rginer |
Actualitat |
divendres, 21 de novembre de 2008 | 17:06h
Aquest matí quan he llegit la notícia a Vilaweb (gràcies): Monty Phyton té un You Tube oficial - -m'he dit, aquesta és la millor notícia d'avui ! Cansats de veure reproduccions dels seus acudits i enregistraments d'una qualitat dolentíssima, han decidit fer un You Tube oficial on podem veure tots els seus treballs en alta definició i a l'abast de tothom. No podía ser d'una altra manera ... ells són així i en aquest día trist, amb pluja per la Mediterrània, una tardor més aviat melancòlica, fred, neu .... vinga, a riure amb aquest video; és un dels meus preferits: Ministry of Silly Walks ( Ministeri de caminars estúpids) Em sap greu que en aquest ministeri no podem beure el cafè .... per raons òbvies.
Una altra dona amb molt de coratge i una gran cantant, africana, lluitadora. XXVIII Premi per la Pau, cantant de jazz, actriu, compositora, activista pels drets humans i la justícia, nascuda fa 76 anys a Johannesburg. Després de cantar en un concert a Caserta en favor de Roberto Saviano,va patir un atac de cor fulminant. No va dubtar a cantar en aquest concert en favor d' un presoner 'en llibertat', amenaçat constantment per mafiosos, feixistes i assasins per haver escrit un llibre, paraules veres, fets, denúncies. Descansi en pau, aquesta dona que el seu cor ja no va poder resistir més brutalitats. El meu homenatge més gran com a gran artista i cantant de jazz que va ser, i amb un cor encara més gran en la seva lluita pels drets humans i la justícia. Ens queda la seva música que sempre podrem escoltar.
Vaig veure aquesta fotografia i tot una reacció de ràbia i tristor em va fer sentir malament. La vaig veure el propassat dia 4 de novembre. La seva mirada em diu que té por, gana, incertesa, enfonsat, no sap on anar. Un home desconegut, anònim, desplaçat, fugint de la mort, esperant rebre ajut. República Democràtica del Congo. La paraula 'democràtica' fa mal.
N'hi ha més si preneu el camí ... el link l'he posat a l'entradeta ...... i no us ha de sorprendre si abans de veure la notícia dels forts aiguats, hem de veure algún anunci, que igual potser d'una cadena d'hotels, o d'un país o ves a saber ....
L'alcalde i autoritats de Berlin van decidir tancar l'històric aeroport de Tempelhof i s'inaugurarà un nou Aeroport: Berlin Brandenburg. Malgrat la pluja i el fred uns centenars de berlinesos s'han manifestat en contra d'aquest tancament. Ahir 30 d'octubre es va enlairar i aterrar l'últim vol, un històric aeroplà, el DC-3, en homenatge al temps passat. Veig que també en ciutats tant emblemàtiques prefereixen tancar un signe de llibertat al llarg de la història dels seus habitants, per apuntar-se a nous espais espectaculars. Tempelhof és un aeroport que ha fet història. He aterrat quatre vegades, dues d'elles encara amb el vergonyós mur separant tota una ciutat. És un aeroport familiar, on no existeixen les distàncies. Té una certa personalitat que el fa diferent d'aquests aeroports freds, impersonals, sense ànima. M'agradava esperar la sortida del meu vol en aquest aeroport, i les arribades eren tot una descoberta. Està envoltat de verd, de camps, de vida, un espai obert dins la pròpia Ciutat. No veig el per què de tancar-lo i deixar que funcioni per vols domèstics o alguns des de capitals europees.
Passar pàgina a la història ? Em dol, la veritat. Sempre em quedarà el record d'aterrar a Berlin amb els avions DC-3 o Super Constellation des de Frankfurt sobrevolant terres 'rojas, enemigas y comunistas'.
Arribar a Berlin en aeroplà ja no serà el mateix a partir d'ara.
És del tot imprescindible llegir el mail obert de'n Vicent Partal d'avui. Res millor, en aquest matí plujós i fred, que transcriure aquest poema de na Montserrat Abelló, Premi Nacional de Cultura :
- I aprenc a dir que No.
