Ben bé, si per alguna cosa m'ha servit haver de patir les demostracions de testosterona rància i d'eufòria patriotera d'aquests darrers dies, ha estat per confirmar que jo no hi tinc res a veure amb aquest món de rojigualdas, toros i pollastres que ha envaït els carrers presumint de mala educació. L'acudit d'avui d'en Forges ho expressa molt i molt bé. No sé si n'hi ha per plorar, però és ben trist...

Durant els quinze dies que no he actualitzat el blog, n’han passat un munt de coses que no he tingut temps d’explicar i que ara ja són aigua passada. Però perquè no em torni a passar el mateix, aprofito aquest post per donar les gràcies a tota una colla de gent que aquests darrers dies s’han recorda’t de mi. En primer lloc a les bibliotecàries de...

Avui fa una setmana que vam presentar Ningú ha escombrat les fulles, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho, ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari d’un setembrista la voluntat de travessar la primera capa d’allò que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors guardades.”

Això també hi és a Ningú ha escombrat les fulles, que comença, de forma curiosa, amb un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la nevera...” Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes, es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra vida”. I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del temps...

Potser era encara massa jove i per això la de Juan Ramón Jiménez no em resultava una poesia fàcil. Però va arribar el moment que algun ressort va saltar dins meu i, de cop i volta, els seus versos se’m van aparèixer clars i diàfans com una evidència absoluta. Avui 29 de maig, quan fa 50 anys que va morir a Puerto Rico, puc recordar encara les hores que vaig passar a la biblioteca de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, cabussant-me com un nedador solitari en el mar de Juan Ramón. Si d’una banda m’era difícil d’explicar el goig d’aquells moments de descoberta i d’iniciació, en canvi sí que vaig saber de seguida que a partir de llavors Juan Ramón Jiménez es convertiria per a mi...

Potser perquè ja ho han fet, i molt bé, un munt dels companys i companyes, no n’he parlat de la presentació de fa una setmana de La catosfera literària 08. Però el que sí que vull, abans no passin més dies i més enllà dels fets concrets, és expressar com m’hi vaig sentir de bé. Va ser molt agradable per a mi –tot i que mai abans no ens havíem vist en persona- ésser reconegut a la primera ullada tant pel Jesús M. Tibau com pel Toni Ibáñez, que anava i venia atenent tothom i vigilant que tot anés a l’hora.

Després dels parlaments i de la lectura d’alguns fragments del que es pot trobar al llibre, va arribar el moment de trobar-nos els uns als altres i reconèixer els cossos que contenen aquelles ànimes que se’ns han anat fent tan familiars a través dels blogs que seguim. I mentre mirava aquí i allà a veure si reconeixia algú, pensava que m’hauria agradat trobar-me...

Tot i que tots els dies –i ja no recordo des de quan- ho són de llibres, aquests darrers ho han estat especialment. Si a finals d’abril es va presentar el meu segon llibre de poesia, De secreta vida, dissabte passat es va fer la presentació a Vallromanes del llibre col·lectiu La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, en el qual també hi he participat amb una de les entrades d’aquest blog.

D’una altra banda, ahir vaig rebre el darrer llibre de Josep Porcar, Els estius. L’havia llegit a la xarxa, però ara el rellegiré encara amb més atenció i amb el temps pausat que vol la bona poesia. Us recomano que no us el perdeu i que llegiu el que no fa gaire en deia Sam Abrams.

I encara una altra petita meravella que...

Els seus pares, padrins i una llarga tirallonga de tietes i tiets –fins a un centenar, també aquest que escriu- en podem estar ben cofois de la publicació de La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, i per això ho celebrarem, aquest dissabte 17, a Vallromanes.

Durant les Jornades de la Catosfera de Granollers, es va llançar la idea de tirar endavant una antologia de blogs literaris en català, i després de tota una colla de mesos que fa que se’n parla, ara ja té cos i la podem tocar, tenir a les mans, fullejar i llegir més enllà de les pantalles. Ha estat, doncs, un procés curiós aquest de passar del món virtual al món físic mentre se sent a parlar del futur del llibre tal i com fins ara l’hem conegut. Una vegada més cal insistir, potser, que en aquest cas no és l’hàbit el que fa al monjo...

Deia, en l’apunt d’abans d’ahir, que el Jordi Llavina ha dedicat un bon espai del seu dietari setmanal al diari El 3 de vuit a parlar de la meva poesia. Per aquells que, més enllà del Penedès, no hi teniu accés, en transcric dos fragments. L’entrega d’aquesta setmana es titula La vida secreta de RG i, sobretot, de les seves paraules. Ell –ja ho veureu- està entusiasmat amb el meu llibre, i jo –ja us ho podeu imaginar- agraït del seu entusiasme. Això és el que hi diu...

