Answer, Plaça d’Osca-Festes de Sants, 27 d’agost de 2008
En els darrers anys semblava que les festes alternatives de Sants gaudien de cert vistiplau de l’ajuntament. Fins i tot s’havien carregat ja aquells concerts unitaris on tantes vegades hi va tocar La Década Prodigiosa, per deixar que la gent fluís a les alternatives. Tenint en compte la poquíssima imaginació i risc d’alguns carrers al programar actuacions, aquesta programació al marge havia anat creixent en qualitat i quantitat. Aquest anys només la zona de Vallespir que programen els Castellers de Sants (ahir amb Dijous Paella) o el carrer Rosés amb Luís Aguilé han estat honroses excepcions de la programació d’aquest any.
Però no, enguany no se’ls hi ha ofert cap possibilitat als alternatiu d’establir-se als límits del barri i han hagut d’aixoplugar-se a la Plaça d’Osca, un espai ínfim i insuficient que des del primer dia s’ha quedat petit, brut i intransitable. Una situació que no beneficia a ningú.
L’espai lògic que demanen els alternatius és el Parc de l’Espanya Industrial, un gran parc infrautilitzat i darrerament molt deteriorat per la deixadesa de l’ajuntament, que esdevindria perfecte per organitzar aquestes activitats. Demà ho reivindicaran amb una mani-festa-acció amb les actuacions a sobre d’un camió dels santsencs Ràbia Positiva i Pirat’s Sound Sistema i els castellonencs Gargamboix a més d'una batucada i un correfoc.
Els que no estiguin a l’Acústica de Figueres (com és el meu cas), ja ho saben: demà a partir de dos quarts de nou al barri de Sants.
Luís Aguilé, carrer Rosés-Festes de Sants, 26 d'agost de 2008
Leonard Cohen, Engelbert Humperdinck, Tom Waits, Paco Ibáñez, Carles Belda, Frank Sinatra, Paul Anka, Joan Manuel Serrat, Tom Jones, Charles Aznavour, Barry Manilow... ens deixem a algú? es clar que si: a Luís Aguilé! L'autor, compositor i inèrpret de 480 cançons, dues vegades finalista del premi Planeta però que en els darrers anys ha estat injustament relegat al circuit de l'Imserso. Músic rocker a la seva Argentina natal, cantant ie-ié quan va emigrar fins Barcelona on va viure 22 anys i mestre avanguardista d'allò que posteriorment es va donar a conèixer com "La cançó de l'estiu".
Ahir aquest mite vivent va visitar les festes de Sants amb un concert de l'alçada d'un campanar. Exigent amb el seu propi playback, va haver de parar fins a cinc vegades l’inici del concert ja que el CD que portava la seva dona no sonava com havia de sonar. Fet un cromo (l'edat no perdona) i amb una bonica americana blava rematada per un mocador vermell i l'inevitable corbata ostentosa, Aguilé va repassar els seus grans èxits.
Himnes proletaris com “Es una lata el trabajar”, la seva visió de la lluita obrera a “Soy currante” o aquella cançó infantil reivindicativa amb versos com”el heroe es mi papa, que sale a trabajar y que hace muchas cuentas para poder pagar. El hada es mi mama,que todo hace brillar”. Tampoc van faltar notes d’humor amb acudits sobre Thatcher, Gorbachov i Castro que feia dècades que no escoltàvem. Himnes d'inquebrantable caire positiu com “Camina camina” i desenterrant oldies de la música en català com aquell contestatari “Tornaré aimada Catalunya” que va enregistrar l’any 1975, dos mesos abans de la mort de Franco, cançó que va ser rematada per una lectura a capella de “Rosó”.
I això per no parlar de clàssics de la cançó testimonial i la música popular com són “Dile”, "La chatunga", "El tio calambres" o"Juanita banana" que van posar en èxtasi al públic que omplia el carrer Rosés. Un públic amb una pole position formada principalment per senyores i senyors integristes prop de la cinquantena que cantaven totes les cançons i on ni els sectors més freakistes s'atrevien a endinsar-se.
