Per participar al concurs d'aquesta setmana s'havia d'escriure un conte amb les paraules magnitud, pilot i cul. 

La torre

Eren al capdamunt del barranc amb dues planxes de fusta que havien trobat a l’abocador. Havien decidit que el Jordi, el Pere i l’Albert es tirarien junts amb la planxa més gran i que el David, L’Eduard i el Marc baixarien amb la més petita. L’Eduard es mirava el pendent amb preocupació.

—El terreny està ple de bonys.

—No baixarem pas tan ràpid. Ja veurem si llisquen gaire aquestes fustes, amb tanta sorra— el tranquil·litzà el David.
Van buscar el tros de terreny on la baixada podia ser menys accidentada i van posar les taules de fusta a terra.

—I on ens agafem?— va fer l’Eduard encara preocupat.

—Collons, Edu!— li va etzibar el Pere amb impaciència.

S’assegueren cadascú a la seva fusta, agafats per la cintura del que tenien al davant i el primer, de les cames del que tenia al darrere. A cops de cul van empènyer les planxes fins al caire del barranc i es van deixar caure.

Baixaven més ràpid del que havien pensat. El pendent estava ple de pedrots que els feien botar i amb cada bot la planxa avançava una mica més que els nois. Arribaren al peu del barranc que les fustes els havien abandonat completament de sota.

 S’aixecaren esperitats pel dolor i fent saltirons com si així s’hagués de calmar la picor de les ferides, i en canvi, reien amb fortes riallades.

—Que guapo!— cridà el Pere.

—Calla que tu anaves de pilot. A mi se m’ha quedat el cul pelat— va fer el Jordi, esclafint a riure.

—Que heu vist els meus pantalons?— El David feia com si busqués i tots reien encara més.

Després d’una estona d’acudits i exclamacions per la proesa que acabaven de fer, el Pere proposà d’anar al torreó mig derruït que hi havia allà a prop.

Deixaren les fustes a l’entrada de la torre i pujaren per l’escala en forma d’hèlix fins a dalt de tot. Del paviment de l’últim pis només en quedava una franja estreta al voltant de la paret on tot just hi cabien els seus peus. Entraren d’un en un agafant-se de la paret de la torre amb una mà i vigilant de no caure. L’Albert, al davant, avançà pel perímetre de la torre fins a tancar el cercle. El Pere li anava al darrere, i amb un tronc gruixut, que s’havia trobat, donava forts cops a terra per espantar els companys..

—A que ens n’anem tots avall?— feia burleta.

—Para!— s’angoixava l’Eduard. En aquell instant, però, el sòl davant del Pere es va desprendre i va deixar un forat de més d’un metre entre el Pere i l’Albert.

—Tio, ets imbècil? Mira què has fet!— cridà l’Albert.

—Calla que potser t’he salvat la vida— va fer el Pere amb un cert orgull— Salta. Que no pots saltar?— va fer amb indiferència.

—Si home! Com vols que salti? I on poso els peus?— Entre el forat de l’escala i el forat que s’havia produït en esfondrar-se el terra, l’Albert havia quedat atrapat en un petit tros i s’agafava ben fort al mur per no perdre l’equil·libri.

—Potser que demanem ajuda— va fer el Marc.

—Si home! que estem en una propietat privada!— s’empipà el Pere que en silenci reconeixia que havia estat culpa seva.

—Podem fer servir les fustes d’abaix— proposà l’Eduard.

—Que no veus que són curtes? Com les vols enganxar?— replicà el Pere amb un cert odi.

—Però és que no les hem d’enganxar. Amb una fusta hem de fer la secant del cercle i amb l’altra...

—Collons! Ara l’empollon em salta amb les seves secants i sinus i logaritmes i magnituds i...

—Òstia! És veritat!— es va sorprendre el Jordi —Si posem una fusta així, fent la secant…—i assenyalava dos punts oposats  d’on es trobava l’Albert — guanyarem uns centímetres més. Suficients perquè l’altra fusta arribi a l’altra banda— El Pere escoltà al Jordi com si sentís una traïció. Finalment va fer un moviment d’ulls i l’Eduard i el Marc baixaren fins al peu de la torre per agafar les fustes.

Seguiren les indicacions que l’Eduard tímidament els feu.

—Vinga, tio, passa— ordenà el Pere.

—I si caic. I si no aguanta el pes de les fustes?

—Pensa— digué l’Eduard amb serenor —, que ara el terra ja aguanta el teu pes i el de les fustes. Si no ha caigut ara no té perquè fer-ho mentre passis. Allò va decidir l’Albert, que per altra banda ja estava cansat d’estar en aquell petit tros de terra sense poder moure’s. Començà a caminar a poc a poc i de seguida va ser a l’altra banda. Respirà tranquil.

