Diari Maresme va celebrar ahir el segon aniversari amb el lliurament dels primers Premis Blocs del Maresme. En la categoria de blocs de política vaig resultar ser el més votat, i després del premi de divendres a Girona, l'endemà em tocava aquest altre a Pineda de Mar. La llàstima va ser que no vaig poder participar-hi de l'acte, perquè a aquella hora em trobava en un casament a Argentona. L'alcalde de Pineda, Xavier Amor, que per cert ha recuperat el seu bloc, tampoc no hi va poder ser. Mentre es feia l'acte a la masia cultural Can Comas de Pineda, compartíem taula a Argentona i cridàvem visca els nuvis. El nuvi era el periodista pinedenc Pau Pujadas [Facebook], amic i gran persona. Aquest, òbviament, tampoc no hi va poder ser a l'acte. Motius de força major, diríem.
Novament, moltes gràcies als lectors que em van votar i al promotor Diari Maresme [Facebook], que dirigeix Albert Lladó [bloc]. Amb l'Albert hem quedat que ens veurem dissabte vinent per fer un vermut en què em farà entrega del guardó, amb iPod inclòs.
sgordillo |
Maresme |
divendres, 19 de setembre de 2008 | 00:39h
L'Onze de Setembre de l'any passat assistíem al naixement de Maresme Digital TV, que és la televisió digital pública de la comarca, nascuda a l'era de la TDT. [El Maresme, novament referent comunicatiu] Aquest dijous s'ha organitzat a Mataró la celebració del primer aniversari del canal. Hi he assistit, i m'agradaria deixar escrit aquí (perquè en l'acte públic ningú no ho ha pas esmentat ni per equivocació) que Maresme Digital TV té com a subministradora d'informació a l'Agència Catalana de Notícies (ACN). No ho diuen ni el dia que fan balanç, però la realitat és que l'agència pública de notícies d'aquest país prové de continguts locals i comarcals en format text, àudio, fotografia i vídeo, i també d'àmbit nacional. Per actualitzar permanentment el web i per a la confecció dels seus programes informatius. Per a l'ACN, aquest és un petit gran èxit, ja que es tracta del projecte pioner de TDT de titularitat pública en una comarca del país. El Maresme marca el camí, i això s'ha dit i repetit aquest dijous a les instal·lacions de l'emissora al Pla d'en Boet. Era evident que la festa de primer aniversari havia de tenir el protagonisme molt centrat en els impulsors del consorci públic del Baix Maresme i Mataró. Però m'ha semblat que hauria estat molt interessant i molt elegant fer sortir a parlar a l'alcalde de Calella, Josep Maria Juhé [bloc], que acaba d'apostar per unir esforços entre el consorci públic de l'Alt Maresme i el de la resta de la comarca, sacrificant la seva històrica televisió local [Calella fa el pas per una TDT pública potent al Maresme]. Aquest era el final defensat pels més raonables. El Maresme no es podia permetre dos canals públics. Amb un projecte únic potent n'hi ha prou. Però caldrà de molta més generositat i mà esquerra. De més equilibris (territorials, però no només) i de grans dosis de complicitat. I, sobretot, de més debat a l'entorn del model, dels continguts i d'una cosa que se'n diu... periodisme.
(El meu comentari en sortir de l'acte: Si aquests ajuntaments haguessin de fer avui la TDT pública no s'hi haurien atrevit. La crisi hauria frustrat el projecte. Afortunadament, en aquest cas, la comarca i els seus dirigents polítics s'hi van llençar a la piscina en un moment menys dramàtic que l'actual per a les arques municipals. Hi ha hagut primer aniversari. I això segurament serà el que ho salvarà tot. Haver estat els primers a fer-ho, i la unió d'esforços entre els dos consorcis públics.)
No podia ser de cap de les maneres que la comarca més dinàmica a la catosfera, que indubtablement és el Maresme, no tingués cap esfera, cap agregador, cap comunitat 2.0. Iniciativa del blocaire calellenc Josep Barri neix Maresmesfera, un espai de trobada dels maresmencs 2.0 que es crea després del grup del Facebook del mateix nom, que ja supera els 225 membres. L'embrió, però, va ser la Llopasfera [Llopasfera, la comunitat 2.0 de Calella], impulsat pel mateix Barri juntament amb el blocaireJordi Verdura. La Maresmesfera fa goig. El llistat és llarg, molt ric quantitativament i qualitativa, i no es limita només als blocs, sinó a totes les eines de la web social i participativa. Crec, però, que hi manca -per completar l'amplíssim ventall d'enllaços disponibles als directoris laterals- que hi apareguin agregadors locals i comarcals, com la pròpia Llopasfera, la futura Cabreresfera [Diada Nacional a Cabrera de Mar], l'existent Ple de Blocs, del Baix Maresme, i d'altres en marxa que no em venen al cap. El Maresme digital és molt dinàmic, i l'impuls a la Maresmesfera prové de Calella. (Permeteu que deixi anar aquí la meva militància calellenca!) Felicitats a tots i endavant!
