L’exclusió d’Antoni Bassas del matí de Catalunya Ràdio és una fita important dins del procés de desnaturalització, d’eliminació del sentit nacionalista dels mitjans de difusió catalans. És una humiliació més que hem de suportar injustament com a poble. Perquè, si un poble no és nacionalista, què li queda? Fondre’s dins d’una altra realitat social, que sí que serà nacionalista, com és normal. De fet, la que ens ha tocat en competència ho és sense contemplacions. Que ens vulguin absorbir per pur instint imperialista, també és normal. El franquisme ens va fer la guerra per les armes. Ara utilitzen mitjans democràtics, però es la mateixa guerra. La del peix gran que es menja el petit. El que és indesitjable, en aquest cas, és tenir l’enemic dins de casa. Són els altres fills del franquisme, que ja han aconseguit que tant Catalunya Ràdio con la TV3 siguin medis prescindibles, indiferents per als que hi cerquem –com és normal- una identitat. Però un medi indiferent no té categoria; per a ningú... És deliberadament incompetent. O sigui, que, companys d’ERC, mireu bé amb qui aneu de viatge. Si els de CiU se us menjaven el partit, aquests ens desballesten el país. Ja em direu què és pitjor. I és clar que aquests també van per arraconar-vos, van per feina.
redaccio |
dimecres, 23 de juliol de 2008 | 10:10h
El passat 18 de juliol (curiosa coincidència) més de 400.000 oients ens vem acomiadar amb tristesa ràbia i gratitud alhora de l’Antoni Bassas a Catalunya Radio. Donat que el programa que ha estat amb el Bassas al capdavant, líder total d’audiència és evident que els motius del canvi no són econòmics. Tots sabem que no marxa per ganes, sinó per defensar el lliure exercici de la seva professió i un estil de periodisme plural que no agrada als qui manen. Amb aquesta decisió els responsables de Catalunya Ràdio, que en darrer terme són polítics, atempten contra el diàleg, la pluralitat i la llibertat d’expressió i d’opinió que sempre ha defensat l’Antoni, però atempten també contra una manera de fer que fins fa poc havia diferenciat els mitjans de comunicació catalans dels de la resta de l’estat. Si les nostres institucions es dediquen a dinamitar allò que ens és més propi, com el nostre fer, mentres la globalització va enterrant la nostra llengua, on queda el fet diferencial català? Deu ser això el que pretenen: convertir el catalanisme en una entelèquia per guanyar vots uns i fer-ne perdre als altres; mentres s’usa de pretext perquè paguem més i rebem menys (veritable fet diferencial català). Però on són les veus de l’oposició?. Sortosament, de periodistes com el Bassas, n’hi ha molts altres al nostre país que continuaran treballant com ell mateix des d’altres mitjans, però quan el propi govern català permet que això passi en una emissora pública amb el periodista líder d’audiència ens hem de començar a preocupar.
Maria Antònia Raich Soriguera, 22 de juliol del 2008
Jo de gran vull ser conductor de Renfe. Quina sort treballar en una empresa on no existeix horari laboral! Senzillament llevar-se, fer el que s'hagi de fer en un dia qualsevol: comprar, portar els nens a l'escola, anar a la perruqueria i en acabat, si no és gaire tard, anar a la feina a treballar una estona. Suposo que el departament de Recursos Humans no deu saber què és que una persona arribi tard a la feina tres cops la mateixa setmana; sembla que hi ha una total llibertat horària de fer i desfer segons les necessitats de cadascú. Així, el tren que avui (9 de juliol del 2008) havia de sortir de Vilafranca del Penedès (direcció Manresa) a les 8.18, doncs ho ha fet a les 8.14. Suposo que el conductor devia tenir hora al metge o potser havia quedat per aprofitar les últimes hores de caloreta a la platja o senzillament tenia ganes de plegar d'hora, ja se sap que a l'estiu... El més curiós de tot és que he anat a reclamar (el següent tren ja no sortia fins les 8.46 i, és clar, som tan pocs que vivim a la rodalia de Barcelona i entrem a treballar a les 9.00 del matí...) i m'han donat un justificant per tornar a arribar tard a la feina, com si d'una recepta mèdica es tractés, i m'han retornat el bitllet, com la famosa pastilleta de sucre que et diuen que cura tots els mals, popularment coneguda com a placebo.
