Per Tutatis!

Lectures: Como todo el mundo

pertutatis — 2008-10-03T20:08:22+01:00

Rudy Spiessert, Denis Lapière, Pierre-Paul Lapière
La Cúpula

Jalil és el concursant estrella del programa televisiu Como todo el mundo. Ningú com ell per endevinar els gustos i les opinions de la majoria de la població. Per aquesta raó Somadi, una empresa de màrqueting, es fixa en ell i decideix utilitzar-lo sense que aquest se n'adoni. Per dur-ho a terme contractaran Claire, una jove i bella aspirant a actriu que no aconsegueix una oportunitat al món del cinema. Somadi no serà l'única en fixar-se en Jalil, també ho farà Michel Chastain, president de la República francesa que s'enfronta a la reelecció.

Como todo el mundo és una hilarant comèdia sobre el màrqueting i els estudis de mercat, un cruel reflex de la societat actual, en el que el consum és el motor de l'economia i on els empresaris i polítics estan disposats a qualsevol cosa per aconseguir vendre els seus productes, siguin els que siguin.

A simple vista no ho sembla però, aquest còmic, recull dels tres àlbums de l'edició original, és d'alló més divertit i interessant. Sembla ser que el guió fou plantejat alhora per fer un còmic i una pel·lícula, les quals es van desenvolupar paral·lelament. Fos com fos, es tracta d'una història plena d'ocurrències on la trama no deixa de donar girs sorprenents. El millor, al meu entendre, és que es tracta d'una comèdia que sap trobar espai per una bona dosi de sàtira social. En tot cas, el guió es nota que està molt treballat i polit i és sens dubte el punt fort de l'obra. Per adonar-se, tan sols cal veure la quantitat de personatges que hi ha i el joc que en treu.

El dibuix, per la seva banda, s'ha de reconèixer que està molt bé, encaixa perfectament amb la història, és versàtil i resulta graciós en ambdós sentits del terme. Això sí, mostra una falta de personalitat més que notable. Segueix un estil que recorda certs autors de còmic independent i no sembla capaç de fer cap aportació. Això sí, es mostra molt eficient en tot moment i fa gala d'un bon domini de la narració gràfica.

En conjunt, Como todo el mundo resulta un còmic divertit amb regust a comèdia clàssica i elements d'humor intel·ligent. A mi personalment m'ha sorprés molt gratament la seva lectura, que he fet d'una sola vegada. Per tant, trobe que estem davant una obra més que recomanable per tothom. Ara ja només falta veure la pel·lícula, doncs m'he quedat amb les ganes...

NEScafeinat

pertutatis — 2008-10-03T19:17:38+01:00

Si sou fans dels jocs retro, no us podeu perdre aquest impressionant emulador on-line de la NES que acabe de trobar:

Inclou un bon grapat de jocs i funciona de meravella. Si us registreu fins i tot deixa guardar partides i en general fer ús de les opcions usuals dels emuladors. L'única pega és que es veu un poc menut ja que no té mode de pantalla completa. La llista de jocs està bastant bé tot i que encara estan afegint-ne més. Amb sort fins i tot podeu descobrir-ne algun que no coneixieu com aquest Little Nemo Dream Master:

Steve Murray entrevista Chester Brown en còmic

pertutatis — 2008-10-02T10:21:16+01:00

Steve Murray entrevista Chester Brown sobre la seva candidatura al Parlament de Canadà i ho fa amb una mena de jam session comicaire. Deixant de banda les idees polítiques del famós autor de còmic (ingènues, si se'm permet de dir), aquestes aplicacions del còmic no deixen de ser interessants.

Font: National Post

[Llegiu-ho aqui baix o fent click sobre la imatge]

Lectures: Madre, vuelve a casa

pertutatis — 2008-10-02T09:29:42+01:00

Paul Hornschemeier
Astiberri

Massa havia sentit a parlar d'aquest còmic, i massa bé, per al final complir amb l'expectativa. Al final el que m'ha semblat és una novel·la gràfica notablement executada però que es queda curta en quant al contingut. Hornschemeier tracta d'explicar el trauma infantil per la mort dels pares com si aquesta experiència, de tan forta, fos suficient per donar coherència al guió.

