romanidemata |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 13:02h
Dos anys de l'estrena, els polítics i els productors audiovisuals, i editorials, recuperaven, utilitzaven per a la memòria popular a qui, de joves, havien condemnat.
Dos anys del manifest contra la peli; feien ficció d'una realitat, és clar que pretenien fer un documental, però els documentals no són rendibles, utilitzaren fets històrics i l'amollaren a format cinematogràfic, en treien rendiment industrial, ves què vols, s'han de guanyar la vida, oi? La novel·la d'en Escribano , la ficció dels fets, la base per muntar una història distorsionada.
L'enuig ; utilitzaven el difunt, la seva memòria per muntar un personatge i canviar la realitat dels fets. Construien un màrtir, quan va ser un lluitador.
Ficció; una primera part de peli d'acció, d'atracadors i les seves, "recuperacions" subtilesa intel·lectual per definir una motivació, -sois disant- revolucionaria i, una segona part de reivindicació contra la pena de mort, quan ja no existeix com a acció letal, però ara dissuasòria al empresonar amb llargues condemnes, també n'és una tortura, una mort lenta, una subtil pena de mort en vida. Viure dels records, en una segona part dramatitzada, distorsionada, els protagonistes saben que el carceller era un fill de puta, llagrimosa fins al vòmit, amb interessos , oi Lluís?, després vas poder fer el teu concert filmat a Euskadi...
El manifest en contra de la peli, un pamflet neo-situacionista. A "can vies" i em trobo els mitjans que havia convocat, en petit comitè; ex-companys, en contra la peli, i em diuen de llegir-lo en públic, sense temps de poder-lo llegir, per poder assimilar, el contingut... í en llegir-ho m'estava dient, i m'entrebancava... "Incoherència"..., tots havíem segut recuperats d'una manera o altre pel sistema, però ens removia l'estomac que utilitzessin la memòria del company per a fins lucratius i que distorssionesin els fets. Però som en el sistema, crítics, potser, però en el sistema. Cadascú tenia els seus negocis, més o menys reeixits o la seva manera de viure...
La peli doncs, una ficció, d'una ficció novel·lesca, d'una aventura com a primera part amb escenari polític, dinàmica, entretenia, i una segona llastimosa, distorsionant i lacrimògena.
En vaig ser protagonista, als inicis del Mil, però pel tarannà; els capitans decidien i els altres no en sabíem res i pel caire que prenien les coses, vaig allunyar-m'en i marxar... covard? Volia sentir-me lliure, volia sobreviure... i hi havia vida més enllà de la política.
romanidemata |
dilluns, 17 de novembre de 2008 | 10:29h
...s'en va de matí a les oficines de col·locació del seu districte, després d'haver fet una ullada pels webs de cerca de feina, allà hi ha trobat unes ofertes que l'interessen. Espera el seu torn, per poder conversar amb la persona que fa d'intermediària del servei i les empresses ofertants. S'asseu davant una dona, que li causa rebuig, despentinada, gents agraïda i parlant-li en castellà. Ell li mostra les ofertes en què està interessat i comencen a verificar les dades del seu currículum, per si són correctes, la seva formació, els seus coneixements i l'experiència per poder presentar la seva candidatura. La intermediària dona un cop d'ull a l'oferta i al seu currículum i li fa una reflexió; - aquesta fotografia que vostè presenta és molt informal, li diu. Ell pensa per si mateix; no en tinc cap més, i li contesta; - és jo sóc aquesta persona, i sóc com sóc... En la segona entrevista la intermediària li fa preguntes sobre el seu nivell d'anglès, perquè l'empresa, diu; vol una persona amb nivell d'anglès alt, que sàpiga anglès i l'escrigui, per comunicar-se amb els clients. El candidat li explica que ha fet un any d'immersió lingüística a Anglaterra i que l'ha estudiat allà, que el seu nivell és de conversa i que per escrit en cas que hi hagi alguna falta d'ortografia, sempre ho pot passar pel corrector com fa la majoria de gent abans d'enviar-la... la intermediària li qüestiona aquest fet ja que no prova que el seu nivell sigui suficient. El candidat respon que ja es sotmetrà a examen amb l'empresa que demanda l'empleat. En la tercera oferta que li interessa presentar candidatura la intermediària, en aquest cas una altra, li recalca que l'empresa no pagarà desplaçaments per la zona geogràfica on té les activitats, que ha d'aportar vehicle propi, cotxe o moto. El candidat li contesta que no es preocupi que ja ho negociarà amb l'empresa ofertant... la intermediària li diu que no hi ha res a negociar, que la proposta és aquesta.
El candidat irritat profundament, per no emprenyar-se i engegar-ho tot, s'imagina aquestes dones lletges, cregudes d'elles mateixes, amb uniforme soldadesc arrupides en una latrina i somriu... es comença a qüestionar si aquestes mediadores estan per facilitar la cerca de feina o per impedir inserir les altres en el mercat laboral.
romanidemata |
dijous, 13 de novembre de 2008 | 10:39h
rectificació (l'anterior hi havia, pel corre-cuita, deficient sintaxi)
És cert, un president afroamericà.. i què?
