Tot va començar l'any 2002 i durant aquest temps els mots discapacitat i dependència han estat i són motius essencials tots els díes. Ahir tarda en una xerrada anomenada 'Curs de formació per a les persones cuidadores' em van demanar de fer una col.laboració per explicar les meves experiències. El discurs dels professionals ja no és el mateix de l'any 2002. Ara han après molt i molt de les milers de persones en situacions molt difícils; han après molt de les dificultats, dels canvis en la vida; de la mala gestió de les institucions, governs, polítics; de les intransigències familiars; de la manca d'amor .... Davant meu hi havíen persones de 60, 70 i 80 anys que teníen al seu càrrec mares, pares, germans quasi centenaris i amb unes discapacitats greus. Moltes il.lusions, les seves vides, les seves professions, els seus talents s'han vist interromputs per cuidar a persones dependents, però ho fan amb amor i moltes vegades oblidant-se que ells existeixen i que necessiten uns minuts, una mitja hora, un dia per a ells. Aquest era el motiu principal .... mesurar el temps, no deixar-lo escapar, viure diferent, perque són moltes les hores que han de ser al costat de la persona dependent i perque necessiten paraules i afecte. Ahir tarda hi havíen quaranta heroïnes i herois escoltant les paraules.
Avui l'home ha matat la seva dona a ganivetades, no només a ella sino el fill que encara no havia vist la llum de la vida. Dues vides mortes en mans de l'home.
Havíen vingut de lluny, de Xina. Violència cruel que vull denunciar novament i expressar el meu sentit condol amb aquesta flor de color brillant que vaig fotografiar a Viêt Nam, prop de la frontera amb la regió de Yunnan a la Xina.
Del Montseny, feta amb temps i amor, hem tornat amb una ratafia esplèndida. Una aiguardent adobada i reposada durant 68 díes a sol i serena per els cellerers de Can Fufluns amb diferents mesures, unça, gotes, grà, dracma, escrúpol, grapat, arroba, branca, fulla, de seixanta-vuit tresors de la natura; espígol, nous verdes, poniol en flor, menta, fonoll, marduix en flor, flors de gessamí, pètals de gerani, flor d'hibiscus, farigola en flor, castanya verda, flor d'àrnica de Can Noguereta, canyella en rama, vainilla, clau, pela de llimona, pela de taronja, cireres dolces del Pla de la Calma, pinyons, pera de Sant Joan, fulla de lledoner de Can Cervera, Islay mist Scotch Whisky, molsa de soca de bruc, flor d'ortiga blanca, mel de bruc del Pla de la Calma ... i més, però això ja és secret.
Els cellerers ténen una ratafia de maria lluïsa i poniol del seu redol molt bona, però aquesta la van el.laborar dia a dia, fins el cap de setmana passat.
Després de bones menges, mentres les converses flueixen sense parar al costat del foc i escoltant música ( gràcies iPod ! ) assaborir un gotet de ratafia és tot un plaer, més aviat podríem dir, uns segons de felicitat.
Cap de setmana intens; tardor en tot el sentit de la paraula; retrobament no del tot complet; il.lusió; felicitat; melangia.
La fotografia és el paisatge que podíem veure. Què podría escriure avui, tot just arribada novament a casa ?
- Que l'home parle, és obra natural: la natura, però, deixa que ho feu així o així segons us abelleix - Dante Alighieri - poeta. De la Divina Comèdia, Paradís XXVI, versió de Joan F. Mira.
Avui la FAO celebra el dia en que desitgen que tots pensem en la fam que pateixen mil.lions de persones al món.Són aquestes iniciatives que no saps si el seu resultat serà positiu. No ho crec. Però sí crec que encara que sigui uns instants i ens posem a pensar quants infants del món no arribaran mai a l'adolescència per no haver tingut res per menjar, ens pot fer escoltar la veu de la nostra consciència.La fotografia és d'un noi d'11 anys. Viu a Madagascar i es pot dir que és un privilegiat, ja que forma part d'un projecte on els ensenyen a conrear la terra. Són les lliçons que aprenen a l'escola, a més de escriure i llegir en la seva llengua. Manisa Ranarijaona confessa que no li agrada gens la classe de francès ...