S'expliquen els fets, es transmeten les sensacions amb habilitat, però trobe que no hi ha un concepte que ho lligue tot, i al final el lector es queda en la incomprensió pròpia del nen protagonista. Això personalment hem descol·loca bastant doncs no puc concebre que una història tan dura s'explique gratuïtament, com si amagués una intenció morbosa. I aquest fet acaba per amagar les moltes virtuds que té aquest còmic, sobre tot quant al domini de la narració gràfica.

Això sí, la qualitat de l'edició d'Astiberri és per treure's el barret, doncs és completament equiparable a l'original. En qualsevol cas, trobe que és una lectura interessant, si bé no puc recomanar-la obertament en part pel fet que resulta un pèl trista.

Nacionalitzacions bones i dolentes

pertutatis — 2008-10-01T11:27:50+01:00

Es veu que les nacionalitzacions són com tot en la vida, n'hi ha de bones i de dolentes (deixem ara de banda el fet que haurien de dir-se estatalitzacions).

D'una banda estan les de Veneçuela, Bolivia o Equador que, segons ens diuen, són dolentes. D'altra banda estan les dels Estats Units, Regne Unit i el Benelux (Bèlgica, Holanda, Luxemburg), que segons sembla són bones. I dic jo, sota quina racionalitat?

Quan Chavez, Morales o Correa nacionalitzen alguna empresa (bancs fins i tot) el que fan és posar-la al servei de l'Estat. En canvi, les nacionalitzacions que duen a terme Bush o Brown el que fan és just el contrari, és a dir, posar l'Estat al servei d'una empresa privada, en aquest cas per evitar la seva fallida. Llavors, qui nacionalitza a qui realment?

Podríem discutir si les primeres són bones o dolentes però em pense que la perversitat de les segones cau pel seu propi pes. Més que nacionalitzacions el que estem veient és la darrera fase de la privatització de l'estat o, més ben dit, del saqueig d'aquest. Així que millor anomenem les coses pel seu nom: furtar.

[Il·lustració (c) Medina]

Lectura complementària: "(...) ley del cinismo neoliberal: se privatizan los beneficios pero se socializan las pérdidas." Article d'Ignacio Ramonet

Plutón BRB Nero

pertutatis — 2008-09-30T17:13:18+01:00

M'havia passat desapercebuda l'estrena, sort que hi ha amics i internet (com diu Flashy, fins i tot legal). Una sèrie de ciència ficció a TVE? Això s'havia de veure. I sí, és tal i com esperava. Bé, de fet no, doncs s'ha de reconèixer que la producció és molt bona i dóna una imatge molt professional (fins i tot està feta en cinema).

Després, com de costum (i més si parlem del seu director, Álex de la Iglesia), ocorre que el fantàstic es redueix a un escenari i la trama a una comèdia de situació. Això no és que em semble ni bé ni malament. Senzillament és que m'havia fet la il·lusió de veure una sèrie de veritable ciència ficció estil Babylon 5 o Galáctica i no la paròdia que en farien a El Jueves, començant pel títol.

En fi, és el que hi ha i em sembla que és molt més del que es podia esperar de la rancia televisió estatal. Si millora el guió potser acabarà quallant i tot (La 2 no demana grans índex d'audiència), amb l'ajuda de Carlos Areces i les virtuts de la rossa de rigor. Jo com a mínim la pense veure.

