Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4, 5 i 6 d'agost de 2008
(Aquí s’acaba el repàs del festival Les Méditerranéennes, un repás que he hagut de fer en diferit des de Benavarri, ja que a l’hotel de la platja de La Franquí no hi havia cap mena de connexió. I tenint el mar a pocs metres tampoc era qüestió d’anar fent el xorra en banyador i amb l’ordinador al damunt buscant wi-fis)
Un fet que es constata quan veiem festivals més enllà dels Pirineus és que aquí hem perdut tota una generació de públic. Allà resulta del més normal veure a parelles de més de cinquanta anys o famílies senceres veient plegats a Sonic Youth o, des d’un altre punt de vista, joves que segueixen amb respecte i passió un homenatge a Charles Aznavour i a Charles Trenet.
Sembla que aquí un cop et cases o t’ajuntes, tens criatures i comences a pagar la hipoteca, això d’anar a concerts i festivals passa a ser una d’aquelles bogeries que feien quan eren joves. Hi ha un sector social i una franja d’edat a qui sembla fer-li vergonya gastar-se la pasta per passar-s’ho be escoltant música en viu. A no ser, es clar, que hi hagi un massificat concert de Bruce Springsteen o que Phil Collins torni als escenaris. Per sort en Gerard creixerà amb un concepte ben diferent.
Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 6 d'agost de 2008
No se si era el cansament propi d’un festival o senzillament és que el meu regne no és del món de la fusió multiculti, el bonrotllisme i la world music, però la darrera jornada de Les Méditerranéennes no va ser per tirar cohets.
Dels Watcha Clan m’havien arribat bones referències i no van estar gaire malament. Fusió d’estils multiculti amb la bruíxola posada al nord d’Àfrica amb un guitarrista vestit de tuareg i el teclista amb xilaba. Però al cap d’una estoneta de fusió de cultures i bones intencions fins i tot vaig creure que La Kinky Beat eren millors.
La Baobab porten en actiu des dels anys 70 i va ser de bon tros el millor de la jornada. Potser van sonar massa llatins i menys africans del que a primera vista podria semblar.
El que si que no te nom eren els Sinsemilia. Provinents de Grenoble fins i tot tenen uns quants gosflauters en la seva nombrosa formació i porten amb la tonteria des de principis dels noranta. Un reggae-ska carregat de bones intencions, infantils crítiques socials i coreografies que farien enrogir als mateixos Ska-P i que elevaria a la categoria de poesia els textos de Mama Ladilla.
Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4, 5 i 6 d'agost de 2008
Una cosa que poques vegades veurem a la vida (menys l’any passat i, esperem, que el proper –vam rebre una invitació formal per tornar-hi– en el mateix festival) és l’exquisit tracte i les viandes que hi ha a la zona Vip de Les Méditerranéennes que fins hi tot ha valgut l’esforç de memoritzar com l'escriptura del seu nom amb totes les es, les enes i els accents.
La primera nit eren productes catalans i vedella rostida. La segona el ja consabut menú a base d’ostres i gambes en una quantitat insultant i ofensiva, menjant ostres fins a fartar-nos, fins a haver de dir prou. I a la tercera més carns guisades, fruites i pops a la planxa. Tot en un ambient de convit de boda i amb aspersors per crear un microclima refrescant.
Espero que en Gerard no es pensi que totes les zones Vip dels festivals siguin iguals i que aquesta és la excepció que confirma la regla. Que sàpiga que en cap altre festival podrà fartar-se, també fins a dir prou, de gelats Ben & Jerry’s.
Entre els convidats de luxe previstos hi havia en Gérard Depardieu. Llàstima que no vingués, m’hagués encantat fer-li una foto amb el meu Gerard. Sempre que ens pregunten si li vam posar Gerard per en Quintana els diem que no, que li vam posar el nom de Gerard en honor a Depardieu.
Però tot te un límit...