...els que l'han votat creuen que ell podrà canviar el món, el seu.
El que potser no estan disposats és a continuar donant temps del seu temps, responsabilitzar-se, perquè, ells, els electors l'han fet líder, president. - Seguiran actius? O el deixaran sol i que la màquina administrativa faci la feina? - Participaran? L'han fet president, ells, electors que li demanaran responsabilitats quan, la CIA, la DEA, el FBI, l'exèrcit, l'administració, els sectors econòmics, els sindicats, etc... i vaja quan tota l'estructura grinyoli, quan cadascú estirarà pels seus interessos, es trobarà, tindrà les mans lligades, llavors es veurà que no podrà canviar la societat, el món.
Els actors, el públic, la ciutadania, només haurà posat una papereta plena de desitjos, la carta als reis, però sense arriscar-hi res...
El món no es canvia des de dalt, l'han de canviar les persones, elles, amb la seva actitud, però han de canviar elles mateixes, i això és una illusió, un somni una fantasia....
La inèrcia del dia a dia, el sobreviure, acabarà posant-los de cara la realitat.
romanidemata |
divendres, 20 de juny de 2008 | 10:45h
...acabo de llegir el mail obert La mort del periodisme, den Xavier Montanyà i li volia comentar...
m'agrada el teu fuet, a veure quan es treuen la por del cos, aquests "comunicadors" però hi ha la realitat de la gana, els sous baixos, la precarietat que els fa ser llepaculs, i impera el -si no et sotmets et quedaràs sense núvia, no tindràs cotxe, ni casa en la puta vida, ni visa per gastar- , sense crèdit i al carrer...
el poder ja ho sabem, corromp les ànimes més somniadores...
romanidemata |
dijous, 19 de juny de 2008 | 14:11h
perquè sempre ens queda en la memòria, perdura i perdurarà, les
batalles perdudes, les guerres pels drets, allò que queda en la resta
dels murs assolellats, també és en la memòria, l'herència del que som,
que ha sigut, que és en nosaltres, allò que somniaven els pares, els
avis i avantpassats, des d'Almansa a la caiguda de Barcelona, fins
avui. Ser. Perquè si no lluitem pel que som, ja hem perdut. Un poble,
una nació, una cultura. Lliures de la submissió clerical, inquisitiva,
les lleis imposades i el domini dels rics...
romanidemata |
dimarts, 13 de maig de 2008 | 19:16h
No sóc obrer, sóc estudiant de francès, estudio francès i em serveix per cobrir-me les espatlles.
La nit del 31 de desembre al 1 de gener del 1971 una vegada acabada la
missa del gall i mentre la gent marxava en Oriol és va posar a cantar
la internacional a mi, tant me fotien els himnes i vaig restar en
silenci, per respecte suposo als assistents a la missa i perplex per
que a mi no em lligava una cosa amb l'altra , encara que ni la religió
ni la política fossin dos sants de la meva devoció, tampoc no em sabia
gens la lletra.
El comitè exterior "nuestra clase", nucli exterior del 1000 el varem formar el gener del 71. Un xicot que treballava a la construcció que no me'n recordo del seu nom, en Sebas, que per cert li vaig posar aquest àlies en una tornada d'un viatge a Donostia, el Vicente Sanchez, àlies Bermejo, el Jean Michel L, estudiant, en Ollé, l'Oriol (Víctor), i en Torres? aquell dia no hi era present potser... i algú altre.
A l'apartament, al barri de les Arenes a Maurice Serrault, hi sovintejaven gent de la G.P.(gauche prolaterienne) maoistes spontex, i en particular la Glue, (la cola) el sobrenom de la Danielle, en broma, sempre s'enganxava a nosaltres, venia sovint a discutir accions políticques, nom real que vaig esbrinar uns 6 anys més tard quan ens vam retrobar a Perpinyà durant una estada de 7 mesos.
Un dia després de la vista del "pechos" i uns dos companys més, en una breu visita, em donen una pipa i jo de seguit, sense pensar-m'ho embolico la ferralla en un drap i l'amago entre les conduccions d'aigua, en una obertura que hi havia al mur per inspeccionar les canonades... ara sé que ho han enderrocat tot, ja no existeix.
Hi havia hagut una acció conjunta amb els bascos,a l'SPS, no ha sortit bé en quan els guanys, en l'Oriol està desconcertat i molt nerviós, i a algú se li havia escapat un tret.
A finals de Març 1971 viatjo a Bcn, em reuneixo amb el comitè interior, nuestra clase, amb el Montes i en Iñaki?, vivien al carrer Consell de cent cantonada Aribau. Al migdia el lloc de trobada era al restaurant universitari de Pedralbes, el controlador és l'Iñaki, mengem sovint de gratis.