La solució per la crisi

pertutatis — 2008-09-21T23:27:49+01:00

La crisi aquesta a la que ens ha portat el fonamentalisme de mercat està omplint rius de tinta. Però, com de costum d'informació real ben poca als mitjans de comunicació estàndards, massa proclius a la disputa partidista i massa poc a l'anàlisi. En aquests casos la meva recomanació és visitar les pàgines d'ATTAC, les quals últimament estan que treuen fum i amb raó per causa de la famosa crisi:

Una xicoteta mostra:

Gigantes finacieros: irán cayendo uno detrás de otro

Juan Torres López

Es muy difícil que los ciudadanos normales, los que contamos como mucho en unos cuantos cientos de euros, nos demos cuenta del alcance real que está teniendo la crisis financiera y el desastre gigantesco que se está produciendo en los mercados.Entre otras cosas, porque se están encargando de ocultarlo y, sobre todo, de disimular sus verdaderas causas.
(segueix)

Existeix el còmic d'una sola vinyeta?

pertutatis — 2008-09-21T22:35:09+01:00

Artícle antic extret dels arxius de Comic Fill-in, escrit originalment per un treball universitari.
---

PROBLEMÀTICA DE LA SEQÜENCIALITAT INTERNA

La problemàtica de la seqüencialitat interna comprèn, de fet, una dificultat comuna a tot estudi artístic: les definicions. L'anàlisi o reflexió rigorosa de qualsevol tema amb la finalitat d'extreure unes conclusions o la recerca del simple sentit requereixen la construcció d'una estructura coherent de conceptes. El primer que s'ha d'afrontar per tal de dur a terme amb èxit aquesta anàlisi és la delimitació de l'objecte d'estudi. A primer cop d'ull pot semblar fàcil però no ho és tant al terreny de l'art, on les fronteres són difuses.

Podria pensar-se que consideracions d'aquesta mena no tenen cap interès pràctic donat que habitualment es presenten com a irresolubles i estèrils. No obstant cal tenir en compte que en el cas del còmic el problema de la seva definició resulta inajornable si es volen comprendre en profunditat els seus mecanismes expressius. De fet resulta inevitable prendre una postura inicial a l'hora afrontar-lo.

La situació del còmic dins el conjunt de les arts apareix com un pont entre les figuratives i les narratives. Recull aportacions de la pintura, de la fotografia (més concretament de la cronofotografia) i de la literatura, alhora que conviu en situació de mútua influència al seu procés evolutiu amb el cinema. Les similituds amb aquest últim tant en procediments estètics (planificació, guió, etc.) com en altres de caràcter industrial són múltiples. Cal recordar que, de fet, els "aniversaris oficials" d'ambdós disten tan sols de dos anys. Però, vista l'evolució del medi, cal considerar el còmic com un art narratiu en sentit ampli.

Així doncs, per tal d'aconseguir la progressió de la història que es vol contar disposem d'un discurs estructurat bàsicament en vinyetes que, llegides en un sentit convencional que depèn de cada cultura, segons la perspectiva itinerant, mostren uns esdeveniments. És a dir, les vinyetes són llegides con una seqüència, integrades en un tot. Tal concepció va dur Will Eisner a denominar el còmic "art seqüencial". Però aquest procés suposa únicament un tipus de seqüencialitat, la que hem anomenat externa i que relaciona temporalment les vinyetes entre si Aquesta relació temporal cal entendre-la en el sentit de l'ordre de lectura, és a dir, no es refereix al temps de la història sinó al temps del discurs. Tot i que ambdós coincideixen habitualment.

De tota manera, el veritable problema que ens ocupa ara, i que no és incompatible amb el que s'ha plantejat anteriorment, és el que hem anomenat la seqüencialitat interna. Aquesta seria la que relaciona temporalment tots els elements que podem trobar dins la vinyeta: objectes, personatges, globus, etc.

En la cultura occidental, quan llegim una vinyeta ho fem tot desxifrant els missatges escrits d'esquerra a dreta i de dalt a baix. Per tant, si trobem dos globus un al costat de l'altre deurem suposar que el de l'esquerra es produeix amb anterioritat al de la dreta. Això suposa un pas de temps dins la pròpia vinyeta. En l'aspecte gràfic ocorre el mateix. Per exemple, podem trobar un personatge que dona una cop de puny a un altre, tot seguit una icona que representa el cop i per últim (del tot a la dreta) un segon personatge que cau. En aquest cas interpretaríem que la vinyeta representa tres fases d'una mateixa acció que són successives en el temps, i no simultànies. Segons Roman Gubern, açò es deu a que en la majoria dels casos la vinyeta representa un instant duratiu.

