Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges © Xavier Mercadé)
|
Accés de l'autorEls meus enllaçosALTRES
BONS FOTòGRAFS I MILLORS PERSONES
ENDEBLOCS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
rockviu
|
Batalletes Twisted Sisters, sala Razzmatazz (Barcelona), 3 d'abril de 2004
 Grotescos, decadents i autors del "We 're not gonna take it"... perfectes! N'hi ha a qui segur que no els agrada: Nashville Pussy, sala Razzmatazz II (Barcelona), 30 d’agost de 2002
 La saviesa popular te refranys molt interessants per definir aquesta foto: Bon menjar al matí és or, a la tarda plata, i a la nit mata. Bon pa, bon vi i bona carn fan bona sang. Bona teca i bona cara, a ningú no desagrada. Com més brut el cuiner, més gras l'amo. Convidat massa atent al plat, altre cop no és convidat. Del plat a la boca ningú s'equivoca. Déu dóna faves a qui no té queixals. Dones i vi donen goig i fan patir. El bon vi i l'home valent no solen durar molt temps. El que amb aigua viu, amb vi s'ofega. El que menja sopes, se les pensa totes. Gallina vella, fa bon caldo. La tomata, com la dona, tot l'any és bona. Menjar i beure, fotre i no creure. No hi ha alegria amb la panxa buida. No vols caldo? Tres tasses! Per a la gola, farigola. Qui bada boca, es queda sense coca. Si aixeques massa el porró, aniràs potser de cantó. Si vols agafar gana, menja magrana. Sopes amb vi aixequen el padrí. Tabac, dones i vi si se n'abusa donen mala fi. Un poc de vi fa pair, molt és verí. .../... Lou Reed, Plaça de la Catedral (Barcelona), 24 de setembre de 1998
 Que lluny queden els temps en que anar a un concert de Lou Reed podia ser un perill per l’integritat física, que allunyat que està aquell concert al camp del Moscardó (Madrid) l’any 1980 que va acabar amb una batalla campal i l’escenari arrasat... Quanta mitologia amagava aquella imatge de Lou xutant-se en directe mentre cantava “Heroin”! Tot va canviar el dia en que va presentar el “New York” al Palau de la Música el 1989 i molt més encara quan va ser convidat per l’Ajuntament de Barcelona per actuar a les festes de la Mercè de l’any 1998 i en l’emblemàtic escenari a la plaça de la Catedral. Rockviu a can Lou The Prodigy, Festimad-Móstoles, 3 de maig de 1997
 Si, aquesta foto havia de caure tard o d'hora. No era gens agradable estar pujat a la tanca de seguretat amb tot el públic del Festimad a sota i aquest senyor al costat deixant anar babes contínuament. . Brian May, sala Zeleste (Barcelona),17 de setembre de 1998
 Certament Brian May ha tingut poc de freak, ja complia amb la quota sobradament el seu company de grup Freddie Mercury. Però a l’actuació que va fer a la sala Zeleste per presentar el disc Another World va voler afegir el seu granet de sorra al gran llibre dels freaks. Una veu en off va anunciar en català que “degut a problemes de trànsit, l’actuació de Brian May es retrasarà uns minuts. Mentre us deixem amb T.E.Conway” i tot seguit va aparèixer un impersonator d’Elvis amb ulleres de sol, grans patilles, tupé, levita vermella i cantant Only Make Believe, una balada dels anys 50. Era Brian May. No cal a dir que molts fans de Queen no es podien creure allò que estaven veient els seus ulls. Una foto més normaleta de Brian May a vull llegir la resta de l’article. Christina Aguilera, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 d’octubre de 2003
 En tots els concerts –especialment d’estrelles nordamericanes– existeix la figura de “el guiri”, personatge fosc i tenebrós encarregat que res es mogui del guió, que tot estigui al seu lloc i que ningú es surti de mare, tot amb un excés de cèl innecessari. La seva feina la realitza al peu del canó, on pot haver-hi personatges sospitosos d’entorpir la tasca de la seva representada. Evidentment el foso dels fotògrafs és una zona d’alt risc on hi pot haver algún pertorbat que se li acudeixi llençar un objectiu a l’estella de torn. Era el primer concert que feia la Laia com ajudant de promoció i el seu cap, liat en un altre concert a Madrid, l’havia deixat sola davant del perill. “Cuideu-la bé i doneu-li un cop de ma si s’escau” ens havia dit el jefe a un parell de fotògrafs de confiança. Però hi ha situacions per les que ningú està preparat i enlloc et poden ensenyar com haver de lluitar contra un armari caoba amb potes sense cap mena d’escrúpols a qui han posat com a cap de seguretat d’una estrella amb ínfules, pretensiosa i vanitosa. Un ex marine traumatitzat sense cap neurona viva que tenia molt poc a veure amb la professionalitat habitual del road-manager. ... / ... Murderdolls, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 de juny de 2003
