Mails per a Hipàtia

Allà a les rotatives

vicent — Wed, 03 Dec 2008 21:26:57 +0100

Avui m'han portat a dinar a un restaurant que han obert allà on hi havia les rotatives de La Vanguardia, al carrer Pelai. La redacció és ara un hotel i les rotatives un restaurant. Supose que el pas del temps ho farà oblidar però malgrat l'enorme canvi encara he reconegut un racó d'aquell vell espai apassionant on hi havia les grans màquines que imprimien el diari. En el meu record pesa sobretot l'olor, aquella olor de tinta tan penetrant com tòpica i un racó on hi havia un bar estrany, dins el diari. La vella rotativa de La Vanguardia o aquells vells linotipistes del Notícias al Dia de València són un record tan llunyà que espanta. Fa vint anys poc que hauríem imaginat que tot aquell embalum industrial, necessari per a fer arribar les notícies a la gent, quedaria tan obsolet i fora de joc com per a deixar pas a un restaurant. Però heus-lo ací. Avui hi he dinat.

Un dissabte per a recordar

vicent — Mon, 01 Dec 2008 19:06:00 +0100

Un gran dissabte aquest. Dinar a casa per a celebrar els anys. I després ràpid cap a València a la manifestació contra la política educativa del govern. Una manifestació històrica per l'allau de gent de totes les comarques i barris que s'hi va concentrar i va desfilar durant hores i més hores col·lapsant el centre de la ciutat. La vaig recórrer de cap fins a quasi cua primer i després em vaig incorporar a la marxa amb la gent de la meua escola i del meu poble gaudint del pas dels carrers. La caminada era llarga però va valdre la pena, molt. Anaves xerrant, cridant, trobant amics per ací i per allà fins que a la Plaça de la Marededéu em vaig trobar encara el Juli Peretó i la Merxe, amb una pancarta que em va explicar que havia reciclat de les del temps de la guerra contra l'Irac. Els xiquets corrien i botaven al so de les dolçaines i nosaltres ens refugiàrem allà a la porta dels Apòstols a veure i escoltar tranquils.

Però encara quedava el sopar del Micalet. Amb el temps just per a desfer la caminada fins quasi on havia començat la manifestació. Va ser una nit especial, plena de sensacions complexes. Orgull i satisfacció de veure tantes cares amigues juntes, una certa eufòria pel que acabàvem de viure aquella mateixa vesprada, responsabilitat per l'honor que em feien lliurant aquest Miquelet d'Honor que ja m'he posat al trau de la jaqueta, embadaliment davant la conversa dels companys del Tractat d'Almisrà, premiats amb el Miquelet d'Honor Col·lectiu, esperança per les paraules tan ben dits de Soriano Bessó, de Toni Furió...

La cosa es va allargar fins ben tard com era de preveure i alguns encara caminàrem una miqueta per València xerrant i inventant futurs, com fem des de fa dècades. Després cotxe cap al poble, dormir i l'excel·lent paella dels diumenges de mon pare. Què més podia voler?

(el vídeo és casolà però val com a testimoni del que vaig dir)

Aniversari al Facebook

vicent — Fri, 28 Nov 2008 14:32:24 +0100

Aquest matí la bústia ha començat a omplir-se de felicitacions pel meu aniversari. Gràcies a tots! La culpa la té el facebook... bé, en realitat la tenen ma mare i mon pare, del que realment compta. Però ausades que l'allau de felicitacions és llarg...
Me'n vaig cap a València a celebrar-ho en casa aquesta nit.

Nous mitjans per a seguir la crisi

vicent — Thu, 27 Nov 2008 09:25:51 +0100

La crisi en marxa a l'Índia és important. A VilaWeb sempre procurem posar els enllaços als mitjans locals quan passa una cosa com aquesta i ho he fet. Però avui hem posat també enllaços diversos al Flickr, YouTube o Google Maps que ajuden a entendre el que està passant. És especialment interessant un canal de Twitter on es coordinen en temps real informacions de la pròpia ciutat. Com que el llenguatge del Twitter és molt concret hem incorporat la traducció dels missatges al català a través del Google Translator. És molt irregular però aquests tipus de missatges són relativament fàcils d'entendre precisament perquè són molt breu i concrets.

Una rosa, avui

vicent — Tue, 25 Nov 2008 15:42:22 +0100

Fred

vicent — Mon, 24 Nov 2008 19:08:42 +0100

"Portem el fred a l'interior del cos des de segles i segles" diu el senyor Pla. No dic que no però sempre em resulta desagradable quan arriba així de ràpid. I per a la meua gola aquesta sensació tallant i aspra és una novetat de fa poques hores, tan ancorada en el temps com vulgueu però concreta per segons.

