L'atur puja un 55,4% en dotze mesos i assoleix una xifra mai coneguda a Catalunya

Al novembre 402.836 persones estaven sense feina. A l'Estat ja hi ha prop de 3 milions d'aturats

L’atur registrat al mes de novembre ha augmentat en 24.837 persones, el 6,5% més que el mes anterior, i s’ha arribat així a les 402.836 persones sense feina. En concret, i segons dades fetes públiques pel ministeri de Treball i Immigració, hi ha un total de 143.666 persones més aturades que al mateix mes de l’any anterior, és a dir, un 55,4% més.

La dada del mes de novembre desmenteix les previsions fetes públiques aquest dilluns pel ministre Celestino Corbacho, que va dir que les dades de l’atur no serien tan negatives com les de l'octubre

De fet, una xifra d’atur com aquesta no s’havia registrat mai a Catalunya des que es coneixen les dades estadístiques del nou sistema de càlcul de l’atur que es va posar en marxa el 2005 i que es remunten fins al gener de 1996. A més, es tracta del vuitè mes consecutiu que deixa xifres d’ocupació negatives.

Font: www.avui.cat

Per tal de comentar aquestes dades no faré ni anàlisis, ni grans escrits, que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions, i només diré una frase:

Visca la Catalunya optimista, riallera i feliç

Dilluns al matí mentre conduïa per a anar a la feina, vaig sintonitzar un moment el programa de la Neus Bonet i entrevistava  Miquel Roca, pare (i potser mare) de la Constitución, primer no el coneixia per la veu, atès que la entrevista ja estava començada, després la presentadora va dir el nom, no calia, amb el contingut claudicant del que deia n’hi havia prou.
És curiós com hi ha gent que no varia el discurs ni que passin vint anys, potser el seu bufet d’advocats funciona a ple rendiment amb clients addictes a Espanya, que de tant en quan  agafen el pont aeri per anar a retre genuflexió a la corona.
Una entrevista plena de giragonses, subterfugis, retòriques, i centrisme pròpia de principis dels anys vuitanta sense que el món hagués canviat. Es va escapolir quan li van preguntar sobre la Casa Gran, i quan li van preguntar sobre si calia reformar el catalanisme, va contestar que el catalanisme s’ha de practicar, igual que la fermesa de Montilla, paraules sense contingut, pensament màgic, i crides a no moure res, que tot quedi quiet i atrapat, mentre el país està en caiguda lliure.
S’ha demostrat una i una altra vegada que aquesta Constitució ha estat una trampa, el més sorprenent però és la manca d’autocrítica del personatge, tots sabem que en aquell moment havia soroll de sabres.
Potser la resposta més coherent seria, vam fer el vam poder, no es podia avançar més, per les circumstàncies del moment, però no, el personatge encara destil•la una suficiència com si aquell text jurídic hagués estat la llei marc de totes les lleis i els seus pares uns il•luminats creadors.
Quan es va escriure la Constitución, curiosament no ha va participar cap basc, i tampoc van sortit tan mal parats, de catalans n’hi havia dos, l’altre Jordi Solé Tura (ara malalt d’Alzheimer), curiós personatge que es va encarregar d’escampar odi vers el catalanisme titllant-lo de burgés, entre un i l’altre dos inductors i col•laboradors de la claudicació i autoodi més nostrat.
El proper dia 6 de desembre es complirà 30 anys de l’aprovació del text, ja veig als set pares a la capital de Reyno cofois i riallers, acompanyats per tota la cort de llepons i botiflers que des de Catalunya aniran a Madrid a retre genuflexió i pleitesia als opressors, i una bona part de catalans bavejant davant el televisor mentre s’està desballestant una bona part del teixit industrial al costat de casa nostra.
Potser el més catalanista dels pares de la Constitución era Herrero de Miñon

ICV ha tancat aquest diumenge la seva 9a Assemblea Nacional, pel que fa a la qüestió nacional que és la que ens interessa, segueixen la seva aposta pel federalisme, de fet aposten perquè Catalunya sigui un estat dintre de l’estat espanyol.