Sonic Youth, Les Méditerranéennes-Leucate (Rosselló), 4 d'agost de 2008
Els Sonic Youth venien de Nova York fins a Barcelona per ser traslladats en bus directament al festival. Amb el jet-lag a sobre, sense ni descansar fins i tot un expert en el grup com Ignasi Julià veia difícil que el grup pogués defensar amb la mínima dignitat possible el seu repertori. Però després d’unes cançons un pel dubitatives i de prendre les mides a l’escenari, Kim Gordon (57 anys que te la col·lega!) i els seus van desfermar la tempesta sònica i sorollosa que els caracteritza aconseguint que el -ja de per si- fred públic francés acabés movent el cul de mala manera. És realment un goig veure a Thurston Moore maltractant amb mala llet les guitarres.
Bruce Springsteen & The E. Street Band, Camp Nou (Barcelona), 20 de juliol de 2008
Vaja setmaneta: Tom Waits, Nick Cave, Sex Pistols i Bruce Springsteen. Crec que ho recordarem durant molts anys.
Cada cop que torna Bruce a Barcelona em sento una mica escèptic. És tant el rebombori que hi ha al seu voltant que fa que no m’ho cregui gaire. Però després és veure’l només trepitjar l’escenari (en aquest cas amb “Tenth avenue freeze-out”) per tornar-me a convèncer.
No m’agraden les multituds, no m’agrada haver de veure un concert des de la quinta força però ahir em va venir de gust pujar al més alt del Camp Nou per veure el concert en la distància (i de pas intentar fer alguna foto xula). I fins i toto allà lluny va aconseguir posar-me la pell de gallina en alguns moments tot i que hi ha trucs escènics que es repeteixen amb els anys. Hi ha pocs concerts que en mantinguin en atenció durant tres hores des de la pantalla de vídeo, i que fins i tot m’oblidi d’anar a recarregar el got de cervesa (per cert, rècord europeu en el preu de les birres reconegut per un fan italià que seguia la gira: 4 gambes per un gotet de merda). Ja que hi som, felicitar la realització tècnica de vídeo, a veure si n'aprenen d'altres.
El Boss sap fer-se estimar i encara més quan va acompanyat pel tros de banda que te al darrera.
Fun-Da-Mental, Senglar Rock-Lleida, 5 de juliol de 2008
Si, emprenyat com un mico em vaig quedar al comprovar que al millor concert del Senglar Rock 2008 només hi fóssim com a públic un servidor, la fotògrafa Roser Ortiz, l’Albert de Plouen Catximbes, en Xavi i la Glòria d’RGB, el tècnic de so, uns quants arbres i una vintena de persones més. I això no va en contra del que van preferir anar al magnífic show de Muchachito Bombo Infierno, cadascú es fa l’agenda com vol i tria el que més li ve de gust.
No, no va per ells, em refereixo aquells que tot i estar a vint metres de l’escenari es van passar el festival agejuts a la gespa mirant crèixer els pins o fent carreres de formigues, als que estaven a la zona de pícnic amb cara d’avorrits o als que s'estaven crospint un kebab sense dignar a girar-se cap l’escenari situat a pocs metres. També va pels que es van passar tot el dia, tarda i nit sense sortir de la zona Vip. I mentre alguns deien “quin ensopiment, quina calor que fa” els Fun-Da-Mental descarregàven les seves armes de construcció massiva: bases de ritmes indis, cantants rapejant però de veritat (si, sense haver d’escoltar l’egocentrisme i les mirades al melic dels jipjoperos que van envair la tercera nit del Senglar), carregant-se a Bush i a part de l’imperi occidental i amb una força i convicció de plantejaments com poques vegades es pot veure en un escenari.