Amollo en la nit la veu amarga o la veu esperançada.
I aprenc a dir que No.
Que ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils.
És tema de portada, però sobretot és el tema del dia a la Val d'Aran, com també al departaement de la Haute Garonne a França. De fet l'ós eslovè va ser introduït per França. Recordo l'enrenou, les manifestacions, la preocupació dels habitants de Bahneres de Luishon, Oô, Saint Aventin, Cazaux de Larboust. També recordo com una ministra ( any 2006) va viatjar a la zona des de el seu despatx a Paris , ( mai ho fan els ministres francesos) i no es va estar de titllar a la gent dels pirineus com 'curts de mida, camperols sense cultura' per no voler l'ós als Pirineus. L'emprenyamenta dels habitants més que justificada. Els ancians m'han explicat que l'ós autòcton dels Pirineus, ara desaparegut, sempre vivia lluny dels pobles i el bosc , a dalt de les muntanyes a més de 2.500 metres, i mai els veien. Si de cas a l'estiu, quan els ramaders portàven les ovelles i vaques a les pastures, alguna vegada havíen estat atacats per l'ós. En aquells moments és quan els pastors o la gent dels Pirineus s'organitzava per anar a la caça de l´ós que havia matat un bon nombre dels seus animals, és a dir, la font dels seus ingressos.
No us vull amagar la meva preocupació o l'estat vigilant quan faig excursions i caminades per el bosc de la zona. Certament l'ós eslovè baixa molt sovint, o viu, a cotes més baixes, prop de les poblacions. Han matat més d'alguna ovella que pasturava tranquil.lament en les pastures prop dels pobles. Bé, les discrepàncies hi són. Penso que aquests animals poden viure al Pirineu, i potser cal informar millor a la gent i sobretot als caçadors .....
La fotografia és ben explícita. La vaig fer al poblet d'Oô, mes de maig de 2006.
Tot va començar l'any 2002 i durant aquest temps els mots discapacitat i dependència han estat i són motius essencials tots els díes. Ahir tarda en una xerrada anomenada 'Curs de formació per a les persones cuidadores' em van demanar de fer una col.laboració per explicar les meves experiències. El discurs dels professionals ja no és el mateix de l'any 2002. Ara han après molt i molt de les milers de persones en situacions molt difícils; han après molt de les dificultats, dels canvis en la vida; de la mala gestió de les institucions, governs, polítics; de les intransigències familiars; de la manca d'amor .... Davant meu hi havíen persones de 60, 70 i 80 anys que teníen al seu càrrec mares, pares, germans quasi centenaris i amb unes discapacitats greus. Moltes il.lusions, les seves vides, les seves professions, els seus talents s'han vist interromputs per cuidar a persones dependents, però ho fan amb amor i moltes vegades oblidant-se que ells existeixen i que necessiten uns minuts, una mitja hora, un dia per a ells. Aquest era el motiu principal .... mesurar el temps, no deixar-lo escapar, viure diferent, perque són moltes les hores que han de ser al costat de la persona dependent i perque necessiten paraules i afecte. Ahir tarda hi havíen quaranta heroïnes i herois escoltant les paraules.
Avui la FAO celebra el dia en que desitgen que tots pensem en la fam que pateixen mil.lions de persones al món.Són aquestes iniciatives que no saps si el seu resultat serà positiu. No ho crec. Però sí crec que encara que sigui uns instants i ens posem a pensar quants infants del món no arribaran mai a l'adolescència per no haver tingut res per menjar, ens pot fer escoltar la veu de la nostra consciència.La fotografia és d'un noi d'11 anys. Viu a Madagascar i es pot dir que és un privilegiat, ja que forma part d'un projecte on els ensenyen a conrear la terra. Són les lliçons que aprenen a l'escola, a més de escriure i llegir en la seva llengua. Manisa Ranarijaona confessa que no li agrada gens la classe de francès ...
