El meu país d'Itàlia

Beatrice

marieta — Thu, 04 Dec 2008 07:51:59 +0100

"El retrat de Beatrice Cenci és un quadre impossible d'oblidar, ple de dolçor transcendent i de meravellosa tristesa, amb una llum al rostre que em persegueix, la puc veure ara, com veig el paper i la ploma". Charles Dickens, Pictures from Italy

Beatrice Cenci va nàixer a Roma el 1577 al si d'una família noble i rica. Sa mare va morir quan ella tenia set anys i Beatrice, des de xicoteta, va haver de patir els abusos del pare, Francesco, un home molt violent que, tot i algunes condemnes (per violació i assassinat), havia aconseguit sempre subornar a qui tocava i no anar a la presó. No la va voler casar i els germans grans de Beatrice van demanar vàries audiències al Papa, Climent VIII, per denunciar el pare i salvar a la germana, sense èxit. Cap al 1595, Francesco Cenci va decidir allunyar-se de Roma amb la filla i la segona dona, Lucrezia Petroni, a un castell als Abruços i allà va continuar abusant de les dues dones i maltractant-les. Beatrice va escriure una carta explicant la seua situació desesperada i va intentar fer-la arribar al Papa però la carta va arribar a mans de son pare i la situació de la jove va pitjorar moltíssim. A setembre de 1598 Beatrice i Lucrezia van decidir assassinar Francesco Cenci amb l'ajuda de Giacomo, un dels germans grans de Beatrice i de dos criats, que en van ser els autors materials. Li van donar un somnífer i el van matar a martellades, després el van llançar per una finestra per fingir un accident.
Uns mesos després, Giacomo, les dues dones i el germà xicotet, Bernardo, de dotze anys, van ser arrestats i portats a Roma, a la presó de Corte Savella. Els dos germans i Lucrezia van confessar en ser sotmesos als tormenti della corda (amb els braços lligats a l'esquena i penjats del sostre), Beatrice no va cedir i va ser turmentada ad torturam capillorum (penjada pels cabells) fins que va confessar. El procés va durar un any i tota la ciutat n'estava molt pendent. Tots quatre van ser condemnats a mort. Alguns nobles romans es van mobilitzar per salvar-los però el Papa només va perdonar la vida al jove Bernardo.
L'onze de setembre de 1599, a les 8 del matí els tres condemnats i el xiquet, obligat a acompanyar-los i a presenciar l'execució, van ser conduïts en dos carros cap a Piazza Sant'Angelo, a un carro anaven les dones i a l'altre el xiquet i Giacomo, que havia estat condemnat a morir attenagliato (vol dir que pel camí li anaven arrancant amb una tenalla roent trossos de carn del pit i l'esquena), mazzelato (mort d'una martellada al cap) i squartato (esquarterat).
La processó va durar moltíssim, tota la ciutat volia veure els condemnats, tota la ciutat havia decidit que Beatrice era innocent i que allò era una injustícia del Papa (pocs mesos després va ser cremat Giordano Bruno), pareix que va haver intents desesperats de salvar-les i l'exèrcit de Papa va haver d'intervindre vàries voltes. Les dues dones van ser decapitades amb una espasa i milers de persones les van vetllar aquella nit. Entre el públic hi havia Caravaggio, amb els pintors Orazio i Artemisia Gentileschi.

Segurament la història de Beatrice Cenci no és exactament com l'he explicada, però és aquesta història la que la va convertir en l'heroïna de la Roma anticlerical i en el símbol de l'injustícia papalina i la que van explicar Shelley (The Cenci: A Tradgedy in Five Acts, 1819), Stendhal (Les Cenci-Croniques italiennes, 1839), Alexandre Dumas (Les Cenci, 1856), Antonin Artaud (Les Cenci, 1934), Alberto Moravia (Beatrice Cenci, 1958) i molts altres.
El retrat de Guido Reni de la bellíssima Beatrice pareix que no és de Guido Reni sinó d'Elisabetta Sirani, filla d'un alumne del mestre i és poc probable que la dona del quadre tinga res a veure amb la Beatrice real, però va ser la visió del quadre el que va commoure a Shelley i a Stendhal i els va inspirar el que van escriure sobre Beatrice.

