Fer esperar algú és una de les millors maneres de desmoralitzar-lo. Trigar a respondre (sobretot si l’interlocutor està molt pendent de la resposta, si sent que la necessita per viure) és un mètode molt efectiu si el que pretens és desanimar l’altre, ja que l’absència de notícies pot ser encara més angoixant que la mateixa notícia. Hi ha poques coses més desesperants que esperar l’inevitable sense estar completament segur que és inevitable, mantenir l’esperança fins a l’últim moment perquè saps que després, quan la informació que necessites et sigui revelada, només et quedarà l’opció de canviar de parella, de feina, de vida... Només, he dit? Tenir opcions és tenir-ho quasi tot. Mentre l’agonia sigui metafòrica i no et dugui de debò a la mort, tot tindrà solució. És el que sempre diu la meva mare: “Tot té solució, menys la mort”. Si els agònics del món fossin conscients dels efectes benèfics d’enlairar-se per damunt dels problemes i veure-ho tot des d’una perspectiva més elevada, amb més claredat i, suposant que existís, objectivitat, de ben segur que l’agonia seria més lleu, perquè acceptar la fi és el primer pas per iniciar un altre projecte. Ufff! Tot això sona a rotllo pseudofilosòfic, a consells de llibre barat d’autoajuda, a les recomanacions de la tieta Gertrudis (no teniu cap tieta que es digui Gertrudis?) quan et veu  deprimit. Però són els perills de posar-se a escriure sense un pla definit, amb l’única voluntat de parlar d’algun tema que et toca de prop sense arribar a parlar-ne directament, no per por ni prevenció, sinó perquè tens la seguretat que les teves paraules sonarien massa enèrgiques i categòriques, potser un pèl irreverents.