El Belda i el Conjunt Badabadoc, Plaça del Sol (Gràcia), 21 d’agost de 2008
Com que sembla que el concert de dijous de'n Belda i el Conjunt Badabadoc passarà a l'infrahistòria musical d'aquest país, un deixem amb una altre bonica instantània que reflecteix el bonic caos que es va desfermar a l'escenari.
El Belda i el Conjunt Badabadoc, Plaça del Sol (Gràcia), 21 d’agost de 2008
Senyor Belda i senyors Badabadocs,
la propera vegada que decideixin destrossar els instruments a l’escenari, és a dir, tirar al terra l’acordió i trinxar el contrabaix, els hi pregaria que avisèssin amb uns breus segons d’anticipació per poder treure la càmera, tenir l’equip preparat i allargar-lo una miqueta per que les nostres objectius -allà i érem na Roser Ortiz i un servidor- ho puguin captar o, al menys, enfocar.
L’imatge del “London Calling” feta amb el contrabaix de Lo Pardal Roquer pagava la pena immortalitzat-la.
Pau Riba, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 19 d’agost de 2008
Sort en te en Pau Riba d’anar acompanyat dels De Mortimers, els Mu, la Principal de la Nit o els 1000Simonis. En alguns moments de la nit hi va haver més de vint-i-cinc persones a sobre l’escenari fent el boig.
Aina, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 18 d’agost de 2008
“Com m’has dit que es deien aquests? sonen molt bé!” li deia ella, mentre ell —amb la samarreta d’Aina amb les lletres d’AC/DC— li llençava una nova mirada d’odi i incompresió. Hi ha parelles que de ben segur que no duraran gaire.
“Hi ha molta gent, però estan molt amuermats” li deia el cantant a un amic que estava al lateral de l’escenari. Home, voler reviure el concert de l’Apolo de l'any passat és gairebé un somni utòpic tot i que la màgia a sobre de l’escenari encara hi és.
Per portar cinc anys separats, no està malament haver-los vist un parell vegades en dos anys.
Els Surfing Sirles, Festigàbal-Plaça Rovira (Gràcia), 18 d’agost de 2008
Aquest senyor anomentat Martí Sales, encara que no ho sembli, és tot un poeta i que, a sobre, surt a l’escenari amb una samarreta de Roberto Bolaño, poeta xilè fundador del moviment infrarrealista i autor de frases com “l’humor i la curiositat són la forma més pura d’intel·ligència” (collons, el que fa la wikipèdia, fins i tot semblo un erudit en la matèria!).
Macy Gray, Espacio Movistar (Barcelona), 23 de juliol de 2008
Aquestes dives del r'n'b són del que no hi ha. La senyora Macy Gray tenia aparaulada una entrevista per una tele abans de la seva actuació. Els va fer esperar tres hores ja que s'havia de canviar i maquillar. Al final els hi diu "ho farem a les 10:15", els de la tele li responen "però si el concert comença a les 10??", "és igual", els hi va dir ella, "començaré una hora tard." Segons en van explicar, al final van ser cinc minuts d'entrevista plena d'incoherències. I mentrestant el públic esperant 40 minuts a que es dignés a trepitjar l'escenari.
L'estat de la diva a sobre l'escenari deixava també molt que desitjar, quedant-se a la tercera cançó agenollada al terra, agafant-se al pal del micro i respirant amb dificultat mentre la banda improvisava el que podia. Una banda amb dues impressionants coristes que li van tapar les mancances. ... / ...
Johnny Winter, Espacio Movistar (Barcelona), 21 de juliol de 2008
Quan Johnny Winter va venir l’any 1990 al Palau d’Esports va oferir un concert inoblidable, una nit d’aquelles que es guarda en el record. També molts seguidors van guardar en el record el bolo al Poble Espanyol de l’any 1999 però en un aspecte molt més negatiu: gairebé no podia estar de peu, es creuaven apostes sobre en quin moment cauria al terra i molta gent se’n van anar a les primeres cançons per no haver de veure al bluesman en aquest lamentable estat.
