Ahir, l'home de setanta-cinc anys va estrangular la seva dona de setanta-tres fins a la mort a la població d'Alcorcón. La dona ja havia denunciat maltractaments el mes de gener.
La meva denúncia més ferma i el meu sincer condol i tristor per aquest nou acte de violència.
Unes flors brillants, trobades en un racó de jardí a les antípodes i un poema que tot just acabo de llegir de na Montserrat Abelló:- Espera,
punt cardinal de la follia,eix d'un camí sense retorn.
- Cap frontera, cap dic
no detura aquesta queixa
sorda que ens empeny.
- Ja no hi ha lluita,
hi ha certesa, i el silenci
s'ha fet tan dens que ofega.
Si mirem el mapa de Birmània i veiem l'extensió de la zona del delta de l'Irrawaddy, podem entendre la magnitud de la tragèdia i el desastre. Era una zona bellíssima, un més dels deltas del sudest asiàtic, veritables paradisos. Sis mesos després del desastre, els supervivents (més de 130.000 persones mortes) intenten sobreviure amb la manca d'ajut del seu propi Govern i aprofitant el material que els va arribar de països de tot el món i que el govern va autoritzar la seva entrada; van vivint gràcies als monjos, el mateix poble birmà desobeint les ordres del govern de no anar-hi sense la seva autorització. Algunes ONG poden arribar-hi i metges i personal qualificat va ajudant com pot, ara sense haver de demanar cap autorització a la Junta.
En aquests últimes díes llegim diferents notícies, totes a veure amb la mort, assasinat, violència, fanatisme i dones mortes. Una adolescent somalí de catorze anys, lapidada, per el fanatisme religiós; el seu pecat, estimar un altre home que no el seu; una altra adolescent, a Ripollet, assasinada a ganivetades per un menor que ha confessat el seu crim i el seu company de testimoni sense fer res per aturar-ho; el seu pecat; encara per aclarir, però sembla que no volia ser parella del seu botxí; un avi de setanta-cinc anys, a Múrcia, mata a dues dones, una anciana i la seva cuidadora; el motiu: la noia cuidadora de 40 anys no va voler acceptar els desitjos de l'ancià i l'anciana va voler defensar-la de l'atac de l'individu. Seguidament, es va suicidar.
L'alcalde i autoritats de Berlin van decidir tancar l'històric aeroport de Tempelhof i s'inaugurarà un nou Aeroport: Berlin Brandenburg. Malgrat la pluja i el fred uns centenars de berlinesos s'han manifestat en contra d'aquest tancament.
Aquest fred que ens ha arribat sobtadament, em recorda els mateixos díes de fa molts anys, a casa, al mateix barri. La família, avis, pares, germà, tietes, oncle, cosins i cosines, sentats a taula, amb el braser encès, i la cuina econòmica al costat del menjador, donant escalfor i al forn un coc de moniato blanc i sucre, castanyes i mostatxons. L'àvia Antònia era una gran cuinera de pastissos i dolços. Un brou de verduretes i carn. Ví negre del celler de la Pepeta, i sobretot la sobretaula parlant de les persones estimades que ja no hi eren.
Avui tot ha canviat, naturalment; més persones estimades ja no hi són; el coc de moniato blanc i sucre ja no és sobre la taula, encara que, amb dificultats, puc trobar aquests moniatos blancs. El que no ha canviat és recordar els éssers estimats, sentada a taula, no pas amb tristesa, més aviat amb enyor i alegría, recordant tantes i tantes coses apreses al seu costat. La fotografia és del meu pare; a punt de creuar Colom per començar un nou dia de feina de bastaix al moll de Barcelona.
La cançó 'Papa, can you hear me' de Barbra Streisand sempre m'ha agradat. 
És del tot imprescindible llegir el mail obert de'n Vicent Partal d'avui.
Sempre que camino pels carrers de qualsevol ciutat miro al cel i els balcons i els edificis. Descobreixes veritables meravelles, o disbarats. Na Marieta d'Itàlia ja ens va escriure un apunt dels balcons de la seva estimada ciutat de Castelló. Magnífic, com sempre. Jo feia temps que desitjava començar un recull de fotografíes de l'Eixample, i dels antics pobles de la plana.
Bé, ja he començat i ho he tingut fàcil perque aquestes dues fotografíes són de balcons del meu carrer.
És el començament i així aniré continuant al llarg de l'any. De tant en tant aniré penjant fotografíes.