A l'inici d'estiu l'estiu hem anat a Guardiola de Berga, hem contactat amb uns parents de'n Iñaki ens han acompanyat fins a Bagà i hem inspeccionat un possible refugi en cas de que alguna acció ho requerís.
A finals d'estiu sóc a Perpinyà durant el judici de'n Oriol, m'han presentat gent però recordo qui eren, el seu cosí i uns quants més, l'havien detingut dos mesos enrere poc temps després de marxar de Tolosa, a causa de l'expropiació d'una impremta. S'ha preparat la fuga de la presó però no ens hem coordinat gens bé, En Oriol ha sortit abans i s'ha refugiat a Sant Miquel de Cuixà.
Ens movem en uns temps de no acció entre Badalona i Mataró entre casa del, Petit i a casa del parents. No tenim diners per viure, i el no fer res, em fa sentir malament i em poso a treballar de cambrer a la costa.
Ja a finals d'estiu me'n vaig a Eivissa, hi te lloc el congrés de disseny, l'ICSID. Els inflables del Puntí. Allà m'he trobat en Cesc amb uns bongos i també un amic escultor, que em fa la següent reflexió; estàs re-convertint la política cap la recreació artística. Començo a pensar seriosament, cosa que faig, en deixar-ho tot plegat i posar-me a fer belles arts o estudiar disseny. Canviar l'energia que gasto cap a l'expressió, que és un terreny que conec una mica millor i m'hi sento més còmode.
Tinc dubtes. Em sento rebel i aquesta actitud tan de dins no em deixarà mai en la vida, però sento que ja no vull ser a la avantguarda de l'alliberament. Em fa pànic sempre estic en vigília i em comença a avorrir la política. Vull gaudir de la vida, no vull, passar més pors, potser sóc un covard, un desertor, però ja en tinc prou i a finals de desembre me'n vaig a Paris i allà em trobo amb en Lluís que hi viu i estudia ciències polítiques a la Sorbona, es passeja com un pijo amb un Fiat-esport amb matrícula turística. Em presenta els seus companys de pis, un amic arqueòleg de Barcelona i una estudiant que té el mateix estatus que jo estudiant de francès.
Passat el cap d'any me'n vaig a Londres amb ell en Lluís, que va a visitar la seva germana que viu a Londres i suposo que per la meva aparença gens sospitosa d'estudiant em donen una visa de tres mesos, en Lluís m'havia prestat uns diners, per el cas de que me'n demanessin. Passats els "customs", els hi vaig tornar, vaig restar en una habitació que em va facilitar na Montse M. que des de setembre s'havia traslladat a viure-hi. En 15 dies vaig trobar un altre allotjament i una feina temporal els matins a la cantina de la central post officce, treballava els matins i estudiava anglès a les tardes. Ja era a Londres.
romanidemata |
dimarts, 13 de maig de 2008 | 18:53h
una altre mili
... érem a l'Arsenal. Allà hi havia la ciutat universitària, on es couen tots els merders, on es confabula, on és munten tots els saraus, on preparen les festes. Les booms, com en deien.
Hi havia gent d'ordre i gent amb ganes de gresca, inquieta i impacient per canviar d'un dia per l'altre el curs del món. Si couien, idees i les ideologies prenien cos.
I jo allà vivint el dia dia, absorbint; Rosa Luxembourg, la república de Weimar, la 3a internacional, la revolució cultural, l'oposició al franquisme. El guevarisme. Prenent consciència per on anava el món...
Varem viure, en les informacions quotidianes amb normalitat, en la TV, als diaris com a Chile guanyava, la voluntat popular, com Allende esdevenia president.
I jo pensava que era temps guanyat, pensava que els meus companys de promoció s'estaven fotent a Ceuta, que és on m'hauria tocat si no hagués nedat i guardat la roba. Si no hagués al·legat, perquè em declaressin; inútil total. Feia una altre mili.
Mentre un grupet mirava cap la península i es definia. Una base de divulgació d'idees, i com a infraestructura per donar suport a l' "interior". L'equip "exterior" de "nuestra clase" un grup autònom de les ccoo "oficials". El formaven de 6 a 7 persones, i altres col.laboradors necessaris; correus i logistes. La finalitat; muntar una infraestructura, una impremta i editar, transportar i distribuïr el material editat. El diccionari "nuestra clase"; una publicació tamany din-A5 amb sobrecoberta cartolina de color verd clar. On s'explicava què fer en cas de detenció, com preparar les assemblees, com defensar-se... dirigida als militats de les organitzacions, clandestines d'aquell moment....
romanidemata |
dimarts, 13 de maig de 2008 | 18:46h
Érem a l'apartament, en el HLM, al carrer del mateix nom del títol, no sabia qui era aquest bon home, ara si, el fundador de la Depeche du Midi,.
