rpala |
divendres, 5 de setembre de 2008 | 10:39h
Ja s'han fet públics els nou finalistes del Sona 9 de 2008: La Banda del Yuyu, Espart, In*Digna, Lili, Moix, El Nota, Projecte Bu, Els Surfing Sirles i Wantun. No parlarem de cap d'ells en aquest bloc perquè no se'ns pugui acusar de favoritismes diversos, tot i que alguns ja hi van aparéixer abans de presentar-se al concurs. Però sí que podem parlar d'aquelles bandes i solistes que no han passat a la segona fase. I d'entre tots els descartats, n'hi ha una que vull reivindicar: la gran Dulce Laia. [N'hi ha més]
Els llamàntols en zel estan d’enhorabona: Estanislau Verdet torna a la càrrega amb una nova remesa d’himnes basats en el lletgisme, una filosofia que busca la bellesa en allò més cutre. L’Alter ego del músic i productor Pau Vallvé aprofundeix en el seu particular atac contra la gent guai, fashion i superunderground a L’all ho és tot pels anglesos (Música Global, 2008). Un disc on hi podreu trobar peces com aquesta que ressona en aquest post, elaborada a partir de la participació activa dels seguidors 
Ja la tenim aquí. Ha estat un part lent i treballat, un part natural si voleu, però prolongat en el temps molt més del que preveiem. En tot cas, ara ja és una realitat: la Directa estrena nou disseny. No hem volgut anar de moderns. Tampoc hem volgut perdre l'essència del setmanari. Simplement hem volgut actualitzar i donar un aire del tot periodístic a un projecte de comunicació crítica al que dediquem molts esforços de manera militant. Sense grans canvis a les seccions –al marge de la fusió entre Què es cou i Expressions, que acaba configurant un ampli dossier cultural de cinc pàgines setmanals– la Directa encara una nova etapa amb un objectiu clar: consolidar-se com a mitjà de referència dels moviments socials que plantegen alternatives a l'status quo. 
Ahir vaig passar el dia a Girona. Tenia dos objectius diferents que a l'hora es connectaven. En primer lloc, arribar fins als estudis 44.1 per escoltar les noves cançons de Josep Thió, que prepara el seu tercer disc en solitari per aquesta tardor. Ja he explicat alguna vegada en aquest bloc el respecte que tinc per l'obra d'aquest músic gironí, en altres temps compositor de la majoria de hits de Sopa de Cabra, i avui concentrat en una excel·lent, senzilla i gens pretensiosa carrera en solitari. Però en el meu viatge a la ciutat immortal hi havia un altre motiu de fons: aconseguir informació per a un reportatge que estem preparant sobre el vintè aniversari de la cançó "L'Empordà". El dia va deparar moltes sorpreses... 
Ahir, quan vaig escriure el post sobre l'Acústica de Figueres, vaig cometre un oblit imperdonable pel qual se m'hauria de condemnar a l'infern perpetu del mal periodista musical català. I és que no vaig escriure ni una ratlla del que previsiblement seria un dels concerts més brillants de tot el cap de setmana de festival: el del gran Toti Soler. Com que rectificar és de sabis, és ell avui el protagonista gairebé absolut d'aquest apunt. Bé, ell i uns quants personatges més que ahir van fer de les seves per la capital mundial del surrealisme... 
Avui marxem cap a la capital del surrealisme català, Figueres, atrets per la programació d'un festival que cada any va a més: l'Acústica. El que ens motiva, al marge de la possibilitat de fer una escapadeta al Cap de Creus, és una oferta musical plural i variada en un festival que es realitza en un entorn inigualable. Cal dir que l'Acústica no acaba de ser un festival del tot acústic però una de les seves principals virtuts és que et permet descobrir propostes en un format no massificat. 
Això nostre és un país de reggae, de Salses a Guardarmar i de Fraga a Maó. I sinó, que els ho preguntin a la formació nordcatalana Les 100 Grammes de Têtes. Aquesta multidinària banda de reagge i ska-jazz de la Catalunya Nord és tota una referència del gènere a l’Estat francès. Després de quatre discos i de set cents concerts realitzats arreu d’Europa, alguns dels quals fent de backing band del mite reggae 
Ahir, després del concert d'At Versaris i Asstrio vam anar a treure el cap per Sants. Com ja sabreu, Sants és un barri bastant menys important que Gràcia que pren el nom de l'Estació de Sants, que és per allí aprop. Però també hi fan Festa Major (bé, d'aquella manera) i una festa alternativa que... bé, no és tant important com les festes alternatives de Gràcia (ressalto el plural) però déu n'hi do. Entre les coses bones de Sants, com ja he explicat alguna vegada, hi ha el Terra d'Escudella, bar i restaurant del rotllo de referència que aquestes festes ha tingut una sortida d'allò més curiosa: per dos menús et regalen un disc (tot s'ha de dir, una mica corsari: com els bons discos) titulat Músiques de menjar i beure. Es tracta d'un recull de cançons que tenen com a tema central la manduca. Com aquesta que sona del grup fantasma Safanòria, considerat el primer reggaeton català: "Escudellaton". 
