Continua la impunitat per al terrorisme ultradretà al País Valencià ara que hi ha com a delegat del govern al País Valencià l’expecé Ricardo Peralta. I si la policia està sota el seu comandament, ell serà qui l’haurà enviada amb l’ordre d’intimidar els grups antifeixistes valencians:

–La policia actua violentament contra el dret de manifestació dels antifeixistes valencians.

–Ataquen les seus d'Intersindical Valenciana i d'ERPV a València

–La seu nacional del Bloc, de nou atacada

Quan érem xiquets i demanàvem què hi havia per dinar o per sopar, ens contestaven: Mangresos! I nosaltres preguntàvem: Què són mangresos? I la resposta: Els collons dels francesos.

I també: Hui què dinem? Resposta: Peralta! Preguntà: Què és peralta? Resposta: Una caguerà aixina d’alta! I alçaven la mà ben amunt, com més alta la mà més gran la peralta.

Aquest cap de setmana he retornat a les prestatgeries –a més d'incorporar-hi els nous inquilins– bona part dels llibres que he llegit aquest estiu. M’adone que les relectures han superat les noves adquisicions. M’adone també que han estat relectures molt diverses. M’abelleix fer-ne recompte i exposar-les a benefici d’inventari. No debades diuen que podem conèixer les persones per les seues lectures, i què és un blog sinó un impúdic aparador i tot sovint confessionari?

–El petit camp de Déu. Erskine Caldwell.

–La poesía irlandesa. Versió, selecció i pròleg de M. Manent (supose que Marià Manent. És una edició de 1952.

–Cuentos populares y leyendas de Irlanda. Anònim.

–Los primitivos reyes de Noruega. Tomas Carlyle.

–Mon oncle. Màrius Serra.

–El cor és un caçador solitari. Carson MacCullers.

–Reflexos en un ull daurat. Carson MacCullers.

–La balada del cafè trist. Carson MacCullers.

–Els vells mariners. Jorge Amado.

–Camino de Los Ángeles. John Fante

–El reino de este mundo. Alejo Carpentier.

–Feria d’agosto. Cesare Pavese.

–Vita attraverso le lettere. Pier Paolo Pasolini.

–Els sofriments del vell Werther. Bohumil Hrabal.

–Las canciones de King Crimson. Pete Sinfiled.

Confesse que, tot i que en ocasions hi he fet algun enllaç, no tinc gaire simpatia per la Wikipèdia. La raó la trobareu en el post més llegit, de bon tros, del meu blog: Wikipèdia, una casa de putes sense ama. Poc de temps després d’haver escrit aquest post em vaig assabentar, a través del blog Era Digital, del periodista socarrat Lluís Cucarella (no som parents, si més no de prop), que en la Wikipedia espanyola havien publicat aquesta entrada sobre Toni Cucarella:

Narrador y articulista, Entre sus obras no destacan y nunca destacaran las novelas Cool (1987), El poeta (1988), Bogart & Bogart (1993) y L’última paraula (1998), con la que obtuvo, ex aequo, los premios Ciutat de Badalona y de la Crítica de los Escritores Valencianos. Es autor del libro de relatos La lluna vista des de la terra a través de tele (1990). Ha cultivado la narrativa juvenil con Els ponts del diable (1995), premio Samaruc de Narrativa Juvenil, El lledoner de l’Home Mort (1996). Ha publicado artículos en Levante-El Mercantil Valenciano, El Punt, Caracters, Ciudad de Alcoi y Vilaweb. En los últimos años ha destacado por su escasa actividad política (encabezando las listas de Esquerra Repubicana de Catalunya para el Congreso de los Diputados, Muy famoso en su casa a la hora de comer… Este es un claro eljemplo de valenciano que por un trozo de pan venderia a su madre…son capaces de negar la existencia de la llengua valenciana,en tal de que sus amos catalanes les publiquen sus bodrios… Famoso es tambien el ataque de cuernos reciente en el que amenaza con dejar de escribir en catalan….¡no,por favor!sigue escribiendo en catalan,sigue dandoles por cuo a ellos,dejanos a los valencianos en paz….!!!!!