No obstant, en rigor pot observar-se que no totes les vinyetes contenen aquest instant duratiu, o l'inclouen en un grau ínfim, pràcticament nul. Tal és el cas de la majoria de plans detall, els de situació, les vinyetes que només presenten una acció simple, un únic globus, etc. A més, caldria afegir els espais ocupats exclusivament per text i les “vinyetes d'aspecte” (Scott McCloud), on sovint el temps diegètic s'atura. Per tant, en general podria pensar-se que, si bé la seqüencialitat interna és pròpia del còmic, no l'inclou completament doncs no sempre s'hi recorre.

El tema ha estat plantejat per diversos autors entre els que cal destacar els ja esmenats Will Eisner i Scott McCloud, a més de Daniele Barbieri. No obstant, cap d'ells enfronta la problemàtica directament sinó que l'emmarquen dins altres qüestions com el cronometratge, el “gutter ocult” o la vinyeta còmica. Per aquesta raó no resulten, lògicament, concloents respecte a la seqüencialitat interna. D'aquesta manera, tot i reconèixer-ne l'existència implícita, la deixen al marge de les seves respectives definicions de còmic, que requereixen necessàriament de l'existència de la seqüencialitat externa per admetre una obra com a còmic. Tal postura, resultat d'una reflexió tangencial, els incapacita per l'anàlisi de les vinyetes úniques d'autors com Forges o Quino.

Responent a la pregunta inicial, caldria decidir si la seqüencialitat interna és una característica essencial, necessària i/o suficient per tal que una obra siga considerada còmic; o si pel contrari és obligatori que continga un mínim de dues vinyetes amb continuïtat temporal. Tal decisió afectaria els còmics d'una sola vinyeta, l'anomenat humor gràfic de la premsa i, fins i tot, a bona part de la pintura d'escenes. De fet, en cas de no trobar-la essencial, s'hauria de descobrir i batejar un nova art, fins ara oculta i dispersa sota altres disciplines, que consistiria en la narració d'escenes en una sola imatge mitjançant la seqüencialitat interna.

Però, com que aquesta postura radical no sembla estar d'acord amb la percepció general, potser influïda per la convenció que qualifica la pintura com a alta cultura i el còmic com a cultura popular, personalment optaria per una consideració mixta de l'art seqüencial. És a dir, tot i ésser tècniques independents, la seqüencialitat externa i la interna són igualment pròpies del còmic i aquest en sorgeix de la seva conjunció. Per tant, les dues són suficients per si mateixa quan es tracta de qualificar una obra com a còmic. Caldria, doncs, considerar-les com dues branques d'un mateix art quan se'n fa un ús exclusiu. A la pràctica, aquesta concepció deuria de beneficiar la crítica de l'art donat que qualsevol obra pictogràfica amb intenció narrativa, la considere el seu autor còmic o no, és susceptible de ser analitzada des de la perspectiva de l'art seqüencial; situació enriquidora en tot cas.

De tota manera, queda lliure l'interrogant sobre què significa intenció narrativa. Però, aquesta és una qüestió de sentit comú i percepció subjectiva que no exigeix una resposta ferma. En qualsevol cas únicament podria dificultar l'anàlisi d'obres concretes i mai de tot un conjunt o medi artístic entès com a camp d'estudi.

Marc Pastor i Sanz, 2000.

[Imatge (c) Quino]

Vota ComiCat als Premis Bloc Catalunya!

pertutatis — 2008-09-19T11:35:28+01:00

ComiCat també és presenta als Premis Bloc Catalunya, i ens hi presentem per guanyar! Si t'agraden els còmics, si t'agrada el manga, si t'agrada la BD, els superherois, l'undergroud i a més si t'agrada llegir les millors notícies, reportatges i novetats sobre aquests temes en català, nosaltres som el teu bloc (i el dels teus amics i família, tothom està convidat). Vota ComiCat for President!!! Volem dir, voteu-nos als Premis Bloc Catalunya.

