Ahir va morir Jörn Utzon, reconegut mundialment, per haver estat l'arquitecte de l'edifici més emblemàtic de Sydney: la Òpera. Quantes imatges haurem vist d'aquest edifici ? Milers i milers. En els meus apunts dins la categoria d'Austràlia ja he escrit sobre aquest edifici, però l'amic blocaire en Josep Blesa, em va dedicar un apunt ( que jo li vaig demanar, tot s'ha de dir) i el que considero el més perfecte, exacte i precís sobre les dificultats en la execució de l'obra , de la figura d'aquest arquitecte i sobretot de com es va construïr i les tècniques emprades. És una lliçó magistral d'un arquitecte.
Gràcies novament Pep!
Encara que l'edifici el podem considerar 'petit' envoltat ara de grans gratacels, la gràcia és que sempre el veus, triomfant, amb elegància, davant els grans edificis; l'obra de Jörn Utzon ens dona la benvinguda a la Ciutat de Sydney.
La fotografia la vaig fer mentres era en un veler d'uns amics navegant amb la força del vent per la badia de Sydney.
http://www.sydneyoperahouse.com/
Sempre m'ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s'amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l'individu que presideix un d'aquests partits, ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d'un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa ... ' terra australis' - terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s'anomenen : 'aborígens'.
Els australians del sud s'enorgulleixen de ser l'únic territori en tot el continent que no va acollir convictes. És cert, però no del tot, ja que el senyor Edward Gibbon Wakefield, l'any 1830 va promoure una colònia planificada per homes i dones lliures que volguéssin marxar a Austràlia, però ell mateix era un convicte a la seva Anglaterra natal ! El seu plà no va funcionar, però el resultat va significar una nova colònia a l' Austràlia Meridional i una Ciutat agradable com és Adelaide. Vaig passar dos díes en aquesta Ciutat; em va agradar; molts parcs, carrers amples, un centre comercial molt bonic, escultures al carrer, moltes esglèsies, edificis colonials bonics. Però el seu mercat majorista, obert a partir de les cinc del matí, em va recordar vells temps.
Aquest matí, he visitat una pàgina d'un diari important espanyol on pots entrar a diferents blocs escrits. En veure els noms he fet el corresponent 'click' per entrar-hi ja que el seu títol és 'Uluru'. La curiositat de llegir el que una persona ha escrit havent visitat Uluru, la muntanya sagrada dels aborígens australians, 348 metres, en mig del desert, i destinació quasi obligada de tot viatger que s'endinsa per aquells deserts, m'ha interessat.
- Si volem ajudar a salvar el planeta, hem de menjar carn de cangur -. Així de clar ha parlat el Dr. George Wilson, President de 'Australian Wildlife Services'. Amb una població de més de 30 mil.lions de cangurs ( els habitants d'Austràlia no arriben als 22 mil.lions ! ), aquests animalons de diferents espècies, fins a 60 i que viuen majoritàriament a Austràlia, no produeixen ni una mica de gas metà després de les seves digestions, perque el seu sistema digestiu és diferent de les vaques i ovelles, i els seus pets no polucionen l'ambient! El gas metà produït per les flatulències dels bous, vaques, ovelles, cabres, és molt més potent que el diòxid de carboni que tant de mal fa en el medi ambient.
Per casualitat, cercant una informació del Museu Marítim de la petita ciutat de Geraldton, a 1.000 kms al nord de Perth, vaig llegir una interessantíssima història de l'avalot en un vaixell holandés anomenat Batavia embarrancat a les Illes Abrolhos l'any 1629. Vaig continuar la recerca dins la xarxa i va resultar una veritable explosió d'històries, notícies, coneixements. Exemples: Batavia, antic nom que els romans van posar als territoris del nord d'Europa on avui es troba Holanda; Batavia antic nom de la Ciutat de Jakarta; Batavia el nom d'un gran vaixell construït l'any 1628 que va pertànyer a la 'Dutch East India Company' la companyia holandesa més important en la comercialització i transport de les espècies; nom de la costa de l'est d'Austràlia ja que va ser aquest vaixell el primer en tocar terres australianes l'any 1629; l'avalot del Batavia que podem llegir en llibres i cròniques quan es vol aprofondir en la història de la 'ruta de les espècies'. Resumint, penso que ha estat la paraula o el nom que més informació m'ha proporcionant cercant a la xarxa.
