navegadors d'internet passant per programes de missatgeria instantània o de retoc d'imatges fins a una completa suite ofimàtica gratuïta i en català.
Posem per cas un jove amb dues carreres universitàries.
Posem per cas que una és una llicenciatura i l'altre una enginyeria superior.
Posem per cas que la llicenciatura és de Ciències Físiques i la Enginyeria
Superior en Materials.
Posem per cas que realitza un projecte final de carrera en una empresa líder
del sector pulvimetal·lúrgic..
Posem per cas que ha realitzat un curs d'un any d'angles, per refrescar els
estudis de BUP i COU.
Posem per cas que envia 200 sobres amb curriculum vitae, carta de presentació,
carta de recomanació i títols aconseguits.
Posem per cas que només una d'aquestes empreses li fa una entrevista de feina.
Posem per cas que realitza 10 entrevistes de feina mitjançant La Vanguardia, i
cap sobre les seves dues especialitats.
Posem per cas que després de dos mesos aconsegueix passar satisfactòriament el procés
de selecció d'una d'aquestes entrevistes de feina.
Posem per cas que després de 4 mesos de treballar i 7 dies de vacances a aquest
jove li estan entrant unes ganes terribles de marxar fora a fer qualsevol cosa.
Posem per cas que aquest jove s'ha trobat a gent que té la mateixa sensació que
ell o pitjor.
A cada pas - 8 - GOSSOS Speed of sound - x&y - COLDPLAY Trencant cadenes - Eclosió - QUIM MANDADO Nesum Dorma - Turandot (Puccini) - PAVAROTTI Les meves vacances - A Alcoi - OVIDI MONTLLOR La cançó del cansat - Bon vent i barcanova - OVIDI MONTLLOR Tot explota (pel cap o per la pota) - Mesclat - MESCLAT Marta, Sebas, Guille y los demás - Pajaros en la cabeza - AMARAL Sa vida passa - Antònia Font - ANTÒNIA FONT Sa llimona - A Rússia - ANTÒNIA FONT
Després de sofrir el final de les meves minivacances, el xoc
del canvi, tant emocional com físic, és brutal.
Venim d'una certa rodonesa, o relaxació, en les formes, de les pedres suavitzades
per l'erosió, dels camins corbats, de les cales còncaves, o convexes segons es
miri, del caminar tranquil, del soroll de gent simplement xerrant, ... i ens
trobem amb la rigidesa i duresa dels gratacels, dels carrers asfaltats i
grisos, les voreres estretes o brutes, o totes dues coses a l'hora, la
necessitat d'arribar a temps a enlloc, i, sobretot, el maleït soroll de les
motos trucades dels adolescents amb una evident falta d'educació paternal.
I és que la tornada a la rutina, en el meu cas, se'm presenta pesada, tancada,
gris i mediocre. És per això que aquestes minivacances ens han servit per
replantejar-nos la situació i mirar de canviar les circumstancies en les quals
hem anat a petar.
Per què la vida està per prendre decisions pròpies, i mai alienes.