tardor a l'euromed http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/view/id/6430 Thu, 04 Dec 2008 18:15:34 +0100 FeedCreator 1.7.2 Presó http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/100698 ja dorm entre reixes. I al mòdul assignat s'hi a trobat a Barret. No puc evitar somriure. Però en falten molts, allà dins. Molts. Arribarà el dia que EZ, CF, RB i companyia també hi entraran? Malauradament, ho dubte.

]]>
jordimunoz Fri, 18 Jul 2008 12:07:37 +0100
Visc(a) Barcelona http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/100619 Seguim amb Barcelona. Diuen que la votació popular ha escollit la Sagrada Família com la primera meravella del patrimoni cultural de Barcelona. Horror. No tinc tendència a creure en les teories de la decadència, però si això és cert, aquesta ciutat ha entrat en una espiral de mal gust difícil d'aturar. Vantar-se de ser la capital del disseny i triar com a primera meravella el monument kitsch més gran del món no és compatible. D'acord que ara ja està allà i que enderrocar-la seria massa dràstic, i a més dóna diners. Però no podrien deixar ja de fer més gran l'empastre? Cada dia que passa, fa més por. Fins on volen arribar? I si la venem als japonesos i se l'enduen pedra a pedra cap allà?

P.S. Per cert: encara que darrerament no ho semble, m'agrada molt Barcelona. I també les patates braves.

]]>
jordimunoz Thu, 17 Jul 2008 18:20:50 +0100
La Rambla http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/99712 Diuen que la candidatura de la Rambla de Barcelona al patrimoni oral i immaterial de la humanitat està aturada. Molt bé. Jo també ho celebre. No es tracta d'anar fent el ridícul pel món.

El que si que podria fer la UNESCO és crear un nou catàleg d'indrets arrassats pel turisme massiu. Se'n podria dir "femers orals i immaterials de la Humanitat". Nosaltres tenim un bon grapat de ferms candidats: la badia de Benidorm, l'illa d'Eivissa o la Rambla de Barcelona, entre d'altres. En el catàleg hi podrien entrar també llocs amb tant de renom com la Piazza San Marco de Venècia...]]>
jordimunoz Wed, 09 Jul 2008 16:36:34 +0100
el futur del valencià http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/99569 Fa uns dies que ha eixit l'enquesta del CIS 2667, 'La identidad nacional en España'. Com que he tingut alguna cosa a veure amb el qüestionari, fa temps que he pogut jugar amb les dades i he pensat que estaria bé anar posant ací algunes coses que han anat eixint.

La primera és sobre la llengua al País Valencià, ja que ho va destacar la premsa i ha suscitat una miqueta d'enrenou. Abans que res, cal dir que no aquesta no és ni una enquesta sociolingüística (i, per tant, les preguntes sobre el tema són poques), ni una enquesta només valenciana, i per tant la submostra valenciana (600 entrevistes) té un marge d'error ampli, del +4%.

Les dades preocupants diuen que només un 21,7% dels enquestats i enquestades es declaren 'sobretot valencianoparlants', mentre que un 60,5% es declaren castellanoparlants i un 17,5%, bilingües. Sumats els i les bilingües i els i les valencianoparlants, tenim un 39,2. Això són dades d'autoidentificació lingüística, no de pràctica ni de competència. No és molt, però sospite que respon prou bé al que hi ha. Caldrà reflexionar-hi a fons.

Ara, a mi el que em resulta més preocupant és el que mostra la gràfica següent. Hi podeu veure la distribució d'autoidentificacions lingüístiques segons la llengua que es parlava a casa de l'entrevistat/da quan era menut/da. El que mostra és el que podíem sospitar: el valencià té una capacitat d'atracció gairebé nul·la, i en canvi el castellà en té molta més:


Així, de la gent que diu que a casa s'hi parlava Valencià, només un 63,6% es declaren valencianoparlants, mentre que un 8,67 diuen ser castellanoparlants i un 27,7, bilingües. Per contra, els que parlaven Castellà a casa es mantenen com a castellanoparlants en un 90,1% dels casos i només un 2,19 diuen ser valencianoparlants ara, i un 17,5, bilingües. El més revelador és el grup que diu que a casa seua s'hi parlaven les dues llengües. D'aquests, un 29,8% diuen ser castellanoparlants, per un 19,3 de valencianoparlants, i un 50,8% de bilingües.

Aquestes dades contrasten amb el que passa a Catalunya (i ací està la clau de volta), on el català reté més parlants que el castellà (un 85 dels que parlaven català a casa es declaren més bé catalanoparlants, front a un 66,4% dels que parlaven castellà que diuen ser castellanoparlants), atreu més parlants (un 11,6 de canvi de castellà a casa a ser catalanoparlant, front a un 3,6 a l'inrevés) i domina al castellà en el grup dels que parlaven les dues llengües a casa: un 34% es declaren catalanoparlants front a un 19% de castellanoparlants.