 Les sorpreses que et trobes quan arribes abans d'hora a un concert d'Iron Maiden i et trobes a uns teloners a l'alçada. ... / ... Suede, sala Zeleste (Barcelona), 11 de maig de 1995
 Actualment estic a La Palma de Cervelló a casa de la mare cuidant a l’Adrià i esperant que la M+ comenci les vacances. Demà ens haurem d’anar fins la Bisbal d’Empordà a veure al Gerard que està de campaments amb el seu cau, és el dia dels pares i hi hem de ser. Diumenge viatjarem fins Benavarri (Ribagorça) per deixar al petit amb l’altre avia i al dia següent tornarem a buscar al gran a La Bisbal per anar tot seguit fins a Leucate (Catalunya Nord) per estar a Les Méditerranéennes, el festival amb més “e”, “n” i accents del món. Allà combinarem a Sonic Youth, dEUS, Charles Aznavouz o Watcha Clan (si, un cartell d’allò més polièdric) amb visites als castells occitans i jornades de platja a tocar dels concerts. Ah... i l’excel·lent tracte que ens donen al festival. Tal i com ha fet en Jordi Garrigós jo també us explicaré la meva pròpia mixtape en mp3 per amanir les hores de carretera que tinc al davant els propers dies. Una pila de kilòmetres que necessiten banda sonora. Des de fa temps al meu ITunes tinc una carpeta on vaig emmagatzemant cançons que m’agraden o temes que vaig descobrint mes a mes. Cançons soles, mai discos sencers. Un dia d'aquest us parlaré del valor de la cançó i faré una apologia dels singles a 45 rpm. De vegades hi afegeixo alguna cançó perduda que està dormida en alguna neurona dormida. Tot això ho junto, ho mesclo, li dono al mode aleatori i d'aquest còcktail en faig un CD. De tornada del viatge, deixo abandonat el CD en qualsevol lloc -a l’espera que algú l’aprofiti-, elimino les cançons que no han funcionat i n’afegeixo de noves. Hi ha una base fixe que no falla mai i que ha aguantat molts viatges (Esclarecidos, Calamaro, Lucio Dalla, Love of Lesbian, Suede, Andy Chango, Beach Boys o les versions heavy d'ABBA...) i aquest any m’ha agafat fort la neurona vuitentera (d’on venim? on anem? qui som?). Un calaix de sastre en que hi ha més pop del que se'm podria suposar. A vull llegir la resta de l’article teniu el resultat de les 100 cançons triades, més de sis hores de música: Judas Priest, Pavelló Olímpic de Badalona, 24 de juny de 2004
 El de Rob Halford vocalista dels Judas Priest, és un cas curiós en el món del rock: no deixa de ser estrany que tota una icona del heavy metal ho sigui també dels sectors gays més durs. L’anomentat metal god es mou cerimoniosament, ni corre ni salta, només es passeja amb solemnitat per l’escenari vestit de cuiro de cap a peus, portant unes jaquetes carregades de ferralla que es canvia contínuament durant tota l’actuació, rematades per unes botes amb esperons.  Un músic capaç de sortir després de acabar cada èxit de la banda ("Breaking the law", "Turbo lover" o "Painkiller") a demanar més aplaudiments com si una diva de la òpera es tractés mentre la resta de la banda se’l mira amb els braços creuats, i que te el seu gran moment cabareter quan interpreta "Hell bent for leather" completament estirat a sobre d’una platejada Harley-Davidson. ... / ... Alice Cooper sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de juiol de 2005