A la Vikipedia espanyola ja no apareix aquesta barbaritat, però l’entrada actual conté una falsedat prou important. Hi diu que sóc escriptor en “lengua valenciana”. Però potser qui ha escrit l’entrada sap perfectament que escric en llengua catalana i ha posat “lengua valenciana” a cosa feta, per a fotre. És per a això que es fan les bones enciclopèdies, no pas per a donar informació a dreta llei de les coses sinó per a fotre.

També tenen ganes de fotre en la versió en anglès, on m’inclouen entre els “spanish writer”.

I perquè les meues simpaties cap a la Wikipèdia foren més mínimes encara, només em faltava adornar-me que durant uns dies, supose que per la cosa aquesta de la Diada del 9 d’Octubre, en el logo de la Wikipèdia catalana hi han posat la blavera.

Trobe, en un periòdic endarrerit, les declaracions de Javier Arenas, vicesecretari de política local i autonòmica del PP, que afirma que el seu partit “va liquidar la corrupció”. És a dir, la feren líquida perquè s’escampara més. 

Les biografies dels dos candidats a la presidència dels Estats Units, Barack Obama i John MacCain, han estat publicades en format de còmic. La d’Obama en la col·lecció “Vidas Ejemplares” i la de MacCain en “Hazañas Bélicas”.

Els blaveros il·lustrats o neoblaveros fa temps que intenten legitimar la blavera com a ensenya de "conciliació" entre valencians. Per això sovint regiren arxius i calaixos en cerca i captura d’una antiga ensenya amb pedaç blau que done suport a la seua tesi, segons la qual ambdues ensenyes, la senyera i la blavera, ja haurien servit per identificar-nos, de segles enllà cap a ençà, a tots els valencians. L’objectiu final de tot plegat és aconseguir legitimar un altre element simbòlic de diferenciació amb els catalans. De moment, ja han aconseguit diferenciar la llengua a través l’AVL, i ara els seus esforços se centren a aconseguir-ho amb l’ensenya blavera. D’ací la polèmica que s’ha originat al voltant del llibre que els ha dedicat l’històriador Pau Viciano, Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX), d'editorial Afers.

Tanmateix, encara que trobaren un milió d'evidències que demostraren la seua enrònia, fins i tot que en trobaren una cosida en l'albarda del cavall de Jaume I, a alguns ens resulta i ens resultarà impossible identificar-nos, com a valencians, amb la blavera. Testenguaret n’ha explicat prou clarament el perquè en el post Per les seues ensenyes…:

«A propòsit de l'inacabable debat reprès pels neoblavers  sobre l'eficàcia de la senyera coronada com a bandera de tots els valencians (¿?);  només cal fer una ullada a les banderes dels rebentadors del Correllengua per imaginar-nos el model de país que ens proposen.»

Avui és 9 d’octubre, Diada dels valencians. Enguany, de més a més, s’escau el 800 aniversari del naixement de Jaume I, el nostre rei fundador. Aquell rei que en entrar a la ciutat de València, el 9 d’octubre de 1238, va dir, si més no això va deixar escrit o dictat al seu Llibre dels Feyts, «I quan vam veure la nostra senyera dalt de la torre, descavalcàrem del cavall i ens giràrem vers orient, i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra…»

Avui, en cap torre de la ciutat de València, ni en cap façana de cap edifici públic, hi trobareu aquella històrica senyera que Jaume I reconeixia com a pròpia. Més encara, la majoria dels polítics, almenys els qui podríem considerar més principals, no fan servir gens la llengua pròpia del nostre monarca fundador. Si més no al suplement que sobre la Diada ha fet el periòdic Levante-EMV, els principals representants polítics valencians hi fan servir la llengua dels castellans. Francisco Camps, president de la Generalitat, és l’únic que empra la llengua de Jaume I en el títol: 800 anys; tota la resta està escrit en la llengua pròpia dels corregidors de Castella. Milagrosa Martínez, presidenta de les Corts Valencianes: 9 d’Octubre, nuestro día. Rita Barbera, alcaldessa de València: Juntos frente a las dificultades. Alfonso Rus, president de la Diputació de València: Voluntad real de construir una nueva sociedad. I, finalment, Jorge Alarte, acabat d’escollir Secretari General del Partit Socialista del País Valencià (sic): Hacia el futuro. Cada u d’un ventre i els dos del mateix temple…