Els veïns, una família d'immigrants espanyols, que intentava entendre que coi feien aquella colla que vivien en un apartament tant sobre-explotat com el d'ells. Un pis com qualsevol d'estudiants, on s'hi feia xerinola, on hi passaven molts barbuts, i de tant en tant algun personatge no habitual, estrany, el Montes, tenia gràcia que a la maleta portés dues ampolles de brandi. Ells, en Victor i en Montes, parlaven hores i hores de les seves coses, tancats a l'habitació.
En Michel L. i jo ens agradava més anar al cafè Flo, que hi havia a la place de la Mairie, al Costat de Saint Sernin, la Catedral roja, pels totxos, de Tolosa.
Una vegada mentre la fèiem petar van passar uns coneguts del meu poble i em varen preguntar que hi feia jo allà? I els vaig contestar amb la mateixa pregunta. En Pim i la Teresa. Ell era un dels dirigents de l'escoltisme local a l'època i ella havia sigut l'Akela, la cap dels llops, tot quedava en família.
En una missió vaig anar fins a Saint Jean de Luz, m'havien deixat un vehicle, un Morris MG, d'en Albareda? un estudiant d'enginyeria Aeronàutica em sembla. Que en veiem sovint pels restaurants del campus i amic personal de'n Oriol.
Vaig contactar en una adreça que m'havia donat i havia de dir com a contrasenya Oropèndola (Oriol), era com es feia conèixer amb la gent d'Euskadi, m'acompanyava un membre de la LC, membre del Secours Rouge, anàvem a buscar un document dirigit a la immigració treballadora espanyola, de recolzament al presos pel procés de Burgos, que el règim franquista pretenia executar.
Després de 6 hores d'espera tancats en una habitació ens van entregar el document i a pa, carretera camí cap a Toulouse, però no teníem ni cinc i se'ns va acabar la benzina, i varem haver de xupar d'algun dipòsit i em vaig haver de beure molta aigua, perquè me n'havia empassat un glop i em trobava molt malament. Vam arribar, ara condueix tu ara jo, en vam fer multitud de fotocòpies, les vàrem repartir a tots els grups de suport i l'original el vam enganxar a la porta de vidre del campus. Hi va tenir un gran míting al palau d'esports em sembla, i una manifestació.
Un paquet de comunicats els varem portar a la parròquia espanyola allà, en "Carlos", el capellà, com era com volia que l'anomenéssim, col.laborava amb nosaltres, s'havia prestat a utilitzar els despatxos, on ell era present en algunes reunions. Ell abans d'un altre acte de rebuig que ell havia organitzat dins l'església els va anar repartint a tothom que hi va assistir.
La vetlla de les execucions, que uns quants pretenien assaltar el consolat espanyol, darrera una manifestació controlada, aquell dia els CRS, van recular, masses còctels volaven per sobre i anaven a parar directament a les camionetes d'assalt. No havia viscut, ni vist mai, el que és una batalla de carrer, l'olor de la benzina quan crema el foc i la tensió al cos pels esdeveniments. Amb una vegada en vaig tenir prou.
Me'n vaig anar, encara no havien arribat els bombers, se sentien les sirenes, era nit i tenia, tenia por, excitat i aterrit
romanidemata |
dimarts, 13 de maig de 2008 | 18:32h
Vaig conèixer en Oriol Sole l'any 1970, em vaig refugiar a Tolosa de llenguadoc, doncs m'havia lliurat de la mili per inútil total, una martingala conxorxada amb un company metge, al·legant que tenia una lesió a la part sacra i que m'impedia de fer esforços i que em pixés al llit, un mal ós l'esquena. D'aquella gent no volia sentir ni parlar-ne.
M'avorria l'ambient de l'època i a més estava involucrat, indirectament, en la desfeta de la infraestructura propagandística dels C.H.E.-C.H.O. Compartia pis a l'Hospitalet amb en Lete, un company del meu poble. A ell se li va acudir la brillant idea de muntar una vietnamita al mateix pis on vivíem. Vaig marxar el pis i vaig anar-me'n amb uns altres companys de Barcelona en saber-ho, però hi va quedar una carta que em va adreçar l'Organització de mestres Rosa Sensat, mentre hi vivia.
A ell el van enxampar perquè a sota hi vivia un guàrdia civil i va sospitar del moviments i sorolls que hi havia a casa. I a mi em buscaven.
En acabar el curs escolar el mes de Juny i la meva feina a l'escola on treballava, a Horta al carrer de Dante i vaig refugiar-me momentàniament a Cadaqués a casa d'un amic pintor de teles, artista vaja, gallec, un amic del company de pis a Barcelona, al carrer Modolell...