Pot l'alcalde d'una ciutat turística marxar uns dies de vacances a l'agost havent delegat les seves funcions? Aquesta és la pregunta. Ha estat el tema estrella d'enfrontament polític a la meva ciutat, Calella, la pionera del turisme de sol i platja a Catalunya. L'oposició nacionalista ha posat el crit al cel perquè l'alcalde, el socialista Josep Maria Juhé [bloc], i el regidor de Governació, el republicà Jaume Palet, han fet alguns dies de vacances durant l'agost, que és el període de l'any en què la població es multiplica a Calella per raó del turisme internacional i, en menor mesura, del nacional i l'estatal. Com que els debats polítics en l'àmbit local sovint pugen de to, la senadora de CiU Montserrat Candini lamenta en aquest apunt la intolerància del PSC i d'ERC a les crítiques. ERC ha reaccionat i ha retret a CiU que ara exigeixi allò que no feia quan, durant diversos mandats, ostentava el govern local i l'alcaldia. En tot cas, aquest agost he coincidit pel carrer -i vull pensar que no feia vacances- amb el tinent d'alcalde José Torres. Aquest, almenys, hi era.
Si Calella és el caos del turisme, un caos perfectament organitzat, d'indústria de llarga tradició, Sant Pol de Mar és l'estiueig refinat, sense arribar als límits d'algunes viles elitistes de la Costa Brava. Sant Pol de Mar és tranquil·litat i ordre, una diversitat controlada i equilibrada. Molt aprop de Barcelona, al Maresme. La proximitat amb Barcelona és, a l'estiu, sinònim d'elitisme escàs. Els quilòmetres, la distància respecte la capital, aporten pedigrí quan és estiu. La resta de l'any això varia. Sant Pol és un privilegi sigui estiu o hivern. Una altra cosa són els problemes endèmics d'habitatge per als joves del municipi, però la pressió urbanística i les bombolles immobiliàries, sumades a una escassedat certa de territori, fa anys que els passen factura.
A Sant Pol, tot gira a l'entorn d'una façana marítima estrangulada, reduïda per una platja poc generosa i variable en funció dels temporals, i delimitada per una línia ferroviària que li imprimeix un caràcter especial al municipi. No s'entendria Sant Pol sense la via del tren. El carrer paral·lel a la via és obligat per anar des del parc Litoral, al costat d'una de les poques rieres naturals de la comarca, majestuosa, filla de la Vallalta, fins a l'estació de tren i, més enllà, fins a La Punta. El camí ofereix un espectacle arquitectònic i també humà. Et trobes la seu de la Fundació Coromines, la casa d'estiueig de la família de Joan Coromines convertida en centre d'estudis, allà on treballa l'amic Josep Ferrer; et trobes l'Ajuntament i el Museu; et trobes el cafè d'El Centre, un punt neuràlgic del Sant Pol de tota la vida; et trobes el restaurant Sant Pau, on cuina la reconegudíssima Carme Ruscalleda; et trobes ca l'Hugas, que és una institució entre el jovent; et trobes la geladeria del costat de l'estació, al carrer del Ferrocarril, on s'ha de demanar tanda per demanar perquè si no t'esbronquen els de-tota-la-vida; i així fins arribar a l'escultura en record de Carrasco i Formiguera [wiki], víctima del feixisme durant la guerra civil espanyola. Els Carrasco són una nissaga local, fruit d'una històrica tradició d'estiueig.
Al vespre ve de gust fer aquest trajecte perquè la gent ja s'ha dutxat i arreglat per sortir a fer el tomb, encara que sigui amb bermuda i una reglamentària avarca que planta cara a la irrupció de la xancleta -cal dir que hi conviuen amb espanyedes de vetes. És un trajecte que permet radiografiar el paisatge humà: els joves alternatius (o que van d'alternatius, tot i no ser-ho); els pijos de Barcelona; els d'estiueig de diverses generacions perquè hi tenen residència fixa, i algun turista despistat que no desentona gaire. La complexitat de la Calella turística contrasta amb l'harmonia santpolenca. Tant diferents i tant properes, les dues poblacions.
A Sant Pol, la morenor i la cara de bona salut són treballades. A Calella, en canvi, predominen els vermells de gamba estrangera mal protegida sota el sol. El carrer Església calellenc és una autopista humana, una riuada de nacionalistats variades, en comparació amb la selecta població que ocupa els carrerons estrets i calmats de Sant Pol. Les sardanes de Sant Pol, amb una rotllana grossa, que integra, conviuen amb els tocs de pilota de la pista de la platja. Cotxets amunt i avall, empaitats per pares i mares, també per avis, que fan la sortida prèvia a un sopar d'estiu lleuger, culminació d'una rutina diària a base de molta platja.
El Sant Pol presidit per l'ermita de Sant Pau, amb les roques pròpies d'una Costa Brava natural que s'extén fins a Arenys, tot i que els límits administratius s'han aturat a Blanes, atrau banyistes d'arreu, també molts nudistes que es debaten entre les Roques de Calella o les platges entre Sant Pol i Canet de Mar. Tot i la ferida cicatritzada de fa molts anys de la línia ferroviària, Sant Pol ofereix racons de litoral envejables. Platgetes amb roques que són un autèntic regal. Espais coneguts per il·lustrets santpolencs com l'esmentada Ruscalleda o el prestigiós artista i poeta Perejaume [wiki]. Població de futbolistes com Carreras, el de can Barça; de periodistes com Claudi Puchades; de músics com els desapareguts N'gay n'gay; de pastissers com Sauleda...