Lectures: Pequeñas cosas

pertutatis — 2008-09-18T13:36:18+01:00

Jeffrey Brown
La Cúpula

No hi ha dubte que Jeffrey Brown és un valor en alça dins el còmic independent i més concretament del gènere conegut com slice of life (de difícil traducció per "fragments de vida"), en aquest cas de caire autobiogràfic. Després de tres àlbums dedicats a la temàtica amorosa també publicats per La Cúpula (Torpe, Inverosímil i Cualquier sencilla intimidad), amb aquest pretén recollir històries d'altra mena que li han ocorregut, cosa que no l'aparta definitivament del tema amorós, és clar.

Així, Pequeñas cosas es coverteix en una col·lecció de relats més o menys inconnexos on l'autor deixa traspuar aquell to directe, honest i casolà que el caracteritza. Més enllà de l'excés d'intenció que mostren els seus companys de generació, Jeffrey Brown es permet de crear còmics on allò anecdòtic troba el seu espai més pel que realment és que pel que podria significar metafòricament. Com a mínim aquesta és la impressió que em dóna a mi. Com en tot recull hi ha capítols millors i pitjors però, el cert és que n'hi ha un bon grapat realment molt encertats.

En tot cas, en general la seva concepció en aparença ingènua i el seu gust pel detall quotidià, acaben per atreure el lector d'una manera subtil, gairebé voyeur. Tot això funciona gràcies a un bon domini del ritme narratiu i a una contundent estructura clàssica quant al disseny de pàgina. La tècnica s'acaba fent invisible i la història transcorre amb fluïdesa, sense que un excés de text destorbe la lectura. Per la seva banda, l'estil de dibuix, que en principi no sembla massa atractiu i certament demostra limitacions evidents, es convertirà ràpidament en objecte d'admiració per part dels afeccionats al gènere. No hi ha dubte que és l'adient per explicar aquesta mena d'històries amb la subtilesa de que parlava.

En conclusió, trobe que es tracta d'un còmic que farà les delícies dels afeccionats a la novel·la gràfica per adults, i en especial dels més inclinats al gènere autobiogràfic tan estès entre els autors anomenats independents. Si us agrada el còmic el sabreu apreciar però, com de costum en aquests casos, també sembla recomanable per tota mena de neòfits.

Enric Duran, justicier poètic

pertutatis — 2008-09-17T23:22:26+01:00

Si encara no us n'heu asabentat, podeu llegir la notícia a Vilaweb. El cas és que aquest home ha estafat els bancs. Per una vegada han rebut ells el colp, i si això desperta simpatia per alguna cosa serà. A mi em van enseyar que d'això se'n diu justícia poètica.

No sé si Alan Moore estarà al cas del que ha passat (o si ja no para esment a aquest pla de la realitat) però, trobe que en faria un bon personatge d'Enric Duran. El còmic podria començar així: Remember remember the 17th of September... En fi, no em direu que l'assumpte no és novel·lesc.

Vota Chester Brown

pertutatis — 2008-09-17T19:11:55+01:00

Llegit a The Beguiling:

Chester Brown to run in the imminent Federal election

So official Friend Of The Beguiling Chester Brown is hoping to run for MP of Trinity-Spadina in the upcoming Federal election, for The Libertarian Party. Chester needs 100 signatures from eligible voters in the Trinity-Spadina riding to get him on the ballot and we've got a nomination form here at The Beguiling. If this is your riding you can sign up to get Chester on the ballot from now until Friday at the main desk of the store, if you're so inclined. Please note: You can nominate Chester and then decide to vote for someone who might actually get elected. We're sending this out because we like Chester's work a great deal, and it might be nice to have a really lovely election poster plastered all over town for a change.

Efectivament, haurem d'estar atents per si hi ha material de campanya dissenyat per aquest home. Canadà, quin país.