Aquests dos edificis són un davant de l'altre. Els balcons d'un d'ells és ple a vessar de flors. Difícilment podem veure els balcons. En l'altre podem veure una façana exquisida i uns balcons magnífics.
En l'edifici dels balcons coberts de flors existeix una botiga, ara tancada, però al pati encara torren cafè i un o dos cops per setmana el carrer s'omple d'una flaire de cafè torrat i és aleshores quan baixo al carrer i passejo, recordant al meu pare. 
És tema de portada, però sobretot és el tema del dia a la Val d'Aran, com també al departaement de la Haute Garonne a França. De fet l'ós eslovè va ser introduït per França. Recordo l'enrenou, les manifestacions, la preocupació dels habitants de Bahneres de Luishon, Oô, Saint Aventin, Cazaux de Larboust. També recordo com una ministra ( any 2006) va viatjar a la zona des de el seu despatx a Paris , ( mai ho fan els ministres francesos) i no es va estar de titllar a la gent dels pirineus com 'curts de mida, camperols sense cultura' per no voler l'ós als Pirineus. L'emprenyamenta dels habitants més que justificada. Els ancians m'han explicat que l'ós autòcton dels Pirineus, ara desaparegut, sempre vivia lluny dels pobles i el bosc , a dalt de les muntanyes a més de 2.500 metres, i mai els veien. Si de cas a l'estiu, quan els ramaders portàven les ovelles i vaques a les pastures, alguna vegada havíen estat atacats per l'ós. En aquells moments és quan els pastors o la gent dels Pirineus s'organitzava per anar a la caça de l´ós que havia matat un bon nombre dels seus animals, és a dir, la font dels seus ingressos.
No us vull amagar la meva preocupació o l'estat vigilant quan faig excursions i caminades per el bosc de la zona. Certament l'ós eslovè baixa molt sovint, o viu, a cotes més baixes, prop de les poblacions. Han matat més d'alguna ovella que pasturava tranquil.lament en les pastures prop dels pobles. Bé, les discrepàncies hi són. Penso que aquests animals poden viure al Pirineu, i potser cal informar millor a la gent i sobretot als caçadors .....
La fotografia és ben explícita. La vaig fer al poblet d'Oô, mes de maig de 2006. 
Aquest matí, he visitat una pàgina d'un diari important espanyol on pots entrar a diferents blocs escrits. En veure els noms he fet el corresponent 'click' per entrar-hi ja que el seu títol és 'Uluru'. La curiositat de llegir el que una persona ha escrit havent visitat Uluru, la muntanya sagrada dels aborígens australians, 348 metres, en mig del desert, i destinació quasi obligada de tot viatger que s'endinsa per aquells deserts, m'ha interessat.
La cimera UE i Àsia ja és història. Crisi financera, pidolar, fanfarronejar, països emergents, països corruptes, dictadors, cap conclusió, cap acord, preocupacions per continuar tenint la bossa plena i una fotografia on tots riuen .... és important no perdre les formes, els contractes amb els dictadors, voler ser el protagonista...
La fotografia de l'apunt, no somriu ...
Daw Aung San Suu Kyi, avui, 24 d'octubre, fa 13 anys que va ser empresonada a casa seva, a l'avinguda University no. 54 a Yangon (Rangoon). Premi Nobel de la Pau, Premi Sakharov, Medalla per la Llibertat, Premi Catalunya, i molts reconeixements arreu del món.
El proper dia 24 d'octubre, divendres, es celebra una cimera a Beijing molt important : ASEM - Asia-Europe Meeting. Participen nou països del sudest asiàtic - Tailàndia, Viêt Nam, Laos, Cambodja, Filipines, Brunei, Malaysia, Singapur, Indonèsia .... i Birmània. Aquesta reunió es va programar l'any 2004 i es va decidir d'incloure Birmània, membre de l'ASEAN ( Association of Southeast Asian Nations ). Europa tenia l'esperança que durant aquests quatre anys, el règim dictatorial de la Junta dels generals haguéssin fet alguna cosa més que manifestacions amables amb bones paraules i començar un procés per tornar al país la seva llibertat i democràcia. Res d'això ha passat. De fet encara hi han més presoners polítics i no podem oblidar el paper que va fer la Junta davant l'ajut internacional per les víctimes del desastre del cicló Nargis.
Per una d'aquelles coincidències, el proper dia 24 d'octubre, dia d'aquesta cimera a Beijing, Daw Aung San Suu Kyi complirà 13 anys d'empresonament en el seu domicili. (24 d'octubre de 1995 les portes de casa seva es van tancar sota la vigilància de l'exèrcit)