La visita de tarda a la vila s'acaba amb un sopar. Al costat mateix de la riera, d'aquesta entrega natural al mar que és la riera de Sant Pol, hi ha un restaurant, de fet és una casa restaurada i convertida en restaurant i que així s'ha autodenominat: La Casa. En una de les tauletes de la terrassa de l'entrada, es pot sopar com a cloenda a l'efímer viatge santpolenc.
El periodista Manuel Cuyàs és el millor cronista del Mataró dels últims anys. La seva passió per la Missa de Les Santes l'ha dut a reclamar, en la contraportada d'El Punt d'aquest diumenge, la necessitat de difondre més i millor una missa amb cor, solistes i orquestra simfònica que avui complia 260 anys, en una basílica que enguany en compleix 1.000. Cuyàs contraposa l'obertura de la jornada castellera, amb els Capgrossos al capdavant, amb la discreció mal entesa de tot allò que envolta la Missa de Les Santes.
"Avui és no és un dia de les Santes qualsevol. La
Missa compleix 260 anys –es va estrenar el 1848– i, sobretot, aquest
any en compleix mil l'església de Santa Maria on s'hi interpreta. Mil
anys de Santa Maria volen dir mil anys de Mataró, perquè l'actual
ciutat es va fundar sota la seva protecció. El programa diu que per
celebrar una i altra efemèride la cerimònia religiosa i musical d'avui
serà especial. No hi confio gaire. A Mataró, ciutat gens monumental,
tot es fa discretament, amb retenció, sota teulada."
Mataró, la Riera. 26 de juliol de 2008. Quarts de vuit de la tarda. Pares, mares i mainada ocupen l'artèria històrica de la ciutat, pendents de l'arribada dels gegants, provinents de la postal i cap a la dormida. Els gegants de Manresa són els convidats d'aquest any, rebuts pel Robafaves i la Geganta com el rigorós protocol geganter marca a Mataró. Santes i cap de setmana, una coincidència que multiplica encara més la multitud de públic arreu. Cada acte és un èxit de públic. La ciutat surt al carrer. Mediterranietat en estat pur. Integració, també. Els nous mataronins al·lucinen amb la festa major, inclús se sent parlar anglès en una taula de la geladeria Verdú. Una família anglesa visita la ciutat convidada per una de mataronina. Veniu, veniu, que us ensenyarem Mataró. I els anglesos flipen. La Riera és una ludoteca gegantina, amb centenars de nans vestits amb la samarreta oficial del 2008, que té els colors del club de futbol de la ciutat. Cotxets amunt i avall, amb uns pares i unes mares que fan de motors tractors. El baby boom esclata en una demostració festiva tranquil·la, perquè la tarda és una franja reservada per a la celebració d'orxata i granissat. Res a veure amb les birres i els cubates de les nits a les barres. Els pares santeros tenen més de cangurs de ludoteca massiva que no pas d'esbojarrats festius. I quin és el millor refugi per al pare carregat de mainada, i això ho diu un que engany s'estrena com a pare novell? Doncs la fotografia. Una càmera de fotos permet convertir el pare en una mena d'agent doble. És pare, i, per tant, tira del cotxet del menut com el primer, però al mateix temps és observador aliè. La càmera permet actuar com a observador, com a tafaner, si molt m'apureu. Mentre captures imatges, fomentes el flash back, els records que tornen d'aquelles Santes que van ser i que mai no tornaran a repetir-se. Perquè mai més seran el mateix, Les Santes, per a un pare novell. Les fotos, la sobresodi de gegants, molta Riera, el consum d'orxata i, com a màxim, un frankfurt i un llom amb formatge a peu de carrer, són el súmmum del santero pare de família. I per als més afortunats: poder-ho escriure després al bloc.
La Crida és allò que al municipi del costat s'anomenaria pregó de festa major. A diferència dels pregons convencionals, pronunciats per un convidat especial, a Mataró La Crida consisteix en unes paraules de l'alcalde, seguides del ball de les figures de la ciutat davant de l'Ajuntament. Megafonia molt potent enguany, i pantalla gegant a la Riera amb imatges de la retransmissió televisada en directe. L'alcalde, Joan Antoni Baron, publica el text de La Crida d'aquest divendres en el seu bloc, on, per cert, fa un seguiment escrit i fotogràfic de Les Santes. Baron s'ha emocionat, com és habitual en ell. És un alcalde molt sentit, que viu molt intensament Les Santes. Ha fet una referència a la batalla de l'Ebre, i ha fet una crida a "la rauxa imprescindible i el seny indispensable". El cap de l'oposició, Joan Mora, ha fet fotos des del balcó de l'Ajuntament, se suposa que per anar il·lustrant més escrits de Les Santes en el seu bloc. El regidor de la CUP, Xavier Safont-Tria, ha anat a La Crida amb la samarreta alternativa, mentre a la Riera un munt de gent, sobretot nens i nenes, duïen la samarreta, que aquest any fa més impacte: sembla que s'hi jugui un partit de futbol. La Crida, lluny dels incidents de fa anys, ha recuperat el to reivindicatiu entre el públic, ja que uns anti-sistema hi han desplegat una pancarta i els Maulets revifats —i agredits— han dut estelades i uns cartells reivindicant que l'estanquera sigui retirada dels pals de la façana de l'Ajuntament.