En definitiva, mentre el procés de substitució lingüística sembla estar corregit a Catalunya, al País Valencià segueix endavant. I amb la nova immigració, aquesta tendència encara s'accentuarà més (en l'enquesta només tenim un 1% de nascuts a l'estranger). És dur, però és el que hi ha. Caldrà ser-ne conscients i pensar per quines estratègies apostem. Prioritzem no perdre parlants? Intentem atreure'n de nous?

   
]]>
jordimunoz Tue, 08 Jul 2008 13:49:43 +0100
Coets, Moliner i Leguina http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/98935
1.-Què fer amb els coets que no vam poder tirar diumenge? Quan era xiquet, si el 20 de març, després de Sant Josep, em quedaven coets mai no sabia que fer-ne. I ara estic igual.

2.-Boníssim el programa d'Empar Moliner a TV3 (Herois Quotidians). Els que els acusen de no innovar, de pèrdua de qualitat i tal, farien bé de mirar-se'l. Torna el millor humor. No conec cap altra televisió que assumixca eixos nivells de risc. Gràcies.

3.-Per no perdre's l'article de J. Leguina a propòsit del manifest 'por la lengua común', que ell ha signat. Especialment quan diu allò de 'charnegos redimidos' a la Chacón i al Montilla. M'ho he trobat diverses vegades ja: els espanyolistes tenen assumit que algú amb cognoms catalans defense la llengua i el país. Però quan algú no nascut a Catalunya, o fill de gent vinguda d'altres bandes ho fa, per molt que siga tímidament i acomplexadament, no ho poden sofrir. De vegades resulta que els ix el racista que porten dins. Això sí, els 'ètnics' sóm nosaltres! Per això resulta encara més galdós el trist paper del Montilla fent un article a LV sobre la selecció espanyola. No sé ben bé què s'ha de fer perdonar però és ben indigne.
]]>
jordimunoz Wed, 02 Jul 2008 12:47:34 +0100
Turisme i desolació http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/98170
Pensem en Barcelona, per exemple. Dos indrets concrets de la ciutat, epicentres del turisme de masses: la Rambla i els voltants de la Sagrada Família. Qualsevol  que hi passege veurà com s’han convertit en indrets inhòspits, on ja és gairebé impossible de reconèixer-hi el substrat previ a la colonització massiva de legions de turistes, botiguetes de souvenirs surrealistes i bars i restaurants on et serveixen gasòfia immenjable a preus d’or.

O la nostra costa, totalment envaïda sense pietat per aquest desagradable fenomen. És igual la Costa Brava, la Marina o Mallorca. A tot arreu hi trobarem aquells pobles convertits en parcs temàtics i envoltats de zones d’apartaments i hotels que, si les visites a l’hivern, fan més aviat por. On res no és el que és, i molt menys el que hauria de ser. On fins i tot el passat està plastificat. I on per sopar amb dignitat cal buscar, rebuscar i tindre sort. 

I nosaltres, allà, ja no (hi) som. Que ningú s’enganye: el turisme de masses no 'visita' els llocs. Els destrueix. No està interessat en la cultura del país al que viatja. En el millor dels casos hi busca un deformat estereotip que en res no s’assembla a la cultura indígena (vegeu barrets de mexicà, sangria i flamenco). I en el pitjor, només hi busca un clima benigne. Crec que és lícit que ens preguntem a quin preu ens hem venut els millors llocs del nostre país. I si algú sap on podem passar a cobrar la nostra part, que m’ho diga que em vindrà bé.

Més sobre el tema a La plaça del dubte i a guillemdefak.com/blog. La foto l'he tret d'ací.



]]>
jordimunoz Wed, 25 Jun 2008 10:47:34 +0100
Ara sí: Obama http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/95915

]]>
jordimunoz Fri, 06 Jun 2008 09:23:52 +0100
Patum, en directe http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/93862 onsortir.cat a través de la cooperativa La Maixerina (bloc).

Sentir les músiques de la Patum en directe des de l’altra banda de l’Atlàntic provoca una sensació ben estranya… Després de deu anys de fidelitat, aquesta és la primera vegada que no sere físicament a Berga, i no saltaré a la plaça. Però gràcies a la bona feina de gent com ells avui estic una miqueta més a prop d’una festa que, malgrat tot, em va seduir des del primer moment i que m’estime molt. Bona Patum a tothom!
]]>
jordimunoz Wed, 21 May 2008 19:24:04 +0100
Postals americanes (XXIX): Friendliness http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/93644 Una amiga diu que després de fer un café amb un americà, necessita passar una estona sola, davant de l'ordinador, per relaxar els músculs de la cara. I és que de tant de somriure encantador, se't queden com a garratibats. 

