Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m'han vingut a la memòria molts records.El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l'any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l'any 1925 provinents d'Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l'àvia, la tia Lupe ja treballava al barri. A Ciutat va nèixer la filla més petita, n'Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència. El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d'una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l'enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d'apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d'aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.
Avui he començat a fer més fotografíes de balcons, portes, cases, racons, mercat, totes dins un mateix barri, la república independent de Gràcia. Continuaré robant imatges dels balcons, quan vagi baixant a Barcelona. Des de la Vila de Gràcia la passejada fins a Ciutat és agraïda. La plana, els camps de conreu, el parc dels Camps Elisis, es van convertir en un Eixample admirat per tothom i un passeig amb el nom de la vila et porta directament dins de muralles.
La Rambla de Prat és un carrer molt curt, però amb uns edificis magnífics i uns balcons sublims. A més en aquest carrer està situat el cinema Bosque, abans teatre, després cinema. Jo encara recordo haver vist dos pel.lícules i entre les dues feien 'varietés'. Amb l'àvia i el meu germà ens passàvem la tarda de dissabte i ens emportàvem la carmanyola amb el sopar.
Abans d'urbanitzar la finca de la família Prat, tot aquestes terres eren de conreu i teníen l'aigua de les fonts i els rierols que baixàven de Collcerola. Més amunt hi havía la petita ermita de Santa Rita, on també hi brollava aigua d'una font i la meva àvia sempre em feia anar a omplir la garrafa de l'aigua beneïda ...
Bé, ací teniu una mostra dels balcons d'un dels edificis de la Rambla de Prat.
Estic fent 'guardiola' ... ja fa mesos, molt abans d'aquesta 'crisi'. Despeses de casa sempre n'hi han, i encara més quan vius en una comunitat de veïns i l'edifici necessita revisions. Aquestes despeses comporten l'esforç i les angunies de reunions i discusions amb veïns, uns molt coneguts i amics, d'altres desconeguts perque sempre lloguen els seus habitatges. Però, preparar viatges amb molta antelació és gratificant. Pots fer-ho tanquil.lament, sense presses, planificar bé els itineraris, les visites a amics, trobar bones tarifes aèrees, fer les reserves als hotels que creus són els millors per la seva localització i la teva butxaca. Sempre contracto una assegurança que costa molts pocs diners, i si per qualsevol motiu no puc fer el viatge, em tornen els diners. Diners ben gastats, perque voldrà dir que sí, he viatjat i he tornat .... o no.
Aquest fred que ens ha arribat sobtadament, em recorda els mateixos díes de fa molts anys, a casa, al mateix barri. La família, avis, pares, germà, tietes, oncle, cosins i cosines, sentats a taula, amb el braser encès, i la cuina econòmica al costat del menjador, donant escalfor i al forn un coc de moniato blanc i sucre, castanyes i mostatxons. L'àvia Antònia era una gran cuinera de pastissos i dolços. Un brou de verduretes i carn. Ví negre del celler de la Pepeta, i sobretot la sobretaula parlant de les persones estimades que ja no hi eren.
Avui tot ha canviat, naturalment; més persones estimades ja no hi són; el coc de moniato blanc i sucre ja no és sobre la taula, encara que, amb dificultats, puc trobar aquests moniatos blancs. El que no ha canviat és recordar els éssers estimats, sentada a taula, no pas amb tristesa, més aviat amb enyor i alegría, recordant tantes i tantes coses apreses al seu costat. La fotografia és del meu pare; a punt de creuar Colom per començar un nou dia de feina de bastaix al moll de Barcelona.
La cançó 'Papa, can you hear me' de Barbra Streisand sempre m'ha agradat. 
Sempre que camino pels carrers de qualsevol ciutat miro al cel i els balcons i els edificis. Descobreixes veritables meravelles, o disbarats. Na Marieta d'Itàlia ja ens va escriure un apunt dels balcons de la seva estimada ciutat de Castelló. Magnífic, com sempre. Jo feia temps que desitjava començar un recull de fotografíes de l'Eixample, i dels antics pobles de la plana.
Bé, ja he començat i ho he tingut fàcil perque aquestes dues fotografíes són de balcons del meu carrer.
És el començament i així aniré continuant al llarg de l'any. De tant en tant aniré penjant fotografíes.
Aquests dos edificis són un davant de l'altre. Els balcons d'un d'ells és ple a vessar de flors. Difícilment podem veure els balcons. En l'altre podem veure una façana exquisida i uns balcons magnífics.
