Sembla que un diari espanyol que es publica a Barcelona ha destapat una filtració més provinent de la desprestigiada magistratura espanyola.
En essència, resulta que els jutges espanyols ens diuen que els catalans no tenim dret a administrar els nostres impostos, perquè, només faltaria, els impostos són nostres, però els diners són seus. Tampoc no tenim dret a exigir al nostre país l'equiparació en drets de la nostra llengua amb la seva, que, com tohom sap, és més llengua que la nostra, perquè és seva.
Després de l'elecció per sufragi universal del President i del Secretari General d'ERC el dia 7 de juny i del Congrés Nacional assembleari del dia 14 de juny, s'obre una nova etapa per a l'independentisme parlamentari, i sembla adient que expressi alguns dels meus punts de vista en aquest bloc eminentment polític.
Com segurament sabreu, per poc que hàgiu consultat alguns dels posts anteriors, jo era (i sóc) molt crític amb l'estratègia política seguida pel partit durant els últims anys, i exigia el cessament del company Puigcercós, com un dels dos màxims responsables de la línia política erràtica que hem estat seguint.
Fa un parell d'anys vaig acompanyar un grup d'estudiants de segon de batxillerat de Blanes en el viatge de fi d'estudis que van fer a l'illa de Gran Canària. En acabar, a l'institut on treballava (IES S'Agulla) em van demanar que fes una petita crònica del viatge, acompanyada d'algunes fotos.
Ho vaig fer, però seguint un estil de redacció una mica heterodox, i els responsables de la web de l'institut, probablement amb bon criteri, van decidir que allò era impublicable. Sí que van utilitzar les fotos que vaig seleccionar, i encara les podeu consultar si visiteu la web de l'institut i busqueu els viatges del curs 2006-2007.
Resulta, però, que fent una mica de neteja de l'ordinador, he trobat el relat que vaig fer llavors, i he pensat que no estaria malament que el publiqués al meu bloc, on l'apel·latiu "impublicable" parteix d'uns altres estàndards (notablement, el meu caprici momentani :-) ).
Tots els estudiants que van participar al viatge ja eren majors d'edat en aquell moment, per tant no hi ha problemes per publicar fotos de menors, així que no veig per què no puc acompanyar el relat amb algunes de les fotos que ells mateixos em van fer arribar. De totes maneres, em permeto substituir els seus noms per inicials, per una qüestió mínima de discreció. En el cas improbable que algun dels estudiants, o el meu company Òscar, que també apareix a les fotos, llegiu aquesta crònica endarrerida, no us estigueu de de deixar un missatge de salutació! En tot cas, jo també em permeto des d'aquí enviar un missatge de record a la resta de companys del S'Agulla (fa poc hi he mantingut un petit contacte via email per la jubilació d'un dels professors).
Sense més preàmbuls, aquí teniu el relat del viatge.
He hagut de preparar un petit text argumentatiu sobre el relativisme lingüístic, i m'he adonat que hi ha poca informació sobre el tema en català. Evidentment, si hi esteu interessats sempre podeu consultar la wikipedia en anglès (de totes maneres una part no petita de la informació que aporto prové d'allà). Però si teniu preferència per la llengua més ufana de les que es parlen i es desparlen, cosa que, atenent el tema seria ben adient, sempre podeu partir d'aquesta primera aproximació.
Perdó, volia dir (evidentment) el PSC-PSOE, no ens confonguéssim!
Bé, deixant de banda la ironia, em permeto dedicar un article al partit que representa més bé el sentir i els anhels del català mitjà (d'acord, s'accepta l'esmena: encara no havia deixat de banda la ironia! Vull dir, és clar, que això és així en opinió del PSC-PSOE).
Em veig amb cor de proposar que els militants d'ERC centrem el debat en el projecte de partit i no tant en els noms que l'han de dirigir. Segur que gairebé tots hi estarem d'acord.
Això és així, amb una reserva: cal exigir responsabilitats polítiques per la tendència a la baixa del nostre partit en el present cicle electoral. Carod-Rovira, en primera persona, ha assumit responsabilitats polítiques, i per tant queda exonerat a partir d'ara de les crítiques a l'estratègia de la direcció. Però la direcció era bicèfala, i per tant cal exigir responsabilitats igualment a l'altre sector de la direcció. Això és una mesura d'higiene democràtica mínima. Com vaig dir en un altre post, cal exigir responsabilitats (polítiques) en cas que es cometi un error (polític).