Avui, un 15 d'octubre de 1940, dia de Santa Teresa, de matinada, va ser afusellat a Montjuïc, el President de la Generalitat de Catalunya després d'un simulacre de judici, Lluís Companys i Jover. No hem d'oblidar mai aquest fet ni a la persona. En tots i cadascún dels nostres fets hem d'honorar la memòria d'aquelles persones que, com ell, van morir per Catalunya, amb l'esperança d'un futur millor en llibertat, pau i amor. Mentres el judici no sigui declarat nul, no valen els gestos impropis, més aviats vergonyants, d'aquestes últimes setmanes. On són els veritables polítics ?
Tampoc oblido les paraules del 'ejército de ocupación' quan van arribar al primer poble de Catalunya, La Pobla de Massaluca: Catalanes, no sois dignos del Sol que os alumbra'.
O quan van arribar a Barcelona, desde el cim del Tibidabo, un general anomenat Solchaga va manifestar : Dios mío, quién ha permitido ésto ? Tantos rojos juntos !
Quan faig el meu viatge a Oô, al Pirineu francès, sempre passo per El Tarrós i deixo el cotxe en un racó i m'estic una estona davant el seu monument, mentres em menjo l'entrepà d'esmorzar ... i penso.
El dibuix, magnífic, per cortesia del nostre amic blocaire Joan Grau.
Avui, fa 99 anys, un 13 d'octubre de 1909, va ser afusellat al castell de Montjuïc el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. L'any vinent serà el centenari de la seva mort. Se'l va acusar, sense proves, de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica, però també en el fons, se'l relacionava amb en Mateo Morral, que va treballar a l'Escola Moderna, en l'atemptat amb bomba al rei d'Espanya. Va ser considerat un perill per la nació per les seves teoríes i estil pedagògic. El seu afusellament va provocar la repulsa i el desprestigi internacional. George Bernrd Shaw, H.G. Wells, Sir Arthur Conan Doyle van ser presents en les manifestacions convocades a Londres, per exemple.
En el nostre país encara sembla que la seva obra hagi de ser amagada. Una còpia del monument existent a Brussel.les és a Montjuïc en un lloc difícil de trobar; davant l'esglèsia de les Llars Mundet existeix un altre monument, petit, en memòria d'aquest pensador i pedagog.
Desconec si ja es treballa per el centenari del seu afusellament l'any vinent 2009.
L'imatge correspòn a la pintura feta per Flavio Constantini del seu afusellament.
- Si volem ajudar a salvar el planeta, hem de menjar carn de cangur -. Així de clar ha parlat el Dr. George Wilson, President de 'Australian Wildlife Services'. Amb una població de més de 30 mil.lions de cangurs ( els habitants d'Austràlia no arriben als 22 mil.lions ! ), aquests animalons de diferents espècies, fins a 60 i que viuen majoritàriament a Austràlia, no produeixen ni una mica de gas metà després de les seves digestions, perque el seu sistema digestiu és diferent de les vaques i ovelles, i els seus pets no polucionen l'ambient! El gas metà produït per les flatulències dels bous, vaques, ovelles, cabres, és molt més potent que el diòxid de carboni que tant de mal fa en el medi ambient.
Per exemple, la ramaderia clàssica occidental a Austràlia produeix fins a 11% de diòxid de carboni !!! El Dr Wilson pensa que després del CO2 que generem els humans amb les activitats industrials i el transport, la ramaderia és la segona font de contaminació del continent australià.
Quan vaig ser a Austràlia, ara ja fa un any, vaig menjar carn de cangur moltíssimes vegades, i és molt bona. Fa milers d'anys els habitants d'aquest continent depeníen de la carn i les pells del cangur per sobreviure. Fins i tot els europeus quan van arribar-hi també van alimentar-se amb la carn d'aquest animal i es van abrigar amb les seves pells, fins que van repoblar el continent amb els animals 'occidentals'.
Avui fa cent anys del naixement de na Mercè Rodoreda.