Deu de ser molt dur dedicar-se a la política, ja  que s’han de dir unes bestieses de l’alçada d’un campanar per haver de fer bullir l’olla. hi ha algú al país amb un coeficient intel·lectual de més de 70 (llindar de la deficiència) que es cregui el federalisme ?

Tothom sap que és més fàcil aconseguir la independència que no aconseguir que l’estat espanyol sigui federal (López Tena dixit),  a més seria impossible aconseguir que l’estat espanyol es tornes federalista sense posar la independència sobre la taula de manera creïble.

Perquè ens menteixen i ens foten el pèl ?

Doncs perquè d’aquesta manera intenten acontentar a dos sectors d’electorat que tenen, l’espanyolista i el catalanista ( màxim de competències però no trenquem l’estat), menteixen, i lo pitjor és que ho saben, i ho fan de forma premeditada.

Aquesta cançó els permet  fer la viu viu, i qui dia passa any empeny, i mentrestant marejar la perdiu, fer el gandul, gaudir de càrrecs i a final de mes una bona nòmina al sarró, i santornemi.

Això només fa que demostrar la decadència del país i donar-li la raó a Salvador Cardús i el seu article  El gos, la cua i la lluna, publicat a l’Avui i que he penjat a sota, i lo pitjor de tot és que Espanya dorm tranquil·la i el PSOE més.

No se’n donen compte que presenten un missatge superflu i mancat de contingut, perquè a la gent no polititzada això els importa un rave, i la gent polititzada i amb cultura política no se’ls creu, lo qual demostra la inutilitat del missatge.

Des del desgavell de l’estatut, com ja diu molta gent la política catalana ha entrat en la total desorientació, molts s’han quedat sense discurs, sense relat, sense credibilitat, sense horitzó, dóna la impressió que molts el que fan és donar les últimes espernegades abans del fracàs polític i personal, i continuen caient en els mateixos errors, com en la pel·lícula, “el dia de la marmota”, o com una fugida endavant.

Als d’Iniciativa els anomeno menjaflors, algunes persones hem retreuen la meva desconsideració i el meu llenguatge insultant. Com voleu que m’adreci a qui em menteix, i a sobre ho saben que menteixen.

Carretero i Homs urgeixen la unitat del catalanisme

L’exconseller de Governació Joan Carretero, dirigent crític d’ERC, i el diputat de CiU Francesc Homs van fer ahir una aposta per construir de manera urgent la unitat del catalanisme. Carretero i Homs van participar ahir a la nit en un acte organitzat pel Fòrum Tagamanent a porta tancada a Granollers. Hi van participar uns vuitanta militants de CDC, d’Unió i també d’Esquerra.

Carretero va comparar la situació de Catalunya amb la pel·lícula La vida de Bryan, de Monty Python, amb els fronts d’alliberament de Judea barallant-se entre ells. “Estem en un moment que si no hi ha un canvi important, Catalunya se n’anirà a fer punyetes com a país”, va dir. Segons l’exconseller, la política catalana està en una cruïlla per resoldre aquesta situació abandonant el defecte dels catalans de sentir-se sempre perdedors i recuperant els valors i una via clara de país.

Actitud amb Espanya
Homs va coincidir en l’anàlisi de Carretero i va demanar també celeritat per unir el nacionalisme català. Segons el diputat de CiU, els partits catalanistes han comès errors tots ells amb Zapatero i va proposar no caure més en les “enredades” del president espanyol.
El dirigent de la federació nacionalista va mostrar-se un punt més optimista que Carretero en la seva apreciació de la situació política catalana, i va apuntar que està creixent la consciència que hi ha d’haver un gran canvi a Catalunya.

Font: www.avui.cat

Aquesta notícia a molta “bona gent`del país” els podria generar esperances, el problema rau en què molts actors polítics han perdut credibilitat, ja només són creïbles el PP i Ciudadanos, però ho són per miserables, el PSOE tampoc ho és, però no ho és per a la gent que no els vota, a la seva gran bossa de votants com que el país els importa un rave, cap problema.