Veritat

vicent — Sat, 22 Nov 2008 21:13:24 +0100

A Arenys de Munt, amb el Jordi Bilbeny i la gent de la Fundació Nova Història. Xerrem sobre veritat i objectivitat. Remarca que crec que la veritat és impossible i que no crec en l'objectivitat. Crec, això sí, en l'honradesa. I això vol dir, sobretot, que crec que no pots de cap manera amagar una informació que saps que és important. Especialment si va en contra de les teues tesis. Recorde un vell text que hi havia a Hamilton, a la porta de l'Spectator: "si la teua mare diu que vas néixer el 28 de novembre comprova-ho al registre civil". L'Alfons López Tena, que és una mena d'Eto'o al qual no li pots donar dos metres perquè marca de seguida, reacciona i diu que això al Canadà està bé però que ací hauríem de girar la frase i dir "si el registre civil diu que van néixer el 28 de novembre pregunta-li a ta mare". Tocat!

D'algunes d'aquestes coses en vaig parlar l'altre dia a Televisió L'Hospitalet en aquesta entrevista de l'Ainhoa Sorrosal.

Allò que s'amaga darrere del .bcn

vicent — Fri, 21 Nov 2008 01:25:20 +0100

Recomane la lectura d'aquest article publicat a Directe.cat que descriu algunes de les "idees" de la ideòloga del famós .bcn. Una tremenda espanyolista.

Clau

vicent — Tue, 18 Nov 2008 16:55:00 +0100

N'hi ha moments que passen coses tan desconcertants que t'arribes a preguntar en quin món vius. Un veí de la meua finca vol vendre el seu pis, que té accés a una part de la terrassa. La immobiliària que en negocia la venda, sense dir res a ningú, canvia la clau que dóna l'accés comunitari a la terrassa. Ens trobem de sobte que els veïns no podem accedir i desconcertats comencem a intentar entendre què ha passat. Finalment després de pegar voltes ho descobrim i li reclamem la clau als de la immobiliària. I aquests en comptes de demanar excuses ens diuen que no ens la poden donar si no firmem un paper reconeguent que la clau era d'ells!

O jo em vaig fent vell o cada vegada entenc menys com funciona tot plegat.

Márai

vicent — Sun, 16 Nov 2008 19:52:36 +0100

Llisc els dietaris de Sándor Márai que Empúries posarà a la venda aquest mateix mes. És un llibre dur i punyent, precís en els molts dolors que ensenya i acumula. La vellesa, la mort de la gent que tens a prop, el passat que marxa, les debilitats del propi cos, la pàtria que vas deixar enrera. M'impressiona la prosa tan quirúrgica i alhora tan neta, la capacitat tossuda de passar un dia i un altre dia repetint els gestos, les formes, les lectures per a sobreviure en el sentit més estricte de la paraula. I el dolor. El dolor comprimit en una sola frase que cinc, deu vegades, taca la pàgina amb tanta contenció que sembla impossible sobreviure a ell. M'impressiona especialment el dolor que Márai sent per Hongria, per la Hongria ocupada per la Unió Soviètica. Cada nit llegeix unes pàgines en hongarès, una llengua amb la qual cada vegada té menys gent amb qui parlar i nega qualsevol possibilitat que el seu país evolucione cap a la democràcia. El dolor final és la pròpia mort però per a mi ho és també saber que la seua mort arriba només setmanes abans que Hongria encapçale les revolucions democràtiques a l'est i que aquelles coses per les quals ell ha sospirat tant "dos oceans enllà" comencen a passar.

Un llibre bell. Excepcional.

Una miqueta de llit

vicent — Thu, 13 Nov 2008 20:06:51 +0100

Els braços endolorits, l'esquena carregada, una pesantor a les cames... al mes de novembre això normalment vol dir una miqueta de grip, la suficient com per haver-te de quedar al llit un parell de dies. Ho han pagat els del Fòrum de la Premsa ja que no he pogut anar al debat que m'havien convocat i no sé si dissabte em sentiré fort per anar a Tortosa a una altra jornada on també havia de xerrar. De moment intente fer la despesa mínima d'energia. Em sap greu.

(Ma mare ara s'ha acostumat a llegir-me el bloc així que no tardarà a cridar preguntant com em trobe. L'altre dia vaig llegir un post semblant, em sembla que a ca l'Apostata. Igual un dia d'aquest organitzem un berenar de mares-llegidors-de-blocs. Algú més s'apunta?)