Fa unes setmanes em va semblar una bona notícia que designessin a una periodista vocacional com Mònica Terribas com a directora de TV3. Ara ja no ho tinc tant clar, al cap i a la fi, s’ha allunyat del contacte directe amb el poble. I ara és el torn de l’Antoni Bassas, un gran professional que ha demostrat que el periodisme és quelcom més que “difondre informació”, “aguantar un micròfon” o llençar missatges pamfletaris. L’Antoni Bassas ha desenvolupat un periodisme reflexiu, el que té com a objectiu la recerca de la veritat, però que mai te la dóna mastegada en la forma de “así son las cosas y así se las hemos contado”. A través del micròfon transmet una il·lusió que només tenen aquells que tenen clar quina és la feina del periodista, i la fan. En uns moments en que el periodisme és una professió gairebé tant devaluada com la política, ha demostrat què significa “informar un país” en el sentit més ampli de la paraula. I els oients, que no som tontos del tot, l’hem situat com a líder d’audiència. Però, en contra de tota lògica, des de les “altes esferes”, li qüestionen el què fa. Quin és el seu pecat capital? Algú, algun dia, ens hauria d’explicar què representa exactament això de la “crosta nacionalista”. Representa potser que la Ràdio Nacional de Catalunya tingui autocentrament amb Catalunya? Amb qui l’hauria de tenir? Amb la República Democràtica del Congo? La Generalitat ja no té president, té un masover. I ara, a la franja radiofònica principal per informar el país, amb tots els respectes per Manel Fuentes, a qui també considero un gran professional dintre del seu àmbit, hi tindrem un humorista. Així, millor que riem, per què, en el món en que vivim, pensar fa posar de molt mal humor.
Un ajuntament passa per dificultats econòmiques (una circumstància que sempre fa de mal pair, especialment si considerem els múltiples i costosos tributs municipals amb què els ciutadans contribuïm a la salut pecuniària dels nostres ajuntaments), i per tal d´arranjar la seva penosa situació decideix des d´una còmoda i descarada unilateralitat requalificar 21 hectàrees de sòl agrícola per a convertir-les en sòl industrial, i d´aquesta manera promoure-hi una ampliació del tot desorbitada de l´actual polígon industrial, tràmit que, sigui dit tot passant, no sols beneficiarà el consistori, sinó que també sadollarà els interessos de dos remarcats empresaris del sector privat (vés qui ho havia de dir!)
Al primer cop d'ull l'argument es presenta d´una vulgaritat aclaparadora, gairebé insultant, atès que conté els ingredients més típics i tòpics dels nostres dies: la prepotència de les institucions públiques, l´imperi del diner, el menyspreu pel món rural... L´originalitat de la història, doncs, rau en el fet que els terrenys que hauran de rebre un bateig de ciment són als peus de la muntanya de Montserrat, a tocar del parc natural que, segons diuen, nasqué per a protegir el massís. Considerant l´incalculable valor (sí, senyors: per més que costi de creure, encara hi ha coses que no es poden traduir en diners) natural, espiritual i simbòlic del paratge, la ciutadania es mobilitza ràpidament, i fa arribar la seva oposició al pla amb més d´un miler d´al•legacions i setanta mil signatures sota el braç. Malgrat tot, l´ajuntament (de Collbató, ja podem dir-ho) desestima totes les al•legacions, no escolta la veu popular i aprova alegrement l´ampliació del polígon industrial. Així mateix, els partidaris de la requalificació, en un intent barroer d´apaivagar els ànims, addueixen que l´ampliació no posarà en perill el parc natural de la muntanya. ¿Hem de creure, doncs, que els fums i les emissions industrials seran assenyats i obedients i no creuaran els límits del polígon? ¿Hem de creure que l´abastament d´aigua que hauran de menester tantes indústries no afectarà el cabal de les fonts naturals del parc? ¿Hem de creure que l´increment del trànsit de mercaderies no pertorbarà la vida de la fauna del parc natural? ¿O potser senzillament hem de creure que se´ns rifen?