bajocons

marieta — Tue, 02 Dec 2008 08:59:33 +0100

Ahir va vindre a casa Vicent que havia de dormir a Roma per agafar hui l'avió per tornar a la Barceloneta després de la seua avventura fiorentina i, a més, ens devia una paella. La paella va ser una paella benissera, i he de dir que ja mentre, via email, em va dir el que li feia falta em va sorprendre una miqueta... albergínia? a la paella? i quan jo vaig proposar posar-hi dues carxofetes, em va dir que això era un sacrilegi (!?).
Com que la paella era benissera i la feia ell, no vaig insistir. En fi, no voldria entrar ara a discutir un tema que, junt amb les banderes, ens fa perdre tanta energia i, a voltes, fins i tot amistats, als valencians... i les paelles de la Marina seran tan bones com les de Castelló, però dues carxofetes haurien anat de categoria. De totes maneres, la paella estava boníssima.
El millor de tot va ser que era la primera paella, des de que estic ací, que duia bajocons (garrofons, diu ell), com Déu mana. Els bajocons els va dur Vicent, els hi havia donat una amiga valenciana que està a Bolonya.
Ara, fer ací una paella amb bajocons és una espècie de miracle, fer una paella amb bajocons de contraban que han viatjat per l'Emilia Romagna i la Toscana és un miracle que té la seua gràcia, no em direu que no...

cultura

marieta — Mon, 01 Dec 2008 09:47:13 +0100

"Els problemes d'Itàlia no són culpa del govern Berlusconi, sinó dels governs precedents i dels successius" Sandro Bondi, Ministre de Cultura.

Quan Berlusconi el va nomenar Ministre de Cultura, tots vam pensar que era una broma del Cavaliere, una boutade, i que després diria que era broma i que no teníem sentit de l'humor. En canvi era de veres, és el Ministre de Cultura. Amb una biografia política de tebeo, ex PCI, catòlic fervent i purità, adorador de Berlusconi a nivells de vergonya (quan li pregunten què sent pel Cavaliere la resposta és "devoció"). Va ser l'autor del llibret Una storia italiana, hagiografia de Berlusconi que en la campanya del 2001 ens vam trobar tots a la bústia de casa i, a més, és poeta, escriu poesies que publica al Vanity Fair dedicades als seus companys de partit i, sobretot, a Berlusconi (no en pense copiar cap, no).
Com a Ministre de Cultura, a banda de la seua missió declarada de "tornar a la RAI la seua funció d'instrument d'elevació cívica i espiritual de tota la comunitat nacional" acaba de nomenar director general de museus a l'ex director de Mc Donald Italia (!!). El darrer llibre que ens ha propinat és una llarga entrevista que es titula Io, Berlusconi, le donne, la poesia.
Potser haureu llegit que el govern ha decidit incloure en el pla anti crisi el retorn de la porno tax, que és una taxa afegida als productes considerats pornogràfics. Sense entrar en el mèrit (potser podrien també perseguir l'evasió fiscal, però no, el govern és molt més creatiu), el més impressionant de la mesura és que l'encarregat de decidir què és porno i què és soft és aquest senyor que ens trobem com a Ministre de Cultura...supose que sentíeu rialles vindre de llevant i no sabíeu per què, ara ja ho sabeu.

dissabte de paper(s)