El vaig tornar a veure l’any 2003 a La Mirona de Salt. La imatge no millorava, el van haver de portar fins l’escenari, asseure’l en una cadira i posar-li la guitarra a sobre. Però al menys tècnicament va saber defensar-se amb dignitat.
Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008
Són les dues del matí, tinc un cerveseta fresca al costat, acabo d'arribar d'Springsteen i encara estit impressionat tot i ser l'enèssima vegada que el veig.
Aquells que es preguntaven què collons es podia veure des de la tercera graderia, aquí teniu una imatge des del marcador del gol nord. Allà dalt de tot, com a formiguetes però al menys corria l'aire. El moment de la foto?: "Born to run"
Skye, Espacio Movistar (Barcelona), 16 de juliol de 2008
Si, el món segueix girant després de l'huracà de Tom Waits.
Sense anar més lluny ahir l'exMorcheeba va intentar mostrar la validesa de la seva carrera en solitari, sens dubte molt més interessant que el que han fet la seva antiga banda després de deixar-la anar. A mi em va deixar força indiferent, a l'Adrià, en canvi, si que li va agradar.
rockviu |
Concerts |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 08:55h
Tom Waits, Auditori del Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2008
Ja he fotografiat Tom Waits, l'espera ja s'acabat. De veritat, em fa una il·lusió que t’hi cagues.
Ara ja només em falta la Madonna (en condicions), al Michael Jackson, als Pink Floyd i als Beatles (si, qualsevol dia s'ajunten Ringo i Paul i s'ho inventen). Bé, també a Tom Petty, George Tohorogood, John Fogerty i els Sex Pistols. Guaita! si aquests venen dissabte que ve, que bé!
Erykah Badu, Espacio Movietar (Barcelona), 14 de juliol de 2008
És un ocell? és un avió? és Marge Simpson? és un àlien? No, és Erykah Badu. No deixa de ser una fucking diva del r’n’b d’aquelles que posen més notes del compte en cada fraseig i que fa esperar injustificadament mitja hora al personal. Però resulta menys artificial que Alicia Keys o Beyoncé. Potser per això no omple tant ni ven tants discos.
Una bona manera de començar una setmana que es preveu molt intensa.
rockviu |
Concerts |
dissabte, 12 de juliol de 2008 | 09:17h
Duffy, sala Razzmatazz (Barcelona), 11 de juliol de 2008
Qualsevol mena de baralla, competència o comparació entre l’Amy Winehouse i Duffy, va quedar ahir ben resolta: la politoxicòmana és una estrella del rock que sap canalitzar les polèmiques i omplir ella sola l’escenari, mentre l’altre només arribaria a fer un bon paper a OT si Risto Mejide no se la carrega abans.
Al marge de la extrema calor que ahir feia ahir a una Razz totalment atapeïda de gent, aquesta pepona va demostrar estar encara molt verda per les expectatives que s’havien dipositat en ella. No és la diva del soul que ens volien vendre com l'antítesi de la Winehouse, Duffy és només una noia maca amb cara de no haver trencat mai un plat però amb recursos tant limitats com el seu repertori amb el que tot just va poder arribar a l'hora de concert.
Amb una banda discreta, amb molts cors pregrabats i reduïnt els seus moviments a petites passes en mig metre quadrat, va demostrar ser una cantant justeta i una comunicadora força fluixa més quan ho intentava fer en castellà (“buenos dias!”, “hace frio?”).
Blenda + The B-52’s, Poble Espanyol (Barcelona), 9 de juliol de 2008
Blenda
Abans es feien dir No Nem Bé, cantaven en català i van guanyar el Concurs de Maquetes d’Enderrock. Els de Vilanova ja fa un temps que es van canviar de nom i es van passar al castellà, la Laura s'ha fet un canvi radical de look i tenen ja un disc enregistrat però que no veurà la llum fins els mes de setembre. Si en voleu saber alguna cosa més feu-li una ullada al seu myspace.