Richard Fortey, paleontòleg va manifestar: Quan et trobes davant els estromatòlits és com viatjar en el temps, i si el món sapigués apreciar les autèntiques meravelles, aquestes pedres seríen tan conegudes com les piràmides de Giza. El blocaire Balances Oktoberfest el propassat 11 de juny va escriure un apunt fantàstic relacionat amb els estromatòlits, 
Ja fa un any que vaig viatjar a l'altra punta de món, a les antípodes. Un viatge molt llarg. De Barcelona a Londres, de Londres a Mumbai ( 11 hores ) i de Mumbai a Sydney ( 11 hores ). Després de les més de 22 hores de viatge, l'avió aterra a l'aeroport de Kingsford Smith de Sydney. En aquell instant no em vaig preguntar qui era el senyor Charles Kingsford Smith; només tenia ganes de trobar un llit. Díes després, quan vaig aterrar a Alice Springs, al desert, lluny de la costa, em vaig assebentar qui era aquest senyor. I torno a adonar-me que tot el que passa a Austràlia passa desapercebut. L'any 1929 tot el continent cercava un avioneta amb el nom de 'Kookaburra' que es va estavellar al desert mentres intentava trobar a un pilot perdut. Els pilots van morir i l'aviador aventurer perdut el van trobar dos díes més tard, viu: Kingsford Smith va ser el millor pilot australià que mai ha tingut aquest continent. Va acumular més rècords que ningú en el món i va desafiar la natura d'una manera increïble. Després que el famós Charles Lindbergh, nordamericà, creués l'Atlàntic en un històric vol en solitari, Kingsford Smith es va convertir en el primer en creuar el Pacífic, molt més difícil i perillós, no només perque la distància era més llarga, sino perque les condicions de vol eren més dures, difícils i molt poc estudiades.
Tasmània, aquesta illa lunyana, tenebrosa, desconeguda i que forma part d'Austràlia, amaga sorpreses de tota mena. Hobart, és la segona Ciutat més antiga, després de Sydney - fundada l'any 1804 - i la més gran de l'illa - 200.000 habitants - i aquí van enviar els convictes ( 178 ) més perillosos - 262 habitants l'any 1804 -. La regata Sydney-Hobart que es celebra tots els anys després del dia de Nadal és una de les més perilloses, però també una fita per qualsevol navegant. Els grups ecologistes van emergir amb força en aquesta illa i gràcies a les seves accions s'han salvat grans extensions de bosc, rius, costa, que avui podem trepitjar en estat pur. El dimoni de Tasmània, aquest animaló inofensiu i depredador, també ha estat un factor de tenebrisme de l'illa. Però, jo vaig ignorar tot aquest tenebrisme, en el meu viatge per aquelles terres i Tasmània ha estat i serà la perla del final de viatge.
M'he adonat que la meva travessa a peu per l'Overland Track a Tasmània, encara no ha acabat ! El motiu; m'he perdut. He estat en altres indrets, llocs, i trasbalsada per situacions imprevistes i no vaig fer cas de'n Steve (el meu instint transgressor de les normes pot més) i em vaig quedar al darrera, com sempre, badant i mirant qualsevol flor, arbust, racó, panoràmica i ...... una serp que va fugir quan va sentir que era observada mentres cercava una mica d'escalfor del sol que en aquell moment va aparèixer. Vaig respirar .... perque són perilloses. Ens van donar un full amb fotografíes de les serps a les que no havíem d'apropar-nos mai.
Crec que el millor del meu viatge a Austràlia va ser poder veure, fotografiar, quedar-me sentada mirant encuriosida, els animals que viuen en total llibertat, a casa seva, sense tanques, protegits. I per sobre de tot conèixer la existència de mamífers, ocells, amfibis, peixos, rèptils, absolutament desconeguts i mai vistos per a mí.
En el meu petit zoo virtual que tinc dins el meu Mac em trobo amb aquesta sargantana gegant. A Austràlia els anomenen lizards i els aborígens en diuen 'goana'. Existeixen 3.000 espècies de sargantanes i llangardaixos per aquest continent i mesuren entre els 6 cm fins els 6 metres de llargada. Els aborígens els cacen per menjar i segons ells, els occidentals no sabem els que ens perdem. M'ho crec. Jo n'hagués menjat, si hagués estat convidada. En la pel.-lícula que ja vaig recomenar , 'Generación Perdida' amb en Kenneth Branagh, es pot veure com la nena protagonista corre darrera un goana i quan comença a pujar a dalt d'un arbre, el caça amb les mans per la cua, cop de cap, i a la brasa.
Viatjar per Austràlia és trobar-te amb les coses més inversemblants que un es pugui imaginar. Per començar el paisatge és insólitament pla, la terra de color vermell o marrón clar, buit, si no ets prop de la costa, monòton, però a la vegada engrescador.