Avui és el dia fort d'arrencada de Les Santes, la festa major de Mataró [web]. El rom cremat i les havaneres d'aquest dijous a mar eren només l'aperitiu, el típic acte de presa de contacte i reconeixement del paisatge humà. Veus la gent, la saludes tranquil·lament sabent que és la primera nit i que allò només serveix per fer boca. La primera nit potent és la d'aquest divendres, la famosa Nit Boja. Si no sou de Mataró i no coneixeu Les Santes, no us la podeu perdre. El vídeo de dalt —de l'any passat, trobat al YouTube— n'és la prova. Com vibra la gent quan surten de l'Ajuntament els gegants a fer el Desvetllament bellugós. Veureu una marea humana ocupant amunt i avall la Riera de Mataró, embogida per la força dels gegants, atreta per l'excitació del foc posterior —conegut com Escapada a negra nit—, la Tabalada que arrossega la multitud escalfada i suada, amb aquella olor a pólvora, fins al Parc Central, on un espectacle de música i aigua —La Ruixada— refresca els santeros, és a dir, tothom que vol. La Nit Boja és brutal, cada pas, cada detall, l'esclat col·lectiu, la confluència de nit d'estiu, escalfor, foc, frescor, aigua, jovent, molt jovent, aquella barra, aquell parc, aquell inici de festa major que ens diu que comença la festa, que comencem pràcticament les vacances, i que haurà estat un altre any.
A Mataró, entre el Mataró-Mataró, que és com es coneix el rovell de l'ou social i cívic, un dels debats previs a la festa major sempre és el cartell, que cada any esdevé samarreta. Un cartell que omple la ciutat i una samarreta que vesteixen milers de persones durant els dies de festa i... per a alguns tot l'estiu. Els més crítics sovint destrossen l'obra del dissenyador encarregat de fer el cartell. Queda bé, de criticar el cartell. Fa intel·lectual, entès i sensible. Cal tenir opinió sobre tot, però aquests dies a la capital del Maresme cal tenir opinió especialment sobre el cartell de Les Santes. Enguany, l'artistaMartí Anson —sempre trien un mataroní— ha optat per incorporar la samarreta de l'equip de futbol de la ciutat al cartell, amb la qual cosa s'ha produït la situació curiosa —i buscada— de col·locar els colors del club a les samarretes que milers de ciutadans es posaran aquestes Santes. Una campanya s'imatge per al club que mai li ho podrà reconèixer prou a Anson, que suposo que familiarment no té res a veure amb l'exdirector de l'ABC...
Per primera vegada —i si m'equivoco, corregiu-me— trobo una pàgina web digna de Les Santes de Mataró. És de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, l'ens presidit per Sergi Penedès que antigament es coneixia com Patronat Municipal de Cultura, el patronat que en diuen els intel·lectuals i consumidors culturals locals, que n'hi ha un munt. El web, deia, és potent perquè per primer cop s'obre a la participació, de tal manera que els ciutadans poden enviar les seves fotos de la festa a la pàgina municipal. També inclou un webcam des de l'Ajuntament, on es retransmeten Les Santes en temps real. És molt interessant aquest recull de vídeos, fonamental per a entendre què es trobaran vostès en cada acte. Enguany podeu dur tota la informació al mòbil.
Tot i aquest recull d'enllaços i una zona de descàrregues, trobo a faltar la incorporació de continguts de la web 2.0 a la pàgina oficial de Les Santes. Hauria estat un pas més, valent i coherent amb tot allò que Mataró pretén potenciar amb projectes com el Tecnocampus. La societat del coneixement, la participació ciutadana a través de la xarxa social i les eines de la web 2.0, hauria estat genial. I més tractant-se d'una de les ciutats del país amb més blocaires per metre quadrat. És per això que aquí intentaré anar-hi referenciant el que vagi trobant, amb els lògics filtres i les necessàries prevencions.
La festa major de Mataró es coneix com Les Santes, per les patrones de la ciutat, Juliana i Semproniana (a la imatge). Jo tinc amics amb filles que s'anomenen així. Estic en aquella edat en què la meva colla de Mataró ha ampliat la demografia de la ciutat, i els nens formen part ja de la normalitat en els nostres sopars, dinars i trobades diverses. Enguany, sóc jo qui ha estat pare novell, i les del 2008 seran les primeres Santes amb limitacions i seny propis d'un pare. No podrem fer tot el que voldríem, doncs. No obstant, intentaré anar publicant alguns apunts sobre Les Santes, pensant més aviat en aquells lectors que no coneixen prou aquesta festa. Encara que sigui per desmitificar el Mataró del Mataró Parc, el Mataró de Justo Molinero a RM Ràdio, el Mataró de la Virgen del Rocío, el Mataró de l'Iron Man, el Mataró del Chasis quan hi havia Chasis o, inclús si m'apureu, el Mataró del Privat o del Clap. Hi ha un Mataró desconegut per als que no han tingut l'ocasió d'entrar-hi a fons, i aquesta gent té una gran oportunitat d'entrar-hi a través de la seva festa major. Faré pedagogia des d'aquí.