  Ahir revisant les fotos de les edicions del Doctor Music Festival vaig adonar-me que en els 711 posts i els vint mesos de vida de Rockviu encara no havia penjat cap foto del pare, rei i creador del shock rock (amb el permís de Screamin’ Jay Hawkins), el senyor Alice Cooper. Alice es va estrenar en directe al país en la segona edició del festival amb un espectacle grotesc i impressionant. Va costar poder veure’l aquí ja que el seu anunciat concert a principis dels vuitanta es va haver de cancel·lar a darrera hora per culpa d’una vaga de duanes. Milers de persones es van quedar a la porta del Palau d’Esports amb la seva entrada en la ma, maleïnt als duaners gavatxos i sense veure a n'Alicia, la seva boa constrictor, les camises de força i la cèlebre decapitació. Després ha tornat al Palau Sant Jordi (en format d’amfiteatre) l’any 2002 i al Razz el 2005. El truc de la guillotina és efectiu i tant entranyable com els números de màgia del Màgic Andreu. Se li veu el llautó per tot arreu però el “ooooh!!!” final no te’l treu ningú. (amor de pare) Pla de Santa Maria-Escalarre
 Si, aquest ha estat el gran any dels festivals amb guerres incloses. Es un bon moment també per recordar que vam ser molts els que ens vam estrenar a les cerimònies festivaleres a l’enclau paradisíac de Valls d’Àneu amb el Doctor Music Festival, també conegut com el festival de la vaca. 1996 David Bowie  La primera edició em va coincidir amb la boda del meu cunyat al bell mig del festival i vaig haver d’anar i tornar d’allà en un sol dia, deixant el cotxe trencat a mig camí. Pel record queden les actuacions de Davi Bowie, Suede, Sepultura, Lou Reed, Iggy Pop, Patti Smith i sobretot Bad Religion amb un espontani que va immortalitzar la frase “tu estás gordo, eres un vendido, y estás calvo” abans que Greg Graffin li endinyés una òstia: 1997 David Byrne  La segona edició va comptar amb l’espectacular Jim Rose Circus, Rage Against The Machine, Extremoduro, Sheryl Crown, Simple Minds, Sinéad O’Coonor, Echo & The Bunnyment, Hawkwind, David Byrne (amb un horrible i inadequat abric rosa i faldilla escocesa) i Alice Cooper. A aquesta segona edició una vaga d’aeroports va deixar a gran part del cartell a les seves ciutats d’orígen, havent de fer canvis de darrera hora. Així quan molts creien que veurien a Ziggy Marley es van trobar als berguedans Brams. En Titot em comentava abans de començar el concert que es posaria un fregona al cap per dissimular. 1998 Bob Dylan  L’any 1998 Neo Sala es va treure de la butxaca la frase “el cartell no és el més important”, i amb aquest plantejament The verve van decidir separar-se abans d’anar-hi i els anunciats Aerosmith també van caure del cartel. Si que hi van ser Dylan, Mojinos Escozíos, Beastie Boys, Garbage, Love of Lesbian, Nick Cave, Deep Purple, The Corrs... Els fotògrafs ens vam plantar per un contracte que obligaven a signar segons el qual l'organització era la propietària de les imatges. (Aquesta clàusula va tornar a aparèixer al recent Doctor Loft i, segons tinc entés, ningú ho va voler signar.) (com va acabar el Glanstombury català? + fotos dins) Insane Clown Posse, sala Garatge Club (Barcelona) 22 de maig de 1998
 Els venien com una mescla entre Kiss, Alice Cooper i Beastie boys i anunciaven el dark carnival, el carnestoltes de la foscor i l'apocalipsi. Els seus discos van ser segrestats per la comunitat baptista i tenien enemics declarats com el mateix Eminem i tota la comunitat hip-hop. Venien de l’industrial ciutat de Detroit i Violent J i Shaggy 2 Dope van trobar un lloc en un moment que Slipknot començaven a treure el cap i Marilyn Manson triomfava. Green Jelly i els simpàtics Gwar eren els referents més propers a nivell d’espectacle. La seva música? un parell de blanquets fent hip-hop amb tota la xerrameca, els fucks i els shits corresponents. La seva gràcia? sortir amb la cara pintada de pallasso (deien que la seva infuència era Stephen King, però jo els veig més a prop de Ronald MacDonald) i llençar litres i litres d’un repugnant refresc anomenat Faygo, algo així com els succedanis de taronjada que et venen al Lidl. Suposem que al rerefons de la seva performance hi havia algun element de crítica radical contra el sistema, però jo no vaig saber trobar la gracia al fet de ruixar a tothom amb aquell líquid fastigós. Sort que ja anava avisat de la seva xarlotada i portava ja l’impermeable preparat. (què se n'ha fet?) Joe Cocker, Falset (Priorat), 2 d’agost de 1991