El vidre

vicent — Tue, 11 Nov 2008 14:22:02 +0100

Expliquen que enmig de l'actuació de la Marta Carrasco de l'altre dia, aquesta va fer eixir a l'escenari el conseller Tresserras i li va fer un bes als llavis... amb un vidre posat entre tots dos per a evitar el contacte real.

No sé què va pensar el conseller però a mi la imatge m'ha tirat quaranta anys enrera, al cine Martín. La vesprada de diumenge la passàvem sempre allà, al cinema del poble. Hi feien dos films, un generalment roí i un segon milloret. Menjàvem tramussos i amb purumoros i llimonada fabricàvem durant el primer dels passes una espècia de coca-cola casolana a base de sacsejar l'ampolla fins dissoldre el purumoro en el líquid. I una de les grans discussions amb els amics era precisament aquesta: com era possible que es besaren els actors amb tanta facilitat. I la tesi imperint era que es besaven de mentida i que n'hi havia un vidre entre els llavis d'ella i els d'ell.

Era innocència infantil en estat pur i puritanisme franquista interioritzat. En el nostre cap es feia impossible frivolitzar el bes als llavis. Era massa important i decisiu com per a que qualsevol poguera anar besant els llavis de qualsevol altre sense cap més motiu que un film o una obra de teatre. I l'explicació màgica que confortava la nostra curta moral era el vidre. Un vidret posat estratègicament per a impedir el contacte dels llavis.

Ara fa riure però vam passar vesprades senceres discutint-ne la tecnologia. Com l'aguantaven? Qui el posava? Com era que no en quedava rastre? Segurament per això quan m'han explicat que entre els llavis del conseller i els de la ballarina hi havia un vidre al cap a mi m'ha tornat el vell Martín i el seu cinema.

Mama Afrika

vicent — Mon, 10 Nov 2008 12:07:30 +0100

Arriba la notícia de la mort de Miriam Makeba, la legendària Mama Afrika. Makeba va ser la gran dona de la música sud-africana, un mite cultural i també polític per la seua obstinada lluita contra l'apartheid. "Soweto Blues" és una cançó impossible sobre la insurrecció dels getthos negres que ella i el gran Masekela van convertir en una peça inoblidable. La pose avui al bloc com homenatge a una gran dona, a una gran cantant i a una gran africana. Amandla Ngawethu!

Discrepància

vicent — Fri, 07 Nov 2008 17:51:14 +0100

La Núria Ramirez, la companya de TVE objecte del post que podeu trobar una miqueta més avall discrepa del meu comentari sobre la seua participació en el Telediario del dia dels morts. Ella i alguns altres companys han penjat comentaris al meu post sobre la connexió al cementiri de Sinera que podeu llegir ací. La seua opinió és ben seua, evidentment i no crec que siga qüestió de discutir-nos. Però a mi m'agradaria aclarir un parell de coses. Primer que l'"així els va" final no era referit a TVE sinó a les teles antigues i no parlava d'audiències sinó de sostenibilitat. No sé si això s'entèn però eixa era la meua intenció. I en segon lloc un dels companys que respon diu que ningú no ha vist fer cap connexió per internet en comptes de la connexió per satèl·lit. Però unes hores després la majoria dels enviats especials de les televisions americanes arreu del país en ocasió de les eleccions entraven en directe als seus programes respectius a través d'internet. Els rètols deien "via broadband", allà on normalment abans posava "via satellite".

En qualsevol cas entenc que s'enfaden si els sembla que he estat massa displicent en el meu comentari...

A Times Square

vicent — Wed, 05 Nov 2008 16:45:07 +0100

Xavi Giró (gràcies!) em fa arribar aquesta fotografia des de Times Square a Nova York. Ell es va imprimir les pàgines de VilaWeb que informaven sobre com s'havia de seguir la nit electoral i les va usar allà en un dels epicentres del terratrèmol Obama que ahir va sacsejar els Estats Units.

Tot al llarg de la nit van anar arribant a la redacció correus i fotografies que ens enviava gent des dels Estats Units, fins i tot alguns d'ells catalano-parlants i ciutadans dels Estats Units, votants per tant, que anaven seguint l'actualitat des d'allà a través nostre.

Supose que això també és la globalització. Ací seguim l'actualitat pels mitjans d'allà i allà hi ha gent que la segueix amb els mitjans d'ací. Salvant totes les distàncies, és clar.