Des del dia 30 de setembre de 2005, dia en què el Parlament va aprovar un estatut de màxims amb el 89% de vots a favor i el Parlament dempeus cantant els segadors, no s’ha comés més que errors, uns per ingenus, altres per mala fe, i a la ciutadania que encara estima el país, se l’ha enganyat, se l’ha menystingut, i se l’ha enredat.

Hi ha encara una part important del país encara que no majoritària, que no vol gestors, els gestors a les gestories, el que volem és polítics valents, que il·lusionin, i que siguin creïbles.

Personalment a CiU no me’ls crec, cap problema fa més de quinze anys que no els voto, al PSOE desconec si mai han dit alguna veritat, a ICV per ornamentació estan força bé, i a ERC, de moment tots sols no podem reconstruir el país, ens caldria algun company de viatge fiable.

Desgraciadament ara per ara, hom no es pot refiar de ningú.

Diàleg

 El gos, la cua i la lluna

Darrerament, la política catalana és com un gos que s’empaita la cua i que, si pot, se la mossega. És a dir, que està atrapada en un cercle viciós, del qual no tan sols no sap sortir, sinó que, a més, hi pren mal. No és que amb aquesta imatge del gos i la cua vulgui fer broma d’un àmbit tan rellevant com és el de la gestió política del nostre present i futur, però sí que em serveix per assenyalar la dimensió tragicòmica de la situació. D’altra banda, la reiteració de fets que entren perfectament en aquesta dinàmica fa pensar que els mateixos protagonistes no s’adonen de les energies que perden empaitant-se la pròpia cua, ni que se la mosseguen ells mateixos, per a riallada general dels qui els volen mal i per a vergonya dels qui lamentem l’espectacle.

Certament, això és el que fan pensar casos com els del conseller Joan Saura que, com un passerell, primer es deixa enganyar per una falsa promesa sobre la data per al finançament i després, quan queda en evidència, se’n vol revenjar amb el gest inútil de no votar els pressupostos de l’Estat al Senat. És a dir, que corregeix un error amb un altre error. No calia ser un expert per saber que el govern del PSOE no faria propostes de finançament abans d’aprovar els pressupostos a les Corts. Per tant, per què Saura es va empaitar i mossegar la pròpia cua en lloc de queixalar la de la vicepresidenta Fernández de la Vega?

També és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, que –al contrari que Saura– guiat i confós per un excés d’astúcia, ha acceptat l’envit del PSC en forma de llagoteria cap a ell i de menyspreu cap al líder de la coalició, Artur Mas. La murrieria de Duran impedeix pensar que no fos conscient de les intencions i conseqüències de tot l’afer. I llavors ens tornem a preguntar: ¿per posar UDC al mapa, per augmentar-ne la cotització –com explicava tan clarament Vicenç Villatoro dimecres passat a la seva columna–, realment calia mossegar-se la pròpia cua? Esclar que, per completar aquesta incapacitat general per deixar d’empaitar-se el propi apèndix, Artur Mas pica l’ham del PSC, i facilita que es posi en evidència la feblesa del seu lideratge a la pròpia coalició. Tan fàcil que li hauria estat prendre-s’ho amb humor i dir que, per tractar amb l’adversari, preferia enviar-hi la segona marca del negoci, deixant que els altres dos es queixalessin la cua mútuament!

Aquesta lògica del cercle viciós, d’altra banda, es va reproduint a tots els nivells del debat polític. El cas del The Economist, del qual parlàvem la setmana passada, també ho ha posat de manifest, en la mesura que la provocació exterior ens ha abocat a un pim-pam-pum interior en el qual hem acabat rebent nosaltres mateixos: garrotada al govern per no haver atès el periodista amb intel·ligència, garrotada als que troben que cal respectar la feina del corresponsal, garrotada als que s’han sentit exageradament ofesos per The Economist però callen davant de tota la cartellera mediàtica madrilenya que cada dia programa la mateixa cantarella, i garrotada per l’equivocada reacció del delegat del govern, com ahir assenyalava Xavier Sala i Martín a l’AVUI, amb tant d’encert com contundència. Tot, garrotades plenes de raó. Però totes sobre les nostres pròpies costelles. Atrapats com estem en aquesta dinàmica perversa que ens erosiona i ens paralitza, no és estrany que faci patir imaginar com es reaccionarà políticament davant d’un possible acord de finançament manifestament insuficient o d’una probable sentència del Tribunal Constitucional que acabi d’aigualir l’Estatut. En el cas ben probable que siguin decisions negatives per al país, el més fàcil és que els partits s’estossinin entre ells i que, començant per mossegar-se la pròpia cua, hi deixin les orelles i tot.