A Cadaqués vaig conèixer en Michel Bertrand, professor de psicologia a la Universitat de Mirail a Tolosa de llenguadoc, que em va proposar d'estudiar francès a Toulose. Mentrestant treballava. Em vaig passar l'estiu punxant discos a els Arrels, un bar a mitja muntanya, que posaven bona música, la mestressa em va donar feina, primer a servir copes i quan va es va acomiadar la disc-jockey, m'hi va ficar a mi, que no en tenia ni idea, però gràcies a que la xicota era molt entesa en música, havia marcat els discs amb gomets de colors per gèneres, podia identificar-els i anar fent...
Només arribar a Toulose em van presentar en Oriol que era refugiat allà i em va acollir al seu pis del barri de les Arenes. Vivia en un HLM per a immigrants. Ell treballava de repartidor de llet i diaris al matí a primera hora.
Em vaig matricular com a estudiant de francès a la Universitat i amb això vaig obtenir permís de residència. Era legal. Amb l'Oriol parlàvem d'ideologia, la seva obsessió, la lluita ideològica, i escoltàvem a casa dels veïns francesos, Mamas & the Papas i altres tendències musicals de l'època.
Poc a poc em va anar introduït a altre gent de la ciutat. Entre ells hi havia en Michel L. , estudiant de història, i de tendències llibertaries, amb ell i freqüentàvem l'Arsenal, el campus universitari al centre de Toulose on coincidíem amb altes estudiants com en Vicente Sànchez, un manxec, intel·lectual amb ideologia obrerista, i amb en JM Rouillan, molt jove, llavors un bromista, que gaudia del moment i que volia cremar-ho tot. Un dia em va donar un LSD i me'l vaig prendre... un viatge, contemplatiu, de vuit hores, sota un arbre al campus... vaig viure, la sensació del moment, de passar la vida i el temps...
En aquella època en el campus s'estaven preparant actes, que després van ser violents, en protesta pel judicis de Burgos...
final d'aquesta mini-sèrie del zoo de Barcelona, per cert, molt car pel què ofereixen... em va deixar un regust de decadència, potser per les instal·lacions, potser pels animals que hi viuen... el
xoc de la seva pròpia bellesa, per el què són; salvatges... i la
tristor que em va produir de veure'ls, l'estar en captiveri...
o d'aquestes sensacions que són potser el reflex del meu propi pensament.
romanidemata |
dimecres, 7 de maig de 2008 | 11:25h
Tinc la sospita que els serveis d'atenció al ciutadà, al usuari o al consumidor, són llocs de treball per els militants, perquè estiguin contents...
Hi ha situacions i coses que després de veure com funcionen els organismes que en teoria són per l'atenció al client, usuari o consumidor, prens la decisió de deixar-ho córrer... i et dius no hi tornaré mai més.
Ja no són els 5'4 € o el 8 € ... és el temps que perds....
En anar al servei ad'atenció al consumidor i només veure la xicota que em va atendre vaig adonar-me amb la cara de fàstic que feia que no m'en sortiria, semblava que li molestés que anés a fer-li la consulta. Em va demanar que expliques el fet. Una vegada va veure de què es tractava em va dir que sense tiquet de compra no hi havia res a fer, però com que se'l havia quedat el xino que parlava en l'anterior post, em va adreçar a un organisme de mediació, i que havia de demanar el paper de reclamació al xino, per poder reclamar l'objecte defectuós. Li vaig esmentar que no desitjava cap mediacoió que el que volia és que s'inspeccionés la qualitat dels productes que ven i el procediment comercial que utilitza. El bazar del xino en questió expedeix tikets impresos de registradora, sense esmentar el producte ni el dia de la venda, només l'import i encara te'l dona amb desgana... La contesta de la senyoreta es que no podia fer aquesta gestió per la senzilla raó que no tenien servei d'inspecció...
Collons vaig pensar; visca el lliure mercat! Qualsevol pot muntar un comerç amb la certesa que vengui el què vengui, si no et mata, no et tocaran mai el crostó....
Per l'atre tema de la T-10, va ser tot molt correcte, per correu electrònic i per riure una estona veieu veieu...
romanidemata |
dilluns, 5 de maig de 2008 | 23:23h
...m'en vaig a fer gestions a la capital del principat, utilitzo la tarja T-10, faig servir els transports públics, col.laboro amb el medi ambient, no utilitzo benzina... dels deu viatges que he pagat només n'he pogut utilitzar vuit, dos dels trajectes mels ha mangat el sistema... l'empresa de transports per bus, no se'n vol fer càrrec i m'envia a l'ATM, aquests primer els truco per telèfon, però em dirigeixen a l'expenedor, per bescanviar-la, i aquests, Renfe, em diuen que no es pot demostrar perquè està en blanc, - coi això és la evidència - els dic. Torno a posar-me en contacte amb l'ATM i em demanen que els escaneji el títol de viatge... collons! això ja comença a fer pudor de burocràcia, mecagundena! Els envio l'escànner de la tarja que demostra el fet. No em contesten. Em sento enganyat.