Més enllà d'això, m'agradaria centrar, com dic, el debat en l'estratègia que (confiem-hi) amb el temps ens retornarà la confiança ara perduda del nostre electorat, i (esperem-ho), continuarà atraient cap al moviment sobiranista capes cada cop més àmplies de la ciutadania.
Ara que he recuperat el bloc durant aquests dies precongressuals de vacances escolars, suposo que pot estar bé fer una mica de balanç dels seus gairebé dos anys d'història.
Tot seguit us passo els enllaços als 5 posts més visitats (tots 5 tenen més de 500 visites) i als 5 que a banda d'aquests a mi personalment m'agraden més.
Observeu que la majoria són posts antics, de manera que cadascú s'insereix en el seu context determinat (n'hi ha uns quants de la campanya de l'estatut, on vaig donar suport actiu al No sobiranista). Tot i això, diria que els arguments que volia compartir amb vosaltres encara conserven la validesa.
Malgrat l'evidència que la subordinació als interessos polítics del PSC-PSOE és un terrible error, ja que fa perdre suport electoral a l'únic partit sobiranista amb representació parlamentària, encara se senten veus que defensen les bondats del pacte a partir d'uns suposats efectes pedagògics sobre la població etnicolingüística espanyola que ha comportat el pacte entre l'independentisme i l'unionisme d'esquerres.
Vull mirar de desmuntar aquesta fal·làcia a partir de 3 punts:
1. En qualsevol tipus de negociació, de situació dialèctica, per molt malament que hi vagin les coses, sempre es pot presentar algun mínim aspecte positiu, però això no pot justificar un pacte negatiu en els seus aspectes essencials.
2. El problema no és pactar amb un soci d'igual a igual, sinó subordinar-se als interessos d'una altra (i ben legítima) opció política, amb prioritats contraposades a les pròpies, cosa que fa perdre atractiu electoral a l'opció pròpia.
3. Finalment, i anant al moll de l'os, els beneficis suposadament aconseguits (l'augment de la simpatia cap a l'independentisme) són totalment inexistents. Recordem-ho: no hi ha més cec que qui no vol veure.
El líder de Reagrupament.cat, Joan Carretero, ha confirmat la intenció del corrent de presentar una candidatura a la direcció d'Esquerra, tant pel que fa a la presidència com a la secretaria general del partit, en el congrés del mes de juny.
El dirigent independentista ha deixat clar també que la convocatòria d'unes eleccions primàries és "imprescindible" i s'ha mostrat sorprès per la manca de dimissions al partit malgrat la davallada electoral. L'exconseller ha dit que aquest fet demostra una "anomalia democràtica" i ha lamentat que "hi ha gent que pensa que els càrrecs són vitalicis, i no volen deixar la política i fer el que fa la gran majoria de la gent, guanyar-se la vida"
"Algú es planteja que el PSOE o el PP perdin la meitat dels vots i no dimiteixi ningú?", ha preguntat. D'altra banda, l'exconseller considera que "ERC no ha de ser responsable d'unes eleccions anticipades", malgrat reconèixer que "el tripartit perjudica" els interessos electorals del seu partit". Carretero també ha lamentat la 'picabaralla' entre Carod i Puigcercós i ha recordat en aquest sentit les acusacions que es van abocar sobre la seva persona.
[Prometo que ja no faré més spam, però després de la conclusió a què arribo a la meva sèrie de tres articles sobre el puigcercarodisme (llegiu-los si encara no ho heu fet, són aquí sota!), crec que valia la pena fer un últim recordatori del problema al qual ens enfrontem...
Per cert, la informació ve d'e-notícies, retocada per eliminar-ne les faltes de cohesió i d'ortografia. La negreta és meva. I encara més per cert, Carod-Rovira és filòleg, o sigui que res criticable per aquí. Puigcercós era cambrer quan va començar a cobrar un sou del partit, així que probablement farà tot el possible per continuar "en excedència". Però tampoc no cal que ens hi abraonem, eh? Amb el seu mateix grau de formació educativa es pot arribar perfectament a President de la Generalitat...!]
Pensament del dia: Creiem en la dignitat de les persones: un home lliure és millor que un home esclau. Creiem en la dignitat dels pobles: una nació lliure és millor que una nació sotmesa.
Arriba el moment de parlar del procés de l'estatut, i aquí novament hem d'esmentar alguns errors molt greus d'estratègia.