Blind Guardian a Guadalajara

pertutatis — 2008-09-16T11:13:35+01:00

Quin troç de banda i quin troç de concert. Els alemans van acudir a les festes de Guadalajara (quina ciutat més guai, no?) i van muntar un bon escenari per ells en exclusiva, com la gran banda que són. I per Tolkien que van estar a l'altura de les circumstàncies durant les gairebé dues hores de show! Podia haver acudit un pèl més de gent em sembla a mi, tot i que era una gira de tornada. Però, el públic va (varem) estar molt entusiasta i tot va anar molt bé, so inclòs. Certament han millorat molt des d'aquella vegada que els vaig veure per València a l'època del Imaginations from the other side, fa mil anys o així.

Llegiu també el post al respecte al bloc de Flashy. Ara us deixe dos videos amb dues cançons senceres: Welcome to Dying i l'acústica The Bard's Song, que sembla un poc de borratxos vista així...

(segueix)

Lectures: Incógnito, víctimas perfectas

pertutatis — 2008-09-14T17:56:05+01:00

Grégory Mardon
La Cúpula

Un home anodí que se sent invisible estableix una relació amb la terapeuta que el tracta després d'haver tingut un accident. Aquesta, al seu torn, viu i cuida del seu germà paraplègic, el qual tracta a la seva germana amb un elevat grau de perversitat. Els tres personatges es creuaran per viure junts una experiència traumàtica amb un inesperat desenllaç.

Aquest àlbum és un exemple perfecte de les múltiples variacions que ens està proporcionant la nova generació de comicaires francesos. Mardon sembla més emparellat amb autors com Davodeau o Loustal, és a dir, aquells que donen molta importància al contingut des d'un punt de vista íntim.

Efectivament, la història d'aquest àlbum es desenvolupa tant al nivell de la peripècia com des de la vivència sentimental dels seus personatges. No obstant, això no vol dir que la seva narració siga pesada. Ben al contrari, doncs Mardon sembla capaç d'explicar-ho tot fent ús de la subtilesa i sense deixar mai de ser directe, la qual cosa juga en favor de la tensió del guió. En altres paraules, resulta interessant tant pel que diu com per com ho diu.

Gràficament he de dir que em sembla més atractiu que les influències abans mencionades, des del seu estil de dibuix fins el color. En tot cas, narrativament no té res a envejar-los. Es nota que té molt d'ofici i que domina la planificació i el temps des d'una concepció clàssica, cosa important pels seus objectius. D'altra banda, com a dibuixant es nota que sap quan contenir-se i quan mostrar-se més expressiu.

En conjunt opine que es tracta d'una lectura interessant i molt ben resolta. Potser diria que li ha sobrat un punt de prudència per tal de superar la categoria anecdòtica de la història. Tot i així, és un bon treball i serà millor no perdre de vista a aquest autor.

Hellboy II, The Golden Army

pertutatis — 2008-09-12T09:36:18+01:00

M'havien parlat massa bé però, tan sols és una pel·lícula entretinguda. Ei, que no és poc! Té un guió de llibre que resulta bastant obvi cosa que a mi personalment ja comença a cansar-me. Sí, és divertida per les grans dosis d'imaginació que demostra en altres aspectes però, això no és prou per mi.

No hi ha prou en saber fer un bon guió, un guió técnicament perfecte. No, el contingut literari també importa, i d'això sovint van curtes les pel·lícules de certa mena. És una línia ben fina, i tampoc fa falta massa per superar el llistó. Per exemple, Iron Man, que em va agradar prou, ho va saber conjugar. I no parlem del Batman de Christopher Nolan, que aquest sí que sap el que es fa.

Potser també el que no em convenç és eixa flaire pulp de decorats fallers i paios disfressats de monstres, cosa que no té sentit si tenim en compte que sóc fan de Babylon 5. O sí que en té, doncs aquesta sèrie tenia això que deia, contingut. Tot i això he de dir que he pasat una bona estona veient-la. El que ocorre és que al preu que va el cinema, potser millor l'hagués vista al videoclub (sí, encara hi vaig de tant en tant).