Per què som en aquest pedregar? La resposta és ben senzilla: en posar totes les expectatives de futur –crec que es va dir que per als propers vint-i-cinc anys– en la discussió i aprovació del nou Estatut, ens vam quedar sense cap horitzó polític raonable i, per tant, sense possibilitat d’estratègia. En el nou Estatut hi vam esmerçar tot el capital polític que teníem i encara vam quedar hipotecats. En el nou Estatut, s’acabava el món. I, ara, gairebé dos anys i mig després d’aprovar-lo, l’Estatut no serveix ni per tancar com Déu mana el pressupost de l’any vinent.

Afortunadament, la solució és al cap i al cor, a la butxaca i a l’agenda, d’una gran majoria de catalans, per bé que de moment no trobi un lideratge polític de confiança per ser expressada de manera clara, oberta, madura, organitzada i eficaç. L’horitzó que ens permetria sortir del cercle viciós on ha quedat atrapada la nostra política regional és el de l’emancipació i la plenitud nacionals, el de l’ambició i la dignitat nacionals. Un horitzó gens radical i que senzillament volem compartir amb la resta de pobles del món que ja tenen la capacitat d’expressar-se sobiranament. La solució és tan elemental i tan òbvia que espanta. Molts la saben, però alguns no gosen mirar-la de cara, perquè intueixen quines responsabilitats i quins compromisos se’n deriven. N’hi ha que encara s’excusen dient que és la solució, sí, però que és voler la lluna. I es resignen a empaitar-se la cua i mossegar-se-la. Però aquest país té horitzó, i el sabem. I, a més, l’hem de voler.

Font: www.avui.cat

D’una p... vegada algú hauria de dir la veritat, algun cap de partit, o polític retirat o no, hauria de sortir a la Palestra i esbombar tot el que està passant, dir que la Generalitat no té saldo per pagar les nòmines dels funcionaris, i no el tindrà si no cedeix amb el finançament, dir que els partits polítics si no governen tenen seriosos problemes de finançament dels mateixos partits, dir que estan agafats pels collons, que si no passen per l’adreçador l’establishment mediàtic els triturarà, dir que estan en mans de bancs i empreses de comunicació i relacionades amb subministrament energètic, dir que un diputat si no fa el que diu el partit acabarà a l’atur, i a la vegada el partit ha de fer el que diu el banc, o empresa de comunicació i d’energia de tenen al darrere, dir que les quotes dels militants dels partits polítics només arriben al 15% de pressupost del partit, d’on surt la resta ? dir que els alcaldes i regidors que no són bons minyons es poden quedar sense infraestructures i serveis pel seu municipi, dir que si no disposes d’una bona xarxa clientelar de gent col·locada i subvencionada és gairebé impossible guanyar unes eleccions, dir que els partits polítics disposen d’opinadors a sou que es passegen pels matins.punt.si,  matins.punt.no de totes les ràdios i TVs predicant el que els hi mana el partit en qüestió, dir que la Generalitat només és una empresa sucursal de serveis del govern espanyol, dir que al nostre Parlament s’aproven lleis que, o no serveixen per res, o no es compleixen, dir que el govern espanyol sistemàticament incompleix les seves lleis, dir que a Catalunya un percentatge molt alt de ciutadans odia la nostra cultura, i dir que encara estan al poder els hereus del franquisme.

No hi ha algú de prestigi, retirat, que ja no s’hi jugui les garrofes, que pugui dir tot el que està passant.

