Després de l’esplèndida i
generosa lloança que el Jordi Llavina va fer del meu llibre a la presentació a
L’Odissea, encara em regala -al dietari que ha encetat aquesta setmana a El 3
de vuit- el següent apunt:
“[...] Cavallons de l’hort. No deixeu de llegir el llibre de poemes Els contorns del xiprer, de l’hortonenc
Ricard Garcia. El trobareu a L’Odissea. Trist, sublim, com la bona poesia: “Com el plaer fals i artificiós / que neix de
la carn trista / que la mà bressola”. Hi he après la paraula “cavalló”: ‘Munt
de terra...
Divendres al vespre, l’Odissea era plena de gent amiga que va
venir a escoltar el que el Jordi Llavina
havia de dir del meu primer llibre de
poemes. La veritat és que n’estic molt content, i tant per aquells
que hi éreu, com per aquells que no vareu poder venir i ahir i avui m’heu
demanat com havia anat la presentació, he mirat de transcriure –més o menys- el
que el Jordi va dir:
Quan vaig rebre el llibre del Ricard em va cridar l’atenció
el títol, suposo que per la qüestió del títol que és molt espriuà. El xiprer és
un arbre que per raons personals, molt més enllà del que és luctuós, a mi em fa
pensar en l’estiu i en l’acolliment, és un arbre que ens convida a passar i a
estar-hi bé. Doncs bé, jo crec que aquest és un llibre hospitalari, malgrat que
també és un llibre dur i amb moltes arestes. És un llibre bell amb b alta,
perquè les imatges que conté són imatges molt belles o molt suggestives. El
Ricard forma part d’una família poètica en la qual jo també m’hi voldria
considerar encabit, per a la qual és més important la imatge que no pas la
metàfora. Jo desconfio una mica dels poetes que fan servir les metàfores. Tot i
que són el que defineix el llenguatge poètic, a mi –si voleu que us digui- cada
vegada em cansen més les metàfores; perquè? Perquè el tipus de poesia que com
més va més m’agrada, és una poesia que
troba...
Aquest llibre, que ja va ser presentat a Martorell amb un recital a la Capella de Sant Joan el passat
novembre, es va publicar gràcies a què l’any 2005 va obtenir el XVè Premi de
Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent.
La presentació, per qui hi vulgui assistir, es farà a la
llibreria l’Odissea (carrer de la
Font, núm. 26, de Vilafranca del Penedès) a
dos quarts de 9 del vespre del divendres 29 de febrer.
Amb el títol A contrallum de la vida i signada per l'Anna Ruiz i Mestres, el diari vilafranquí El 3 de vuit va publicar, en el seu número del 21 de desembre, la ressenya que sobre Els contorns del xiprer es pot llegir en aquest enllaç...
Em diu el Santi Borrell
que ha intentat afegir un comentari a l’entrada del 14 de novembre i que no ho
ha pogut fer. Per això m’envia un correu amb el text que hi volia penjar i que
jo transcric a continuació: “Hola Ricard, m’ha agradat la presentació
del Ramonsobre la teva...
Com ja vaig
anunciar al post d’ahir, després de la presentació que el Ramon Moix va fer del
meu llibre de poemes, el Martí Ribes va llegir les Poètiques Robades. Però
abans va reblar el clau amb aquestes paraules: "Fa
uns quants anys que coneixem aquests poemes del Ricard que ara aplega aquest
llibre tan bonic i tan esperat. Jo conec també el xiprer. I per això sé que...
Algunes de les
persones que dissabte al vespre vàreu assistir a la presentació de Els contorns
del xiprer, m’heu demanat que us fes arribar el que van dir el Ramon Moix i,
després, el Martí Ribas. Jo, ja us ho deveu imaginar, n’estic molt cofoi i molt
agraït a tots dos, i per totes dues coses he volgut transcriure aquí el
parlament del Ramon i, demà o passat, faré el mateix amb el del Martí. Allà va...