Els calellencs que tenim bloc o utilitzem qualsevol de les eines de la web 2.0 i participem de la xarxa social d'Internet ens hem aplegat a l'agregador Llopasfera. Una quarantena de persones de Calella [wiki], gent de totes les edats i sensibilitats, que ens trobem en un bloc que farà la funció de directori i anirà recollint les últimes actualitzacions de cadascú de nosaltres. A mesura que es vagi coneixent, en serem molts més [també tenim un grup de Calella al Facebook]. Els promotors de la Llopasfera, Josep Barri [bloc, Flickr, Twitter i Plurk] i Jordi Verdura [bloc, Flickr i Twitter], han comptat amb la col·laboració de la dissenyadora gràfica i regidoraLorena Sánchez [bloc], autora de la imatge de la Llopasfera, que als usuaris de Firefox ens recorda la icona d'aquest navegador. Per què la Llopasfera? Per aquella llegenda, prou coneguda a la comarca del Maresme, de "Calella, la llopa". Aquí s'explica. I de llopa ve llopasfera, en una denominació original per a la comunitat virtual de Calella.
De moment, hem fet un parell de sopars per desvirtualitzar-nos. El darrer sopar va ser divendres al Chiclete com Banana, al qual hi vam assistir una quinzena de llopasfèrics, entre els quals destacava —en l'àmbit públic— la senadora i regidora de CiU Montserrat Candini [bloc]. Finalment, l'alcalde, el socialista Josep Maria Juhé [bloc], no hi va poder assistir. Sí que hi eren els seus socis de govern d'Esquerra, a través de Jordi Sitjà [bloc] i de l'exregidor Miquel Pérez [bloc]. Trobareu les fotos del sopar al Flickr de l'Alfred Lieury, un culé apassionat amb qui vam comentar l'estat del club. Hi vam discrepar amistosament, ja que jo defenso(ava) Joan Laporta [Moció de censura? Ara no toca] i ell més aviat milita en l'antilaportisme per motius que, tot sigui dit, puc arribar a compartir. Al seu costat, la Dolors Lieury [bloc], periodista i presentadora de Ràdio Calella Televisió, amb qui vam tractar l'altre tema estrella del sopar —al marge dels blocs i d'Internet— que va ser la retirada forçada d'Antoni Bassas d'El Matí de Catalunya Ràdio. Van guanyar els defensors de Bassas, i la conversa va servir per comprovar que la teoria de la "purga política" s'ha acabat imposant.
La sorpresa de la nit, almenys per a mi, va ser la descoberta del calellenc Christian Negre [bloc], una mena de AlJarreau [web] digital. Ho dic per la seva multidisciplinarietat —és llarga la parauleta!— a la xarxa, ja que és una mena de ciberhomeorquestra. Hi entén un munt i, pel que explicava, Internet és el camp ideal per a difondre la seva creativitat. De fet, va ser una redescoberta, perquè fent memòria crec recordar que en Christian havia fet de dj en una mítica discoteca de la ciutat quan servidor sortia de nit i les discoteques eren mítiques.
La vetllada va ser molt divertida, i vam parlar de tot i força. En un pla més discret, però, van estar el joveníssim Enric S. Cusell [bloc], guanyador d'un reconegut concurs de matemàtiques creatives, poca broma, i els fotògrafs —aquí es nota la influència de la potent entitat local Foto-Film Calella— Jaume Bagó [Flickr] i Quim Fàbregas [fotobloc i web], que va rebre una trucada del seu germà Juli Fàbregas [wiki], l'actor professional, resident actualment a Madrid, que acabava de ser pare per segon cop. Felicitats per la bona nova! Una nit rodona.
"És necessari donar una resposta integral a la mobilitat de la comarca
basada en els eixos de millora del transport públic ferroviari i per
carretera, la gratuïtat per als veïns de la comarca de la C-32 com a
mínim per a la mobilitat obligada i la millora de la seva
connectivitat, i la pacificació i millora urbana de la fins ara N-II.
No podem sortir amb la resposta "fàcil" de posar més ciment al
territori per resoldre no sé quin problema."