La tetera que vaig comprar, al bazar del xino, d'acer inoxidable, l'altre d'alumini es va fondre literalment, s'ha trencat el bocal, el xino responsable de la botiga em diu que no me la vol canviar. Li dic que no vull canviar-la, que vull que em torni els diners, que no fa ni tres dies que li vaig comprar. S'hem queda el tiquet de compra que és una paper d'impressora, amb l'import i sense determinar l'article i el llença a la paperera... s'he m'ha quedat la cara de tonto... insisteixo que vull els diners i diu que no hi ha canvi i es queda tant ample, que res de res...
El vi que vaig comprar pel sopar que em van convidar, un Cune imperial del 96 estava picat, torno l'ampolla al celler, aquest diu que és bo... li dic; però home ! em torna els diners, diu que ja li abonaran...
El dentista ha pujat la tarifa de 60€ a 80€ per una càries...
L'hora que tenia concertada des de feia 6 mesos amb l'otorrino, l'he hagut de posposar 15 dies més, perquè no em pot atendre, va retardat de més de una hora i jo tinc altres coses a fer...
La feina en què m'havia presentat per netejar l'estadi del Barça i les oficines, de dilluns a divendres, de 7 del matí a les 3 de la tarda, estable per 4 mesos, 1000 € bruts, i cansat de cercar en el meu perfil sense resultats, m'ha segut rebutjada la candidatura..
Demà aniré a perdre un ratet el temps a les oficines del SOC, i del SOM per variar, veure les ofertes de les webs de feines... i si em queda temps passar per l'oficina d'atenció al consumidor per esmentar el cas de la T-10 i del xino que va de llest.
Per acabar-ho d'adobar el photoshop no m'accepta el plug-in de la càmera Raw perquè és una versió antiga...
No condemno al rei Fahd, honorat pel rei d'Espanya, que tala caps, poda mans i arrenca ulls, que humilia a les dones i emmordassa els opositors, que s'enseñorea sense diaris, parlament ni partits polítics, que viola filipines i tortura indis i egipcis, que gasta la tercera part del pressupost d'Aràbia Saudita en els 15.000 membres de la seva família i finança els moviments més reaccionaris i violents del planeta.
No condemno al general Dustum, aliat dels EUA a l'Afganistan, que ha ofegat en un contenidor a mil presoners talibans als quals havia promès la llibertat i que van morir llepant|xuclant les parets de ferro de la seva presó.
No condemno a Turquia, membre de l'OTAN i candidat a l'UE, que en la dècada dels noranta va esborrar, de la faç de la terra 3.200 llogarrets kurds, ha deixat morir de gana a 87 presos polítics i empresona el que s'atreveix a transcriure en kurd el nom de les seves ciutats.
No condemno al sinistre Kissinger, l'assassí més ambiciós després d'Hitler, responsable de milions de morts a Indo- xinesa, a Timor, a Xile i a tots aquells països el nom dels quals va sortir alguna vegada dels seus llavis.
No condemno a Sharon, home de pau, que dinamita cases, deporta civils, arrenca oliveres, roba aigua, tiroteja nens, polvoritze dones, tortura ostatges, crema arxius vola ambulàncies, arrasa camps de refugiats i coqueteja amb la idea de «amputar el càncer» de tres milions de palestins per fer més folgada la puresa del seu estat «jueu».
No condemno el rei Gienendra de Nepal, educat als EUA, que des del passat mes de gener ha executat sense judici|seny a 1.500 comunistes.
No condemno Jordània ni Egipte, que apallissa i empresona els que es manifesten contra l'ocupació israeliana de Palestina.
No condemno la Patriot Act ni el programa TIPS ni la «desaparició» de detinguts pel FBI ni la violació de la Convenció de Ginebra a Guantánamo ni els tribunals militars ni la «llicència per matar» atorgada a la CIA ni el registre policial de tots els turistes que entren en EUA procedents d'un país musulmà.
No condemno el cop d'Estat a Veneçuela ni al Govern espanyol que el va recolzar ni als diaris que, aquí i allà, van finançar, van legitimar i van aplaudir la dissolució de totes les institucions i la persecució armada dels partisans de la Constitució.
No condemno la companyia nord-americana Union Carbide, que el 2 de desembre de 1984 va assassinar trenta mil persones a la ciutat índia de Bophal.
No condemno a l'empresa petrolífera nord-americana Exxon-Mobil, acusada de segrestar, violar, torturar-les i assassinar desenes de persones que vivien en un edifici propietat de la companyia a la província d'Aceh (Indonèsia).
No condemno a l'empresa Vivendi, que ha deixat sense aigua a tots els barris pobres de La Paz, ni a Monsanto, que deixa sense llavors als camperols de l'Índia i del Canadà, ni a Enron, que després de deixar sense llum a mitja dotzena de països, va deixar també sense estalvis a 20.000 persones.