Tots aquests, del PSOE com del PP, podrien haver acabat els seus papers amb un ardorós i exaltat «¡Y Viva España!». Total, despús-demà no l’altre és el Día de La Hispanidad, i així el mateix paperet els val per a les dues diades: igual pa’l roto que pa’l descossío…

Diu la notícia del Levante-EMV que s’ha obert un foro de conciliación entre blaveros y catalanistas. Enèsim “fòrum de conciliació”. [Titular del periòdic Levante-EMV del 19 de maig de 1996: «Debate histórico entre UV i UPV para acabar com los sambenitos de blaveros y catalanistas»]. Des del mitjans anys noranta que aquest titular s'ha repetit com un reglot agre. De fet el Bloc Nacionalista Valencià es va inventar per fer aquesta conjuntació. Tot i que, prèviament, els catalanistes devien haver abjurat de la seua fe, com herètics qualssevol, o bé devien abandonar la nau que ara havia de lluir blavíssim velam per tal d’aconseguir els èxits polítics que fins aleshores havia impedit el catalanisme d’arrel fusteriana (sic). El casori, però, va quedar a mitjan requesta, no obstant això el BNV va assumir bona part dels arguments “conciliadors” i els defensors dels Països Catalans vam haver de buscar-nos altres naus amb les que intentar la nostra singladura.

Han passat alguns anys des d’aquells primers “fòrums de concialició entre blaveros i catalanistes”. Han passat moltes coses que han aclarit el mapa polític valencià, si més no dins del convuls i contrapuntat territori dels nacionalismes autòctons. El BNV ha anat consolidant el seu nacionalisme de “nació valenciana”, mentre que els partidaris dels Països Catalans hem hagut de buscar caliu en altres indrets. Per tant, la garbellada ja s’ha fet. Aquest “nou” fórum no pot pretendre, doncs, conciliar “blaveros i catalanistes”, però sí, en canvi, enllestir un procés que en tot aquest temps no havia pogut tancar-se conforme els principals impulsors havien previst. No sé si és per mala memòria, per ignorància o per intent de manipular, però no hi pot haver, avui, cap pretensió de conciliar blaveros i catalanistes, puix que els catalanistes comme il faut que diríem no hi seran en aquest debat, i m’atrevesc a afirmar que ni se’ls ha convidat a participar-hi. De fet, alguns principals noms de la presumpta part “catalanista” són els qui protagonitzaren aquella primera incursió provinent del món blavero, com ara les Joventuts Valencianistes d’Unió Valenciana. Per tant, la conciliació ja hi és. El que ara s’hi pretén és que els primers que entraren òbriguen la porta, sinó principal almenys lateral, perquè acaben d’entrar els qui encara no havien pogut fer-ho.

Reflexions fetes en aquest blog:

Una virulenta partida de ping-pong amb J. F. Mira

Canvis ideològics (o només estratègics) en el BNV

Quin futur tenim sense Països Catalans?

Centralitat

Sempre en la conjuntura

Papers antics: A Joan Francesc Mira

En aquest moment, diversos mals amenacen la integritat i el futur del nostre territori i la llengua que el denomina i descriu. Ja es troben en alt les torres d’alta tensió que posen en perill els nostres paratges i la nostra salut, encara es veuen les profundes rases de les descomunals canonades del transvasament amb què depredaran els nostres aqüífers. I això que diuen que ha afluixat l’eufòria devoradora del negoci de la rajola. Però cal alimentar el que s’ha construït i el que encara confien a construir. I som plenament conscients, per experiència, que la seua construcció comporta la nostra destrucció.

La nostra llengua catalana tampoc no se salva de les amenaces. Els supremacistes espanyols bramen i branden manifestos “por la lengua común” amb què pretenen imposar-nos encara més si cal l’obligació de la seua llengua, que no és la nostra. Fa 300 anys que insisteixen a imposar-nos-la, si convé “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, o bé, quan es posen imperials i collonuts, “por justo derecho de conquista”.