En l'edifici dels balcons coberts de flors existeix una botiga, ara tancada, però al pati encara torren cafè i un o dos cops per setmana el carrer s'omple d'una flaire de cafè torrat i és aleshores quan baixo al carrer i passejo, recordant al meu pare. 
Del Montseny, feta amb temps i amor, hem tornat amb una ratafia esplèndida. Una aiguardent adobada i reposada durant 68 díes a sol i serena per els cellerers de Can Fufluns amb diferents mesures, unça, gotes, grà, dracma, escrúpol, grapat, arroba, branca, fulla, de seixanta-vuit tresors de la natura; espígol, nous verdes, poniol en flor, menta, fonoll, marduix en flor, flors de gessamí, pètals de gerani, flor d'hibiscus, farigola en flor, castanya verda, flor d'àrnica de Can Noguereta, canyella en rama, vainilla, clau, pela de llimona, pela de taronja, cireres dolces del Pla de la Calma, pinyons, pera de Sant Joan, fulla de lledoner de Can Cervera, Islay mist Scotch Whisky, molsa de soca de bruc, flor d'ortiga blanca, mel de bruc del Pla de la Calma ... i més, però això ja és secret.
Ja hem entrat al mes d'octubre. Els colors dels arbres van canviant poc a poc. Les fulles van caient al terra. Els boletaires ja es preparen. Els animals de les valls del Pirineu es preparen per viure un llarg hivern. Unes blocaires es preparen per una nova trobada. He estat fent 'experiments' i encara que la fotografia la vaig fer dels arbres amb fulles d'un color verd exhuberant, de ben segur que aquest mateix arbre el trobarem ja amb les fulles del color de la tardor.
Una trobada, un lloc, un celler, una masia. L'estiu ja es va adormint lentament i deixarà pas a la tardor. No gaire lluny de la Ciutat hi ha unes muntanyes ben galdoses i estimades: el Montseny.
Tot just abans de marxar de casa, llegint 'Presència' suplement d'El Punt, tres informacions força, o millor dit, molt interessants.
En el seu apunt, l'amic d'Òsser, ens parla amb encert, com sobtadament hi han blocaires que no ténen res a dir, per diferents motius. Sí, tinc moltes coses a dir, i fa molts díes que no escric, ni tan sols comentaris.. Ara només un petit apunt, tot just quan he obert l'ordinador després de no fer-ho en els últims díes. Urgències, nervis, ensurts, emprenyada, viatges amunt i avall, i finalment, sembla que tot tornarà al seu lloc. Espero poder anar llegint tot el que ha passat. En els moments de calma he pogut anar llegint un llibre molt, i molt interessant.
Avui són ja tres anys d'absència. Torno a Halong. En aquells díes del mes d'octubre de 2006 vaig ser a la meva Ìtaca i tots els anys, en aquesta data, hi tornaré. Aquest matí, però, aniré a Montjuïc. A dalt de tot, de cara al mar, que tant estimava, i mirant l'horitzó. Avui continuaré preparant el nou viatge de l'any vinent. Ja està decidit. Amb els seus apunts, i amb els contactes, ja quasi he acabat un nou itinerari. Engrescador, com tots els que ell feia. Tornaré a Viêt Nam, uns díes, però abans viatjaré a un país que ell em va dir ; ' és de lluny el país més bonic del sudest asiàtic. És màgic.'
Avui quinze d'agost és festa en molts pobles, poblets del nostre país. Tot just a pocs metres de casa, ja he sentit els petards anunciant la Festa Major de Gràcia; però a la Ciutat avui també és un dia lànguid, silenciós. Enguany al barri no tothom ha tancat portes 'per vacances'. Els que ens quedem ho hem agraït. Sense anar gaire lluny, tenim llocs per anar; terrasses per seure. Els sorolls són mínims i a més avui, el temps ha canviat sobtadament. De la calor asfixiant, hem passat a unes temperatures fresques, fredes en alguns moments, amb un vent del nord net, respirable i un cel immensament blau.
La setmana passada em vaig escapar tres díes a la Costa Brava. Com abans, amb la SARFA, però amb sorpresa, el preu del bitllet d'anada a Cadaqués avui val 20.00 euros per viatge ! El viatge és comfortable, però. Res a veure amb els d'abans. La carretera per accedir a Cadaqués desde Roses continúa igual; viratges i més viratges.