marieta — Sat, 29 Nov 2008 11:37:12 +0100

Hui em toca, de hui no passa...he de fer dissabte, a banda del dissabte normal d'aspirador, motxo, pols, plantes i rentadores, hui em toca fer alguna cosa amb el meu escriptori, hem arribat a un punt sense tornada, pràcticament no hi cap el teclat de l'ordinador, serà quasi arqueologia (preindustrial) el que em toca fer, perquè el problema que tenen aquestes coses és que cal considerar cada paperet abans de decidir què fer-ne i l'altre problema és que no tinc més espai per a llibres, niet, no, no caben enlloc, estem, com diu l'F. en emergenza libri. El moll del problema és que tampoc hi ha espai per posar un altra Billy i au. És que havia anat acumulant llibres damunt dels radiadors i quan (graciesadéu) l'administrador del condominio va encendre la calefacció em va tocar traure'ls, abans que Stefan Zweig i Camilleri es fongueren en un, que no era cosa.
No sé per on començar, a la foto (he decidit eixir de l'armari, sóc un desastre) només es veu la taula, els voltants són també impressionants.
Així que m'he fet un te boníssim (gràcies Roser), m'he posat a Aretha Franklin (que com és sabut és una gran aliada de les mestresses de casa) i fa un hora que hauria d'haver començat i, en canvi, ací estic, escrivint bobades (amb foto i tot que hui tenim temps) i reflexionant profundament sobre la resposta a grans preguntes fonamentals com ara com collons han acabat a la mateixa muntanyeta un paquet de tabac buit, l'entrada al concert de Leonard Cohen (no, no, si em pose un disc de Leonard Cohen estem acabats), un paquet de xiclets (mig ple!), unes arracades que em vaig comprar a Buenos Aires, una novel·la negra sueca que em vaig llegir aquest estiu i l'etiqueta d'una camisa de l'F. amb un botó cosit.
Sarà dura...

non potho reposare

marieta — Fri, 28 Nov 2008 17:05:52 +0100

T'assicuro ch'a tie solu bramo,
ca t'amo forte t'amo, t'amo, t'amo.

És una cançó sarda, la vaig escoltar per primera volta fa poc i des d'aleshores que la tinc pel cap, la lletra és de Salvatore Sini que la va escriure el 1915 i li va posar musica Giuseppe Rachel, el director de la banda de música de Nuoro. La cançó es va començar a fer coneguda als anys 60s i va passar a fer part del repertori de quasi tots els cors sards. Al vídeo la canta el cor de Nulvi (es talla abans del final, però he pensat que en valia igual la pena) i ací sota els Tazenda, un grup de música sarda. I ací una versió de la cantant israeliana Noa.

A vull llegir... hi ha la lletra en sard.

professor

marieta — Thu, 27 Nov 2008 10:44:35 +0100

Joan Francesc Mira no va aconseguir ensenyar-me grec clàssic quan anava a l'institut, per culpa meua, tota tota meua, tenia massa pocs anys i massa coses pel cap, i prou que ara me'n penedeixo, de no haver-li fet una miqueta de cas, però en canvi, m'ha regalat la millor prosa en valencià que jo he llegit mai (el meu preferit és Els treballs perduts, m'encanta i hi torne...), m'ha ensenyat la Roma dels Borja amb un luxe de llengua que molts voldrien, m'ha regalat una versió de la Divina Comèdia que m'entren ganes de dur-la sempre a la bossa i m'ha fet començar el dia de hui de molt bon humor després d'escoltar l'entrevista que ens ofereix Vilaweb, amb frases com aquesta:

"Hem aconseguit reconstruir una cultura moderna, sobretot la cultura escrita amb la llengua del país, i per tant ara la cultura escrita en català al País Valencià és hegemònica en el camp de la literatura de creació, en el camp de la narrativa, la poesia, en la ciència social, en l'assaig, en l'assaig universitari, en publicacions universitàries...l'editorial de la Universitat de València, PUV, és la millor editorial universitària d'Espanya, amb molta molta diferència!".

Gràcies, professor.

PS: em feia falta una miqueta d'optimisme lingüístic, sobretot després d'haver llegit açò ahir.

conversió

marieta — Wed, 26 Nov 2008 10:01:07 +0100

Ahir, en una roda de premsa convocada pel Vaticà per presentar el nou catàleg d'estampetes de sants (paraula, existeix), mossèn Luigi De Magistris, responsable emèrit del Tribunale vaticano della Penitenzieria Apostolica, va donar la notícia bomba i hui els principals diaris se n'han fet ressó: Gramsci, en els darrers dies de la seua vida es va convertir a la fe catòlica gràcies a una estampeta de Gesù Bambino. Immediatament, alguns especialistes, com Giuseppe Vacca, autor de biografies de Gramsci i president de la Fondazione Gramsci han expressat la seua opinió. Diu Vacca, documentadíssim, que no creu que siga cert, que en tota la documentació, molt detallada, sobre els darrers dies del polític sard no hi ha cap referència a aquesta conversió i, recorda, Gramsci va expressar explícitament poc abans de morir la seua voluntat de ser cremat. Diu també Vacca que, de totes maneres, de ser certa la notícia donada pel mossèn, no es tractaria de cap escàndol ni canviaria res, però que no hi ha cap prova documental. Un altre historiador especialista en Gramsci, Luciano Canfora, ha declarat: "Em temo que no és cert que Gramsci es va convertir in extremis, de totes maneres puc assegurar que Pericles no es va convertir al confucianisme".
No sé si és cert o no, i no estic segura que siga important, però em fa gràcia que la cosa s'haja convertit en notícia de primera pàgina.
Torne a posar la foto de Pasolini davant la tomba de Gramsci al Cementiri acatòlic que ja vaig fer servir per una de les primeres entrades d'aquest bloc (que m'agrada molt) sobre el cementiri, Pasolini i Gramsci, i torne a copiar un fragment de Le ceneri di Gramsci de Pasolini:

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza
non cattolica, elencato tra estranei
morti: Le ceneri di Gramsci

Ladri di biciclette

marieta — Tue, 25 Nov 2008 09:24:39 +0100

"La literatura va descobrir fa temps aquesta dimensió moderna que puntualitza les mínimes coses, els estats d'ànim considerats massa comuns. El cinema té, en la càmera el mitjà més adient per copsar-la. La seua sensibilitat és d'aquesta natura, i jo mateix entenc així el tant debatut realisme". Vittoro De Sicca

Ahir va fer 60 anys que es va estrenar al cinema Metropolitan de Roma Ladri di biciclette de Vittorio De Sicca amb molt poc d'èxit. De Sicca s'havia encabotat en fer la pel·lícula i la va haver de produir ell mateix. Amb un pretext narratiu fragilíssim, el robatori d'una bicicleta i la seua recerca desesperada, amb un pressupost molt baix i pràcticament sense actors, amb gent triada pel carrer i amb poquíssim temps va fer una obra mestra del cinema. Un dels protagonistes de la pel·lícula és Roma, una Roma bruta i cruel, filmada com si es tractara d'un documental que et permet mirar-la amb els ulls dramàticament adults de Bruno, el xiquet.
Sense artificis estilístics, De Sicca ens fa viure el pes de la injustícia, la soledat enmig de l'hostilitat de la multitud, la vergonya i la indignitat amb un esguard sense retòrica però carregat de pietat i acuradament atent a xicotets episodis, només aparentment insignificants.

La pel·lícula va obtenir un Òscar i un gran èxit internacional i és considerada un dels millors films de la història del cinema i un dels millors exemples de neo-realisme. Jo la vaig tornar a veure fa poc i val la pena de veritat.

Ací un tràiler.

blanc

marieta — Mon, 24 Nov 2008 09:55:54 +0100

Deia Pla que Roma calia veure-la a l'hivern, quan era "plena de color, de qualitats saboroses i fines". Goethe, en canvi deia que quan més bella era la ciutat era d'estiu, la llum de l'estiu (que a Pla li semblava que cobria la ciutat "d'una monotonia i d'una implacabilitat aclaparadores") per a Goethe era la que permetia veure la veritable bellesa de la ciutat, l'ànima de les pedres. Jo, modestament, no estic d'acord amb cap dels dos, trobe que té raó Pla quan diu que la llum de l'estiu aixafa una mica la ciutat, però no trobe tan saboroses i fines les qualitats de Roma d'hivern, especialment en dies com aquests, amb el cel cobert i amb una llum blanca que pareix d'un altre país. Pareix que Roma es vulga disfressar de París, fins i tot el riu no pareix ell, com si alguna altra ciutat de molt més amunt li haguera deixat el cel uns dies. Tot es difumina una mica, els colors s'uniformen, els manca el blau del cel. Trobe que no li senta bé, a Roma, aquest cel trist i ploronet.

PS: fa un fred que pela.

plou

marieta — Fri, 21 Nov 2008 11:39:24 +0100

Versió de Famous Blue Raincoat de Leonard Cohen en italià, l'adaptació de la lletra és de Fabrizio de André, canta Ornella Vanoni.

Hui plou trist.

riure

marieta — Thu, 20 Nov 2008 08:48:01 +0100

Hui una història de riure per celebrar que fa trenta-tres anys que es va morir Franco (ese hombre).
El 1964, per honorar la celebració dels veinticinco años de paz, les autoritats de Castelló van decidir que ja era hora que la ciutat tinguera una estàtua de Franco com totes les capitals, van pensar posar-la a la Plaça Maria Agustina on hi havia (hi ha) la Diputació, el Govern Civil i el Sindicat. A l'hora d'encarregar-la van haver de decidir com la volien, es veu que per una estàtua eqüestre no arribava el pressupost i, en un atac de creativitat, van decidir que l'estàtua del dictador reproduïra la postura de la del Rei en Jaume (a la foto) atorgant la Carta Pobla a la ciutat, així que van encarregar un bronze de Franco atorgant, imperialment, un paper enrotllat a la ciutat, ves a saber amb quin significat.
Potser perquè l'escultor era maldestre o perquè la posició de la mà del dictador, era molt més baixa que la de Jaume I, exactament a l'alçada de l'entrecuix, la qüestió és que quan les forces vives van anar a veure el resultat poc abans de la inauguració, van decidir que no podien posar allò a una plaça, es veu que la impressió mirant-la era que Franco tenia un membre enorme i que se l'aguantava amb la mà dreta.
Aquesta història l'explica Toni Porcar en el llibre A l'ombra del lledoner, no tinc el llibre ací i l'he explicada de memòria, segur que ell l'explicava amb més gràcia que jo, deia, a més, que ell mateix, xiquet, va aconseguir colar-se al magatzem del Govern Civil on estava l'estàtua i la va veure i que efectivament semblava Franco atorgant a la ciutat un pardal* enorme. Van intentar que la cosa no se sabera, però la veu va córrer ràpid per la ciutat, sovint m'imagine com es devia explicar, en veu baixa i amb sornegueria, al bar enmig d'una partida de guinyot o en altres situacions i m'agrada pensar que una història tan ridícula fes riure a gent que havia patit molt en aquells anys.
I aquesta és la història de perquè Castelló va tindre l'honor de ser l'única capital sense estàtua de Franco.

*pardal, piu, en fi, membre viril (com diu l'Alcover)

sobre el diccionariet

marieta — Tue, 18 Nov 2008 09:27:23 +0100

Quasi quaranta paraules, algunes precioses, ja hi han participat molts bloguistes (o blocaires) i molts se n'han fet ressó (gràcies, gràcies). Per ara guanya la m amb nou paraules i el diccionaret començaria amb alís, alisa i acabaria amb xiuxiuejar.
Supose que ho hauria pogut preveure, moltes de les paraules triades per vosaltres (i per mi) tenen a veure amb la infància, són paraules carregades d'àcid proustic, d'aquelles que en sentir-les o llegir-les t'envien a casa (a casa dels pares o dels avis). Com em va passar a mi l'altre dia: a l'autobús van pujar una parella major de turistes vestits de turistes menjant-se un gelat i es van asseure davant de mi, jo estava llegint el diari i no me'ls vaig mirar massa, fins que la senyora, en acabar el gelat va traure un mocador (un mocador de veritat, no un kleenex) de la bossa, li'l va donar a l'home i li va dir: torca't, i jo, que estava llegint a saber què al diari, jo que estava en italià, em vaig trobar en un segon a Castelló i xicoteta, és l'efecte de l'àcid proustic.
Estic molt contenta amb com està anant aquesta història del diccionariet, volia avisar als futurs contribuents al diccionari que si envieu una paraula i no la veieu publicada és, simplement, que no he tingut temps, vos demane una miqueta de paciència.

La foto és d'Sphinx i l'he furtada d'una entrada que Vicent li ha dedicat al diccionariet.

diccionariet

marieta — Thu, 13 Nov 2008 06:42:07 +0100

Ja ho vaig anunciar ací, duc uns dies pensant la meua paraula, i no és fàcil triar-ne una, així que he decidit fer-ne dues (i en faré més).
He fet un altre bloc només per al diccionari afectiu de la llengua catalana, el mecanisme seria que vosaltres envieu les vostres paraules a l'adreça diccionariafectiu@gmail.com i jo la penge com a entrada a l'altre bloc, o, si preferiu, la poseu ací als comentaris i jo còpie i enganxe allà. Als que teniu bloc vos demanaria que l'enllaceu i m'ajudeu a difondre la cosa (com més serem més riurem) i convideu a participar als vostres lectors i, si vos va bé, que publiqueu la vostra paraula com una entrada al vostre bloc.
Al bloc del diccionari llistaré els blocs que hi participen. Els que envieu la vostra paraula (o les vostres paraules) a l'adreça de correu o la poseu ací baix digueu-me com la voleu firmar (nom i cognom, nom del bloc, nom, el que vulgueu). M'agradaria molt que aquest "diccionari de butxaca" s'anara enriquint amb el temps, no vos talleu...
Òbviament es poden repetir paraules.
Si teniu suggeriments sobre qualsevol millora possible de tot plegat vos ho agrairé molt. He posat un enllaç ací a la dreta, dalt de l'enllaç al blogs de lletres, no es veu gens bé, ja el canviaré, però funciona...
Aviseu quan pengeu la paraula al vostre bloc...

Ací van les meues dues primeres, ja les he penjades al diccionari afectiu de la llengua catalana :

enyorar-se: verb subtilment reflexiu, acció d'enyorar reflexivament, com diu Kundera l'enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m'enyore, sempre, d'algú, d'un lloc, d'un temps...no puc saber quan m'atacarà l'àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l'espurna de l'enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m'enyore d'una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.

argilaga: quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d'argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m'ix.

implacable

marieta — Wed, 12 Nov 2008 10:58:05 +0100

Quan una comença a llegir el diari pel matí és millor estar preparada per a les notícies lletges, les que et preocupen, les que t'entristeixen, catàstrofes, algunes notícies bones...
A voltes, però, hi ha notícies que no t'esperes i que t'aboquen a reflexions del tipus "com passa el temps", "no és possible que faça tants anys", i d'altres sobre l'implacable pas dels anys. Jo, aquest matí m'he trobat amb una notícia que m'ha enviat de colp als anys 70s, a la tele en blanc i negre (nena, posa l'UHF), al pa amb xocolata, a recordar quan no entenia perquè els meus germans reien tant quan feien l'anunci del tren Payá (tren-pa-yá, tren-pa-yá) i ningú no m'ho explicava, a Cleo, Tete, Maripí, Pelusín, Coletas y Cuquín, la familia Telerín, als Chiripitifláuticos, amb el Capitán Tan i Valentina i els Hermanos Malasombra (encara recorde la cançó), i quan es va morir Fofó...

En fi, la notícia és que la Nancy de Famosa (tiene muchos vestiditos, con su etiquetita y todo) ha fet 40 anys, no pot ser, com passa el temps...

PS: ja em perdonarieu l'entrada banal però és que la notícia m'ha afectat molt.

el batec de l'amor a les venes

marieta — Tue, 11 Nov 2008 10:06:47 +0100

This is the story of how we begin to remember
This is the powerful pulsing of love in the vein
Paul Simon, Under African Skies

"Què és blues? preguntava l'escriptor afro-americà Ralph Ellison. El blues és el que els negres tenen en lloc de la llibertat. Després d'haver sabut que Miriam Makeba havia mort, m'ha vingut al cap aquesta frase. Mama Àfrica ha estat el que, per molts anys, els sud africans han tingut al lloc de la llibertat: ha segut la seua veu."

Així comença l'article que Roberto Saviano ha publicat hui a Repubblica.

I així acaba: "Miriam Makeba ha mort a Àfrica. No a l'Àfrica geogràfica sinó a aquella transportada ací per la seua gent i que s'ha barrejat amb aquesta terra a qui fa pocs mesos ha ensenyat la ràbia de la dignitat. I, espere, també la ràbia de la germanor".

Les darreres frases de Saviano és refereixen a les manifestacions i les revoltes que van protagonitzar els africans a Castelvolturno després de la matança de set d'ells a mans de la camorra. La primera volta, que jo recorde, que algú es rebelava així contra la violència camorrista, la primera volta que es veia una reacció forta. Van ser els darrers desgraciats de la terra els que van donar aquesta lliçó de dignitat.

Gràcies, senyora. Gràcies per haver vingut a aquesta terra desgraciada a dur el vellut de la seua veu i la seua lliçó de resistència i bellesa.

La cançó que he triat és la meua preferida d'un disc que considere un dels millors que tinc en la meua col·lecció, Graceland, de Paul Simon.