Recentment, els catalans van ser convidats a una consulta popular per escollir quines eren, a parer seu, les deu meravelles del territori català. Els resultats no podien ser més contundents: Montserrat és “la joia de la corona”, el gran orgull del poble català. Malauradament, no tothom percep aquest massís de la mateixa manera, i fins i tot es permet el luxe de potinejar-lo en nom de tots. Amb tot, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat encara ha de dir l´última paraula, i l´esperança, la darrera d´abandonar el bot, convida a pensar que potser el govern català serà més respectuós amb el voler del poble que representa. En qualsevol cas, i mentre arriba la sentència, els catalans podem fer sentir la nostra veu, i plataformes com 'Salvem Montserrat' (http://www.salvemmontserrat.org/), a tall d´exemple, ens ofereixen un megàfon per a fer-ho. Sigui quin sigui el vehicle escollit per dir-hi la nostra, no ens oblidem de Montserrat.
En Xavi ha estat premiat com a millor jugador de l’Eurocopa, i
molt merescudament. Però mai plou a gust de tothom i no són pocs els que
s’enfaden amb ell i els altres catalans que juguen amb la selecció
espanyola. El que no tothom sembla entendre és que per a un jugador de
futbol, l’orgull és quelcom personal. Òbviament el sentiment està lligat a
l’equip que representes, però no oblidem que això és una feina com una
altra. La superació personal és el que de debò busca un esportista,
representi a qui representi. Ja que aquest any el Barça no ha pogut
brillar, i els companys d’en Xavi a l’equip blaugrana no han ajudat força,
ser el millor de l’Eurocopa és la cirera -l’orgull personal- al pastís que
suposa haver guanyat el trofeu. Recordem que els jugadors que es deixen la
pell al camp no tenen la culpa de que no hi hagi seleccions catalanes a
nivell oficial, sinó les institucions. Així, enhorabona Xavi!
Vostès mateixos diuen: “les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants”. Aleshores, per què el castellà pot fer-ho i el català no? Hem de recordar encara que el castellà no es oficial a Catalunya per una gracia multicultural moderna sinó per què s’ha imposat a través de guerres, repressió i dictadures? Aquest manifest en si mateix es una nova imposició d’una llengua a uns ciutadans, per què els drets que vostès apel·len en realitat són privilegis. Amb això no vull dir que desitjaria no conèixer el idioma argentí, em sento orgullós de saber-lo, com qualsevol persona que visqui a Catalunya, sigui quin sigui el seu idioma matern, hauria de desitjar saber i interactuar en la seva vida quotidiana amb el català.
Vostès diuen: “les llengües no tenen el dret (...) d’imposar-se com a prioritàries”. Aleshores, per què el castellà pot ser la llengua prioritària a Espanya per qualsevol persona del món que trepitgi terra espanyola i no pot passar el mateix amb el català a Catalunya?
Vostès diuen: “Són els ciutadans els que tenen drets lingüístics, no els territoris, ni molt menys les llengües mateixes”. Aleshores, per què l’estat espanyol i el castellà tenen aquests drets? Per què a l’Estat espanyol pot existir la obligació de saber el castellà i, en canvi, no pot passar el mateix amb el català al territori dels Països Catalans?
Si, ja ho sé, la resposta és molt senzilla: Per què els catalans no tenim un Estat propi independent. Gracies, senyors intel·lectuals, per seguir demostrant cada dia a més gent que l’únic camí dels catalans per ser respectats culturalment és tenir el nostre propi Estat.