Avui, un 15 d'octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc, el President de la Generalitat de Catalunya després d'un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover. No hem d'oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d'honorar la memòria d'aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l'esperança d'un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d'aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?
Tampoc oblido les paraules del 'ejército de ocupación' quan van arribar al primer poble de Catalunya, La Pobla de Massaluca: Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra'.
O quan van arribar a Barcelona, desde el cim del Tibidabo, un general anomenat Solchaga va manifestar : Dios mío, quién ha permitido ésto ? Tantos rojos juntos !
Quan faig el meu viatge a Oô, al Pirineu francès, sempre passo per El Tarrós i deixo el cotxe en un racó i m'estic una estona davant el seu monument, mentres em menjo l'entrepà d'esmorzar ... i penso.
El dibuix, magnífic, per cortesia del nostre amic blocaire Joan Grau.
Avui, fa 99 anys, un 13 d'octubre de 1909, va ser afusellat al castell de Montjuïc el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. L'any vinent serà el centenari de la seva mort. Se'l va acusar, sense proves, de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica, però també en el fons, se'l relacionava amb en Mateo Morral, que va treballar a l'Escola Moderna, en l'atemptat amb bomba al rei d'Espanya. Va ser considerat un perill per la nació per les seves teoríes i estil pedagògic. El seu afusellament va provocar la repulsa i el desprestigi internacional. George Bernrd Shaw, H.G. Wells, Sir Arthur Conan Doyle van ser presents en les manifestacions convocades a Londres, per exemple.
En el nostre país encara sembla que la seva obra hagi de ser amagada. Una còpia del monument existent a Brussel.les és a Montjuïc en un lloc difícil de trobar; davant l'esglèsia de les Llars Mundet existeix un altre monument, petit, en memòria d'aquest pensador i pedagog.
Desconec si ja es treballa per el centenari del seu afusellament l'any vinent 2009.
L'imatge correspòn a la pintura feta per Flavio Constantini del seu afusellament.
Avui fa cent anys del naixement de na Mercè Rodoreda.
The Time of the Doves
- And when Quimet saw the doves flying above our roof and only above our roof, his face stopped looking so yellow and he said everything was OK. When the doves got sick of flying they started to come down, first one and then another. They went back in the dovecote like old ladies going to mass, taking little steps and jerking their heads like wind-up toys. -
David Rosenthal, traductor del llibre 'La Plaça del Diamant', i també de 'El carrer de les Camèlies'. Traductor també de la poesia de Vicent Andrés Estellés, del Tirant lo Blanc o la novel.la 'Solitud' de Victor Català.
Trobem també una molt bona traducció a l'anglès de Josep Miquel Sobrer de 'Mirall Trencat' - Broken Mirror.
M'adhereixo a tots els homenatges per na Mercè Rodoreda, una dona escriptora de Sant Gervasi.
Aquest és un apunt senzill, curtet. Penso que és molt adient. L'any nou llunar que va entrar el mes de febrer 2008 - Têt Màu Ty -, és l'any de 'la rata' i llegeixo :
- La rata preveu un any de veritable caos -
Sense comentaris.
Un segell de Viêt Nam en commeració de l'any 2008 - .... no sembla que hagi d'arribar un estat de confusió dels jugadors del 'monopoly' i provoquin un desordre complet i absolut .......
Una altra dona amb molt de coratge i una gran cantant, africana, lluitadora.
Vaig veure aquesta fotografia i tot una reacció de ràbia i tristor em va fer sentir malament. La vaig veure el propassat dia 4 de novembre. La seva mirada em diu que té por, gana, incertesa, enfonsat, no sap on anar. Un home desconegut, anònim, desplaçat, fugint de la mort, esperant rebre ajut. República Democràtica del Congo. La paraula 'democràtica' fa mal.
L'alcalde i autoritats de Berlin van decidir tancar l'històric aeroport de Tempelhof i s'inaugurarà un nou Aeroport: Berlin Brandenburg. Malgrat la pluja i el fred uns centenars de berlinesos s'han manifestat en contra d'aquest tancament.