(Bé, també m'he quedat força emprenyat aquest matí quan a l'agafar el cotxe he descobert que se m'havien fotut el frontal de la ràdio i el navegador. Tota una putada haver de fer Lleida-Barcelona sense música)
Després del show dels Fun-Da-Mental tota la resta d’actuacions del dia van quedar en segon pla. Però si voleu veure les fotos dels altres grups podeu anar a vull llegir la resta de l’article.
Sònar-Gran Via II (L'Hospitalet de Llobregat), 20 de juny de 2008
SOULWAX
YAZOO
Si fa pocs dies vaig poder sentir en directe el “Video Killed the Radio Star” de la ma d’un dels seus creadors, ahir vaig tenir el moment de llagrimeta tonta al sentir en viu i en directe l’“Only you” de Yazoo. Crec que les dues cançons les tinc en un vinil de portada infame i ple de pols que es deia “Baila con el tecno tecno”. Per cert, les fotos des del públic, la senyora ja està massa gran com per que li fotografiem les arrugues.
MISS KITTIN
Aquest tipus de tonteries són les que em van allunyar del Sònar fa uns anys: t’anuncien un live i quan arribes a l’escenari et trobes a una senyora darrera els plats i les maquinetes i una pantalla immensa de leds que li fan un contrallum aclaparador.
BLONDE DO ROLÊ
Després de sentir rimar anfetamina amb caipirinha, vaig decidir que ja en tenia prou, que ja era hora de plegar. Per cert, vaja tonteria de grup, el segurata de l'entrada del foso em va dir "de veritat vols fotografiar aquesta xorrada?"
Cabo San Roque, Sònar-CCCB (Barcelona), 21 de juny de 2008
Però, un dissabte al matí no seria millor portar als nens a un happy park que no al Sònar?
Els que coneguin als Cabo San Roque sabran que poder ser molt més divertits que una piscina de boles. A més avui era el Dia de la Música i alguna cosa s’havia de fer i, per si fos poc, les crispetes al Sònar (cortesia del patrocinador cerveser) és de les poques coses gratuïtes que hi pots trobar.
(què difícil resulta fer fotos amb un nen en braços!)
A més, quan li he preguntat al Gerard “vols anar a veure el concert d’un grup que toca amb una rentadora?” els ulls se l’hi han posat com a plats. A primera filera, aguantant la tanca durant tota l’actuació. I això no te preu.
Sònar-Gran Via II (L'Hospitalet de Llobregat), 20 de juny de 2008
Madness: Shiguirop shiguirop!
Està clar que el Sònar no era el lloc ni el festival per a Madness, com tampoc ho va ser el FIB 2006 tocant abans de Franz Ferdinand. Ni electrònica ni música avançada, però al menys Madness no van sonar rovellats ni ràncis i vestits amb l’elegància britànica que manaven els cànons estètics del segell 2Tone: vestit de diumenge i sabates bicolors.
Jamie Cullum: pessigolles
Sota el nom de BC ws JC featuring Darren Emerson s’amagava Jamie Cullum i el seu germanet. Jamie, que ja se’l va veure l’any passat entre el públic del Sònar, deixava de banda els auditoris i els festivals de jazz per distreure’s amb un àcid jazz mesclat amb house que només produïa pessigolles.
Justice: l'espectacle era a la pista
Fa molts anys, quan van arribar els primers concert d’Orbital i Chemical Brothers jo m’emprenyava com un mico pel seu concepte de concert, envoltats de maquinetes i sense llum cap els artistes que permetés veure les seves evolucions. Ara em segueix mosquejant no veure als músics, però no em preocupa tant. Que facin el que els roti, però no cal que en donin permís per fer fotos quan no hi ha més que fotografiar que una gran creu lluminosa i un munt de Marshalls falsos.
Tinc una sensació de dejà vu, que aquesta mateixa foto podria pertànyer a qualsevol edició anterior del Sònar. Encara és més, sembla que res, absolutament res hagi canviat en els darrers anys, que el Sònar hagi mort d’èxit i que tot rutlla sol sense necessitat d’evolucionar. Abans al menys la gent es maquejava i es mudava més fent més creïble la fira de les vanitats que és el Sònar.