Passem per alt el moment fugisser d'autoestima i afirmació col·lectiva quan el Parlament va aprovar un estatut que reconeixia la condició nacional de Catalunya i exigia el tracte polític que es deriva d'aquesta condició com a subjecte polític, i analitzem-ne el pas posterior (obligatori a causa de la sempre denunciada manca de sobirania del nostre Parlament) pel Parlament espanyol.
Pensament del dia: per a la llibertat nacional dels catalans només hi ha una cosa pitjor que un espanyol de dretes: dos espanyols.
Abans que res, per evitar qualsevol confusió, permeteu-me que us aclareixi (per si no hagués quedat ja prou clar) que jo sóc independentista, republicà i d'esquerres. Sóc militant de base d'ERC i la meva crítica té únicament la intenció d'acostar el meu partit novament a les preferències del seu electorat potencial. De fet, podria fer crítiques molt més sagnants (referint-me a les formes tant com al fons), però no és el tipus de debat que penso que s'hagi de fer públic. En canvi, la discrepància estratègica de fons ja no pot quedar somorta a les portes del congrés i amb tot el que ha plogut aquests darrers anys. Si estic enfrontat ideològicament amb la direcció actual d'ERC (i de fet reclamo fermament la seva substitució per una altra que pugui superar l'estat actual de decaïment del nostre projecte) no ho reclamo per cap fòbia personal, sinó perquè en política, com en molts altres àmbits de la vida, ens guiem per la regla bàsica que els encerts han de ser premiats i els desencerts evitats, i, si no és possible evitar-los, algú se n'ha de fer responsable.
Acabo de llegir l'entrevista a Carod-Rovira a l'Avui, on, d'una banda, el President del meu partit fa unes propostes organitzatives internes que sonen bé, però de l'altra no fa cap mena d'autocrítica, com si ell no hi tingués res a veure amb el menyspreu antidemocràtic de la direcció a les propostes de la militància. Recordem com a Lleida i Tarragona (oh casualitat, els dos escons perduts inesperadament per la direcció!), es va substituir a dit els candidats escollits democràticament per la militància per uns altres més propers al puigcercarodisme.
Però, especialment, Carod defensa, com sempre, que va ser un error demanar el No a l'estatutet i que cal mantenir-se al govern del PSC en les condicions actuals. Doncs bé, si ell té el dret (i el valor!) d'exposar aquestes insensateses a la premsa, jo em sento totalment legitimat per criticar-les igualment de forma pública.
Total, que reprenent el fil del post anterior, permeteu-me que aporti unes reflexions pensant en el proper congrés d'ERC. El primer que hem de delimitar és la separació entre encerts i errors durant el darrer cicle electoral, ja que, evidentment, en un període de 4 anys llargs hi ha de tot. Tanmateix, no ens podem permetre errors d'anàlisi: si el que va ser un error ho considerem un encert, tota la nostra argumentació quedaria viciada en origen. Per tant, val la pena que ens fixem amb atenció en la successió dels esdeveniments.
Pensament del dia: des del temps dels nostres avantpassats culturals de l'Atenes clàssica, fa més de 2.000 anys, la implicació en la política ha estat el dret i el deure dels ciutadans lliures.
Em decideixo a despertar aquest bloc, arrencant-lo com si diguéssim del seu estat d'hivernació benaurada, i és que (com potser ja haureu notat), tot just acaba d'esdevenir-se un nou procés electoral.
De coses a dir, n'hi ha un munt, però de consideracions, de meditacions, de dubtes, incerteses, cogitacions i malenconies vàries n'hi ha encara moltes més...
De totes maneres, el mèrit de fer l'anàlisi electoral tan tard és que em salva d'haver de remarcar algunes de les dades bàsiques que els meus companys de la catosfera ja han destacat de manera prou apta i acurada. Això em permet dedicar-me més a una anàlisi antropològica que sociològica, o, si voleu, més connotativa que denotativa. Vaja, que no cal que em dediqui a presentar xifres de resultats de partits per defensar els meus punts de vista, les xifres ja són prou conegudes!
Per tant, podem aplicar la subtilesa lèxica i semàntica que ens permeten els dialectes neollatins per qualificar els resultats dels partits catalans en aquestes eleccions. Per dir-ho ràpidament i passar al següent punt de la discussió, els resultats del nacionalisme-sobiranisme en aquestes eleccions s'assimilen als d'una merda punxada en un pal (recuperant l'aclamada analogia poloniana), mentre que els d'ERC en particular, tot menystenint l'element de suport, es concentren de forma específica en l'element aromàtic de l'analogia.