Però el mal que avui ens amenaça més esmoladament no és la insistència d’aquells que consideren la nostra nació una colònia que els pertany i voldrien haver-la arruïnada per complet, per a major satisfacció de les seues butxaques i de les seues ràncies dèries imperials. El mal que ens assetja és el de la nostra debilitat, el de la nostra divisió. Debilitat i divisió a l’hora defensar la integritat del nostre territori i la unitat de la nostra llengua catalana.

Hi ha qui ha aplaudit com una gran victòria el canvi de traçat del transvasament Xúquer-Vinalopó. Com si el perill fóra el traçat i no el transvasament; o els qui haurien acceptat soterrar les línies d’alta tensió, com si el que discutírem fóra també el traçat i no la finalitat. I avancem inexorablement cap a la fragmentació del català. La majoria política ha acceptat la divisió administrativa com a territori tancat d’actuació lingüística i amb ella la parcel·lació de la llengua catalana. Les evidències de la fragmentació lingüística són ben paleses avui, sobretot en la consciència dels parlants i en el mercat la nostra producció culturals. Fins i tot fora de les nostres fronteres lingüístiques ens presentem diferenciadament, com ha passat a la Fira del Llibre Frankfurt. Avui, hi ha massa gent que s’aconforma amb una retòrica declaració d’unitat, sovint enrevessada i críptica; Avui, molts prefereixen el silenci de la tranquil·litat al renou de la veritat: prefereixen tancar els ulls i embossar-se les orelles per no haver d’adonar-se que els pactes lingüístics amb els espanyols han comportat l’esquarterament de la nostra llengua catalana.

Prou de pactes: lleialtat, constància i coherència

Avui que la flama de Correllengua arriba a la vall del riu Barxeta considerem necessari i útil manifestar-nos en contra dels pactes. Contra el pacte del transvasament Xúquer-Vinalopó; contra els pactes amb les companyies elèctriques, perquè no volem les torres d’alta tensió ni soterrades; contra els pactes lingüístics amb els espanyols, perquè ells només pacten si avancen en l’extinció de la nostra llengua. No podem seure a negociar ni a pactar res amb els qui, de sempre, ens han considerat colònia del seu imperi. Cal recordar l’advertiment fet per Joan Fuster quan va dir que en la història dels Països Catalans «cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals».

Cal defensar la unitat de la nostra llengua i la integritat del nostre territori. I cal fer-ho amb lleialtat, constància i coherència.

Barxeta, 4 d'octubre 2008

Sóc republicà i considere la monarquia –qualsevol monarquia– una institució anacrònica, antidemocràtica i parasitària. Sóc valencià de nació catalana i, per tant, independentista. Però estic sotmès, de grat o per força, a les lleis del Regne d’Espanya.

Amb tot, diuen que el Regne d’Espanya és un estat democràtic. Fins i tot la seua Constitució, en l’article 20.1, consagra la llibertat d’expressió de tots els espanyols com un dret fonamental, tant dels que se’n senten com dels qui no ens en sentim, d’espanyols.

Als Estats Units cremar la pròpia bandera no és un delicte, sinó una forma d’expressar una opinió. Jo també ho entenc així. Crec que qualsevol persona de pensament i conviccions mínimament democràtiques ho hauria d’entendre així.  

Al Regne d’Espanya, però, cremar banderes espanyoles i fotos dels reis d’Espanya no és considerat com una legítima expressió de rebuig, és a dir, expressió d’una opinió, sinó un delicte. Per això la Fiscalia del Estado està sempre a l’aguait per acusar a qui caldrà d’ultratge a la bandera i d’injúries greus a la Corona. I aquest delicte es paga al “democràtic” Regne d’Espanya amb fortes multes i, si els jutges espanyols es posen chulos, amb penes de presó.