Sobre el traspàs de l'Estat a la Generalitat de l'N-II al seu pas pel Maresme, han reaccionat alguns polítics blocaires de la comarca: -Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró (PSC): El govern, ja governa -Ramon Bassas, tinent d'alcalde de Mataró (PSC): L'hora del Maresme -Montserrat Candini, senadora i regidora de Calella (CDC): La N-II, a la fi traspassada -Pere Aragonès, diputat al Parlament (ERC): El Maresme no és només la N-II
Fa temps vaig deixar escrit que al Maresme calia iniciativa política [La manca de lideratge polític del Maresme] i que el Maresme havia d'aprofitar la carta als Reis que el conseller Joaquim Nadal presentava a Madrid per exigir més i millor inversió a Catalunya per incloure-hi actuacions a la comarca [El Maresme necessita lideratge]. Doncs, mira com són les coses, que aquest dijous el conseller Nadal ha escenificat la nova etapa de relacions Generalitat-Estat fent-se la foto amb la controvertida ministra de Foment que segueix sent Magdalena Álvarez. I la foto que pretén capgirar les tibantors, els recels i les punyalades entre els governs català i espanyol s'ha fet aquest dijous a Madrid precisament amb l'anunci del traspàs de la carretera N-II al seu pas pel Maresme a la Generalitat. Que el tram viari més perillós per la sinistralitat més alta del país [En Jaume Batlle] deixi de dependre de l'Estat és, en principi, una bona notícia. Que l'anunci de la nova administració competent en aquests 52 quilòmetres que separen Montgat de Tordera sigui la de la Generalitat també és, en principi, molt positiu perquè ens apropa —i ara surt el maresmenc— al somni d'una via pacífica i cívica, una via de connexió intermunicipal i no pas una carretera d'àmbit estatal.
Però dit això, i amb aquella alegria que almenys el Maresme per primera vegada sembla que s'endú un trumfo, cal recordar que no hi ha solució màgica ni pactada per a descongestionar l'N-II. Primer caldrà negociar amb el territori, i no caure amb l'error històric de l'imposició des de fora. Encara recordo l'època dels ministres prepotents —Sáenz Coscubiela es deia aquell home— i dels consellers absents —era l'època de Cullell— i després del ministre Borrell, quan al Maresme se li birlaven les inversions en benefici de la Barcelona olímpica de Maragall i se li imposaven autopistes de pagament. Que no repeteixin l'error d'imposar calçades laterals a l'autopista si aquestes no estan pactades amb els alcaldes (no sóc l'únic que se'n malfia). Que no repeteixin l'error de jugar-ho tot a l'aposta de l'obra pura i dura i desatenguin la inversió —més necessària que mai— en transport col·lectiu. Que no es quedi tot plegat en una foto Nadal-Álvarez, en un anunci mediàtic i una xifra (400 milions d'euros). Benvinguda sigui la iniciativa política de la Generalitat. Benvinguda l'oportunitat històrica d'una ministra que necessita refer-se i desaparèixer del Polònia a marxes forçades. I benvinguda sigui, quan es produeixi, l'aliança política al Maresme i des del Maresme per no desaprofitar aquest tren que passa amb 400 milions perquè aquests 400 milions no siguin només formigó i interessos empresarials, sinó realment solucions de futur amb ambició i respecte alhora.
La meva aposta és una combinació serena i intel·ligent, dialogada al màxim amb institucions i sectors de la comarca, de tres elements: la construcció de laterals a l'autopista gratuïts i respectuosos amb l'entorn, alliberament del peatge de l'autopista més antiga de l'Estat per als residents —almenys per als que van a treballar— i inversió en transport públic (rodalies de primera a tota la comarca, no només fins a Arenys de Mar, i carrils amb més bus a l'autopista). Modestament, ho dic.
Tu et lleves content, amb aquella alegria perquè és el teu aniversari —ja en fas 36, trenta-sis, un més a prop dels 40 que dels 30!— i te'n vas al registre civil a inscriure el teu fill que va nèixer divendres, amb aquella il·lusió i aquella sensació que la vida t'està canviant, i estàs content perquè ja és primavera i fa solet, un solet estupend, i mentre condueixes fas alguna trucada pendent —alguna de feina, malgrat la baixa dels 13 dies de paternitat que et regala en ZP, pagant l'Estat és clar— i ja has mirat que la gent et felicita al Facebook perquè el Facebook avisa la resta d'usuaris que avui —aquest 1 d'abril— és el teu aniversari, i la indiscreció del Facebook dispara els correus, i llavors obres el correu i en reps un munt més, de felicitacions, i el mòbil, mentre ets al registre civil fent cua i omplint formularis, no para de rajar sms de felicitació també, i llavors tens el Twitter per acabar-ho d'arrodonir, i si dius que és el teu aniversari, la gent et felicita i perceps d'una manera clara, rotunda i innegable que les noves tecnologies ens canvien, que puc estar en contacte amb gent —molta gent— que no conec personalment, però que ens coneixem i relacionem virtualment, perquè ells saben qui sóc, què faig i quines inquietuts tinc, i jo d'ells també en sé unes quantes coses, perquè ens llegim i ens seguim, perquè compartim eines de la xarxa social, perquè vivim intensament la ciutadania 2.0, que és una ciutadania lligada a Internet, a la web participativa, als blocs com a punt de partida i a