La demoliciò de les obres fetes per la rehabilitació del teatre de Sagunt, deixant de banda la quantitat de diners que suposarà, impideix la celebració del Festival Juvenil de Teatre Grecollatí que cada any al mes d'abril, durant una setmana sencera i des de fa 12 anys, es celebra en aquest lloc. L'assistència ha arribat enguany a 12.000 escolars i profesors no només del País Valencià sinó de molts punts de l'estat, atrets per la programació de les obres, representades en el lloc més atractiu tant per la seu ubicació i la seua validesa històrica com per la seua funcionalitat. Aquest festival s'oblida sempre que es parla de la utilització del teatre i és l'activitat que genera més visites de caràcter cultural i, per tant, més coneixement del patrimoni històric de la ciutat.
redaccio |
divendres, 21 de desembre de 2007 | 13:22h
Cada vegada que s'acosten les eleccions, torna aparèixer el fantasma de la llengua. Aquesta vegada porta la disfressa de TV3. Sembla que els valencians hàgem estat condemnats per algun déu ben mortal a viure sense tranquil.litat lingüística. Gràcies a la Generalitat Valenciana no oblidaré mai més l'aniversari de la meua neboda. El 9 de desembre és el dia que sense avís i amb nocturnitat el nostre govern va decidir clausurar el repetidor de la Carrasqueta. Em vénen al cap moltes i moltes emissores alegals de ràdio i televisió que demà continuaran emetent perquè ningú els ha posat cap tipus d'impediment. No us preocupeu, podreu continuar sintonitzant els canals pornogràfics també alegals o veient programes de teleescombraries o sentint algun locutor d'una ràdio legal que utilitza l'insult o la manipulació com si foren arguments. No passarà res. Si teniu remordiments, hi ha una altra emissora de ràdio alegal que us farà companyia mentre reseu el rosari per ser perdonats. Tres-cents anys desprès tornem a viure una nova persecució. És absurd, en el segle de la tecnologia, de la comunicació, en què podem tindre accés a molts canals que parlen en moltes llengües, no podem viure en la nostra llengua. Des de les institucions se'ns predica el bilingüisme, però cada dia es practica el no-ús de la llengua pròpia. Els valencianoparlants ens hem convertit en una rara avis. Cada dia assistim a noves discriminacions lingüístiques que hem aprés a acceptar. No demanem gran cosa, demanem el dret a viure en una societat normal, amb una llengua normal. Demanem el dret a tindre una televisió digna que normalitze la llengua i la cultura dels valencians. Aquest era un dels objectius de la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana, objectiu que no s'ha aconseguit.
redaccio |
dimarts, 18 de desembre de 2007 | 00:49h
Llegeixo que el Govern de la Generalitat de Catalunya negociarà una important despesa amb programari de Microsoft. O sigui que segueix sense apostar decididament pel programari lliure.
A banda d'aquest fet el que també trobo totalment inacceptable és que en alguns departaments de la Generalitat (que jo puc conèixer) els funcionaris tenen instal·lat el programari ofimàtic de Microsoft només en castellà. Em consta que alguns funcionaris han demanat la versió en català sense haver-ho aconseguit. Què significa que la Generalitat pagui a Microsoft per pegats pel català i després no els instal·li?
redaccio |
dilluns, 3 de desembre de 2007 | 17:23h
Veig que a la redacció de les notícies us esforceu a anomenar correctament la xarxa de rodalia de RENFE, bo i evitant el nom desafortunat amb què aquesta empresa va batejar-la (Rodalies), perquè és fruit d'una mala traducció de "Cercanías". De fet, me pareix que a València no es va cometre aquest error i la xarxa ferroviària dels voltants s'anomena servei de Rodalia.