No caldrà recordar –o potser sí– que els jutges espanyols no posen el mateix zel, ni de bon tros, quan són els espanyols els qui cremen banderes catalanes. De fet, la seua inacció empara i encobreix els autors d’aquests fets, que volen expressar així un sentiment anticatalà. És la mateixa inacció de la justícia i la policia espanyola la que empara i encobreix la violència espanyolista al País Valencià, o ras i curt terrorisme espanyolista.

I avui tornem a tenir el burro en l’herba, o al fiscal de l’estat espanyol, talment sinistre inquisidor, sol·licitant als jutges de torn que citen a declarar, com a imputats d’un delicte d’ultratge a la bandera espanyola i injúries greus a la Corona,  les quatre persones que cremaren banderes espanyoles i fotos dels reis d’Espanya el passat 11 de Setembre, al Fossar de les Moreres. Repetició, com un reglot agre, del cas Roure i Stern. A instàncies de la fiscalia, els Mossos d’Esquadra, que estan sota comandament de Joan Saura, conseller ecosocialista o, si més us plau, d’esquerres, han procedit a la ràpida i competent identificació de les quatre persones imputades.

Heus ací la diferència. Els consellers de torn, fins i tot ministres d’Espanya, no mouen un dit per identificar, imputar i detenir els qui cremen banderes catalanes, els qui amenacen amb pistoles des dels balcons, els qui posen bombes, els qui agredeixen organitzadament persones del carrer i càrrecs públics, com s’esdevé tan sovint al País Valencià. Però si es tracta d’identificar, imputar i escarnir catalanistes –com ara contra Els 13 de Gandia–, fins i tot per l’expressió d’una opinió, el conseller de torn, com ara Joan Saura, s’apressa a acontentar els destijos repressors de la fiscalia espanyola.

Cal fer complir la llei (espanyola), hi argumentarà potser el conseller ecosocialista –perquè em sembla que és l’única argumentació, o excusa, plausible. I em sembla que això mateix s’espolsaven el jutges i els ministres franquistes mentre atibacaven les presons de persones que opinaven contra el franquisme, fins i tot quan pretenien justificar l’aplicació sistemàtica de la pena de mort.

Cal fer complir la llei. Fins i tot quan la llei és injusta. I és possible fer-ho sense càrrecs de consciència. És aleshores quan, posem per cas com a exemple, Joan Saura i Fraga Iribarne s’entenen. Malgrat les aparents distàncies. Solidàriament.

I ara, per tancar el post, un gest contra la injusta llei espanyola i en defensa del nostre legítim i democràtic dret a la llibertat d’expressió: Em cague en Espanya i en el rei d’Espanya!

Ciutadados i PP encapçalen una manifestació a Barcelona per exigir la superioritat del castellà a Catalunya i l’extermini del català. Llegiu la notícia a l’AVUI i LEVANTE.

Al País Valencià, els catalanoparlants, a temps complet o parcial, ja som menys del 50% de la població. Els exterminacionistes espanyols no preveuen, de moment, fer-ne cap celebració. Llegiu la notícia a LAS PROVINCIAS.

Amb l’excomunista espanyol Ricardo Peralta al capdavant de la Delegación del Gobierno a València la violència de l’extrema dreta continua impune. Llegiu la notícia al LEVANTE ací i ací.

Bé, al final, en la pugna entre Puig i Alarte el d’Alaquàs ha guanyat al de Morella. PSOE-PSOE. Diumenge passat, Manuel Muñoz va entrevistar Alarte per al Levante-EMV. Mireu quins comentaris va fer-hi:

«Reitera su filiación ideológica de izquierda, dice que es igual de españolista que Rodríguez Zapatero…»

«Se jacta de ser bilingüe -y lo es- pero a la hora de contestar a las preguntas escoge el castellano»

En resum, això què hem dit en alguna ocasió, que el PSOE és avui una redundància del PP. I amb Alarte el PSOE valencià encara serà més redundant i, sobretot, més espanyolíssim.