No condemno a les empreses espanyoles (BBV, BSCH, Endesa, Telefónica, Repsol) que han buidat les arques de l'Argentina, obligant així els argentins a vendre el seu cabell|pèl als fabricants de perruques i disputar-se una vaca morta per poder menjar.
No condemno a la casa Coca-Cola, que va penetrar a Europa a l'ombra dels tancs nazis i que acomiada, amenaça i assassina avui sindicalistes a Guatemala i Colòmbia.
No condemno a les grans corporacions farmacèutiques, que han acordat matar vint milions d'africans malalts de sida.
No condemno el ALCA que viola i esbocina les obreres de les maquiladoras de Ciutat de Juárez i fa néixer nens sense cervell a la frontera de Mèxic amb EUA.
No condemno al FMI ni a l'OMC, providència de la fam, la pesta, la guerra, la corrupció i de tota la cavalleria de l'Apocalipsi.
No condemno l'UE ni al govern dels EUA, que posen els acords comercials per sobre de les mesures per a la protecció del medi ambient i que han decidit, sense plebiscit ni eleccions, l'extinció d'una quarta part dels mamífers de la terra.
No condemno les tortures a Unai Romano, jove basc que, fa ara un any, va ser convertit en un globus tumefacte en una comissaria espanyola, quedant fins a tal punt desfigurat que els seus pares només ho van reconèixer perquè a la cara continuava tenint la mateixa piga|lluna.
No condemno el Govern espanyol, que el passat mes d'abril va establir l'estat d'excepció sense consultar-ho al Parlament i va suspendre durant tres dies drets bàsics recollits a la nostra Constitució (la llibertat de moviment i d'expressió), amb l'agreujant de segregació racista, en impedir que els bascos viatgessin a Barcelona en ocasió de l'última cimera de l'UE.
No condemno la Llei d'Estrangeria, que expulsa homes dèbils i famolencs, els tanca en camps de detenció o els priva del dret universal a assistència sanitària i educació.
No condemno el «decret», que precaritza encara més l'ocupació, elimina els subsidis i deixa als treballadors, com a fullaraca, a la mercè del card dels vents dels empresaris.
No condemno, naturalment, Déu quan plou, rellampegue o trona ni quan la terra tremola ni quan el volcà vomita el seu foc sobre els homes.
Sóc un demòcrata: m'importa un carall la mort de nens que no són espanyols; m'importa un carall la persecució, silenciamient i assassinat de periodistes i advocats que no pensen com jo; m'importa un carall l'esclavitud de dos mil milions de persones que mai no podran comprar els meus llibres; m'importa un carall el retall de llibertats mentre subjecti jo lliurement les tisores; i m'importa un carall fins i tot la desaparició d'un planeta en el qual ja m'he divertit tant. Sóc un demòcrata: condemno ETA, als que la recolzen i a què guarden silenci, encara que siguin muts de naixement; i exigeixo, per tant, que es privi dels seus drets ciutadans a 150.000 bascs, que se'ls impedeixi votar, manifestar-se i reunir-se, que es tanquin les seves tavernes, els seus editorials, els seus diaris, fins i tot les seves guarderies; que se'ls posi després a la presó, a ells i a tots els seus companys (des del jove militant antiglobalització a l'escritoret ressentit) i que, si tot això no és suficient per protegir la democràcia, es demani la intervenció humanitària de les nostres glorioses Forces Armades, faixades ja en l'heroica reconquesta de l'illa Perejil. Sóc un demòcrata: he condemnat ETA. Sóc un demòcrata: només he condemnat ETA i formo part, per tant, de totes les altres bandes armades, de les més sagnants, les més cruels, les organitzacions més destructives terroristes del planeta. Sóc un demòcrata. Sóc un cabró.
romanidemata |
dimarts, 15 d'abril de 2008 | 11:31h
m'han convidat i m'he adherit a espaifotografic.cat
Neix pel desig de crear un espai de debat al voltant de la fotografia,
un punt de trobada obert a tothom, per conèixer, compartir i sobretot
per gaudir. Sigues benvingut/da, participa-hi i si t'agrada i vols
col·laborar pots fer-ho aportant contingut a la web, moderant algun
fòrum... què és espaifotografic.cat?
Potser
hauríem de dir “que volem que sigui?” doncs el que pretenem és que es
faci entre tots i que hi participi tothom i per això, tu també hi tens
molt a dir. A Catalunya (tot i ser un lloc amb molta afició i
capdavanter des de sempre) o en català no hi han gaires llocs web que
serveixin de nexe als afeccionats o professionals de la fotografia i
espaifotografic.cat te vocació de ser-ho. Volem ser un referent i per
aconseguir-ho necessitem de la vostra col·laboració. Portar a terme un
repte com aquest només pot fer-se a partir d’una massa critica que
asseguri una continuïtat i un nombre de missatges i d’informació
actualitzada diàriament.