Amb això ja tenim ben definida la realitat, el món que és. Però com que nosaltres no podem negar que som de naturalesa gramsciana (bé, també churchilliana quan s'escau, però cada cosa al seu temps), el que ens interessa realment és el món que fem, perquè ens condueix en dretura cap al món que serà.
Curt: que parlaré de la nefasta (sospir) estratègia política d'ERC, de la funesta (doble sospir) direcció puigcercarodiana i de l'esperança renovada d'enviar-los tots dos ben juntets a redactar les seves transcendentals memòries polítiques al fons de la fossa de les Marianes!
Avui, dia 16 de juny, s'han constituït els Ajuntaments d'acord amb els resultats de les eleccions del proppassat 27 de maig. A Corbera de Llobregat, municipi d'uns 13.000 habitants de la comarca del Baix Llobregat, estem de celebració i és que el PSC-PSOE ha perdut l'alcaldia (que havia aconseguit fa 5 anys mitjançant una moció de censura gràcies a un pacte fosc amb l'únic regidor del PP, que va retirar el suport a mitja legislatura al govern liderat per CiU).
La veritat és que l'omnipresència del PSC-PSOE al govern de totes les institucions ha arribat a provocar l'efecte d'ofec i manca d'altrernatives arreu del nostre país. Però, com ja vaig dir en un post relativament recent, aquest efecte no és més un miratge, o potser seria més adient comparar-lo amb un decorat de cartró pedra, com el que utilitzaven als estudis de Cine Cità per produir en sèrie els famosos peplum dels 50 i 60: darrere dels decorats, i dels actors que es repeteixen interminablement repetint sempre el mateix discurs, no hi ha res, només el buit i la decadència. El PSC-PSOE està en caiguda lliure electoral a Catalunya, i a cada elecció que passa empitjoren els resultats de les eleccions anteriors.
Arran dels resultats de les eleccions de diumenge passat, i en vista de les reaccions diferents que els resultats electorals semblen haver impulsat en sectors diversos del partit, sembla un bon moment per compartir un cop més algunes de les meves reflexions sobre el sistema polític català i el lloc que (en la meva opinió) hi ha d’ocupar ERC. Permeteu-me que especifiqui que en aquest post em referiré a la política del Principat de Catalunya, i és que fa tot l’efecte que la resta del territoris catalanoparlants no admeten una anàlisi política rellevant si considerem el paràmetre de l’adhesió nacional catalana, sinó que el paràmetre definitori continua essent l’elevat grau d’adhesió al sistema polític bipartidista espanyol.
En primer lloc, m’he de felicitar per les meves dots prescients, o, més ben dit, ho faria si no fos que els resultats electorals eren tan i tan previsibles. Consulteu en aquest post la meva anàlisi dels resultats electorals, feta durant la nit de dissabte a diumenge, és a dir, abans de les eleccions. Veureu que no hi havia cap misteri en aquestes eleccions. Abans d’anar a votar ja sabíem el que ens trobaríem! Algú es pot estranyar, doncs, de l’índex tan elevat d’abstenció i vot blanc? Per què anar a votar cap partit, si tothom ja coneixia els resultats?
Demà hi ha convocades unes noves eleccions, i sembla adient penjar-hi alguna reflexió en un bloc eminentment polític com és aquest. La gràcia de les eleccions és fer previsions, i si s’escau prospeccions, abans de les votacions, perquè després és molt fàcil fer anàlisis: només cal llegir les llistes de percentatges de cada municipi! En canvi fer l’anàlisi abans de les eleccions és com escriure una novel•la de ciència ficció: partim d’unes premisses raonables, però la imaginació de l’autor és la salsa que relliga tota la informació!
En essència, en aquesta ocasió diuen els entesos, diuen les enquestes i diuen les imatges d’assistència als mítings electorals que les eleccions locals al Principat de Catalunya presentaran uns índexs d’abstenció molt elevats, gairebé de ‘nivell referèndum’, mentre que al País Valencià s’espera una participació força elevada (com sempre) en les eleccions al Parlament propi i locals, i a les Balears (també com sempre) tirant a baixa en ambdues conteses, si bé probablement no serà tan baixa com a Catalunya.