On abans hi havien fashions i cools ara manen les xancletes, pantalons curts i poc glamur.
Adrià i Gerard, Sònar-CCCB (Barcelona), 19 de juny de 2008
Avui he encetat el Sònar amb molt bona companyia. Bé, tampoc hi havia cap iaia lliure, només havia de recollir les acreditacions, no tenia cap compromís de cobrir cap concert i el dijous és el dia més tranqil del Sònar de dia. ... / ...
Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 29 de maig de 2008
És la guerra. Em pensava que el gran problema d’aquest Primavera Sound seria la llarga cua que es va formar per recollir les acreditacions (tres quarts d’hora a les set de la tarda!). Però anava ben equivocat. El pitjor és l’aglomeració de fotògrafs que hi havia al foso, un excés de mitjans que molt poques vegades he patit, i parlo des de l’experiència, D’on surten!? ens estem perdent alguna cosa? al quiosc de la cantonada no hi trobo tantes revistes musicals com per justificar aquest anxovament humà carregat amb càmeras.
No em va quedar gaire clar, però crec que aquest va ser el motiu pel qual ens van fotre fora del foso a la segona cançó dels Public Enemy. “Ordres del mànager, diu que aquí hi ha massa gent” em va dir un seguretat.
Matt Elliott, sala Apolo (Barcelona), 28 de maig de 2008
Ja està tot preparat per començar de nou la cerimònia del macrofestival de tres dies. Les bateries ja carregades, revisar les targes de memòria, netejar a fons els objectius i el sensor de la càmera. Uns gelocatils per combatre el maldecap i uns taps per les orelles que, com sempre, no utilitzaré. Suposo que per dissabte ja em farà falta una crema per les roçadures.
He de recordar aquest migdia de comprar pa per fer-me un entrepà i pispar uns xuxes als nens per passar la tarda. Llibreta i bolis per prendre notes de les peces que he de fer per El Punt. El xubasqueru per sidecas, però el deixaré a la moto. Pel darrer dia hauré d’anar una mica més preparat, el Meteocat amenaça amb pluges. Roba còmode i molta paciència per fer uns quants quilòmetres al dia.
Aquest any no he de traballar per la organització i per tant puc alleugerir uns quants quilos el meu equipatge deixant l’ordinador a casa. Per si de cas em pillo un cable USB, mai se sap. La llista amb els horaris també la tinc preparada.
He de deixar els nens a casa l’àvia i a fer via cap el Fòrum a mitja tarda.
Demà ja cagarem llets del que toqui, de moment estic mirant com poder encaixar la vida festivalera amb la familiar i la laboral: avui tan De La Soul com Explosions in The Sky toquen a quarts de dues de la matinada però demà a les8 tindré a l'Adrià saltant sobre el llit, a les 9 del matí he de deixar al Gerard a l'escola, després passar-me per l'Enderrock, trobar temps per escriure el que toqui al diari i tornar de nou al festi ben d'hora ja que divendres a les cinc tinc als Swell Season. I ja no us parlo de dissabte que he d'anar al matí a la festa de l'AMPA de l'escola amb els dos nens ja que la M+ te exàmen del Nivell C. Ah! i actualitzar el bloc. Sobreviuré?
Una altre marca a la culata, un altre festival pel meu currículum.
Just acabo d'arribar, després de la preceptiva caravana a l'autopista i a punt per seure a dinar amb els meus nens. Així que anem al gra, amb fotos i sense enrotllar-me gaire (demà tindreu la crònica completa). I ja que he descobert un nova manera de penjar les fotos, crec que cal aprofitar-ho.