totes les eines digitals per extensió, i tot això està molt i molt bé, però llavors arriba la tarda, i són les 5 i et trobes a Vilassar de Mar, a l'església, en el funeral d'una companya, d'una bona periodista del Maresme que ens va deixar diumenge, després d'una "llarga malaltia" que és la manera que tenim per evitar escriure càncer quan tots sospitem que parlem de càncer, però ens fa por dir-ho obertament, perquè és una malaltia que s'ha endut a més gent coneguda, a molta gent, i en aquest funeral llegeixen uns textos en record de l'Anna, sí, de l'Anna Palà periodista i companya de TV Mataró, que era tossuda i exigent, que era passió i vocació professional, que tenia les seves coses —un pèl de "caràcter", quina mania que té la gent de dir que algú té caràcter quan no sap ben bé què retreure't!—, i aquells textos et fan pensar i et fan venir records —l'última imatge, o de les últimes, que tinc de l'Anna és precisament de festa, ballant al Clap de Mataró venint del Das-Andere, després d'un sopar de periodistes, una ballaruga un pèl desafassada, perquè ja anàvem contents tots plegats— i un d'aquests records és una llarga conversa de fa molts anys en un tren amb ella i en Bis —sí, en Lluís Lligonya, que també va marxar, també després d'una puta llarga malaltia— parlant de televisions locals i de periodisme mataroní, i llavors no puc desvincular l'Anna d'en Bis, perquè eren un equip, perquè jo els vaig conèixer plegats, un amb la càmera al damunt, l'altra amb el micro i posada davant de la càmera, però tots dos amb aquell necessari punt d'impertinència que has de tenir quan saps que l'únic que vols fer en aquesta vida —en aquesta vida de contrastos, contradiccions, de bons i mals moments, d'alts i baixos—, que l'únic que vols fer en aquesta vida, deia, és fer de periodista, perquè ets periodista i prou, i aquell posat d'impertinència, de ser incòmode davant del poder, amb l'establishment local i comarcal, és fer preguntes que cabrejen i incomoden, que no agraden, perquè en Bis i l'Anna feien això, i això és fer una gran feina, una gran contribució a la societat que els va veure viure a través de la comunicació, de la televisió de proximitat, i fer-ho amb dignitat, rigor i professionalitat, ell un amb aquell posat desmenjat i ella amb aquell posat de reportera insistent, però tots dos fent tàndem, un tàndem que ja no hi és, i quina merda que no hi sigui, però que aquest dimarts m'ha vingut en imatges, en flaixos, mentre era de peu a la porta d'una església on no s'hi cabia perquè l'Anna era jove —tenia 40 tacos— i era bona —jo parlo com a professional, ara i aquí—, i quan ets jove i bo i et mors és que alguna cosa no quadra, i llavors les esglésies s'omplen... i llavors jo escric així, a raig i amb ràbia, sense punts ni res
Montserrat Candini [web] es presenta a la cita amb els auriculars del seu iPod encara posats. A mesura que entra al bar se'ls va treient, i els fica a la bossa. A l'aparell hi du música de Pablo Milanés, Lluís Llach, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor... A la bossa hi té una llibreteta on pren notes, flaixos que li apareixen mentre va d'un lloc a altre, gairebé sempre en tren. No condueix. Llavors aprofita els viatges per la línia de la costa per apuntar al seu bloc de paper, perquè en el bloc virtual hi escriu des del febrer del 2006. Autodidacta, dona d'acció, decidida i ferma, Candini és filla de botiguera. Nascuda a Barcelona el 1957, la vida l'ha conduït —ella no té carnet— fins a Calella, població on el seu actual marit va treballar de gerent municipal en època de governs municipals de CiU. Corria el 1991. Ara el seu marit no hi és, a l'Ajuntament. Qui hi és, al consistori, és ella, com a cap de l'oposició. Un càrrec incòmode, ja que va guanyar les eleccions del 2007, però els socis de govern d'ERC i el PSC es van tornar a posar d'acord per pactar. Candini és a l'oposició perquè li va mancar un regidor, o dos per a la majoria absoluta. La política és molt dura. A Candini, però, això no li ve de nou. Filla de botiguera i d'un futbolista del Sant Andreu que feia de porter, lluitadora a casa des de molt petita, va marxar de Barcelona fins a Reus. Allà es va casar amb el primer marit, un metge. Deurien ser temps d'intel·lectualitat i una certa bohèmia a Reus, al voltant del Teatre Fortuny, on ella feia teatre i es movia en ambients artístics. Vitxeta, que és el nom de la geganta de Reus, segons m'explica, era com es coneixia el col·lectiu de teatre d'uns anys en què aquesta digirent de Convergència votava el PSUC. Candini, doncs, prové d'una tradició progre. I aquesta petjada (encara) la conserva. No només perquè escolti Milanés o Aute, Llach o l'Ovidi, sinó perquè forma part d'aquell sector de Convergència que es mou en el centre però que no pateix cap torticolis que li impedeixi mirar a l'esquerra. Tampoc no és d'aquells militants convergents que tingui torticolis a l'hora de mirar a l'independentisme. De fet, es considera sobiranista, "esquerranosa i independentista sense dogmatismes", socialdemòcrata per a ser més precisos, partidària de la transversalitat de CDC —ella defensa el matrimoni entre persones del mateix sexe— i que la seva força ocupi espais amples, de centralitat, sosté.