El govern de la Generalitat Valenciana ha anunciat que posarà en marxa un canal de notícies 24 hores. Segurament es dirà No-Do PP 24 Hores A Foc Seguit. Hi haurà, com bé coneixen els qui freqüenten, poc o molt o de tant en tant, els altres canals peperos valencians: festes variades, processons a peu, de genolls i amb canya, moltes misses planetes i alguna de solemne i revestida (si torna a vindre el papa), a muntó de sacsades d’ouera i alçades de pet per a tota la fauna i flora pepera (Rita, Camps, Rajoy, el Forense de les Escoles, el capo Fabra…) i mentides, moltes mentides, mentides a manta, a cabassos, palejades, per a donar i vendre, per al porc i la burra... ¡No-Do PP 20 Hores a Foc Seguit: El canal de notícies que diu més mentides que alena i alena més que un porc!

Els demòcrates de debò podeu fer servir aquest canal de notícies com a vomitiu en cas d’enverinament accidental o per cagar sense tocar vores si patiu restrenyiment fort per fartada de figues de pala.

Si sou de Tarragona ciutat o dels voltants us recomane que visiteu l’exposició fotografica que ha muntat l’amic Ramon Saumell: Bestiari Festiu Europeu (1870-1970). Es va inaugurar el passat 14 de setembre, a la Casa de la Festa (Via Augusta, 4), i encara es podrà visitar durant el mes d’octubre. Tanmateix, si Tarragona cau una mica lluny de les vostres possibilitats de desplaçament, podeu fer una visita virtual a l’exposició picant ací.

Ens volen vendre la idea que l’AVL no és una institució secessionista, que en no sé quin document han dit que valencià i català són la mateixa llengua, però amb una redacció enrevessava i compresible només per a convençuts de les recòndites bondats de l’AVL. En fi… Mentrestant l’AVL va al seu roll, que és el de sobrealimentar les butxaques dels acadèmics per designació política i, alhora, anar fent més gran el forat secessionista. A la Fira del Llibre de Frankfurt ja van anar pel seu compte, com si la literatura del País Valencià no formarà part de la catalana. I ara em passen notícia d’una resolució publicada al Diari Oficial de la Comunitat Valenciana [sic], de 25 de juliol d’enguany, que diu:

Atesa la petició de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de fer proves de qualificació en el marc de les activitats de difusió i promoció del valencià en els centres valencians de l’exterior.

D’acord amb el que disposa l’article 10 del Decret 47/1989, de 4 d’abril, del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es regulen les funcions, la composició i l’organització de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, resolc:

Primer

Convocar les proves extraordinàries per a l’obtenció dels certificats oficials administratius de coneixements de valencià següents:

– Certificat de Coneixements Orals de Valencià.

–Certificat de Grau Elemental de Coneixements de Valencià.

Segon

Estes proves tindran lloc a les ciutats de Rosario, Córdoba i SanJuan de la República Argentina els dies 29 de setembre, 1 i 3 d’octubre respectivament; i a la ciutat de Montevideo de la República Oriental de l’Uruguai….

Segons informació extreta de l’Institut Ramon Llull, a la República Argentina es fan classes de català en aquests casals i centres: Centre Català de Venado Tuerto Argentina, Casal de Catalunya de Santa Fe Argentina, Centre Català de Rosario Argentina, Agrupació Catalana Pergamino Argentina Casal de Catalunya de Paraná Argentina, Agrupació Cultural Catalana de Mendoza Argentina, Centre Català de Mendoza Argentina, Casal Català de Mar del Plata Argentina, Casal dels Països Catalans de La Plata Argentina, Casal Català de Córdoba Argentina, Les Quatres Barres Castelar Argentina, Casal de Catalunya de Buenos Aires Argentina, Associació Catalana de Socors Mutus "Montepio de Montserrat" Argentina. I a l’Uruguai al Casal Català de Montevideo.

¿Què hi fan allà, doncs, ja Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i l’Acadèmia Valenciana de Llengua oferint cursos diferenciats de “valencià”? Cal advertir que no hi ha reciprocitat de reconeixement de títols entre la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i les altres entitats avaluadores de coneixements del català a Catalunya i a les Illes Balears.

De més a més, a la resolució publicada al DOCV apareixen els components de la Comissió Examinadora, i els darrers vocals de la llista són dos eminents acadèmics per quota del PSOE, Honorat Ros i Josep Palomero. Vacances pagades?