Seguim amb notes disperses sobre les festes de Gràcia. Avui parlem dels Soweto, banda de referència de l'escena jamaicana de Barcelona, forjada, com no podria ser d'altra manera, als carrers i places de la vila. Aquesta Festa Major han actuat dues vegades gairebé consecutives, al carrer Camprodon i al carrer Sant Pere Màrtir, per presentar les cançons del seu primer LP You give me fever (Brixton Records, 2008), com aquesta "Honey Rider". Comenceu a moure l'esquelet a ritme sincopat, que això no hi ha qui ho aturi. 
Tinc uns quants apunts pendents de publicar de la Festa Major de Gràcia, o sigui que començo ja. El primer fa referència a Mecatxis, un dels grups de rumba i fusió que va actuar al carrer que guarnia la gent de la Torna, Sant Pere Màrtir. Una festa alternativa en format familiar que aquest any s'ha realitzat per tercer cop consecutiu i que cada cop està més consolidada. Doncs bé, els Mecatxis són una colla del Ripollès que acaba de presentar el seu primer disc, Corocromàtic (Quimera Records, 2008). Hi inclou una versió de "Conte medieval", peça que vam poder sentir a Gràcia i que molta gent es pensa que és popular però que en realitat és obra d'un grup cabdal en la història musical dels Països Catalans: Esquirols. 
Diumenge els partidaris de la jove cançó compromesa tenim una cita important al Teatre Grec de Barcelona: concert de Feliu Ventura i Cesk Freixas, en el marc del festival Mas i Mas. Seria important deixar-s'hi caure: preu assequible (10 euros + cerveseta) i un escenari de luxe on mai han actuat cap d'aquests dos joves cantautors. Una bona oportunitat per demostrar que les noves generacions de cantautors del país tenen un bon gruix de seguidors. No estic parlant d'omplir el Grec (de fet, la majoria de concerts del Mas i Mas han registrat entrades correctes però modestes) sinó de fer un digne paper. Motius per anar-hi no en falten. 
De l'accident d'ahir a Barajas la gent que fem una lectura crítica dels mitjans n'hauriem de treure alguna que altra conclusió, sempre des del respecte pel dolor de les víctimes i mirant d'anar més enllà de titulars de gran cos amb termes com "castàstrofe" i "tragèdia". Una de les coses que més m'ha sobtat del relat periodístic sobre l'accident d'ahir és la proliferació en totes les webs de mitjans convencionals d'iniciatives 2.0 tipus "envia'ns les teves fotos" o "relata'ns la teva experiència". És especialment cru que, als cinc minuts del pitjor accident aeri dels últims anys, els mitjans facin crides a portada i ben destacades per aconseguir les fotos més esfereïdores. Realment, la informació cada cop surt més barata, igual que els avions. Per sort, quan un mitja de comunicació fa sensacionalisme amb el dolor per rentabilizar les seves inversions, no mata ningú: només crea més dolor. 
El periodista i company Humbert Roma, sempre atent, m'envia un correu electrònic per advertir-me de la mort de Ronnie Drew, fundador de la mítica banda irlandesa The Dubliners. El republicà, antifeixista i barbut Drew ha mort als 73 anys d'un càncer gola i, entre cançons d'alclohol i taverna, cantava coses com aquesta: "Viva la quince brigada", peça d'origen difús (porto tot el matí submergit a internet intentant treure'n l'entrellat, a veure si algú em pot ajudar). En principi és una peça popular de la Guerra Civil espanyola, tot i que hi ha qui l'atribueix directament al cantautor irlandès Christy Moore, molt compromés socialment (la de Drew seria una versió de l'adaptació o cançó original de Moore). Parla de la quinzena brigada que va combatre contra el feixisme durant la guerra del civil, on hi havia molts brigadistes internacionals irlandesos, tot i que originalment el títol i la cançó fa referència a la cinquena brigada (se suposa que per algun lapsus de l'autor o autors a causa de la semblança fonètica entre 'quince' i 'quinta', perquè la 'quinta' no era brigada internacional). 