La candidata de CiU al Senat per Barcelona —la ce de Candini la situa a dalt de tot, en lloc de Carles Gasòliba, que ja saben que és un perfil radicalment diferent— és encara desconeguda entre els periodistes de Barcelona, entre els mitjans que són víctima de l'agenda mediàtica dels caps de cartell. Pesen molt els del Congrés, i gaire res els del Senat. El cafè de l'altre dia amb Candini em serveix per descobrir aquesta nacionalista, militant de CDC des del 1996. Una militància tardana, perquè des dels anys 80 que s'ha dedicat professionalment a l'administració de la Generalitat. De la delegació del Govern a Tarragona va fer el salt als equips de les direccions generals de Jocs i Espectacles i Acció Cívica, fins convertir-se en cap de gabinet del conseller d'Agricultura Francesc Xavier Marimon. Després va treballar amb els consellers Felip Puig, Ramon Espadaler [bloc] i, breument, Josep Grau. D'aquests, Puig segurament és qui més l'ha marcada. I amb Puig, qui llavors va ser una de les seves mans dretes, Pere Torres [bloc].
De l'oficina del número 50 del carrer de les Ànimes de Calella, Candini farà el salt a un flamant despatx al Senado de España. La bona vida dels senadors li permetrà combinar política catalana a Madrid amb política local a Calella. Si algun dia, estressada pels plens municipals, pel brogit d'una Calella turística i terciària com mai o esgotada pel pont aeri o el TGV en direcció al Senat, es perd, no dubteu a buscar-la pel parc natural dels Ports. Si no la trobeu, la pista és el Priorat. La seva arquitectura paisatgística, sobre un terreny àrid treballat per una pagesia sàvia, l'atrau. Allà hi ha va a parar quan la necessitat de descans la hi condueix. Sense carnet.
La política és l'art del possible, i alguns encara hi creiem. Com a calellenc, hauria d'haver defensat una política de campanar referida als canals públics de la TDT al Maresme. Hauria d'haver aplaudit que l'Alt Maresme, amb capitalitat a Calella —la meva ciutat—, televisivament parlant, tingués un canal públic de TDT diferenciat del consorci públic del Baix Maresme i Mataró. Però sempre em va semblar una operació arriscada, un despropòsit en termes d'inversió pública. Tot venia de l'etapa preelectoral, abans de les municipals. Després de les eleccions, però, el mapa maresmenc ha variat, tornant a la dualitat de colors històrica. Perduda l'alcaldia de Calella, per part d'Esquerra, no tenia políticament gaire sentit que la ciutat que acull una de les televisions municipals pioneres del país mantingués l'aposta per la TDT de l'Alt Maresme sense els suports necessaris dels consistoris veïns. Si Pineda de Mar, ara socialista, baixava del carro, com havia de sostenir-ho en solitari una Calella per primera vegada amb alcalde també socialista? La Malgrat de Mar hegemònicament del PSC mai hi havia pujat, al tren de la televisió altmaresmenca. I el recel set-ciències d'Arenys de Mar, abans convergent i ara socialista, no hi ajudava. Només amb el suport incondicional d'un Arenys de Munt amb més ganes que recursos, el projecte de la TDT de l'Alt Maresme no podia prosperar des de l'epicentre calellenc. Ara llegeixo que l'alcalde, Josep Maria Juhé, ha manifestat a l'Agència Catalana de Notícies (ACN) que veu inviable el projecte i estudia adherir-se al canal del Baix Maresme. Racionalitzem i fem pinya amb Maresme Digital TV. Així també es contribueix a reforçar lideratges comarcals.
Torno de sopar a Mataró, amb una colla de personalitats de la capital del Maresme. Feia temps que no coincidia amb alguna d'elles. Des de l'època en què jo dirigia l'edició maresmenca d'El Punt. M'ha fet il·lusió retrobar-los, compartint taula i conversa. Però torno preocupat. Fa mesos vaig deixar escrit que el Maresme necessita lideratges polítics potents [La manca de lideratge polític del Maresme]. I hi insisteixo. El sopar d'aquesta nit del Grup de Debat de Mataró [bloc] impulsat per Pere Lleonart, Joan Catà, Pere Vilaseca i Pep Molsosa [bloc] és la prova que no ens acabem d'ensortir. Andreu Ulied, director d'Mcrit i del Pla Estratègic del Maresme, ha fet una xerrada durant el sopar: Mataró i el seu futur metropolità. Hem fet un repàs a la comarca, però la desorientació i la manca d'ambició estratègica han marcat les conclusions. Què vol ser el Maresme quan sigui gran? Ningú no ho sap. Sense una capitalitat potent, amb la llosa i el recel de la proximitat barcelonina, amb una vertebració encara pendent de completar, i marcada per la divisió política i la dispersió administrativa, aquesta llenca privilegiada que és el Maresme (la millor terra del país, i del món!) no afronta amb èxit ni il·lusió col·lectiva projectes de primer ordre com les infraestructures ferroviàries o viàries. Debats endèmics, repetits. El Mataró que mentalment segueix entremuralles, i un Maresme que són molts Maresmes alhora. El barri d'una ciutat linial que és la gran Barcelona, sense identitat definida ni propòsits ferms. I al final del sopar, els tècnics desconfien dels polítics perquè —desapareguts en combat— ja som en l'època del postlideratge. Res no tornarà a ser el que era. Res en absolut. I ja té nassos que, al capdavall, tinguem enveja del Baix Llobregat i d'allò que és perceptible: el seu poder, la capacitat d'influència i d'atracció inversora. Qui ens ho havia de dir.