B-52’s
45 eurus per 16 cançons surt a gairebé 3 gambes per cançó. O dit d’una altre manera, 45 ecus entre setanta minuts surt a uns vint duros per minut. Les matemàtiques no fallen, però els viatges de retorn al passat de vegades surten molt cars. El Poble Espanyol estava mig buit.
Alanis Morissette, Espacio Movistar (Barcelona), 29 de juny de 2008
Tot i estar fet pols del PopArb i d’haver-me aixecat molt d’hora per anar fins a Martorelles a veure al Gerard en el “dia dels pares” del seu cau, vaig voler fugir de casa a l’hora de començar el partit per no sentir a veins que podria odiar des d'aquella nit. A més el fútbol mai ha estat la meva afició preferida.
Tenia dues alternatives o Marc Anthony al Sant Jordi o Alanis Morissette a l’Espacio Movistar. El primer el vaig rebutjar pensant-me el pitjor —i això m’ho confirma el post que ha escrit avui Donat Putx al seu bloc—: que el concert començaria quan acabés el partit. A més no volia patir les mateixes sensacions de fàstic que vaig sentir dimecres passar al sortir del concert de Miquel Bosé quan a Plaça Espanya em vaig trobar a tota la púrria amb els seus toros i àligues i sortejant passes de toreig a la moto amb una rojigualda. I allò només era la semifinal.
Axí que cap l’Alanis a l'Espacio Movistar. Abans paro un moment a fer un tanto i llegir la premsa al Bracafé de la cantonada, bar que te la virtut d’oferir només fil musical deixant-se de molestes teles que ningú veu i ràdios que ningú escolta.
Anant cap la Zona Universitaria em va enxampar el primer gol. M'ho va fer saber un ésser humà bípede al mig del carrer de Sants, vestit de vermell que amb evident estat d’embriaguesa feia sonar un timbal. Arribo a l’Espacio a la mitja part. Al menys no se senten tant els petards i les putes del voltant van fent la seva feina ensenyant el mamellam a qui el vulgui pagar.
Un teloner que no acaba mai, una ninieta pija dient pel mòbil "sobretodo llámame si España marca algún gol!" i la senyora Morissette que arriba al recinte a les 10 tocades. Entrem al foso i de cop i volta se sent un “oeoeoeoe”, sembla que sigui el reclam per que la canadenca surti d’una vegada a l’escenari. Però no, “ja estem una altre vegada amb el fútbol”, comenta contrariada una noia de primera fila. Finalment a dos quarts d’onze l’Alanis es digna a trepitjar l’escenari i un diu parell de cops “congratulations!”. Ok, ara ho entenc, el partir ja ha acabat.
A la sortida les putes i els transvestits segueixen amb la seva tasca. Ara se'n veuen unes quantes més. Suposo que faran una bona caixa aquesta nit.
Al carrer de Sants el senyor del tambor encara el toca però ara ja va a quatre grapes. A la frontera amb l’Hospitalet un grup de joves porta una estanquera de la mida de la de la plaza Colón de Madrid i em conviden a que toqui la botzina de la moto. No, no ho penso fer.
Juanes, Palau Sant Jordi (Barcelona), 25 de juny de 2008
“SexualMente”, amb el subtítol de “El libro que tu chic@ no querrá que leas” i escrit per Núria Roca. Aques és el llibre amb el que aquesta xicota passava l’estona i els vint minuts de retard del concert de Juanes. “No et pensis, és un llibre molt bo. Estic seguint la gira de Juanes i aquest és el segon cop que me’l llegeixo en pocs dies.” No seré jo qui ho posi en dubte més quan la portada del llibre diu que ja va per les onze edicions.
Massa vegades resulta més interessant el que passa a baix de l’escenari que no pas a dalt.