I segurament entendríem espectacles galdosos com els del menjaflors i la prepotent i xulesca De la Vega, i seriem capaços de veure el futur amb més claredat

Si estàs en disposició de rebre una herència, i aquesta és petita, esquifida, aprimada, i poqueta cosa, i si a més, hom és covard, poruc, miserable, envejós, traïdor, mesquí, sàtrapa, insolvent, hipòcrita, i mentider, només hi ha una manera d’augmentar la teva herència o el teu poder, i aquesta forma no és altra que assassinar el teu propi germà.

Aquesta analogia és l’autèntic basal d’aigües fecals, en què s’ha convertit la política catalana.

William Shakspeare ho va reflectir a Hamlet, príncep de Dinamarca, El germà del rei, Claudi, assassina el seu germà i es casa amb la seva cunyada Gertrudis, la resta ja la coneixeu.

Si busqueu paral·lelismes en aquesta analogia en podeu trobar a grapats.

Acabo de llegir-me “Camí de Sicília, l’expansió mediterrània de Catalunya” del prestigiós historiador Oriol Junqueres, en uns moments de tebior, de botiflerisme, d’autoodi, i d’una classe política ineficaç, incapaç, i mediocre, i una societat civil que encara està per sota de la classe política, cosa que ja és difícil, llegir aquest llibre és una autèntica injecció d’autoestima i de confiança amb nosaltres mateixos.

Us el recomano.

Ha estat a Mollerussa on avui Alfons López Tena ha donat una conferència sobre la submissió de Catalunya a Espanya i sobre les possibilitats econòmiques i jurídiques d’assolir l’objectiu de la independència.

Ha estat clar, nítid, segur, intel·ligent, mordaç, impecable en arguments, amb quantitat de dades i coneixements jurídics, econòmics i polítics. En un parell de preguntes de les moltes que li han adreçat des del públic ha estat demolidor.

En una d’elles quan li han preguntat sobre la possibilitat de canviar la constitució espanyola, els ha reblat que a ell la constitució espanyola li importa tant com la caiguda de la monarquia al Nepal. Tot seguit a donat una sèrie d’arguments demostrant que la constitució no s’ha de canviar, nosaltres hem de fer la nostra constitució, sense giragonses, sense circumloquis, directe a barraca.

Arran de l’article publicat ahir al diari Avui i signat per Alfons López Tena, vaig penjar l’article i he rebut uns quans comentaris, dir-los als companys que tot i que no em considero una persona excessivament pessimista, us vull explicar una anècdota que vaig tenir aquest estiu amb un espanyol resident a Catalunya.

Un dia després que un alt càrrec del Ministerio de Economia (espanyol) publiques les balances fiscals i es fes públic el robatori que patim, el paio el molt soca encara ho negava, i compte no era cap empresari, ni cap funcionari, era i és un simple treballador assalariat, doncs encara tenia els collons de dir que les balances fiscals eren falses, per raons òbvies no vaig perdre el temps discutint.

D’altra banda, aquells que deien que el dia que es publiquessin les balances fiscals hi hauria un revolució, ja la teniu, com a psicòleg que sóc, us puc assegurar que la ment humana és força complexa, talment no cal ser psicòleg per veure-ho.

Si els treballadors de Nissan s’assabentessin que els seu PSOE els ha traït, contra qui us penseu que carregarien ?

Doncs, contra la Generalitat (com a institució, no perquè governa Montillla), o contra Carod,o contra la immersió lingüística.

Tinc el costum de penjar articles que considero impressionants o demolidors, avui en López Tena ha publicat aquest article al diari Avui, m’agradaria refregar-los a la cara aquest article a tota la bona gent que vota PSOE, tot i que de res serviria, no hi ha més cec que els qui no hi volen veure.

Si el que diu l’article és veritat, ens demostra una vegada més que la màfia de l’establishment político-mediàtic vinculats a la Godovergència (la Vanguardia) o al PSOEriodico estan al servei de l’empobriment i el desballestament del nostre país, feu-lo córrer.