 Era una tarda xafogosa d’agost, a Barcelona no hi ha res a fer, tot tancat, ni un cotxe pels carrers. Truco al company Aitor Ramos, un col·lega gràfic (i futur company de pis, però aquesta és una altre història amb final decebedor) que treballava com a càmera en una agència de notícies i em diu “t’apuntes a anar a veure a Joe Cocker a Falset?”. Abans de penjar el telèfon ja tenia la càmera penjada i sortia pitant cap Falset. Resulta curiós que a un personatge amb un passat alcohòlic com Joe Cocker el convidin a tocar a una comarca vinícola com és el Priorat. (en Massagran a la terra del vi) Willie DeVille, sala Bikini (Barcelona), 2 de juliol de 2008
 Aquest maleït bastard s’està recuperant. Ja no és l’ombra fantasmagòrica que ens va visitar el juliol de 2006 fent de teloner de B.B. King al Poble Espanyol. Amb la seva xuleria de tota la vida i amb el pas dels anys solcats a les arrugues de la cara, el bigotet ha tornat a aparèixer i fins i tot n’hi va haver algún que li va veure una mica de panxeta. Un concert força complet vampiritzant l’herència de Nova Orleans, creuant quan convenia el Mississippí, fent una visita als carrerons de Nova York sense oblidar Chicago i trepitjant territoris fronterers. Si, també va baixar fins a Mèxic: “Hey Joe” i “Demasiado corazón” desgraciadament també van sonar. “Mink DeVille!!!” va cridar un espectador al principi de l’actuació, “no, Mink DeVille ja no existeix, jo sóc Willie DeVille” va respondre. Aquest seguidor no se’n va anar tampoc defraudat ja que “Savoir faire”, “Cadillac Walk”, “Mixed up, shook up girl” o “Spanish stroll” van sonar com en els vells temps. Amb els anys he tingut un parell de trobades amb aquest senyor. La primera va ser l'any 1988 quan em va voler pispar una birra a la plaça Reial, fet que ja vaig explicar en el seu moment. La segona va tenir lloc en un hotel de Barcelona on l’any 1994 va fer una roda de premsa per presentar “Backstreets of desire”. Una trobada on l’èxit mediàtic de “Demasiado corazón” (cançó de l'estiu de 1993) va ser un dels principals arguments dels periodistes i que Willie DeVille es va prendre amb força desgana passant l’estona fent un dibuix amb un boli Bic del que tenia davant. En acabar em vaig acostar a ells per que em signés una foto i uns quants discos (entre ells algún bootleg). Això em va valer el premi de ser el fan més fan de la sala (o al menys qui s'havia escoltat algún disc seu) i, després de signar-lo, em va regalar el dibuix que havia fet. Durant una bona temporada va formar part de la decoració del menjador de casa. Voleu veure com és un DeVille autèntic? clickeu aquí. The Dogs D'Amour, Telecogresca - Sot del Migdia (Barcelona), 22 d'abril de 1994
 Després de tant de Sònar tornem a les batalletes amb una actuació dels Dogs D’Amour que n'hi ha que es refereixen a ella com si es tractés d'una llegenda urbana. Però va ser certa, va passar en una Telecogresca i en alguna cinta Betacam perduda segur que hi ha imatges en vídeo (mot buscades) ja que es va retransmetre per dues pantalles. De moment aquí hi ha un parell de fotos d'aquella nit. El concert era la ja clàssica salvatjada que fins aleshores eren els bolos dels Dogs D’Amour, una mescla de sexe, drogues i rock’n’roll amb tots els tòpics ben assimilats des de la dignitat d’encapçalar la segona divisió. I quan els van donar la oportunitat de tocar en un escenari gran i davant d’un fotimer de gent alcoholitzada, Tyla es va creure tota una estrella del rock. (quina animalada va fer?) Ramones, sala Zeleste (Barcelona), 11 de març de 1991
 D'aquest concert és del que va sortir el darrer disc en directe oficial dels Ramones i on la imposició de "3 primeres sense flash" es va convertir en un absurd (de nou): en tres minuts tot resolt. Mano Negra, sala Zeleste (Barcelona), 23 de febrer de 1991