És del tot imprescindible llegir el mail obert de'n Vicent Partal d'avui.
És tema de portada, però sobretot és el tema del dia a la Val d'Aran, com també al departaement de la Haute Garonne a França. De fet l'ós eslovè va ser introduït per França. Recordo l'enrenou, les manifestacions, la preocupació dels habitants de Bahneres de Luishon, Oô, Saint Aventin, Cazaux de Larboust. També recordo com una ministra ( any 2006) va viatjar a la zona des de el seu despatx a Paris , ( mai ho fan els ministres francesos) i no es va estar de titllar a la gent dels pirineus com 'curts de mida, camperols sense cultura' per no voler l'ós als Pirineus. L'emprenyamenta dels habitants més que justificada. Els ancians m'han explicat que l'ós autòcton dels Pirineus, ara desaparegut, sempre vivia lluny dels pobles i el bosc , a dalt de les muntanyes a més de 2.500 metres, i mai els veien. Si de cas a l'estiu, quan els ramaders portàven les ovelles i vaques a les pastures, alguna vegada havíen estat atacats per l'ós. En aquells moments és quan els pastors o la gent dels Pirineus s'organitzava per anar a la caça de l´ós que havia matat un bon nombre dels seus animals, és a dir, la font dels seus ingressos.
No us vull amagar la meva preocupació o l'estat vigilant quan faig excursions i caminades per el bosc de la zona. Certament l'ós eslovè baixa molt sovint, o viu, a cotes més baixes, prop de les poblacions. Han matat més d'alguna ovella que pasturava tranquil.lament en les pastures prop dels pobles. Bé, les discrepàncies hi són. Penso que aquests animals poden viure al Pirineu, i potser cal informar millor a la gent i sobretot als caçadors .....
La fotografia és ben explícita. La vaig fer al poblet d'Oô, mes de maig de 2006. 
Tot va començar l'any 2002 i durant aquest temps els mots discapacitat i dependència han estat i són motius essencials tots els díes.
Avui la FAO celebra el dia en que desitgen que tots pensem en la fam que pateixen mil.lions de persones al món.Són aquestes iniciatives que no saps si el seu resultat serà positiu. No ho crec. Però sí crec que encara que sigui uns instants i ens posem a pensar quants infants del món no arribaran mai a l'adolescència per no haver tingut res per menjar, ens pot fer escoltar la veu de la nostra consciència.La fotografia és d'un noi d'11 anys. Viu a Madagascar i es pot dir que és un privilegiat, ja que forma part d'un projecte on els ensenyen a conrear la terra. Són les lliçons que aprenen a l'escola, a més de escriure i llegir en la seva llengua. Manisa Ranarijaona confessa que no li agrada gens la classe de francès ...
Avui, un 15 d'octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc, el President de la Generalitat de Catalunya després d'un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover. No hem d'oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d'honorar la memòria d'aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l'esperança d'un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d'aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?
En aquest món convuls vaig cercant fotografíes, o mots, que ens facin riure davant aquesta crisi ..
Avui, fa 99 anys, un 13 d'octubre de 1909, va ser afusellat al castell de Montjuïc el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. L'any vinent serà el centenari de la seva mort. Se'l va acusar, sense proves, de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica, però també en el fons, se'l relacionava amb en Mateo Morral, que va treballar a l'Escola Moderna, en l'atemptat amb bomba al rei d'Espanya. Va ser considerat un perill per la nació per les seves teoríes i estil pedagògic. El seu afusellament va provocar la repulsa i el desprestigi internacional. George Bernrd Shaw, H.G. Wells, Sir Arthur Conan Doyle van ser presents en les manifestacions convocades a Londres, per exemple.
Avui fa cent anys del naixement de na Mercè Rodoreda.
Aquest és un apunt senzill, curtet. Penso que és molt adient. L'any nou llunar que va entrar el mes de febrer 2008 - Têt Màu Ty -, és l'any de 'la rata' i llegeixo :