En canvi, no puc entendre per què insistiu a anomenar sistemàticament les línies en castellà: C-1, C-2, C-3, etc. (amb "C" de "Cercanías"). RENFE-Rodalies Barcelona sovint utilitza la nomenclatura catalana: R-1, R-2, R-3, etc. (amb "R" de Rodalies). Comproveu-ho, per exemple, consultant l'article corresponent de la Viquipèdia -http://ca.wikipedia.org/wiki/Rodalies_Barcelona_(xarxa_ferroviària_integrada)- i de la Wikipedia en castellà -http://es.wikipedia.org/wiki/Cercanías_Barcelona-.
redaccio |
dilluns, 19 de novembre de 2007 | 11:38h
Soc usuari de RENFE. Agafo el tren que surt a les 7:11 del matí de Torredembarra (hi ha vida més enlla`de rodalies). Hem de baixar a Sant Vicenç per agafar un rodalies fins a Barcelona. Pujem al tren i esperem gairebé quaranta minuts fins que es posa en marxa. Evidentment, anem plens. A partir de Vilafranca allò sembla el Metro. Arribo a Barcelona a les 9:30 del matí. He trigar dues hores i vint minuts aproximadament en fer el trajecte. Preu del bitllet: 4.25 €. Jo si que em doblego i em parteixo i no la Ministra!
Carles Perdiguero i Garreta (19 de novembre de 2007)
redaccio |
dijous, 15 de novembre de 2007 | 23:18h
Fa uns dies el fc barcelona va visitar la meva ciutat, Alcoi. Els mitjans de comunicació de catalunya tenen per costum anomenar al club de futbol d'alcoi, "l'alcoià", que pot dir-se que linguisticament es la denominació correcta.
Ara be. A alcoi hi ha un consens desde fa molts anys en respectar el nom historic del club que és "cd. alcoyano".
Ho comunique perque molt a sovint aquesta realitat sembla desconeguda a catalunya i crec que val la pena respectar aquesta toponomia.
redaccio |
diumenge, 4 de novembre de 2007 | 02:47h
Sóc usuària (o, més ben dit, damnificada) diària de Rodalies Renfe C-2, i, per tant, també del pseudollenguatge que s'han inventat per, suposo, mitigar tot aquest reguitzell de catàstrofes i enganys encadenats. Però m'ha sorprès observar que VilaWeb també utilitza el terme "transport alternatiu", terme erroni que, pel cap baix, deu tenir pretensió d'eufemisme. Mirem, si no, com defineix 'alternatiu' el DIEC: 'Que s'esdevé amb alternança', 'que ofereix dues o més coses, de les quals cal escollir una (...)'.
Doncs no, aquí ni hi ha alternança, ni ningú ofereix dues o més coses, sinó tot al contrari. O potser és que han confós els autobusos amb bicicletes, perquè aquesta és l'altra definició d''alternatiu': 'Que no es basa en les tècniques o els hàbits propis de la societat industrial'. Altres qualificatius, com pal·liatiu o substitutiu, potser serien més adequats per a la mena de pedaç que ens han endinyat per transportar-nos a la capital.
Sí, amb la Renfe, a més de víctimes d'ineptitud i negligència, som víctimes de continus enganys, i també en el llenguatge.
Correus dels lectors, seleccionats per la redacció, sobre notícies publicades amb anterioritat al diari.
Mails a la redacció
Si voleu que un correu vostre sigui publicat en aquesta secció, envieu-lo mitjançant aquest formulari. Entre els correus rebuts la redacció de VilaWeb seleccionarà quins publica, que hauran de fer referència sempre a articles apareguts prèviament al diari. Els correus es publicaran amb el nom i cognoms reals de qui l'envia però sense fer públic el seu correu electrònic.
VilaWeb no se sent obligada a publicar tots els correus que li arribin adreçats a aquesta secció i especialment no publicarà cap correu que consideri insultant o fora de to. Els correus rebuts es publicaran íntegres i la seva publicació en cap cas implica que VilaWeb estigui necessàriament d'acord amb el seu contingut.