A les 10 del vespre del 10 de novembre, a la Capella de Sant Joan de Martorell, presentarem el llibre de poesia Els contorns del xiprer amb el qual vaig obtenir el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas-Vila de Sallent 2005. La presentació anirà a càrrec de Ramon Moix, i després farem una lectura poètica amb l’acompanyament musical de Jordi Sàbat.
[La Capella de Sant Joan està al Carrer Pere Puig, núm. 61, entre les places de les Germanes Maestre i de la Creu, molt a prop del Pont del Diable. Al carrer del Riu s'hi pot aparcar amb facilitat. En tot cas, aquí hi trobareu un mapade Martorell per situar-vos.]
Ara fa dos anys, el
setembre del 2005, anunciava aquí que un jurat format per Enric Badia, Mn.
Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga havia
concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent al meu
poemari Els contorns del xiprer.
Un any després
explicava enfadat que el premi, consistent en l’edició del llibre, no s’havia
fet efectiu. I llavors vaig començar, durant cada divendres de tot un any, a
publicar Els poemes de Els contorns... a través del Cupressus sempervirens.
Ara, el setembre de
2007 i després de força peripècies que vull oblidar, els poemes de Els contorns del xiprers’han editat finalment...
Poder-ho dir tot. Pensaments i sentiments i sensacions. I accions. I mastegar-los. I de veritat omplir-los i d'aquest Petit Déu Vanitós agafar les regnes i saber el secret de les seves misèries i del seu miracle saber, també, el secret i profanar tots els retombs del cervell i profanar tots els plecs del cos i sentir el pensament com un magma de teixits que es fonen i viure'ls i sentir-los i adquirir-ne una consciència física i ser capaç de tocar de tocar el poema i de furgar de furgar amb els dits sota la seva pell i de palpar de palpar les seves carns... perquè Déu és la carn i a una velocitat vertiginosa, llançar-te les paraules i incrustar-me en tu que m'escoltes. I traspassar-ho tot i traspassar-te com la tremolor de l'aire que la sageta obre i sentir amb tu que queda la vibració, i que la raó ja no compta només la ferida on copula la paraula amb el cos: és el poema, és poesia, sang que flueix càlidament i espessa. És besar-te, mossegar la besada.
Persisteix la pluja i dissol el que de tu queda als territoris breus que habites. Cau, com cauen els minuts, la pluja i dilueix el record de les cases on has viscut, i l'aboca a la pendent incerta dels torrents que arrosseguen els dies. Cau, com cauen els minuts, la pluja i et preguntes si al capdavall hi haurà terres on les aigües s'encalmin, meandres i deltes plàcids on trobar amb qui compartir el foc, el vi i el silenci, la poesia que per dins flueix com aquesta pluja que cau, encara, persistent en els dies.
Quan hagi mort sembra de memòria la vida que resti. Piles d'engrunes hauran quedat escampades pels racons de la cuina, recull-les amb el palmell de les mans i com si fossin jo, menja-te-les. Des de la boca atraparan els records per esclafir als esculls de l'oblit i recobrar tardes d'estranya llum, les besades que ens fèiem i les paraules. Per abraçar la vida absent.
A una mort pausada i tranquil·la obrir-li la porta, convidar-la a ocupar els plecs de la pell com un oli que parsimoniosament t'ungís. Sentir l'ossada perdre la consistència càlcica, sentir com el cos es replega en el record dels gestos i la memòria en els contorns del fill que has tingut, en el traç de la tarda quan comença l'hivern i es recolza el sol als cavallons de l'hort i tot és, com ho és a vegades l'oblit de viure, estranyament plaent.
i si no fos res més que un cos embolcallat de terra, i si no fos res més que sentir a la carn els dits de les arrels i sentir-los a les vísceres i als ossos i a la sang, i si no fos res més que un xiprer que en el blau violent del cel retalla la memòria d'una pluja fina al capdavall de tot, i si no fos res més que un feix de llenya que fet de tu i de mi espera en la foguera unes mans que en cullin el caliu? potser si no és res més, l'altra vida, ja ho hem viscut tot.