—Apa tio, que t’hem salvat!—el Pere li clavà un cop a l’espatlla. L’Albert no tenia esma ni per contestar. —Si no arriba a ser per nosaltres... Apa, anem!— El Pere tirà les fustes amb una patada i començà a baixar les escales de la torre. l’Eduard es quedà allà pensatiu, veient com els seus companys seguien ben decidits el líder del grup. Només l’Albert va semblar que s’havia girat un moment per mirar-lo.

En les normes del concurs d'aquella setmana, el conte havia de començar amb la frase en negreta. La frase pertany a un capítol del Tom Sawyer.

La Dolors

En aquest cas per participar al concurs el conte havia de tenir les paraules samarreta, ham i formalitzar. La frase amb la paraula ham queda molt forçada i després de revisar el text, l'eliminaria, però aquí la deixo marcada entre claudàtors.

Viatge a Itàlia

Els van dir que haurien d’arribar a les nou del matí, però havien trigat tant a obrir la cadeneta de la passarel·la que pujava fins al vaixell, que s’havia format una cua de gent que avançava molt a poc a poc. La Paquita estava nerviosa. Observava les cares de la gent que tenien al davant i al darrere. Mirava la muntanya de Montjuïc i el trosset de la Barcelona bruta de sutge que podia veure des d’on eren. A dalt, un mariner que comprovava els bitllets dels passatgers i el capità que els donava la benvinguda. Ja s’ho coneixia.

Tres mesos abans havien anat a la Jefatura de policia a tramitar els passaports i uns dies després havien anat a comprar els bitllets del viatge cap a Itàlia. “Sembla que va ser ahir”, va pensar la Paquita. Havia estat tranquil·la tot aquell temps, però ara que ho recordava, no podia evitar tornar a angoixar-se. Encara que la guerra s’hagués acabat, els uniformes no li feien cap gràcia. La Paquita no havia gosat dir res mentre el Pep assegurava al mariner que els interrogava, que el dia que salparien ja estarien casats, però quan anaven a formalitzar la compra i ell va donar els seus noms, la Paquita va aclarir: 

—Francisca. Con a final— El mariner, però, li va fer una cara de menyspreu i d’amenaça que ja no va gosar dir res més.

El Pep havia pagat trinco trinco. Tot i que anirien amb tercera i haurien de dormir en sales comunes, es notava que venia de bona família i tenia una bona feina. En canvi, el pobre Alfons havia hagut d’estalviar molt per poder pagar el viatge a Mallorca. Amb l’Alfons havia estat molt diferent. Quina il·lusió amb els preparatius del viatge! Ella era vuit anys més jove i estava molt enamorada. És clar que tampoc havia hagut de deixar cap fill de sis anys sol amb la seva àvia i encara no havia esclatat la maleïda guerra.

 Ja eren gairebé a dalt del vaixell. El Pep també estava distret pensant en si no s’havien deixat res. La Paquita se n’adonava perquè de tant en tant ell regirava alguna butxaca de la jaqueta o obria una mica la cremallera d’una de les maletes per treure’n alguna cosa. A ella li dolia que des que havien sortit de casa no s’haguessin dit res.

Un cop a dalt el Pep va donar els bitllets al mariner.

—José i Francisco Cas...

—Francisca— s’apressà a rectificar, ella.

—Aquí pone Francisco— va dir el mariner amb indiferència.

—Pero...— va deixar caure les espatlles amb resignació. Ja li havia passat l’altra vegada amb l’Alfons. No hi havia res a fer. Hauria de dormir a la sala dels homes.

Van saludar al capità sense fixar-s’hi gaire i van caminar per la coberta del vaixell fins que van trobar un racó aïllat. Ara el Pep podia veure la cara de contrarietat de la Paquita.
—No passa res. Estaràs amb mi.
—Amb tu i amb trenta homes més en samarreta i calçotets! Mira que m’ho veia a venir! Hauré de dormir amb el vestit. Se’m quedarà fet un nyap i a sobre, amb tants homes, no podré dormir.

Llavors el Pep va fer un somrís entre burleta i de complicitat. Va acostar-se encara més a ella [i posant els dits en forma d’ham], l’agafà del cinturó del vestit i la tibà cap a ell.
—No dormiràs perquè jo no et deixaré i a Itàlia ja et compraré un altre vestit.

Per primera vegada en tot el dia aquells ullets brillants i alegres l’havien somrigut i aquell somrís va servir per esvair tots els dubtes i les pors que havia tingut fins llavors.