Com a televisió pública del país TVC sempre ha estat objecte de debat i controvèrsia, tothom es creu amb potestat per dir-hi la seva. Però d'ençà que va perdre el lideratge absolut en els índexs d'audiència que TV3 s'ha col·locat més que mai en el punt de mira d'opinadors de tota índole, amb diverses polèmiques polítiques incloses que no cal recordar. Immersos en un canvi de paradigma és comprensible que així sigui i segurament les diferents polèmiques no han resultat o no haurien de resultar estèrils, al capdavall propicien que s'aprofundeixi en la reflexió col·lectiva sobre el model a seguir. El més positiu de l'encès debat és que demostra una preocupació general sobre el futur de TVC, posa de manifest que la gent la percep com una eina pròpia, estimada i útil. I si s'expressen en públic els temors sobre el seu futur és perquè es considera que pot ser un instrument encara molt més eficaç en els anys venidors. La part més negativa de tot plegat és que sovint les sobredosis de visceralitat enverinen el debat i porten alguns a enrocar-se en els seus punts de vista, a perdre perspectiva i equanimitat. S'han sentit veus apocalíptiques que poden fer pensar que TV3 s'enfonsa. I tot i que seguramet són exagerades perquè la veritat és que "la nostra" continua sent la televisió que transmet més credibilitat i la que gaudeix de més bona consideració per part de la població (així ho indiquen la majoria d'estudis d'opinió) sí que es podria parlar de l'esgotament d'un model que necessita ser revisat a fons en un moment clau com l'actual. Cal redreçar el rumb o fixar-ne un de nou, si és que ara mateix se'n segueix cap. Dóna la sensació que es va fent la viu-viu en el dia a dia, sense una línia estratègica clara i assumida per tothom. Mònica Terribas es troba encara en una fase d'adaptació al càrrec i, per tant, encara ha de dissenyar el seu full de ruta per impulsar la casa. És per això que és bo que aquest debat tingui precisament lloc en aquests moments, quan encara s'ha de dibuixar una nova línia de treball.

Redefinir el model. Ja no es tracta de fer retocs sobre la marxa sinó de redefinir el model de dalt a baix per encarar el futur amb garanties d'èxit. Amb la velocitat vertiginosa dels canvis tecnològics i el desplegament de la TDT els mitjans audiovisuals han experimentat en els últims temps i, això encara anirà a més, una mutació constant per adaptar-se a les noves realitats, també a les de caràcter social. La societat d'avui, a la qual s'adreça TV3, és molt més complexa que no la de quan fa 25 anys es va posar en marxa. A l'arribada de la nova immigració s'hi sumen molts altres fenòmens. Entre moltes coses s'han alterat les maneres de consumir informació, cultura i oci. També ha canviat radicalment el panorama comunicatiu del país i del món. La incidència social de TV3 és ara molt menor a causa de la proliferació de nous canals, la majoria de capital privat i d'àmbit estatal, i que han fragmentat l'audiència, que ara es reparteix entre molts més canals.

Vocació de lideratge. TV3 ha de ser el canal líder absolut en audiència quantitativa però també en la qualitat de l'oferta i en la prestació d'un servei públic que resulti útil als teleespectadors. El gran valor i la gran diferència de TV3 respecte els canals amb els quals es disputa el capdamunt dels índexs d'audiència és evidentment la seva condició de televisió nacional, el seu marc i centre de referència ha de ser la nació catalana. Ha de reflectir de manera fidedigne la realitat i la pluralitat de la societat catalana, és l'obligació de la televisió pública. Però no pot oblidar que és una eina de construcció nacional, precisament una de les més decisives en el dibuix dels imaginaris col·lectius, en la creació d'un star-system propi. En el mateix moment de posar-se en marxa ja es va començar amb mal peu: això de dir-se TV3 té una clara connotació accessòria (aleshores TVE tenia el primer i el segon canal). TV3 no pot ser subsistema de res ni de ningú sinó centre de tot. Ha de marcar la seva pròpia agenda, explicar què passa a Catalunya i què passa al món des d'un punt de vista català, potenciar una marca pròpia, com més singular millor. Ens hem de dotar d'un segell Catalunya que esdevingui un referent internacional vinculat inequívocament a uns continguts i una factura de qualitat, diferenciada i fàcilment identificable. L'avantguarda, el talent, la creativitat, la innovació i una determinada manera d'entendre el món han de ser les senyes de distinció de la marca que ens ha de permetre posicionar-nos en el mercat global. Aquesta fita només serà possible si TVC estira del carro. El lideratge de la televisió pública no tan sols s'exerceix amb bons índexs d'audiència i bons productes per al consum propi sinó liderant la indústria audiovisual del país, contribuint a fer guanyar musculatura a les empreses privades del sector i així tenir un pes creixent en el mercat global, s'ha d'aconseguir exportar. Amb el nostre mercat, el de parla catalana en el seu conjunt, que és el nostre marc natural de referència i que cal reforçar i explotar molt més que fins ara, no en tenim prou. És una qüestió de massa crítica. Hem de posar un peu al mercat global de l'audiovisual i no de manera testimonial sinó amb la màxima ambició, sense cap tipus de complexos.

Televisió nacional. Per enfortir TV3 cal en primer lloc clarificar davant l'opinió pública la condició de televisió nacional. El llenguatge ha de ser definitori, si es divaga es confon a la gent. Quan es parla del govern, del país o uns fets, ha de quedar clar de quin marc es parla. I això ara mateix no passa. Sovint es parla en clau espanyola i espanyolitzadora. En aquest aspecte s'ha de filar prim en l'ús del llenguatge, tant en els informatius com en tots els programes de la graella, no pot ser que hagis de deduir de quin país et parlen en funció de quin presentador se t'adreci. Per alguna cosa hi ha els llibres d'estil, per unificar criteris i evitar traslladar la sensació que cadascú va a la seva.