UN PLA D'ACOMIADAMENTS A CATALUNYA I EL GOVERN ZP

Espanya ataca amb Nissan

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes / info@cercleestudissobiranistes.cat

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

NO ÉS AIXÍ, I ELS TREBALLADORS CATALANS es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

JOSEP MARIA ÀLVAREZ, SECRETARI GENERAL d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

MÉS ANTIGA ENCARA ÉS LA SOBTADA sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

LA MATEIXA LLIÇÓ VAN APRENDRE a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

ELS COMPATRIOTES DE NISSAN NO OBTINDRAN res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

No veig mai al televisió, llevat d’algun partit del Barça de basquet o futbol, però amb Serrallonga he fet una excepció, volia donar-li un cop d’ull a veure que tal han tractat la història del personatge i la dimensió nacional i social que li donaven.

No cauré en la trampa que fan molts catalans de fotre merda damunt de tot el que fem nosaltres mateixos, 30 anys de pensament únic sociatoprogre cosmopolita han fet un mal que costarà molt refer. Si fos una sèrie anglesa, amb actors angloamericans i rodada a Anglaterra, o fos una història sobre algun revolucionari sud-americà ja tindríem tota la progressia bavejant.

Dit això, el producte és prou potent, ens fa un repàs històric de la Catalunya del segle XVII, fins i tot ens explica que Valencia i el Rosselló pertanyien al mateix regne, com les relacions entre la noblesa catalana, el rei de les Espanyes i el Virrei. Una altra cosa interessant és el lloc de rodatge, es gairebé un reportatge de les Guilleries, i la Catalunya interior, també és bo que la gent conegui indrets del país que no són la sala de premsa del Barça o els carrers del Cap i Casal.

Hi ha alguna pinzellada nacional, com el “visca la terra i mori el mal govern” entre altres perles prou subtils.

Defectes de la sèrie ? no els comentaré, si els voleu saber poder llegir l'ABC, el País, o anar a veure que diu en Joan Saura, jo no ho faré.

Segurament aquesta matinada serà històrica, tot apunta que Barak Obama serà el proper president del país més poderós del món, per primera vegada un afroamericà arribarà a la Casa Blanca, en la memòria quedarà la fatídica data del 4 d’abril de 1968 en la qual Martin Luther King fou assassinat a la ciutat de Memphis.

També es recordarà el nom de l’activista Rosa Louise Parks que aquell 1 de desembre de 1955 a la localitat de Montgomery (Alabama), va refusar d’obeir l’ordre del conductor d’autobús, d’asseure’s a la part del darrera del vehicle per tal de deixar lloc per als blancs. Parks es va asseure a la primera filera de la part posterior de l’autobús, a la secció específicament indicada per als negres. Va ser arrestada, jutjada i sentenciada per la seva conducta a més de desobeir un encarregat oficial. (segueix)

Avui a Agramunt ha tingut lloc el Correllegua, hi he anat amb el meu fill, ja ho sabem ell mai em diu no (de moment), amb tot allí havíem quedat amb l’Albert i la Carme, ells tampoc fallen mai.

Primer presentació del llibre de Víctor Alexandre, després un pica-pica i concert d’en Cesk Freixas, i la sorpresa agradable que m’ha donat escoltar cantar a aquest noi.

En total devíem ser vora un centenar de persones, però sobretot gent jove, molt jove.

Ho dic sobretot pels apocalíptics, pels que ja ho veuen tot perdut, la gent jove fuig de la política perquè els grans gestors de les engrunes esquifides que gestionen, s’han dedicat al vol gallinaci, el regat en curt, la demagògia barata, el lladronici, i la col·locació d’amics, parents, coneguts i saludats.

28 anys de psoevergencia, han dut el país a un atzucac, i a un carreró sense sortida, ells cofois diran que és que la majoria de la gent vol, i no els falta raó, però els indicadors socials, econòmics i culturals del país estan enfonsats, i ensorrats per la bona gestió dels partits que gestionen el que anomenen la centralitat.

Per acabar, compreu-vos “el camí cap a nosaltres” de Cesk Freixas.

http://www.myspace.com/ceskfreixas