Aquest matí, abans de res, he corregut cap al quiosc. Sabia que a El mundo hi sortia la primera crítica dedicada a De secreta vida que, amb el títol El més bell en un home són les mans d'un home, signa Jordi Llavina. Una mica més tard també he pogut llegir El dietari de Jordi Llavina que es publica setmanalment a El 3 de vuit. Aquesta setmana l'ha titulat La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules i hi ha inclòs diferents passatges dedicats a la meva poesia que transcriuré en un altre post.
Si heu pogut llegir una cosa o l'altra o totes dues, prou que us podeu imaginar que...

L’incansable David Figueres de Els dies i les dones, i l’actriu i ballarina Eva Roig llegiran, demà passat a les set de la tarda a l’Ateneu barcelonès, una selecció de textos del llibre Escrits des de la presó.

L'any 1997, per encàrrec del PEN Internacional, es va publicar als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. Tots els escrits tenien el denominador en comú d’haver estat fets per escriptors que havien patit la presó. Ara el PEN Català...

Aquest que us presento, és un dels 28 vídeos meus que van sortir del recital que, amb el Santi Borrell, vàrem fer al Parc d'Olèrdola. Quan l’octubre passat hi vam recitar, l’Ester Xargay es va encarregar de gravar en vídeo gairebé tot el recital. Després vam saber que això mateix es feia a tots i cada un dels recitals del cicle Poesia als Parcs 2007 de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Doncs bé, ara la web de la Xarxa de Parcs Naturals ha incorporat a la secció de vídeos un apartat dedicat a la ruta Poesia als Parcs. Allà s'hi poden veure i escoltar 305 vídeos de 42 poetes...

Dissabte, a Beniarjó, es va concedir el XXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March que enguany han guanyat, ex aequo, Rafael Casanova amb La solitud poblada i Cristel Enguix amb El cor del minotaure. Abans, però, d'anunciar els noms dels guanyadors de l'edició d'aquest 2008, es va fer la presentació de l'edició de l'obra guanyadora de l'any passat, De secreta vida. Al post anterior ja havia anunciat que l'encarregada de presentar el meu llibre seria la poeta Teresa Pascual, i això és el que va dir:

”Com si la literatura, i més concretament la poesia, no tinguera cap relació amb el món exterior o amb les persones, és prou freqüent trobar-nos amb la pregunta de què és la poesia, per què s'escriu o com vam començar. Alguns escriptors parlen de la gran quantitat de llibres que tenien a casa, altres, com Quim Monzó, tindrien prohibit llegir novel·la, de manera que ell -com conta en un article- col·locava el llibre de narrativa baix del de matemàtiques per a què sa mare no el veiera.

La poesia s'ha trobat encara amb més dificultats que la narrativa. Ni ens trobaríem de menuts un llibre de poemes per damunt d'una taula a casa, ni els comentaríem entre els amics. Llegir poesia era un acte íntim, privat, m’atreviria a dir que fins i tot de vegades incòmode per la sensació que un llibre de poemes anava a parlar de les coses que realment són importants per a l'home i que es troben en la part més íntima i, podríem dir, secreta de la vida. De secreta vida, com el títol del poemari de Ricard Garcia que avui tinc el gust de presentar...

Ahir divendres vaig tenir la sorpresa que el recader em va portar a casa els primers exemplars del meu nou llibre de poesia, titulat De secreta vida i publicat per Edicions 3i4. L’edició del llibre ha estat possible perquè va obtenir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs Marc l’abril de l’any passat.

I avui dissabte, a les vuit del vespre, la poeta Teresa Pascual en farà la presentació a Beniarjó. Després hi haurà un breu concert del grup Ensemble Stadler, format pels solistes de l’Orquestra de València i, finalment, es proclamarà quina ha estat l’obra guanyadora del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March d’aquest any.

Tot plegat, ja us ho podeu imaginar, em fa una il·lusió que, tot i que ara mateix m’és difícil d’explicar, vull compartir amb totes aquelles persones que sovint passeu pels Castells de cartes o pel Cupressus sempervirens, ja que la vostra companyia –física i virtual, tant li fa- m'encoratja a seguir escrivint. Estic engrescat, nerviós, il·lusionat, agraït... i molt content, molt. Gràcies!

Aquest costum de recórrer els carrers i regalar llibres i roses i allò que simbolitzen aquests llibres i aquestes roses és, també, la il·lusió d'un paradís. Per què, sinó,...