Demà al vespre es farà a Can Alcover de Palma una nova presentació de La catosfera literària. Els encarregats de fer-la són en Toni Ibàñez (inventor de la cosa i autor d'Entrellum) i en Biel Mesquida prologuista del llibre i ànima de Plagueta de Bord), però també hi seran...
   |  |
Ricard Garcia
|
|
Llegit a L'obra i la por:
"El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d'un mateix, d'altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme... Havies sortit del poble a peu deixant enrere carrers i cases, també els crits dels nens que jugaven en un solar abandonat. Havies caminat en silenci, mirant només com s'obrien al teu davant els camps i el cel, fins arribar a aquest racó on t'amagues del món. Adoptant una quietud mineral, segueres davant de l'aigua fins a sentir com el pes de la gravitació... Travar el timó i estirar-se a coberta, confondre la silueta dels fars, allunyar-se dels perfils de la terra, sentir la fiblada del vent a les cordes...
Has viscut al camp tota la primera meitat de
la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen
molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès,
però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns
anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres
que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de
préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost.
Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes
Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de Collir cireres i raïms eren les feines que a
tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè
mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè
les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal
l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir
quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i
avançar amb la senalla plena... Quan al seu comentari al post anterior a aquest, el Jordi em va suggerir el poema Dies al camp, vaig córrer a rellegir-lo. I com sempre que llegeixo la poesia de Joan Vinyoli, una altra vegada em va sorprendre la força de les imatges amb què construí la seva poesia. Són imatges que es caracteritzen sempre per la seva netedat, perfectament diàfanes i envoltades de noblesa. Per entendre que vull dir, només cal llegir -i mirar, també- aquest poema i sentir l'antiga força de la mà de l'home que ha brandat l'aixada... Les tardes d’estiu baixàvem a l’hort a regar. D’horts, el teu avi n’ha tingut uns quants, però jo en recordo sobretot dos, un d’urbà i un altre molt més rústec, potser una mica feréstec. El primer era un dels horts de Cal Sanjust, al mig del poble, i es caracteritzava perquè estava organitzat en terrasses. Des de les finestres de casa, es podia veure a vol d’ocell la perfecta alineació dels solcs i els cavallons, la mesura mil·limètrica amb què s’havien anant plantant les successives mates d’albergínies, de pebroteres, de mongeteres o de tomaqueres i com aquestes s’enfilaven per les estructures de canya. Més enllà, s’hi veien en perfecta formació les cebes o els enciams. I sempre en un extrem, les meloneres o les carbasseres que creixien entapissant el terra i desafiant l’ordre de les hortalisses. Des de llavors sempre he pensat que els hortolans tenen una vocació innata... Sovint, en un moment de la nit que encara no has pogut determinar, et despertes perquè les paraules se t’han amuntegat en un extrem del somni i el seu pes, com si es tractés d’una balança que hagués perdut el plom, fa que es precipitin sense control a aquest altre món, més enllà de la son. I si no cedeixes...
No has de confessar a ningú el perquè, n’hi ha prou que tu sàpigues quina és la raó que hi hagi moments que t’atrau submergir-te en aquell estat de semiconsciència que sembla que el dolor ja no sigui tan real, que hagi sortit de tu i el teu cos sigui molt més lleu, com quan mires una pel·lícula i, en la foscor de la sala, t’oblides de qui ets i vius només en les imatges incorpòries que evolucionen a la pantalla i et ve al cap la idea que això de viure és... Escolto, mentre escric això, la
veu de El passat mes de febrer es van fer a Vilafranca del Penedès les I Jornades El Lector de l’Odissea entorn a La literatura catalana després de Frankfurt. De les tres taules que es van fer, només vaig poder assistir a la dels escriptors. Ara, però, ja es poden llegir totes les intervencions perquè ahir a la tarda es va presentar, en forma de llibre, tot el que els dies 8 i 9 de febrer es va dir a l’auditori del Vinseum. El llibre conté les intervencions de... Aquesta
entrada del blog no és nova. Tot i que aparegui aquí i amb data d'avui 3
de juliol, en realitat és del passat dilluns 30 de juny. Però he hagut
d'esborrar l'original i tornar-la a fer per recuperar l'aspecte
tradicional del blog que, per alguna raó que ignoro, havia canviat. Els
follets del teclat i, sobretot, la meva poca traça em van fer una mala
passada que no he estat capaç de solucionar d'una altra manera. El que segueix és el que hi deia:
Mes d'una vegada i de dues he sentit com la poesia de Joan Margarit se'm clavava a l'estómac i ja no me'n podia desprendre. També em va passar amb aquesta Casa de Misericòrdia per la qual ara li ha estat concedit el Premi Nacional de Literatura. Transcric, com una humil celebració, un dels poemes del llibre. Podria haver estat qualsevol, però he triat 'Sequera d'hivern' perquè conté... Ben bé, si per alguna cosa m'ha servit haver de patir les demostracions de testosterona rància i d'eufòria patriotera d'aquests darrers dies, ha estat per confirmar que jo no hi tinc res a veure amb aquest món de rojigualdas, toros i pollastres que ha envaït els carrers presumint de mala educació. L'acudit d'avui d'en Forges ho expressa molt i molt bé. No sé si n'hi ha per plorar, però és ben trist... Durant els quinze dies que no he actualitzat el blog, n’han passat un munt de coses que no he tingut temps d’explicar i que ara ja són aigua passada. Però perquè no em torni a passar el mateix, aprofito aquest post per donar les gràcies a tota una colla de gent que aquests darrers dies s’han recorda’t de mi. En primer lloc a les bibliotecàries de... |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosAMB LLICèNCIA...
ELS LLIBRES:
LITERATURA
MéS BLOCS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|