Una de les coses que sorprenen en arribar a aquest país és com en són de simpàtics, si és que és aquesta la traducció adient de friendly. Tenia una altra idea, especialment de Nova York. En canvi, les converses entre desconeguts i els somriures en creuar accidentalment la mirada o tindre qualsevol tracte, per mínim que siga, són molt habituals. A ciutat potser crida més l'atenció perquè no t'ho esperes, però a fora és encara més exagerat. I si t'allunyes de les dues costes i t'aventures cap a dins, llavors ja és una sobredosi de simpatia que arriba a carregar.

A casa nostra, quan vas a comprar qualsevol cosa, amb prou feines la conversa passa de 'bon dia', 'bon dia', 'són tres amb vint', 'gràcies', 'a vosté, déu' . Ací, ben al contrari, si baixes a comprar el pà, unes galetes, o fer el café, el més probable és obtindre, d'entrada, un gran somriure, d'orella a orella, i un 'good morning, how are you today?'. I, a partir d'ahí, fins on vulgues. El dia de la mare, tota la clientela desitjava a la dependenta 'happy mother's day' i ella, amb el seu millor somriure, donava les gràcies, tornava la felicitació a les mares, i comentava breument (això sí, són simpàtics però van per feina sense ser romanceros). A tot arreu és el mateix. Als bars, les botigues, els bancs, fins i tot a correus són simpàtics (!). Per no parlar del que passa a la feina. O de les relacions entre professors i estudiants. Però bé, això per si sol dóna per a una altra postal. En tot cas, si mai veniu per ací, ja sabeu: cal anar repartint somriures a tort i a dret.]]>
jordimunoz Tue, 20 May 2008 06:52:25 +0100
llocs http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/93468 ]]> jordimunoz Sun, 18 May 2008 19:53:31 +0100 Sempre al servei del poble http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/92226 A usades, que canvien. Si fos per mi, només l'hauria deixat marxar per anar a fer la ràdio al matí.

]]>
jordimunoz Fri, 09 May 2008 07:39:57 +0100
Postals americanes (XXVIII): 'Breakfast for dinner' http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/91142 Voltant per ací, de vegades veus a peu de carretera llocs on anuncien ‘breakfast all day’. Jo pensava que simplement era una altra d’aquelles coses de la mentalitat comercial d’aquest país, on la màxima sembla ser posar a disposició del client qualsevol cosa a qualsevol hora. Si hi ha algú disposat a pagar per qualsevol objecte o servei, sempre hi haurà algú disposat a oferir-lo. És tan simple (i tan bèstia) com això. I això és el que fa funcionar aquest sistema. Amb molts pocs matisos.

Però resulta que això del breakfast all day no és només una excentricitat. Sembla que és prou habitual, en les famílies americanes, de fer un dia a la setmana breakfast for dinner. És a dir: sopen com si s’estigueren desdejunant. Amb pancakes, café, sucs, bagels, ous, bacon... Als xiquets els agrada molt, i sospite que a molts adults també. De fet, crec que reflexa prou bé la relació, complexa, que tenen els americans (los americans, que deia la llumenera) amb el menjar. La mateixa que els porta a sucar la llagosta en mantega o salsa barbacoa, o a abocar ketchup i altres salses a tot arreu.

No és cap misteri que aquest país no dóna gaires alegries gastronòmiques. Però ells, en certa mesura, estan obsessionats amb el menjar. A la televisió hi ha tot d’anuncis de cadenes de restaurants on contínuament ensenyen plats pseudoitalians i hamburgueses i entrepans de mandonguilles. La seua vida sembla girar al voltant del menjar. Però, això si, el menjar per a ells està desproveït de tota dimensió ritual. Per començar, no tenen uns horaris clars. Tendeixen a menjar quan tenen fam, i pots trobar gent menjant a tot hora. Comencen a servir dinars a les 11 del matí i a la majoria de llocs ja no paren fins a la nit. De vegades no tinc clar si dinen o sopen (i sospite que ells tampoc). D’altra banda, mengen a tot arreu i de qualsevol manera. Ja els està bé sopar al sofà, o dinar en caixes de porexpan dempeus, asseguts en qualsevol racó, o directament al despatx davant de l’ordinador. O a classe.

És igual: es tracta d'alimentar-se amb qualsevol cosa que tinga un gust agradable. No té més literatura que això. Per molt que ho intenten. Supose que per això els fa tanta gràcia veure’m seure a la taula, amb estovalles, plats i coberts i tovalló. Pensen que els europeus tenim una mena de religió amb el menjar. I potser tenen raó.