 En aquella època els concerts de Mano Negra ja eren una llegenda que corria de boca a orella. Però a principis dels 90 els seus concerts s’anunciaven i podia anar-hi qui volgués, i no com ha passat després (sobretot en la carrera en solitari del seu cantant) en que ràdio macuto ha estat la font més fiable d'informació. Recordo festes de la Mercè on la gent corria de punta a punta de la ciutat seguint tota mena de rumors infundats. Ara has d’investigar noms estranys (Atomic Pardalalets i coses així) per esbrinar el lloc on actuarà el senyor Chao davant d’una colla d’escollits. L’any 1991 era l’any de Mano Negra, quan el grup era tot un espectacle tant dalt de l’escenari com a baix. “Patchanka” i “Puta’s fever” eren un clamor popular i “King of the Bongo” tot just sortia del forn. Els dos concerts que van fer al Zeleste de Poble Nou van ser èxits aclaparadors on es van veure totes les varietats de moshing, stage driving i surfing, començant pel mateix Manu Chao que es va llançar a la piscina a les primeres cançons. Però n’hi havia que encara volien més, que no n'hi havia prou amb estavellar-se al terra des de la tanca de seguretat. N'hi va haver un que va decidir anar més amunt, pujar-se a la pea d'altaveus i fotre l’animal gairebé des del primer pis de la sala. El resultat va ser una santa hòstia i la sortida immediata cap urgències. Però abans d’entrar a l’ambulància i mentre comprovava quins ossos no tenia trencats em va veure a mi i tot cofoi em va dir: “eps, fotògraf, fes-me una foto!”. El resultat de la seva pocasoltada el teniu a vull llegir la resta de l’article. Status Quo, Palau de Plegamans, 22 d’agost de 1992
 Status Quo a Palau de Plegamans? Dit així sembla un acudit però va ser veritat: “Whatever you want” i "In the army now" va sonar al camp municipal vallesà l’any 1992. Hi ha ajuntaments que en mig d’un deliri de grandesa decideixen portar a grans estrelles internacionals en declivi assegurant a tort i a dret que “mig món parlará de la nostra bonica població, el turisme vindrà a cabassos i els ingressos ens sortiran per les orelles.” I en aquest cas, coincidint amb els Jocs Olímpics, algún tècnic municipal ple de saviesa devia pensar “ara veuran aquests de Barcelona!”. Després de deixar un forat a les arques municipals, aquests concerts acostumen a caure en l’oblit més absolut. I si no que el hi preguntin als xativins amb el concert d'Elton John l'any passat, tal i coms ens recordava ahir Toni Cucarella al seu bloc. (i com va anar el concert?) Screamin’ Jay Hawkins, Parc de Can Soley (Badalona), 8 de juliol de 1989
 Era el mes de juliol, en un dia xafogós dels que la camisa se’t queda enganxada a la pell per la suor i la calor del dia fonia les pedres. Però en un hotel de Badalona un èsser estrany demanava mantes i estufes ja que, segons deia, allà hi feia molt de fred. Aquest personatge era Screamin’ Jay Hawkins. Algú que va estar criat per la tribu índia dels Peus Negres, es va dedicar a la boxa (campió els pesos mitjans a Alaska l’any 1949) i va lluitar a la guerra del Corea sense disparar ni un tret també va voler optar a la corona del rei del rock. Però ho va fer des del cantó fosc i bizar, només cal escoltar el seu “Constipation blues” (El blues del restrenyit) per saber que el regne d’Screamin’ no era d’aquest món. A algú que va fer el seu primer single l’any 1954 amb una cançó titulada “Baptize me in wine” (Bateja'm amb vi) calia prestar-li tota l’atenció. I això vaig fer quan l’any 1989 va actuar a Badalona (és a dir, segueix a vull llegir la resta de l'article). Hermanos Calatrava, Centre Cívic Les Basses (Barcelona), 22 d’octurbre de 2004
 Després de la derrota (o victoria?) d'ahir de'n Txiquiliquatre a Eurovisió, celebrem avui el dia mundial de l'orgull freak recordant a uns clàssics catalans. Reconec que la línea que separa el freakisme il·lustrat de l’humor xungo i caspós és molt fina, fins el punt de ser difícil esbrinar el gra de la palla. Els germans Calatrava ja fa anys que van superar aquest límit i fins i tot han donat la volta al cercle diverses vegades. Mestres de l’acudit fàcil i de les les cançons cafres han estat capaços de moments de veritable genialitat sobretot en els seus directes quan Paco Calatrava (el lleig, per entendre'ns) imita a Mick Jagger, però també amb una filmografia innenarrable que va tenir el seu cènit a la mai prou ben valorada “El ete y el oto” (1983) sense oblidar els mèrits d’“Horror story” (1972) o “Contra el imperio del kárate” (1973). Però on no tenen rival i més es van lluïr va ser a nivell musical on van assolir fites històriques. |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats |
