Alguns dels protagonistes d'aquest sussoït són coneguts. D'una banda hi ha don José Carchano, impulsor del Museu Municipal de Xàtiva, creat el 1917. Hi ha també en Francisco Bolinches, escultor local, i Antonio Grau, pintor i artista faller, el fill de qual, Carles Grau, és qui m'ha narrat aquest succès, ben oportú per contar-lo en aquesta diada de Tots Sants, o millor demà, Dia de Difunts, si poguera ser com ho féiem de menuts, en el racó més fosc del carrer.

Classe nocturna de don José Carchano en el cementeri

Don José Carchano era en el moment dels fets un home d'edat avançada, a qui les cames ja no el sostenien ferm i per caminar s'havia d'ajudar d'un bastó. Feia classes particulars de dibuix, i els alumnes que acudien a la seua acadèmia eren ja sagalets, si més no la majoria.

Un dia, don José Carchano explicava als alumnes l'existència del foc follet: flama erràtica de color blavosa, que es veu arran de terra en els cementiris i altres llocs on hi ha matèries orgàniques en descomposició, i que és produïda per la inflamació del fosfur d'hidrogen que es desprèn d'aquelles [DCVB]. Els jóvens aprenents d'artista, potser per conseqüent rebel·lia de l'edat, qüestionaren la veracitat d'aquest fenomen. I don José Carchano va trobar que la millor manera de demostrar el fet científic era que el comtemplarem amb els seus propis ulls. Així que va organitzar una visita nocturna al cementeri de Xàtiva.

Don José Carchano es va presentar en el cementeri, ja de nit fosc, amb mitja dotzena d'alumnes, els més atrevits, sens dubte. A la porta l'esperava el cementerier. Mestre i empleat es saludaren i l'encarregat del cementeri li va dir que, quan ells ja foren dins, ell tancaria la porta de ferro amb clau perquè ningú no vinguera a destorbar-los; més tard, passat un temps convingut, ell hi tornaria per obrir-los. Així quedaren entesos tots dos personatges.

Coixejava visiblement don José Carchano mentre penetrava cementeri endins. La jovenalla incrèdula el seguia de ben prop, fent pilot solidari, i alguns, o potser tots, prou penedits d'haver posat en dubte els coneixements del mestre. L'amic Carles Grau no m'ha referit si per veure-s'hi portaven algun llum de carbur, perquè no sé si en aquella època s'havien inventat ja les llanternes. És possible, fins i tot, i crec que li escau al relat, que don José Carchano haguera escollit una nit de lluna plena, de cel ras com un ull de peix, per contemplar millor, a ull cru, el fenomen físic la contemplació del qual havia provocat aquella lúgubre excursió. Don José Carchano, home de ferm esperit científic, no devia sentir-se gens ni mica atemorit de trobar-se entre morts en hores nocturnes. Potser no creia ni en les ànimes. Tanmateix, els seus alumnes fóra probable que sí sentiren les picors de la por, i avançaven xarrant com fetge en brases per encalmar-se'n la pruïja. Xarraven mormolant, com si no volgueren destorbar la son sagrada i profunda dels habitants d'aquella altra ciutat, tan silenciosa. I rosegant paraules aporegades, anaren entrant més i més endins... Fins que, tot d'una, un crit terrible va fer estelles el silenci quallat del cementeri:

–Ai!

I un altre:

–Ai

I encara un altre més:

–Ai!

Mestre i els alumnes s'apressaren a desfer camí cap a l'exida, cames em valguen. Es xavals prou que corrien com a musteles, però don José Carchano, coixo-coixango, poca correra podia mamprendre. Ben prompte, la jovenalla ja havia aconseguit enfilar-se als ferros de la porta tancada, com ara un ramat de mones, mentre cridaven auxili perquè els sentira el cementerier. Però llavors don José Carchano, que, com he dit adés, devia ser un home de fort convenciment científic, ja havia tingut temps de recuperar-se del surt i s'havia encalmat el sobtament: va parar en sec i, amb paraules enèrgiques va ordenar als seus alumnes que abaixaren immediatament de la porta de ferro.

–Tots arrere! –va exigir-los fent un gest enlaire amb el seu bastó.

Tots arrere volia dir que havien de tornar cap a l'interior del cementeri d'on havien fugit com uns esperitats.

–Si eixe crida –va raonar don José Carchano, referint-se a la veu que els havia esglaiat–, és que és viu...

Don José Carchano va haver de fer servir prou la seua autoritat perquè els xavals s'avingueren a desenganxar-se dels ferros de la porta i, després d'haver-se'n baixat, recular fins on els esperava el mestre.

Efectivament, com bé havia interpretat don José Carchano, qui fotia aquells brams terrorífics no era cap ànima en pena, sinó un que era ben viu. Viu però herniat. En la foscor, els crits els menaren fins a un home entaforat dins un nínxol. Era un borratxet conegut de tots que, per no tenir sostre sota el qual resguardar-se, de nits solia botar el cementeri per dormir a l'interior d'un nínxol buit. Però aquell dia, en intentar abandonar el cau, va fer una mala forçada i es va trencar. Semblña ser que aquell dia ningú no va acudir al cementeri per visitar difunts i els enterradors devien faenejar per una altra banda, de manera que ningú no va poder escoltar els seus clams d'ajuda, fins que entraren al cementeri don José Carchano i els seus descreguts alumnes.

La fotografia l'he amprada a l'amic Josep Lluís Cebrian

A la Costera, a la marieta (Coccinella variabilis) se li diu gallineta cega. Però també és el nom d’aqueix joc infantil tan conegut, les característiques del qual no referiré perquè arreu es juga idènticament. Tanmateix, existeixen variants pel que fa al recitat que fan els jugadors. Heus ací el de Xàtiva:

–Gallineta cega, què se t’ha perdut?

–Una agulla i un canut.

–Busca-la per terra.

–No la trobe.

–Busca-la pel terrat.

–No que se'm menjarà el gat.

–Pos busca qui t’ha pegat!

Això era un família que havia caigut en tal desgràcia que no tenien ni per a donar de menjar als fills. Estaven tan desesperats que l’home li va dir a la dona que per a evitar que es moriren de fam seria capaç de desafiar el dimoni, i vet ací que el dimoni se li va aparèixer. L’home li va preguntar si ell tenia poder per a fer qualsevol cosa o n’hi havia cap que no estiguera al seu abast. El dimoni li va dir que ell tenia poder suficient per a fer tot el que un home li poguera demanar. Llavors l’home li va dir que ell no s’ho creia i el va desafiar. El dimoni va acceptar el desafiament, i l’aposta no era altra que si guanyava l’home el dimoni el faria ric, i si guanyava el dimoni l’home li lliuraria la seua ànima i se n’aniria amb ell cap a l’Infern. Així que tots dos van estar d’acord, l’home va demanar al dimoni un cadira de reixeta. El dimoni, tot i estranyat, li la va donar. Llavors l’home s’hi va seure, i tan punt hi va haver ajocat el cul es va tirar un pet i li va reballar el repte:

–Endevina per quin forat ha eixit!

I el dimoni va haver de fer-lo ric. 

Això diuen que era un llaurador que només feia bledes: sembrava, collia i venia bledes; durant tot l’any. I no solament això: cada dia menjava bledes: un plat o dos plats a caramull. I així un any i un altre any i un altre més… Estava de menjar bledes de reglotava.

–Que avorrides que tinc les bledes! –remugava– Que avorrides les tinc!

Però un any en va fer per dalt lo cap, de bledes, i es pagaren a preu d’or. O siga que aquell any el llaurador de les bledes va fer dinerets. I va decidir celebrar-ho com calia.

–Me’n vaig a València i allí en un restaurant d’eixos pegaré una fartà que cauré de tos!

Així és que un dia es va posar les espadenyes de mudar, es va ficar els patxaqüens en la faixa i cap a l’estació de trens que se’n va anar.

Arriba a València i tria un restaurant. Un de repica’m el colze, amb taules vestides i cambrers d’uniforme. El llaurador pren cadira. Se li acosta el cambrer i li pregunta, untós:

–¿El caballero desea consultar nuestra carta de especialidades?

I el llaurador que respon com les granotes:

–Ja ho crec!

I el cambrer li dóna la carta.

Val a dir que el llaurador tot i ser home de pocs estudis, una miqueta en sabia, de lletra. I va llegir el paperet. Ara bé, com que estava escrit en castellà poca cosa piscava del que allí se li oferia. Però una paraula li cridar l’atenció; li sonava bonica, apropiada per denominar un menjar exquisit:

–Acelgas… Xe, acelgas… Això deu ser plat de canonges i senyorets, d’ací en alça!

I demana la presència del cambrer.

–¿Ya ha decidido el señor qué plato desea? –li pregunta el cambrer.

–Ja ho crec! –respon el llaurador com les granotes– Acelgas!

I això que li posen en taula: un plat de bledes!

L’home que es veu al davant aquell plàtera de verd, que tan avorrit tenia, va esclafir en renecs i malediccions.

–Cague’n Déu i en l’hòstia puta, i vindre a València a menjar bledes, recollons, tan avorrides que les tinc, cague’n les putes de l’infern, i quin cas com un cabàs!

Però a continuació s’hi resigna:

–Uei què li farem: si ho hem demanat, ho haurem de pagar, i amb lo que costen de guanyar… Mos les menjarem!

I així, amb més resignació que ganes, anava embotint-se el llaurador el plat de bledes del bolet. Mentrestant, al veí de la taula del costat li acabaven de servir un plat ben ample amb dues xulles grosses de llomello, un parell d’ous caiguts i un grapat de creïlles fregides. El llaurador que ho veu, de poc que no boça les bledes. Els ulls se li anaven darrere del plat veí mentre ell feia esforços per empassar-se aquell maleït plat de bledes. En això que el veí deixa el plat net, alça el braç per reclamar l’atenció del cambrer i crida:

–¡Repito!

Diu això de repito i al cap d’un moment li serveixen un altre plat idèntic de llomello, ous caiguts i creïlles. El llaurador ho fila i se li encèn la llumeneta: «Recollons, que a això tan bo li diuen repito!» I no s’ho pensa dues vegades: amolla la forqueta, arrima el plat de bledes, busca el cambrer, alça el braç i crida:

–Repito! I a caramull!

I res va ser la perolà de bledes que li abocaren…

Ma mare solia explicar-me el cas d’un home que venia de nit cap a Xàtiva pel camí de Sant Antoni i es va trobar un porquet que semblava perdut. L’home va agrair la bona sort que havia tingut, es va carregar el porquet a l’esquena i va camallar ràpid cap a la ciutat, per si de cas encara apareixia un amo i li reclamava la propietat de l’animal. Vet ací, però, que com més anava anant, més pes sentia l’home sobre les espatles, i més pes i més pes… En això que va girar tot d’una el cap i es va topetar amb una cara monstruosa i enorme que el mirava fit a fit. Com va poder, l’home es va desembarassar de la bèstia i va fugir cames em valguen.

Evidentment, l’home s'havia carregat a coll un dimoni. I va salvar la vida de varetes.

Fotografia: Ermita i camí de Sant Antoni en una fotografia del primer terç del segle XX, extret de llibre Xàtiva. Records d’una època (1900-1935), publicat per la Impremta Marbau.

Sent Eduardo Saplana President de la Generalitat Valenciana va anar a Canals a inaugurar alguna cosa. Anava la comitiva saludant pel mig del carrer, s’hi acosta un home i diu:

–Jo vull contar-li un “xiste” al president.

Diuen que de primeres Saplana va dubtar, però va decidir de fer-se el “campetxano”:

–Dejad que lo cuente, dejadle.

Llavors li amolla el canalí:

–En què s’assembla vosté a una merda?

Saplana i la seua comitiva es queden blancs com una paret.

I l’home remata el “xiste”:

–En que a vostè li diuen Saplana i la merda, si la xafen, s’aplana.

PS. M’imagine que aquest sussoït deu ser d’aquells que el conten en milanta pobles diferents. Ma se non è vero, è ben trovato.

La família de món pare foren emigrants de Múrcia. Arribaren al País Valencià a darreries de l’any 1928, tot just acabat de nàixer mon pare. El meu avi Gabino havia fet de barrener a les mines de Cartagena, però tant ell com la meua àvia Maria eren originaris d’un poble vora la frontera valenciana, Sucina. Primer de tot, arribaren a Alcoi, on el meu avi va treballar en la construcció de la carretera. Al cap de poc, pujaren fins a Millares i després feren cap a Novetlè, on s’hi establiren. Acabada la guerra, l’avi va ser represaliat per haver pertangut a la CNT i el confinaren al camp de concentració que construïa el pantà del Generalísimo. En tornar, va treballar de sereno a Novetlè. Deien que tenia una veu molt potent, que arribava a sentir-se pels pobles de la contornada. L’avi va morir l’any 51, de resultes d’una injecció de penicilina. Atès que vaig conèixer l’àvia, Maria, que va morir centenària a Xàtiva, sé que el seu parlar no era el típic murcià. La llengua de l’àvia estava entreverada de valencianismes. I no sé quins serien producte dels molts anys viscuts entre Novetlè i Xàtiva i quins eren originaris del dialecte panotxo, que devia, o deu encara parlar-se a la seua Sucina natal. Així, el parlar de l’avi devia ser un castellà ben curiós d'escoltar. Amb tot, la seua manera de parlar-lo li ha permès perviure en la memòria de la gent, si més no en la dels qui el conegueren. I aneu a saber si hi perviurà més i tot. Així, la gent de certa edat de Novetlè, quan li pregunten quin temps fa, sol respondre, sorneguera: “A roglos, com el tio Gabino”.