]]>
jordimunoz Wed, 30 Apr 2008 06:58:36 +0100
Postals americanes (XXVII): 'White (non-hispanic)' http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/91004 Al llarg de la vida m’he (m’han) definit de diverses maneres. La identitat rellevant va canviant segons el context en què et trobes. Penseu en un caramel de menta quadrat. Si el posem en una bossa plena de caramels rodons de menta, seria quadrat. Si el posem en una bossa amb caramels quadrats, de tots els gustos, seria de menta. I si el posem en una bossa de pipes seria, simplement, un caramel.

Per això, entre valencians, ser valencià no és especialment rellevant. En canvi, quan arribes a Barcelona, de sobte ets ‘el valencià’. Ací m’ha passat una cosa semblant. Ser ‘blanc’ mai no havia format part de la meua identitat, mai ningú m’havia classificat com a ‘blanc’ i mai m’hi havien fet sentir. En omplir els papers de la universitat, de fet, havia de marcar el meu ethnic background en una casella. No tenia molt clar si jo era white(non-hispanic) o si la ‘ñ’ del meu cognom em convertia en hispanic. Al remat, després de pensar-ho una estona vaig deixar la pregunta sense contestar. En canvi, en arribar a New Haven, de sobte me’n vaig adonar: ací, sóc blanc. I més coses, però fonamentalment, blanc. Així em veuen, i així em fa sentir el context social de la ciutat. Ara, com ja deia l’altre dia, tinc molt clar que, amb ‘ñ’ o sense ‘ñ’, sóc blanc. Ben blanc. I després d’un diumenge de café, New York Times i Juno llogada al netflix, més encara.

]]>
jordimunoz Tue, 29 Apr 2008 07:25:17 +0100
Postals americanes (XXVI): Calendari(s) http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/90812 Avui, al pis, ha sigut el segon diumenge de pasqua.

Jo no n’era massa conscient, però resulta que nosaltres vivim en un país catòlic. I el calendari s’organitza segons les festes catòliques. Nadal, Setmana Santa, Pasqua, etc. Desprovistes del seu significat religiós, per a mi aquestes dates han sigut sempre incontestables. Una mena de manera “natural” d’organitzar l’any. Però en vindre ací, on el fet religiós és més present i la diversitat és més gran, me n’he adonat que no és així. Que és només una manera d’organitzar el calendari. He conviscut amb gent de religions, i confessions diferents (jueus, ortodoxos, protestants, catòlics). I per a alguns, el nadal ho és tot. Per a d’altres, no vol dir res. I n’hi ha d’altres que el celebren més tard. Com la pasqua. Al pis hi ha hagut ja dues quaresmes i dos diumenges de rams, amb palmes incloses, amb tres setmanes de diferència. I, abans, el Iom Kippur. I les vuit nits de Hannukah, i el seder. I resulta que el calendari també és relatiu.
]]>
jordimunoz Mon, 28 Apr 2008 06:58:12 +0100
Les cròniques i el cronista. Schwarzenegger i la postal frustrada http://blocs.mesvilaweb.com/node/view/id/90026 Estar escrivint la tesi en una petita ciutat de Nova Anglaterra fa que siga difícil mantindre el ritme al bloc. Açò no és com Nova York, on –com em confessava un reputat cronista de la ciutat- a cada cantonada hi trobes un apunt. Sense esforç. Ací les postals cal buscar-les. I no sempre apareixen. Fer les cròniques, d’alguna manera, transforma l’experiència del cronista i la mirada sobre la realitat. T'acabes mirant les coses pensant si en podràs treure una postal. És estrany, però és divertit.

 
En la meua recerca activa de postals, l’altre dia vaig abandonar un seminari sobre la violència a Guatemala després de la guerra civil i em vaig fer passar per un estudiant de Califòrnia (amb els meus cognoms no és difícil) per anar a una recepció amb el governador Arnold Schwarzenegger. Sí, el Terminator. L’objectiu era fer-ne una postal. Però la cosa no va donar gaire de sí. El governator va arribar, va fer un discurset farcit de tòpics i va marxar. Va parlar sobre com va arribar als EUA sense res i totes les oportunitats que li havia donat aquest país i com ara estava intentant retornar una part amb la seua tasca i tal i qual. És increïble com aquesta gent poden viure de tòpics, i repetir-los fins la sacietat. Tot i que, ben mirat, en el seu cas és certa la història de l’immigrant triomfador... Res destacable, en tot cas.

Això sí, em va cridar l’atenció el fort accent que conserva aquest home després de molts anys vivint ací. Encara fa més por. I també que no sembla real, sinó més aviat un holograma. Però sobretot, vaig pensar que potser no és tan mala idea tindre un actor com a president. Ben mirat, el 90% de la seua feina és bàsicament actuar. I això el Schwarzenegger ho fa bé. Camps i Montilla... bé, millor no parlar-ne. Tinguem la festa en pau.

]]>
jordimunoz Tue, 22 Apr 2008 06:31:48 +0100