Les receptes per augmentar l'audiència no són fàcils, ningú té una vareta màgica que pugui garantir resultats segurs. Hi ha apostes que se sap que tindran èxit però no es pot insistir en propostes esgotades. Cal més risc, s'ha d'anar més enllà. Els informatius han de continuar sent el pal de paller de la casa, a partir dels quals vertebrar la resta de la graella. Això vol dir que els TN no es poden veure desplaçats del seu horari cada dos per tres sense justificació. El cas de la transmissió dels grans premis de Fórmula 1 és escandalós, la solució és ben senzilla: mentre durin els TN es trasllada la tranmissió al 33. Ser líders en els telenotícies o que siguin millors que els de la resta de l'oferta, no vol dir que no s'hagin de millorar moltíssim, cal la màxima exigència i rigor, aspirar a l'excel·lència. I de televisió nacional se n'exerceix sobretot en el moment de triar i ordenar els temes que formaran part de l'escaleta així com en l'elecció dels convidats i tertulians dels programes. Pel que fa a l'entreteniment és on més cal arriscar. L'àrea de nous formats no actua com a tal. En ficció s'ha caigut en una reiteració de formats convencionals, de sèries que segueixen sempre un mateix patró, tot i que s'ha demostrat que sortir-se del guió també pot donar resultats. En el segment de programes d'entreteniment és on més cal esprémer la imaginació. Tret de Caçadors de paraules o Polònia, que per cert comença a perdre pistonada, no hi ha cap gran aposta realment innovadora i agosarada que hagi funcionat en els últims temps. El context és ara molt diferent però necessitem productes de qualitat com els que feia el mestre Puyal, que equidistin entre l'elitisime i la vulgaritat, que tinguin un rerefons formatiu, que no alliçonador, i que connectin amb el gran públic. La principal responsabilitat d'una televisió pública és contribuir a elevar el llistó dels espectadors i això s'ha de fer des de molts punts de vista i en direccions molt diverses, començant per fer un ús impecable de la llengua.

Acabar amb l'endogàmia. Es detecta molta endogàmia. Tant les produccions pròpies com les externes sempre les fan un reduït cercle de professionals i empreses molt determinades. Cal saba nova, cal que TV3 treballi amb els millors. Part dels professionals de TV3, des de periodistes, a grafistes i realitzadors són molt bons. Trobem excel·lents professionals en cadascuna de les més diverses feines que es fan en una tele, que són moltes. Però també és cert que a la plantilla de TV3 hi ha professionals d'un nivell molt baix. I no es tracta precisament de casos aïllats. En un món tan competitiu com el d'ara TV3 no es pot permetre el luxe de mantenir el personal que no estigui a l'alçada. No pot funcionar com una empresa pública on un seguit de treballadors s'acomoden, on falta motivació, no pot haver-hi llocs de feina vitalicis que propiciïn els més mals vicis dels funcionaris mancats de vocació de servei a la comunitat. La denominada generació tap impedeix l'entrada a nous valors emergents. TV3 ni pot ni ha de prescindir dels seus actius amb més experiència i capacitat, al contrari, però sí que ha de desfer-se dels que ja no aporten res de positiu, dels que fan més nosa que servei. A la vegada la televisió nacional té l'obligació d'anar a cercar nous talents en el món de la comunicació, el cinema, el disseny, les arts plàstiques, la música, la cuina, etcètera. Tots els grans talents del país han de tenir en algun moment un lloc a la televisió pública. Tant per desenvolupar-hi projectes propis com per presentar-hi les seves obres i facilitar així l'accés de la població a la cultura.

El debat és molt complex i resulta impossible despatxar-lo amb unes quantes ratlles. Això és una modesta contribució a un intercanvi de visions que fa temps que dura i que de ben segur que continuarà encara molt temps. Simplement he aprofitat la iniciativa de Vilaweb per abocar algunes idees sobre la qüestió, que es poden ampliar i matisar. De fet només el desenvolupament de cadascuna de les idees esbossades donaria per un llarg article. Ni tan sols he esmentat, per exemple, el paper que ha jugar el 33 ni he parlat dels canals temàtics de TDT, el 3/24, les sinergies amb les emissores de Catalunya Ràdio ni de les enormes possibilitats que TV3 ja comença a explotar a través d'internet i nous suports com la telefonia mòbil. Per no entrar en si la Corporació està preparada per assumir a mig termini la supressió de la publicitat en els mitjans públics com pretén Sarkozy a l'estat francès. (Continuarà). 

Aquest vídeo és un resum de cinc minuts del magnífic documental Amb qui parlo? dirigit per Lluna Antúnez i produït per Alea Docs & Films. Es va estrenar el 4 d'abril al 33. L'autora hi retrata el seu pare reunit amb la seva família a Moià després d'anys d'esquizofrènia. El reportatge aprofundeix en com la malaltia ha condicionat la vida de l'afectat i de retruc la dels seus fills, la de la mare d'aquests; en la incomprensió que genera en ells; en com ho viuen i com ho van viure i en com el dolor i els lògics retrets pel passat no aigualeixen una estima mútua entre els diversos protagonistes. En el reportatge aflora un història d'amor entre un pare i els seus fills que se sobreposa a tots els malgrats.