The Time of the Doves
- And when Quimet saw the doves flying above our roof and only above our roof, his face stopped looking so yellow and he said everything was OK. When the doves got sick of flying they started to come down, first one and then another. They went back in the dovecote like old ladies going to mass, taking little steps and jerking their heads like wind-up toys. -
David Rosenthal, traductor del llibre 'La Plaça del Diamant', i també de 'El carrer de les Camèlies'. Traductor també de la poesia de Vicent Andrés Estellés, del Tirant lo Blanc o la novel.la 'Solitud' de Victor Català.
Trobem també una molt bona traducció a l'anglès de Josep Miquel Sobrer de 'Mirall Trencat' - Broken Mirror.
M'adhereixo a tots els homenatges per na Mercè Rodoreda, una dona escriptora de Sant Gervasi.
Per casualitat, cercant una informació del Museu Marítim de la petita ciutat de Geraldton, a 1.000 kms al nord de Perth, vaig llegir una interessantíssima història de l'avalot en un vaixell holandés anomenat Batavia embarrancat a les Illes Abrolhos l'any 1629. Vaig continuar la recerca dins la xarxa i va resultar una veritable explosió d'històries, notícies, coneixements. Exemples: Batavia, antic nom que els romans van posar als territoris del nord d'Europa on avui es troba Holanda; Batavia antic nom de la Ciutat de Jakarta; Batavia el nom d'un gran vaixell construït l'any 1628 que va pertànyer a la 'Dutch East India Company' la companyia holandesa més important en la comercialització i transport de les espècies; nom de la costa de l'est d'Austràlia ja que va ser aquest vaixell el primer en tocar terres australianes l'any 1629; l'avalot del Batavia que podem llegir en llibres i cròniques quan es vol aprofondir en la història de la 'ruta de les espècies'. Resumint, penso que ha estat la paraula o el nom que més informació m'ha proporcionant cercant a la xarxa.
Tot just m'he assebentat llegint un diari digital. L'home ha assasinat a la seva dona al Pais Basc. Tot seguit ha marxat a la comissaria més propera de l'ertzantza i ha confessat el seu crim. Eren parella. Ella encara no tenia trenta anys. Novament el crim cruel, violent.
El meu sincer condol i homenatge per aquesta dona jove morta en mans del seu company. La denúncia cal fer-la.
Unes flors salvatges en un racó de les muntanyes de Sa Pa prop dels camps d'arròs al nord de Viêt Nam.
Ens podem imaginar una Birmània sense Aung San Suu Kyi ? La Junta de generals segur que ho desitgen, és com un somni que podía fer-se realitat. Però per la majoria del poble birmà sería un cop molt fort perdre aquesta dona fràgil i forta a la vegada, la líder indiscutible que pot fer que la llibertat arribi d'una vegada per totes al seu país.
Aung San Suu Kyi està empresonada, cert, però encara té un immens poder. Ella colpeja directament als cors dels homes armats amb una por constant, mentres envia tota la seva força moral a la gent. És la esperança dels birmans per poder passar pàgina a més de 46 anys de dictadura militar ferotge i cruel.
Recentment va rebutjar rebre aliments i ha passat per moments perillosos i difícils, ja que no és el mateix fer una vaga de fam com ja va fer una altra vegada l'any 1989; els anys passen i una vaga de fam és un risc per una dona de 63 anys. L'any 1989 va arribar a pesar 40 kilos, va perdre cabell i també visió. Jo em pregunto què passaria si ella no pogués continuar donant la cara i lluitar per el seu poble ? Ha passat més de 19 anys empresonada a casa seva, amb un interval de llibertat, sense un accés regular amb el seu metge, ni comunicacions exteriors.
Aquest és un apunt senzill, curtet. Penso que és molt adient. L'any nou llunar que va entrar el mes de febrer 2008 - Têt Màu Ty -, és l'any de 'la rata' i llegeixo :
- La rata preveu un any de veritable caos -
Sense comentaris.
Un segell de Viêt Nam en commeració de l'any 2008 - .... no sembla que hagi d'arribar un estat de confusió dels jugadors del 'monopoly' i provoquin un desordre complet i absolut .......