Hem posat el català com a idioma per defecte i això
defineix un àmbit geogràfic, que creiem prou gran i ambiciós com a
destí final, però els que hi participin poden fer-ho des d’on vulguin i
expressar-se en l’idioma que vulguin, evidentment amb sentit comú i
seguint sempre unes normes bàsiques de conducta.
Volem estar oberts a tothom i oferir des de bon
començament la possibilitat de col·laborar més directament aportant
continguts d’informació a la web, moderant algun del fòrums, fent
tutorials, podcasts o tot el que es pugui suggerir, doncs totes les
propostes seran valorades i tingudes en compte.
Creiem que d’aquesta manera s’ha d’anar perfilant el
futur de espaifotografic i aconseguir un lloc prou participatiu i
democràtic perquè cadascú se’l senti com a propi.
romanidemata |
dilluns, 14 d'abril de 2008 | 11:23h
Cosa pública.
Els que fan guerres no distingeixen entre els de la seva mateixa condició; assassins, i els altres que l'han d'utilitzar per preservar el que és seu i la seva llibertat, defensar-se'n, i com ells són violents. Els demés humans distrets o espectadors, passius o actius que denuncien fermament i acaben d'igual manera perdent la vida. El Casos de Thomas Hurndall, britànic de 21 anys, va rebre un tret al cap que el va deixar en coma mentre ajudava uns nens palestins. Brian Avery i la noia na Rachel Corrie morta l'any 2003 ...
Se'm imposa el dubte, sabent que aquest camí de la violència no té aturador que no té final... la opció de l'activisme, no violent, una estratègia pacífica en contra del sistema imposat, dins el corsé de la democràcia la d' Euskadi i a casa nostra per exemple, encara.
La llibertat es perd o es recupera però sempre hi ha sang, patiment i presó. Els esbirros del poder amb els seus sistemes de control tergiversen la memòria de les persones. Recuperen. Imposen la llibertat vigilada. Les majories i el poder econòmic decideixen...
Descoratge en la creença en la humanitat, descreença en els poderosos.
romanidemata |
divendres, 4 d'abril de 2008 | 16:17h
un dia ens haurem de veure amb més temps, per confrontar els nostres records... m'escriu en la seva dedicatòria en Jann-Marc, el seu el llibreDe mémoire, Els dies del començament : una tardor de 1970 a Tolosa de Llenguadoc.
Ahir vaig visitar-lo després de molts anys de no veurens a l'editorial on treballa, a Marsella. El seu semblant era reflexiu, parlava pausadament com cercant imatges en la memòria... Només veurens ens vam fer un petó a cada galta, cosa que en els anys que varem conviure o que havíem tingut relació no havíem fet mai, tenia el caràcter endolcit.
Al llarg de les poques hores que varem estar junts va estar contínuament atenent trucades per motius de feina i fent feines fent pauses per anar confrontant els nostres records, tant al seu despatx com al carrer, només pot sortir-hi per motius de feina, segons l'ordre judicial que té i que compleix escrupolosament.
Em va dedicar el 1er llibre de la trilogia De memóire, i em va ressenyar on feia menció de mi...
Em va dir que era una editorial petita i que havia de fer gestions per poder vendre més llibres, que els seus eren mitjanament venuts... el tema revolucionari, d'antics combatents no és un tema comercial.
El vaig acompanyar fins a l'entrada de la presó per un caminet asfaltat i estret a lo alt de Marsella, i allà en despedir-nos i en conya li dèiem; comtes de treure't t'hi portem, ell va respondre, també en conya abans era anarquista ara sóc comunista, per fotrel's. Qui va fer més pressió per que pugui tenir aquest regim actual de semi llibertat va ser el PCF. Es considera un revolucionari... a mi amb titllava de anarco-mao-budista... ahahaha!
Poc abans, no lluny d'allà, varem estar xerrant prenent un café amb d'altres persones que preparen un documental....
En l'actualitat està autoritzar a sortir de la presó des de les 7 del matí fins a les 7 del vespre de dilluns a dijous i els divendres fins a les 3 de la tarda. Els caps de setmana s'ha de quedar a la "maisón de repòs", com diu ell , amb mig somriure i mirada còmplice.
Vaig veure'l entrar caminat pausadament, d'esquena cap al portal d'accés lateral, es va girar un instant, va alçar el braç per saludar i va desaparèixer de la nostra vista...
aquells que observen com els altres treballen...
el centre de comunicacions de Torà; la Segarra.
final d'aquesta mini-sèrie del zoo de Barcelona, per cert, molt car pel què ofereixen...
...m'en vaig a fer gestions a la capital del principat, utilitzo la tarja T-10, faig servir els transports públics, col.laboro amb el medi ambient, no utilitzo benzina...
Declaració de principis d'un intel·lectual espanyol
un dia ens haurem de veure amb més temps, per confrontar els nostres records...