Pep Gimeno "Botifarra", el crack
Alassane Camara & Setsima Nguewel: el toc exòtic
Övni: amb el punt just de tequila
Las Furias: rock bastard
Cesk Freixas: ja hera ora Tres concerts del company blocaire Cesk Freixas en deu dies (Razz, Besalú i Vila-Seca). Ja tocava penjar una foto de l'entranyable cantautor de butxaca.
I ja que hi som, penjo també una foto de na Bel Zaballa, també companya blocaire, i teclista dels Altres Bandais, sempre al costat de'n Cesk.
Cap de setmana a Vila-seca, a la IX edició de la Fira de Música al Carrer. Un festi que és nou per a mi (si, encara en queden alguns als que no he anat) i que significa ja el tret de sortida a la temporada de festivals.
Un festi amb distàncies curtes i amb voluntat amable. No hi vaig poder ser la primera jornada, però el company blocaire Antoni Veciana us en fa cinc cèntims en el seu bloc del bolo de’n Sisa. La nit de divendres hi van haver un bon grapat de propostes més que interessants. Passem llista del bo i millor.
Sanpedro, darrera del mirall
Fa poc dies reclamaven que la versió de “La rosa i el gessami” d’Ia & Batiste que Sanpedro van fer a la festa dels quinze anys de l’Enderrock, hauria de quedar fixe en el seu repertori. Doncs així ha estat, ara forma part d’un moment de calma dins de la intensa tempesta sonora de múltiples tonalitats en que s’està convertint el seu repertori. Macos, molt macos tots ells i molt bona gent.
Ix, anarquistes il·lustrats
Programar als alcoians Ix a un quart de tres de la matinada és molt cafre. Però al final, per agosarada, aquesta decisió es va revelar com encertada. Els Ix són punks, però molt punk, punks d’aquest que fan por, amb traje, americana, camisa i la testa calba, uns anarquistes il·lustrats. Punks dels del “punk amb tomàquet” d’Oriol Tramvia, amb l’acidesa de l’Ovidi, la senzillesa dels Modern Lovers i la lucidesa de Johnny Rotten. Era maco veure com la plaça de Voltes s’anava omplint de forces de l’ordre públic atrets per un parell de gamarussos cantant a crit pelat “Soc un terrorista, ché”.
Kevin Johansen + The Nada, figues d’un altre paner
A l'alaskoargentí Kevin Johansen cal donar-li de menjar apart. Dir que “Logo” és el seu millor disc ja ho fa el full de premsa, i si ho dic jo tampoc canviarà gaire la història. Capaç de mesclar la cúmbia intel·lectual amb el glam o el tango amb el sirtaki, la milonga amb el reggae (reggalonga), posar a James Brown a tocar una bossa nova tumbat a una hamaca uruguaiana, reivindicar a Atahualpa Yupanqui com un mestre del funk o mostrar la seva faceta de cantautor compromés penjant-se una guitarra de Hello Kitty.
Però la maquinària que porta al seu darrera, els The Nada, te el seu motor en tota una llegenda de les baquetes, el senyor Enrique 'Zurdo' Roizner. Un sexagenari bateria que va formar part la peça fundacional del tropicalismo tocant en el disc En la Fusa (1970) amb Vinicius de Moraes, Maria Creuza i Toquinho o va portar el ritme al mestre Astor Piazzola. Un músic que ja per si sol era una espectacle independent dins de l’actuació.
Per cert, Kevin Johansen és d’aquesta mena de narcisistes que no els hi agraden que els fotografïn la part dreta del rostre. Si, com Julio Iglesias.
The Right Ons, Primavera Club-Sala La [2] (Barcelona), 8 de desembre de 2007
Al mig de tanta modernor, tanta intel·lectualitat i tanta pretenciositat va ser una sorpresa més que agradable trobar-se amb aquesta banda madrilenya que creu en el rock and roll, en el soul i el rythm’n blues, que te a James Brown com a àngel de la guarda i que regala panderetes al públic per que es sumin a la festa.
